Les coses clares...

22 de setembre de 2016

Algún dia vos contaré amb detall sobre aquella escola on el meu bloc (aquest que llegiu) i els meus llibres (el de Bogeries Meues i un de la feina) van ser tema de discussió en una reunió de cicle sense estar jo present. Exposició en pissarra digital inclosa, i  sense constar en acta, per supost. Hi ha qui es plena la boca amb allò de la llibertat d'expressió, però no duen massa bé que siga la resta qui la practique. I així em vaig convertir en protagonista per un dia.

Cal saber quan parlar i quan callar. Quan publicar i quan guardar en esborrany el que s'ha escrit. I jo no he deixat mai d'escriure, ja siga per publicar o per guardar-ho en la intimitat. Tal volta per això els escrits que faig públics sovint cauen com a bombes a la consciència d'algunes persones. Els qui la tenen, clar.

Escriure en un lloc públic es arriscar-se a la crítica, per descomptat. Però a tu, que vas descobrir en mi una oliva amb un prinyol més dur del que et pensaves...

...critica els meus escrits, poden no agradar-te. Però el que bec, allò que menge, el treball extra que puga fer, amb qui em clave en el llit, els llibres que publique, els cursos de macramé que faig i les voltes que vaig al bany...són cosa meua.

No seré jo qui vinga ací a donar lliçons de vida, ni de karma, ni de que es cull allò que es sembra, ni de que el temps posa a cadascú al seu lloc i tota eixa folosofia que serveix per calmar la indignació de qui es sent traït.

No cal. Perquè qui es dedica a parlar d'allò que no li importa ja és, de moment, un poc més infeliç que la persona de qui parla.

Qui parla del que menja, beu i folla la resta,

és perquè menja, beu i folla poc.


"No interessa qui no llepa amb paciència...

                                                                                                 ... i no sóc amant de llepar un sol dit".

Per si de cas...

21 de setembre de 2016

Ahir feia neteja, d'armaris, de trastos, de materials de l'escola... I entre brossa, roba i papers, vaig trobar una caixa. Si vos dic la veritat sóc de les qui fa caixes i les va deixant allà per on passa. Sovint perquè em fa por que el que fique dins estiga a la vista, però perquè alhora també em fa por tirar-ho.  Així, amb el perill de caure en un síndrome de Diógenes, de tant en tant em trobe alguna caixa tancada, havent oblidat el que vaig guardar dins.

Amb el tràfec de repartir els materials que tinc a casa entre les dos escoles que portaré enguany, és inevitable obrir armaris i reunir tot allò que vaig guardar en juny. I entre quaderns, llibres i jocs de taula, he trobat una caixa plena de pols. 

Dins, les restes d'un any que es va emportar més del que va deixar. És curiós com es veuen les coses amb la distància. I allà m'he vist, observant la caixa oberta. Les restes guardades d'un "per si de cas". Per si de cas torne, per si de cas torna, per si de cas recuperem la dignitat, per si de cas el meu destí és aquell on he caigut... Tot guardat per si de cas.

M'ha costat poc ficar-ho tot a una bossa i tirar-ho al fem. 

No sé si tornaré, si tornaràs, si algún dia ens mirarem i recuperarem la dignitat que vam perdre o si tornaré a creuar aquella porta verda que va fer tremolar tot els meus ciments.

Ja no hi ha caixa. 

Ja no hi ha un "per si de cas".

Només el buit que ha deixat la caixa, ara ple de sabates.




"A tu t'han dit preciós, 
a mi m'han dit tu calla.

I jo no vull callar, 
mentre tu tens la tralla".

Veritats...

7 de setembre de 2016

Ni tots els bons són tan bons ni els dolents tan dolents, vas sentenciar. 

Huit mesos després he de dir que en aquell moment sabia de sobra de què i de qui parlaves. Però de vegades es millor fer-se la boja. I això se'm dóna massa bé. 

Tot i la teua sentència diré que mai et podré donar la raó. Perquè no la tenies. Perquè val més les coses clares que espesses, perquè de vegades ens fa falta una bufetada ben forta a la nostra dignitat per obrir els ulls i veure clar. 

Tant de bo no em falte mai qui m'ajude a veure les coses clares, per molt dolentes que siguen. Tant de bo no em falten veritats.

No trencaré una amistat per estar on ha d'estar, per defendre'm, per clavar-se on no s'ha de clavar si així m'ajuda a vore el que no puc vore per mi mateixa.

Preferiré sempre patir hui per una veritat, que patir cent anys per una incertesa. 




Persones...

2 de setembre de 2016

El principi de setembre sempre és una contradicció. Matins atabalats per l'inici de curs i vesprades de festes entre moros, cristians, música i trons.

Una sensació estranya recorre enguany el meu cos pel fet de repetir centre per primera vegada en nou anys. Els nervis del dia 31 d'agost enguany no han tret punta i m'he plantat en setembre amb la tranquil.litat de saber-me ubicada en un centre i un equip que ja conec, que ja em coneix.

Em mire a l'espill i em veig diferent. Potser siguen els kilos de l'estiu o tal volta siga haver tancat a mitges amb un destí definitiu poc agradable (per no dir altra cosa). Serà tancat definitivament el dia que la meua plaça oficial residisca en altre lloc.

De moment, comence un curs entre informes inicials i trons, com sempre. Però amb la diferència de trobar-se en el lloc on ha d'estar exercint.

Allà on els professionals es respecten.

I sobre tot: allà on les persones són persones.

Ones...

11 d'agost de 2016

Jo no sé el motiu pel qual les ones del mar van y vénen. Crec que la lluna té alguna cosa a veure. Hui, asseguda a la voreta he observat l'anar i tornar de l'aigua. Imagine que de no ser per eixe moviment hipnòtic l'aigua s'estancaria. 

Possiblement per això estos dies mire el cel, la lluna. Pense en què malgrat la distància no deixen d'estar connectades, la lluna i l'aigua del mar. 

Fa temps que ens movem per la vida. Anem i tornem. Hui bé, demà malament. I tornem a començar. I llavors em pregunte què és el que provoca en mi les riuades, si la lluna provoca les ones. 

Em vaig prometre a mi mateixa no tornar enrere mai més, perquè si no jo també m'estancaria. 

Per això preferisc recordar-te en la distància, en silenci, mentre l'aigua va i torna mullant-me els peus. 

Perquè no em calen excuses, perquè no les vull, perquè sobren.

Perquè la veritat és que jo no vaig voler estar. I tu no vas voler quedar-te


"...si ha sido sólo pura coincidencia...

                                                                                                         ...te invito a un trago..."

Per estar...

25 de juliol de 2016

No sé massa bé per què, però vas despenjar el telèfon. I jo, que sabia que eixe dia arribaria, no vaig estar preparada per a dir-te tot el que portava mesos pensant.

"...no te puedo cuidar...tampoco echarte de menos..."

No et trobe a faltar. I això, que pot ser bo o dolent en funció de com s'interprete, no és més que la conseqüència de no estar mai al mateix punt. Ens hem trobat a faltar en moments diferents. O això vull pensar.

I així t'escric des del llit, mentre ell, que va triar quedar-se a dormir, es dedica a contar les pigues de la meua esquena al temps em parla de tots els llocs on voldria viatjar. 

Pigues a mitja nit i viatges en trens de vapor i globus que ens portaran allà on les nostres ànimes se senten lliures de rutina. Així de fàcil era. 

I després de dos minuts en silenci, a través d'un telèfon que pensava que mai sonaria, finalment he dit el que resumeix la nostra història: 

Per estar... Només cal voler. 


"...te culparé por huir. Diré que fuiste cobarde..."

Bigues...

17 de juliol de 2016

És molt difícil estar al lloc oportú i en el moment oportú. Tot i això hi ha qui aconsegueix trobar l'agulla en el pallar i puntxar-se allà on ja tenia una ferida.

Jo fa deu anys que tinc la sensació d'estar fora de lloc. De què encara falta alguna cosa per vindre. De què no està tot fet i venut. Així escric després de tres mesos d'absència, intentant escriure ací el que no sé dir. Provant de deixar eixir pels dits el que no pot eixir per la boca.

Bé em conec com per saber què de vegades la fam es mata amb menys del que el cos necessita. I anem a comprar amb ànsia galetes, xocolata, napolitanes salades, i dolces... Quan, amb el piquet del pà ens sobra per matar la fam que (creiem) que tenim.

Ara no sé si tinc fam, ànsia o avorriment. I només puc mirar el sostre, contar les deu bigues del sostre per enèssima vegada i pensar que dóna igual les voltes que faça: sempre acabe contant les bigues.

Així que no sé on estarà ma casa, ni com de bonica serà. Però en alguna habitació tindrà deu bigues, que contaré amb paciència una vegada darrere altra quan l'existència em semble tan absurda com per fer res més. 



Massa tard...

13 de juliol de 2016

"...Ya llovió...desde aquel chaparrón hasta hoy..."

A dies t'imagine despenjant el telèfon, dubtant si al marcar estaré a l'altre costat. És massa tard, pensaràs. Sovint trepitge els teus carrers, però no alce la vista com feia abans. M'imagine que no estaràs darrere, assegut a l'escriptori, llegint documents de la feina com un boig.  I si ho estàs, al meu cap roman la idea de que t'hauràs mudat. 

És difícil establir la línia que separa el mirar per un mateix i l'egoïsme. I tu, que no has volgut mai compartir la vida amb ningú, sempre has proclamat en veu ben alta que per davant de ningú estaves tu. 

Com a intel·ligent no et guanya ningú, no cal que siga jo qui et diga que mirar a altre costat és l'expressió màxima de l'egoïsme. 

Sí, serà massa tard, diré jo. 


"...Y sonó...entre tu y yo el silbato del tren..."

Suar...

22 d'abril de 2016

Escric. I tu, que estàs a l'altre costat de l'ordinador, creus que escric per tu. Ho faig. Però no de la manera que creus. Penses que escriure es una forma de parlar-te, i en realitat escriure és una forma de parlar-me. Som purament egocèntrics. Tu des del teu món, jo des del meu.

Qui em coneix bé sap que les coses que dic les faig, i més si queden escrites.  Per això no diré que t'estimaré, perquè no ho sé. Tampoc diré que moriré per tu, perquè estic cent per cent segura que no moriria per ningú. Fa temps que els contes de princeses haurien d'evitar mostrar l'amor a través de la dependència i la desesperació de tenir algú al costat.

De vegades no tenir ningú al costat és el millor regal que et pot donar la vida. Així, no cregues que escriure és per a mi una forma de desesperar. Escriure per a mi és una forma de respirar. Hi ha qui surt a córrer per deixar anar l'ànima a través dels porus de la pell.

Jo sue quan els meus dits premen les tecles de l'ordinador.

Fàcil i difícil...

21 d'abril de 2016


Hem escoltat, possiblement massa vegades, que les coses han de ser difícils per ser de veritat. Que si les coses vénen fàcils és que porten trampa. Que les millors conquestes són aquelles que més suor i llàgrimes ens han costat. Que la distància enforteix les relacions... I no estic d’acord amb res. 
 
Perquè fins el moment, les coses més difícils han sigut això: difícils. I quasi sempre dolentes.

No dic que no es necessite esforç per aconseguir els nostres objectius, però cal saber distingir entre un objectiu i una utopia. Entre una conquesta i un anar en contra del món. Entre una parella i un company de debat. 

Les coses han de ser fàcils. Fàcils de fer, de sentir, d’estudiar, de valorar, de voler. 

Si no pots veure que més enllà dels estudis o la feina està el fet de buscar una vida millor, és que pot ser en eixos estudis o eixa feina no està el teu futur. 

Si no esbrines què passarà després d’una conquesta, potser és que eixe territori no és el que has de conquerir. 

I si necessites més distància que proximitat, potser és que eixa persona no és amb qui has de compartir res.
 

Rutina...

20 d'abril de 2016

Fa temps que gaudisc del silenci de la casa, dels matins entre galetes, infusions i el gat mossegant-me els turmells. Estar soles fa que t'acostumes a portar el teu ritme i a anar deixant eixir les manies i peculiaritats que davant d'algú potser no les trauries. Deixar el menjador arregussat abans d'anar-te'n a la feina, la cortina de la dutxa passada i la  porta de la cuina tancada. Xicotets detalls que fan de la vida solitària una vida còmoda en la qual no has de discutir per què dinarem hui o si has deixat la tapa del vàter alçada.

No fa massa em costava veure'm soles. Ara em costa veure'm compartint de nou. Imagine que tot és cíclic.

Així, et mire als uls i em pregunte què penses, perquè arriba una edat en què hi ha coses que no es poden preguntar. No és com quan teníem 15 anys. Tanques la porta i torne al silenci reconfortant de ma casa, a la tranquil·litat de no estar pendent de ningú, de les coses fetes a la meua manera.


M'assec a la vora del llit, encara per fer. Mire el gat, que s'acosta sigilosament als meus peus. Em mossegue l'últim padrastre del dit índex i torne a mirar el gat, que es prepara per saltar damunt del llit. I em pregunte si cal alguna cosa més que la rutina amb tu mateixa. Rutina que sovint s'avorreix, però que quan es perd es troba a faltar.


L'àvia tenia raó...

12 d'abril de 2016

L'àvia sempre em deia que jo tenia arrancada de cavall i parada d'ase. L'avi per altra banda em treia malnoms per referir-se al geni tan curtet que tenia. Intente treure la part positiva a la saviesa que els meus avis tenien que feia que foren capaços de veure en mi eixes característiques. A mi m'agrada més dir que sóc una persona amb caràcter, en lloc que tinc el geni curt. I que sempre tire cap avant, en lloc de dir que potser sóc un poc atabalada. Tot és qüestió de perspectiva, i els eufemismes estan per gastar-los.

Amb aquests trets que em defineixen s'uneix la poca ajuda que ens estan donant les noves tecnologies quant a l'autocontrol. El whatsapp, per exemple, suposa una eixida d'emergència sovint massa a l'abast. A mi em caldria que algú em prohibís els audios quan em prenc dos copes de més, per exemple. Perquè igual m'arranque amb una jota aragonesa que amb una disertació filosòfica sobre la vida i la mort. Però per sort o per desgràcia ens ha tocat viure una època on la distància que separa dues persones que estan a milers de quilòmetres són tres emojis ben triats. 

Jo, que sóc una neuròtica empedernida (i d'això he fet aquest bloc, val a dir), que em costa massa callar el cap, sovint done eixida als pensaments a través del bloc, el mail, whatsapp, facebook, twitter... Perquè si no pots amb les teues bogeries, el millor és compartir-les. Sobre tot si saps que hi ha algú darrere que les llig.

Amb tot açò al cap, sona el telèfon. Possiblement un whatsapp. Possiblement teu, que assomes el nas de tant en tant, aterrant en la meua vida sense saber com sóc en realitat. Desconeixent que m'és tan fàcil la il·lusió com la desil·lusió, ignorant que preferisc el negre al blanc i que no ha quedat en mi massa rastre de cap tipus de romanticisme després de l'última redada. 

I intente no contestar, per allò de no semblar impacient. 

Però l'avia tenia raó.

Parlar i callar...

7 d'abril de 2016

Viatjar soles, eixe era un dels propòsits que feia temps tenia. Tampoc calia massa lluny. Bastava gastar cinc hores en tren només. Allò suficient com per notar la soledat de debò. Menjar soles, beure soles, dormir soles, parlar soles...

I així faig l'últim glop a la cervessa, des de la terrassa d'un bar de Còrdova, mentre t'escric i una parella toca alguna cançó de la Niña Pastori a la guitarra.

Perquè tant fa on vages, lluny o prop, no és pot fugir dels pensaments. I tu, que m'has demanat silenci, creus que podré aguantar les paraules dins del meu cap.  Com si no saberes que podria passar abans sense respirar que sense escriure.

No escoltaràs la meua veu.

Però callar no podré. Per molt que ho intentes.


Punts de vista...

5 d'abril de 2016

Tot és qüestió de punts de vista. I el meu, com que és meu, difícilment podrà ser vist des dels teus ulls. De vegades els pretextos fan més mal que les veritats, i la rutina és un pretext massa dolent per amagar el que no es pot amagar: la por.

Així, em dispose a fer maleta per fer un viatge que fa temps hauria d'haver fet. Perquè no em calen pretextos, perquè ja no em valen. Perquè no els vull. 

Jo no necessite que aproves les meues decisions, perquè ha arribat el dia en què la sinceritat guanya, i de sobra saps diré el que em vinga al cap si la situació ho requereix. Tu no necessites que jo marque el camí que has de seguir. Tenim diferents punts de vista.

I els punts de vista són tan diferents com que tu necessites distància.

Jo que em facen riure.


"...creo que aprendí a perder...

                                                                                                           ...en un arrebato de sinceridad..."

Cap lloc...

3 d'abril de 2016

Escric i respire com si ningú no visquera al món ara mateix. Pense en el temps i odie el tic-tac del rellotge que marca els segons al meu cap.

Segons que duren minuts. Minuts que duren anys. Vides que passen com esternuts.

I entre vides i segons romanc, observant el quefer de la gent, el ritme de les seues vides

Mentre la meua es mou a càmera lenta, avançant per un camí fosc que de vegades sembla que no arriba a cap lloc.

Serp...

7 de març de 2016

Amb el meu verí encara al teu coll, busque en la foscor la roba interior, tirada a terra amb pressa i ànsia.

No vulgues jugar, et vaig dir. Arriscaré de tota manera, vas respondre.

Vas despertar sol, buscant al matalàs l'aroma de la nit anterior. Al piso vas trobar la meua pell, recent canviada, com les serps.

I al cos el meu verí, recent escampat per les teues venes. 

Tot arriba...

27 de febrer de 2016

Tot arriba. 

Entre la meua pell i les pigues de la meua esquena està el dubte de si tindràs la paciència suficient com per contar-les. Una a una, a poc a poc.

Perquè al principi és fàcil. Tot és qüestió de deixar-se dur per la inèrcia de qui troba allò que feia temps no trobava enlloc. Una conversa, un aroma, una risa, una copa, una mirada que calla més que el que diu.

Amb la por de que tot això siga real, hui em tape cap i tot, per somiar entre llençols que un dia et posaré forma. I que veuràs més enllà dels meus ulls, més enllà de les meues paraules. Perquè el fons d'una persona sempre es veu a través dels seus ulls. Ara bé, cal saber mirar. 

Perquè tot arriba

Però tot pot acabar.

"...dos horas después de amanecer..."

Y sin embargo...

25 de febrer de 2016

Asseguda al piso esperant que passe el temps, m'imagine esperant-te. Una vegada més obriries la porta lentament, per contar-me el teu dia alhora que deixaries caure el cos al sofà. Una cervessa compartida i una companyia que tant a l'un com a l'altre ens pesaria més pronte del que ens imaginem. 

Després em remouria entre somnis, pesant en la responsabilitat d'haver-te empès a prendre la decisió d'escollir-me, sense tenir clar si jo t'hauria escollit a tu. 

Així d'egoista sona.

I així d'egoista és. 



"..Y sin embargo un rato cada día...  

                                                                                                          ...te engañaría con cualquiera."

Casualitats...

14 de febrer de 2016

"...el sombrero pesa más que la cabeza..."

Les casulitats mouen el món. Sempre ho dic. I així em torne a vore davant la por del que són les casualitats. Bastava un clic. Tan fàcil i tan superflu com això.  I jo, que no necessite massa per deixar anar la ment, em trobe llegint i rellegint per no pensar. Perquè de vegades el meu cap va per davant meu.

Entre textos i contextos em perd entre les línies, llegint sense poder enterar-me, perquè mai ha sigut el que jo esperava, perquè mai ha sigut com jo volia, perquè sempre he eixit perdent, perquè deixar de creure sempre sempre ha sigut més fàcil. 

I així em veig, respirant una tranquil·litat que em sorprén, no sé si perquè la falta de fe és més gran que la realitat. O perquè la realitat és tan gran i òbvia que no pot ser imaginària.


"...el misterio dura más que la certeza..."

Final...

10 de febrer de 2016

Arriba un dia en què dius: fins ací. Hem tocat os. I quan eixe dia arriba, una espècie de sensació de pau i tranquil·litat t'envaeix. Només necessitava mirar-te als ulls i escoltar el que havies de dir. Potser pensaves que repetir les coses a la cara era només fer mal per fer mal. Però no. Mirar-te als  ulls i escoltar de la teua veu, unida a la teua cara descomposta i possiblement enfadada, era el que necessitava per tancar. Sé que l'espontaneitat no va en tu, i que veure'm allà davant teu, per sorpresa, no va ser agradable per a tu.

Segura estic que ni tan sols llegiràs açò, perquè fa temps que vas deixar d'interessar-te pels meus pensaments, per les meues vivències, per la meua vida. Tant de bo les coses haguéssen sigut diferents. Per sort, jo tinc aquest espai, que és meu i de tots alhora. Un espai on puc comunicar-me amb mi mateixa, però també amb tu, en la distància.

Feia temps que no t'escrivia. Hui ho faig ja per última vegada. Per fi. No cregues que la rancúnia entelarà tot, perquè tot i que no vas posar fi d'una manera molt digna, bé sé que ho vas intentar. Intentaré no oblidar això. 

No oblides tu que som conseqüència de les nostres vivències anteriors. I que ni tu ni jo tenim culpa del nostre passat individual. Tant de bo haguésses tingut la paciència d'entendre això. Tant de bo hagués tingut jo la confiança que vaig depositar en persones errònies. 

En qualsevol cas, ja res no serà. Perquè quan dues persones s'allunyen i no es mira enrere per veure com l'altra persona se'n va, és que és el final. 


Tot és com ha de ser...



1 de febrer de 2016

"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."

De vegades cal saber enviar a fer la mà en el moment oportú. Sense culpes cristianes que ens obliguen a anar a comulgar després, per haver sigut males persones. De vegades és necessari. Per salut mental. 

No hi ha dos camins que puguem seguir. Només un, conseqüència de les passes que anem donant. És per això que fem el que fem, arribarem on hagem d'arribar. El que haja de ser, serà. Així de simple. No és qüestió del destí, ni de que hi haja una força superior sobre nosaltres que ens guia i ens diu per on hem d'anar. Es tracta de que a la vida arribem sols i ens n'anem sols. La resta és una forma de plenar el nostre temps en la terra.

Som éssers socials. Eixa és una veritat inqüestionable. Però això no vol dir que hagem de passar, obligatòriament, per les condicions que la resta ens marque. Així, estos dies passaran a la història com els dies en què de la meua boca han eixit veritats com a punyals. 

Així, tirar-me coses en cara, castigar-me amb el silenci o simplement jugar a estar i no estar, són tres coses que simplement, ja no tolere més. 

I el que haja de ser, serà.


"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."


Perquè no vull...

24 de gener de 2016

Jo no sé el motiu pel qual estem al món. Però si sé que el meu món, intern i individual, és causa i conseqüència de les decisions que he pres o que he deixat de prendre. Això ho repetisc molt. Així, no sé el motiu pel qual vas arribar, però si sé el motiu pel qual he decidit que ja no estaràs més. I és molt senzill: perquè no vull.

Existeix una línia molt fina que fa que de vegades confundim necessitar amb voler. Perquè no és el mateix voler alguna cosa, que necessitar-la. Ni voler algú, que necessitar-lo. Per això cal deixar de necessitar, per saber discernir si el que es té davant es vol o no es vol. 

Jo no sé si voldré algun dia compartir llit o sopar en companyia cada nit. Dubte també de voler donar una còpia de la clau de ma casa, o de si voldré dos raspalls de dents al meu bany. Durant molt de temps ho vaig voler. Mentisc. Durant molt de temps ho vaig necessitar.

El que tinc clar és que, ara mateix, no necessite cap d'eixes coses. I haver-ho deixat de necessitar m'ha permés aclarir per què ja no estaràs més. 

Perquè no vull.

Doble moral...

21 de gener de 2016

La sinceritat està sobrevalorada. Dic, per algunes persones. 

Estes persones que diuen que són sinceres i demanen a crits sinceritat. Però que quan ho eres, ixen ofeses amb la cua entre les cames. No demanes sinceritat si no estàs disposat a escoltar veritats. No demanes veritats si no estàs disposat a acceptar-les. 

Et falten quatre anys, set o huit bolets més, una cabassà d'humilitat i pegar-te de front contra la veritat. Perquè no tot és banc o negre. I ho dic jo, que sovint em veig ballant entre els dos extrems. 

No digues que eres una persona sincera. 

Perquè no hi ha persona menys transparent que qui té la doble moral de voler les coses clares, i eixir fugint quan li les mostren. 

Kharma...

19 de gener de 2016

Hui, jugant amb un alumne de 8 anys a un joc de taula, m'ha dit que anava a guanyar-me, perquè hui tenia bon kharma.  Quan li he preguntat què és el kharma m'ha dit que és una cosa que no es veu però que tots tenim, i que ens dóna bona sort o mala sort segons com de bé o de malament ens portem. 

Ha guanyat. 

La pregunta que inevitablement m'he fet quan s'ha acabat el joc és si ha guanyat perquè tenia bon kharma, o si el bon kharma li ha vingut perquè estava convençut que anava a guanyar. I jo, que sovint parle i crec en el kharma, m'he vist dubtant davant el fet de que possiblement la bona sort estiga sempre de part de qui creu en ella. 

I així m'he vist davant el motiu que amb seguretat és el principi de tota ludopatia.

Despertar...

8 de gener de 2015

"...estampidas en la tierra..."

No és casualitat que després de ploure una sensació de pau ens invaeixa. Perquè l'aigua neteja els carrers al temps que l'ànima. Acció i reacció. 

Mentre observes caure les gotes pels vidres de les teues finestres, al teu interior la sang s'esgola lentament per les teues venes. Plou fora. I dins.

Així el món et mira ploure, i no al revés.

Entre gotes i humitat passes la mà per la seua esquena, sense voler trencar la son lleugera que sas que té. L'escoltes respirar al ritme de la pluja que sona al carrer. A l'uníson.

A poc a poc la veus obrir els ulls. Somrius. Somriu. Saps que desperta d'una son càlida, neta, calmada.

I et preguntes què faries si un dia no la veres despertar.


      "...el cielo iba tiñéndose marfil..."



Tenies raó...

4 de gener de 2016

 
Portava dues hores dormint i de sobte has aparegut en la foscor. He hagut d'engegar la llum de la tauleta de nit perquè, feia tan temps que no venies, que m'ha costat distingir la teua ombra. Per sort encara no he perdut el costum de rebre visites inesperades ja encetada la nit. 

M'he assegut al llit amb els ulls mig tancats per la son acumulada dels excessos nadalencs i he observat com, a pas lent, t'has acostat fins seure a la vora del llit. Has obert el calaix del meu costat i has tret l'antifaç. Ja no el necessitaràs. Has dit. 

He volgut obrir la boca per preguntar el motiu pel qual em furtaves el meu tresor més valuós. Però no ha calgut perquè, com de costum, t'avances als meus pensaments. Eres lliure. Has rematat. 

Tenies raó.

Les decisions que es prenen...

...es prenen.


"...Emancipate yourselves from mental slavery...
...songs of freedom..." 

Quan la terra...

1 de gener de 2016

Amb els últims acords del concert d'any nou que fan a la televisió, camine per casa fent maleta. Una maleta literal, a la qual fique roba, sabates i maquillatge que he utilitzat estos dies. Altra maleta figurada, on fique estima, carinyo, confiança i futur.

La primera la carregaré al cotxe. La segona a l'esquena. I en qualsevol lloc entre Sant Joan i el cel deixaré caure esta última, que romandrà a la intempèrie suportant pluja, vent i granísol.

Anys després, algun agricultor la trobarà entre camps de blat, però no gosarà obrir-la, sabedor de que allà s'amaga algun tresor que convé no destapar.

Així, a poc a poc, aquella xicoteta maleta que guarda les poques coses que em pagava la pena donar, quedarà coberta per la terra, la pols i el temps.

Qui sap si un dia algú trobarà aquell xicotet tresor, d'aci dos-mil anys, quan la terra ja se l'haja engolit.

Any nou...

30 de desembre de 2015

Que les pitjors ressaques són les de l'ànima i que el dia 1 de gener tenim la sensació de començar de nou són dos veritats absolutes.

Així camine estos últims dies de l'any pensant en les ganes que tinc d'acabar l'any i tancar a la caixa de 2015 totes aquelles coses i persones que no poden formar part del 2016.

Jo només tinc un propòsit per a l'any vinent i és: no deixar tornar tot el que 2015 es va emportar.

Diuen que l'any nou sempre porta una vida nova, tot i que el dia 1 de gener no som diferents respecte al dia anterior.  Però jo espere que este nou any que comença simplement pose el punt i final a l'any anterior.

Literalment.

Empatx...

 27 de desembre de 2015

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo. La qual cosa demostra que per moltes coincidències al final el que cala és el que no tenim. És molt fàcil oblidar el mal que ens va fer el silenci quan som nosaltres els que no tenim altra forma de parlar. I em sembla que tu oblides que un dia vas ser tu qui vas rebre silenci com a forma de vida. És curiós com podem arribar a actuar de la forma que tant detestàvem fa temps. Però no és el mateix estar a l'altra banda, eh? 

Acaben els Nadals i entre pastes, polvorons i gambes, del que més empatxada estic és de tu. Qui t'ho anava a dir. Qui m'ho anava a dir. 

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo: 

Al final, tot i no aparentar-ho, era jo qui mirava cap avant. 

I no tu. 


"...these days..."

Èpoques i decisions...

14 de desembre de 2015

Aquest curs, de manera excepcional, estic en contacte amb adolescents d'institut, més que amb xiquets d'escola. No sé si per patir un síndrome de Peter Pan descafeinat o perquè no sé estar sense comparar-me amb la vida de qui m'envolta, trobe que són realment injustes les actituds vers la presa de decisions, en cadascuna de les èpoques que vivim. I això és: podem tenir-ho tot, que sempre desitjarem allò que ens falta. 

Hui dos xiques de quinze anys es queixaven per no tenir el permís dels seus pares per anar a una festa a celebrar la nit de cap d'any. Tenen ganes de ser grans, vergonya a dir que estimen algú, rebel·lia davant qualsevol ordre que vinga d'un adult, risses tontes quan es parla de sexualitat i sobre tot: falta de por davant el perill. No tenen por a decidir, perquè les conseqüències de les seues decisions no són, encara, crucials. Els adolescents són impulsius, actuen per instint. 

No em canviaria per res del món per estes xiques. Perquè ja vaig tenir prou amb els meus anys d'institut. Les canviaria, però, tot el que tinc i elles volen, per la seua falta de por.  Les donaria ma casa, la meua independència, la falta de vergonya a dir les coses clares,  les festes de cap d'any que desitjaren i el meu llistat d'amors viscuts, per no tenir por a decidir, a actuar. Per no tenir por a que les conseqüències marquen un abans i un després. 

Perquè decidir als quinze anys no és com decidir als trenta-dos, edat en la qual, tant fa el que decidisques: 

Sempre pensaràs en si l'opció descartada hagués sigut millor que l'escollida.