Benvingut...

18 d'octubre de 2018

Comença a fer fred. Primeres baixades de temperatura. I arriba la nit en què ja ens busquem els peus per compartir la calor. Primer cobertor, primera manta als peus. Anar a dormir abans d'hora. Tapar-se ja el nas i les orelles. 

Gitada de costat, comence a deixar caure els ulls. I quan crec que no tardaré deu segons en adormir-me, et note al darrere. Enfiles la mà per davall de la meua camiseta del pijama. Em toques el ventre, fas cercles en el meu melic. Fas caminar els teus dits des del meu melic fins els meus pits. Els estrenys amb força al temps que aproximes més el teu cos. Que no quede distància entre els dos, penses. Pel fred, sobre tot. 

Notes la duresa dels meus mugrons. Els acaricies, al temps que em puges la camiseta del pijama i em beses l'esquena. I jo em faig l'adormida, perquè vull que sigues tu qui marque el ritme. Baixes suaument la teua mà de nou al meu melic i fas lliscar els dis per dins la goma de les meus braguetes. I jo, que fins fa dos minuts pensava que hui no tardaria en adormir-me, em deixe portar. 

No parlem. Només la nostra respiració s'escolta a l'habitació. Puja el rítme cardíac, sobra roba. Fora el primer cobertor. Fora la primera manta.
Benvingut el fred que fa que les distàncies siguen més curtes.

Llençar-se al buit..

22 de setembre de 2018

El final del curs anterior va ser decepcionant, per moltes raons. La més important és que vaig poder obrir un poc els ulls, perquè durant unes escasses setmanes vaig tenir la sort i la desgràcia d'observar el sistema des de dins (i no del tot...).

Comencem el curs, sense por a dir, amb retallades encobertes en la meua especialitat: Audició i Llenguatge. Tant fa el color polític del govern, sempre perden els mateixos: l'educació especial. Els qui menys tenen. I a mi, que no sóc mare, em toquen els meus alumnes i és com si em tocaren els meus fills. Se'm remouen els budells, em bull la sang i trac ungles i dents. I com els qui més perden tenen poques opcions per defendre's, ningú no s'entera, ningú sap el que passa.

Estic decebuda. Molt. La qual cosa m'obliga a aparcar de moment uns estudis a unes oposicions a inspecció educativa que feia un any que preparava i en la qual ja no crec. Comence a no creure en el sistema del qual forme part, i això em genera una crisi existencial difícil de digerir.

La part positiva de tot açò és que quan una porta es tanca una finesta s'obri. La meua finestra es diu Logopèdia.

I jo, que tinc tendències suïcides...

...és possible que m'acabe llençant al buit.

 
"Ya no hay locos, ya no hay parias. Pero tiene que llover..."

Mudar...

6 d'agost de 2018

Tot és qüestió de perspectiva. De la teua. De la meua. I és complicat, de vegades, veure les coses amb els ulls de l'altre. A mi m'agradaria ser capaç d'eixir del meu cos i ficar-me en el teu. Caminar amb cura pels plecs del teu cervell i ajudar-te a tapar amb tiretes les inseguretats que allà romanen adormides, però latents. Mirar-ho tot des de darrere del teu iris. Veure com et veus. Veure com em veus.  

Fa temps que sé que de vegades projectem les nostres pors sobre la resta. I tot i això no vaig saber entendre, en el moment oportú, que això era tot el que passava pel teu cap. Por a ser, a no ser, a sentir, a sentir massa, a llançar-se al buit, a quedar-se quiet, a ser massa, o massa poc. 

He perdut el compte dels anys que fa que no parlem. Què bé, per altre costat. Perquè al cap i a la fi, les pors es transmeten, i per això vaig acabar fent-les meues. Tan coneguda com certa és la frase aquella que diu que no es pot compartir la vida amb ningú si abans no aprens a compartir-la amb tu mateix. Ja saps que jo sempre afegisc allò de que tampoc es pot compartir amb qui no la vol compartir. I per això sé que ara fas tot allò que jo vaig fer fa anys. Imagine que és qüestió de moments. De trobar-se. Però sobre tot: de voler.

Recorde aquell estiu com l'estiu de la transició. Una transició interna que no vaig poder fer amb cura, perquè no es pot fer cap transició quan s'està al purgatori. I com tot allò que no es fa amb cura... Va acabar sent, de nou, una baixada a l'infern. Em vaig cremar. Molt. I ja se sap que els cremats són de les ferides més perilloses. Vaig curar-me a soles, posant benes ben humides sobre la pell, entre Essaouira, Florència, Sevilla i Còrdoba. 

Com tots els cremats, la pell muda. 

I quan es muda la pell, ja se sap, es muda l'ànima.


"Fuego cruzado, cuerpos extraños,
tengo que reconocer, íbamos a medio gas. 
Creo que aprendí a perder
en un arrebato de sinceridad".

Favors i deutes...

20 de juliol de 2018

Jo no vaig estar especialment nerviosa durant el procés d'oposició pel qual vaig passar. Ho vaig estar durant els cursos de preparació, però no els dies dels exàmens. Tampoc vaig fer una gran celebració quan vaig treure la meua plaça, no sé si perquè vaig acabar molt exhausta o perquè encara no tenia massa assimiliat el que això suposava. 

Enguany he esat a l'altra banda. I no sé si perquè tenim un sistema prou opac és que m'he sorprés molt d'estar dins d'eixe sistema durant unes setmanes. He rebentat dels nervis, he plorat, he estat nits sense dormir, he estat fora de casa durant dotze hores amb res més que un iogurt al cos, he oblidat aniversaris, cites i assumptes propis com per exemple estar pendent de la meua pròpia adjudicació per al curs vinent. 

He rebut trucades de gent que no pensava que rebria mai. Missatges de números desconeguts de persones que m'han escrit per informar-se, resoldre dubtes i el que és pitjor, intentar obtenir benefici (poc em coneixen). 

He rebut sol·licituds d'accés a les meues xarxes socials. He escoltat parlar de mi en grups de whatsapp i altres vies de comunicació. He vist murmurar la gent al meu pas. Han analitzat d'on vinc, en quins centres he estat, quants anys porte treballant i quina és la meua situació administrativa actual en relació amb la Conselleria d'Educació. 

Jo no vaig estar especialment nerviosa durant el procés d'oposició pel qual vaig passar. Jo no vaig voler saber res de ningú, ni de qui m'examinava ni de qui posava els meus exàmens. Jo no vaig voler saber res d'allò que feia la gent amb la qual competia, no volia saber quins temes portaven estudiats, ni de què tractava la seua exposició, ni quants punts de formació o experiència portaven i com afectava això a la meua posició. 

Perquè aquella persona que vol saber i obtenir benefici per a mi ja demostra, en primer lloc, que no és una persona que valora l'esforç. En segon lloc, que és poc intel·ligent, perquè arribar a entrar a qualsevol feina en qualsevol admnistració pública amb ajuda significarà que estaràs en deute tota la vida. 

I jo no he volgut mai deure res. 

Però tampoc que ningú em dega res.

Consells...

8 de juliol de 2018

Sovint escolte que no tinc terme mig, tal volta massa sovint. I en realitat tenen raó. Em costa veure els grisos. I matise: em costa veure els grisos en mi, però no en la resta. Per això és que sempre aconselle millor que m'aplique els consells.

Tal volta per la crisi existencial que visc en les últimes setmanes, és que no vinc massa per ací. Em costa digerir els avanços professionals i, sobre tot, les decisions que ja tenia preses però que de sobte un vendaval les fa tremolar. Supose que és com tot, que mentre coneixes tot va bé, però quan s'esbrinen coses noves tot ens fa preguntar-nos si sabrem portar endavant allò que es presenta.

Jo fa temps que vaig entendre que les coses, si no són desde dins, no es poden canviar. I és per això que vaig decidir lluitar per estar dins. Ara, però, que no estic dins però puc veure de prop qui està dins, em pregunte si és això el que vull. Tal volta el punt de referència de qui està dins tampoc és el millor, val a dir.

Però és cert que fa uns dies, allà a un despatx en el qual es decideixen les coses que no sabia que es decidien, vaig veure entrar la persona sobre la qual recau la major responsabilitat de mantenir en el càrrec a determinades persones que, pel fet de tenir un càrrec, creuen que són millors persones. I em costa fer no només un somriure, sino també destinar algunes paraules amables a eixa persona.

Per esta ebullició de sang que tinc davant estes situacions em pregunte si realment sóc la persona indicada per arribar allà on vull arribar. Sempre he escoltat que qui té principis no pot manar, perquè la seua vida es torna en un anar i tornar de situacions en les quals els seus ciments més fonamentals es veuen traïts.

I precisament perquè no tinc terme mig trobe que és possible, molt probable, que arribe allà on vull arribar i, una vegada allà decidisca tornar enrere.

Aleshores el consell que sempre done i mai m'aplique.

Tornar enrere no significa fracasar.

Però gràcies...

18 de maig de 2018

De vegades ens costa demanar disculpes, a mi la primera, ho he de reconèixer. Sempre dic que és preferible disculpar-se tard que no disculpar-se. Millor parlar que callar. Això sempre. 

Mire enrere i sí, hi ha moltes coses que ara mateix faria diferent. Aquell comentari que vaig fer, ara no el faria. Aquella situació en què em vaig ficar, tal volta no em ficaria. Aquell missatge que vaig enviar, segurament ara no l'enviaria.

Però bé, el que està fet, fet està. Llavors només ens queda l'opció d'acceptar que les coses no es poden canviar i que encara queden opcions obertes per subsanar els nostres errors:

En primer lloc està l'opció de deixar passar el temps i que tot s'oblide. No sóc d'eixes persones. Simplement no puc deixar passar el temps quan sé que hi ha coses per parlar. 

La segona opció és demanar disculpes, evidentment. Hui, demà, d'ací dos mesos... Torne a repetir que és millor tard que mai. I demanar disculpes suposa adonar-se que alguna cosa hem fet malament. No tot el món ens adonem d'això en dos dies.

Ara bé, les disculpes que demanem quan ens hem equivocat sempre van acompanyades d'unes expectatives. I eixes expectatives sempre van lligades al fet d'esperar que l'altra persona accepte les nostres disculpes. Però, pot passar que això no succeïsca. 

Llavors està qui demana disculpes una vegada. Bé. Després ve qui demana disculpes dos vegades. Acceptable. Qui demana disculpes tres vegades ja és possible que estiga sobrepassant els límits de la pèrdua de la dignitat. De quatre en avant ja suposa alimentar l'ego de qui no vol disculpes, simplement vol que estigues als seus peus. 

Arribats a este punt només diré que: 

Disculpes? Sí.

Perdre la dignitat? No.

Però gràcies.

Porta de vidre...

3 de maig de 2018

Comença a fer gelor, però hui tenim la temperatura perfecta de la tardor, aquella que permet posar-se una màniga i estar bé al sol. Comença el curs escolar, com tots els que has començat des de fa quinze anys. La rutina ja s'ha establert a les cases i la feina comença a rodar de nou. Primeres reunions, primers informes...

Et pensaves que hui seria un dia com qualsevol altre, amb la diferència que saps que hui algú visitarà el teu espai. No li has donat massa importància perquè has deduït que aquesta visita serà com les altres que has tingut. El que no has sabut, i ningú no t'ho ha dit, és qui hi ha darrere d'aquest trencament de rutina que tindràs hui.

Així intercanvies paraules típiques de principi de curs, mentre els xiquets i xiquetes corren i juguen al sol, com tot el món hui. De sobte algú crida la teua atenció, els teus companys comencen a parlar més baixet. Hi ha gent que et mira esperant una reacció. És el que passa quan es detecta una persona estranya al seu entorn, que tot el món es posa enlerta.

Eixa visita que tothom sabia que arribaria, ha arribat. Tu encara no has pogut entreveure eixa cara que et penses que no coneixes, i per la qual tot el món murmura al teu voltant. Però sí la coneixes. I massa bé. Per sort per a tu, eixa persona encara no té interés en buscar-te. Té altres objectius. I es dedica a passejar pels corredors i establir conversa amb altres persones més importants que tu. Perquè tu eres important, però no tant.

Et dediques a avançar el matí amb la normalitat de tots els dies i ningú no té la caritat de dir-te que eixa persona està més aprop del que et penses. Acabes una hora, comences l'altra. En el canvi d'unes rutines a altres i perquè la casualitat ha decidit que havia de ser així, creues la mirada amb eixa persona estranya, però no tant. 

Fa gelor, continua fent gelor. I de sobte una calor insuportable recorre el teu cos. Per què està ací eixa persona? Ha vingut per tu? Què vol? Vindrà a preguntar-te alguna cosa? El teu cap va a mil, mentre eixa persona s'allunya com si res, parlant amb els teus companys. Fent com si no t'hagués vist, deixant-te amb tots eixos dubtes al cap.

Però sí. Sí t'ha vist. No t'ha deixat de veure des que ha entrat per la porta. Hui no et dirà res. Demà tampoc. I tu sabràs que està ahí, que tens els seus ulls a l'esquena, que no podràs fer un pas en fals. 

Perquè fa huit, deu, possiblement dotze anys, que vas llegir ací mateix que ella tornaria.

Per gravar la seua S justiciera en aquella porta de vidre.

Fora...

23 d'abril de 2018

Enguany tinc la sort de treballar amb alumnes de diverses edats i això sempre aporta un ventall de situacions curioses. Des dels més menuts (mocs penjant inclosos) als més majors (acné inclòs). 

En concret, tinc una alumna de quinze anys amb la qual no puc deixar de sentir-me identificada. Sovint els adolescents busquen en els adults algú que prenga decisions per ells. Són conscients de que entren en un món en què ja no se'ls dona tot fet. Això no els sembla malament a l'hora de triar quins pantalons preferiran comprar, però sí quan es tracta de prendre decisions més trascendentals com ara deixar de banda determinades amistats perquè saben que no són massa sanes. Deixar-les i anar per lliure, amb el risc de no trobar-ne de noves? O suportar determinades actituds a canvi de tenir un grup social al qual perteneixes? Dilema social. A unes edats en què és molt difícil veure més enllà del que són els dilemes i drames d'institut.

Així, et veus immersa en converses sobre les amistats, les decicions i la vida en general. I jo no puc dir-li més que les amistats van i vénen i, sobre tot, que les amistats no tenen amo, esperant que entenga que la dignitat i els principis són més grans que les quatre "amigues" que et diuen a qui has d'odiar, a qui has d'estimar i quines amistats pots o no tenir, en funció del seu criteri. 

Imagine que de tot hi ha dos versions. Jo no puc parlar més que de la meua, sempre íntima i personal. I el que jo recorde de tenir quinze anys és haver de decidir estar soles en lloc de seguir determinades normes socials no escrites, però establertes, que suposaven de vegades deixar de ser tu mateixa.

De vegades em sorprenc de la persona que vaig ser als 15 anys, decidint que la meua dignitat estava per damunt, sabent les dificultats socials que això suposava. Ara, amb 33 anys, em veig observant "quadrilles d'amigues" de la meua edat (o més majors) on es critiquen les unes a les altres per darrere,  o també on una persona decideix a qui cal odiar i a qui no hem de saludar, i totes odien i deixen de saludar a l'uníson.

De manera que, quan veig tot això, em recorde a mi mateixa que: si vaig decidir no passar per això als 15 anys, no vaig a passar-ho ara.

Perquè qui no haja vingut a la meua vida per sumar...

Fora.

Tan joven y tan viejo...

27 de març de 2018

Dorms.

I en un autobús, a quasi dotze mil kilòmetres de casa, a les quatre del matí (hora local), jo no puc dormir. Aprofite per pensar. Sabina m'acompanya, quina novetat.

"Lo primero que quise fue marcharme bien lejos..."

Pense en el temps que passem, massa, perseguint tot allò que creiem que ens pertany, o que ens ha de pertànyer. Sense saber que tot allò que ens pertoca acaba trucant a la nostra porta. 

"Lo que sé del olvido, lo aprendí de la luna..."

Així, pense també en allò que deixem enrere, o que hem deixat enrere, perquè no era nostre, perquè no erem de ningú.

"Confundí con estrellas les luces de neón..."

Tal volta perquè no som de ningú és que anem vagant pel món. Ahir ens coneixíem, hui ja no. I com que ja no ens coneixem, no saps que hui, ara mateix, estic ací, en un autobús en alguna carretera perduda per la patagònia argentina. Sempre vaig voler venir ací.

"Y ací crecí volando... Y volé tan deprisa..."

De sobte respires, et despertes, preguntes per on anem i et conteste que no ho sé. Tornes a dormir. I pense en que no és necessari tenir ningú al costat per fer les coses que volem fer, com viatjar. Però qué bé que hages volgut fer este viatge amb mi.

Què bé que sigues.

Què bé que estigues.

"Tan joven y tan viejo... Like a rolling stone".


Per les que vindran...

8 de març de 2018

Tinc la sort d'haver tingut una àvia que em va transmetre la força que les dones han tingut sempre a la meua família, la seua savisa, la seua experiència, el seu patiment. La meua àvia va ser apartada de l'escola als 9 anys, el 1931, en plena república. Va patir la guerra, la postguerra, la fam, el estar sempre a l'ombra del seu marit durant la dictadura. La meua àvia, com totes les dones d'aquella època, havia de demanar permís al seu home per poder obrir una llibreta d'estalvis, no podia votar, no podia alçar la veu. Perquè era dona, simplement perquè era una dona. 

Tinc la sort d'haver tingut una mare que ha sacrificat somnis, diners, sopars i viatges per tal que jo pogués estudiar i poder gaudir la situació privilegiada que tinc ara mateix. Una mare que va deixar d'estudiar per decisió de son pare, perquè les dones han d'aprendre a cuinar, cosir i servir la casa, no estudiar. Una mare que ha treballat des dels catorze anys del que ha calgut, per tal de posar un plat a taula i que a més, no ens faltaren les experiències a l'escola: les excursions, els llibres, els esmorzars amb el pà encara calentet del forn, els teatres, cinemes i activitats culturals que ens feren créixer, aprendre i tenir ganes de saber més i aprendre més.

En contraposició a tot açò, jo tinc la sort de tenir un treball, públic, ben pagat. Tinc la sort de cobrar el mateix que els meus companys de feina, perquè com que el nostre treball és públic, els nostres sous i antiguitat també. Tinc encara més sort de poder agafar una baixa, siguen quines siguen les causes. Sé que puc demà ser mare i gaudir del que serien els meus escassos 4 mesos de permís de maternitat i si volgués podria agafar una excedència d'un any o dos per criar el meu fill o filla sense por a perdre la feina. Tinc la sort de poder fer vaga hui, demà o d'ací dos dies, perquè em puc permetre perdre els 90 euros que em restaran de la nòmina. 

Per això, perquè puc, faig vaga. 

Però sobre tot per elles. 

Per totes les que van lluitar fa temps, perquè estem en deute amb elles. Perquè elles van lluitar per nosaltres. 

I nosaltres hem de lluitar per les que vindran.

Ignorància...

20 de febrer de 2018

Ahir ho comprenia. Ignorància. La de qui no sap perquè no vol saber. La de qui no veu perquè no vol veure. 

Jo aprofite sempre les pujades hormonals per aportar claredat als meus actes. Tinc prohibit prendre decisions vitals durant els dies de pujada. Però no posar punt i final a aquelles coses que estan pendent d'un fil i només els falta l'últim espentó que aporta la mala llet que acompanya les hormones. Si no em coneixes, no vulgues coneixer-me en "eixos dies". Perquè si normalment sóc sincera, durant les pujades hormonals és possible que la sinceritat et sobrepasse. 

Així, fa dies que, aprofitant un moment d'eixos que et semblen irremeiablement trascendentals (però que amb distància descobreixes que no eren tant), et vaig eliminar definitivament de la meua vida. La veritat és que encara no sé per què vas entrar. Si em pare a pensar crec que, sincerament, vas ser una eixida d'emergència a una situació desesperant. Les portes d'emergència estan per això, per escapar. 

No vull saber què vaig ser jo en la teua vida, si vaig ser també una eixida d'emergència o si tens un record més vital de mi. La meua sensació és que no vaig ser més que un segon, que passa sense adonar-se'n, sense ser important, però que quan passa ja no torna.

En qualsevol cas, passat està. A mi em queda el (poc) record de qui va passar per no quedar-se. A tu la ignorància, com he dit, de qui no sap perquè no vol saber. I de qui no veu perquè no vol veure. 

Que tingues una bona vida.

Quan...

16 de febrer de 2018

Arriba el dia en què es posa el comptador a zero. I quan eixe dia arriba ja està tot fet. Ja no es pot tornar, ja no es pot mirar a enrere.

Per això, quan trobes que ja no contes els dies...

Quan t'adones de la facilitat per a relativitzar les coses...

Quan sàpigues amb certesa que la decisió presa va ser la bona...

Quan amb el temps descobrisques que no, no era suficient...

Quan hages oblidat gestos, paraules i fins i tot noms...

Quan tot això arribe...

                                               ...és que ha arribat el final de veritat.


"...I'm feeling... a little peculiar..."

Dancing queen...

24 de gener de 2018


Fa quasi deu anys que vaig fent una guardiola per viatjar a Argentina. Hui la trenque i, tot i que no hi ha ni per a la meitat del viatge, retallaré d'ací i d'allà. Perquè el moment ha arribat. Tot és qüestió de moments, de trobar-se en el mateix punt. De ser i estar. Sempre ser i estar. 

Vaig començar trimestre amb força, avançant feina a pas ràpid, perquè he de tancar trimestre abans d'hora, deixar la feina feta. Així, no tinc massa temps per pensar. Només acabar tasques pendents, informes, avaluació trimestral... Amb això no puc ni arribar a planificar quina roba m'he d'emportar, si he de comprar alguna cosa per al viatge o si em caldrà una maleta nova. 

Per al que sí que tinc temps (òbviament) és per anar pensant amb quina cançó ballaré el meu tradicional playback dels viatges. Vaig ballar Enrique Iglesias en el Vaticano, Juego de Tronos al castell de Penyíscola, YMCA en la tomba del soldat desconegut en Varsòvia, Enrique Iglesias de nou en la Rinek de Póznan. Aquesta vegada, si el temps ens acompanya, ballaré al Perito Moreno, pot ser Dancing Queen de Abba, però encara ho he de rumiar. Tal volta faça falta atrezo i tot. És un gran viatge, caldrà una gran posada en escena!!
 
Argentina... Allà anem!

"See that girl...watch that scene...dig in the dancing queen..."
 

Els anys que ens veuen passar...

15 de gener de 2018



Escric, amb el gat assegut en les meues cames, en una habitació que he fet meua a base de llibres, quaderns i fotos velles. Jo treballe. Ell m'acompanya. Tot seguit es deixa caure tot estirat davant l'estufa i fa una becaeta. El sò mecànic de les tecles de l'ordinador l'acaben d'adormir. Em sorprenc a mi mateixa cuidant d'un animal. Estimant-lo. Deixant que m'estime, quan ell vol, que per això és un gat. 

D'ací quinze minuts, màxim vint, rollaràs la clau i entraràs queixant-te del fred que fa en este poble. Jo em riuré del teu nas vermell i deixaré el que porte entre mans per parlar del dia i compartir el temps que sobra del que la rutina s'emporta. I així anem fent, sense adonar-nos que el temps ens observa passar. Encara no sé com he arribat fins ací.

Ja ho deia l'àvia uns anys abans de morir, que semblava ahir quan ella tenia vint anys i no vuitanta-dos. Et creus que no arriba, però arriba, sentenciava. Dos anys després va morir, després d'un cap de setmana en el qual no vaig poder estar a Castalla. Tots es van acomiadar. Jo només vaig poder escoltar-la respirar per telèfon, amb la màquia d'oxígen i a 200km de distància. Aquella màquina que escoltava totes les nits d'estiu, quan dormíem en l'entrada de casa amb un matalàs a terra. Quan vaig tornar ja només estava el seu sofà, la seua manta i el seu olor a l'habitació.

Encara no sé com hem arribat fins ací. Imagine que tot és un cúmul de decisions (o manca de). Estar ací, i no allà. Tenir la sort de compartir la vida amb Jack i am tu. Haver tingut la lucidesa de deixar anar altres persones, altres coses, altres vides, perquè no havien de ser meues, perquè no havien de sumar el que jo necessitava que sumaren.

Res no és etern. I no sé sap com, però arribarà el dia en què ens adonarem que hem de caminar amb un carro i respirar amb una màquina. Jack ja no estarà i qui sap si serem l'últim eslabó de la família o si haurem deixat descendència, la qual escriurà sobre nosaltres a un bloc virtual.

Mentre eixe dia arriba, gaudiré del calor que el gat desprén, ara que ha pujat a les meues cames de nou. Riuré del teu nas vermell i deixarem que les arruges vagen eixint...

...conseqüència dels anys que ens veuen passar.

Astronauta...

21 de desembre de 2017

Poques coses em fan bullir la sang tant com la subestimació per part de qui creu que tot ho té fet. De  qui té una feina, una familia, una parella, una casa, un càrrec, etc,. i subestimen la vida de la resta per no tenir una feina, una familia, una parella, una casa, un càrrec o el que siga que consideren que és important per tenir una vida plena. Tots som necessaris i valuosos en el món.

Em van dir una vegada que pensar que les coses anirien malament faria que, evidentment, anaren malament. No vaig ser ràpida per contestar que ser optimista les vint-i-quatre hores del dia era enganyar-se a un mateix. Imagine que tot és qüestió d'equilibri. 

La meua àvia sovint em deia que allò de "no hay mal ni bien que cien años dure". I em resulta curiós com se'n recordem d'aquesta frase feta quan les coses van malament, però no quan van bé. Convé no perdre de vista que tot és circular. Confiar que sempre anirà tot bé és, des del meu punt de vista, ser una persona ignorant.

Per això hui et conteste, i em permet recordar-te que, aquell dia, en aquella xicoteta habitació, em vas deixar sense defenses. Et vas permetre donar-me una lliçó de vida que no et vaig demanar i sobre tot, sense ser una veritat universal i absoluta. Les coses no són bones o dolentes sempre, els càrrecs no són de per vida, les families i parelles, massa sovint, tampoc. 

Em costarà mitja vida, potser tota la que em queda, però arribaré. I contant els dies estic ja per veure arribar el moment en què em veges entrar per la porta, desitjar-te un bon dia i escoltar el soroll del teu cul apretant-se.

Vaig tenir la sort de tenir una àvia que tota la seua vida em va repetir allò de "pot més qui vol que qui pot". Així que no subestimes la força de voluntat de ningú. 

Perquè amb força de voluntat s'arriba a la lluna. 

I jo seré astronauta.


"Va com vull, com volem"

A tu...

17 de novembre de 2017

A tu:

Que em lliges, que saps que sé que em lliges.

Que no vols escoltar la meua veu, que no vols veure la meua imatge.

Que t'aterrava la profunditat dels pensaments, de qui té tot i no té res clar.

Que qüestionaves les meues decicions, o la falta d'elles.

Que t'aterrava que em qüestionara la vida, com qui es qüestiona la mort.


Ara entenc:

Que no vas ser suficient, que no vas estar a l'altura.

Que no eren les meues contradiccions, sino les teues pors.

Que no era jo, que eres tu.


I per això;

Em em lliges, però no em parles.

Em sents però no m'escoltes. Em veus però no em mires.


Però sobre tot:

Et qüestiones si el que tens serà suficient. 


I a mi:

No m'importa que em lliges, tampoc que em mires o m'escoltes.

Que conegues els meus canvis de vida, de casa, de gent.

Que sàpiguqes que encara tinc contradiccions.

Que de tant en tant encara em qüestione la vida.


Per això has de saber, com segurament ja sabràs, però t'aterra admitir:

Que no.

No serà suficient.



"Que sepas que el final no empieza hoy"


Silencis i pensaments...

14 de novembre de 2017

És ben estrany fer caixes de mudança (de nou) amb els anuncis de Nadal impregnant ja televisors, escaparates i propagandes de supermercats. Intente no pensar massa. No ho aconseguisc, he de dir. Segona mudança en un mateix any. Realment cansa. Cada vegada em costa més fer mudança amb ganes i il·lusió. El que em ve al cap és: puf...altra vegada? 

Intente no fer cas a la meua part esotèrica que em diu que si vaig tornar a Castalla amb intenció de quedar-me i no he tingut sort amb el pis que vaig trobar és que tal volta Castalla no és el meu lloc. La meua part racional contesta a la meua part esotèrica raonant-li que tenir uns veïns irrespectuosos no té res a veure amb el destí, ni és cap senyal. És simplement això: veïns que no saben conviure. 

Fa uns anys les mudances eren canvis que removien els budells, suposaven finals i principis d'etapa. València, Castalla, València, Aiora, Castalla, Sant Joan, València, Sant Joan i Castalla de nou. Nou mudances, deu amb la que vindrà, en tretze anys. Quan dic que necessite sentir-me a casa no tot el món m'entén. Si tens una casa, on estan les teues coses, em diuen.

Però sentir-se a casa no és només tenir un espai on està la teua roba, els teus llibres i els teus gats.  El que jo vull és entrar i eixir de casa quan jo vulga, gaudir de l'olor del que cuina la veïna, saludar els veïns amb naturalitat, no haver de penjar ordenandes municipals de contaminació acústica en l'ascensor, que no em taquen la roba de lleixiu, eixir de l'edifici i gaudir de l'olor de la tardor que fa Castalla el qual deixaré de percibir d'ací poc (perquè a tot s'acostuma el nas), posar-me els auriculars amb Sabina a tope i no eixir enlerta per escoltar si puja o baixa algú a qui cal evitar. 

Però sobre tot: el silenci

I poder escoltar-me pensar. 


Que tot és possible...

6 de novembre de 2017

Sovint faig neteja de xarxes socials. Hi ha gent que guarda roba a l'armari perquè té un valor sentimental, o per si algun dia se la torna a posar. I els passa igual amb les xarxes socials. No t'elimine per si algun dia ens trobem i tornem a ser amics o per si t'adones que t'he eliminat i em preguntes per què... Quina vergonya! Vas matar a ma mare, però ahí et tinc, en Facebook. A mí em costa entendre, com les amistats hipotecades de les quals parlava no fa molt.

Jo en cada canvi de temps faig neteja d'armari. Sí, també tinc alguna camiseta que guarde per si de cas, i li done una altra estació de marge. Si al tornar el canvi de temps segueix al mateix lloc...fora.

Igual de fàcil és amb les xarxes socials. Perquè una cosa tinc clara, i és que les meues xarxes socials SÓN MEUES. I tu, lliurement, pots decidir tenir vint-i-cinc mil amistats a Facebook. Jo preferisc eliminar persones que simplement estan per les xafarderies i per estar "al tanto" de quin és el nou novio que tens. I si algú ve a preguntar per què ja no estic a les seues amistats de Facebook, la resposta és senzilla: perquè no vull. Perquè les meues xarxes socials, repetisc, són meues.

De vegades és tan simple que ens sembla molt complicat. No cal que aparentes que em tens en bona consideració, no m'ho prendré a mal si un dia decideixes apretar el botó. 

Fa molt temps, des dels catorze anys, que tinc aprés que hi ha amistats de les quals s'ha de fugir, d'altres a les quals paga la pena bloquejar i que les amistats reals no t'escriuen per Whatsapp o Facebook. Les amistats reals es planten en ta casa, amb dos birres i una pala. 

Per si hem de celebrar algo.

O matar a algú.

Que tot és possible. 

Són per sempre...

24 d'octubre de 2017

"Tiene la vida un lánguido argumento
que no se acaba nunca de aprender,
sabe a licor y a luna despeinada
que no quita la sed"

No em crec que durant un xicotet instant no et vinga un rellàmpec al cap. D'eixos que fan que et despertes, suat, sense saber massa bé què has somiat, però amb la claredat de què alguna cosa no va bé dins teu. 

He llegit que, de les situacions més difícils de la vida, sovint no aprenem res. I tornem a errar, possiblement amb les mateixes persones, circumstàncies i situacions. Tal volta perquè el cervell és intel·ligent i fa que el dolor es relativitze amb el temps. Per això és que les dones diuen que no tornaran a ser mares mentre estan parint i anys després repeteixen l'experiència. 

De vegades pense en quant temps falta, en quin punt estarà el contador que marca el compte enrere. Perquè l'àvia sempre deia que no hi ha mal ni bé que dure cent anys. Hauríem d'estar enlerta amb això. 


Jo de moment espere mentre bec. Tequila. Seca. Espere sentir-te entrar per la porta del bar i acostar-te a la barra. Preguntaràs quant temps porte allà. El suficient, contestaré. No et miraré, perquè no em cal. I de camí al llit pensaràs què fàcil estar allà, de nou. Jo em cobraré els meus deutes i et mossegaré amb la suficient força com per fer brollar la sang als teus llavis. Amb gana. Amb la satisfacció de deixar-te allà, amb la marca de qui s'ha cansat d'estar darrere, com una ombra.

Amb la total creença de que eixiràs de l'hotel i durant uns dies notaràs el cor als teus llavis. Tal volta quede una xicoteta cicatriu que observaràs cada vegada que et mires a l'espill. 

Per tal que no oblides que les ferides, de vegades, són per sempre.


"...y el vicio de olvidar..."

Em faig major...

28 de setembre de 2017

Un dia no fa molt em van dir que era un poc "auela". Quan vaig preguntar per què, em van dir que perquè sovint no tenia filtre per a dir moltes coses. Ja sabeu que conforme anem creixent sol importar-nos menys allò que puga passar per dir el que pensem. I per això no és estrany flipar un poc quan estàs a la cua de la carnisseria i escoltes a la iaia de davant parlar en el carnisser, dient-li tranquil·lament que la setmana passada la va enganyar perquè la carrillada de vedella que es va emportar estava seca i que no torne a passar (traent-li els colors al xicon de darrere del mostrador). 

Fa uns dies em sorprenia a mi mateixa deixant caure el que pense sobre un comentari que em va fer una directora d'un dels coles que porte, parlant clar amb el caser sobre els problemes que tinc per dormir per culpa dels veïns o mostrant el cabreig davant la poca consideració d'algunes persones amb el fet d'haver fet cua per a un esdeveniment important durant tres hores i mitja per a mí i per a totes elles. 

Amb açò arribe a una conclusió definitiva, i és que m'estic fent major. Perquè, parlant clar, mal i ràpid: me la bufa molt les conseqüències que puga portar el ser sincera. I quan dic molt, és MOLT. Ser sincera és de les poques coses que, a dia de hui, em permet ser selectiva. La sinceritat em demostra qui paga la pena tenir en la vida i qui no. Qui sap escoltar veritats i qui no. Qui les diu i qui prefereix fer rogle i dir-les per altre costat i per darrere.

Fa temps em vaig comprar un "bendito chubasquero". Des de fa poc crec que ens hem mimetitzat i ja forma part de la meua pell. I la veritat, és còmode, no he de traure'l de la motxilla cada vegada. 

Qui sap si demà estaré a la carnisseria queixant-me de la qualitat de la carrillada de vedella. Tot és possible. 

Em faig major, sí .

I vos asegure que no tornaria enrere per res del món.


Amistats hipotecades...

24 de setembre de 2017


Fa temps que tinc les amistats escampades perquè més temps fa encara que vaig deixar de creure en l'amistat com a propietat privada o hipotecada. Em referisc a eixes amistats que es juren eternes passe el que passe, i queden per sopar cada dissabte i cafè cada diumenge, però es pelen vives al girar la cantonada. 

Puc ser una persona complicada en molts sentits, però molt simple quan a l'amistat. Si m'estimes, estima'm i deixa que t'estime. Digues-me la veritat a la cara, deixa que jo te la diga, defensa'm quan calga, truca'm si ho necessites. Farem de la nit el dia, riurem, plorarem, lluitarem i serem còmplices en totes les batalles que ens trobem pel camí. 

Possiblement per eixa simplesa en l'amistat, és possible que de vegades la sinceritat que sovint deixe eixir caiga com un poal d'aigua freda a qui viu l'amistat de forma hipotecària. I es sorprenen quan no faig bona cara quan no m'ix fer bona cara, possiblement perquè no som amics i no forçaré dos frases típiques per intuir que m'alegre de vore't i que tant de bo ens férem un cafè algun dia. 

Per això em sorprèn veure des de fora eixes amistats hipotecades. Amistats que fan plans, beuen cervessa al voltant d'una taula i esperen que una d'elles vaja a pixar per parlar de com d'idiota és el seu nòvio i com de mal les senta que parle tant d'ell. Amistats sense sentit, d'aquelles que no es diuen les veritats a la cara, perquè fa molt temps que van decidir que serien amigues o amics fins l'eternitat. 

Sense saber que res és etern i que les amistats sinceres no són aquelles que es veuen cada diumenge per contar-se la vida i criticar-se després. 

Les amistats sinceres són aquelles què poden estar un any sense veure's i al trobar-se ser capaç de reprendre la conversa allà on la van deixar l'any anterior. 

Sense crítiques, sense censura.


"A los peces de ciudad... que perdieron las agallas...en un banco de morralla...en una playa sin mar"

Escollir...

10 de setembre de 2017

Feia temps que no obria el meu llibre, Bogeries Meues. És curiós, perquè tots els escrits estan ací al bloc, però ací els he de buscar i no sempre trobe el que vaig buscant. No sé si per l'olor del llibre o per les dedicatòries fetes per la gent que va participar en l'elaboració i que ja no estan en la meua vida, m'he sentit trista. 

Repasse els escrits, els llig i rellig i trobe que els ha escrit altra persona, en altra vida que no és la meua. No sé si per la incertesa de no trobar-me ubicada al món, era que escrivia tots aquells escrits. I el que jo veig és que no escric com abans. Alguna part de mi està adormida, i no sé si és qüestió de temps que desperte o si hauré d'assistir al funeral de qui vaig ser i ja no seré més. 

Em falta un tren, de vapor, a poder ser. Unes escales on assomar-me a veure passar els fantas-mes, tal volta l'aroma del terrat, de les ametles escampades. I qui sap si un pati on eixir a ballar les nits d'estiu, mentre torne a beure'm un rom amb llima. Vull una casa, com la de l'àvia, per poder tocar les parets i sentir l'ànima dels qui per allí han passat.

Costa escriure si no s'és capaç d'ordenar els pensaments. De vegades em propose escriure algun relat més llarg del que ací escric. Una novel·la, seria la meua gran il·lusió. Una estona després m'adone que no puc escriure res que no supose vomitar l'ànima, quan més destripada està.

Llig i rellig i m'adone que de les situacions més desagradables, dels viatges al passat i de l'enyorança de les persones que ja no estan, han eixit els millors escrits. De tocar fons ix sempre la millor inspiració.

Així trobe que és injust haver d'escollir entre la felicitat i la inspiració per escriure com abans escrivia. 


"Volví al bar, a la noche siguiente...

                                                                                        ... a brindar con su silla vacía"

Formigues...

24 d'agost de 2017

"Les formigues són insectes que formen colònies que varien en mida, des d'unes quantes desenes d'exemplars depredadors que viuen en petites cavitats naturals fins a colònies altament organitzades que poden ocupar grans territoris i que consisteixen en milions d'exemplars (...). Les formigues han colonitzat gairebé totes les masses terrestres de la Terra (...). El seu èxit ha estat atribuït a la seua organització social i a la capacitat de modificar els seus hàbits, extreure recursos i defensar-se (...). Les formigues obreres, en concret, provenen d'ous fecundats per la formiga reina. El seu objectiu és el de cuidar i defendre el formiguer, així com la recollida d'aliments (...)".

Podem veure formigues per tot arreu ara durant l'estiu, també a la primavera, el que passa és que no ens fixem massa. Però ahí estan, treballant durant el bon temps, per poder amagar-se quan arribe l'hivern i tenir suficient provisions per passar l'època del fred. 

Les formigues obreres no pensen, no dubten, no es paren. Recol.lecten. A poc a poc, en el seu món diminut, on ningú les veu. Van construïnt el seu formiguer i el seu magatzem d'aliments, sense preguntar, sense dir res a ningú.

Un treball minuciós, en silenci i quasi en la sombra que tal volta un dia les faça mereixedores de la conquesta del món.



"No oblideu cap nom, caldrà fer memòria...


                                                                                            ...per no repetir el pas d'una història"

Rellàmpecs i creativitat...

2 d'agost de 2017

Admire la gent creativa, aquella que fa d'una nit de pluja un bonic paissatge. 

Ara mateix em trobe a Poznań, Polònia. Són les 6 de la matinada i, tot i que podria dormir dos hores més abans de fer marxa a la següent parada, no puc dormir. Ahir va fer un dia esplèndid ací, d'aquells que no creus que puguen canviar. Però imagine que el clima ací és més variable. 

Havent pegat ja la primera becadeta de la nit, m'he despertat de sobte amb un fort rellàmpec. M'agraden les tormentes, i imaginant que ací serien diferents, m'he alçat del llit i he posat una cadira darrere la finestra, per no perdre detall.

Bocabadada amb la ràbia dels rellàmpecs he tardat en veure la persona a l'altre costat del carrer, darrere d'una altra finestra, pintant amb un caballet. No m'ha vist. Estava massa absort per la tormenta i les pintures. I allí he estat una estona, observant la pluja, aquell moment de creativitat alié i maleïnt no poder veure el resultat d'aquelles pinzellades. 

Quan els més ulls han començat a caure he anat al llit, m'he ficat a poc a poc i t'he buscat davall l'edredó. 

Plou molt?, has preguntat. 

Com per pintar un quadre, he contestat.


Ser i estar, té collons la cosa.

27 de juliol de 2017

Em resulta curiós veure com escrius paraules que de la meua boca vas escoltar. No sé si acusar-te de plagi o aplaudir-te, perquè no tens terme mig. 

Ser i estar, té collons la cosa, que tu parles de ser i estar, de viure. Tu, que no vas ser. Tu, que no vas voler estar. Tu, que no vas voler viure. Imagine que encara no havies trobat ningú amb qui viure. Puc pensar que jo no era suficient com per per malbaratar el teu temps en els meus viatges en tren, el meu intèrpret i els meus sopars de pati. 

El que em toca els nassos és que faces teues les meues paraules.  Que dic jo que podries citar l'autora, no? Ser i estar, escrius. I et quedes tan ample. Podries afegir una nota a peu de pàgina amb el meu nom, perquè hauràs llegit moltes coses ací, però més encara vas escoltar la importància de ser i estar de la meua boca.

En realitat trobe que vam ser sincers. Tu no volies ser ni estar. Jo no volia ser Penèlope i esperar que fores o estigueres. 

Al final és el que compta, ser sincer amb el que uno vol i espera. 

I què curios... 

...resulta que tu també volies ser i estar. 

Té collons la cosa.


Bambolles...

7 de juliol de 2017

Compadir-se de la gent sempre és desesperant per a qui observa en tercera persona. Qui no ha sentit llàstima d'un mateix? Qui no ha sentit llàstima d'algú? Tots, alguna vegada. Però observar des de la barrera com algú es compadeix d'ell mateix i com el seu voltant fa el mateix, convertint eixa persona en una persona inútil... És una cosa que em fa bollir la sang.

No podem anar ací perquè, pobreta, ella se sentirà incòmoda. Cuida les teues paraules, perquè pobreta, ella s'ofendrà. No aniguem a aquell bar per si està aquella persona en concret que ella, pobreta, no vol trobar-se. 

En el pobreta en la boca, ella, pobreta, acaba sent una persona incapaç d'eixir de casa sense les persones que l'envolten fent de cuirassa. Sense traure l'espasa i l'antifaç per fer justícia per ella mateixa. Sense parlar per por a ofendre. Sense sentir per por a patir. Sense saltar per por a caure. 

Ningú és apte per donar consells, però em permetré el luxe de deixar-ne un ací escrit:

Cuida't de qui es compadeixa de tu i no tant de qui t'ataque. Les persones que t'ataquen et faran lluitar i crèixer. Les que et compadeixen no et deixaran eixir de la bambolla en la qual vius.

I les bambolles poden arribar a asfixiar. 



"...En un mundo descomunal..siento tu fragilidad..."


10 anys de Bogeries..!

6 de juny de 2017

Hui, exactament hui, fa deu anys que naixia Bogeries Meues, amb un post anomenat, "Els canvis".

Començava aquest bloc contagiada pel meu amic Agustí, que m'anivama a escriure i donar eixida a la crisi exitencial post-etapa universitària. Dos posts després marxava a Tabarca i deixava en l'aire l'ecriptura durant tres mesos. Tornaré, vaig dir.

Moltes coses han passat en aquestos deu anys. He marxat, he viscut, he crescut, he patit, he plorat, he tornat. El suor de  les oposicions,  l'àvia, els fantasmes, el tren de vapor, el meu intèrpret, les sabatilles de puntera blanca, el meu elefant...

Anys per recordar...

Anys per oblidar...

Set-cents setanta-cinc escrits (775!) recullen  per a mi tota una vida, amb la il·lusió de poder plasmar els millors d'eixos escrits en un llibre en paper (i poder olorar les seues pàgines recén impreses).

No deixeu mai d'escriure, perquè pels vostres dits, de vegades, poden eixir més paraules que per la vostra boca.

Salut i bogeries! 



Abans...

3 de maig de 2017

Imagine que és així com ha de passar. Sense presses, sense pensar-ho massa, sense expectatives. Quan no s'espera res, tot arriba. 

I davant d'una xicoteta barra em mullava els llavis amb cervessa el temps suficient com per no deixar de parlar massa estona, plenant els silencis que encara resultaven incòmodes. Tu escoltaves des de darrere les teues ulleres (de pasta, de nou. M'ho hauré de fer veure això), no sé si pensant que parlava massa o que era millor així perquè obviava els teus silencis. 

Els dos aterràvem de nou al món. O despegàvem, segons com es mire. Quasi sense adonar-me'n, em vaig sorprendre compartint somnis a un llit on feia temps que es somiava poc i es follava massa. A poc a poc vaig anar mudant la pell, desfent-me dels impulsos, de les ànsies... Per anar passant a la tranquilitat i la fermesa de qui sap que és difícil definir el que es vol, però sí el que no es vol. 

Així em veig acariciant els caragolets que els cabells et fan darrere les orelles, ficant les meues mans gelades per davall del teu pijama, pujant-te les ulleres amb el meu dit índex (perquè de vegades se't cauen) o furtant-te creïlles del teu plat, amb la ràbia que et fa això.

Així em veig, possiblement pensant en com he arribat fins ací.

I com ha pogut ser no haver arribat abans.


Es veu...

24 d'abril de 2017

"No conocían el mar..."                                                                              

De vegades no ens agrada recordar temps passats. Jo per això de tant en tant faig neteja. Obric caixes per tirar records que no són més que un principi de Diógenes camuflat. Les mudances ajuden. 

Hui he trobat una caixa amb cartes alienes que, precisament per ser alienes, no he gosat obrir-les. De vegades, només de vegades, puc dir que sé mantindre els impulsos a ratlla. Veure aquelles cartes de colors, acuradament ordenades m'ha fet recordar que un dia vaig decidir escriure't. Potser perquè encara em quedava un poc de persona nostàlgica, et vaig escriure un diari. A mà, com els d'abans. Un diari que pensava donar-te el dia que complires anys. Anys que vas fer sense mi. Perquè mentre jo t'escrivia a mà, tu m'escrivies per WhatsApp. I el nostre món quedava reduït a una maleïda aplicació que et va servir fins i tot per dir-me que no m'estimaves. Recorde haver-te demanat les mateixes paraules a la cara, o per telèfon. Escoltar el mateix però amb la teua veu. Dignitat, se'n diu. No ho vaig escoltar. No ho mereixia, es veu.

Temps després vaig començar a fer maletes, per mudar-me a una Castalla que feia temps que em reclamava. I allà, al fons d'un calaix, entre els cables de la impressora i els tovallons de tela de la mare, vaig trobar el diari. 

No el vas rebre.

No el mereixies, es veu.


"Que pequeña es la luz de los faros...

                                                                                                      ...de quien sueña con la libertad".

Abril...

11 d'abril de 2017

Crec que el mes d'abril és el que més m'agrada de l'any. Abril. Mes de sol i pluja, de vacances que pugen i baixen segons el calendari, de festes d'un Onil que ja no conec ni em coneix. Mes dels primers gelats, de les cervesses que s'allarguen. Mes de canvis, de principis i finals.

Fa molt de temps esperava el 22 d'abril per fer la volta a les fogueres amb la banda. Des de fa poc vaig a sopar, però no gose trepitjar la plaça de l'ajuntament, perquè en escoltar la primera nota l'estómac em farà un plec. El dia 23 em quedava a dormir a casa de l'àvia. Era un dia intens de música, dinar familiar, mentireta, flors i ball. Hui passe per l'avinguda i quan puge el cap trobe un home, un inquilí assegut al balcó, fumant un cigarret darrere del cartell de "es ven". 

Abril és temps d'estimar, almenys ho ha sigut per a mi. De principis en forma de cales amagades en les quals el sol ens pega però no ens crema. Allà on les ones de la mar ens escolten parlar i els pocs vianants que ens envolten van i vénen sense adonar-se que hi som. 

Abril. 

Temps d'espera, 

de caminar, 

de reflexió, 

de respirar.