Saps què..?

25 de maig de 2015


Estem soles al món. I davant esta inqüestionable i irremeiable realitat pense que viure en societat no és més que un càstig que algú en un moment determinat va decidir enviar-nos, per riure's de nosaltres en la nostra cara.

No haguéssem desenvolupat el llenguatge i la comunicació oral si no visquéssem en societat, d'acord. Un mal menor. Perquè aleshores tampoc hauríem d'entendre tot l'entramat de codis socials no establerts que sovint ens suposen situacions difícils i malentesos inesperats. Si a tot açò afegim també el whatsapp..."apaga y vámonos". Big bang.

Les paraules, el tò, la intencionalitat, la ironia...es perden pel camí. Jo també. I així em veig tenint converses absurdes que no voldria tindre, perquè les coses poden ser més fàcils que un whatsapp tret de context. Les coses ja venien complicades al principi. I ara que tenim el món davant per menjar-se'l..? Què..? Ens menja ell a nosaltres..?

Jo no sé tu, però no estic disposada, perquè saps què..?

La meua vida és meua. 

I només en tinc una.

Exili...

19 de maig de 2015

De vegades és suficient un segon per canviar el camí marcat. Menys del que dura un esternut. I aleshores arriba el vendaval. La incertesa que ens provoca un plec a l'estómac, la soledat de la nit que fa que de vegades encara busquem algú a qui acostar els peus gelats, la por que acompanya el sentiment d'estar fets d'una pasta que no conjuga massa bé amb la societat en què vivim. 

He tingut la sort de seguir sempre el que la consciència m'ha dit, malgrat els cops que això ha suposat. Potser per eixa consciència que no me deixa tranquil·la ni dormint, lligada a les tiretes que segueixen els bacs que em pegue, trobe que la meua vida es va forjant a base de lliçons que em costa aprendre. Però que quan aprenc, no oblide. 

I així em veig novament, en guàrdia, com l'eriçó que treu les pues quan la brisa li acaricia la pell. No hi ha motiu, però més val prevenir que curar. Com els avis que vivien amb una maleta feta a l'armari, per si calia fugir a l'exili enmig de la nit.

Sense acomiadaments. 

Sense mirar enrere.



Etiquetes...

16 de maig de 2015

Als vint anys tot eren etiquetes: les teues amigues, els teus amics, els teus novios, els teus ex-novios, les teues ex-amigues i les teues companyes de pis. No hi havia molt més. 

Deu anys després tot és confús: les amigues de fa tres dies que són més amigues que les de fa deu anys, aquelles amistats que estan però per a events concrets, les que tenen fills i quadren horaris per treure deu minuts per una infusió ràpida... Els amics que van ser més que amics i després ja no, i tornen a ser amics, sense saber on està la línia de l'amistat. Els ex-novios que no estan, però reapareixen sense saber massa bé el propòsit. Les amistats perdudes que reapareixen  tres anys després amb disculpes que no entens. Les relacions que han quedat obertes, no definides, amb la pregunta de si deu anys després ens tornarem a trobar...

I enmig de tota la confusió, una pregunta, la respota de la qual fa més por ara que fa deu anys: Tu i jo...què som? Així, em trobe alçant els muscles i apretant els llavis, per acabar soltant, sense massa credibilitat: ja vorem, no?

Perquè deu anys després, i amb la vida capgirada des de fa tres dies, la por a definir les coses és més gran que la por a sentir-les.


"...si diez años después te vuelvo a encontrar en algún lugar...

                                                                   ...no te olvides que soy distinto de aquel...pero casi igual..."





Caldrà...

11 de maig de 2015

Hi ha paraules buides i silencis plens. I entre les unes i els altres em trobe, sense saber si callar per no ofendre o rebentar i parlar.

És difícil conviure amb mí mateixa. Són esgotadors els dies en què tot és qüestionable, que solen ser set de cada set a la setmana. De les poques coses que tinc clares és que podré ser contradictòria, però no incoherent. És possible que hui diga blanc i demà negre. Però tant si és una cosa com l'altra, actuaré en conseqüència al que haja eixit de la meua boca.

I enmig d'eixa nebulosa que és el meu món intern, em trobe davant teu, bullint-me la sang, cremant-me la roba i amb l'estómac rugint-me. Notant com la por va des de les pestanyes fins al dit xicotet dels peus. 

Però pensant que, ja que només tenim una vida...

...caldrà que la visquem.

Un dia...

7 de maig de 2015

"...De sobra sabes, que eres la primera...que no miento si juro daría por ti la vida entera...


Un dia beurem Tequila. Per recordar. I no per oblidar. I recordarem aquell viatge al País Basc, o l'enconte furtiu que vam tenir en el bany d'aquella casa de camp, quan les ànsies eran tan grans que només el nostre aroma ens feia volar. Riurem i plorarem pel que vam ser i no vam arribar a ser. Per les nits sense dormir. Per les converses eternes i sempre a mig acabar. Pels teus dits contant les pigues de la meua esquena. Per les meues mans acariciant les teues.

Ens observarem fent una vida en la qual ja  no estem. Una vida que compartirem amb altres persones. Un futur que dibuixarem per separat. Un futur en blanc, que ens espera per ser viscut.

I ens alegrarem d'estar sense tenir-nos. 

I de tenir-nos sense estar.


...y sin embargo un rato cada día...

                                                                ...te engañaría con cualquiera, te cambiaría por cualquiera".

Mai...

2 de maig de 2015

Fa temps que el meu tren de vapor no ve a buscar-me davall del balcó, no sé si perquè ja no tinc un balcó, o perquè el passat ha acabat calmant-se i adormint-se. 

Som el producte dels nostres actes. I el que som no és més que el resultat de les decisions que hem anat prenent, però també les que hem deixat de prendre. Convé no oblidar que tot allò que obviem potser formarà part de la nostra vida sempre. I aquella conversa que vam deixar per a altre moment, aquella besada espontània que no vam donar i aquella persona que vam decidir deixar passar perquè ja tindríem temps per coincidir...tal volta siguen els gestos i les decisions que han canvit el rumb de la nostra vida. 

Tot allò que no hem fet, totes aquelles paraules que hem callat, les besades que no hem donat...quedaran impreses en aquell llistat de coses pendents. Seran aquelles espinetes que acompanyen l'odiós condicional.

Hui he visitat la casa de l'àvia, sempre serà de l'àvia. He pujat a la que va ser la meua habitació, el meu temple, amb les parets ataronjades i les deu bigues al sostre que sovint encara conte compulssivament. He obert el balcó i no he vist les vies del meu tren allà baix. 

Simplement, no estaven. 

I així, sense adonar-me'n, m'he vist tancant la porta al passat. 

A un passat llunyà que ja no és nostre.

Perquè mai ho va ser. 

"...desmesuradament...

                                                                                                                            ...tot és com ha de ser..."






Recer...

27 d'abril de 2015



Començava  a tronar i, mentre tot el món al carrer buscava un recer de les gotes que començaven a caure, ella sortia al carrer, amb la caputxa posada. Les mans a les butxaques i la mirada als peus, observant les seues sabatilles de puntera blanca. Brutes. Mullades. 

De sobte es va detindre per gaudir de l'olor a humitat que deixen les tronades primaverals. Va mirar a ambdós costats i va decidir compartir i connectar d'una manera física i visceral amb la pluja que l'envoltava. 

Així, va seure a la vorada per descalçar-se i deixar reposar les seues sabatilles dins d'un toll. Va fer fora els pantalons, la caputxa, la camiseta i la roba interior. 

I allà, ballant davall la pluja va trobar ella el seu recer. 

Aquell que aconsegueix aïllar-la del món una estoneta cada dia. 

Aquell que li torna la vida que el món li furta.


Baralla...

15 d'abril de 2015

Hauré de ser sincera i dir que aquest curs m'està costant moltíssim escriure. Trobar les paraules exactes. És difícil voler escriure en un bloc com aquest moltes coses i haver de fer-ho de manera que pugues dir el que penses o sents amb la suficient elegància com per no faltar al respecte a més de dos i de tres. 

M'aconsellava una companya fa temps que  em caldria aprendre a utilitar la meua intel·ligència per jugar les meues cartes. 

I jo, que sovint no distingeix entre la sota i el rei, trobe que ha arribat l'hora de fer-li cas i treure la baralla.

Per tal que es ventile.

De moment.


"...Va com vull, 

                                                                                                                                      ...com volem"

Socialment acceptable...

12 d'abril de 2015

Sovint em pregunten si tinc la sensació d'anar a contracorrent. 

Sí, responc sempre.

"...nosotros que somos los de entonces, los que no tenemos donde, los que siempre hablamos solos..."

El que no pregunten mai és, si és dura la sensació que es té d'haver de lluitar contra tots cada dia que passa.

"..nosotros, que no formamos parte...decidimos vivir al margen...viviendo en el alambre..."

Imagine que tot és conseqüència de viure en societat. No podem fugir de la societat en la qual estem immersos, i això té molts advantages, però també grans desadvantatges. I un d'ells és el haver de seguir un camí marcat que passa per tenir una feina, una hipoteca, viure en parella, reproduir-se i morir. 

Viure i deixar viure, és una de les meues grans premisses. Fer i deixar fer. I que que no deixa, deixar-ho.

"...nosotros, que estamos siempre alerta...marcamos la diferencia, sin haceros reverencias..."

Amb eixa premissa al cap em veig dia a dia havent de treure l'espasa, no per deixar viure, sinó per tal que em deixen viure, segons el meu projecte de vida, segons els meus principis.

"...vivimos, caminamos sin aliados...
  
I així, em veig caminant a contracorrent. Seguint les meues passes i no les de la resta, però justificant cada nou pas que faig el per què i el per què no de les meues decisions, que de vegades no s'ajusten al que seria socialment acceptable.   


                                                                         ...amamos somo soñamos, amamos siempre armados..."

Vibrar...

8 d'abril de 2015
  
Si hi ha alguna cosa que es tinga clara als trenta és allò que una no vol ser en la vida, o allò que una no vol tenir. Tant fa el que volem. Sabem el que no volem. 

Jo no vull una hipoteca compartida. Per a ser exactes no vull una hipoteca. Tampoc vull compartir el postre amb la mateixa cullera. Em fa un poc de fàstic. No m'agrada utilitzar el mateix coixí, prefereix els coixins individuals. No tinc especial interés en que em pagues el sopar, perquè puc pagar-me jo la meua part. No necessite que tingam una cançó que ens defineixa, ni una pel·lícula que descriga el que tenim. 

Tal volta peque de realista, però trobe que l'amor és etern mentre dura. I de vegades dura poc.

Per això, el que vull, als trenta, és tenir-te ací al llit ara mateix, acariciant-me l'esquena. Mentre, et preguntaràs quant temps hauràs d'esperar per saber el que passa pel meu cap. 

I tot i que als trenta una sovint perd la vergonya, no gosaré dir-te el temps que fa no notava la meua pell vibrar tan lentament com ho fa.

Transició...

5 d'abril de 2015

M'agradaria un dia mirar-me a l'espill i veure'm. Trobar-me. Del tot.

Tinc trenta anys i crec que per primera vegada tinc la sensació de començar a entreveure, darrere dels meus ulls, la persona que pot haver darrere. És una sensació realment estranya aquesta de buscar-se i no trobar-se. I més estranya és la de començar a trobar en tu mateixa allò que creies no haver tingut mai. 

Resulta realment esgotador qüestionar-ho tot. A tota hora. Però no he sabut viure d'altra manera que preguntant-me a mi mateixa si el que tinc al voltant és real, si les persones que em parlen son de carn i os, o si són alguns dels fantasmes que em visiten de tant en tant. 

A la tristesa que suposa la transició  acompanya la tranquil·litat d'estar seguint allò que el cos demana i els principis guien. 

I no es pot tenir la consciència més tranquil·la quan són els principis els qui diuen el que cal fer, per molts danys col·laterals que això puga suposar.


Vies

20 de març de 2015

Les vies del tren mai no s'uneixen. 

Són paral·lelament perfectes. 

Naixen i moren al mateix punt, i mai no ensopeguen amb elles mateixa.

De vegades, però, el camí marcat exigeix creuar-se en alguna interjecció.

Paraules...

19 de març de 2015

Fa temps vaig aprendre que no he d'escriure amb la sang calenta. Per això, mentre baixa l'ebullició interna que porte, em dedique a rumiar en silenci les meues paraules. Aquelles que un dia llençaré al buit, esperant que un dia arriben al seu destí.

Si una cosa tinc clara és que no deixaré d'escriure al bloc res del que pense, opine, sent, visc o imagine, per moltes olives imaginàries que trobes als meus escrits. Per moltes exposicions orals públiques que faces sobre el que escric o deixe d'escriure. No deixaré d'escriure, perquè porte fent-ho des de fa huit anys. Perquè els meus principis no m'ho permeten.

Em deixaria matar abans que em feren callar.

I ben bé que ho saps, perquè t'ho vaig dir el primer dia que em vas conèixer, allà asegudes amb dues taules de distància entre nosaltres.

De moment em posaré el meu "chubasquero", i deixaré caure l'aigua damunt del meu cap. Però no jugues a dues bandes amb mi, perquè no tens res a fer. Deixaré passar el temps, deixaré passar la vida si cal. I tot arribarà a la punta.

I puc dir que SÍ, no tingues dubtes:

Hui estes paraules van per tu.

Sense dobles sentits. 

Decisions radicals...

15 de març de 2015

De vegades les decicions radicals són les millors. Aquelles que suposen o tot o res. Les que no tenen un terme mig. Les que no suposen una excepció en lletra xicoteta al marge. Eixes decisions que prens a la força després d'un vendaval. Decisions que no són justes per a qui suposen danys col·laterals, per a qui es queda fora pel fet de pertànyer a una categoria concreta. És el preu que s'ha de pagar.

Així, sentint que ha tingut un deja-vú, es troba enderrocant el mur de Berlín intern que un dia va construir a consciència, amb la por i el dubte de si tal volta més avant haurà de tornar-lo a alçar.

Ara entén que les decisions mai no poden ser preses en termes de o tot o res. I té la sort de veure's obligada a cumplir en les obligacions que suposen haver d'alçar-se demà i empènyer aquella porta verda que un dia tancarà a la seua esquena. 

Perquè, sigam sincers.

Si fora per ella, hui decidiria no tornar.


"...me da miedo la enormidad...

                                                                                                                     ...donde nadie oye mi voz..."



Vocacions..

13 de març de 2015

Em pensava que era l'única persona del món que tenia dubtes sobre si està feta per treballar dins d'este sistema educatiu que tenim. Qui m'escolte (o llegeixa) és possible que es tire les mans al cap quan diga que el dia que vaig aprovar les oposicions vaig sentir una alegria un poc forçada, seguida per una crisi existencial de qui pensa que ha arribat massa pronte allà on tenia previst. Tenia 24 anys. Renunciar a la plaça va ser el primer que vaig pensar, amb la possiblitat de ser desheretada, tot s'ha de dir. No ho vaig fer, clar està.

Estos dies, però, he tingut la sort de veure'm envoltada en diverses converses en les quals he descobert que la vocació no té res a veure amb el sistema al qual pertanyem. Vocacions que s'amaguen darrere de burocràcies sense sentit, jerarquies absurdes i escoles que semblen més presons que llocs on s'ensenya, s'aprén i es conviu. 

Escoles on l'aparença cobra una importància vital. Que tot estiga en ordre quan ens visita l'inspector: els vidres nets, els xiquets pentinats, que les plantes del pati tinguen flor i que els suros del corredor estiguen ben decorats. Evitar que els pares vegen que els xiquets corren a fer la filera, com si els pares no saberen que els seus fills són xiquets, que corren, s'embruten, s'estimen i es barallen amb els amics al 50%.

Tinc el consol de no ser l'única que, de tant en tant, se sent estranya entre les quatre parets de la meua aula quan no hi ha alumnes. Mentre hi ha xiquets tot està bé. Quan els xiquets no estan, els adults, la burocràcia, les jerarquies i la conselleria en general, embruten l'escola.

Tinc el consol de poder parlar açò amb algunes persones i sentir que m'entenen. Perquè fins ara semblava que no em podia queixar, perquè "tens una plaça i un sou estable, què més vols?". 

Tinc eixe consol. Però no és prou. 

I espere sincerament poder algun dia prendre mà directa per canviar esta escola que ofega vocacions en lloc d'alimentar-les.

Vents de canvi...

19 de febrer de 2015

Vénen vents de canvi. Me'ls note pujar pels camals dels pantalons, mentre camine descalçada per una vorera desgastada. Es difícil anar en contra dels canvis quan aquests estan disposats a arribar. I aleshores ens trobem lluitant contra Goliat, sense tenir cap pedra a l'abast. 

Tan fàcil com deixar-se dur per la corrent. Tan fàcil com deixar-se emportar pel vent. Tan fàcil com deixar-se caure al precipici amb els ulls tancats.  

Al final la immensitat del món ens venç, i davant la difícil situació d'anar en contra de tot i de tots només ens cal claudicar, o morir intentant salvar uns principis que fins fa dos dies estaven ferms i hui tremolen sabent que han de treure forces d'on no en queden. 

"...lucha de gigantes..."

Amb els vents de canvi, per sort, ens visiten els fantasmes per recodar-nos que:

si hem de morir...

...que siga lluitant. 


"...en un mundo descomunal...siento mi fragilidad..."

Tard...

20 de gener de 2015

Hi ha coses que arriben tard.  

Hui he empès aquella porta verda amb decisió, sabent que, tot i que encara em queden molts dies d'estar allà, he arribat al final. Un final que arriba pronte, per unes disculpes que encara no han arribat i llavors arribaran ja tard. Entrar per eixir. Curiós.

Segueix sent una oliva amb prinyol, camuflada entre les olives farcides. Per això em veus però no em trobes. Per això un dia tocaràs os. Sóc la teua ruleta rusa, però amb un final menys dramàtic.

I arribarà el dia en que t'adones que no voldràs arribar al final, al qual jo vaig arribar fa temps. Perquè faré les coses com a tu t'agraden fins al punt que l'oliva no resultarà imprescindible, però sí digna de merèixer la teua confiança. Eixa que tant et costa donar. Aleshores em veuràs eixir per aquella mateixa porta verda i et seguiràs preguntant què és el que ha passat.

No subestimes la meua intel·ligència.

Però sobretot...

...no subestimes els meus principis. 

Eixos que tu no tens.  


Bogeria controlada

19 de gener de 2015

Hem tingut la sort, els de la meua generació, de nàixer en una època en què tenim les necessitats bàsiques cobertes. Recorde l'àvia i les seues històries sobre la guerra i la postguerra. Això, de moment, no ens ha tocat viure-ho a nosaltres. I esperem que no ens toque. 

Partint d'eixa base, val a dir que aleshores els nostres problemes no poden ser els mateixos que els dels nostres avis. A ells els va tocar viure diverses crisis que afectaven a la seua integritat física. A nosaltres ens toca viure una crisi de valors que fa que la nostra integritat moral estiga en perill. 

I trobe que per aquest motiu és que de vegades ens trobem enmig d'un xoc generacional, discutint sobre termes com per ejemple "la bogeria". Crec que utilitzem massa sovint aquest concepte. Jo la primera. D'això he creat aquest bloc. 

Abans la solució als problemes era la feina i tenir un plat a taula. Ara, per als qui tenim la sort de tenir eixes necessitats cobertes, la solució és la integració emocional. Hem pujat un graó. Per això no son desconegudes les crisis d'ansietat, les depressions o les fòbies. Per als nostres pares i avis, un poc sí. 

I aleshores ens veiem en converses on parlem d'aquell lladre que ha eixit  a la televisió a qui acusen de "tenir problemes mentals", i et preguntes si utilitzarien el mateix argument en cas de ser tu qui atracara el banc. Perquè a dia de hui, problemes mentals en tenim tots. Alguns diagnosticats, altres no. 

Diuen que el boig no sap que està boig. Que qui es pregunta sí està boig, davant les crisis emocionals i existencials, normalment no ho està.

Confiem doncs, en què la nostra bogeria, de moment, estiga controlada. 

Raó...

 25 de novembre de 2014

I en este procés de ser i no ser, fer, desfer, parlar i callar, pense que no hauríem de renunciar a ser qui som. Perquè arribarà un dia en què ens farem vells. I només ens quedarà el que som, no el que tenim o un dia vam tindre. 

Com que som el que som i no el que tenim, paga la pena fer i parlar, amb el risc d'haver de rebre lliçons de qui no hauria de donar-les. Perquè els fets i les paraules són, al cap i a la fi, el que ens defineix. 

I per aquest motiu, camine pel corredor, preparant un discurs més important pel fet d'elaborar-lo que per les paraules que formen part del seu contingut. 

Així, pare, respire, em sente i descanse. I tú reposes la teua mà al meu genoll, per fer-me caure, com sempre fas, en allò més important de tot: 

No necessites que et donen la raó. 

La tens.

Guerres...

2 de novembre de 2014

L'àvia sempre ens contava que el pitjor de la guerra va ser la post-guerra. La desolació, la fam, la misèria, l'absència, la por. En les guerres tot el món perd, ens deia, i el que ve després encara és pitjor, afirmava amb fermesa. 

I jo l'escoltava callada, mentre ella em contava com el canvi de moneda després de la guerra els va deixar en la misèria, i com havia de fer-se passar per filla de sa tia, al temps que de sos pares, per poder treure dos "vales" en lloc d'un només, que després canviarien per menjar. 

Ella ens feia guardar totes les joguines al terrat, per si en un futur teníem fills i no teníem per comprar joguines. I allà dalt tenim encara una habitació plena de clics, nenucos, barriguites, bicicletes, que tal volta un dia treurem perquè juguen els nostres fills, o nosaltres mateix, per fer-li l'homenatge que es mereix. 

En els últims anys de sa vida no podia dormir gitada del tot, perquè s'ofegava i dormia asseguda en un silló. Quan arribava l'estiu i tornava a Castalla des de València, em tirava un matalàs allà a l'entrada, per dormir al seu costat amb el soroll de la màquina d'oxígen de fons. No tingues por si un dia et despertes i he mort, em deia. Hem de tenir por als vius, no als morts, rematava. Ella no va saber que de tant en tant em despertava per escoltar si respirava.

Va morir la nit d'un dilluns, després que tots els familiars passaren a vore-la eixe cap de setmana, sabent que la seua vida s'apagava. Tots, menys jo, que aquell cap de setmana estava a València. No vingues, em deia com podia per telèfon, un diumenge, a 24 d'abril. Ací no hi ha res a fer, i on està la feina està la vida, acabava. Dimarts 25 agafava el tren perquè ja havia mort. 

Poques vegades he anat al cementeri a visitar-la. Poc sentit té, quan és ella qui passeja per casa. Quan el seu olor encara està al terrat, al pati, al garaix...

Ahir, però, vaig anar.

Perquè a les guerres tots perden.

Però també es lluita millor si tens qui t'acompanye.

Estic madurant...

9 d'octubre de 2014

Una de les majors diferències entre tenir 20 anys i tenir-ne 30 (o aquella que jo més estic notant) és la capacitat per dir quatre coses i no tenir sentiment de culpa.

I la veritat és que no entenc encara massa bé per què aquest canvi. Agrairia algú amb més experiència que m'ho aclarís. Perquè jo encara sóc novell en aquesta recent encetada dècada. 

La veritat és que sempre he tingut la llengua llarga. Vull dir, que em costa mantindre'm sencera i amb la boca callada (sobre tot si sé que tinc raó). Però el cas és que arriba un dia en què descobreixes que la teua boca va per un costat i tu vas per altre. I si ja costava parar-la, ara és totalment impossible. 

I quan ja s'ha callat, per fí, dius: he dit tot això? Sí, et contestes a tu mateixa.

I després de deu minuts, el teu cap pensa: i on és la culpa que solies tenir per dir això? Ni rastre, et tornes a contestar.

I així, com si res, em veig fent neteja. 

Imagine que tot és qüestió de temps, dic, d'enviar a molta gent a fer la mà amb la certesa de que allà, en la mà, és on millor poden estar.

Estic madurant, es veu...

Bullir...

8 d'octubre de 2014

Ordenava acuradament les carpetes. Les posava damunt la seua taula. Taula amb la qual feia "tope" la porta, perquè ja se sap que als pisos d'estudiants, l'últim que arriba és qui es queda amb l'habitació més xicoteta. Però no li importava, perquè aquell espai, per xicotet que fóra, era seu. El seu refugi. I allí va passar dies i nits. Va estudiar, va dormir, va tocar la guitarra, va plorar i va esperar una nit desperta a que es feren les 6 de la matinada per poder agafar el primer tren després de morir l'àvia.

En aquell pis va poder descobrir, per al seu mal, la dolenta mescla que es pot aconseguir mesclant lleixiu i salfuman, que poden sortir branques d'olivera a través de dues manisetes de cuina, o que quan la veïna estira de la cadena es pot inundar un comedor. 

Quan va acabar d'ordenar les seues carpetes es va carregar la motxilla a l'esquena, va fer malabars per ficar la bicicleta a l'ascensor, i va posar camí a la universitat. 

La universitat és aquell lloc on pots descobrir com és la gent per les sabates que porta. I al costat del toc-toc de qui portava tacons, estaven les seues sabatilles de puntera blanca amb la puntera negrosa,  amb una cordonera més curta que l'altra, perquè la mare no n'havia trobat dues iguals i amb un forat al taló del peu dret. S'asseia a la cinquena filera. Tots els dies. Pensava que així no estava ni tan aprop per parèixer la llepaculs, ni tan al fons com per parèixer la passota. Equilibri perfecte. 

N'hi ha de tots, de mestres. Com a tots els llocs. Però a ella li encantava escoltar bocabadada aquella mestra que no alçava un metre de terra, que tenia possiblement un problema de sobrepés i de colesterol, arrugada d'haver viscut tres vides. No prenia apunts. Estava massa ocupada escoltant. Rousseau, Nietzsche, Plató... Podria semblar allò la facultat de filosofia, però no ho era.


I entre unes coses i altres sempre acabava parlant de la impossibilitat de separació dels termes joventut i revolució, al temps que alçava el puny esquerre, i els parlava del maig del 68, quasi amb els ulls entelats. La universitat no és el que era, deia.

I al temps que els deia totes aquelles paraules, allà,

des de la cinquera filera,

ella li escoltava bullir la sang...

...al mateix ritme que bullia la seua pròpia.


"..y ocupásteis La Sorbona, en aquel mayo francés...en los días de vino y rosas.."

El Rico Sapena...

5 d'octubre de 2014

No és novetat que algú em pregunte pel col.legi Rico Sapena, de Castalla. I tampoc és novetat, al poble almenys, que el meu pas per aquella escola (com a mestra) va ser un curs amb turbulències. Als pobles tot s'acaba sabent. I això de vegades té els seus advantatges, i els seus desatvantatges. En el meu cas va ser un advantatge...dic, ser del poble, que la gent conegués la història i em conegués a mi.

El Rico Sapena va ser l'escola de la meua infància. L'escola on vaig passar els millors anys de la meua infància. I ja deia Sabina això de "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver". Són d'eixes coses que, per molt que te les diguen, només les aprendràs a base de caure. Perquè no és el mateix viure l'escola com alumne, que com a mestra.

No voldria ara ací malgastar l'oportunitat de dir que aquell curs 2009-2010 vaig conèixer algunes de les millors amistats que a dia de hui encara conserve, i vaig tenir l'oportunitat de treballar al costat de les meues mestres, per descobrir novament, la gran vocació que tenen. I la gran feina que segueixen fent. Però també cal dir que el Rico Sapena em va deixar un sabor agre, al costat d'aquesta dolçor. 

Una esquerda difícil de tancar, perquè al Rico Sapena, com passa a moltes de les escoles d'aquest sistema que últimament no puc deixar de criticar, hi ha coses que es fan malament. No enumeraré ara ací cap de les coses que, al meu criteri, estan mal fetes. Perquè seria injust, car també hi ha algunes coses que sí que es fan bé. 

Només diré, als qui sovint pregunteu, bé a mi, o bé als qui m'envolten per por a preguntar-me a mi...que SÍ. Vaig eixir fugint. I val a dir que em vaig sentir desterrada, durant un temps almenys.

Ara, també diré que NO tornar també és una opció. I després de sis cursos més, val a dir que la meua opció, finalment ha sigut no tornar. Que no vol dir que un dia no tornaré. Hi ha gent allà que sap que ho faré (per al seu bé o per al seu mal). Però ho faré quan algunes coses hagen canviat pel simple pas del temps, o quan jo estiga en posició de canviar-les. 

Tinc trenta anys i em queden, com a poc, trenta més de treball. Això són molts anys per davant encara.

I el Rico Sapena va ser una batalla perduda.

Però no la guerra. 

Va com va...

30 de Setembe de 2014

Estic entre muntar un consultori o apagar el telèfon. I sense haver terme mig em pose esta cançó que la meua amiga Flora canta amb el cor a la mà, posant veu a Ovidi Montllor.

"...si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient...el va com va..."

Últimament em sona molt el telèfon per qüestions laborals. I no és que no les agraïsca, que ho faig. Em lloa moltíssim que la gent confie en mi per preparar ni més ni menys que unes oposicions a la mateixa l'especialitat que estime tant.

Amb paciència, expliques el que cal, el que necessiten, que tu enguany no podràs preparar perquè portes altres coses per davant... I em mossegue la llengua. I m'enverine. 

Perquè el que a mi realment m'agradaria dir-los és que van a preparar-se per a un dels oficis més bonics del món, relacionat a més, amb l'adquisició i evolució del llenguatge. Que trobaran a les seues aules personetes entranyables, amb les quals establiran un vincle preciós. Que anys després encara recordaran cares i noms d'eixos alumnes que aniran passant per les seues vides. 

Però que, lamentablement, van a entrar en un sistema fastigós, que dependrà d'un govern que no creu en nosaltres, que menysprea la nostra feina, i que després, tot dependrà de les jerarquies que s'establisquen a l'escola on vages a parar per tal que la teua feina es valore o siga trepitjada dia rere dia. Una ruleta russa.

Després diran que cal callar. 

"...a tu t'han dit preciós... a mi m'han dit tu calla..."

Arribes a casa pensant realment que potser és millor callar. I notes com bull la sang, com et sobra la roba. I acabes sortint al carrer, nua, al descobert. 

Perquè no em fa falta la roba. 

Tinc la boca. 

I no pense callar.


"...i jo no vull callar...mentre tu tens la tralla..."


Volar, o fugir...

24 de setembre de 2014

Imagine que en altra vida vaig ser hippie. O trapezista. Imagine també que si tornara a nàixer seria cantautora. I viatjar pel món guitarra en mà. En definitiva, qualsevol cosa que supose no estar més de tres dies al mateix lloc. 

Sabut és que sempre voldrem allò que no tenim. I jo crec que, ara ho entenc per fí, de tant en tant necessite llibertat. Sense voler faltar ni restar importància a la gent que haja pogut estar realment privada d'aquesta. Llibertat que comença per deixar de sentir que trepitjaré el mateix sòl durant anys i anys. Llibertat que suposa no voler que posen el meu nom a una aula, perquè trobe que les aules no deuen tenir nom. No són de ningú. Molt menys meues.

De vegades trobe que sóc insensible, impasible, indiferent... al que passa al meu voltant. I lluite amb mi mateixa per la necessitat de canvi i alhora de que res no es moga. I refuse canviar de metge, de xampú i de marca de roba interior. Però no puc imaginar al meu cap estar dos anys a  la mateixa escola. De vegades les coses més senzilles són les que fem més difícils. I jo sempre he sigut de complicar-ho tot molt.

Irremeiablement, el dia ha arribat. Una plaça definitiva, amb el meu nom a la "meua aula", que es troba a una escola, dins d'un sistema que trobe deficitari perquè s'ha anat deixant perdre pel nostre lamentable govern, emmarcat en una llei educativa en la qual no crec. I em pregunte quant tardaré tardaré en eixir volant. 

O fugint.

Blanura...

22 de setembre de 2014

Se sentia com la blanura, que es deixa veure però no tocar, que provoca la penombra de no veure a més de dos metres del teu nas, i amb la innèrcia de caminar sense saber si al següent pas trepitjaràs ferm. 

Inèrcia que, per altra banda, fa temps que l'espenta a haver de caminar per un sistema que comença a odiar. Sistema que li dóna un plat a taula, però en el qual comença a no creure. 

I coneixent-se i sabent que no pot obviar aquesta falta de creència, es pregunta si aques no serà el principi del canvi. 

Si aquest no serà, novament, un punt d'inflexió...

...entre la vida d'abans, i la vida que vindrà. 



"...mañana era nunca...y nunca llegaba pasado mañana"


Cicles que s'acaben...

29 de maig de 2014

Hui em preguntaven si el llibre és el tancament d'un cicle. Pregunta que, per altra banda, m'han fet moltsíssim en totes les presentacions que he fet.  És evident, conteste sempre. 

I així em veig fent caixes. Tancant per fí, l'etapa que vaig començar aquell 6 de juny de 2007.  Preguntant-me si paga la pena seguir escrivint ací tal com ho faig. 

Sense saber la resposta, tanque l'última caixa amb els pocs i els últims records que em queden de València. Pensant si aquestes seran les últimes paraules que escriga. O si ara que la destinació definitiva ha arribat per fí, vindrà una crisi existencial que done per a una trilogia. 

En cualevol cas, miraré de lligar-me bé al terra. Per evitar escampar a volar amb el primer tren que passe per davall del meu balcó. 

"...por mis sueños va ligero de equipaje, sobre un cascarón de nuez, mi corazón de viaje...luciendo los tatuajes de un pasado bucanero, de un velero al abordaje..."



Condemnada.

18 de maig de 2014

Sospire i repose el cap a la butaca. Mire pel balcó i veig caure el sol contant els dies que em queden per veure'l caure. Pense en València ja com una fase acabada, mentre trepitge els seus carrers i aprofite els últims instants entre el carrer de Cavallers i la Plaça del Cedro. 

Em submergeix en la música que porte a l'orella i vaig del Cabanyal a Viveros com si hagués viscut ací tota la vida. I en realitat una vida sí que vaig viure ací, per a ser exactes. 

Una vida que ja no és la meua. I que trobe a faltar sense que encara s'hagen acabat els meus dies ací a la ciutat. 

Un mar de contradiccions em vénen al cap. Perquè mentre pense que la meua vida sense València no és la meua vida, alhora sé que no és on m'establiré. Perquè València és una ciutat de pas. De transició d'una vida a una altra.

I així em trobe condemnada a estimar València.

Sempre des de la distància.




Yin-Yang...

11 de maig de 2014

Un dels principis fonamentals del Yin i el Yang és que són interdependents. Tot té la seua part opososada, i cap de les dues pot existir sense l'altra. Una forma d'equilibri perfecte en que el tot és un conjunt de dues parts (positiva i negativa), de manera que si una puja l'altra disminueix, i viceversa.

Així, em veig pensant en els principis i els finals com a dues parts d'un procés major que no podem parar: l'evolució. Tot és qüesitó d'extrems, supose. Fins al punt que els extrems es toquen. I els principis i finals de vegades estan separats per una línia discontínua que ens permet tenir un peu en cada part, sense saber on deixarem caure el proper pas.

Per això comencem etapes sense saber en quin moment exacte i precís es van acabar les anteriors.  I durant uns instants que poden durar dies, mesos o anys, ens sembla que mantenim l'equilibri quasi de puntetes.

Possiblement per esta irremeiable inèrcia de buscar l'equilibri entre els dos extrems oposats, em veig removent el cafè amb la cullera, mirant un punt fixe en la paret i esperant veure't entrar per la porta de vidre d'aquella cafeteria, pensant segurament en els anys de distància que ens separen. 

Tu entraràs de pressa (perquè sempre arribes tard), seuràs davant meu i em diràs, potser per cinquena vegada, que el Yin-Yang és tot una faula. 

I jo, callada pensaré (al temps que bec el cafè) en perquè, si és tot una faula, fa anys que no pots deixar d'anar a a guerra per trobar la pau amb tu mateix. 

Dolça casualitat...

5 de maig de 2014

Hi ha coses que no canvien. 

Les persones, per exemple. 

I amb estes dues frases en el cap em veig observant-te des de fora. Errant sense perdre la compostura. Mentenint l'equilibri com si fores expert. Sense despentinar-te quan caus i sacsejant-te la sorra del pantaló quan et poses en peus. 

Quina facilitat vore els errors en la resta i que difícil veure els propis. 

Així em veig mantenint converses que ja he mantingut i preguntant-me quantes vegades més les hauré de tenir perquè te n'adones que jo sempre he estat ahí. Fins i tot abans que em conegueres. Abans que ens coneguerem. 

Tan fàcil com que ens trobàrem en un punt. Tan fàcil com que tu baixares un graó i jo en pujara dos, per trobar-nos al mig del tauler d'escacs i acabar la partida que un dia vam començar. 

Però hi ha edats per a tot. O això és el que vols creure. 

Imagine que fa massa por pensar que el que creus que era un error podria convertir-se en una dolça casualitat.


"...ese día un día llegará...no será pronto ni tarde...cuando no queda cerilla ya...es el dedo lo que arde..."