I no hi ha més...

18 de juliol de 2019

No tinc terme mig. Xica no sé, digues-me radical, però em costa entendre certs matisos quant a relacions afectives es tracta. Especialment eixes relacions que van i tornen (i compte, que jo sóc la primera que he tingut relacions tòxiques i amb turbulències que han suposat anar i tornar). Però, a mesura que em faig major em costa més mantindre la tolerància cap a certs comportaments aliens. 

Això que dius: a cagar. I punt.

I no parle de perdre l'educació. Es pot enviar algú a cagar amb tota l'educació del món, amb bones paraules. Però clares i rases.Vas vindre, ens vam estimar o simplement vam tenir sexe atropellat (el sexe que es té quan no hi ha massa confiança i les inseguretats són moltes). Te'n vas anar, vas tornar i t'en vas tornar a anar. Ara sí, ara no, ara vull pero de moment no, ara no vull però igual algun dia sí, ara vull però també hi ha altra persona per ahí rondant... Amb el temps he anat descobrint (en mi o per observació en altres relacions) que la persona que va i torna té més por que aquella que sempre està.

Què voleu que vos diga. Jo també he anat i tornat de les vides d'algunes persones, i com sé que he fet mal sense voler fer-ho, procure mantenir-me al marge. Igualment vull que les persones que m'han fet mal es mantinguen al marge de la meua vida. I això inclou números de telèfon i xarxes socials. Tot fora.

Per això em costa entendre eixes relacions tòxiques que, anys després, continuen mantenint una "amistat", encara que siga superficial. Torne a repetir: em costa entendre els matisos. I segurament els hi haja. Però el que jo veig, desde fora és algú que s'aferra a un record.

Jo sóc més blanc o negre, perquè fa temps vaig ser tot gris. I el dia que em vaig cansar del gris tot va passar a ser o tot o res. O dins o fora. O sumes o te'n vas. 

I no hi ha més.

Jo sí...

22 de juny de 2019

Tu lliges i escrius i jo t'observe des de l'altre extrem de la taula. Tu no ho saps, però quan estàs concentrat llegint apretes els llavis lleugerament cap a fora. Desconeixes que, mentre estàs ficat als apunts i a l'ordinador, jo t'imagine en altres vides, aquelles que m'has contat i que jo jugue a modificar i inventar al meu gust.

Continues escrivint, alces el cap, mires l'ordinador, tornes a escriure, busques entre els apunts, trobes el full adequat, lliges i tornes a escriure. Un dels nostres gats puja a la taula i seu, entre tants escrits, sense importar-li on es deixa caure, només buscant formar part d'aquesta escampada. Des de la cuina arriba l'olor a pollastre, que es cuina lentament al forn. I pel corredor passegen dos pelusses de pols, perquè el parquet de color fusta és el que té, que la pols es veu massa.

I jo, "queferosa" com qui normalment a estes altures està tancant curs i enguany es troba amb les mans buides, t'imagine en esta mateixa taula, sent observat per altra persona. Isc de mi mateixa i veig l'escena des de fora. T'observe alçar-te, encara sense saber-te observat, per agafar algun llibre que no tens a mà. I al regirar-te ja sí, notes la mirada de qui et busca, amb ganes. Captes la indirecta i deixes el que estàs fent per passar a fer coses millors. Sempre hi ha coses millors per fer.

El gat entorna els ulls i no sap si dormir o mirar com vos busqueu, i jo mire encuriosida com beses eixa altra persona, com la busques, l'olores i li treus la camiseta per lliscar el teu nas des dels seus pits fins al seu melic.

Em pregunte si quan ho fas amb mi tens les mateixes expressions, vistes des de fora. Em pregunte si aquesta persona a la qual desitges tant ara mateix, és una persona normal. Vull dir, amb pors i incerteses. Imagine que sí. Em pregunte si eixa persona a la qual vas estimar tant i que ha tornat del teu passat per ficar-se en aquesta escena que el meu cap acaba de crear, t'ha imaginat follant amb altres persones. 

Jo sí.


"Que siempre nos ganan las ganas...

...porque a los dos nos gusta dormir en el mismo lado de la cama".

És això l'instint maternal..?

27 d'abril de 2019

Si vos dic la veritat, no sent cap enveja de les dones que ixen a les revistes i llibres de maternitat mostrant una felicitat permanent i parlant d'un instint maternal que ja van sentir molt abans de quedar-se embarassades. En el meu cas no ha sigut ni una cosa ni l'altra. 

Cert és que tenir nàusies i marejos que acaben en una baixa laboral no ajuda. Perquè això significa no trobar-se bé i tenir més temps per pensar. Si això li sumes certa (molta) tendència a la negativitat...Vos ho podeu imaginar. Negre botifarra (blanco y en botella). Hauríem de parlar clar, perquè els somriures i la felicitat mai no són permanents. La tristesa tampoc. Ni durant els nou mesos que dura un embaràs.

A mi m'agradaria participar en una d'aquestes revistes maternals i parlar dels dubtes i de la por. M'agradaria que em preguntaren i em donaren llicència per expressar tot el que sent, sense ser censurada després si les meues paraules són políticament incorrectes. Imagine que em dirien "mala mare" ja abans de parir.

Des de fa unes setmanes (i encara amb malestars típics) la meua panxa comença ha començat a unflar-se, les ecogafies van deixant veure ja una silueta prou clara i ja sabem el sexe del nostre bebé. I no és fins eixe moment en què jo he sentit que em despertava. Abans d'eixe moment el que jo he sentit no són unes ganes irremeiables de cuidar una criatura. El que he sentit és por. I res més. Por de no saber, de no ser capaç, de que es morga de sobte una nit mentre jo dorm.
Posar-li sexe al bebé ha suposat imagnar-li una cara i anar pensant en noms. Per a mi, aquest ha sigut el moment en què el meu cervell ha fet clic, i no abans. 
Per això dic que em sorprenen eixes mares felices de revistes que parlen d'un instint maternal innat. El meu, què voleu que vos diga, va creixent a mesura que em creix la panxa i tinc més informació sobre allò que porte dins.

Així m'he anat sorprenent, aquests últims dies, tocant-me la panxa de forma més o menys inconscient, despertant-me a les quatre de la matinada un poc agobiada per tot el que hi ha per fer i tot el que necessite saber i no sé, preguntant-me quan començaré a notar moviments dins meu i si seré capaç de criar una altra persona, tenint en compte que de vegades m'oblide de mi mateixa. 

És això l'instint maternal? Em pregunte de vegades.


23 d'abril...

23 d'abril de 2019

"Se peinaba a lo garçon..."

Caminàvem sense pressa, farà uns dihuit anys, per una avinguda que ens venia gran, perquè als setze anys tot ens ve gran. I ens pensàvem que ens menjaríem el món, que res no canviaria, que mai ens llevariem l'uniforme de músic, que faríem bromes eternament mentre de fons sonava "Fiesta en Benidorm", que ens riuríem sempre de totes aquelles que, cada 23 d'abril, estrenaven vestit, mentre a nosaltres no ens feia cap mania embrutar-se l'uniforme asseguts al piso esperant que ens toqués ja formar i eixir a tocar. Ja el llavaríem el 2 de maig.

"...y desafiando el oleaje sin timón ni timonel..."
 
Uns pocs mesos després ens partiríem en dos, ens deixaríem de conèixer, i passaríem a caminar per una avinguda que ja no ens coneixia, de la mà d'altres persones. Compartiríem notes musicals sense compartir res més. Però la part bona de tot és que aleshores vam començar a entendre que tot allò que vam compartir només era el principi.

Així, em vaig seguir posant l'uniforme de músic durant deu o dotze anys més i vaig trobar amistats amb qui continuar rient tots i cadascún dels 23 d'abril que van venir després. Vaig beure acompanyant cada glop de mentireta amb persones diverses, algunes de les quals van ser amors no corresposts, amistats que encara perduren, o totes dues coses. I et vaig veure passar, de la mà d'altres persones, per aquella avinguda que ja no era nostra.

"...luciendos los tatuajes de un pasado bucanero, de un velero al abordaje, de un no te quiero querer..."

Un dia, molts anys després, vaig entendre que allà, en Onil, vaig estimar més del que m'han estimat. I vaig penjar l'uniforme, vaig guardar la flauta i vaig tragar-me les notes que em van quedar per tocar. 

"...y como huir cuando no quedan islas para naufragar..."

I he tornat, cada nit del 22, de forma física o espiritual, per prendre foc a les fogueres, per pegar la volta darrere d'una banda que ja no era la meua, per olorar la pólvora i fer un glop amb les mateixes persones de sempre. 

Els 23 d'abril, però, em costa més tornar.

"...al lugar donde has sido feliz no debieras tartar de volver..."

Que vos quede clar...

2 d'abril de 2019

Sempre dic que tinc la sort de tenir una feina en la qual tinc unes obligacions i uns drets que, per sort, es recpecten. Forme part d'un col·lectiu gran i, tot i que l'Administració tendeix a agranar sempre cap a casa, hi ha certes coses que no es poden tocar. Això significa que tinc dret a estar malalta (tot i que a ningú li és agradable estar-ho), tinc dret a ser mare biològica o adoptiva, a gaudir el meu permís de maternitat, a demanar una excedència si així ho considere, etc., sense una jusitifació extra més enllà dels papers burocràtics necessaris. I sense por a represàlies una vegada em reincorpore.

Això no vol dir que no m'estiga sorprenent, ara que estic embarassada, de certs comentaris, gestos o actituds al meu entorn laboral. Estar embarassada suposa, com bé imaginareu i sabreu, revisions mèdiques rutinàries al metge de capçalera, anàlisis periòdics (que de vegades porten a altres visites mèdiques en funció dels resultats), visites ginecològiques, cites amb la comare, assistència a classes de preparació al part i la possibilitat de faltar a la feina, a més, per indisponibilitats físiques habituals, com les nàusies, marejos, etc. 

Entenc doncs, de la incomoditat que suposa per a un centre de treball aquest anar i tornar de qualsevol treballadora a la qual ja li agradaria no haver de faltar a la feina més del temps indispensable. El que no entenc és la contradicció de qui es plena la boca amb discursos feministes i després descriu com una "putada" el fet que t'hages quedat embarassada. Trasmetent així la idea de que sí, cal respectar l'embaràs, cal respectar els processos mèdics que suposa, cal lluitar per la conciliació laboral... Però a l'empresa del costat. En esta empresa no ens faces la putada de "caure embarassada", com qui cau amb el virus de la panxa.

Jo ja sabia que anava a escoltar opinions de totes, durant l'embaràs, ja sabia que estaria exposada a judicis aliens sobre l'embaràs, el part, la lactància i Rita la cantaora. El que no m'imaginava mai és, per posar un exemple, a uns pares qüestionant les meues indisposicions físiques i, de forma indirècta, fent-me responsable de que els seus fills estiguen sense atendre els dies que no puc assistir a la feina per indisposicions o visites mèdiques.

Senyores i senyors, tenim una Administració de la qual sóc treballadora, que és qui s'encarrega de disposar els recursos humans que calguen per tal que els xiquets estiguen atesos a les escoles. Administració que tarda més en aprovisionar els recuros d'educació especial que els ordinaris sense patir gens ni mica. Administració que no aprovisiona si faltes dos dies, com passa a altres comunitats, sino que ha de passar un mes i mig per tal que es plantege la possibilitat d'enviar una persona a cobrir el teu lloc de treball. 

No culpeu a la persona que s'absenta del seu lloc de treball per problemes de salut. No culpeu a la dona per "caure embarassada" o si decideix agafar una excedència per criar els fills. Culpeu a qui ha de cobrir aquestes baixes o excedències, que són, precisament, persones que no estan a les escoles, sino responsables que manen des de darrere d'un ordinador, als seus despatxos i que miren més les despeses que els suposarà que els xiquets que es queden sense atenció.

Decidir ser mare no és motiu de culpa. Que vos quede clar.

Sóc humana...

14 de març de 2019

Temps i espai. És de vegades el que més ens cal. 

Temps per processar. Espai per escoltar-nos pensar. 

Imagine que vivim en una societat competitiva en què aquell que es para a descansar és dèbil. Aquell que es permet mirar-se una estona cap a dins és que no és suficientment eficaç. Per això no ens costa saber quan una persona està euròfica, alegre o feliç. Però ens resulta terriblement difícil diferenciar entre estar deprimit, estar trist, estar avorrit o simplement "tenir un mal dia". Igualment important em sembla aprendre a identificar-los tots, per sobreviure. 

I tot açò vé a que ja sabia que un embaràs portaria preguntes, opinions i judicis aliens. Si estàs molt contenta "mare, no saps el que t'espera". Si no se't veu massa feliç "és que no és el que volies?". Així amb tot, però sobre tot, amb el fet de no somriure tots i cadascun dels 9 mesos que dura un embaràs. Si no somrius és que no eres feliç. Si no eres feliç és que estàs deprimida. Si estàs deprimida és que no és el que volies. Si no és el que volies és que ho estàs fent "perquè toca". 

Em pregunte per què no puc cagar-me en el món si tinc nàusees igual que ho faig, literalment, quan tinc gastroenteritis. Crec que és perquè no se'ns permet, a les dones, ser humanes en tot açò. I hem de somriure 9 mesos, perquè estar embarassada es preciós. I sí, és bonic (i serà més bonic a partir de les pròximes setmanes), però també suposa molts canvis físics que són incòmodes i que, per què no, ens porten de vegades a cagar-se en l'esglesia ben a gust.

Hauríem de poder ser humanes. Jo ho sóc, i no dic mentides si escric ací que estic igual de contenta que cagada de por, per tot el que està per vindre. El problema és que ho dius i tot són cares estranyes. Llavors, la culpa. Maleït invent cristià, la culpa. Culpa per expressar el que sent?

De moment les hormones em permeten prendre'm la llicència de riure quan escolte una bonica cançó a la ràdio o plorar quan veig un anunci de compreses a la televisió. Imagine que, amb el temps, em prendré també el mateix dret d'enviar a cagar a qui siga que qüestione que ja sóc i seré millor o pitjor mare pel fet de tenir pors.

Sí, tinc por.

És que sóc humana, sabeu?

Aunque tú no lo sepas...

1 de març de 2019


"Aunque tú no lo sepas, me he inventado tu nombre"

S'acosta abril.

Abril és canvi de temps i temps de canvis. Em costa escriure. I no serà perquè no tinc ara mateix coses sobre les que parlar. Moltes.

"Inventamos mareas, tripulábamos barcos"

Isc al carrer, mire el cel, busque el sol. Respire i deixe passar la brisa suau que se'ns enfila pel coll i ens recorda que no hem d'acostumar-se a esta primavera avançada, perquè encara vindrà alguna gelada d'última hora. Camine amb cura, trepitge només les rajoles vermelles i jugue a fer equilibri per la vora. Em sente a un banc, m'estire, respire i torne a agafar la marxa.

"Aunque tú no lo sepas, nunca escribo el remite en el sobre"

Hi ha cançons que marquen èpoques. I jo, d'ací uns anys, escoltaré esta cançó i recordaré aquella primavera de 2019 que va arribar amb pressa, junt amb la contradicció de saber que s'ha pres la decisió correcta i alhora no poder deixar de tremolar per la por que fa.

"Aunque tú no lo sepas, nos decíamos tanto"

Des de la distància...

4 de gener de 2018 9

Tot és qüestió de distància. I de vegades la distància de tu fins a mi no és la mateixa que de mi fins a tu. Aleshores la perspectiva cobra especial importància. Perquè en funció del punt de vista, les coses semblaran més grans o més xicotetes.

Així és que anem observant la vida des de la nostra perspectiva sense estar massa alerta en què és probable, i molt possible, que la nostra perspectiva, no siga l'única forma de veure i entendre el món. Fer i deixar fer, ser i deixar ser, estar i deixar estar, com a premisses bàsiques. 

El que no podem evitar, tot i deixar fer, ser i estar, és prendre distància. Perquè som massa simples com per viure amb la contradicció per sempre. 

Així deixaré fer, ser i estar. 

Des de la distància. 


Sempre...

1 de desembre de 2018

Fa uns tres anys, aproximadament, vaig passar una nit a l'hospital. I en eixos moments crucials en què has de decidir a qui trucar, vaig tenir dos opcions a l'abast (a banda de la mare, clar està). 

La meua terapeuta (sí, tinc terapeuta, i tots hauríem de tenir), em va dir que d'alguna manera eixe dia, en eixe moment, vaig prendre una decisió sense saber-ho.  Perquè aquella persona a qui vaig trucar hagués desitjat que no ho hagués fet. I a la persona que ho desitjava i necessitava no la vaig trucar. 

Així, vaig decebre els dos. Podríem dir que els vaig perdre als dos. Però si ho pense millor puc dir que en realitat ells em van perdre a mi, perquè una trucada, només deu segons, van ser la prova més vital que vaig tenir mai. En eixe moment no ho sabia, clar. Anys després ho veig. I em sorprenc a mi mateixa al pensar que fins i tot en els moments en els quals no eres tu, en els moments en què necessites que et cuiden, no et cal ningú. El teu subconscient ja et cuida, tranquil·la.

Tres anys després puc dir que, gràcies a aquella trucada, vaig haver d'estar soles. Molt soles. Molt. I en l'absoluta obscuritat de qui creu que el món li ve gran, vaig trobar Jack (el meu gat). Quina obvietat, no? Un gat per cuidar els mals. Estimar altre ésser viu, sense esperar que t'estimen. 

Així hauria de ser.

Sempre.

A l'inrevés també...

29 de novembre de 2018

Convé no oblidar d'on venim. Especialment quan venim de baix, de sequera econòmica, de llaurar el camp i administrar cada pesseta. I no és que jo haja llaurat cap camp (fer olives i ametles és on més lluny he arribat), però he vist gestionar cada duro i cada euro que ha entrat a casa. Per a la nevera i els estudis. I només quan he tingut la meua feina és que he pogut estudiar més, viatjar, estalviar i gastar en capritxos.

Em pregunte com ho fa la gent. Eixa gent que quan arriba dalt oblida amistats, família, principis i valors. Vull dir, eixa gent que caga diners. Que en té tants que no sap en què malgastar-los. Eixa gent que els malgasta però que paga set-cents euros de sou als seus treballadors (i gràcies). Aleshores em pregunte si la riquesa és quelcom que es guanya a base d'esforç o a costa de la dignitat de la resta.

I a mi, que vinc de quasi onze anys de treball en l'empresa pública, em costa molt entendre la gent d'empreses privades que han arribat ben alt i els guanyen a cabassos però obliden que un dia van ser ells o elles a qui trepitjaven la dignitat. Que un dia van ser els seus progenitors els qui es van llevar de capritxos per poder donar-los uns estudis. I que eixos estudis els han permés estar on estan.

Aleshores recorde sempre l'àvia, que deia que la vida no és linial sino circular. I sovint oblidem que no estem ni dalt ni baix, que estem en una roda. I les rodes, com és normal (per la seua forma), roden. 

Així, hui estàs baix i demà estàs dalt.


Però compte, a l'inrevés també.

Ahí estic...

27 de novembre de 2018

"Cada vez que me miro al espejo me veo distinto"

El temps és important. Però no el temps que tenim, el temps que se'n va. I tal volta perquè és massa el temps que perdem, que de tant en tant ens toca parar. Perquè la majoria de vegades no arriba abans qui més corre, sino qui més clar té on vol arribar. 

Per això és que creiem que la vida ens gasta males passades quan, en realitat, només ens ajuda a anar pel camí que hem d'anar. Sempre he dit que són les casualitats les que mouen el món però, des de fa uns dies, comence a pensar que tal volta no és l'atzar sino la naturalesa, que és molt sàvia. 

A mí cada vegada que em toca frenar o parar em passa que, durant un temps estic en blanc. Em costa reaccionar. Em quede quieta i veig passar la resta per les seues vides. Em pregunte en quin punt es troben. Si són feliços. Si creuen que els falta alguna cosa o si pel contrari creuen els sobra.  

Així, em mire a l'espill i em pregunte on vull anar, què és important i què no. En què estic perdent el temps i en què l'he de gastar realment. Acoste la meua cara al mirall, deixe anar l'alè i l'entele. 

I allà, despullada i amb el mirall entelat, em veig. Borrosa. A mitges. Amb dubtes.

Ahí estic.

"Cada vez que me miro al espejo me veo distinto"


Entranyes...

24 de novembre de 2018

De vegades cal buidar les entranyes per saber el que es vol. Deixar anar. Deixar-se anar. Hui em plene la banyera i demane perdó al planeta i la sequera. Enfonse el cap i aguante la respiració uns segons. Els necessaris. Em rente l'escuma dels ulls i observe els gats observant-me des del vàter. Fa dies que em segueixen per la casa. Fa dies que m'observen. El sisé sentit segur. 

Em rente amb cura el cos i deixe anar la sang que tinc entre les cames. M'observe els dits tacats i fregue el meu dit índex cotra el polze. És molt curiosa la sang, com es dilueix amb l'aigua. Lleve el tap de la banyera i em quede observant com l'aigua s'emporta tot. 

Clar tinc, des de fa molt temps, que el que no ha de ser no és. I em pregunte si allà baix a les clavegueres les meues entranyes es faran amigues de les entranyes de la resta. 

Espere que sí. 


"Déjalo estar, no pudo ser, tendré que acostumbrarme. Días de paz, lunas de miel, duraron un instante."

Vius i morts...

30 d'octubre de 2018

Arriba tot sants (que no halloween). Nit de morts. Nit de fantasmes. 

La meua àvia, molt sàvia ella com ja sabeu, sempre deia que si un dia anàvem a visitar-la i teníem la mala sort de trobar-la morta que no tinguérem por. Perquè a qui hem de tenir por és als vius i no als morts. I jo, encara menuda per entendre allò, patia quan entrava a sa casa i ella no contestava. Pujava al terrat amb cura, per si les ànimes de les persones que en aquella casa van morir (els meus besavis i antics inquilins de la casa) estaven allà dalt. En 2004 ella va morir i ma mare va heretar sa casa.

Anys després vaig escriure el teu nom, cognoms, carrer i matrícula del cotxe en l'última pàgina d'una llibreta, per si de cas. Vaig haver de deixar ma casa i tornar a viure amb els pares a la casa de làvia. Temps després vaig arrancar aquella pàgina i vaig convertir aquella llibreta en un llibre de receptes. Perquè la llibreta, pobra, no tenia cap culpa de res.

El dia de la meua tornada vaig pujar al terrat. I crec que en aquell moment vaig entendre allò que ella em deia anys enrere. Es va convertir en un dels pocs llocs on trobava que no podries entrar. Allà dalt no hi havia por.

Sigues pacient, em deien molts. No entres al joc, vaig escoltar d'altres. I a mi, el que realment em naixia no era ni ser pacient ni deixar d'entrar al joc. M'abellia seguir-te amb el cotxe, m'abellia esperar-te a la porta de ta casa. M'abellia enviar-te missatges amb males paraules. M'abellia fer amistats al voltant de les teues amistats. M'abellia entrar al teu correu electrònic i rebentar-lo. M'abellia que sentires acorralat, sense oxígen, sense vida, sense res. M'abellia que em tingueres por com per no voler ni poder eixir al carrer. M'abellia que temeres per la teua vida, com tu em vas fer témer la meua.

No em fa vergonya ni sent cap culpa si dic que et vaig desitjar la mort. Perquè no et tenia por mort, et tenia por viu.

Al final del tot et vas permetre dir-me que: quan més tranqul·la estigués, quan més feliç em trobara, tornaries per enfonsar-me. Perquè ja se sap com entenies tu l'amor: o amb mi o amb ningú. A dia de hui, sé que estàs, que t'amagues en alguna ombra. Internet és un món molt gran i desconegut. I les xarxes socials, de vegades, un perill. 

Però no oblides que no només tu estàs viu. Jo també estic viva. 

I ja ho deia l'àvia: cal tenir més port als vius que als morts.  


"Que sepas que el final no empieza hoy"

Benvingut...

18 d'octubre de 2018

Comença a fer fred. Primeres baixades de temperatura. I arriba la nit en què ja ens busquem els peus per compartir la calor. Primer cobertor, primera manta als peus. Anar a dormir abans d'hora. Tapar-se ja el nas i les orelles. 

Gitada de costat, comence a deixar caure els ulls. I quan crec que no tardaré deu segons en adormir-me, et note al darrere. Enfiles la mà per davall de la meua camiseta del pijama. Em toques el ventre, fas cercles en el meu melic. Fas caminar els teus dits des del meu melic fins els meus pits. Els estrenys amb força al temps que aproximes més el teu cos. Que no quede distància entre els dos, penses. Pel fred, sobre tot. 

Notes la duresa dels meus mugrons. Els acaricies, al temps que em puges la camiseta del pijama i em beses l'esquena. I jo em faig l'adormida, perquè vull que sigues tu qui marque el ritme. Baixes suaument la teua mà de nou al meu melic i fas lliscar els dis per dins la goma de les meus braguetes. I jo, que fins fa dos minuts pensava que hui no tardaria en adormir-me, em deixe portar. 

No parlem. Només la nostra respiració s'escolta a l'habitació. Puja el rítme cardíac, sobra roba. Fora el primer cobertor. Fora la primera manta.
Benvingut el fred que fa que les distàncies siguen més curtes.

Llençar-se al buit..

22 de setembre de 2018

El final del curs anterior va ser decepcionant, per moltes raons. La més important és que vaig poder obrir un poc els ulls, perquè durant unes escasses setmanes vaig tenir la sort i la desgràcia d'observar el sistema des de dins (i no del tot...).

Comencem el curs, sense por a dir, amb retallades encobertes en la meua especialitat: Audició i Llenguatge. Tant fa el color polític del govern, sempre perden els mateixos: l'educació especial. Els qui menys tenen. I a mi, que no sóc mare, em toquen els meus alumnes i és com si em tocaren els meus fills. Se'm remouen els budells, em bull la sang i trac ungles i dents. I com els qui més perden tenen poques opcions per defendre's, ningú no s'entera, ningú sap el que passa.

Estic decebuda. Molt. La qual cosa m'obliga a aparcar de moment uns estudis a unes oposicions a inspecció educativa que feia un any que preparava i en la qual ja no crec. Comence a no creure en el sistema del qual forme part, i això em genera una crisi existencial difícil de digerir.

La part positiva de tot açò és que quan una porta es tanca una finesta s'obri. La meua finestra es diu Logopèdia.

I jo, que tinc tendències suïcides...

...és possible que m'acabe llençant al buit.

 
"Ya no hay locos, ya no hay parias. Pero tiene que llover..."

Mudar...

6 d'agost de 2018

Tot és qüestió de perspectiva. De la teua. De la meua. I és complicat, de vegades, veure les coses amb els ulls de l'altre. A mi m'agradaria ser capaç d'eixir del meu cos i ficar-me en el teu. Caminar amb cura pels plecs del teu cervell i ajudar-te a tapar amb tiretes les inseguretats que allà romanen adormides, però latents. Mirar-ho tot des de darrere del teu iris. Veure com et veus. Veure com em veus.  

Fa temps que sé que de vegades projectem les nostres pors sobre la resta. I tot i això no vaig saber entendre, en el moment oportú, que això era tot el que passava pel teu cap. Por a ser, a no ser, a sentir, a sentir massa, a llançar-se al buit, a quedar-se quiet, a ser massa, o massa poc. 

He perdut el compte dels anys que fa que no parlem. Què bé, per altre costat. Perquè al cap i a la fi, les pors es transmeten, i per això vaig acabar fent-les meues. Tan coneguda com certa és la frase aquella que diu que no es pot compartir la vida amb ningú si abans no aprens a compartir-la amb tu mateix. Ja saps que jo sempre afegisc allò de que tampoc es pot compartir amb qui no la vol compartir. I per això sé que ara fas tot allò que jo vaig fer fa anys. Imagine que és qüestió de moments. De trobar-se. Però sobre tot: de voler.

Recorde aquell estiu com l'estiu de la transició. Una transició interna que no vaig poder fer amb cura, perquè no es pot fer cap transició quan s'està al purgatori. I com tot allò que no es fa amb cura... Va acabar sent, de nou, una baixada a l'infern. Em vaig cremar. Molt. I ja se sap que els cremats són de les ferides més perilloses. Vaig curar-me a soles, posant benes ben humides sobre la pell, entre Essaouira, Florència, Sevilla i Còrdoba. 

Com tots els cremats, la pell muda. 

I quan es muda la pell, ja se sap, es muda l'ànima.


"Fuego cruzado, cuerpos extraños,
tengo que reconocer, íbamos a medio gas. 
Creo que aprendí a perder
en un arrebato de sinceridad".

Favors i deutes...

20 de juliol de 2018

Jo no vaig estar especialment nerviosa durant el procés d'oposició pel qual vaig passar. Ho vaig estar durant els cursos de preparació, però no els dies dels exàmens. Tampoc vaig fer una gran celebració quan vaig treure la meua plaça, no sé si perquè vaig acabar molt exhausta o perquè encara no tenia massa assimiliat el que això suposava. 

Enguany he esat a l'altra banda. I no sé si perquè tenim un sistema prou opac és que m'he sorprés molt d'estar dins d'eixe sistema durant unes setmanes. He rebentat dels nervis, he plorat, he estat nits sense dormir, he estat fora de casa durant dotze hores amb res més que un iogurt al cos, he oblidat aniversaris, cites i assumptes propis com per exemple estar pendent de la meua pròpia adjudicació per al curs vinent. 

He rebut trucades de gent que no pensava que rebria mai. Missatges de números desconeguts de persones que m'han escrit per informar-se, resoldre dubtes i el que és pitjor, intentar obtenir benefici (poc em coneixen). 

He rebut sol·licituds d'accés a les meues xarxes socials. He escoltat parlar de mi en grups de whatsapp i altres vies de comunicació. He vist murmurar la gent al meu pas. Han analitzat d'on vinc, en quins centres he estat, quants anys porte treballant i quina és la meua situació administrativa actual en relació amb la Conselleria d'Educació. 

Jo no vaig estar especialment nerviosa durant el procés d'oposició pel qual vaig passar. Jo no vaig voler saber res de ningú, ni de qui m'examinava ni de qui posava els meus exàmens. Jo no vaig voler saber res d'allò que feia la gent amb la qual competia, no volia saber quins temes portaven estudiats, ni de què tractava la seua exposició, ni quants punts de formació o experiència portaven i com afectava això a la meua posició. 

Perquè aquella persona que vol saber i obtenir benefici per a mi ja demostra, en primer lloc, que no és una persona que valora l'esforç. En segon lloc, que és poc intel·ligent, perquè arribar a entrar a qualsevol feina en qualsevol admnistració pública amb ajuda significarà que estaràs en deute tota la vida. 

I jo no he volgut mai deure res. 

Però tampoc que ningú em dega res.

Consells...

8 de juliol de 2018

Sovint escolte que no tinc terme mig, tal volta massa sovint. I en realitat tenen raó. Em costa veure els grisos. I matise: em costa veure els grisos en mi, però no en la resta. Per això és que sempre aconselle millor que m'aplique els consells.

Tal volta per la crisi existencial que visc en les últimes setmanes, és que no vinc massa per ací. Em costa digerir els avanços professionals i, sobre tot, les decisions que ja tenia preses però que de sobte un vendaval les fa tremolar. Supose que és com tot, que mentre coneixes tot va bé, però quan s'esbrinen coses noves tot ens fa preguntar-nos si sabrem portar endavant allò que es presenta.

Jo fa temps que vaig entendre que les coses, si no són desde dins, no es poden canviar. I és per això que vaig decidir lluitar per estar dins. Ara, però, que no estic dins però puc veure de prop qui està dins, em pregunte si és això el que vull. Tal volta el punt de referència de qui està dins tampoc és el millor, val a dir.

Però és cert que fa uns dies, allà a un despatx en el qual es decideixen les coses que no sabia que es decidien, vaig veure entrar la persona sobre la qual recau la major responsabilitat de mantenir en el càrrec a determinades persones que, pel fet de tenir un càrrec, creuen que són millors persones. I em costa fer no només un somriure, sino també destinar algunes paraules amables a eixa persona.

Per esta ebullició de sang que tinc davant estes situacions em pregunte si realment sóc la persona indicada per arribar allà on vull arribar. Sempre he escoltat que qui té principis no pot manar, perquè la seua vida es torna en un anar i tornar de situacions en les quals els seus ciments més fonamentals es veuen traïts.

I precisament perquè no tinc terme mig trobe que és possible, molt probable, que arribe allà on vull arribar i, una vegada allà decidisca tornar enrere.

Aleshores el consell que sempre done i mai m'aplique.

Tornar enrere no significa fracasar.

Però gràcies...

18 de maig de 2018

De vegades ens costa demanar disculpes, a mi la primera, ho he de reconèixer. Sempre dic que és preferible disculpar-se tard que no disculpar-se. Millor parlar que callar. Això sempre. 

Mire enrere i sí, hi ha moltes coses que ara mateix faria diferent. Aquell comentari que vaig fer, ara no el faria. Aquella situació en què em vaig ficar, tal volta no em ficaria. Aquell missatge que vaig enviar, segurament ara no l'enviaria.

Però bé, el que està fet, fet està. Llavors només ens queda l'opció d'acceptar que les coses no es poden canviar i que encara queden opcions obertes per subsanar els nostres errors:

En primer lloc està l'opció de deixar passar el temps i que tot s'oblide. No sóc d'eixes persones. Simplement no puc deixar passar el temps quan sé que hi ha coses per parlar. 

La segona opció és demanar disculpes, evidentment. Hui, demà, d'ací dos mesos... Torne a repetir que és millor tard que mai. I demanar disculpes suposa adonar-se que alguna cosa hem fet malament. No tot el món ens adonem d'això en dos dies.

Ara bé, les disculpes que demanem quan ens hem equivocat sempre van acompanyades d'unes expectatives. I eixes expectatives sempre van lligades al fet d'esperar que l'altra persona accepte les nostres disculpes. Però, pot passar que això no succeïsca. 

Llavors està qui demana disculpes una vegada. Bé. Després ve qui demana disculpes dos vegades. Acceptable. Qui demana disculpes tres vegades ja és possible que estiga sobrepassant els límits de la pèrdua de la dignitat. De quatre en avant ja suposa alimentar l'ego de qui no vol disculpes, simplement vol que estigues als seus peus. 

Arribats a este punt només diré que: 

Disculpes? Sí.

Perdre la dignitat? No.

Però gràcies.

Porta de vidre...

3 de maig de 2018

Comença a fer gelor, però hui tenim la temperatura perfecta de la tardor, aquella que permet posar-se una màniga i estar bé al sol. Comença el curs escolar, com tots els que has començat des de fa quinze anys. La rutina ja s'ha establert a les cases i la feina comença a rodar de nou. Primeres reunions, primers informes...

Et pensaves que hui seria un dia com qualsevol altre, amb la diferència que saps que hui algú visitarà el teu espai. No li has donat massa importància perquè has deduït que aquesta visita serà com les altres que has tingut. El que no has sabut, i ningú no t'ho ha dit, és qui hi ha darrere d'aquest trencament de rutina que tindràs hui.

Així intercanvies paraules típiques de principi de curs, mentre els xiquets i xiquetes corren i juguen al sol, com tot el món hui. De sobte algú crida la teua atenció, els teus companys comencen a parlar més baixet. Hi ha gent que et mira esperant una reacció. És el que passa quan es detecta una persona estranya al seu entorn, que tot el món es posa enlerta.

Eixa visita que tothom sabia que arribaria, ha arribat. Tu encara no has pogut entreveure eixa cara que et penses que no coneixes, i per la qual tot el món murmura al teu voltant. Però sí la coneixes. I massa bé. Per sort per a tu, eixa persona encara no té interés en buscar-te. Té altres objectius. I es dedica a passejar pels corredors i establir conversa amb altres persones més importants que tu. Perquè tu eres important, però no tant.

Et dediques a avançar el matí amb la normalitat de tots els dies i ningú no té la caritat de dir-te que eixa persona està més aprop del que et penses. Acabes una hora, comences l'altra. En el canvi d'unes rutines a altres i perquè la casualitat ha decidit que havia de ser així, creues la mirada amb eixa persona estranya, però no tant. 

Fa gelor, continua fent gelor. I de sobte una calor insuportable recorre el teu cos. Per què està ací eixa persona? Ha vingut per tu? Què vol? Vindrà a preguntar-te alguna cosa? El teu cap va a mil, mentre eixa persona s'allunya com si res, parlant amb els teus companys. Fent com si no t'hagués vist, deixant-te amb tots eixos dubtes al cap.

Però sí. Sí t'ha vist. No t'ha deixat de veure des que ha entrat per la porta. Hui no et dirà res. Demà tampoc. I tu sabràs que està ahí, que tens els seus ulls a l'esquena, que no podràs fer un pas en fals. 

Perquè fa huit, deu, possiblement dotze anys, que vas llegir ací mateix que ella tornaria.

Per gravar la seua S justiciera en aquella porta de vidre.

Fora...

23 d'abril de 2018

Enguany tinc la sort de treballar amb alumnes de diverses edats i això sempre aporta un ventall de situacions curioses. Des dels més menuts (mocs penjant inclosos) als més majors (acné inclòs). 

En concret, tinc una alumna de quinze anys amb la qual no puc deixar de sentir-me identificada. Sovint els adolescents busquen en els adults algú que prenga decisions per ells. Són conscients de que entren en un món en què ja no se'ls dona tot fet. Això no els sembla malament a l'hora de triar quins pantalons preferiran comprar, però sí quan es tracta de prendre decisions més trascendentals com ara deixar de banda determinades amistats perquè saben que no són massa sanes. Deixar-les i anar per lliure, amb el risc de no trobar-ne de noves? O suportar determinades actituds a canvi de tenir un grup social al qual perteneixes? Dilema social. A unes edats en què és molt difícil veure més enllà del que són els dilemes i drames d'institut.

Així, et veus immersa en converses sobre les amistats, les decicions i la vida en general. I jo no puc dir-li més que les amistats van i vénen i, sobre tot, que les amistats no tenen amo, esperant que entenga que la dignitat i els principis són més grans que les quatre "amigues" que et diuen a qui has d'odiar, a qui has d'estimar i quines amistats pots o no tenir, en funció del seu criteri. 

Imagine que de tot hi ha dos versions. Jo no puc parlar més que de la meua, sempre íntima i personal. I el que jo recorde de tenir quinze anys és haver de decidir estar soles en lloc de seguir determinades normes socials no escrites, però establertes, que suposaven de vegades deixar de ser tu mateixa.

De vegades em sorprenc de la persona que vaig ser als 15 anys, decidint que la meua dignitat estava per damunt, sabent les dificultats socials que això suposava. Ara, amb 33 anys, em veig observant "quadrilles d'amigues" de la meua edat (o més majors) on es critiquen les unes a les altres per darrere,  o també on una persona decideix a qui cal odiar i a qui no hem de saludar, i totes odien i deixen de saludar a l'uníson.

De manera que, quan veig tot això, em recorde a mi mateixa que: si vaig decidir no passar per això als 15 anys, no vaig a passar-ho ara.

Perquè qui no haja vingut a la meua vida per sumar...

Fora.

Tan joven y tan viejo...

27 de març de 2018

Dorms.

I en un autobús, a quasi dotze mil kilòmetres de casa, a les quatre del matí (hora local), jo no puc dormir. Aprofite per pensar. Sabina m'acompanya, quina novetat.

"Lo primero que quise fue marcharme bien lejos..."

Pense en el temps que passem, massa, perseguint tot allò que creiem que ens pertany, o que ens ha de pertànyer. Sense saber que tot allò que ens pertoca acaba trucant a la nostra porta. 

"Lo que sé del olvido, lo aprendí de la luna..."

Així, pense també en allò que deixem enrere, o que hem deixat enrere, perquè no era nostre, perquè no erem de ningú.

"Confundí con estrellas les luces de neón..."

Tal volta perquè no som de ningú és que anem vagant pel món. Ahir ens coneixíem, hui ja no. I com que ja no ens coneixem, no saps que hui, ara mateix, estic ací, en un autobús en alguna carretera perduda per la patagònia argentina. Sempre vaig voler venir ací.

"Y ací crecí volando... Y volé tan deprisa..."

De sobte respires, et despertes, preguntes per on anem i et conteste que no ho sé. Tornes a dormir. I pense en que no és necessari tenir ningú al costat per fer les coses que volem fer, com viatjar. Però qué bé que hages volgut fer este viatge amb mi.

Què bé que sigues.

Què bé que estigues.

"Tan joven y tan viejo... Like a rolling stone".


Per les que vindran...

8 de març de 2018

Tinc la sort d'haver tingut una àvia que em va transmetre la força que les dones han tingut sempre a la meua família, la seua savisa, la seua experiència, el seu patiment. La meua àvia va ser apartada de l'escola als 9 anys, el 1931, en plena república. Va patir la guerra, la postguerra, la fam, el estar sempre a l'ombra del seu marit durant la dictadura. La meua àvia, com totes les dones d'aquella època, havia de demanar permís al seu home per poder obrir una llibreta d'estalvis, no podia votar, no podia alçar la veu. Perquè era dona, simplement perquè era una dona. 

Tinc la sort d'haver tingut una mare que ha sacrificat somnis, diners, sopars i viatges per tal que jo pogués estudiar i poder gaudir la situació privilegiada que tinc ara mateix. Una mare que va deixar d'estudiar per decisió de son pare, perquè les dones han d'aprendre a cuinar, cosir i servir la casa, no estudiar. Una mare que ha treballat des dels catorze anys del que ha calgut, per tal de posar un plat a taula i que a més, no ens faltaren les experiències a l'escola: les excursions, els llibres, els esmorzars amb el pà encara calentet del forn, els teatres, cinemes i activitats culturals que ens feren créixer, aprendre i tenir ganes de saber més i aprendre més.

En contraposició a tot açò, jo tinc la sort de tenir un treball, públic, ben pagat. Tinc la sort de cobrar el mateix que els meus companys de feina, perquè com que el nostre treball és públic, els nostres sous i antiguitat també. Tinc encara més sort de poder agafar una baixa, siguen quines siguen les causes. Sé que puc demà ser mare i gaudir del que serien els meus escassos 4 mesos de permís de maternitat i si volgués podria agafar una excedència d'un any o dos per criar el meu fill o filla sense por a perdre la feina. Tinc la sort de poder fer vaga hui, demà o d'ací dos dies, perquè em puc permetre perdre els 90 euros que em restaran de la nòmina. 

Per això, perquè puc, faig vaga. 

Però sobre tot per elles. 

Per totes les que van lluitar fa temps, perquè estem en deute amb elles. Perquè elles van lluitar per nosaltres. 

I nosaltres hem de lluitar per les que vindran.

Ignorància...

20 de febrer de 2018

Ahir ho comprenia. Ignorància. La de qui no sap perquè no vol saber. La de qui no veu perquè no vol veure. 

Jo aprofite sempre les pujades hormonals per aportar claredat als meus actes. Tinc prohibit prendre decisions vitals durant els dies de pujada. Però no posar punt i final a aquelles coses que estan pendent d'un fil i només els falta l'últim espentó que aporta la mala llet que acompanya les hormones. Si no em coneixes, no vulgues coneixer-me en "eixos dies". Perquè si normalment sóc sincera, durant les pujades hormonals és possible que la sinceritat et sobrepasse. 

Així, fa dies que, aprofitant un moment d'eixos que et semblen irremeiablement trascendentals (però que amb distància descobreixes que no eren tant), et vaig eliminar definitivament de la meua vida. La veritat és que encara no sé per què vas entrar. Si em pare a pensar crec que, sincerament, vas ser una eixida d'emergència a una situació desesperant. Les portes d'emergència estan per això, per escapar. 

No vull saber què vaig ser jo en la teua vida, si vaig ser també una eixida d'emergència o si tens un record més vital de mi. La meua sensació és que no vaig ser més que un segon, que passa sense adonar-se'n, sense ser important, però que quan passa ja no torna.

En qualsevol cas, passat està. A mi em queda el (poc) record de qui va passar per no quedar-se. A tu la ignorància, com he dit, de qui no sap perquè no vol saber. I de qui no veu perquè no vol veure. 

Que tingues una bona vida.

Quan...

16 de febrer de 2018

Arriba el dia en què es posa el comptador a zero. I quan eixe dia arriba ja està tot fet. Ja no es pot tornar, ja no es pot mirar a enrere.

Per això, quan trobes que ja no contes els dies...

Quan t'adones de la facilitat per a relativitzar les coses...

Quan sàpigues amb certesa que la decisió presa va ser la bona...

Quan amb el temps descobrisques que no, no era suficient...

Quan hages oblidat gestos, paraules i fins i tot noms...

Quan tot això arribe...

                                               ...és que ha arribat el final de veritat.


"...I'm feeling... a little peculiar..."

Dancing queen...

24 de gener de 2018


Fa quasi deu anys que vaig fent una guardiola per viatjar a Argentina. Hui la trenque i, tot i que no hi ha ni per a la meitat del viatge, retallaré d'ací i d'allà. Perquè el moment ha arribat. Tot és qüestió de moments, de trobar-se en el mateix punt. De ser i estar. Sempre ser i estar. 

Vaig començar trimestre amb força, avançant feina a pas ràpid, perquè he de tancar trimestre abans d'hora, deixar la feina feta. Així, no tinc massa temps per pensar. Només acabar tasques pendents, informes, avaluació trimestral... Amb això no puc ni arribar a planificar quina roba m'he d'emportar, si he de comprar alguna cosa per al viatge o si em caldrà una maleta nova. 

Per al que sí que tinc temps (òbviament) és per anar pensant amb quina cançó ballaré el meu tradicional playback dels viatges. Vaig ballar Enrique Iglesias en el Vaticano, Juego de Tronos al castell de Penyíscola, YMCA en la tomba del soldat desconegut en Varsòvia, Enrique Iglesias de nou en la Rinek de Póznan. Aquesta vegada, si el temps ens acompanya, ballaré al Perito Moreno, pot ser Dancing Queen de Abba, però encara ho he de rumiar. Tal volta faça falta atrezo i tot. És un gran viatge, caldrà una gran posada en escena!!
 
Argentina... Allà anem!

"See that girl...watch that scene...dig in the dancing queen..."
 

Els anys que ens veuen passar...

15 de gener de 2018



Escric, amb el gat assegut en les meues cames, en una habitació que he fet meua a base de llibres, quaderns i fotos velles. Jo treballe. Ell m'acompanya. Tot seguit es deixa caure tot estirat davant l'estufa i fa una becaeta. El sò mecànic de les tecles de l'ordinador l'acaben d'adormir. Em sorprenc a mi mateixa cuidant d'un animal. Estimant-lo. Deixant que m'estime, quan ell vol, que per això és un gat. 

D'ací quinze minuts, màxim vint, rollaràs la clau i entraràs queixant-te del fred que fa en este poble. Jo em riuré del teu nas vermell i deixaré el que porte entre mans per parlar del dia i compartir el temps que sobra del que la rutina s'emporta. I així anem fent, sense adonar-nos que el temps ens observa passar. Encara no sé com he arribat fins ací.

Ja ho deia l'àvia uns anys abans de morir, que semblava ahir quan ella tenia vint anys i no vuitanta-dos. Et creus que no arriba, però arriba, sentenciava. Dos anys després va morir, després d'un cap de setmana en el qual no vaig poder estar a Castalla. Tots es van acomiadar. Jo només vaig poder escoltar-la respirar per telèfon, amb la màquia d'oxígen i a 200km de distància. Aquella màquina que escoltava totes les nits d'estiu, quan dormíem en l'entrada de casa amb un matalàs a terra. Quan vaig tornar ja només estava el seu sofà, la seua manta i el seu olor a l'habitació.

Encara no sé com hem arribat fins ací. Imagine que tot és un cúmul de decisions (o manca de). Estar ací, i no allà. Tenir la sort de compartir la vida amb Jack i am tu. Haver tingut la lucidesa de deixar anar altres persones, altres coses, altres vides, perquè no havien de ser meues, perquè no havien de sumar el que jo necessitava que sumaren.

Res no és etern. I no sé sap com, però arribarà el dia en què ens adonarem que hem de caminar amb un carro i respirar amb una màquina. Jack ja no estarà i qui sap si serem l'últim eslabó de la família o si haurem deixat descendència, la qual escriurà sobre nosaltres a un bloc virtual.

Mentre eixe dia arriba, gaudiré del calor que el gat desprén, ara que ha pujat a les meues cames de nou. Riuré del teu nas vermell i deixarem que les arruges vagen eixint...

...conseqüència dels anys que ens veuen passar.

Astronauta...

21 de desembre de 2017

Poques coses em fan bullir la sang tant com la subestimació per part de qui creu que tot ho té fet. De  qui té una feina, una familia, una parella, una casa, un càrrec, etc,. i subestimen la vida de la resta per no tenir una feina, una familia, una parella, una casa, un càrrec o el que siga que consideren que és important per tenir una vida plena. Tots som necessaris i valuosos en el món.

Em van dir una vegada que pensar que les coses anirien malament faria que, evidentment, anaren malament. No vaig ser ràpida per contestar que ser optimista les vint-i-quatre hores del dia era enganyar-se a un mateix. Imagine que tot és qüestió d'equilibri. 

La meua àvia sovint em deia que allò de "no hay mal ni bien que cien años dure". I em resulta curiós com se'n recordem d'aquesta frase feta quan les coses van malament, però no quan van bé. Convé no perdre de vista que tot és circular. Confiar que sempre anirà tot bé és, des del meu punt de vista, ser una persona ignorant.

Per això hui et conteste, i em permet recordar-te que, aquell dia, en aquella xicoteta habitació, em vas deixar sense defenses. Et vas permetre donar-me una lliçó de vida que no et vaig demanar i sobre tot, sense ser una veritat universal i absoluta. Les coses no són bones o dolentes sempre, els càrrecs no són de per vida, les families i parelles, massa sovint, tampoc. 

Em costarà mitja vida, potser tota la que em queda, però arribaré. I contant els dies estic ja per veure arribar el moment en què em veges entrar per la porta, desitjar-te un bon dia i escoltar el soroll del teu cul apretant-se.

Vaig tenir la sort de tenir una àvia que tota la seua vida em va repetir allò de "pot més qui vol que qui pot". Així que no subestimes la força de voluntat de ningú. 

Perquè amb força de voluntat s'arriba a la lluna. 

I jo seré astronauta.


"Va com vull, com volem"

A tu...

17 de novembre de 2017

A tu:

Que em lliges, que saps que sé que em lliges.

Que no vols escoltar la meua veu, que no vols veure la meua imatge.

Que t'aterrava la profunditat dels pensaments, de qui té tot i no té res clar.

Que qüestionaves les meues decicions, o la falta d'elles.

Que t'aterrava que em qüestionara la vida, com qui es qüestiona la mort.


Ara entenc:

Que no vas ser suficient, que no vas estar a l'altura.

Que no eren les meues contradiccions, sino les teues pors.

Que no era jo, que eres tu.


I per això;

Em em lliges, però no em parles.

Em sents però no m'escoltes. Em veus però no em mires.


Però sobre tot:

Et qüestiones si el que tens serà suficient. 


I a mi:

No m'importa que em lliges, tampoc que em mires o m'escoltes.

Que conegues els meus canvis de vida, de casa, de gent.

Que sàpiguqes que encara tinc contradiccions.

Que de tant en tant encara em qüestione la vida.


Per això has de saber, com segurament ja sabràs, però t'aterra admitir:

Que no.

No serà suficient.



"Que sepas que el final no empieza hoy"


Silencis i pensaments...

14 de novembre de 2017

És ben estrany fer caixes de mudança (de nou) amb els anuncis de Nadal impregnant ja televisors, escaparates i propagandes de supermercats. Intente no pensar massa. No ho aconseguisc, he de dir. Segona mudança en un mateix any. Realment cansa. Cada vegada em costa més fer mudança amb ganes i il·lusió. El que em ve al cap és: puf...altra vegada? 

Intente no fer cas a la meua part esotèrica que em diu que si vaig tornar a Castalla amb intenció de quedar-me i no he tingut sort amb el pis que vaig trobar és que tal volta Castalla no és el meu lloc. La meua part racional contesta a la meua part esotèrica raonant-li que tenir uns veïns irrespectuosos no té res a veure amb el destí, ni és cap senyal. És simplement això: veïns que no saben conviure. 

Fa uns anys les mudances eren canvis que removien els budells, suposaven finals i principis d'etapa. València, Castalla, València, Aiora, Castalla, Sant Joan, València, Sant Joan i Castalla de nou. Nou mudances, deu amb la que vindrà, en tretze anys. Quan dic que necessite sentir-me a casa no tot el món m'entén. Si tens una casa, on estan les teues coses, em diuen.

Però sentir-se a casa no és només tenir un espai on està la teua roba, els teus llibres i els teus gats.  El que jo vull és entrar i eixir de casa quan jo vulga, gaudir de l'olor del que cuina la veïna, saludar els veïns amb naturalitat, no haver de penjar ordenandes municipals de contaminació acústica en l'ascensor, que no em taquen la roba de lleixiu, eixir de l'edifici i gaudir de l'olor de la tardor que fa Castalla el qual deixaré de percibir d'ací poc (perquè a tot s'acostuma el nas), posar-me els auriculars amb Sabina a tope i no eixir enlerta per escoltar si puja o baixa algú a qui cal evitar. 

Però sobre tot: el silenci

I poder escoltar-me pensar.