Final...

10 de febrer de 2016

Arriba un dia en què dius: fins ací. Hem tocat os. I quan eixe dia arriba, una espècie de sensació de pau i tranquil·litat t'envaeix. Només necessitava mirar-te als ulls i escoltar el que havies de dir. Potser pensaves que repetir les coses a la cara era només fer mal per fer mal. Però no. Mirar-te als  ulls i escoltar de la teua veu, unida a la teua cara descomposta i possiblement enfadada, era el que necessitava per tancar. Sé que l'espontaneitat no va en tu, i que veure'm allà davant teu, per sorpresa, no va ser agradable per a tu.

Segura estic que ni tan sols llegiràs açò, perquè fa temps que vas deixar d'interessar-te pels meus pensaments, per les meues vivències, per la meua vida. Tant de bo les coses haguéssen sigut diferents. Per sort, jo tinc aquest espai, que és meu i de tots alhora. Un espai on puc comunicar-me amb mi mateixa, però també amb tu, en la distància.

Feia temps que no t'escrivia. Hui ho faig ja per última vegada. Per fi. No cregues que la rancúnia entelarà tot, perquè tot i que no vas posar fi d'una manera molt digna, bé sé que ho vas intentar. Intentaré no oblidar això. 

No oblides tu que som conseqüència de les nostres vivències anteriors. I que ni tu ni jo tenim culpa del nostre passat individual. Tant de bo haguésses tingut la paciència d'entendre això. Tant de bo hagués tingut jo la confiança que vaig depositar en persones errònies. 

En qualsevol cas, ja res no serà. Perquè quan dues persones s'allunyen i no es mira enrere per veure com l'altra persona se'n va, és que és el final. 


Tot és com ha de ser...



1 de febrer de 2016

"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."

De vegades cal saber enviar a fer la mà en el moment oportú. Sense culpes cristianes que ens obliguen a anar a comulgar després, per haver sigut males persones. De vegades és necessari. Per salut mental. 

No hi ha dos camins que puguem seguir. Només un, conseqüència de les passes que anem donant. És per això que fem el que fem, arribarem on hagem d'arribar. El que haja de ser, serà. Així de simple. No és qüestió del destí, ni de que hi haja una força superior sobre nosaltres que ens guia i ens diu per on hem d'anar. Es tracta de que a la vida arribem sols i ens n'anem sols. La resta és una forma de plenar el nostre temps en la terra.

Som éssers socials. Eixa és una veritat inqüestionable. Però això no vol dir que hagem de passar, obligatòriament, per les condicions que la resta ens marque. Així, estos dies passaran a la història com els dies en què de la meua boca han eixit veritats com a punyals. 

Així, tirar-me coses en cara, castigar-me amb el silenci o simplement jugar a estar i no estar, són tres coses que simplement, ja no tolere més. 

I el que haja de ser, serà.


"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."


Perquè no vull...

24 de gener de 2016

Jo no sé el motiu pel qual estem al món. Però si sé que el meu món, intern i individual, és causa i conseqüència de les decisions que he pres o que he deixat de prendre. Això ho repetisc molt. Així, no sé el motiu pel qual vas arribar, però si sé el motiu pel qual he decidit que ja no estaràs més. I és molt senzill: perquè no vull.

Existeix una línia molt fina que fa que de vegades confundim necessitar amb voler. Perquè no és el mateix voler alguna cosa, que necessitar-la. Ni voler algú, que necessitar-lo. Per això cal deixar de necessitar, per saber discernir si el que es té davant es vol o no es vol. 

Jo no sé si voldré algun dia compartir llit o sopar en companyia cada nit. Dubte també de voler donar una còpia de la clau de ma casa, o de si voldré dos raspalls de dents al meu bany. Durant molt de temps ho vaig voler. Mentisc. Durant molt de temps ho vaig necessitar.

El que tinc clar és que, ara mateix, no necessite cap d'eixes coses. I haver-ho deixat de necessitar m'ha permés aclarir per què ja no estaràs més. 

Perquè no vull.

Doble moral...

21 de gener de 2016

La sinceritat està sobrevalorada. Dic, per algunes persones. 

Estes persones que diuen que són sinceres i demanen a crits sinceritat. Però que quan ho eres, ixen ofeses amb la cua entre les cames. No demanes sinceritat si no estàs disposat a escoltar veritats. No demanes veritats si no estàs disposat a acceptar-les. 

Et falten quatre anys, set o huit bolets més, una cabassà d'humilitat i pegar-te de front contra la veritat. Perquè no tot és banc o negre. I ho dic jo, que sovint em veig ballant entre els dos extrems. 

No digues que eres una persona sincera. 

Perquè no hi ha persona menys transparent que qui té la doble moral de voler les coses clares, i eixir fugint quan li les mostren. 

Kharma...

19 de gener de 2016

Hui, jugant amb un alumne de 8 anys a un joc de taula, m'ha dit que anava a guanyar-me, perquè hui tenia bon kharma.  Quan li he preguntat què és el kharma m'ha dit que és una cosa que no es veu però que tots tenim, i que ens dóna bona sort o mala sort segons com de bé o de malament ens portem. 

Ha guanyat. 

La pregunta que inevitablement m'he fet quan s'ha acabat el joc és si ha guanyat perquè tenia bon kharma, o si el bon kharma li ha vingut perquè estava convençut que anava a guanyar. I jo, que sovint parle i crec en el kharma, m'he vist dubtant davant el fet de que possiblement la bona sort estiga sempre de part de qui creu en ella. 

I així m'he vist davant el motiu que amb seguretat és el principi de tota ludopatia.

Despertar...

8 de gener de 2015

"...estampidas en la tierra..."

No és casualitat que després de ploure una sensació de pau ens invaeixa. Perquè l'aigua neteja els carrers al temps que l'ànima. Acció i reacció. 

Mentre observes caure les gotes pels vidres de les teues finestres, al teu interior la sang s'esgola lentament per les teues venes. Plou fora. I dins.

Així el món et mira ploure, i no al revés.

Entre gotes i humitat passes la mà per la seua esquena, sense voler trencar la son lleugera que sas que té. L'escoltes respirar al ritme de la pluja que sona al carrer. A l'uníson.

A poc a poc la veus obrir els ulls. Somrius. Somriu. Saps que desperta d'una son càlida, neta, calmada.

I et preguntes què faries si un dia no la veres despertar.


      "...el cielo iba tiñéndose marfil..."



Tenies raó...

4 de gener de 2016

 
Portava dues hores dormint i de sobte has aparegut en la foscor. He hagut d'engegar la llum de la tauleta de nit perquè, feia tan temps que no venies, que m'ha costat distingir la teua ombra. Per sort encara no he perdut el costum de rebre visites inesperades ja encetada la nit. 

M'he assegut al llit amb els ulls mig tancats per la son acumulada dels excessos nadalencs i he observat com, a pas lent, t'has acostat fins seure a la vora del llit. Has obert el calaix del meu costat i has tret l'antifaç. Ja no el necessitaràs. Has dit. 

He volgut obrir la boca per preguntar el motiu pel qual em furtaves el meu tresor més valuós. Però no ha calgut perquè, com de costum, t'avances als meus pensaments. Eres lliure. Has rematat. 

Tenies raó.

Les decisions que es prenen...

...es prenen.


"...Emancipate yourselves from mental slavery...
...songs of freedom..." 

Quan la terra...

1 de gener de 2016

Amb els últims acords del concert d'any nou que fan a la televisió, camine per casa fent maleta. Una maleta literal, a la qual fique roba, sabates i maquillatge que he utilitzat estos dies. Altra maleta figurada, on fique estima, carinyo, confiança i futur.

La primera la carregaré al cotxe. La segona a l'esquena. I en qualsevol lloc entre Sant Joan i el cel deixaré caure esta última, que romandrà a la intempèrie suportant pluja, vent i granísol.

Anys després, algun agricultor la trobarà entre camps de blat, però no gosarà obrir-la, sabedor de que allà s'amaga algun tresor que convé no destapar.

Així, a poc a poc, aquella xicoteta maleta que guarda les poques coses que em pagava la pena donar, quedarà coberta per la terra, la pols i el temps.

Qui sap si un dia algú trobarà aquell xicotet tresor, d'aci dos-mil anys, quan la terra ja se l'haja engolit.

Any nou...

30 de desembre de 2015

Que les pitjors ressaques són les de l'ànima i que el dia 1 de gener tenim la sensació de començar de nou són dos veritats absolutes.

Així camine estos últims dies de l'any pensant en les ganes que tinc d'acabar l'any i tancar a la caixa de 2015 totes aquelles coses i persones que no poden formar part del 2016.

Jo només tinc un propòsit per a l'any vinent i és: no deixar tornar tot el que 2015 es va emportar.

Diuen que l'any nou sempre porta una vida nova, tot i que el dia 1 de gener no som diferents respecte al dia anterior.  Però jo espere que este nou any que comença simplement pose el punt i final a l'any anterior.

Literalment.

Empatx...

 27 de desembre de 2015

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo. La qual cosa demostra que per moltes coincidències al final el que cala és el que no tenim. És molt fàcil oblidar el mal que ens va fer el silenci quan som nosaltres els que no tenim altra forma de parlar. I em sembla que tu oblides que un dia vas ser tu qui vas rebre silenci com a forma de vida. És curiós com podem arribar a actuar de la forma que tant detestàvem fa temps. Però no és el mateix estar a l'altra banda, eh? 

Acaben els Nadals i entre pastes, polvorons i gambes, del que més empatxada estic és de tu. Qui t'ho anava a dir. Qui m'ho anava a dir. 

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo: 

Al final, tot i no aparentar-ho, era jo qui mirava cap avant. 

I no tu. 


"...these days..."

Èpoques i decisions...

14 de desembre de 2015

Aquest curs, de manera excepcional, estic en contacte amb adolescents d'institut, més que amb xiquets d'escola. No sé si per patir un síndrome de Peter Pan descafeinat o perquè no sé estar sense comparar-me amb la vida de qui m'envolta, trobe que són realment injustes les actituds vers la presa de decisions, en cadascuna de les èpoques que vivim. I això és: podem tenir-ho tot, que sempre desitjarem allò que ens falta. 

Hui dos xiques de quinze anys es queixaven per no tenir el permís dels seus pares per anar a una festa a celebrar la nit de cap d'any. Tenen ganes de ser grans, vergonya a dir que estimen algú, rebel·lia davant qualsevol ordre que vinga d'un adult, risses tontes quan es parla de sexualitat i sobre tot: falta de por davant el perill. No tenen por a decidir, perquè les conseqüències de les seues decisions no són, encara, crucials. Els adolescents són impulsius, actuen per instint. 

No em canviaria per res del món per estes xiques. Perquè ja vaig tenir prou amb els meus anys d'institut. Les canviaria, però, tot el que tinc i elles volen, per la seua falta de por.  Les donaria ma casa, la meua independència, la falta de vergonya a dir les coses clares,  les festes de cap d'any que desitjaren i el meu llistat d'amors viscuts, per no tenir por a decidir, a actuar. Per no tenir por a que les conseqüències marquen un abans i un després. 

Perquè decidir als quinze anys no és com decidir als trenta-dos, edat en la qual, tant fa el que decidisques: 

Sempre pensaràs en si l'opció descartada hagués sigut millor que l'escollida. 

Aigua i oli...

12 de desembre de 2015

"...How many roads must a man walk down before you call him a man..?"

Massa sovint hem d'estar demostrant la nostra valia. Massa sovint hem de demostrar fortalesa a persones a les quals poc les importa la nostra vida, però sí saber que la seua estarà sempre per damunt. 

Jo no vaig ser mai la líder a l'escola. A allò que més lluny vaig arribar va ser a formar part del claustre escolar de l'institut quan tenia 16 anys. I tal volta per eixa apatia total cap a qui ocupa un càrrec a través del qual ha de liderar, és possible que sempre haja estat en les minories, sentint que vaig a contracorrent d'un sistema que està mal muntat. 

Viure i deixar viure. Eixa hauria de ser la premisa de tota societat, de tota comunitat de veïns, de tot sistema polític. Del món, en general. 

No sé si per eixa visió que tinc de que qui lidera una escola, un barri, o un país no és més que tu o que jo, solc deixar lliure la llengua, sabent que qui parla es esclau de les seues paraules, però creient amb fermesa també que és preferible l'esclavitud de les paraules a la covardia del silenci. 

Així observe l'esdevenir de la vida, dels meus anys, dels meus dies. En un sistema que no entenc, perquè amb més freqüència de la que m'agradaria em sent com l'aigua davall l'oli.

Atrapada davall  l'orgull de qui ni sap ni vol compartir la cima.

Sabes...?

29 de novembre de 2015

- Sabes por qué me gusta? 
- Por qué?
- Porque su vida no empieza y acaba conmigo.


Te equivocaste al pensar que mi felicidad eras tú. 
Mi felicidad va más allá de cualquier persona o trabajo. 
Mi felicidad es algo a largo plazo.

Reconciliació...

26 de novembre de 2015

Fa dies que em veig a mi mateixa, viatjant a ritme de Bob Dylan, camí d'una València que ja no trobe a faltar. És curiós com els cicles tanquen vides i ciutats. Allà anava jo, fa una vida, en aquell tren en el qual pujava cada diumenge, per arribar ja de nit, a una València només habitada pels estudiants carregats de maletes i fiambreres per a tota la setmana.

Vaig viure vint anys a Castalla... I després: tres a València, un a Ayora, un altre a València, dos a Sant Joan, un més a València i dos més a Sant Joan. Proporcionalment, he viscut més temps a Castalla que a qualsevol altre lloc. Però és difícil sentir-se a casa quan s'han passat els últims deu anys, aquells en els quals més et canvia la vida, de mudança en mudança, amb la vida en caixes. Deu anys. Set mudances. Això sí, cada mudança s'aprofita per fer neteja. D'objectes que ja no ens fan falta. De persones que se'n van amb el cicle que es tanca. 

Una mestra, la qual va morir fa poc, em va dir fa temps que al final tots acabem al poble. Que cal eixir, viure fora, exprimir els anys de la nostra joventut fora del poble, abans que la vida es complique. I jo, que no sabia que estava en eixos anys, i vivint a Sant Joan, li vaig dir que em costava imaginar-me al poble. Que feia temps que no era ma casa.

Hui, amb el cap ja fora de Sant Joan, i sabent que en juny fare caixes, trobe que no hi ha res que em recomforte més que l'olor del poble. La panadera que saluda, la del supermercat que et fia perquè et coneix, la de la copisteria que et pregunta per la vida, la gelatera que fa repàs a la teua vestimenta, comprar el cuponet de la once a Manolo, pujar al carrer bovians a visitar les amistats properes, baixar al bar per començar sent-ne dos i acabar sent-se deu, els xiquets que juguen al carrer mentre les mares xarren dels qui s'han separat, mort o casat, eixir a la fresca en estiu, acostar-se a l'estufa de llenya en hivern, el nas gelat i els calcetins per dormir.

Potser el dia de reconciliar-se amb el poble ha arribat més pronte del que em pensava.

És curiós com de vegades ens llancem al món creent que trobarem el que busquem en qualsevol lloc remot, i resulta que tot això que busquem està allà d'on vam partir. 



Retratar...

24 de novembre de 2015

Ahir Benjamín Prado deia en la Ser, a propòsit del nou llibre d'Elvira Lindo, que els diaris no estan fets per inventar-se una vida, sinó per retratar-la. I jo, que sovint agafe idees al vol per poder rumiar-les després, vaig apuntar la paraula "retratar" a un post-it, per donar-li eixida més tard. Hui m'he prés cinc minuts al llit per contar les deu bigues que separen el cel dels meus ulls i he vist la paraula escrita al sostre, com un eco visual que m'obligava a pensar en ella.

Som acció i reacció de les persones que passen per les nostres vides, però és possible que no hagem pensat en què la història de la nostra vida és un conjunt de fotogrames en moviment. Podem parar-nos i observar-nos en un punt determinat. De manera que si m'observares hui, sense saber qui vaig ser ahir, segurament tindràs una imatge molt diferent de mi respecte a aquell que m'observe demà. 

I amb aquesta idea al cap entenc llavors que aquella persona que crèiem conèixer fa deu anys hui ens semble desconeguda, perquè al nostre cap tenim el retrat d'algú que ja no es correspon amb el present. No som capaços de veure el conjunt. 

Hi ha qui té la capacitat extraordinària de veure més enllà del "clic" momentani, i pot esbrinar quin va ser el nostre pas ahir, així com el pas que farem demà. Però normalment ens quedem amb el que sabem i coneixem hui sobre les persones que ens envolten. I eixa serà la imatge que el nostre cervell guarde. 

I així em veig, acceptant de nou que possiblement els errors més grans de les nostres vides seran aquells que millor ens retraten. Aquells que ens ajuden a definir el que som, i sobre tot el que no tornarem a ser. Llàstima que ens quedem amb la imatge, segurament incompleta, dels qui passen per les nostres vides com la tardor ha passat per octubre.

En qualsevol cas... 

Ja estic ací.


"...the answer my friend...

                                                                                                                          ...is blowin in the wind..."

Descans...

4 de novembre de 2015

És curiós posar la vista enrere i veure's a un mateixa. Observar-se en la distància. Ningú millor que tu sap com és la teua vida, les teues emocions, les teues experiències, i com t'han  marcat aquestes. Difícil és eixir de tu mateix, i per això la nostra opinió sobre nosaltres mateixos està sempre condicionada. Sempre tindrem dos cares: la nostra i la que deixem veure a la resta. I a mi, com a molta gent en aquest món, em costa veure'm amb claredat. M'observe amb cura, i no aconseguisc analitzar el per què dels meus actes, o el per què no de les meues decisions.
Fa dos anys acudia a València per trobar respostes. O per fugir d'elles. No ho sé massa bé. I buscant, o fugint, vaig descobrir que les respostes no es troben enlloc, sinó dins d'un mateix. Ja ho va patir Ulisses mentre buscava les Itaques. Tota la raó tenia Homero quan va decidir que "La Odisea" seria el nom de la seua obra. 
Buscar-se i no trobar-se. Trobar-se i no agradar-se. El "quid de la qüestió". Llavors, què fem? Difícil és fugir d'un mateix. Pots correr el que vullgues que la teua ombra sempre et perseguirà, la portem cosida al cos. Ja es va encarregar Wendy de cosir-la al Peter Pan que portem dins.

I amb aquestes reflexions em prenc un temps de silenci. De descans. Perquè es pot anar a la guerra, però tens les de perdre si el teu contrincant eres tu mateix.

 "...penso quina sort tenir cançons...per explicar-te que a vegades sóc al fons...
...i treure l'energia necessària...per lluitar i sobreviure...


                                                                                                                        ...en aquest maleït món..."

Justícia final...

2 de novembre de 2015

S'acostava el dia i, acuradament, treia lluentor a la seua espasa. A poc a poc, amb calma. Sabent que la pressa no és bona a l'hora de fer justícia. Asseguda en la foscor, amb les seues sabatilles de puntera blanca, la capa i l'antifaç que un dia els fantasmes li van deixar per casa, pensava que com més aprop estava el dia més tranquil·la se sentia. Com si fóra el seu destí, sense haver cregut en ell mai de la vida.

De sobte va sentir una respiració eixir de la cantonada de l'habitació. Lenta, pròxima, eixa respiració es va acostar per darrere fins arribar al cau de la seua orella. Ella va alçar la vista, però no va girar el cap, perquè no pensava trencar la promesa de no tornar a mirar als ulls a qui no ho mereixia, mentre estigués viu. Va notar l'alé al seu coll. Aquella veu que, després de tants anys, li tornava a parlar. Veu que esperava, alhora que detestava. 

-No cregues que ho aconseguirás- va eixir de la seua boca, amb olor a menta.

Amb cura, però amb una agilitat no sabia que tenia, va girar-se per enfilar la punta de la seua espasa al seu estómac. Ara sí, mirant-lo als ulls, no va gosar trencar el silenci que un dia va jurar que mantendria, mentre estigués viu. I, penetrant les seues vísceres amb la delicadesa que la caracteritzava, va observar com el seu cos anava caent als seus peus. Es va permetre gaudir de la  mirada desconcertant de qui no espera ser mort per un fantasma. 

Ja en el piso, observant com la vida se li escapava per les fosses nassals, va traure l'espasa del seu cos, per deixar-la caure als seus peus. Amb la lentitud que caracteritza l'assassí que no té por a ser descobert perquè creu que la seua és una acció justa, va treure el cigarret que no havia fumat mai, per seure al costat d'aquell cos inert i gaudir dels moments de soledat que acompanya la mort. 

Va consumir el cigarret, a poc a poc, una calada darrere d'una altra. I arribant el moment final de l'extinció, va fer una gran inhalació, per acostar-se i exhalar-li el fum en la seua cara, ja sense vida. 

- Vas fer malament en subestimar-me.

Decisions...

27 d'octubre de 2015

Som les decisions que prenem. Però també les que deixem de prendre. Perquè està l'opció de decidir, però també de deixar que les decisions ens prenguen a nosaltres, quan ja no queda altra alternativa.

De vegades, més important que la decisió en sí, és recordar els motius pels quals s'ha decidit, perquè es corre el risc de tornar enrere. Per aquestes situacions és convenient fer un llistat dels motius que t'han portat a escollir un camí determinat. I deixar-lo a la vista. A l'espill del bany, per exemple.

Em va dir l'àvia una vegada que estimara amb el cor i no amb el cap. Que patiria més, però pagaria la pena. I jo, que sóc molt obedient, em deixe estarrufar la pell cada vegada que em mires. 

Però, com que res no és perfecte, i tenim la immensa capacitat de perdre el temps en coses menys importants que estimar-se com si demà deixàrem d'existir, em dedique a fer llista, dels motius de la decisió que vaig prendre. 

Perquè odiar-te serà l'única manera que trobaré per oblidar-te.


"...Tu n'est pas c'est une critique, mais pas contre une personne, sinon contre une façon d'ètre. C'est une critique contre l'ambigüité, contre ceux qui ne font pas face a la vie, 

...ceux qui ne dèclarent pas leurs intentions...  

...ceux qui n'ont pas d'àme"

Transició...

21 d'octubre de 2015

Per estes dates, fa onze anys, arrancava el meu primer curs universitari a València, després de dos anys d'uns estudis d'arquitectura a la Universitat d'Alacant, que encara no sé massa bé per què vaig triar.

L'octubre de 2004 la Universitat de València puntxava la metxa a l'inici del curs amb uns concerts gratuïts a la plaça de bous de la ciutat, on actuarien Bebe  i Ojos de Brujo, que per aquell any estaven molt de moda. Al meu pis compartit amb tres amigues que van acabar no sent tan amigues (ja se sap...les confiances maten) sonaven molt. I així vaig començar la meua vida a València. Amb música. 

Eixe primer curs en aquella ciutat en la qual no volia viure,  i amb 20 anys acabats de cumplir, va ser l'any de trancisió entre la vida de la qual es fuig i la vida que es busca trobar. I així el meu cap va abandonar Castalla, tot i que el meu cos encara va tornar a viure allà algun any posterior. 

I a poc a poc em vaig enamorar... de la plaça del cedro,  del diavolo i les nits vagant per una ciutat que no ens posava hora per tornar a casa, de tu conduïnt la bicicleta com un boig i jo queixant-me al darrere pel mal de cul, de sentir-se a soles i en familia al mateix temps, de les nits de series compartides, del wifi del veí, de tornar a casa mullada per la pluja de València, de les reunions Erasmus a ta casa, del congelador ple de fiambreres, de les baldes de la nevera repartides, de les despeses a mitges, de tu al meu llit, apagant el despertador esperant gaudir una hora més...

D'aquesta manera és com es condiciona la música a determinades etapes que comencen i acaben. No sé si vos ha passat alguna vegada... Estar anys sense escoltar un grup o una música determinada. I buscar-la per retrobar-te en algun sentiment concret. 

Des de fa dies, i onze anys després, busque esta cançó que sona i sona sense parar al meu ordinador i al meu cap. Tot el dia.

És possible que  s'aveïne una transició.







Respostes...

10 d'octubre de 2015

Viatjar és de les poques coses que m'oxigena la vida. Un cotxe, un tren, un avió, soles, acompanyada, a una ciutat, un poble, una capital...

Allà on vages trobes gent que busca les mateixes respostes que busques tu. Possiblement no les trobareu eixa nit, allà, en aquella barra fosca on es refugien els qui se senten poc valents per acceptar la veritat.

Res no és pefecte. Però allà estàs, mirant els ulls desconeguts que et donen més confiança del que podries imaginar.

I a la tornada pensaràs que no cal massa per respirar. Només un cotxe, 790 kilòmetres i donar-ho tot per perdut.

Paraules...

7 d'octubre de 2015

Estes són les últimes paraules que t'escric. No perquè no vullga, sinó perquè no me'n queden. És difícil en mi això, però hui he esgotat totes les reserves.

L'àvia em coneixia bé, i em deia allò de que tinc arrancada de cavall i parada d'ase. I per això és que parle amb la sang calenta i amb la sang calenta visc.

I per a mi, la distàcia que marques és com si viatjara al Pol Nord en roba interior. Que sobreviuràs com podràs, però tornaràs amb la pell seca, la sang gelada i l'ànima plena d'esquerdes.

La diferència entre ahir i hui és que hui ja no espere. Ja no espere que parles, que vingues, que canvies d'opinió. I deixar d'esperar és, per a mi, el principi del final.

Qui bé em coneix sap que no tinc terme mig. Que en mi és o tot o res. O blanc o negre. O dolç o salat. Que les possibilitats múltiples no van en mi. Que les distàncies, en mi, són per sempre.

I és per això hui, amb la sang calenta encara, escric estes paraules. Les últimes.

Perquè no cal dir més.

Perquè no em queda res a dir.


Purgatori...

6 d'octubre de 2015

Ningú no és perfecte. Jo, per exemple.

M'agobia que m'abracen al llit, necessite ordre en casa, li pegue la volta a tot el que pugues dir, desconfie per naturalesa, m'agrada sentir que tinc el control, sempre espere alguna cosa de la gent, sóc excessivament puntual, quadriculada per a l'ordre en els meus informes i burocràcies diverses de la feina, el temps lliure em fa estar desficiosa, sóc de les que posa el "repeat" a una cançó fins avorrir-la, no deixe mai que acabe una cançó en la ràdio del cotxe, sóc incapaç d'establir-me una rutina per a fer esport, no dic mai que no sense pensar-ho abans, la qual cosa em fa dubtar de tot, no m'agraden els canvis, em costa digerir-los, m'incomoda el contacte físic amb la gent que no conec,  solc contenir-me emocionalment en públic, em costa deixar el passat enrere i em preocupa massa el futur .

Per altra banda, sóc de les qui deixa notes per la casa mentre dorms, qui t'espera a la tornada de la feina amb la teua cançó favorita per ballar al corredor, qui té la paciència suficient per contar cadascuna de les pigues de la teua esquena, qui es fica a la dutxa amb tu i et plena la cara de sabó, qui intenta fer-te pessigolles cada dia tot sabent que no en tens, qui es fica al cotxe per conduir sense cap destí marcat, qui es planta en ta casa a les 11 de la nit o a les 8 del matí per vore't les lleganyes, qui et toca el timbre fent algun ritme conegut, qui et compra sugus quan estàs agobiat, qui deixa tot el que s'estiga fent per anar al llit, qui et fa un pessic al cul quan sé que ningú no mira, qui et despentina quan t'acabes de pentinar i qui es riu quan et cremes la llengua al menjar alguna cosa amb impaciència.

No em cal explicar-te totes les coses bones i dolentes que tinc, perquè ben bé les coneixes. Només faré maleta, per instal·lar-me al purgatori en el qual has decidit ubicar-me. Jugaré amb els meus fantasmes i donaré cacaus al meu elefant. 

Això sí, no desfaré la maleta, perquè les estàncies al purgatori no són per sempre.

I el meu cas solen ser curtes.

Dia 1...

4 d'octubre de 2015

Hui és el primer dia de la meua nova vida. Per sort, morir i nàixer no sempre comporta perdre les persones estimades. Perquè ningú no es mor si no s'oblida, i ningú naix soles al món. Així, he tingut la sort de morir i nàixer conservant persones que, malgrat les circumstàncies, no han eixit fugint. 

 
Tenies raó en açò, i açò era el que volies vore: eixe "clic" imperceptible per al cervell però que fa que la percepció del món canvie. Lamente dir-te que, en allò fonamental, no en tens de raó. Però des de la meua perspectiva, el teu "clic" encara no ha arribat. Arribarà.

De vegades nomes cal que algú et pose les mans a les galtes, et mire als ulls i pronuncie les paraules màgiques, que perfectament poden anar en ambdós direccions:

Les persones que han d'estar...

Estan.


"...do you remember when...

                                                                                                        ...we used to live things separate...?"

Póker...

2 d'octubre de 2015

De sobra sé, i no és la primera vegada que ací ho escric, que no s'ha de fer promeses quan s'és feliç, ni prendre decisions amb la sang calenta. I jo, que sovint tinc la sang bullint, estava disposada a prometre el món, fins i tot el que no conec.

Qui bé em coneix bé sap que no sóc de les que salte al buit amb els ulls tancats, perquè les tiretes van acumulant-se a una ànima que de vegades es queixa massa. Però també que quan salte no vull un paracaigudes, ja que, si he saltat, era perquè pagava la pena el bac.

I així em veig, com qui aposta els diners al póker, després de set anys estalviant-los, i els perd.

Costarà tornar a estalviar. Però ja no me'ls tornaré a jugar al póker.

Ja ho deia l'àvia:

Bolet, lliçó.

Jugant...

1 d'octubre de 2015

A poc a poc, i sense adonar-me'n, ha arribat la tardor al meu llit. I entre els llençols de cotó i la meua pell, estan les teues mans, contant les pigues que la meua esquena deixa mostrar. Una per cada any. Una per cada alegria. Una per cada disgust.

Quan t'adones que no et queden dits per abastar totes les marques que la vida m'ha anat deixant, decideixes passar a contar el temps. Els minuts i segons de vida que compartim cada matí, entre la dutxa i el cafè, entre els teus ulls i els meus pensaments.

I així passem els dies,  jugant una vida entre llençols...

...jugant a amagar-se del món.

Ya me fui..

27 de setembre de 2015

Ya me fui. Hace mucho que me fui. Ya viví, y volví de la vida demasiado cansada como para hablar siquiera de lo largo que fue el camino.

No te creas que por no buscarme no me encontrarás. Ya morí. Resucité sin que te dieras cuenta, y te espero en cada rincón de tu vida.

Porque no olvides que la justicia puede estar a la vuelta de la esquina.

Y yo te espero en cada callejón sin salida que tomas.

Pluja...

24 de setembre de 2015

Com la pluja que cau. Així ressonen les meues paraules al teu cap. Paraules buides, potser sense cap sentit ja per a tu. Només el tap-tap al qual t'acabes acostumant i, possiblement, ja ni escoltant.  Perquè, com he dit moltes vegades, no hi ha més cec que qui no vol vore, ni més sord que qui no vol escoltar. 

Jo, que estic ahí on estava, em vaig difuminant en la penombra. Desapareixent. Deixant de ser jo. I tot i això no deixe de cridar-te a cau d'orella. Però ja no m'escoltes, perquè la meua veu està tan lluny que ja no t'arriba. Podria parlar més fort, però no més clar. Podria dir-te el que vull sis vegades més. Que si no ho vas escoltar la primera vegada, tampoc ho faràs la sisena.

I així em veig, plenant la banyera de la dignitat que ja no em queda. Per vore si entre l'escuma i l'aigua deixe caure pel desguàs totes les paraules que t'he dit i ja no puc repetir més. Totes les llàgrimès que em queden per plorar. Les últimes ja. O això m'he promés a mi mateixa. 

Perquè al final, per poder...

...només cal voler.


"...Dame un grito... Al oído..."

Temps perdut...

23 de setembre de 2015

Difícil és, arribar al mateix punt.

Em va dir un dia una persona coneguda que potser ens havíem perdut, precisament per no trobar-nos. I és que sovint dediquem molt temps a les coses importants i poc urgents. Per fer diners, per escalar posicions...possiblement per no pensar. Per mantenir els pensaments que fa que tot ho qüestionem, al marge. 

Així em trobe ara mateix, deixant de fer les coses urgents, perquè de vegades cal deixar per a demà el que pots fer hui. I pensant si no seria millor fer tot allò que ens uneix, que ens acosta a nosaltres mateixos i deixar per uns instants de ser les persones quadriculades i planificades que el món ens obliga a ser. 

Riure a plors, caminar descalçada trepitjant la jespa, conduir fins a allà on estàs per obligar-te a eixir de casa i ballar al mig del carrer, mentre la gent ens fa bojos per no seguir els seus horaris i les seues rutines. 

Rutines que ens obliguen a portar una cuirassa que a poc a poc ens ofega i ens fa oblidar que tot el temps que no dediquem a trobar-se,

...serà temps perdut.


"...relatar el principio.... 

                                                                                                             ...no puede ser, tan complicado"

Impassible...

20 de setembre de 2015

Impassible és el vent, que bufa amb força sense tenir en compte la dignitat de la senyora que acaba d'eixir de la perruqueria.

Impassible és el temps, que deixa al descobert l'experiència, a mode d'arrugues i cabells canosos.

Impassible es l'enveja, que treu el pitjor de cada persona a través de comentaris malintencionats i actes deshonrats.

Impassible és, com un gran huracà que arranca totes les meues entranyes, qui no em posa una mà al muscle quan plore. Qui es limita a mirar com les llàgrimes cauen per les meues galtes. Qui m'ofereix silenci quan el que necessite són paraules.

Impassible és, l'esquerda que s'ha obert dins meu, per on a poc a poc filtra el teu silenci i la imatge dels teus ulls reflexats en les meues llàgrimes.

Impassible és la veritat, que cau com un pes mort a sobre dels meus muscles. Veritat que només el meu passat i jo coneixem. Veritat que marca la línia que no s'ha de creuar.

Perquè una vegada s'ha creuat, no és possible descreuar-la.

Tarde...

13 de septiembre de 2015

Hoy te echaría en cara todo lo que pudo ser y no fue.  Hoy sería de esas que te odia, por quererme a tu manera, y no a la mía. Hoy te pediría explicaciones sobre todo aquello que dejaste pasar o todo aquello que hiciste demasiado rápido.

Hoy es el día en que te haría saber, y seguramente con muy malas palabras, todo lo que perdiste por no estar donde tenías que estar. Por dar por ganada una batalla que ni siquiera jugaste. Por llegar tarde.

Y luego me metería en la cama para taparme hasta las orejas y esperar que llegara mañana.

Porque hoy ya... Tarde es. 

Y tarde será.


"...a los peces de ciudad..que mordieron el anzuelo...que bucean a ras del suelo...que no merecen nadar..."