Feliç any nou...

31 d'agost de 2015

Una estranya sensació s'apodera de mi cada víspera de l'1 de setembre. Perquè al carrers tallats i la metxa a punt per a les festes es suma la incertesa del nou curs que comença. Moltes vegades he dit que per als i les mestres l'any nou no comença l'1 de gener, sinó l'1 de setembre. I així ens veiem cada 31 d'agost, fent balanç de l'any que s'acaba i projectant els propòsits del nou any que comença.

Jo personalment tinc els meus rituals. Faig neteja del pis, plene la nevera, pose el "cobertor" al llit, (costum que crec que he heratat de quan la mare posava els "cobertors" nets als nostres llits perquè arribaven festes). Any rere any trec punta als meus llapis, prove que els meus bolígrafs escriuen tots, prepare la meua agenda escolar doblant el primer full de setembre, revise que tinc una ampolla d'aigua per portar al dia següent i que el meu despertador té les piles funcionant i la maneta de l'alarma a l'hora que cal.

A les manies purament físiques acompanya el balanç de l'any que acaba. Un any desastrós en quasi tots els sentits, però que ha servit per fer neteja, com cada transició que passem. I jo, que sembla que visc empalmant transicions, em veig a mi mateixa vencent la batalla que més m'ha costat guanyar des de fa 6 anys.

Perquè saber què es vol és important.

Decidir el que no, també. 

Feliç any nou a tots/es els i les mestres.

Qüestions...

29 d'agost de 2015

Primera qüestió (afirmació): el currículum, quin mal invent. Per a les relacions personals, dic. 

Jo he decidit que vaig a inventar-me una nova vida. Un nom diferent, una altra professió i un passat que res tinga a vore amb el meu. Eva, lesbiana i veterinària. Així i tot, segur que vindrà el gallito de turno a dir que sóc lesbiana perquè no he provat una bona tranca. D'eixos sempre n'hi ha.

Segona qüestió (esta sí): quin problema teniu els homes amb el currículum? 

Un dia, un tio em va "suggerir" que deixara d'estudiar (els meus segons estudis), perquè no li agradaven les dones intel·ligents. No em consideraré jo una "lumbreras", però, quina classe d'inseguretat teniu pel fet que una dona tinga estudis, feina i independència econòmica? En quina classe de caverna vos heu criat? Després teniu el twitter ple de reivindicacions feministes, a favor de l'avortament, el dret de les dones a decidir sobre el seu cos i per la igualtat salarial en l'empresa privada. Això sí, de portes cap a fora. En l'àmbit privat, la dona millor ben inculta i domesticada. No siga cosa que pense per ella mateixa i decidisca que no som suficients per a ella.

Tercera qüestió (afirmació, novament): dir que no. També és una opció per a les dones.

Durant anys i anys ens han fet creure que som la metitat d'algú. Doncs vos diré una cosa: no som la meitat de res. No estem esperant que ens rescaten, per moltes males experiències que hagem pogut tenir anteriorment. I ja poden venir amb cavall i escut, que dir que no, també és una opció. 

No per venir a salvar-nos significa que voldrem ser salvades.




Cochinilla...

27 d'agost de 2015

Algunas especies de cochinilla tienen la capacidad de enrollarse sobre sí mismas, formando una bola cuando se sienten amenazadas, o si su espacio es muy pequeño. Su exoesqueleto presenta una forma de acordeón que les facilita este enrollamiento. Suelen hallarse en lugares oscuros y húmedos debido a que necesitan estar en contacto con una superfície húmeda para poder respirar.

(Wikipedia)

Me falta una verdad...

26 d'agost de 2015

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."

No hi ha més sord que qui no vol escoltar. I entre tu i jo, com deia Kiko Veneno, "un muro de metacrilato", a través el qual ens veiem i no ens escoltem. I així passe els dies, preguntant-me si algun dia existirà un esquerda per on filtrarà la nostra veu. 

Mire el sostre, conte les deu bigues. Em pose panxa en avall i escric una frase més. Respire i torne a contar les bigues.

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."

La soledat és confusa, va i ve per les nostres vides, portant i enduent-se gent sense saber si algun dia ens tornarem a trobar. I ací, entre biga i biga, pense (potser per cinquena vegada ja) que no es pot compatir la vida amb ningú que no la vol compartir.

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."



Creppes i nutella...

25 d'agost de 2015

Dormia plàcidament, mig despullada i mig tapada. Abraçava el coixí que fa deu minuts havies deixat lliure per començar el teu dia. Li agradava abraçar el teu coixí perquè acabava impregnat del teu olor. Olor que a poc a poc va anar mesclant-se amb els creppes que preparaves a la cuina, abans d'anar a la feina. Perquè tingues un dia dolç, li vas dir a l'orella abans d'anar-te'n. 

A les nou hores tornaves, amb el cap unflat dels clients i la boca plena de paraules negres conseqüència d'un dia llarg. I ella et mirava amb les celles alçades, preguntant-se el temps que tardaries en agafar-la en braços i portar-la al llit. Per oblidar el dia, tal volta. Cada matí cuinaves creppes, cada matí desitjaves un dia dolç, i cada nit ella desitjava que et menjares l'últim creppe que havia quedat damunt del seu melic. 

Els detalls més subtils poden determinar-ho tot. I allà, en el mateix llit que l'estimaves i no l'estimaves, reposa el dubte de si es poden tenir creppes cada matí, i nutella al seu melic, cada nit.


"...por el bulevar de los sueños rotos... 

                                                                                                       ...moja una lágrima antiguas fotos..."

Distàncies...

24 d'agost de 2015

Bastava que reposares la mà a la meua cama. Potser que feres moure el dit índex amunt i avall des del meu genoll al meu maluc. Després, podries abraçar-me des de darrere, per murmurar-me a cau d'orella que tot aniria bé.

En lloc d'això vam decidir posar un mar de distància entre els dos. I és que sovint la distància més curta entre dos punts no és la línia recta.

De vegades les distàncies més curtes són les més difícils de transitar.


Lleixiu i llima...

11 d'agost de 2015

O tu o jo, em deies, apostant les meus forces a l'últim pols que disputaríem. I així és com em vaig prometre que la meua dignitat (i la meua salut) estarien per damunt de qualsevol pols que a partir d'aquell moment ens jugaríem. Vas tancar la porta, per tornar als deu minuts i exigir respostes. El que no sabies era que jo ja havia canviat el forrellat. Perquè com et vaig dir, allò no era forma d'estimar.

Els dejà-vu són una traïció. Perquè ara, a dia de hui, no sé distingir entre una excusa i una conseqüència. I cada vegada que una porta es tanca em pregunte si no serà la meua vida un dubte constant, que m'evita estimar sense condicions. 

Imagine que és difícil estimar-se sense condicions. Perquè no som més que la conseqüència de les nostres experiències anteriors. I jo, a cada pas que fem, em veig allà en aquell corredor amb olor a lleixiu i llima, intentant esbrinar on està la línia que separa l'estima de la dignitat.



Ser i estar...

28 de juliol de 2015

Tot és qüestió de ser. Tot és qüestió d'estar. I la perfecció naix de la necessària combinació de ser (el que un és) i estar (on s'ha d'estar).

Conseqüència d'una mala decisió i de la por a errar per segona vegada, les decisions van estar encaixades a dins meu, esperant ser preses. Així, durant una temporada massa larga, el purgatori ha sigut el meu espai vital. Perquè, qui no decideix, no s'equivoca, i qui no s'equivoca no s'ha de sentir culpable de res. Al final resulta que si no prenem les decisions, les decisions ens prenen a nosaltres. I el final acaba sent el mateix. O pitjor. 

Fraguant una nova vida que, possiblement, encara em ve gran, em veig davant un futur en blanc. Un futur ple de decisions que a poc a poc hauran d'anar eixint d'aquella caixa, que val a dir, ja es queda xicoteta. Perquè és fàcil saber qui s'és. Però és difícil estar, en el lloc i el moment oportú. I jo sé qui sóc, però encara estic esbrinant si estic al lloc on he d'estar. 

I així em veig, intentant trobar la línia de separació entre on estic i on voldria estar,

...entre el que tinc, 

i el que vull.



"...cenizas en el aire esparciéndose..."


Necessitar...

7 de juliol de 2015


Estimar-se la quantitat suficient com per no necessitar a ningú és tot allò que una persona hauria de buscar en la vida. Jo la primera. El temps m'observa passar per la vida com si sabés anar, com si ho tinguera tot aprés. Com si la soledat anigués amb tots menys amb mi. Soles naixem, i soles morim. I davant eixa veritat innegable només ens cal estimar-se, gaudir-se, voler-se...

Així em veig, entre la muntanya i la mar, caminant per terres desconegudes, intransitables de vegades, però amb la fermesa suficient com per saber on està el principi i el final. On està la línia que un dia vaig creuar i que vaig haver de descreuar. 

Deixar de necessitar-nos, per començar a estimar-nos.

I jo hui, he decidit deixar de necessitar.


"...guarda los suspiros de corazones rotos...

                                                                  ...y todas las miradas de los hombres que se sienten solos..."

Descartar...

24 de juny de 2015

Tard és i tard serà ja. I no hi haurà temps ni per dir-se adéu. 

Trist és adonar-se'n de tot quan els crits es converteixen en silenci. 

Silenci que pesa com una llosa i que, lamentablement, parla més del que calla. 

Absències que es fan presents. Presències que són absents.

Quan no es té clar el que es busca en la vida però es té la sort de saber el que no es vol, resulta fàcil descartar.

Absència. 

Silencis. 

Tardança.


Ningú...

22 de juny de 2015

Sona el telèfon, i entre la foscor, la confusió de les cinc de la matinada i la ressaca que encara li dura només encerta a llençar-lo a terra. Ara ja no tornarà a sonar. 

Intenta alçar-se per beure aigua, o ginebra, el que tinga més prop. S'aixeca amb cura, perquè el cap encara li fa voltes, i els seus peus van deixant-se caure entre roba bruta, el telèfon trencat i les restes de menjar que va deixar anit per terra. Fa l'últim glop a la botella de licor que ha trobat, entre el pintallavis i un got mig trencat.

Obri l'aixeta de la dutxa i es deixa caure dins, sense preocupar-li massa la gelor de l'aigua. Es desperta a poc a poc, mentre deixa que l'aigua li esborre les últimes restes de maquillatge d'anit. Va aclarint-se el sabó a mesura que ho fan les idees. Encara no arriba a comprendre com ha arribat fins allà. Encara busca un perquè. Encara busca un culpable. Encara intenta esbrinar si són les circumstàncies les què l'han portat fins allà, o si hagués arribat igual, malgrat les circumstàncies.

I entre la foscor que acompanya la soledat i l'olor a cigarret que encara impregna la casa, surt de la dutxa i camina fins la cuina, deixat un camí d'aigua per allà per on passa. S'encén l'últim cigarret i  obri una nova botella de whisky.

Li agradaria que un dia la mirares als ulls i arribares a veure la foscor que hi ha darrere. Perquè només els ulls delaten l'ànima, que s'amaga entre somriures forçats i salutacions fingides.

Li agradaria que un dia tirares pedres a la seua finestra, i fugir en mig de la nit. 

I entre l'última calada i el segon glop de whisky del que serà un dia com l'anterior, pensa que això no passarà.

Perquè, a dia de hui...

...ningú no mira als ulls a ningú.


Caminar...

18 de juny de 2015

I amb la dificultat de viure sense que ningú no ens haja ensenyat, vivim. Possiblement errant, segurament fugint. Però amb la garantia de que dels nostres errors alguna cosa aprendrem, i que d'allà d'on fugim tal volta un dia podrem tornar. 

De tant en tant el temps i la vida se'ns escapen en rutines odioses que ens aporten un sou i la garantia de ser persones senceres per fora, però dubtosament senceres per dins. I així em veig passant els dies com una mera espectadora d'allò que passa al meu voltant, fent una vida que sembla que no és meua.

En els moments més baixos recorde escriure. Molt. Curiosament sobre tot allò que una vol oblidar. Recorde una casa plena de post-its, notes a l'espill i missatges amagats en les sopes de lletres que acuradament em calfaves, ni massa ni poc.

Lletres i més lletres, que s'escapen per les gemmes dels meus dits. I també silencis que es mantenen en aquells que tenen clar que la distància no deixa de ser un parèntesi en la vida. Espais vitals que s'han de mantindre per poder ser un mateix. 

Perquè, lamentablement, ens van inculcar (erròniament) que per la vida s'ha d'anar de dos en dos. 

I prou farem si sabem caminar sols. 


"...and I promise you...

                                                                                                                     ...I'm doing the best I can..."


Homes del món...

6 de juny de 2015

Homes del món:

Tenir penis no vos fa mereixedors de la raó. 

He tingut la sort de nàixer en un racó del món on no he hagut de lluitar per la meua integritat física, per no ser venuda, violada o matada. Però sí en un racó del món on he de lluitar per la meua integritat moral. 

Un racó del món on sembla només tinc dos opcions: demanar disculpes per tot allò que he aconseguit pel meu propi peu (i amb el sacrifici dels meus pares) o resignar-me a que la intel·ligència, la independència i la llibertat són tres aspectes que no es poden compartir amb els homes. Perquè els intimida. 

Demane disculpes des d'aquest moment a aquells homes, es troben on es troben, que no entren en aquesta descripció que acabe de donar. Perquè cal i vull pensar que no estan tots fets de la mateixa pasta.

Però vos diré una cosa: demanar disculpes o sentir-me culpable d'haver pogut estudiar a base de que els meus pares es privaren de sopars i viatges, una feina estable a base de dos anys d'oposicions i altres estudis que m'he costejat a base d'administrar els meus estalvis, és una cosa que no va en mí. 

Homes del món:

Tenir penis no vos fa mereixedors del món.


Mai més...

4 de juny de 2015

Trobar les Ítaques, volia Ulises. Sense saber que ja estava en elles. 

I així vivim la vida,  buscant allò que ja tenim, sense saber que ho tenim. Ens perdem l'instant, pensant en allò que vindra demà.

Caldria que visquerem la vida com si anàrem a morir demà. Perquè realment, demà mateix podríem morir. Cultivar el moment, gaudir d'ara mateix, d'aquest instant en què escric en la penombra, mentre sona Ariel Rot de fons i em note la sorra de la platja entre els dits dels peus.

I besar, ballar, cantar, riure i plorar...

...sabent que no ho farem mai més.



 "...sueño con un otoño de besos y rosas..."


                                                                                            

Me gusta...

31 de mayo de 2015

Me gusta que  me interrumpas. 

Que me llames por teléfono sabiendo que duermo. 

Que me escribas un mensaje cuando sabes que leo. 

Que me llames desde la cocina sabiendo que trabajo. 

Que me pidas un beso sabiendo que acabo de comer.

Que bromees cuando estoy triste.

Me gusta que me interrumpas.

Porque el tiempo que dedicas a interrumpirme es siempre el tiempo que dedico a ser feliz.

Temps...

31 de maig de 2015

De sobra sap que caminar més lentament no significa quedar-se enrere, sinó ser prudent. Per això de vegades juga a caminar fent equilibris, ajuntant el taló amb la punta del peu, desafiant el destí, amb el risc de caure o mantenir-se en peu. A poc a poc. 

Així, va aprenent a prendre distància, a mirar amb cura la gent que corre. Perquè pensa que aquell que té pressa, d'alguna cosa va fugint. Temps, és el que es necessita. Temps, és el que sovint no tenim. I el perdem en coses urgents però poc importants. Per a ser feliços, dic.

Per això hui li agradaria perdre el temps. Eixe que no li sobra, eixe que sempre diu que no té. Obrir la porta i veure't allà, amb le mans a les butxaques, tal volta esperant des d'anit. Pensava que no eixiries mai, li diries. I acabar enfonsant els peus en l'aigua de la mar, que els espera cada diumenge i visiten poc sovint. Jugar a fer castells en la sorra, sense importar les llavadores que hauran de posar després. Deixar passar les hores menjant gelats de llima i xocolata que es fondran al sol, embrutant-se els colzes i llepar-los després.

I acabar el dia, tal volta estesos al llit, on li agafaràs els cabells per forçar una mirada sincera i prounciar allò que més espera escoltar. 

Tot anirà bé.

Saps què..?

25 de maig de 2015


Estem soles al món. I davant esta inqüestionable i irremeiable realitat pense que viure en societat no és més que un càstig que algú en un moment determinat va decidir enviar-nos, per riure's de nosaltres en la nostra cara.

No haguéssem desenvolupat el llenguatge i la comunicació oral si no visquéssem en societat, d'acord. Un mal menor. Perquè aleshores tampoc hauríem d'entendre tot l'entramat de codis socials no establerts que sovint ens suposen situacions difícils i malentesos inesperats. Si a tot açò afegim també el whatsapp..."apaga y vámonos". Big bang.

Les paraules, el tò, la intencionalitat, la ironia...es perden pel camí. Jo també. I així em veig tenint converses absurdes que no voldria tindre, perquè les coses poden ser més fàcils que un whatsapp tret de context. Les coses ja venien complicades al principi. I ara que tenim el món davant per menjar-se'l..? Què..? Ens menja ell a nosaltres..?

Jo no sé tu, però no estic disposada, perquè saps què..?

La meua vida és meua. 

I només en tinc una.

Exili...

19 de maig de 2015

De vegades és suficient un segon per canviar el camí marcat. Menys del que dura un esternut. I aleshores arriba el vendaval. La incertesa que ens provoca un plec a l'estómac, la soledat de la nit que fa que de vegades encara busquem algú a qui acostar els peus gelats, la por que acompanya el sentiment d'estar fets d'una pasta que no conjuga massa bé amb la societat en què vivim. 

He tingut la sort de seguir sempre el que la consciència m'ha dit, malgrat els cops que això ha suposat. Potser per eixa consciència que no me deixa tranquil·la ni dormint, lligada a les tiretes que segueixen els bacs que em pegue, trobe que la meua vida es va forjant a base de lliçons que em costa aprendre. Però que quan aprenc, no oblide. 

I així em veig novament, en guàrdia, com l'eriçó que treu les pues quan la brisa li acaricia la pell. No hi ha motiu, però més val prevenir que curar. Com els avis que vivien amb una maleta feta a l'armari, per si calia fugir a l'exili enmig de la nit.

Sense acomiadaments. 

Sense mirar enrere.



Etiquetes...

16 de maig de 2015

Als vint anys tot eren etiquetes: les teues amigues, els teus amics, els teus novios, els teus ex-novios, les teues ex-amigues i les teues companyes de pis. No hi havia molt més. 

Deu anys després tot és confús: les amigues de fa tres dies que són més amigues que les de fa deu anys, aquelles amistats que estan però per a events concrets, les que tenen fills i quadren horaris per treure deu minuts per una infusió ràpida... Els amics que van ser més que amics i després ja no, i tornen a ser amics, sense saber on està la línia de l'amistat. Els ex-novios que no estan, però reapareixen sense saber massa bé el propòsit. Les amistats perdudes que reapareixen  tres anys després amb disculpes que no entens. Les relacions que han quedat obertes, no definides, amb la pregunta de si deu anys després ens tornarem a trobar...

I enmig de tota la confusió, una pregunta, la respota de la qual fa més por ara que fa deu anys: Tu i jo...què som? Així, em trobe alçant els muscles i apretant els llavis, per acabar soltant, sense massa credibilitat: ja vorem, no?

Perquè deu anys després, i amb la vida capgirada des de fa tres dies, la por a definir les coses és més gran que la por a sentir-les.


"...si diez años después te vuelvo a encontrar en algún lugar...

                                                                   ...no te olvides que soy distinto de aquel...pero casi igual..."





Caldrà...

11 de maig de 2015

Hi ha paraules buides i silencis plens. I entre les unes i els altres em trobe, sense saber si callar per no ofendre o rebentar i parlar.

És difícil conviure amb mí mateixa. Són esgotadors els dies en què tot és qüestionable, que solen ser set de cada set a la setmana. De les poques coses que tinc clares és que podré ser contradictòria, però no incoherent. És possible que hui diga blanc i demà negre. Però tant si és una cosa com l'altra, actuaré en conseqüència al que haja eixit de la meua boca.

I enmig d'eixa nebulosa que és el meu món intern, em trobe davant teu, bullint-me la sang, cremant-me la roba i amb l'estómac rugint-me. Notant com la por va des de les pestanyes fins al dit xicotet dels peus. 

Però pensant que, ja que només tenim una vida...

...caldrà que la visquem.

Un dia...

7 de maig de 2015

"...De sobra sabes, que eres la primera...que no miento si juro daría por ti la vida entera...


Un dia beurem Tequila. Per recordar. I no per oblidar. I recordarem aquell viatge al País Basc, o l'enconte furtiu que vam tenir en el bany d'aquella casa de camp, quan les ànsies eran tan grans que només el nostre aroma ens feia volar. Riurem i plorarem pel que vam ser i no vam arribar a ser. Per les nits sense dormir. Per les converses eternes i sempre a mig acabar. Pels teus dits contant les pigues de la meua esquena. Per les meues mans acariciant les teues.

Ens observarem fent una vida en la qual ja  no estem. Una vida que compartirem amb altres persones. Un futur que dibuixarem per separat. Un futur en blanc, que ens espera per ser viscut.

I ens alegrarem d'estar sense tenir-nos. 

I de tenir-nos sense estar.


...y sin embargo un rato cada día...

                                                                ...te engañaría con cualquiera, te cambiaría por cualquiera".

Mai...

2 de maig de 2015

Fa temps que el meu tren de vapor no ve a buscar-me davall del balcó, no sé si perquè ja no tinc un balcó, o perquè el passat ha acabat calmant-se i adormint-se. 

Som el producte dels nostres actes. I el que som no és més que el resultat de les decisions que hem anat prenent, però també les que hem deixat de prendre. Convé no oblidar que tot allò que obviem potser formarà part de la nostra vida sempre. I aquella conversa que vam deixar per a altre moment, aquella besada espontània que no vam donar i aquella persona que vam decidir deixar passar perquè ja tindríem temps per coincidir...tal volta siguen els gestos i les decisions que han canvit el rumb de la nostra vida. 

Tot allò que no hem fet, totes aquelles paraules que hem callat, les besades que no hem donat...quedaran impreses en aquell llistat de coses pendents. Seran aquelles espinetes que acompanyen l'odiós condicional.

Hui he visitat la casa de l'àvia, sempre serà de l'àvia. He pujat a la que va ser la meua habitació, el meu temple, amb les parets ataronjades i les deu bigues al sostre que sovint encara conte compulssivament. He obert el balcó i no he vist les vies del meu tren allà baix. 

Simplement, no estaven. 

I així, sense adonar-me'n, m'he vist tancant la porta al passat. 

A un passat llunyà que ja no és nostre.

Perquè mai ho va ser. 

"...desmesuradament...

                                                                                                                            ...tot és com ha de ser..."






Recer...

27 d'abril de 2015



Començava  a tronar i, mentre tot el món al carrer buscava un recer de les gotes que començaven a caure, ella sortia al carrer, amb la caputxa posada. Les mans a les butxaques i la mirada als peus, observant les seues sabatilles de puntera blanca. Brutes. Mullades. 

De sobte es va detindre per gaudir de l'olor a humitat que deixen les tronades primaverals. Va mirar a ambdós costats i va decidir compartir i connectar d'una manera física i visceral amb la pluja que l'envoltava. 

Així, va seure a la vorada per descalçar-se i deixar reposar les seues sabatilles dins d'un toll. Va fer fora els pantalons, la caputxa, la camiseta i la roba interior. 

I allà, ballant davall la pluja va trobar ella el seu recer. 

Aquell que aconsegueix aïllar-la del món una estoneta cada dia. 

Aquell que li torna la vida que el món li furta.


Baralla...

15 d'abril de 2015

Hauré de ser sincera i dir que aquest curs m'està costant moltíssim escriure. Trobar les paraules exactes. És difícil voler escriure en un bloc com aquest moltes coses i haver de fer-ho de manera que pugues dir el que penses o sents amb la suficient elegància com per no faltar al respecte a més de dos i de tres. 

M'aconsellava una companya fa temps que  em caldria aprendre a utilitar la meua intel·ligència per jugar les meues cartes. 

I jo, que sovint no distingeix entre la sota i el rei, trobe que ha arribat l'hora de fer-li cas i treure la baralla.

Per tal que es ventile.

De moment.


"...Va com vull, 

                                                                                                                                      ...com volem"

Socialment acceptable...

12 d'abril de 2015

Sovint em pregunten si tinc la sensació d'anar a contracorrent. 

Sí, responc sempre.

"...nosotros que somos los de entonces, los que no tenemos donde, los que siempre hablamos solos..."

El que no pregunten mai és, si és dura la sensació que es té d'haver de lluitar contra tots cada dia que passa.

"..nosotros, que no formamos parte...decidimos vivir al margen...viviendo en el alambre..."

Imagine que tot és conseqüència de viure en societat. No podem fugir de la societat en la qual estem immersos, i això té molts advantages, però també grans desadvantatges. I un d'ells és el haver de seguir un camí marcat que passa per tenir una feina, una hipoteca, viure en parella, reproduir-se i morir. 

Viure i deixar viure, és una de les meues grans premisses. Fer i deixar fer. I que que no deixa, deixar-ho.

"...nosotros, que estamos siempre alerta...marcamos la diferencia, sin haceros reverencias..."

Amb eixa premissa al cap em veig dia a dia havent de treure l'espasa, no per deixar viure, sinó per tal que em deixen viure, segons el meu projecte de vida, segons els meus principis.

"...vivimos, caminamos sin aliados...
  
I així, em veig caminant a contracorrent. Seguint les meues passes i no les de la resta, però justificant cada nou pas que faig el per què i el per què no de les meues decisions, que de vegades no s'ajusten al que seria socialment acceptable.   


                                                                         ...amamos somo soñamos, amamos siempre armados..."

Vibrar...

8 d'abril de 2015
  
Si hi ha alguna cosa que es tinga clara als trenta és allò que una no vol ser en la vida, o allò que una no vol tenir. Tant fa el que volem. Sabem el que no volem. 

Jo no vull una hipoteca compartida. Per a ser exactes no vull una hipoteca. Tampoc vull compartir el postre amb la mateixa cullera. Em fa un poc de fàstic. No m'agrada utilitzar el mateix coixí, prefereix els coixins individuals. No tinc especial interés en que em pagues el sopar, perquè puc pagar-me jo la meua part. No necessite que tingam una cançó que ens defineixa, ni una pel·lícula que descriga el que tenim. 

Tal volta peque de realista, però trobe que l'amor és etern mentre dura. I de vegades dura poc.

Per això, el que vull, als trenta, és tenir-te ací al llit ara mateix, acariciant-me l'esquena. Mentre, et preguntaràs quant temps hauràs d'esperar per saber el que passa pel meu cap. 

I tot i que als trenta una sovint perd la vergonya, no gosaré dir-te el temps que fa no notava la meua pell vibrar tan lentament com ho fa.

Transició...

5 d'abril de 2015

M'agradaria un dia mirar-me a l'espill i veure'm. Trobar-me. Del tot.

Tinc trenta anys i crec que per primera vegada tinc la sensació de començar a entreveure, darrere dels meus ulls, la persona que pot haver darrere. És una sensació realment estranya aquesta de buscar-se i no trobar-se. I més estranya és la de començar a trobar en tu mateixa allò que creies no haver tingut mai. 

Resulta realment esgotador qüestionar-ho tot. A tota hora. Però no he sabut viure d'altra manera que preguntant-me a mi mateixa si el que tinc al voltant és real, si les persones que em parlen son de carn i os, o si són alguns dels fantasmes que em visiten de tant en tant. 

A la tristesa que suposa la transició  acompanya la tranquil·litat d'estar seguint allò que el cos demana i els principis guien. 

I no es pot tenir la consciència més tranquil·la quan són els principis els qui diuen el que cal fer, per molts danys col·laterals que això puga suposar.


Vies

20 de març de 2015

Les vies del tren mai no s'uneixen. 

Són paral·lelament perfectes. 

Naixen i moren al mateix punt, i mai no ensopeguen amb elles mateixa.

De vegades, però, el camí marcat exigeix creuar-se en alguna interjecció.

Paraules...

19 de març de 2015

Fa temps vaig aprendre que no he d'escriure amb la sang calenta. Per això, mentre baixa l'ebullició interna que porte, em dedique a rumiar en silenci les meues paraules. Aquelles que un dia llençaré al buit, esperant que un dia arriben al seu destí.

Si una cosa tinc clara és que no deixaré d'escriure al bloc res del que pense, opine, sent, visc o imagine, per moltes olives imaginàries que trobes als meus escrits. Per moltes exposicions orals públiques que faces sobre el que escric o deixe d'escriure. No deixaré d'escriure, perquè porte fent-ho des de fa huit anys. Perquè els meus principis no m'ho permeten.

Em deixaria matar abans que em feren callar.

I ben bé que ho saps, perquè t'ho vaig dir el primer dia que em vas conèixer, allà asegudes amb dues taules de distància entre nosaltres.

De moment em posaré el meu "chubasquero", i deixaré caure l'aigua damunt del meu cap. Però no jugues a dues bandes amb mi, perquè no tens res a fer. Deixaré passar el temps, deixaré passar la vida si cal. I tot arribarà a la punta.

I puc dir que SÍ, no tingues dubtes:

Hui estes paraules van per tu.

Sense dobles sentits. 

Decisions radicals...

15 de març de 2015

De vegades les decicions radicals són les millors. Aquelles que suposen o tot o res. Les que no tenen un terme mig. Les que no suposen una excepció en lletra xicoteta al marge. Eixes decisions que prens a la força després d'un vendaval. Decisions que no són justes per a qui suposen danys col·laterals, per a qui es queda fora pel fet de pertànyer a una categoria concreta. És el preu que s'ha de pagar.

Així, sentint que ha tingut un deja-vú, es troba enderrocant el mur de Berlín intern que un dia va construir a consciència, amb la por i el dubte de si tal volta més avant haurà de tornar-lo a alçar.

Ara entén que les decisions mai no poden ser preses en termes de o tot o res. I té la sort de veure's obligada a cumplir en les obligacions que suposen haver d'alçar-se demà i empènyer aquella porta verda que un dia tancarà a la seua esquena. 

Perquè, sigam sincers.

Si fora per ella, hui decidiria no tornar.


"...me da miedo la enormidad...

                                                                                                                     ...donde nadie oye mi voz..."