Felicitats Nancy...

12 de novembre de 2009

La Nancy compleix 40 anys. Una infància, una vida, tot un seguit de generacions que l'hem disfrutat a la Nancy, però la de veritat, no la que fan ara en la Xina, amb el cap desproporcionat i els ulls trets de dibuixos manga.

Els que som d'ací prop coneixem bé que aquesta indústria, la de la joguina, ha marcat la nostra vida: la Nancy, el Nenuco, els clics... Jo tinc tot un terrat ple d'aquests joguets que mon pare comprava a la fàbrica mentre a mi em deien que havia anat a fer un "mandao". Quina innocència més bona.

Tots tenim, els d'Onil, Ibi i Castalla, algun pare, amic, cosí, oncle, conegut...que ha treballat a Famosa. També estan els qui van començar als 13 anys fent "ullets" a casa, per les vesprades, en sortir de l'escola. Una escola que s'acabava prompte, perquè en aquells temps feia falta la feina, i com que n'hi havia (Famosa tenia les portes obertes per tots), doncs no era necessari estudiar. Mon pare va començar reparant Nenucos, i els que no tenien reparació possible (és a dir, els que no podien fer bombolles per la boca) acabaven a ma casa. I era el pare perfecte. Existeix un pare millor que el que et porta joguines quan eres xiquet?

I ara què? Que Famosa se'n va a pique no és cap novetat. Els qui són d'Onil o de propet, i els qui tenim familiars treballant allí ho sabem ben bé. Venta rere venta, empresaris que es plenen les butjaques, accionistes que trauen profit de tot aquest negoci que als qui han sigut treballadors de tota la vida se'ls escapa de les mans...

Les oficines a Madrid, la produccio a la Xina... I els treballadors, tard o prompte, a casa, amb una mà davant i l'altra darrere, després d'haver alçat tota una industria, tota una imatge d'una empresa de joguets coneguda i estimada.

Com que la Nancy ja desapareix (la que feien ací, no la que fan en Xina), ara han fabricat una última remesa i les venen als treballadors com a nines de coleccionista, amb un descompte, per suposat.

Ens n'hem quedat una (encara que en tinc dos més al terrat), i hui, quan he anat a arreplegar-la he pensat que quan tot acabe, potser no compre més joguines de Famosa. Perquè Famosa, el que era, ja no existeix.

El fred ens fa humans....

10 de novembre de 2009

Baixar el diumenge les escales congelada, amb el pijama que no calfa ni amb camisola interior...entrar a la saleta i trobar el foc encés. Les xulles al foc, la calefacció del cotxe i el vent que et pega quan baixes. Mil capes damunt: camisola, camiseta, jersey, caçadora, bufanda i guants. Acostar les mans al foc. La plutja i les botes d'aigua. L'olor a humitat. Les orelles gelades que aguditzen l'oïda. El nas vermell.

Les mans dins el teu pijama, el nas a la teua panxa, els meus peus que busquen els teus peus baix les mantes. La gelor compartida. I et gires d'esquena perquè estic gelada, però somrius perquè et busque. Això a l'estiu no passa.

És el fred... que ens fa més humans.

Doble plaer...

5 de novembre de 2009

Anar a pel pà a les 7,30 del matí no fa gens de gràcia. Sobretot si no era la teua intenció, només és que ha donat la casualitat que hui t'has alçat un poc prompte i t'han enganxat... Agafes la caçadora (la grossa ja), el mocador al coll, el cap enfonsat als muscles (perquè pareix que així ens pega menys el vent), el nas gelat, i el caminet a la panaderia, que en estiu pareix molt curt i en hivern es fa etern, no sé jo perquè.

Compres les dues barres de pà, i fas el mateix trajecte de tornada, notant ja que els dits dels peus van fent-se vermells allí dins dels calcentins. Deixes la bossa del pà a la cuina, et lleves la roba d'abric i decideixes pegar-te un dels millors plaers del món: trencar la puntetat del pà amb la mà.

Doble plaer si, amb la gelor que portes al cos, encara ix un filet de fum de la molleta del pà...

Póker...

2 de noviembre de 2009

Todo lo apuesta, y todo lo gana. Su rutina es el juego, el póker, la ruleta, las chicas y los vicios caros. Su traje, su corbata de marca y sus zapatos que la chacha recién le limpió a cambio de un poco de sexo de compasión.

El casino abre sus puertas sólo para él, y a su disposición dos mujeres mal vestidas (o bien), a quien él llama mis zorras, porque los tipos duros emplean tacos y tratan a las mujeres como zorras, porque son lo que son. Su whisky de dos mil dólares, su puro entre los dedos y su brazo rodeando una cintura de 60 centímetros, encima de unos tacones de aguja que en unas horas estaran sobre su pecho, porque los tipos duros también tienen fetiches. Los que más.

Limpio por fuera, sucio por dentro, y su visa oro en la cartera que atrae a cualquier fulana de alto standing. Se abre paso entre la gente, que lo conoce y cuchichea mientras pasea su traje y sus zorras entre las máquinas tragaperras y la barra.

En unas horas una habitación de hotel y dos de sus chicas juegan a su póker particular. Unas esposas, unos lazos rojos... El traje en el suelo, la corbata en el ventilador. Una juega a atarlo al cabezal de la cama, la otra deja carmín en su oreja.

Entre juego, alcohol y placer, una de sus zorras saca un arma de su bolso de Dolce&Gabana que él le regaló. Con una 9 mm en la cabeza del mejor jugador de póker que el casino tuvo y tendrá, la zorra del carmín le susurra:

- Apuesto a que hoy gananamos nosotras

Y la sangre en la pared hace juego con los lazos rojos de sus brazos. Siempre con estilo.

Només dos...

1 de novembre de 2009

És trist, però la distància condiciona moltíssim les relacions (de qualsevol tipus). Jo estic un poc farta de que el nivell de la meua amistat, que sol ser incondicional, continue medint-se pels kilòmetres que em separen de molta gent. Supose que potser molts no són conscients de quant m'afecta aquesta qüestió, perquè Sole sempre va a la seua: València, Castalla, Alacant... No necessita lligaments, no necessita ningú al seu costat, perquè ella a soles té prou. Açò és cert en molts aspectes, però també és incert en molts altres.

Em cansa prou tenir que callar-me moltes coses, perquè ser sincera també suposa perdre amistats. I resulta curiós, perquè la sinceritat en una amistat és, al menys per mi, fonamental. Poder dir ara el que penses i anar a prendre una canya després. Anar d'un límit a l'altre amb por a ser jutjat o a no tornar a parlar amb eixa persona, és un indicador de que alguna cosa està fallant.

Em pose a pensar... I és cert allò de que les amistats (les de veritat) caben en els dits d'una mà. Jo concretament, em pose a contar... I de les de veritat, d'aquelles que no les importa on vius ni els errors que puga cometre. D'aquelles que et parlen a la cara i et són sinceres. D'aquelles a les que pots dir el que penses. D'aquelles que et truquen, d'aquelles a qui truques. D'aquelles que s'algren del que tu creus important en la vida, encara que per a ells sigui un error....

En tinc només dos.

Són les dos persones que han estat estables al pas del temps. Són les dos persones que queden després de molts anys de caure i alçar-se. Són les dos persones de les que puc parlar en passat, present i futur, perquè han esat, estan i estarán.

Amics n'hi ha molts... AMICS, només dos.

Tot sants...

1 de novembre de 2009

Hui és tot sants, i aquest any m'he vist amb la misió d'explicar els meus alumnes la nostra festa. Aquesta setmana han sigut molts els que m'han preguntat si jo em disfressaria i aniria a arreplegar llepolies. I jo, intentant sempre que aquests alumnes siguen un poc més crítics (de vegades resulta impossible, simplement per la curta edat), m'he fartat d'explicar que hallowen és una festa americana, que no és nostra, que la van inventar a EEUU i que ací la festa que tenim es diu "tot sants".

- I en què consisteix aquesta festa?- M'han preguntat molts (sobre tot els més menuts).

- En anar al cementeri i visitar els familiars que ja no estan- intentant no entrar tampoc en un debat sobre la vida i la mort, de moment, innecessari.

Aquesta contestació ha deixat a més d'un i de dos pensatius. I les seues respostes a aquesta explicació han estat ben diverses... Ara, la millor ha estat la d'un xiquet que, després de quedar-se un minut o dos pensant (i jo esperant a veure la seua resposta), ha alçat el cap, amb cara de frustració, i m'ha dit:

- I al cementeri donen llepolies?

- ....

Aquesta pregunta ha tirat per terra tots els meus arguments en contra de hallowen.

Com cala la música... i la festa...

27 d'octubre de 2009

No deixa de sorprendre'm com cala la música fins i tot en els xiquets. Potser no és un exemple massa bò, però encara m'agafa la risa quan ho pense...

Una xicoteta introducció (per als qui no sou de Castalla): la comparsa dels pirates d'ací de les festes de Castalla, fins fa poc se sentia identificada amb la cançó de "viva el pasodoble", perquè li van posar lletra relacionada amb la comparsa. Quan escoltaves aquesta cançó ja sabies que venien els pirates desfilant per algun carrer, mentre que la resta de comparses desfilaven amb els pas-dobles de sempre.

Des de fa poc, aquesta comparsa ha canviat la música que l'identifica per "la batalla de inglaterra", cançó amb un tò més burlonet i amb més alegria. Amb aquesta cançó ja se sap que la comparsa que va darrere són els pirates. A més, els festers solen acompanyar la música ballant a dreta i a esquerra, alçant les cames.

Doncs bé, tot açò ve perquè... Aquest matí caminava jo pel pati d'infantil, quan he començat a escoltar que un nombre considerable de veus anaven tararejant "la batalla de inglaterra". Pensava que vindria del carrer, però he girat el cap i m'he vist una clase d'infantil cinc anys (cinc!), caminant formant esquadra i amb les cames a dreta i esquerra mentre cantaven la cançó, i ixien al pati.

Supose que explicat no fa tanta gràcia... Però haurieu d'haver vist la cara (i les risses) dels i les mestres que estavem allí...

Pareix que la música (i la festa) cala més del que ens pensem...Potser és un topic, però es nota que són de Castalla.

Em preguntaves...

23 d'octubre de 2009

Em preguntaves pel futur, allà, en un carrer que feia costera, dins d'un cotxe amb els vidres mullats i el parabrises en marxa. Quin futur? No entenia la pregunta. Potser l'alcohol també dificultava el correcte funcionament de la raó. Però entre imatges borrorses veig la teua cara ben clara, i la recorde davant meu, preguntant-me per un futur que no m'havia plantejat, potser perquè a tan curta edat el futur és ben incert. No coneixia moltes de les coses que vindrien, tampoc ara conec moltes de les coses que vindran.

Ara entenc que la soledat t'apretava més a tu que a mi. Però de vegades ens sentim identificats en altres situacions i utilitzem la resta per justificar les nostres accions. Les bones persones també cometem actes dolents, sense deixar de ser bones persones, em deies, intentant aminorar la culpa que sentiries després.

El primer foguet...

20 d'octubre de 2009

Tornava a casa sobre les 8 de la vesprada i des del carrer convent he vist un xicotet filet de fum des d'alguna teulada pròxima... Pareix una tonteria, però quan arriba el fred i veus el primer fil de fum penses en la foraca, en la calentoreta, i per què no, en una rostideta al foc, mil vegades millor que en la cuina.

Sempre entre per la porta del pati, però hui no se per què (tal volta per la gossera de caminar unes passes més, perquè estava cansada), he entrat per la porta principal. He rollat la clau, i la gelor de l'entrada m'ha pegat la bufetada. Crec que no hi ha en el món una entrada més freda que aquesta. Quasi tremolant i amb els pels de punta he passat a la sala d'estar, i allí estava: el primer foguet de l'hivern. La llum i la televisió apagades, només la claror i el sò del foc.

L'àvia sempre trucava per telèfon per avisar que ja havia encés la foraca. Eixe mateix dia passaves a veure-la i estava sentada al seu sofà, a fosques, disfrutant de la claror i la calor del foc, i amb la planeta en la mà, per si s'apagava poder avivar-lo.

No he pogut evitar imaginar-me-la, i m'he sentat al sofà, que és un sofà diferent, però està al mateix lloc on estava el seu.

I després de disfrutar del silenci i de la foscor de l'habitació m'he alçat i he despenjat el telèfon...


- ...hui hem encés el primer foguet de l'hivern...

Impuls...

18 d'octubre de 2009

Quan vivia a València tenia la sensació de que si un dia desapareixia ningú no notaria la meua absència. És una de les coses roïnes d'estar fora (que també n'hi ha, però sempre parle de les bones). Desconectar del teu poble pel simple fet d'anar a estudiar fora comporta molts moments de soledat. I sols pensar en que un dia podries apagar el mòvil i no anar a classe, altre dia podries no aparèixer pel piso, a l'altre simplement no tornar a casa. Quants dies passarien fins que algú preguntés per mi? Supose que massa.

A tots ens agradaria que les persones que tenim al voltant ens trobaren a faltar en el mateix instant en que no ens fem de notar. Però no és així. No sé si conseqüència d'aquest món individualitzat que ens fa egoïstes, o que voler fer moltes coses noves implica deixar moltes velles enrrere, incluides les persones pròximes.

Siga com siga (tampoc anem a buscar ara una explicació), pareix que eixa pregunta no acaba d'abandonar-me. I aleshores la meua gran virtut i defecte que no és la força de voluntat, ni tampoc que sempre estic per fer plans, em provoca un impuls difícil d'ignorar.

Orelles...

18 d'octubre de 2009

Les orelles. Beneïdes orelles, que permeten sentir els sorolls (mé bé l'oïda). Que permeten relacionar-te, que permeten percebre el llenguatge, i com a conseqüència desenvolupar-lo. Què important tenir orelles! Grans, xicotetes, punxegudes...

I quina és la seua funció principal? Escoltar. És tan important ,que em fascina. És tan important ,que em fascina com pots tenir orelles i no escoltar. És tan important ,que em fascina com he de cridar-te per que m'escoltes. És tan important escoltar, que em fascina la teua capacitat per ser sord quan et convé. Quina ventaja ser sord quan no t'interessa escoltar! I quina desventaja que els sords vulguen escoltar i no puguen. El món està mal repartit.

No deurien tenir oïda les persones que no volen escoltar. És desaprofitar un sentit.

"Remolonejar..."

16 d'octubre de 2009

El que és mestre té la opció de tornar a ser xiquet. És un dels advantatges. Tornes a l'horari infantil (sopar a les 9 i dormir a les 10), ixes al pati amb la mateixa il.lusió, els divendres a les 5 de la vesprada sents una llibertat immensa, parles amb la mateixa lentitut (fins i tot quan parles amb persones adultes, en les que de moment et trobes raonant-li les coses a la velocitat de la tortuga), et prepares la motxilla (ara el bolso) la nit d'abans, mires l'horari per veure qui et toca demà, revises que has fet el que tenies pendent (podriem anomenar-ho deures)...

Però sobretot, i el millor de ser mestre al teu poble és: quedar-te en el llit remolonejant el temps just com per alçar-te i no arribar tard.

Por mi culpa, por mi gran culpa...

13 d'octubre de 2009



Fins ara, la millor recompensa que m'ha donat el temps és la culpa. Què agraïda la culpa, quan no la sents tu. I l'observe en els teus ulls, que no es creuen amb els meus (em vas fer cas) i que em miren passar. Veig com aguantes la respiració quan compartim el mateix espai (em vas fer cas). Note com evites situacions incòmodes, de les que suposen caminar per la mateixa vorera o fins i tot caminar al mateix pas (em vas fer cas).

Em resulta realment curiós com fas cas a tot allò que et vaig dir fa ja set anys. Sovint em preguntava quant de temps portaries la culpa a l'esquena. I pel que veig encara la pateixes.

És el que passa quan deixes passar l'oportunitat de ser millor persona, en eixe xicotet instant que dura no més d'un segon. És el que passa quan es creua la línia, només un pas endavant per enderrocar tot un castell de significats compartits.

Un dia en que baixaves la guàrdia i trencaves el nostre pacte de silenci em preguntaves com es reparaven les coses que es trenquen sense pensar. La meua resposta, fidel al pacte, no va ser més que un xicotet alçament de muscles.

Ara pense que és només cosa d'oportunitats, que es presenten, conscients o inconscients, però que et donen l'oportunitat d'agafar de nou un tren de vapor i viatjar a un passat que ja no existeix per a tu, però que trobes a faltar.



"...la culpa es un invento muy poco generso...y el tiempo tremendo invento sabandija..."

Pensament i llenguatge..

9 d'octubre de 2009

Així no. No es truca a la porta de ningú per demanar-li sal si el que en realitat vols és sucre. Vols sal? Demána-la. T'obriré la porta a les 5 del matí per donar-te sal. Però no em demanes sucre i esperes que endivine que vols sal.

No es pot viure a disposició dels pensaments dels altres. Som humans, i tenim contradiccions, és normal. Hui podem pensar blanc i demà pensar negre. Però el que no es pot fer és pensar blanc i fer negre al mateix temps, perquè així no som contradictoris, som incoherents.

Els éssers humans, de moment, no tenim encara la capacitat d'esbrinar el pensament humà sense parlar les coses.

És coneguda la relació entre pensament i llenguatge.


Utilítza-la.

Canvi d'escenari...

8 d'octubre de 2009

Qui deia que no pot trobar-se una fent la mateixa vida però en un escenari diferent? Treballar, estudiar, l'escola, la taula, els apunts... I per què no? La maleta. Ja l'havia pujat al terrat i l'havia tapat amb una bossa de brossa negra, perquè no agafara la pols típica dels terrats.

Però ja és amb mi, per cinquena o sisena vegada. És inevitable, ens necessitem. I no és que li faça massa gràcia el seu nou ús, que és el mateix de sempre: transportar coses, però tampoc li disgusta. Ara tansportem coses diferents. Abans ficava la roba interior, camisetes, sabates, apunts de la universitat, fins i tot alguna fiambrera amb menjar de la mare (típic estudiantil).

Ara transporta el "memory", el "ensényame a hablar", els globus, els depressors de llengua, contes, els colorets de madera, les seqüències temporals...

Abans feiem trajectes més atractius. Sempre hi havia una estació de tren pel mig, un altra de metro, autobusos, escalons, ascensors... Viviem i disfrutàvem la ciutat.

Ara creuem d'infantil a primària. El trajecte és menys atractiu, però més divertit, perquè entre edifici i edifici sempre hi ha algú que pregunta si te'n vas de viatge (la resposta sempre és "si", evidentment). I els més xicotets rebenten si no els dius que portes dins.

És la mateixa vida, només ha canviat l'escenari.