Quefers i meló d'aigua...

13 de maig de 2012

Sembla, una vegada més, que la inspiració va íntimament lligada al temps lliure. I en la recta final del curs escolar i universitari els minuts i segons passen quasi sense deixar-nos respirar. Com per parar-se a pensar en altres coses. Últims exàmens, últims informes, últimes reunions... Maig i juny no estan fets per pensar i escriure molt. Només fer, fer i fer.

Amb els peus damunt la tauleta del menjador, amb l'odinador a les cames i amb la finestra oberta per deixar passar ja la suau brisa de les nou de la vesprada...em pregunte quina serà la meua pròxima etapa, ara que la universitat s'acaba per segona vegada. Em pregunte quina serà la meua pròxima escola, havent-me denegat el destí definitiu per tercer any. Em pregunte quina serà la meua pròxima casa, sense saber on estaré fins juliol.

I així, van i vénen, quefers laborals, estudiantils i personals, tots alhora. 

Vagant pel meu cap.

Però hi ha temps per tot. O això deia l'àvia. Per això, baixe els peus de la tauleta, deixe l'ordinador i em dispose a compartir la tallada de meló d'aigua que molt acuradament has fet a trossets.

Quefers sempre hi ha. 

Diumenges de sofà amb meló d'aigua compartit no.

De vegades hi ha que saber prioritzar.

Dejà vu...

29 d'abril de 2012

Buscant la forma de tornar a ser qui era, qui érem, ha buscat en va allò que no té nom, però que quan es té es percep. De vegades els records ens ennuvolen la vista. I confonem el passat i el present. 

I jo, ara parlaré en primera persona, havia oblidat qui sóc. Qui som. A dia de hui. 

Així, sentint que ha viscut un dejà vu, ha pensant que sovint els finals arriben soles. Altres es decideixen.

No sóc qui era. No som qui érem. I en la solitud de la nit, eixa sensació d'haver perdut el temps en preguntes  absurdes es fa patent.

Ara crec que el final va arribar fa temps.

Jo l'he decidit avuí, que és diferent. 

A cara descoberta...

19 d'abril de 2012

Hui, caminant per aquells corredors, parlant amb la gent d'altres temps i  notant la presència dels fantasmes... s'ha parat davant d'aquella porta de vidre, allà on va dir que algun dia gravaria la seua  S justiciera. 

S'ha vist reflexada en el vidre. Pensava que portava l'antifaç posat, però s'ha trobat a cara descoberta. I aleshores ha caigut en el fet que ha deixat d'esperar que eixe dia arribe. 

Un duel inevitable. Però quan la porta ha fet el mínim gest de treure l'espasa, ella ha pegat mitja volta i ha baixat les escales.

Hui no era el dia. 

Però sap que les coses arriben quan no s'esperen. 

Tal volta el dia del judici final estiga més a prop que mai. 

I ara cara descoberta.

Habitacles...

18 d'abril de 2012

Un dia faré una ruta per les vivendes en les que alguna vegada vaig tenir una habitació habitable. Aniré a tots aquells pisos en els quals un dia vaig tenir una vida, o mitja.

Començaré per ordre cronològic, tan fàcil com caminar dos carrers més enllà del que era la casa de l'àvia a Castalla, per observar aquelles tres finestres amb les persianes baixades. Dins segurament encara hi haurà algun moble vell, esperant, per gossera de no tirar-lo. Pols. I records de la infància, quan el pare ens preparava pernil dolç amb formatge a la planxa per esmorzar els diumenges, alternats amb el xocolate amb xurros de la mare. Diumenge se, diumenge no. 

Agafaré un tren i aniré al Carrer Finlàndia de València, darrere del Mestalla, per trencar-me el cap des de baix i mirar el cinqué pis del número 6. No sé que serà d'aquell pis que ja era inhabitable fa 8 anys. Però segurament encara tindrà aquella branca d'olivera que li sortia al sòl de la cuina. O això és el que volíem creure. Al bany, l'esquerda de la dutxa i a la meua habitació aquell soroll que s'escoltava quan algú encenia la llum de l'escala. I el record d'haver de passar allà la nit que va morir l'àvia, esperant les 6 del matí per agafar el primer tren de tornada.

I allí mateix, a València, agafaré el metro direcció marítim-serreria i baixaré en la parada d'Aiora, per caminar només tres carrers fins Explorador Andrés, número 32. I observaré, com ja he fet altres vegades, aquella xicoteta finestra que donava a l'exterior. Dins, una entrada on solia reposar la meua bici (que em van furtar l'últim any de carrera), un comedor on compartir sopars i una habitació que amaga nits i dies de música, estudis, companyia i soledat.

Tabarca, com no. Només tres mesos. Però allà, en un cantonet al costat de l'arc d'entrada, hi ha un pis amb un balcó, dues habitacions i un bany compartit per a dues persones que es van trobar en aquell lloc, per no tornar-se  a trobar mai més.

I amb altre tren me'n tornaria a València. A l'Avinguda del Port on, ja d'interina, vaig trobar la meua primera substitució. Nazaret. I en aquell quart sense ascensor caminava nit i dia amb una manta envoltada al cos, perquè feia un fred increible, però podia veure els màstils dels vaixells del port des de la finestra del comedor. 

Agafaré un tren,  o un bus, o les dues coses, o tal volta em teletransporte... a Ayora, l'interior de València, on no hi ha possible combinació de transport, i on se senten més d'Albacete que Valencians. Per trepitjar novament aquella plaça gran, i alçar la vista per mirar el primer balcó. Possiblement tancat i amb la persiana baixada, però amagant records, cigarrets, descansos d'estudiar les oposicions que implicaven treure les cames pel balcó per notar almenys el vent en una part del cos. 

Com no, la casa de l'àvia, a la que vaig arribar ja amb la mudança feta. Perquè mentre jo em dedicava a habitar en altres llocs, els pares encaixaven la vida de tots i la transportaven a la casa que ja està habitada per fantasmes, però que molt cordialment ens deixen viure amb ells. 

Caminant cap a la creu, i seguint en Castalla, just davant l'institut, un pis fruit del desig d'independència que em corria per les venes des del primer pis que vaig trepitjar a València. Però una frustració, conseqüència dels qui  creuen que poder ser amos i senyors de les vides alienes. 

I finalment, on em trobe ara mateix. Un pis que a dia de hui sent com ma casa, però que sé que en un any, possiblement dos, serà només un record. Un passejar per la vorera d'enfront per alçar la vista i mirar les cortines marrons del menjador, imaginant les meues plantes a la prestatgeria, el meu tocadiscs sonant i  la meua manta de colors al sofà. 

 De vegades pense que una xicoteta part de mi s'ha quedat en cadascun d'aquells habitacles...

Esperant...

16 d'abril de 2012

El  millor del canvi de temps, per damunt de totes les coses, és aquell espai que ens espera tots els anys. Aquella taula mig trencada, la cuina de gas, la pila de pedra on sempre posem el gel, el ron en llima, la biga de pi i els geranis de la mare (que abans eren de l'àvia. Tot s'hereta), que li donen al nostre pati aquell toc tan rural i especial.

És molt estranya la sensació que es té quan es viu lluny de casa per decisió pròpia, sense deixar de sentir tan a prop aquests moments viscuts, i els que vindran, en aquells raconets que sempre han sigut teus. Nostres. 

El terrat...

El pati...

I així, em trobe esperant amb ganes el bon temps, aquell que fa que em treguis a ballar en el nostre pati, mentre la primavera i l'estiu ens observen passar. 

I no a l'inrevés.

Vayas a dónde vayas...encontrarás espejismos...

15 d'abril de 2012

"..somos tan iguales..."

Suposava que el final no era el final. I allà, en una taula, envoltada de gent estimada potser en altres temps, coneguda a dia de hui, es troba tan diferent que fins i tot l'aire li destorba.

Es fa xicoteta, sabent que té una vida que estima, sense poder demostrar-ho, perquè hi ha tantes conversacions pendents que l'espai es redueix a dues cadires de platja massa juntes com per evitar les conversacions sobre el temps i la vida en general.

Així, decideix utilitzar la carta que sempre porta amagada davall la màniga, aquella per la qual sempre diuen que és rara, reflexiva, potser bohèmia... Tan sols són absències, que li permeten evadir-se del món on es troba.

Moments de fixar la mirada durant tres segons, i fugir volant a aquells temps on darrere la mateixa taula els silencies no eren incòmodes, ni les conversacions supèrflues. 

"...y a la vista tan distintos..."

Com sempre... al terrat

Tenia clar que estimava el poble, que sovint, a kilòmetres de distància, trobe a faltar certs instants. Però el que no sabia era que la inspiració sovint es perd en una relació directament proporcional a la distància a la qual em trobe i el temps que fa que no visite el poble.

I així, després de tres setmanes, on els pensaments i sentiments vaguen entre la mar, la ciutat, l'anonimat i la satisfacció de ballar damunt del sofà quan a una li abellix... Arribe al poble, rolle la clau de casa i el primer que m'arriba és l'olor de l'entrà. L'estora d'espart als peus, per netejar-me els peus mullats de la pluja, la paella de conill ja reposant, esperant ser degustada, i el foc encés...

Em prenc uns segons per gaudir de l'olor de ma casa. L'olor a menjar, entrà i foraca tot mesclat. I quan ja he fet el primer contacte després de tres setmanes, hem acabat la paella de conill i reposat el dinar, puge a la meua habitació. I trobe que desconeixia que tenia un olor particular, que m'arriba només quan he estat tres setmanes sense trepitjar-la. I les parets segueixen taronja.

Encara em queda, però, una estació. 

I decidida a acabar amb el meu trajecte, abans de posar-me a escriure, obric la porta...

...i puge al terrat...

...per buscar allò que sempre deixe allà amagat. 

És difícil explicar la sensació que em transmet el terrat, perquè és un lloc que no té llum, ni tampoc rajoles al sòl, sinó que encara té el sòl quasi com el dia en que la casa va ser construïda, o un poc menys. Allà tot són trastos, mobles vells, rebuts antics penjats del sostre perquè no se'ls menge la humitat, la pols o  possiblement algun ratolinet, per als quals la mare, igual que feia l'àvia, deixa escampats per tot el terrat un menjar de colorins per a ells. 

I allà, en un raconet, on la vaig deixar l'última vegada, entre de la cuna de quan jo era menuda, el garbell en el qual l'àvia feia tomaca en conserva,  i la caixa de les fotos antigues...

...resposa la meua inspiració.

Plena de pols, amb olor d'humitat i a fosques.

Però m'espera. 

Com sempre, al terrat.

Generación perdida..?

1 d'Abril de 2012

Difícils els temps que corren per a tota una generació, la dels 80. Estancada, perduda, cridant per ser escoltada. És difícil que la situació actual no ens deixe seqüeles, perquè molts de nosaltres haurem de partir. I si tenim la sort de quedar-nos, marxaran els nostres germans, cosins, marits, amics... De forma directa o indirecta, tots ens veurem afectats. 

Potser ara la immigració cobre un especial sentit per a moltes famílies.

No us predeu aquest documental "¿Generación perdida?". Els que lluiten, els indignats, els que se'n van,  els que creuen en un món millor, el que canvien el rumb per trobar-se...

En som molts, lluitant, i en cap cas som una generació NI-NI.

Pell impermeable...

30 de març de 2012

És possible que hi haja coses que escapen als nostres ulls. Xicotets detalls que es perden només en  parpellejar.

També estan aquells instants que no veim o escoltem perquè ens hem posat el "chubasquero", però no perquè els nostres ulls o oïda no puguen detectar. Supose que parlaríem en aquest cas d'atenció selectiva.

No sé si és el temps, el cansament de la setmana o totes dues. Però supose que tard o d'hora aprenem a no donar importància a les coses que simplement, no la tenen. 

I supose que així done pas als pos-its que vas deixant, enganxats a cada espill de la casa on saps que em miraré. Xicotets missatges que proposen cervesses o desitgen un bon dia. 

Tan fa, si aconsegueixen així, omitir aquelles coses "omitibles". 

Xicotetes sensacions que faran que qualsevol dia no siga necessari agafar el "chubasquero", perquè la meua pell ja serà impermeable.

"...Tenemos naufragios soñados en playas... De islotes sin nombre ni ley ni rutina..."

Espirals...

20 de març de 2012

De vegades les espirals no són bones. Depèn.

Perquè últimament ens passa que quan ens reunim al voltant d'una taula i hi ha cerveses pel mig, entrem en la nostra espiral de plans sense final. I allà, en aquell restaurant similar al de Grease, sense Olivia Newton John, però amb "You're the one that I want" de fons, imaginem la pròxima bogeria.

Enguany un viatge a Madrid ja complert, una possible ruta pel nord a l'estiu i qui sap si un viatge a Granada a la tardor.

L'any vinent, una  ruta per Itàlia, a bord d'una caravana. Amb unes cervesses a la mà, la beguda que tot ho inicia, unes ulleres de sol, els peus descalçats a la guantera...i possiblement "love me do" sonant a la ràdio.

Eixes espirals, no és que són bones. És que són les millors.

Decisions...

18 de març de 2012

En algun lloc vaig llegir que no és aconsellable fer promeses quan s'és feliç, ni prendre decisions quan s'està enfadada. La primera opció ja la tinc apresa. La segona supose que l'aprendré en uns dies. 

Perquè tot i que hui he dit en veu alta el que se suposava que era una decisió, i encara bollint-me la sang, he pensat millor que esperaré fins demà o despús-demà. Faré com les vaques, i rumiaré uns dies per digerir les decisions que s'han de prendre amb calma. 

Realment sé cap a quina direcció camine en tot açò de les etapes que s'acaben. Perquè no és la primera vegada que un cicle es tanca. València, Aiora, València per segona vegada, la vida d'incertesa... (que potser en poc temps tornaré a patir, tal i com estan les coses).  I tampoc és la primera vegada que una etapa s'emporta per davant gent estimada. 

Gent que acaba convertint-se en records d'una època passada, no sé si més feliç, però una època passada. I les èpoques passades, sovint tornen com a fantasmes per dormir amb tu.

Ara a rumiar i a decidir.

I supose que a conformar-se amb visites astrals espontànies dues vegades a l'any.

Etapes i silencis...

10 de març de 2012

 A la tristesa de les etapes que s'acaben acompanya la tristesa de les persones que queden enrere. O davant. Perquè és difícil saber si eres tu qui camina massa ràpid o la resta els que caminen més lentament que tu.

I allà, només amb una taula de distància i amb una cervesa que calla més del que ha de parlar, pensem com de diferents estem. Mentre em contes el teu dia a dia, en la teua nova etapa en la qual ja no estic, els meus pensaments em recorden com et trobe a faltar. I en lloc de dir-t'ho, de la meua boca només em naix contar-te el meu dia a dia, de la meua nova etapa en la qual sembla que ja  no estàs. 

Sense saber què penses, escric, ignorant si entens els meus silencis. Perquè de vegades els silencis són més importants que les paraules. 

Al final, sembla que les etapes queden reduïdes a les casualitats que fan que ens trobem a un carrer i improvisem una cervesa ràpida per contar el que podries contar a qualsevol. 

Però també per compartir silencis que no saps compartir amb ningú més.

El nostre raconet...

5 de març de 2012

Com bé sé el buit que el Raconet ha deixat en nosaltres, o nosaltres en ell, perquè no està clar... Hui hem decidit que ens hem cansat de les etapes que s'acaben sense avisar. Sobre tot les bones. 

Així, amb la llum del flexo com a focus de discoteca, la taula com a barra del bar i el groveshark com a Jose fent de DJ... hem improvisat el nostre xicotet Raconet, quasi a 40 kilòmetres de l'original. Però amb la mateixa essència.

No fa falta massa per decidir que es pot tenir tot, sense moure's del lloc. De vegades visites fantasma, d'altres cerveses improvisades, a estones magdalenes i cola-caos... I el que no es pot tenir a l'abast, simplement es transforma. 

Substituint la cadira per un sofà, el micro per una sabatilla d'anar per casa, els tacons per calcetins (per damunt del camal del pantaló del pijama, per suposat),  el ron en cola per suc de pinya...

...i cantar a crits. 

Per passar el mono, de moment, ens sobra. 

"...Yo no te pido la luuunaaaaa...""

Pulp fiction...

3 de març de 2012

Jo no portava perruca ni camisa blanca. Tu no portaves jaqueta ni melena. Però en aquella ciutat "invivible, però insustituible", com deia Sabina, on ningú mira qui té al costat, vam fer rogle a la pista de ball quan vam estcoltar aquella cançó. 

A ritme de Jackrabbit Slim Twist, com John Travolta i Umma Thurman, vam decidir, just en aquell moment, que som massa anti-convencionals com per ballar el vals si un dia decidirem casar-nos.

Si eixe dia arriba, ballarem pulp fiction.

I ací queda escrit.

Encara estic a temps...

24 de febrer de 2012

No cregues que no note la teua presència, tan innegablement  percebuda per les meues fosses nasals. Perquè, pots estar a quaranta, cinquanta o dos-cents kilòmetres, que el teu olor corporal m'arriba en forma de putrefacció.

No penses que no estic alerta, que no sé que penses i planeges. No intentes fer-me creure que has oblidat el que em vas dir. No ho has fet. I jo tampoc. 

No cregues que no veig la teua ombra, seguint les meues passes, a curta distància però amb precaució. 

Perquè sé, conec i et veig caure en els errors més bàsics per provocar que un dia trega de la meua bossa la meua capa. Vas deixant pistes, i no pare de rebre senyals. 

Encara estic a temps de fer justícia. 

Jo de tu no jugaria massa. 

"...que sepas que el final no empieza hoy..."

Refugi...

16 de febrer de 2012

Fa temps, m'inspirava el bany. Estudiava allà, asseguda a terra damunt d'una tovallola i amb el calefactor encés, sobre materials de construcció i vectors. Aquells temps en els quals l'arquitectura suposava una ambició. Rareses.

Avuí repose el cul a terra del meu bany, més xicotet, i després d'haver-lo reposat en altres tres banys d'altres cases. Amb l'ordinador al vàter, enrollada en el barnús i amb l'estufa encesa, pense i escric que tal volta és per aquest motiu que els homes diuen que les dones tardem quan ens fiquem al bany. Perquè no saben que tal volta dins s'està forjant un post. 

Últimament, et trobe davall dels meus llençols, amagat, per espantar-me quan menys ho espere. I m'alce del llit buscant un got d'aigua que faça fugir els fantasmes que em visiten quan dorm. Aquests són els pitjors. Perquè si estic desperta puc estar alerta, puc esperar-los, conversar, avisar el meu intèrpret,  perquè li done temps a preparar tiretes, o fins i tot, preparar les cartes per jugar al chin-chon.

Però sovint, quan no m'ho espere, tu estàs allà entre el llençol i l'edredó, preparat. Segurament ja m'has visitat en somnis, i quan obric els  ulls et veig allà, mirant-me. Amb aquella mirada boja de qui parla poc i amaga molt. 

I després de passejar en la nit, per un corredor no massa llarg, de beure un got d'aigua i d'haver-me rentat la cara, torne al llit i ja no estàs. Segurament hauràs partit a altre llit, a ennegrir els somnis d'altra víctima.

Al final, em refugie al banys, fugint de tu, de la teua mirada que, fins i tot en somnis, em segueix ofegant.

"...cuando fuimos los mejores...dejamos de ser nosotros...

...lo peor que llevas dentro...se refugia en tu mirada..."

Ja fa una vida...

14 de febrer de 2012

Corren temps difícils. I a mi, que per sort (i de moment), la feina no em falta, em causa bastant tristesa la situació. Perquè és trist que, en una taula on de 25 persones, totes titulades (algunes amb dos carreres i màsters i estudiant doctorat), només 3 tinguen feina. 

Ahir vaig escoltar, no sé si a la televisió o a la ràdio algú que deia que el que es perda ara no es recuperarà almenys en dos-tres generacions. I llavors pense en l'àvia, que em deia que quan la vida comença malament, acaba bé. I quan comença bé va degradant-se fins acabar malament. 

Al final no sé si és bò o dolent decidir deixar de veure la televisió, escoltar la ràdio i llegir la premsa, per caminar com els ases, amb els ulls tapats i per on ens porte la majoria. Perquè estar a les minories sovint a una li frusta la vida. 

I al final ací estem, a l'era de les tecnologies, on una generació intermèdia estancada crida per ser escoltada, o estudia anglés i fa la maleta, com els nostres avantpassats van fer ja fa una vida, o dos...

"...memoria de jóvenes airados...vive al norte del futuro y al sur de la esperanza...

...cautivos en reinos conquistados..donde habitan los silencios...

...donde ya no queda nada..."

Gotes...

7 de febrer de 2012

Pensava en el temps, mentre mullava la magdalena en la llet amb cola-cao. Tu parlaves de res massa important. Jo escoltava allò suficient com per no deixar de somriure't, mentre mirava el moviment de les teues celles. 

No recordava el temps que feia que no compartíem madalenes a mitjan vesprada. I quan has vist que una gota de llet s'esgolava per la comissura de la meua boca, no has tardat en secar-me-la amb el dit polze. 

Potser el temps es pare per poques coses.

Per perdre la vesprada entre magdalenes, conversacions poc trivials i gotes de llet que s'escapen als meus pensaments...

...és una d'elles.

Discutint...

30 de gener de 2012

Hui he decidit eixir a caminar. Com que no conec massa les rodalies del meu nou hàbitat, he començat a fer voltes, fins que he trobat un carril bici i he decidit seguir-lo per descobrir on arribava. Una estona després he descobert que no sóc l'única que camina pels carrils bici, buscant el final. Gent que corre, camina, pedaleja, etc., i deixa caure el sol a les sis de la vesprada.

Entre vianants i ciclistes anava jo en els meus pensaments, normalment sempre en harmonia amb la música que porte a l'orella. I de front m'he trobat uns iaios. Ell amb un gaiato. Ella agafava el  braç d'ell. Caminant. A poc a poc. A passets xicotets.

M'he llevat els auriculars, sincerament, per escoltar la seua conversació. I quan ens hem creuat, jo anant i ells tornant, ell li preguntava a ella què hi havia per sopar. Ella li contestava que hi havia bollit. I ell es queixava perquè sempre menjaven el mateix. 

No he pogut seguir-los amb la vista, ja d'esquena i somriure'm a mi mateixa.

He pensat que així voldria caminar jo quan siga vella.

A poc a poc. 

Al teu costat.

I discutint pel sopar.

Una bala...

28 de gener de 2011

Anava conduint, potser a la una de la matinada, pensant en res tan important com per dedicar massa atenció a la meua veu interior que de tant en tant em parla. 

Però en el temps que tarda un semàfor en posar-se verd, m'he n'he adonat que tal volta ha arribat el dia aquell en el qual estàs tan lluny, que ja només ens separa una línia escrita en un foli. 

Tu m'entens. Saps que entre tres-centes opcions també està la teua. 

He pujat al terrat, per respirar aquell aroma que m'ompli els pulmons de vida, i per cerciorar-me que encara em queda una bala.

I saps que serà teua. 

"...me quedan balas en la cartuchera...pero te guardo siempre la primera..."

A poc a poc...

22 de gener de 2012

Ahir, jornada de manifestació. Al principi hi havia nervis. Serem molts? Ens farem escoltar? Tindrà repercussió? Perquè facebook i twitter tiren fum, però no sé si erà cosa meua, o serà només la gent a la que segueix...

Al final, un èxit a València i a Alacant. Hui som notícia en tota la premsa. I seguirem amb les mobilitzacions. A poc a poc fem camí.

 

(Foto d'Eva Marco)

 

 (Foto d'Eva Marco)

 

(Foto de Rubén Bodewig)

 

 (Foto d'Eva Marco)

(Penjat per Melderomer)

(Penjat per ruldap)

Corredor...

16 de gener de 2012

Casualitats de la vida, fa dies vaig anar a parar (de passada) a aquell corredor en el qual em deies que no et donava opció i que m'estimaves per damunt de tot. El que no et vaig voler dir és que, allò no era forma d'estimar i que el que no em donava opció (a deixar-te) eres tu a mi. No vaig ser capaç de creuar la porta d'entrada i em vaig quedar a la porta, la mateixa porta en que vaig decidir posar fi a un infern. Allà dins, aquelles parets amaguen històries que encara li remouen a una l'estómac. 

De vegades, en corredors aliens trobe l'olor del mateix producte de neteja que impregnava El Corredor en qüestió i no puc evitar sentir fàstic. Així és com es condicionen les situacions personals a un aroma de lleixiu mesclat amb llima que res té a veure amb nosaltres, però que no crec que puga suportar més en la vida.

Teníem poques coses en comú tu i jo.

Saber estimar i deixar-se estimar era una d'elles.

 

"...cuántas veces te ha hecho callar...cuánto tiempo crees que aguantarás..."

Altra pasta...

12 de gener de 2011

No m'agrada gens escriure sobre política o res que tinga a veure amb la política ací. No m'agrada perquè per a gustos colors i perquè, tot i que ben orgullosa que estic jo de les meues creences, trobe que la política s'ha anat desgastant moltíssim i em costa creure que puga haver una política justa i real, basada en la ciutadania. De fet, en les últimes eleccions he anat a votar per culpabilitat (si no ho feia), més que per convicció.

Bé, per les raons que siga, no m'agrada escriure sobre política. Però avuí és que no ho puc evitar... Pose la televisió i tot és parlar de nosaltres. Que si judicis, que si corrupció, que si diners per ací, que si estàtues per allà, ara retallem en sanitat, ara toquem l'educació. Fa un poc de vergonya. Fem un poc de vergonya.

Avuí em costa no fer cas al que ens envolta. Twitter i Facebook tiren fum. Al e-mail personal m'estan arribant uns quatre e-mails per dia sobre les novetats de les concentracions i mobilitzacions en contra de les retallades a l'educació, la sanitat i la funció pública en general. I és difícil fer allò dels micos de no escoltar, ni parlar ni mirar.

No vull fer cap reflexió sobre les retallades, sinó sobre la unitat que estic sentint aquests dies. No porte massa temps treballant, però sempre s'ha escoltat que si aquest sindicat és d'aquest pal o de l'altre. Que si estos dos firmen un pacte quan menys t'ho esperes.... Crec que és l'única vegada que absolutament tots els sindicats estan d'acord en tot açò.

I és l'única vegada que he estat a un claustre de professors on TOTS hem estat d'acord en unir-nos com a claustre a les mobilitzacions que s'estan convocant a les tres províncies. 

Anar tots a una ens fa forts. A mi, tal volta perquè no estic feta de la mateixa pasta dels meus companys amb més experiència que van viure la rebel.lió en la dictadura, em fa un poc de por tot açò.

Senyals...

10 de gener de 2012

Encara no he pogut esbrinar el motiu pel qual els fantasmes venen o se'n van. De vegades els trobe a faltar, i els busque en la foscor. Altres venen i no em parlen. I aleshores pense en què he fet o no he fet perquè em vinguen a visitar. Algunes vegades venen i tenim conversacions que duren tota la nit. I altres vegades només parle jo i ells m'escolten. 

Fa anys que converse amb mi mateixa i amb l'ombra dels qui alguna vegada han passat per la meua vida. En algunes ocasions, els meus fantasmes em deixen post-its pels espills en els quals saben que em maquillaré o em pentinaré o em miraré de reüll abans de sortir de casa. 

Hui m'he alçat del llit, i encara amb les lleganyes als ulls he trobat a la tauleta del menjador un antifaç negre i una capa. He mirat a dreta i esquerra, esperant trobar l'ombra que ha vingut a visitar-me. Com que les visites són habituals, ja no m'estranye si trobe les coses canviades de lloc o si m'han deixat xocolata al costat del paquet de galetes.

Sense saber massa el motiu pel qual m'han deixat aquell "regal", he entès que hui no podia sortir de casa sense enfilar l'antifaç i la capa a la meua bossa. 

Així, des de hui, vaig pel carrer amb la meua disfressa justiciera. Tal volta no l'utilitze hui, ni demà. 

Esperaré la pròxima senyal...

Botant...

8 de gener de 2012

Hui era dia d'ordenar. Els nadals han acabat i han deixat una habitació desordenada, entre regals, roba bruta, per estrenar, maleta a mig fer i desfer... Per això, ha posat música i ha començat a poc a poc,  a ordenar cada peça de roba  alhora que posava al lloc cada pensament, al ritme de la música.

Pensa que és difícil trobar-se al lloc sempre, i més quan s'ha passat quasi vuit anys anant i tornant. Però ara, que està i no està, a cavall entre dos ciutats, sempre amb la maleta i el cotxe, troba que està on ha d'estar. A mitges entre tot i res. La transició entre estudis i feina ha passat, i amb la necessitat quasi imposada d'haver d'arrelar, arrela en mig de tot i de no res. Allà on les ànimes perdudes deixen caure la seua ombra. Allà on els seus fantasmes la visiten de tant en tant.

Ja amb la maleta feta, es disposa a ordenar els papers d'aquests mesos: informes, factures, nòmines... Mentre els seus dits estiren la goma d'aquella carpeta blava tradicional, on guarda tots els rebuts del telèfon, sona una cançó, i recorda que aquell va ser el primer cd que va tenir, ara fa 14 anys, junt a la primera ràdio que va tenir que ja llegia Cd's, i no cassettes. 

Llavors, ha pujat damunt del llit, per botar com abans ho feia, cantant a crits these days de Bon Jovi com si li anés la vida. Tu has obert la porta i l'has observat durant dos segons, el temps que has tardat en descalçar-te i pujar al llit.

Perquè tu, com ella, no volies perdre l'ocasió de jugar també a ser els adolescentes que abans ereu, intentant tocar el cel amb les mans, aprofitant l'impuls del matalàs.

Propòsits d'any nou...

29 de desembre de 2011

Els millors propòsits d'any nou no són aquells que sabem que ens faran patir, com ara deixar de fumar, apuntar-se al gimnàs, etc. Sinó aquells que sabem que, a banda de que complirem segur (perquè deixar de fumar i apuntar-se al gimnàs és possible que siguen propòsits que es queden en l'aire), gaudirem com a xiquets. 

Per això, les compres de la nit vella són ja l'avantsala dels preparatius del nou any. Uns dies d'acomiadar el 2011, però sobre tot, de fer plans per al 2012. Plans que es resumeixen en reunions socials, viatges, tapes i cervesses. 

De moment, Madrid a febrer, València a falles, Granada a Setmana Santa, i Sabina i Serrat en Múrcia, per setembre.

Així sí que dóna gust fer propòsits d'any nou!

Feliç 2012!

Rollo barra...

24 de desembre de 2011

Tornem a casa per Nadal. Per això sol passar  que la nit del dia 23, ja comencem a estar tots pel poble. Fins i tot els del poble de costat. ;-) I la nit del 23 només serà l'avantsala de la nit del 24, per rebre a aquells que agafen els últims trens o avions i arriben justet a l'hora d'encendre l'estel del castell.

Així, ja anem acodint al bar, on sense voler-ho hem anat ocupant la barra, de punta a punta. I és que feia temps que ni "los cuatro fantásticos" estàvem "quasi tots". I allà a la barra, creuàvem les quatre frases que la música ens deixava escoltar. Darrere més d'un conegut i bons amics, a la dreta "la xica invisible", a l'esquerra el "senyor elàstic", més al fons el cosí, assegut a un tamboret el novio de, o la tia de, o el germà del cosí del veí de. Deu minuts després, entra per la porta algú que acaba de trepitjar el poble, després de cinc hores de tren. El bar sempre és la primera parada el dia 23 de desembre, després de descarregar la maleta sense desfer.

Tres cervesses i ja flueixen els plans, potser veure rodar els fatxos, qui sap si un sopar entre el Nadal i la Nit vella, un viatge per Setmana Santa. La cervessa dona per a molts plans.

Al final, gaudim del "rollo barra", com si no ens haguéssim alçat d'allà des del dia 23 de desembre de l'any passat, on fèiem plans per al nou any que venia i deixàvem les conversacions en l'aire, per agafar-les per on les havíem deixat...

...però un any després.

Facebook pot ser tot una intriga...

23 de desembre de 2011

Facebook no deixa de sorprendre'm. Hui he rebut una sol·licitud d'amistat que m'ha tingut deu minuts amb cara d'imbècil. Quina llàstima no poder plasmar ací la meua cara. No sé si podria expresar-ho així: ¿¿¿???? O tal volta així ?!?!?!?!?!?!? O... ¡¡¡¡¡!!!!!!! O.. gjlkjasñldjglasjgl!!!! O.. WTF!?!!? 

Després he estat pensant els motius pels quals eixa persona ha pogut prémer el botó d'enviar sol·licitud d'amistat:

1- Vol cotillejar les meues fotos. Difícil, perquè quasi no en tinc, i les que tinc, les tinc restringides.

2- Vol buscar algun amic/ga concret/a que tenim en comú i que no troba a través del buscador d'amistats. 

3- Vol dir-me (o demanar-me) alguna cosa i no em pot enviar un missatge sense enviar-me sol·licitud, perquè l'enviament de missatges també el tinc restringit, ni tampoc trucar-me al mòbil, perquè l'ha perdut.

4- Vol demanar-me perdó. Seria la millor opció, però no hi haurà sort. No crec que acabe l'any amb la satisfacció d'enviar algú a cagar tan a gust. 

En qualsevol cas, podria haver acabat l'any amb una bona acció i haver acceptat la seua sol·licitud. Després m'he posat a comptar el temps que feia que esperava que aquesta persona em buscara. 

I sis anys després..

... és massa tard per acceptar sol·licituds...

...ni tan sols virtuals.

Història de ninots...

19 de desembre de 2011

Hui he ixit al carrer i he vist açò davant de casa: 

No he pogut evitar imaginar quina història s'amaga darrere d'aquets ninots penjats. Segurament un xiquet i el embolics típics dels xiquets. 

Però prefereix pensar que darrere d'aquests ninots penjats de les orelles hi ha alguna història del tipus Toy Story 3, i aquest "secar-se al sol" és el final d'una aventura amb final feliç. ;-)

Quan el món es para...

17 de desembre de 2011

En aquell cotxe en el que sovint deixem passar la vida, avuí hem deixat caure la pluja i correr el vent. Les conversacions als cotxes són sempre conversacions més intenses, tal volta perquè es donen en un espai més reduït. Haurem de provar a parlar un dia en una cabina de telèfon. Parlàvem de tot un poc, del que hem sigut, del que som, del que haguessem pogut arribar a ser...

Llavors, una cançó que sona a la ràdio del cotxe.

I el silenci.