Suar...

22 d'abril de 2016

Escric. I tu, que estàs a l'altre costat de l'ordinador, creus que escric per tu. Ho faig. Però no de la manera que creus. Penses que escriure es una forma de parlar-te, i en realitat escriure és una forma de parlar-me. Som purament egocèntrics. Tu des del teu món, jo des del meu.

Qui em coneix bé sap que les coses que dic les faig, i més si queden escrites.  Per això no diré que t'estimaré, perquè no ho sé. Tampoc diré que moriré per tu, perquè estic cent per cent segura que no moriria per ningú. Fa temps que els contes de princeses haurien d'evitar mostrar l'amor a través de la dependència i la desesperació de tenir algú al costat.

De vegades no tenir ningú al costat és el millor regal que et pot donar la vida. Així, no cregues que escriure és per a mi una forma de desesperar. Escriure per a mi és una forma de respirar. Hi ha qui surt a córrer per deixar anar l'ànima a través dels porus de la pell.

Jo sue quan els meus dits premen les tecles de l'ordinador.

Fàcil i difícil...

21 d'abril de 2016


Hem escoltat, possiblement massa vegades, que les coses han de ser difícils per ser de veritat. Que si les coses vénen fàcils és que porten trampa. Que les millors conquestes són aquelles que més suor i llàgrimes ens han costat. Que la distància enforteix les relacions... I no estic d’acord amb res. 
 
Perquè fins el moment, les coses més difícils han sigut això: difícils. I quasi sempre dolentes.

No dic que no es necessite esforç per aconseguir els nostres objectius, però cal saber distingir entre un objectiu i una utopia. Entre una conquesta i un anar en contra del món. Entre una parella i un company de debat. 

Les coses han de ser fàcils. Fàcils de fer, de sentir, d’estudiar, de valorar, de voler. 

Si no pots veure que més enllà dels estudis o la feina està el fet de buscar una vida millor, és que pot ser en eixos estudis o eixa feina no està el teu futur. 

Si no esbrines què passarà després d’una conquesta, potser és que eixe territori no és el que has de conquerir. 

I si necessites més distància que proximitat, potser és que eixa persona no és amb qui has de compartir res.
 

Rutina...

20 d'abril de 2016

Fa temps que gaudisc del silenci de la casa, dels matins entre galetes, infusions i el gat mossegant-me els turmells. Estar soles fa que t'acostumes a portar el teu ritme i a anar deixant eixir les manies i peculiaritats que davant d'algú potser no les trauries. Deixar el menjador arregussat abans d'anar-te'n a la feina, la cortina de la dutxa passada i la  porta de la cuina tancada. Xicotets detalls que fan de la vida solitària una vida còmoda en la qual no has de discutir per què dinarem hui o si has deixat la tapa del vàter alçada.

No fa massa em costava veure'm soles. Ara em costa veure'm compartint de nou. Imagine que tot és cíclic.

Així, et mire als uls i em pregunte què penses, perquè arriba una edat en què hi ha coses que no es poden preguntar. No és com quan teníem 15 anys. Tanques la porta i torne al silenci reconfortant de ma casa, a la tranquil·litat de no estar pendent de ningú, de les coses fetes a la meua manera.


M'assec a la vora del llit, encara per fer. Mire el gat, que s'acosta sigilosament als meus peus. Em mossegue l'últim padrastre del dit índex i torne a mirar el gat, que es prepara per saltar damunt del llit. I em pregunte si cal alguna cosa més que la rutina amb tu mateixa. Rutina que sovint s'avorreix, però que quan es perd es troba a faltar.


L'àvia tenia raó...

12 d'abril de 2016

L'àvia sempre em deia que jo tenia arrancada de cavall i parada d'ase. L'avi per altra banda em treia malnoms per referir-se al geni tan curtet que tenia. Intente treure la part positiva a la saviesa que els meus avis tenien que feia que foren capaços de veure en mi eixes característiques. A mi m'agrada més dir que sóc una persona amb caràcter, en lloc que tinc el geni curt. I que sempre tire cap avant, en lloc de dir que potser sóc un poc atabalada. Tot és qüestió de perspectiva, i els eufemismes estan per gastar-los.

Amb aquests trets que em defineixen s'uneix la poca ajuda que ens estan donant les noves tecnologies quant a l'autocontrol. El whatsapp, per exemple, suposa una eixida d'emergència sovint massa a l'abast. A mi em caldria que algú em prohibís els audios quan em prenc dos copes de més, per exemple. Perquè igual m'arranque amb una jota aragonesa que amb una disertació filosòfica sobre la vida i la mort. Però per sort o per desgràcia ens ha tocat viure una època on la distància que separa dues persones que estan a milers de quilòmetres són tres emojis ben triats. 

Jo, que sóc una neuròtica empedernida (i d'això he fet aquest bloc, val a dir), que em costa massa callar el cap, sovint done eixida als pensaments a través del bloc, el mail, whatsapp, facebook, twitter... Perquè si no pots amb les teues bogeries, el millor és compartir-les. Sobre tot si saps que hi ha algú darrere que les llig.

Amb tot açò al cap, sona el telèfon. Possiblement un whatsapp. Possiblement teu, que assomes el nas de tant en tant, aterrant en la meua vida sense saber com sóc en realitat. Desconeixent que m'és tan fàcil la il·lusió com la desil·lusió, ignorant que preferisc el negre al blanc i que no ha quedat en mi massa rastre de cap tipus de romanticisme després de l'última redada. 

I intente no contestar, per allò de no semblar impacient. 

Però l'avia tenia raó.

Parlar i callar...

7 d'abril de 2016

Viatjar soles, eixe era un dels propòsits que feia temps tenia. Tampoc calia massa lluny. Bastava gastar cinc hores en tren només. Allò suficient com per notar la soledat de debò. Menjar soles, beure soles, dormir soles, parlar soles...

I així faig l'últim glop a la cervessa, des de la terrassa d'un bar de Còrdova, mentre t'escric i una parella toca alguna cançó de la Niña Pastori a la guitarra.

Perquè tant fa on vages, lluny o prop, no és pot fugir dels pensaments. I tu, que m'has demanat silenci, creus que podré aguantar les paraules dins del meu cap.  Com si no saberes que podria passar abans sense respirar que sense escriure.

No escoltaràs la meua veu.

Però callar no podré. Per molt que ho intentes.


Punts de vista...

5 d'abril de 2016

Tot és qüestió de punts de vista. I el meu, com que és meu, difícilment podrà ser vist des dels teus ulls. De vegades els pretextos fan més mal que les veritats, i la rutina és un pretext massa dolent per amagar el que no es pot amagar: la por.

Així, em dispose a fer maleta per fer un viatge que fa temps hauria d'haver fet. Perquè no em calen pretextos, perquè ja no em valen. Perquè no els vull. 

Jo no necessite que aproves les meues decisions, perquè ha arribat el dia en què la sinceritat guanya, i de sobra saps diré el que em vinga al cap si la situació ho requereix. Tu no necessites que jo marque el camí que has de seguir. Tenim diferents punts de vista.

I els punts de vista són tan diferents com que tu necessites distància.

Jo que em facen riure.


"...creo que aprendí a perder...

                                                                                                           ...en un arrebato de sinceridad..."

Cap lloc...

3 d'abril de 2016

Escric i respire com si ningú no visquera al món ara mateix. Pense en el temps i odie el tic-tac del rellotge que marca els segons al meu cap.

Segons que duren minuts. Minuts que duren anys. Vides que passen com esternuts.

I entre vides i segons romanc, observant el quefer de la gent, el ritme de les seues vides

Mentre la meua es mou a càmera lenta, avançant per un camí fosc que de vegades sembla que no arriba a cap lloc.

Serp...

7 de març de 2016

Amb el meu verí encara al teu coll, busque en la foscor la roba interior, tirada a terra amb pressa i ànsia.

No vulgues jugar, et vaig dir. Arriscaré de tota manera, vas respondre.

Vas despertar sol, buscant al matalàs l'aroma de la nit anterior. Al piso vas trobar la meua pell, recent canviada, com les serps.

I al cos el meu verí, recent escampat per les teues venes. 

Tot arriba...

27 de febrer de 2016

Tot arriba. 

Entre la meua pell i les pigues de la meua esquena està el dubte de si tindràs la paciència suficient com per contar-les. Una a una, a poc a poc.

Perquè al principi és fàcil. Tot és qüestió de deixar-se dur per la inèrcia de qui troba allò que feia temps no trobava enlloc. Una conversa, un aroma, una risa, una copa, una mirada que calla més que el que diu.

Amb la por de que tot això siga real, hui em tape cap i tot, per somiar entre llençols que un dia et posaré forma. I que veuràs més enllà dels meus ulls, més enllà de les meues paraules. Perquè el fons d'una persona sempre es veu a través dels seus ulls. Ara bé, cal saber mirar. 

Perquè tot arriba

Però tot pot acabar.

"...dos horas después de amanecer..."

Y sin embargo...

25 de febrer de 2016

Asseguda al piso esperant que passe el temps, m'imagine esperant-te. Una vegada més obriries la porta lentament, per contar-me el teu dia alhora que deixaries caure el cos al sofà. Una cervessa compartida i una companyia que tant a l'un com a l'altre ens pesaria més pronte del que ens imaginem. 

Després em remouria entre somnis, pesant en la responsabilitat d'haver-te empès a prendre la decisió d'escollir-me, sense tenir clar si jo t'hauria escollit a tu. 

Així d'egoista sona.

I així d'egoista és. 



"..Y sin embargo un rato cada día...  

                                                                                                          ...te engañaría con cualquiera."

Casualitats...

14 de febrer de 2016

"...el sombrero pesa más que la cabeza..."

Les casulitats mouen el món. Sempre ho dic. I així em torne a vore davant la por del que són les casualitats. Bastava un clic. Tan fàcil i tan superflu com això.  I jo, que no necessite massa per deixar anar la ment, em trobe llegint i rellegint per no pensar. Perquè de vegades el meu cap va per davant meu.

Entre textos i contextos em perd entre les línies, llegint sense poder enterar-me, perquè mai ha sigut el que jo esperava, perquè mai ha sigut com jo volia, perquè sempre he eixit perdent, perquè deixar de creure sempre sempre ha sigut més fàcil. 

I així em veig, respirant una tranquil·litat que em sorprén, no sé si perquè la falta de fe és més gran que la realitat. O perquè la realitat és tan gran i òbvia que no pot ser imaginària.


"...el misterio dura más que la certeza..."

Final...

10 de febrer de 2016

Arriba un dia en què dius: fins ací. Hem tocat os. I quan eixe dia arriba, una espècie de sensació de pau i tranquil·litat t'envaeix. Només necessitava mirar-te als ulls i escoltar el que havies de dir. Potser pensaves que repetir les coses a la cara era només fer mal per fer mal. Però no. Mirar-te als  ulls i escoltar de la teua veu, unida a la teua cara descomposta i possiblement enfadada, era el que necessitava per tancar. Sé que l'espontaneitat no va en tu, i que veure'm allà davant teu, per sorpresa, no va ser agradable per a tu.

Segura estic que ni tan sols llegiràs açò, perquè fa temps que vas deixar d'interessar-te pels meus pensaments, per les meues vivències, per la meua vida. Tant de bo les coses haguéssen sigut diferents. Per sort, jo tinc aquest espai, que és meu i de tots alhora. Un espai on puc comunicar-me amb mi mateixa, però també amb tu, en la distància.

Feia temps que no t'escrivia. Hui ho faig ja per última vegada. Per fi. No cregues que la rancúnia entelarà tot, perquè tot i que no vas posar fi d'una manera molt digna, bé sé que ho vas intentar. Intentaré no oblidar això. 

No oblides tu que som conseqüència de les nostres vivències anteriors. I que ni tu ni jo tenim culpa del nostre passat individual. Tant de bo haguésses tingut la paciència d'entendre això. Tant de bo hagués tingut jo la confiança que vaig depositar en persones errònies. 

En qualsevol cas, ja res no serà. Perquè quan dues persones s'allunyen i no es mira enrere per veure com l'altra persona se'n va, és que és el final. 


Tot és com ha de ser...



1 de febrer de 2016

"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."

De vegades cal saber enviar a fer la mà en el moment oportú. Sense culpes cristianes que ens obliguen a anar a comulgar després, per haver sigut males persones. De vegades és necessari. Per salut mental. 

No hi ha dos camins que puguem seguir. Només un, conseqüència de les passes que anem donant. És per això que fem el que fem, arribarem on hagem d'arribar. El que haja de ser, serà. Així de simple. No és qüestió del destí, ni de que hi haja una força superior sobre nosaltres que ens guia i ens diu per on hem d'anar. Es tracta de que a la vida arribem sols i ens n'anem sols. La resta és una forma de plenar el nostre temps en la terra.

Som éssers socials. Eixa és una veritat inqüestionable. Però això no vol dir que hagem de passar, obligatòriament, per les condicions que la resta ens marque. Així, estos dies passaran a la història com els dies en què de la meua boca han eixit veritats com a punyals. 

Així, tirar-me coses en cara, castigar-me amb el silenci o simplement jugar a estar i no estar, són tres coses que simplement, ja no tolere més. 

I el que haja de ser, serà.


"...Desmesuradament...tot és com ha de ser..."


Perquè no vull...

24 de gener de 2016

Jo no sé el motiu pel qual estem al món. Però si sé que el meu món, intern i individual, és causa i conseqüència de les decisions que he pres o que he deixat de prendre. Això ho repetisc molt. Així, no sé el motiu pel qual vas arribar, però si sé el motiu pel qual he decidit que ja no estaràs més. I és molt senzill: perquè no vull.

Existeix una línia molt fina que fa que de vegades confundim necessitar amb voler. Perquè no és el mateix voler alguna cosa, que necessitar-la. Ni voler algú, que necessitar-lo. Per això cal deixar de necessitar, per saber discernir si el que es té davant es vol o no es vol. 

Jo no sé si voldré algun dia compartir llit o sopar en companyia cada nit. Dubte també de voler donar una còpia de la clau de ma casa, o de si voldré dos raspalls de dents al meu bany. Durant molt de temps ho vaig voler. Mentisc. Durant molt de temps ho vaig necessitar.

El que tinc clar és que, ara mateix, no necessite cap d'eixes coses. I haver-ho deixat de necessitar m'ha permés aclarir per què ja no estaràs més. 

Perquè no vull.

Doble moral...

21 de gener de 2016

La sinceritat està sobrevalorada. Dic, per algunes persones. 

Estes persones que diuen que són sinceres i demanen a crits sinceritat. Però que quan ho eres, ixen ofeses amb la cua entre les cames. No demanes sinceritat si no estàs disposat a escoltar veritats. No demanes veritats si no estàs disposat a acceptar-les. 

Et falten quatre anys, set o huit bolets més, una cabassà d'humilitat i pegar-te de front contra la veritat. Perquè no tot és banc o negre. I ho dic jo, que sovint em veig ballant entre els dos extrems. 

No digues que eres una persona sincera. 

Perquè no hi ha persona menys transparent que qui té la doble moral de voler les coses clares, i eixir fugint quan li les mostren. 

Kharma...

19 de gener de 2016

Hui, jugant amb un alumne de 8 anys a un joc de taula, m'ha dit que anava a guanyar-me, perquè hui tenia bon kharma.  Quan li he preguntat què és el kharma m'ha dit que és una cosa que no es veu però que tots tenim, i que ens dóna bona sort o mala sort segons com de bé o de malament ens portem. 

Ha guanyat. 

La pregunta que inevitablement m'he fet quan s'ha acabat el joc és si ha guanyat perquè tenia bon kharma, o si el bon kharma li ha vingut perquè estava convençut que anava a guanyar. I jo, que sovint parle i crec en el kharma, m'he vist dubtant davant el fet de que possiblement la bona sort estiga sempre de part de qui creu en ella. 

I així m'he vist davant el motiu que amb seguretat és el principi de tota ludopatia.

Despertar...

8 de gener de 2015

"...estampidas en la tierra..."

No és casualitat que després de ploure una sensació de pau ens invaeixa. Perquè l'aigua neteja els carrers al temps que l'ànima. Acció i reacció. 

Mentre observes caure les gotes pels vidres de les teues finestres, al teu interior la sang s'esgola lentament per les teues venes. Plou fora. I dins.

Així el món et mira ploure, i no al revés.

Entre gotes i humitat passes la mà per la seua esquena, sense voler trencar la son lleugera que sas que té. L'escoltes respirar al ritme de la pluja que sona al carrer. A l'uníson.

A poc a poc la veus obrir els ulls. Somrius. Somriu. Saps que desperta d'una son càlida, neta, calmada.

I et preguntes què faries si un dia no la veres despertar.


      "...el cielo iba tiñéndose marfil..."



Tenies raó...

4 de gener de 2016

 
Portava dues hores dormint i de sobte has aparegut en la foscor. He hagut d'engegar la llum de la tauleta de nit perquè, feia tan temps que no venies, que m'ha costat distingir la teua ombra. Per sort encara no he perdut el costum de rebre visites inesperades ja encetada la nit. 

M'he assegut al llit amb els ulls mig tancats per la son acumulada dels excessos nadalencs i he observat com, a pas lent, t'has acostat fins seure a la vora del llit. Has obert el calaix del meu costat i has tret l'antifaç. Ja no el necessitaràs. Has dit. 

He volgut obrir la boca per preguntar el motiu pel qual em furtaves el meu tresor més valuós. Però no ha calgut perquè, com de costum, t'avances als meus pensaments. Eres lliure. Has rematat. 

Tenies raó.

Les decisions que es prenen...

...es prenen.


"...Emancipate yourselves from mental slavery...
...songs of freedom..." 

Quan la terra...

1 de gener de 2016

Amb els últims acords del concert d'any nou que fan a la televisió, camine per casa fent maleta. Una maleta literal, a la qual fique roba, sabates i maquillatge que he utilitzat estos dies. Altra maleta figurada, on fique estima, carinyo, confiança i futur.

La primera la carregaré al cotxe. La segona a l'esquena. I en qualsevol lloc entre Sant Joan i el cel deixaré caure esta última, que romandrà a la intempèrie suportant pluja, vent i granísol.

Anys després, algun agricultor la trobarà entre camps de blat, però no gosarà obrir-la, sabedor de que allà s'amaga algun tresor que convé no destapar.

Així, a poc a poc, aquella xicoteta maleta que guarda les poques coses que em pagava la pena donar, quedarà coberta per la terra, la pols i el temps.

Qui sap si un dia algú trobarà aquell xicotet tresor, d'aci dos-mil anys, quan la terra ja se l'haja engolit.

Any nou...

30 de desembre de 2015

Que les pitjors ressaques són les de l'ànima i que el dia 1 de gener tenim la sensació de començar de nou són dos veritats absolutes.

Així camine estos últims dies de l'any pensant en les ganes que tinc d'acabar l'any i tancar a la caixa de 2015 totes aquelles coses i persones que no poden formar part del 2016.

Jo només tinc un propòsit per a l'any vinent i és: no deixar tornar tot el que 2015 es va emportar.

Diuen que l'any nou sempre porta una vida nova, tot i que el dia 1 de gener no som diferents respecte al dia anterior.  Però jo espere que este nou any que comença simplement pose el punt i final a l'any anterior.

Literalment.

Empatx...

 27 de desembre de 2015

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo. La qual cosa demostra que per moltes coincidències al final el que cala és el que no tenim. És molt fàcil oblidar el mal que ens va fer el silenci quan som nosaltres els que no tenim altra forma de parlar. I em sembla que tu oblides que un dia vas ser tu qui vas rebre silenci com a forma de vida. És curiós com podem arribar a actuar de la forma que tant detestàvem fa temps. Però no és el mateix estar a l'altra banda, eh? 

Acaben els Nadals i entre pastes, polvorons i gambes, del que més empatxada estic és de tu. Qui t'ho anava a dir. Qui m'ho anava a dir. 

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo: 

Al final, tot i no aparentar-ho, era jo qui mirava cap avant. 

I no tu. 


"...these days..."

Èpoques i decisions...

14 de desembre de 2015

Aquest curs, de manera excepcional, estic en contacte amb adolescents d'institut, més que amb xiquets d'escola. No sé si per patir un síndrome de Peter Pan descafeinat o perquè no sé estar sense comparar-me amb la vida de qui m'envolta, trobe que són realment injustes les actituds vers la presa de decisions, en cadascuna de les èpoques que vivim. I això és: podem tenir-ho tot, que sempre desitjarem allò que ens falta. 

Hui dos xiques de quinze anys es queixaven per no tenir el permís dels seus pares per anar a una festa a celebrar la nit de cap d'any. Tenen ganes de ser grans, vergonya a dir que estimen algú, rebel·lia davant qualsevol ordre que vinga d'un adult, risses tontes quan es parla de sexualitat i sobre tot: falta de por davant el perill. No tenen por a decidir, perquè les conseqüències de les seues decisions no són, encara, crucials. Els adolescents són impulsius, actuen per instint. 

No em canviaria per res del món per estes xiques. Perquè ja vaig tenir prou amb els meus anys d'institut. Les canviaria, però, tot el que tinc i elles volen, per la seua falta de por.  Les donaria ma casa, la meua independència, la falta de vergonya a dir les coses clares,  les festes de cap d'any que desitjaren i el meu llistat d'amors viscuts, per no tenir por a decidir, a actuar. Per no tenir por a que les conseqüències marquen un abans i un després. 

Perquè decidir als quinze anys no és com decidir als trenta-dos, edat en la qual, tant fa el que decidisques: 

Sempre pensaràs en si l'opció descartada hagués sigut millor que l'escollida. 

Aigua i oli...

12 de desembre de 2015

"...How many roads must a man walk down before you call him a man..?"

Massa sovint hem d'estar demostrant la nostra valia. Massa sovint hem de demostrar fortalesa a persones a les quals poc les importa la nostra vida, però sí saber que la seua estarà sempre per damunt. 

Jo no vaig ser mai la líder a l'escola. A allò que més lluny vaig arribar va ser a formar part del claustre escolar de l'institut quan tenia 16 anys. I tal volta per eixa apatia total cap a qui ocupa un càrrec a través del qual ha de liderar, és possible que sempre haja estat en les minories, sentint que vaig a contracorrent d'un sistema que està mal muntat. 

Viure i deixar viure. Eixa hauria de ser la premisa de tota societat, de tota comunitat de veïns, de tot sistema polític. Del món, en general. 

No sé si per eixa visió que tinc de que qui lidera una escola, un barri, o un país no és més que tu o que jo, solc deixar lliure la llengua, sabent que qui parla es esclau de les seues paraules, però creient amb fermesa també que és preferible l'esclavitud de les paraules a la covardia del silenci. 

Així observe l'esdevenir de la vida, dels meus anys, dels meus dies. En un sistema que no entenc, perquè amb més freqüència de la que m'agradaria em sent com l'aigua davall l'oli.

Atrapada davall  l'orgull de qui ni sap ni vol compartir la cima.

Sabes...?

29 de novembre de 2015

- Sabes por qué me gusta? 
- Por qué?
- Porque su vida no empieza y acaba conmigo.


Te equivocaste al pensar que mi felicidad eras tú. 
Mi felicidad va más allá de cualquier persona o trabajo. 
Mi felicidad es algo a largo plazo.

Reconciliació...

26 de novembre de 2015

Fa dies que em veig a mi mateixa, viatjant a ritme de Bob Dylan, camí d'una València que ja no trobe a faltar. És curiós com els cicles tanquen vides i ciutats. Allà anava jo, fa una vida, en aquell tren en el qual pujava cada diumenge, per arribar ja de nit, a una València només habitada pels estudiants carregats de maletes i fiambreres per a tota la setmana.

Vaig viure vint anys a Castalla... I després: tres a València, un a Ayora, un altre a València, dos a Sant Joan, un més a València i dos més a Sant Joan. Proporcionalment, he viscut més temps a Castalla que a qualsevol altre lloc. Però és difícil sentir-se a casa quan s'han passat els últims deu anys, aquells en els quals més et canvia la vida, de mudança en mudança, amb la vida en caixes. Deu anys. Set mudances. Això sí, cada mudança s'aprofita per fer neteja. D'objectes que ja no ens fan falta. De persones que se'n van amb el cicle que es tanca. 

Una mestra, la qual va morir fa poc, em va dir fa temps que al final tots acabem al poble. Que cal eixir, viure fora, exprimir els anys de la nostra joventut fora del poble, abans que la vida es complique. I jo, que no sabia que estava en eixos anys, i vivint a Sant Joan, li vaig dir que em costava imaginar-me al poble. Que feia temps que no era ma casa.

Hui, amb el cap ja fora de Sant Joan, i sabent que en juny fare caixes, trobe que no hi ha res que em recomforte més que l'olor del poble. La panadera que saluda, la del supermercat que et fia perquè et coneix, la de la copisteria que et pregunta per la vida, la gelatera que fa repàs a la teua vestimenta, comprar el cuponet de la once a Manolo, pujar al carrer bovians a visitar les amistats properes, baixar al bar per començar sent-ne dos i acabar sent-se deu, els xiquets que juguen al carrer mentre les mares xarren dels qui s'han separat, mort o casat, eixir a la fresca en estiu, acostar-se a l'estufa de llenya en hivern, el nas gelat i els calcetins per dormir.

Potser el dia de reconciliar-se amb el poble ha arribat més pronte del que em pensava.

És curiós com de vegades ens llancem al món creent que trobarem el que busquem en qualsevol lloc remot, i resulta que tot això que busquem està allà d'on vam partir. 



Retratar...

24 de novembre de 2015

Ahir Benjamín Prado deia en la Ser, a propòsit del nou llibre d'Elvira Lindo, que els diaris no estan fets per inventar-se una vida, sinó per retratar-la. I jo, que sovint agafe idees al vol per poder rumiar-les després, vaig apuntar la paraula "retratar" a un post-it, per donar-li eixida més tard. Hui m'he prés cinc minuts al llit per contar les deu bigues que separen el cel dels meus ulls i he vist la paraula escrita al sostre, com un eco visual que m'obligava a pensar en ella.

Som acció i reacció de les persones que passen per les nostres vides, però és possible que no hagem pensat en què la història de la nostra vida és un conjunt de fotogrames en moviment. Podem parar-nos i observar-nos en un punt determinat. De manera que si m'observares hui, sense saber qui vaig ser ahir, segurament tindràs una imatge molt diferent de mi respecte a aquell que m'observe demà. 

I amb aquesta idea al cap entenc llavors que aquella persona que crèiem conèixer fa deu anys hui ens semble desconeguda, perquè al nostre cap tenim el retrat d'algú que ja no es correspon amb el present. No som capaços de veure el conjunt. 

Hi ha qui té la capacitat extraordinària de veure més enllà del "clic" momentani, i pot esbrinar quin va ser el nostre pas ahir, així com el pas que farem demà. Però normalment ens quedem amb el que sabem i coneixem hui sobre les persones que ens envolten. I eixa serà la imatge que el nostre cervell guarde. 

I així em veig, acceptant de nou que possiblement els errors més grans de les nostres vides seran aquells que millor ens retraten. Aquells que ens ajuden a definir el que som, i sobre tot el que no tornarem a ser. Llàstima que ens quedem amb la imatge, segurament incompleta, dels qui passen per les nostres vides com la tardor ha passat per octubre.

En qualsevol cas... 

Ja estic ací.


"...the answer my friend...

                                                                                                                          ...is blowin in the wind..."

Descans...

4 de novembre de 2015

És curiós posar la vista enrere i veure's a un mateixa. Observar-se en la distància. Ningú millor que tu sap com és la teua vida, les teues emocions, les teues experiències, i com t'han  marcat aquestes. Difícil és eixir de tu mateix, i per això la nostra opinió sobre nosaltres mateixos està sempre condicionada. Sempre tindrem dos cares: la nostra i la que deixem veure a la resta. I a mi, com a molta gent en aquest món, em costa veure'm amb claredat. M'observe amb cura, i no aconseguisc analitzar el per què dels meus actes, o el per què no de les meues decisions.
Fa dos anys acudia a València per trobar respostes. O per fugir d'elles. No ho sé massa bé. I buscant, o fugint, vaig descobrir que les respostes no es troben enlloc, sinó dins d'un mateix. Ja ho va patir Ulisses mentre buscava les Itaques. Tota la raó tenia Homero quan va decidir que "La Odisea" seria el nom de la seua obra. 
Buscar-se i no trobar-se. Trobar-se i no agradar-se. El "quid de la qüestió". Llavors, què fem? Difícil és fugir d'un mateix. Pots correr el que vullgues que la teua ombra sempre et perseguirà, la portem cosida al cos. Ja es va encarregar Wendy de cosir-la al Peter Pan que portem dins.

I amb aquestes reflexions em prenc un temps de silenci. De descans. Perquè es pot anar a la guerra, però tens les de perdre si el teu contrincant eres tu mateix.

 "...penso quina sort tenir cançons...per explicar-te que a vegades sóc al fons...
...i treure l'energia necessària...per lluitar i sobreviure...


                                                                                                                        ...en aquest maleït món..."

Justícia final...

2 de novembre de 2015

S'acostava el dia i, acuradament, treia lluentor a la seua espasa. A poc a poc, amb calma. Sabent que la pressa no és bona a l'hora de fer justícia. Asseguda en la foscor, amb les seues sabatilles de puntera blanca, la capa i l'antifaç que un dia els fantasmes li van deixar per casa, pensava que com més aprop estava el dia més tranquil·la se sentia. Com si fóra el seu destí, sense haver cregut en ell mai de la vida.

De sobte va sentir una respiració eixir de la cantonada de l'habitació. Lenta, pròxima, eixa respiració es va acostar per darrere fins arribar al cau de la seua orella. Ella va alçar la vista, però no va girar el cap, perquè no pensava trencar la promesa de no tornar a mirar als ulls a qui no ho mereixia, mentre estigués viu. Va notar l'alé al seu coll. Aquella veu que, després de tants anys, li tornava a parlar. Veu que esperava, alhora que detestava. 

-No cregues que ho aconseguirás- va eixir de la seua boca, amb olor a menta.

Amb cura, però amb una agilitat no sabia que tenia, va girar-se per enfilar la punta de la seua espasa al seu estómac. Ara sí, mirant-lo als ulls, no va gosar trencar el silenci que un dia va jurar que mantendria, mentre estigués viu. I, penetrant les seues vísceres amb la delicadesa que la caracteritzava, va observar com el seu cos anava caent als seus peus. Es va permetre gaudir de la  mirada desconcertant de qui no espera ser mort per un fantasma. 

Ja en el piso, observant com la vida se li escapava per les fosses nassals, va traure l'espasa del seu cos, per deixar-la caure als seus peus. Amb la lentitud que caracteritza l'assassí que no té por a ser descobert perquè creu que la seua és una acció justa, va treure el cigarret que no havia fumat mai, per seure al costat d'aquell cos inert i gaudir dels moments de soledat que acompanya la mort. 

Va consumir el cigarret, a poc a poc, una calada darrere d'una altra. I arribant el moment final de l'extinció, va fer una gran inhalació, per acostar-se i exhalar-li el fum en la seua cara, ja sense vida. 

- Vas fer malament en subestimar-me.

Decisions...

27 d'octubre de 2015

Som les decisions que prenem. Però també les que deixem de prendre. Perquè està l'opció de decidir, però també de deixar que les decisions ens prenguen a nosaltres, quan ja no queda altra alternativa.

De vegades, més important que la decisió en sí, és recordar els motius pels quals s'ha decidit, perquè es corre el risc de tornar enrere. Per aquestes situacions és convenient fer un llistat dels motius que t'han portat a escollir un camí determinat. I deixar-lo a la vista. A l'espill del bany, per exemple.

Em va dir l'àvia una vegada que estimara amb el cor i no amb el cap. Que patiria més, però pagaria la pena. I jo, que sóc molt obedient, em deixe estarrufar la pell cada vegada que em mires. 

Però, com que res no és perfecte, i tenim la immensa capacitat de perdre el temps en coses menys importants que estimar-se com si demà deixàrem d'existir, em dedique a fer llista, dels motius de la decisió que vaig prendre. 

Perquè odiar-te serà l'única manera que trobaré per oblidar-te.


"...Tu n'est pas c'est une critique, mais pas contre une personne, sinon contre une façon d'ètre. C'est une critique contre l'ambigüité, contre ceux qui ne font pas face a la vie, 

...ceux qui ne dèclarent pas leurs intentions...  

...ceux qui n'ont pas d'àme"

Transició...

21 d'octubre de 2015

Per estes dates, fa onze anys, arrancava el meu primer curs universitari a València, després de dos anys d'uns estudis d'arquitectura a la Universitat d'Alacant, que encara no sé massa bé per què vaig triar.

L'octubre de 2004 la Universitat de València puntxava la metxa a l'inici del curs amb uns concerts gratuïts a la plaça de bous de la ciutat, on actuarien Bebe  i Ojos de Brujo, que per aquell any estaven molt de moda. Al meu pis compartit amb tres amigues que van acabar no sent tan amigues (ja se sap...les confiances maten) sonaven molt. I així vaig començar la meua vida a València. Amb música. 

Eixe primer curs en aquella ciutat en la qual no volia viure,  i amb 20 anys acabats de cumplir, va ser l'any de trancisió entre la vida de la qual es fuig i la vida que es busca trobar. I així el meu cap va abandonar Castalla, tot i que el meu cos encara va tornar a viure allà algun any posterior. 

I a poc a poc em vaig enamorar... de la plaça del cedro,  del diavolo i les nits vagant per una ciutat que no ens posava hora per tornar a casa, de tu conduïnt la bicicleta com un boig i jo queixant-me al darrere pel mal de cul, de sentir-se a soles i en familia al mateix temps, de les nits de series compartides, del wifi del veí, de tornar a casa mullada per la pluja de València, de les reunions Erasmus a ta casa, del congelador ple de fiambreres, de les baldes de la nevera repartides, de les despeses a mitges, de tu al meu llit, apagant el despertador esperant gaudir una hora més...

D'aquesta manera és com es condiciona la música a determinades etapes que comencen i acaben. No sé si vos ha passat alguna vegada... Estar anys sense escoltar un grup o una música determinada. I buscar-la per retrobar-te en algun sentiment concret. 

Des de fa dies, i onze anys després, busque esta cançó que sona i sona sense parar al meu ordinador i al meu cap. Tot el dia.

És possible que  s'aveïne una transició.