Estic madurant...

9 d'octubre de 2014

Una de les majors diferències entre tenir 20 anys i tenir-ne 30 (o aquella que jo més estic notant) és la capacitat per dir quatre coses i no tenir sentiment de culpa.

I la veritat és que no entenc encara massa bé per què aquest canvi. Agrairia algú amb més experiència que m'ho aclarís. Perquè jo encara sóc novell en aquesta recent encetada dècada. 

La veritat és que sempre he tingut la llengua llarga. Vull dir, que em costa mantindre'm sencera i amb la boca callada (sobre tot si sé que tinc raó). Però el cas és que arriba un dia en què descobreixes que la teua boca va per un costat i tu vas per altre. I si ja costava parar-la, ara és totalment impossible. 

I quan ja s'ha callat, per fí, dius: he dit tot això? Sí, et contestes a tu mateixa.

I després de deu minuts, el teu cap pensa: i on és la culpa que solies tenir per dir això? Ni rastre, et tornes a contestar.

I així, com si res, em veig fent neteja. 

Imagine que tot és qüestió de temps, dic, d'enviar a molta gent a fer la mà amb la certesa de que allà, en la mà, és on millor poden estar.

Estic madurant, es veu...

Bullir...

8 d'octubre de 2014

Ordenava acuradament les carpetes. Les posava damunt la seua taula. Taula amb la qual feia "tope" la porta, perquè ja se sap que als pisos d'estudiants, l'últim que arriba és qui es queda amb l'habitació més xicoteta. Però no li importava, perquè aquell espai, per xicotet que fóra, era seu. El seu refugi. I allí va passar dies i nits. Va estudiar, va dormir, va tocar la guitarra, va plorar i va esperar una nit desperta a que es feren les 6 de la matinada per poder agafar el primer tren després de morir l'àvia.

En aquell pis va poder descobrir, per al seu mal, la dolenta mescla que es pot aconseguir mesclant lleixiu i salfuman, que poden sortir branques d'olivera a través de dues manisetes de cuina, o que quan la veïna estira de la cadena es pot inundar un comedor. 

Quan va acabar d'ordenar les seues carpetes es va carregar la motxilla a l'esquena, va fer malabars per ficar la bicicleta a l'ascensor, i va posar camí a la universitat. 

La universitat és aquell lloc on pots descobrir com és la gent per les sabates que porta. I al costat del toc-toc de qui portava tacons, estaven les seues sabatilles de puntera blanca amb la puntera negrosa,  amb una cordonera més curta que l'altra, perquè la mare no n'havia trobat dues iguals i amb un forat al taló del peu dret. S'asseia a la cinquena filera. Tots els dies. Pensava que així no estava ni tan aprop per parèixer la llepaculs, ni tan al fons com per parèixer la passota. Equilibri perfecte. 

N'hi ha de tots, de mestres. Com a tots els llocs. Però a ella li encantava escoltar bocabadada aquella mestra que no alçava un metre de terra, que tenia possiblement un problema de sobrepés i de colesterol, arrugada d'haver viscut tres vides. No prenia apunts. Estava massa ocupada escoltant. Rousseau, Nietzsche, Plató... Podria semblar allò la facultat de filosofia, però no ho era.


I entre unes coses i altres sempre acabava parlant de la impossibilitat de separació dels termes joventut i revolució, al temps que alçava el puny esquerre, i els parlava del maig del 68, quasi amb els ulls entelats. La universitat no és el que era, deia.

I al temps que els deia totes aquelles paraules, allà,

des de la cinquera filera,

ella li escoltava bullir la sang...

...al mateix ritme que bullia la seua pròpia.


"..y ocupásteis La Sorbona, en aquel mayo francés...en los días de vino y rosas.."

El Rico Sapena...

5 d'octubre de 2014

No és novetat que algú em pregunte pel col.legi Rico Sapena, de Castalla. I tampoc és novetat, al poble almenys, que el meu pas per aquella escola (com a mestra) va ser un curs amb turbulències. Als pobles tot s'acaba sabent. I això de vegades té els seus advantatges, i els seus desatvantatges. En el meu cas va ser un advantatge...dic, ser del poble, que la gent conegués la història i em conegués a mi.

El Rico Sapena va ser l'escola de la meua infància. L'escola on vaig passar els millors anys de la meua infància. I ja deia Sabina això de "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver". Són d'eixes coses que, per molt que te les diguen, només les aprendràs a base de caure. Perquè no és el mateix viure l'escola com alumne, que com a mestra.

No voldria ara ací malgastar l'oportunitat de dir que aquell curs 2009-2010 vaig conèixer algunes de les millors amistats que a dia de hui encara conserve, i vaig tenir l'oportunitat de treballar al costat de les meues mestres, per descobrir novament, la gran vocació que tenen. I la gran feina que segueixen fent. Però també cal dir que el Rico Sapena em va deixar un sabor agre, al costat d'aquesta dolçor. 

Una esquerda difícil de tancar, perquè al Rico Sapena, com passa a moltes de les escoles d'aquest sistema que últimament no puc deixar de criticar, hi ha coses que es fan malament. No enumeraré ara ací cap de les coses que, al meu criteri, estan mal fetes. Perquè seria injust, car també hi ha algunes coses que sí que es fan bé. 

Només diré, als qui sovint pregunteu, bé a mi, o bé als qui m'envolten per por a preguntar-me a mi...que SÍ. Vaig eixir fugint. I val a dir que em vaig sentir desterrada, durant un temps almenys.

Ara, també diré que NO tornar també és una opció. I després de sis cursos més, val a dir que la meua opció, finalment ha sigut no tornar. Que no vol dir que un dia no tornaré. Hi ha gent allà que sap que ho faré (per al seu bé o per al seu mal). Però ho faré quan algunes coses hagen canviat pel simple pas del temps, o quan jo estiga en posició de canviar-les. 

Tinc trenta anys i em queden, com a poc, trenta més de treball. Això són molts anys per davant encara.

I el Rico Sapena va ser una batalla perduda.

Però no la guerra. 

Va com va...

30 de Setembe de 2014

Estic entre muntar un consultori o apagar el telèfon. I sense haver terme mig em pose esta cançó que la meua amiga Flora canta amb el cor a la mà, posant veu a Ovidi Montllor.

"...si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient...el va com va..."

Últimament em sona molt el telèfon per qüestions laborals. I no és que no les agraïsca, que ho faig. Em lloa moltíssim que la gent confie en mi per preparar ni més ni menys que unes oposicions a la mateixa l'especialitat que estime tant.

Amb paciència, expliques el que cal, el que necessiten, que tu enguany no podràs preparar perquè portes altres coses per davant... I em mossegue la llengua. I m'enverine. 

Perquè el que a mi realment m'agradaria dir-los és que van a preparar-se per a un dels oficis més bonics del món, relacionat a més, amb l'adquisició i evolució del llenguatge. Que trobaran a les seues aules personetes entranyables, amb les quals establiran un vincle preciós. Que anys després encara recordaran cares i noms d'eixos alumnes que aniran passant per les seues vides. 

Però que, lamentablement, van a entrar en un sistema fastigós, que dependrà d'un govern que no creu en nosaltres, que menysprea la nostra feina, i que després, tot dependrà de les jerarquies que s'establisquen a l'escola on vages a parar per tal que la teua feina es valore o siga trepitjada dia rere dia. Una ruleta russa.

Després diran que cal callar. 

"...a tu t'han dit preciós... a mi m'han dit tu calla..."

Arribes a casa pensant realment que potser és millor callar. I notes com bull la sang, com et sobra la roba. I acabes sortint al carrer, nua, al descobert. 

Perquè no em fa falta la roba. 

Tinc la boca. 

I no pense callar.


"...i jo no vull callar...mentre tu tens la tralla..."


Volar, o fugir...

24 de setembre de 2014

Imagine que en altra vida vaig ser hippie. O trapezista. Imagine també que si tornara a nàixer seria cantautora. I viatjar pel món guitarra en mà. En definitiva, qualsevol cosa que supose no estar més de tres dies al mateix lloc. 

Sabut és que sempre voldrem allò que no tenim. I jo crec que, ara ho entenc per fí, de tant en tant necessite llibertat. Sense voler faltar ni restar importància a la gent que haja pogut estar realment privada d'aquesta. Llibertat que comença per deixar de sentir que trepitjaré el mateix sòl durant anys i anys. Llibertat que suposa no voler que posen el meu nom a una aula, perquè trobe que les aules no deuen tenir nom. No són de ningú. Molt menys meues.

De vegades trobe que sóc insensible, impasible, indiferent... al que passa al meu voltant. I lluite amb mi mateixa per la necessitat de canvi i alhora de que res no es moga. I refuse canviar de metge, de xampú i de marca de roba interior. Però no puc imaginar al meu cap estar dos anys a  la mateixa escola. De vegades les coses més senzilles són les que fem més difícils. I jo sempre he sigut de complicar-ho tot molt.

Irremeiablement, el dia ha arribat. Una plaça definitiva, amb el meu nom a la "meua aula", que es troba a una escola, dins d'un sistema que trobe deficitari perquè s'ha anat deixant perdre pel nostre lamentable govern, emmarcat en una llei educativa en la qual no crec. I em pregunte quant tardaré tardaré en eixir volant. 

O fugint.

Blanura...

22 de setembre de 2014

Se sentia com la blanura, que es deixa veure però no tocar, que provoca la penombra de no veure a més de dos metres del teu nas, i amb la innèrcia de caminar sense saber si al següent pas trepitjaràs ferm. 

Inèrcia que, per altra banda, fa temps que l'espenta a haver de caminar per un sistema que comença a odiar. Sistema que li dóna un plat a taula, però en el qual comença a no creure. 

I coneixent-se i sabent que no pot obviar aquesta falta de creència, es pregunta si aques no serà el principi del canvi. 

Si aquest no serà, novament, un punt d'inflexió...

...entre la vida d'abans, i la vida que vindrà. 



"...mañana era nunca...y nunca llegaba pasado mañana"


Cicles que s'acaben...

29 de maig de 2014

Hui em preguntaven si el llibre és el tancament d'un cicle. Pregunta que, per altra banda, m'han fet moltsíssim en totes les presentacions que he fet.  És evident, conteste sempre. 

I així em veig fent caixes. Tancant per fí, l'etapa que vaig començar aquell 6 de juny de 2007.  Preguntant-me si paga la pena seguir escrivint ací tal com ho faig. 

Sense saber la resposta, tanque l'última caixa amb els pocs i els últims records que em queden de València. Pensant si aquestes seran les últimes paraules que escriga. O si ara que la destinació definitiva ha arribat per fí, vindrà una crisi existencial que done per a una trilogia. 

En cualevol cas, miraré de lligar-me bé al terra. Per evitar escampar a volar amb el primer tren que passe per davall del meu balcó. 

"...por mis sueños va ligero de equipaje, sobre un cascarón de nuez, mi corazón de viaje...luciendo los tatuajes de un pasado bucanero, de un velero al abordaje..."



Condemnada.

18 de maig de 2014

Sospire i repose el cap a la butaca. Mire pel balcó i veig caure el sol contant els dies que em queden per veure'l caure. Pense en València ja com una fase acabada, mentre trepitge els seus carrers i aprofite els últims instants entre el carrer de Cavallers i la Plaça del Cedro. 

Em submergeix en la música que porte a l'orella i vaig del Cabanyal a Viveros com si hagués viscut ací tota la vida. I en realitat una vida sí que vaig viure ací, per a ser exactes. 

Una vida que ja no és la meua. I que trobe a faltar sense que encara s'hagen acabat els meus dies ací a la ciutat. 

Un mar de contradiccions em vénen al cap. Perquè mentre pense que la meua vida sense València no és la meua vida, alhora sé que no és on m'establiré. Perquè València és una ciutat de pas. De transició d'una vida a una altra.

I així em trobe condemnada a estimar València.

Sempre des de la distància.




Yin-Yang...

11 de maig de 2014

Un dels principis fonamentals del Yin i el Yang és que són interdependents. Tot té la seua part opososada, i cap de les dues pot existir sense l'altra. Una forma d'equilibri perfecte en que el tot és un conjunt de dues parts (positiva i negativa), de manera que si una puja l'altra disminueix, i viceversa.

Així, em veig pensant en els principis i els finals com a dues parts d'un procés major que no podem parar: l'evolució. Tot és qüesitó d'extrems, supose. Fins al punt que els extrems es toquen. I els principis i finals de vegades estan separats per una línia discontínua que ens permet tenir un peu en cada part, sense saber on deixarem caure el proper pas.

Per això comencem etapes sense saber en quin moment exacte i precís es van acabar les anteriors.  I durant uns instants que poden durar dies, mesos o anys, ens sembla que mantenim l'equilibri quasi de puntetes.

Possiblement per esta irremeiable inèrcia de buscar l'equilibri entre els dos extrems oposats, em veig removent el cafè amb la cullera, mirant un punt fixe en la paret i esperant veure't entrar per la porta de vidre d'aquella cafeteria, pensant segurament en els anys de distància que ens separen. 

Tu entraràs de pressa (perquè sempre arribes tard), seuràs davant meu i em diràs, potser per cinquena vegada, que el Yin-Yang és tot una faula. 

I jo, callada pensaré (al temps que bec el cafè) en perquè, si és tot una faula, fa anys que no pots deixar d'anar a a guerra per trobar la pau amb tu mateix. 

Dolça casualitat...

5 de maig de 2014

Hi ha coses que no canvien. 

Les persones, per exemple. 

I amb estes dues frases en el cap em veig observant-te des de fora. Errant sense perdre la compostura. Mentenint l'equilibri com si fores expert. Sense despentinar-te quan caus i sacsejant-te la sorra del pantaló quan et poses en peus. 

Quina facilitat vore els errors en la resta i que difícil veure els propis. 

Així em veig mantenint converses que ja he mantingut i preguntant-me quantes vegades més les hauré de tenir perquè te n'adones que jo sempre he estat ahí. Fins i tot abans que em conegueres. Abans que ens coneguerem. 

Tan fàcil com que ens trobàrem en un punt. Tan fàcil com que tu baixares un graó i jo en pujara dos, per trobar-nos al mig del tauler d'escacs i acabar la partida que un dia vam començar. 

Però hi ha edats per a tot. O això és el que vols creure. 

Imagine que fa massa por pensar que el que creus que era un error podria convertir-se en una dolça casualitat.


"...ese día un día llegará...no será pronto ni tarde...cuando no queda cerilla ya...es el dedo lo que arde..."

Buit...

15 d'abril de 2014


Sense pensar-ho massa ha anat a parar allà on, fa exactament deu anys, s'asseia per vore passar els vianants que anàven i tornàven en busca dels seus quefers diaris. La plaça de la Mare de Déu. Aquella que ens observava passar, damunt les nostres sabatilles brutes i cansades de creuar València com si no en tinguérem prou. 

Així s'ha vist asseguda al mateix graó, amb la mateixa música a l'orella i observant, possiblement, els mateixos vianants...

...i pensant qui haurà ocupat aquell buit que va deixar després d'alçar-se del terra tal dia com hui, però deu anys abans. 

 


"...tendré que hacer la maleta de nuevo...cuando la cierro siempre pienso en ti..."

Missatges

7 d'abril de 2014

Supose que els blocs virtuals són, a dia de hui, les antigues ampolles de vidre que enviaven missatges transoceànics.

Clars, senzills, concrets, demanant auxili o declarant amor. I sense un remitent clar. La qual cosa fa que, en cas de trobar aquest missatge, la confusió puga ser gran. 

Així em veig rebent ampolles plenes de notes. Clares, senzilles, concretes, però sense el meu nom al remitent. 

I com que jugar jo també sé, no puc més que seure a la platja, i escriure este missatge que en només deu segons llançaré a la mediterrània esperant que algú el trobe i m'ajude a interpretar les paraules que ni escrivint tinc clares. 


Benvinguda

6 d'abril de 2014

Recolzar els peus damunt les teues cames quan m'estire al sofà. 

L'aroma del café que prepares i que  m'arriba mentre em dutxe (tot i que no sóc jo qui se'l beu).

Missatges amagats en les bajoquetes amb pernil que has cuinat per sopar. 

Que em mires per damunt de les ulleres, tot i que sé que a més de dos metres possiblement no em veges clar. 

Discutir per quina és la teua cadira per deixar la roba i quina és la meua, i un armari preciós morint-se de riure a dos passes de nosaltres.

Ballar mentre tendeixes la roba.

Que em desordenes les cremes del bany per posar la teua escuma d'afaitar. 

Dibuixos en l'espill entelat del bany. 

Remolar quan encens la llum a les cinc del matí per anar al bany. 

Però buscar-te quan tornes.


Crisi dels trenta?

Benvinguda.

Punt i final

3 d'abril de 2014

L'abril sempre em desperta sensacions noves i estranyes. M'agrada. No sé si per Sabina, per la primavera o perquè la meua àvia va nàixer i morir a l'abril (amb 84 anys de diferència). Però el cas és que el mes d'abril sempre aporta coses noves. Decisions, canvis, vendavals que capgiren la vida i que ens dónen lliçons que aprenem a la força.

Quan un vendaval s'acosta es mouen les cortines del menjador, que freguen cada tres segons el tocadiscos, que porta cantant tota la vesprada. Vent que mou sobtadament els papers amuntonats damunt la taula, resum de ja més de mig curs a València. Brisa que fa ballar les fotos que tapen forats. Fotos d'èpoques passades, de viatges bojos i improvisats, de cervesses variades i platges amagades.  

I amb el vent despentinant-me, però sense descomposar-me, pense en la recta final del que és, ha sigut i mai tornarà a ser, la meua ciutat d'acollida. Perquè els dies de vent, com ja sabeu, ens permeten deixar anar moltes coses. Però també ens porten d'altres. 

I hui, amb el vent bufant i l'abril començat...

...comence a posar punt i final. 


Camí...

31 de març de 2014

Conscients de que vivíem, possiblement, els millors anys de la nostra vida, vam sortir al carrer per cridar al món que no estàvem disposats a perdre. I descobrir així, entre plors i rialles, que entre nosaltres i el món estàven els nostres peus.

Caminant sense direcció aparent.

Però amb un camí marcat.


Si comence...no acabe.

23 de març de 2014

Una de les moltes coses que recorde de la meua àvia és quan em deia que estudiara per trobar una bona feina i no haver de dependre de cap home. Després també es posava les mans al cap quan li deia que no volia casar-me ni  aprendre a cuinar i a cosir.  Tenia eixa doble moralitat. 

Ara possiblement estaria contenta de saber que tinc una feina i que només depenc de mi, però també s'escandalitzaria al vore com, quasi amb 30 anys, visc a cavall entre viure sola i viure en pecat, i tot i que domine un poc més la cuina, segueix sense ser el meu fort. De cosir ni parlar-ne, malgrat la gran tradició que té la meua família.

Hui la cosa va de dobles moralitats. I així em veig aprenent (a la força, val a dir), que hi ha qui es plena la boca de llibertat i feminisme i després se'n va amb la cua entre les cames perquè el meu amor, pobret meu, està soles a casa. I a vore què s'ha de fer de sopar, ell a soles, no siga cosa que se li caiguen les mans.

I em pregunte perquè, davant la situació d'aprendre a cuinar o morir-te de fam, jo he hagut d'aprendre a fer-me una truita de creïlla, quin impediment físic hi ha en què un home es cuine el sopar. A banda de tenir penis, dic.

Més odiós que el masclisme que prové d'un home, és el que prové d'una dona. I així em veig, potser per cinquena vegada aquest any, en la situació d'haver de justificar (a una dona) el perquè si tinc una feina estable no estic pensant en casar-me o en hipotecar-me o en criar. I perquè m'agrada per igual eixir de festa amb les amigues a soles, que amb la meua parella.

Però resulta que, quan creus que les has mostrat el teu punt de vista de les relacions (i creus que t'han entés), et surten amb què el que tens és falta de compromís, o que no estimes suficient a eixa persona.

I així, em veig respirant tres vegades per evitar posar-me a pegar "bascollaes".

Perquè creeu-me que si comence...no acabe. 


Bogeries a 80 Mundos

13 de març de 2014

Ací la presentació del llibre a la Llibreria 80 Mundos d'Alacant. Moltes gràcies a Josep Lluís Rico Verdú i a Enric Balaguer Pascual per acompanyar-me. I a Fernando Linde per deixar-me formar part dels actes del Fòrum 80 Mundos.

Informar-vos que 80 Mundos és ja punt oficial de venda de Bogeries Meues. 

)

Comparació...

4 de març de 2014

Vivint el que sap que és i serà ja l'últim any a València, pense que al final, més important que el lloc on estigues és el tipus de vida que faces. Segurament la mateixa: ací i allà.

Potser és per això que fa dies que pense en nosaltres. Quinze anys enrere. Equivocant-nos a consciència. Errant quasi per voluntat pròpia.

I em pregunte si no estaré cometent ara, els errors que d'ací quinze anys em semblaran les petjades d'un ja enunciat fracàs. 

I em pregunte si no estaràs cometent ara, els erros que d'ací quinze anys et semblaran les petjades d'un èxit ja enunciat.

Quan els camins es separen no se sap mai on comença i acaba l'èxit i el fracàs.

Però és inevitable buscar una comparació.

Bogeries...a Vilafranca!

3 de març de 2014

La tercera presentació de Bogeries Meues va tenir lloc dissabte a Vilafranca (Castelló). Em va sorprendre la disponibilitat del regidor de cultura, i la seua disponibilitat per fer-nos l'estància el més acollidora possible. Així mateix, també em va proposar fer una entrevista per a la televisió de les Comarques del Nord. I jo encantada!

En aquesta ocasió, em va acompanyar el meu cosí Julio Vicedo Cerdà, que va intervindre parlant de Bogeries Meues des del punt de vista del lector, i també des del punt de vista com a bon castellut que és. :-) 

Ací algunes fotos!








Bogeries...a València!

2 de març de 2014

Hola a totes i a tots. Dimecres 26 de febrer va ser la presentació de Bogeries Meues a la Facultat de Filologia de València. La veritat és que va ser una presentació emotiva i bonica. Em va acompanyar Germán Llorca Abad, que va fer una intervenció molt personal, des del punt de vista del lector, molt aclaridora per a qui no sabia res del que és i conté el llibre de Bogeries Meues.

Mil gràcies per acompanyar-me. I mil gràcies a la gent que va decidir passar una estoneta amb nosaltres. 

Ací un parell de fotos:




Bogeries Meues "por el mundo"...

10 de febrer de 2014

Senyors i senyores, Bogeries Meues està de gira! Aniré a València, Vilafranca (Castelló) i Alacant, per presentar el llibre, i sempre acompanyada de bons amics/experts en el tema dels llibres, la literatura i la comunicació en general. 

Ací els cartells de presentació. S'ha aprofitat la portada del llibre per fer-los tots tres. 

Vos esperem!!! 







Condicional...

19 de gener de 2014

Difícilment arribarem a viure tot allò que, per decisió, vam descartar. Odie el temps verbal condicional. En valencià, en castellà i en xinés. El condicional, com la pròpia paraula expressa, imposa una condició. Un fet que s'haurà de donar, per complir una hipòtesi. No m'agraden les hipòtesis, els dubtes, les possibilitats múltiples.

Perquè tot allò que comença amb un "..I si...?", acaba creant una esquerda interna, que anys després haurem de traure.

Perquè tant fa si la decisió que vam prendre era la correcta.

Sempre ens quedarà el dubte de si la que vam deixar de costat era millor. 


Spot Bogeries Meues

30 de desembre de 2013

El 13 de desembre es va presentar amb èxit el llibre de Bogeries Meues a Castalla. Per als qui no vau poder assistir, fer-vos saber que es faran tres presentacions més en Alacant, València i Vilafranca (Castelló, Els Ports).

A falta de confirmar dates, que s'ubicaran segurament entre gener i febrer de 2014, ací teniu l'spot  que hem fet per a estes presentacions, aprofitant la presentació de Castalla.

Gràcies a Jordi i Patri, de diània.tv, que s'han pres les molèsties de vindre a gravar i fer este muntatge. 

Vos esperem en les pròximes presentacions!!




Gràcies Castalla..!

15 de desembre de 2013

Divendres 13 va ser la presentació a de Bogeries Meues a Castalla. Molt sorpresa alhora que agraïda, per la quantitat de gent que va assistir i pel bon acolliment que vaig tenir. No vaig deixar de trobar a faltar, això sí, a persones implicades directa o indirectament en este projecte que, per qüestions laborals i/o personals no van poder assistir. Però no patiu, que vos ho contaré amb detall!

Per al primer trimestre de 2014 es preveuen tres presentacions més a Alacant, València i Castelló. Ja anirem informant!

Així, acabe 2013 havent aconseguit un somni. Com ja vaig dir a la presentació a Castalla: vos deixe el relleu d'este projecte tan especial. Ara ja no sóc jo la protagonista, sinó els lectors i lectores que decidiu formar part i endisar-vos en el calaix de bogeries que és aquest llibre. 

Gràcies Castalla..!






Més sobre Bogeries a la xarxa..!

3 de desembre de 2013

Actualitze ací la informació que ha anat sortint a la xarxa sobre la venda i presentació del llibre Bogeries Meues. 

SOBRE LA VENDA




SOBRE LA PRESENTACIÓ:


Diari de Castalla

La foia confort

Presentació del llibre

28 de novembre de 2013

D'ací dos setmanes es presentarà el llibre de Bogeries Meues. Serà el 13 de desembre a les 19,45, a la Sala de Conferències de l'Auditori de Castalla. Organitzada pel Centre Cultural Castellut. 

M'acompanyaran Josep Lluís Rico Verdú, autor del pròleg, i Agustí Pastor Francés, amic personal. 

Qui vulga, també podrá adquirir un exemplar allà mateix.

Vos esperem!


Bogeries a la Xarxa..!

22 de novembre de 2013

A un dia de punxar la metxa a la venda del llibre, ací teniu els llocs de la Xarxa on ha sorgit informació sobre el llibre.

NOU!  Ara Multimèdia


Diània.tv

Cartell de venda

18 de novembre de 2013

Aquest dissabte 23 de novembre ja estarà el llibre de Bogeries Meues en Papeleria Sempere i Espiral Còpies. A finals de setmana, però, penjarem aquest cartell, per si se us oblida! ;-)


Ja està ací!

10 de novembre de 2013

El llibre de Bogeries Meues ja ha arribat. A la tardor, com havíem dit. I havent regalat els exemplars pertinents a aquella gent que ha participat de forma directa o indirecta, toca fer-ho oficial.


DISSABTE 23 DE NOVEMBRE ESTARÀ JA A LA VENDA EN: 

- Papeleria Sempere (Castalla)
- Espiral Còpies (Castalla)
- O a través de bogeriesmeues@gmail.com

S'avisarà si s'amplien els punts de venda. 

 TAMBÉ PODEU VISITAR LA PÀGINA DE BOGERIES MEUES A FACEBOOK CLICANT ACÍ


S'anirà informat també sobre la presentació del llibre, que encara no està clara, per haver de quadrar dates!

Anem avant!