Preparaciones nocheviejiles...

26 de diciembre de 2007

Bueno, después de mi pesismismo contagioso que caracteriza mi Navidad, comienzan los preparativos nocheviejiles, que creo que son de lo mejor, porque ahí surgen nuestros instintos más asesinos, y discutimos por cosas como: la hora de quedar para hacer la compra, quien comprará los cotillones, si comprar leche desnatada o semidesnatada, si hace falta tanta comida (teniendo tanto alcohol), quién se llevará el trivial y quién el tabú, si hay que llevarse un partidor de nueces o si se pordrán abrir con los dientes, etc.

Los preparativos de nuestro viaje a una casa en la que entraremos, pero no sabemos si saldremos vivos, son el preludio de una "muerte" anunciada, porque 5 días dan para mucho, y estarán los que morirán por el alcohol, por un empacho de polvorones, o por un susto de cualquier broma típica nocheviejil.

En cualquier caso, resucitaremos al sexto día (Jesucristo necesitó sólo tres, pero él no llevaba 6 litros de alcohol en sangre...), y a partir del séptimo ya estaremos deseando que llegue diciembre de 2008 para volver a discutir por los preparativos nocheviejiles.

Si es que...Algo bueno tenía que tener la Navidad, no?

Reflexions nadalenques..

24 de desembre de 2007

Molts són els sentiments que fa sentir el Nadal en la gent, i jo, igual que la resta, no sabria bé com definir-los.

Són les 18,50. Falten només 10 minuts per a que l'estel de damunt del castell s'encenga, la qual cosa ens fa arribar a la conclusió de que el Nadal ja és ací, irremediablement. I si mentre escric aquest post es fan les 7, no m'alcaré per veure com s'encén.

La taula ja està parada, la carn ja està al forn, el foc ja està encés. Només falta l'estel, que per a mi marca l'inici de les 48 hores més llargues de l'any.

Hui, com l'any passat, el meu mòvil ha sonat. Algú del passat insistia en que ens vegerem. No sé que és el que m'impulsa sempre a acceptar la invitació, perquè una vegada estic ací a casa, novament, sent que aquest encontre em fa tornar al passat, a un passat en que tal dia com hui la soledat, la frustració, la ira i l'angúnia eren sentiments molt forts.

He trobat a faltar aquest cola-cao, que de vegades somie que ens fem en un dia com hui: "tu i jo". Amb "tu" si que m'agrada viatjar al passat, a aquell que tenim en comú o que fem que siga comú durant una hora escassa. Però les circumstàncies fan que de vegades s'hagen d'afrontar els sentiments a soles.

Són les 7, comença el compte enrrere...

Bon Nadal...

24 de desembre de 2007

Bon Nadal a tots i a totes

Coses odiables..

16 de desembre de 2007

- Que s'acabe l'aigua calenta quan encara tens el cap ple de sabó
- Quatre graus a les 8 del matí i vint-i-quatre al mig dia
- El brick de la llet buit dins de la nevera
- Descobrir que no queda pà quan ja tens el sopar a la taula
- Baixar les escales i descobrir que allò que busques ho tens dalt.
- No utilitzar el mòvil en tot el dia i que s'acabe la bateria just quan vas a utilitzar-lo
- El soroll dels tacons a la bibliotèca
- Que sone el telèfon quan t'acabes d'adormir
- Que et diguen "no" quan volen dir "si", o "si" quan en realitat volen dir "no"
- Que arriben tard i tenir que esperar
- Tenir cita a les 12 en el dentista i entrar a les 12,50
- Anuncis just quan queden només 5 minuts per a que acabe la pel.lícula
- Que es talle el telèfon i et quedes parlant sol una mitja hora
- Ixir de casa amb el sol fora, que a mitjan matí es pose a ploure i descobrir que no portes el paraigües a la motxilla.
- Anar a presentar a dues persones i no recordar-te'n del nom d'una d'elles.
- Entrar al bany descalçada i trobar el piso mullat (aaaghs)
- Que s'enganxe la cinta al vídeo
- Que s'acabe el paper higiènic.
- Que el que va sentat al teu costat en el metro vaja alçant el moc (que tens ganes de dir-li: vols un mocador?)
- Que facen comentaris en tercera persona estant tu present, quan en realitat el que estan dient va indirèctament dirigit a tu, i t'ho podrien dir en primera persona
- Estant fent cua a la papereria, sempre arriba aquell que per no fer la cua diu que només ha de fer una "pregunteta", i tarda tres hores en ser atés.
- Que no et vaja el bolígraf quan vas a començar l'examen
- O pitjor! que es trenque el bolígraf i s'escampe tota la tinta damunt el paper

Gràcies pel regalet..

20 de desembre de 2007



Hui una amiga tabarquera m'ha obsequiat amb aquest "slide" d'algunes fotos de Tabarca que no tenia. Així que les pose ací per a compartir-les amb tots, perquè ha quedat guai, sobre tot la concordància de la foto en el títol de baix! Jaja!

Gràcies Yoli! Tabarquera forever! jajaja!

Lligar-se les sabates..

19 de diciembre de 2007

El dia que vaig aprendre a lligar-me les sabates tenia 5 anys, i anava al que abans era segon de parvulari. Recorde que vaig fer el primer nuc en una sabata plana de madera, que tenia 3 forats, per on passaves les cordoneres, i el dia que vaig aconseguir fer-ho va ser tot un orgull personal, clar.

Hui, m'he ajupit per nugar-me-les altra vegada, desde fa 18 anys que fa que vaig fent-ho, i he pensat en el significat de la paraula lligar, i al buscar al diccionari, he trobat nombrosos singificats:

Lligar:

1- Envoltar i, generalment, estrènyer amb una corda, una corretja, una cadena, etc., per unir, immobilitzar , fer un paquet, etc.
2- Establir una unió entre elements diversos de manera que formin un tot
3- Concordar, tenir connexió, avenir-se, adir-se, etc., dues persones o més, dues coses o més.
4- Restar llibertat, capacitat d'acció.

Totes les definicions coincideixen en que per lligar alguna cosa, hi ha d'haver com a mínim dues parts. Fins i tot en l'última definició que diu "restar llibertat", perquè per a restar llibertat ha d'haver una primera persona que reste llibertat a una segona, evidentment.

El dia que et lligues les sabates per primera vegada entres en un túnel sense sortida, perquè en eixe moment es quan comença la teua independència, forçada si més no, perquè els teus pares, utilitzant l'argument de que ja ets major, fan que nugar-te les sabates siga ja un nou element al que estar lligat de per vida.

Però en fins, les sabates són un xicotet detall que marquen el principi d'una vida en comú (tu i les cordoneres). Després hi ha molts més fets als que, de manera més o menys conscient, anem lligant-nos.

Un d'ells és la forma en que busquem unir-nos amb una persona en concret, diguem que amb la parella, per exemple. Una parella són dues persones que tenen una certa connexió, però que són diferents, cadascuna amb les seues manies i formes de veure la vida. Què ens fa pensar que el nuc serà perfecte? És que quan ens lliguem les sabates ens queden els dos llaços iguals? Vol dir això que els nucs són de per vida?

En fins...Al menys està la intenció, que al cap i a la fí és el que compta no? Perquè quan tens 5 anys, la il.lusió de lligar-te les sabates per primera vegada és immensa, i creus que la resta de vegades que ho faces tindràs la mateixa il.lusió, i que el nuc serà perfecte.

Però tots sabem que els nucs de les sabates es desfan, i que els tornarem a fer. I encara que els llaços no siguen perfectes, en la imperfecció radica la bellesa. O això diuen.

Son rumores, son rumores...

17 de diciembre de 2007

Los rumores son como las plagas de langostas, rápidos y efectivos. Y al igual que las langostas, hay de muchos tipos.

Hoy era un día tranquilo. La universidad, aunque bajo un cielo ligeramente nublado, yacía con la misma tranquilidad de siempre, y con los mismos estudiantes yendo y viniendo.
La rutina universitaria puede ser rota por una notícia: Paquirrín y su novia han roto (los protagonistas de esta historia prefirieron no decir sus nombres verdaderos). No puede ser! ¿Cuánto tiempo llevaban? ¿Cuatro años? Si eran el uno para el otro!

Al mismo tiempo que esta notícia entraba por mis oídos sin dar crédito de ello, una joven chica conducía el coche de su madre por el centro de Alicante, camino de la universidad. Otra vez llegaba tarde...De momento, y mientras consultaba nuevamente su reloj, el móvil, que estaba en reposo en el asiento del copiloto empezó a sonar. Lydia L. (nombre ficticio) era una chica responsable, sabía que no debía cojerlo, porque estaba conduciendo. Pero el mismo tono del móvil le decía que algo pasaba, así que se acordó de la maravillosa tecnología y de la fabulosa persona que inventó el manos libres.

- ¿Quién?- preguntó

Una voz agitada le hablaba des del otro lado del auricular. El atasco y el ruido de los coches no dejaban escuchar bien el contenido de aquel mensaje, y con las interferencias posteriores sólo consiguió escuchar parte del mensaje, pero da igual, escuchó lo importante.

No podía ser...De camino a la universidad fue pensando cómo preguntarle a la novia de Paquirrín que había sucedido. No se sentía capaz, así que decidió primero buscar a su buena amiga María P. (nobre ficticio). Ésta si tenía más valentía, asi que, en clase, sentada al lado de la pobre chica abandonada, se lanzó y le hizo la inevitable pregunta:

- ¿Qué tal con Francisco?-(así es como le llamaban los amigos)

- ¿Con Francisco?- preguntó extrañada- Mira, ahora me acaba de mandar un mensaje!

La novia abandonada de Paquirrín, no tuvo problema alguno en mostrar el contenido de su mensaje: "Cari, cuando salgas de la universidad pasa por el Lydl y compra una lamparilla de las de la oferta, que me hace falta para una maqueta. Besitos"

Tal hecho, desconcertó a la buena amiga María P., que ya había ensayado su mejor discurso para animar a la pobre chica. Mientras por otro lado, a Paquirrín le sonaba el teléfono, alguien también se preocupaban por su estado de ánimo.

Hay rumores que son lanzados para hacer daño, sin embargo el de hoy no podemos negar que al menos ha sido gracioso. Y aunque me ha quitado una mañana de estudio, no puedo negar que la diversión estaba asegurada y hemos podido ver hasta qué punto las notícias vuelan, incluso las que no son verdad! En conclusión: hoy la politécnica se ha convertido en una improvisada sesión del tomate.

Paquirrín y Críspula forever!


Recordar..

13 de diciembre de 2007

Recordar viejos tiempos puede ser gratificante, si los recuerdas con quien los viviste. Hoy algunos de ellos (de recuerdos) han venido a visitarnos mientras comíamos (pizza, por cierto) y no he podido evitar sentirme como Carrie en la gran manzana, rodeada de amigas con quien recordar y hablar de sexo sin tapujos, sólo que sin un cosmopolitan para beber.

Chismes, aventuras, cambios profesionales, logros académicos...Una buena "sobremesa" da para mucho, sobre todo si se tiene mucho de que hablar.

A veces es inevitable imaginar como estaremos dentro de 10 años. A mi me gusta pensar que con las mismas reuniones, y quizás ya en esos tiempos con un coctail en la mano, y con más risas que ahora.

Ratolins..

11 de desembre de 2007


Els ratolins són uns animalets ben curiosos. Sempre van amagant-se i ixen del seu amagatall quan creuen que no hi ha ningú. De vegades no apunten bé, o potser els seus instints els fallen i ixen quan algún humà encén el llum en aquell mateix instant. Aleshores corren com soles els ratolins saben córrer al seu cau, mentre aquella persona crida damunt d'una cadira, o potser mentre ha anat a buscar una granera per posar fi a la humil vida del ratolinet.

En una cafeteria qualsevol, i en una ciutat com una altra, la gent fa cua per demanar café. Algú ocupa un lloc quasi al final. Al final del bar, i també prenent café, una persona coneguda. Llavors s'activa l'instint animal, ens fem xicotets, i aprofitem l'esquena ampla del client de davant, per amagar-nos com a ratolins. Bé, un poc al contrari, perquè mentre els ratolins fugen de la multitud, nosaltres evitem quedar-nos a soles en un radi de més de mig metre, perquè aleshores podem ser vistos! I un ratolí no pot ser mai vist, perquè si no la integritat de la seua vida corre perill...

Hi ha ratolins amb sort, d'eixos que arriben a vells i donen consells als ratolinets xicotets sobre les millors formes de passar inadvertits entre els humans. D'altres no en tenen tanta, i per això quan la multitud s'aparta, aquella persona, en aquell racó, en aquell bar, prenent aquell café que la cambrera ha calfat massa...vislumbra algú conegut en la cua, darrere d'un home amb l'esquena molt ampla, pero insuficient per amagar un ratolí d'un metre i 65 centímetres.

Cridar o anar a buscar una granera són les dues opcions viables. Tot depén de la benevolència d'aquell humà, que en aquest cas serà cruel, i llavors tocarà ixir de pressa, mentre la cambrera pregunta: "Què prendrà?", i deixant-la en un pam de nassos, mentre l'instint animal aflora, li contestarem: "Un cau on amagar-se, per favor".

El Nadal..

5 de desembre de 2007

És inevitable: el Nadal tots els anys arriba, i no voldria en aquest post trencar massa il.lusions, sobretot a aquelles persones que fan d'aquesta, una època feliç i bonica.

Fa temps solia somiar que, per fer menys desagradable aquest dia, "tenia" un amic amb qui sentir pietat de mi mateixa el dia 24 de desembre. Ens reuniem abans de rodar el fatxos en Onil, i ens feiem un cola-cao ben calentet, mentre ofegamen les penes de tot l'any, ens donavem cd's de música d'una època en que l'estima era més gran que una simple amistat, o simplement intentavem allargar l'hora en que tocava tornar a casa i sopar en familia.

Hi ha coses que no són reals, i no podem fer que existeixen només pel fet d'estar en Nadal. Jo no em sent més solidaria, ni tampoc millor persona. No tinc propòsits d'any nou, entre altres raons, perquè no crec que els complira. No crec que la il.lusió de celebrar aquestes festes ens faça oblidar el que som, i el que tenim. Perquè arribat el dia 8 de gener, la rutina s'establirà novament a les nostres vides, i seguirem tenint les mateixes relacions familiars (encara que pensavem que el Nadal les arreglaria), i les mateixes relacions d'amistat gelades (encara que intentarem un nou acostament amb un trist missatge de mòvil desitjant un bon any nou). Seguirem tenint "mal de amores", enfermetats, problemes econòmics, el canvi climàtic seguirà el seu curs, el desgel dels pols, i un munt d'etcèteres.

Però bé, al final sempre ens posem un antifaç per fingir ser feliços, per mostrar il.lusió, perquè és una època en la s'ha de ser feliç. S'ha de ser-ho a pesar de tot i de tots.

Per això molts, fem com que ho passem bé, i bevem entre la gent una ginebra amb sabor a traició, perquè pensem que eixa és la millor manera de passar inadvertits. Però arriba un punt en que la barra és massa solitaria fins i tot estant rodejats d'amics, en els que rius i brindes pel nou any. Però massa bé sabem tots que serà igual que l'anterior.

I a la fí, ben bé saps que els dies importants, tindràs absències considerables, ja que mentre tots brinden en el dia de la Nit Bona, jo estaré segurament en altre món. Potser contant el temps que falta per al pròxim encontre en el que sentir pietat de mi mateixa...però en bona companyia.


La ciutat..

2 de desembre de 2007



Hi ha coses que no es planejen. Segurament, hi ha coses que no pensaves que hui en dia tindries, o situacions que mai hagueres pogut imaginar que passaries.

Un dissabte normal, un rodalia para en l'estació del nord de València. El que caracteritza hui en dia les ciutats és que tot el món porta la música a l'orella, de manera que si les ciutats eren individualistes, ara encara més.

Una estació sempre està plena de gent. Dóna igual l'hora que siga. Algú baixa del tren de rodalies, l'ultima parada que ha fet ha sigut Xàtiva, i ara València. Al baixar del vagó un home passa corrents (es veu que perd el tren!): "perdó!"crida sense mirar enrrere, sense saber si ha ensopegat amb una xica o un xic, amb una persona jove o vella. No sap que, a qui ha pegat a la cama amb les bosses que portava a la mà, ha tingut un mal començament del dia, i aquell xicotet entrebanc encara l'ha cabrejat més.

No passa res, posa els dos peus a terra, mentre sona la música a les seues orelles...Una cançó d'altres temps: "Gira..la rueda gira..y ayer no más, la vida giraba igual..".
El camí desde l'estació a la plaça de l'ajuntament ja se'l coneix, per això quasi no mira a l'hora de creuar els passos de cebra. "ai..els passos de cebra.."pensa, "els passos de cebra marquen la gran diferència entre un poble i una ciutat".
Aleshores el semàfor dels peatons s'obri, i ahí troba la diferència: són les 9 del matí, i un centenar de persones creuen a la mateixa hora el mateix pas de cebra per anar al mateix lloc. Al poble això no passa.


Uns metres abans d'entrar en la plaça de l'ajuntament ja es nota l'olor de les flors, de les 15 paraetes de flors que hi ha en aquell lloc. I la música continua al seu cap: "I ese extraño poder..que distrae un ratito al dolor.." Llavors, es para en sec, i disfruta de l'olor floral que fa en aquella plaça, olor que serà substituit per la pudor dels cotxes, una vegada faça 15 passes més. Si li hagueren tapat els ulls, segurament hagués endivinat en quina part de València es trobava. És insubstituible aquella olor.

"I la dulce esperanza de alcohol.." el Nadal impregna ja tot aquell entramat de carrers. Gràcies que és de dia, i no estan enceses les llums, sinó un pessimiste arrebatador de tot pensament alegre l'hagués envait.."las noticias de ayer..los fracasos de hoy..."
Un home vell la mira. Està allí parat, mirant l'arbre de Nadal gegant que hi ha plantat al mig de la plaça. Es creuen les mirades, i no intenten evitar un xicotet somriure. Potser aquell home està pensant que el Nadal cada vegada arriba més prompte, o que enguany no estarà la seua dona per passar-lo amb ell, o tal volta també pensa que qui li hauria dit a ell que hui, 1 de desembre, estaria ací a la plaça d'aquest ajuntament, mirant aquell arbre..."tan solo..un último trago, antes de irte a la cama...". De tota manera, mai sabrà el que està pensant. A la ciutat la gent que no es coneix, no parla.

Podriem dir que les casualitats són les que mouen a les persones, les que ens fan creuar-nos a l'anada o a la tornada, en un tren, en un carrer, en una plaça, en una ciutat...Les casualitats són el resultat de no planificar-se, de no plantejar-se les coses.

I qui li hauria dit a ella que acabaria estant allí, a València. I sobre tot, qui li hauria dit a ella, que la trobaria a faltar tant quan marxés d'aquella ciutat.

Es que hi ha coses que no pensaves mai que et passarien a tu..."si total mañana nos volvemos a encontrar.."

Secrets..

30 de novembre de 2007



El que molts no saben és que cadascú té una part secreta de si mateixa. En fins...tots sabem que ú mateix té una part oscura i secreta, però segur que penses que eres l'únic, i que la resta no té res que amagar.

Hi ha coses que no es conten, ni tan sols als amics, ni a aquell millor amic que ho sap tot de tu. De vegades alguns secrets passen a un estat difús, i és que l'esforç per a que ningú conega aquell fet/dia/acte, etc., és tan gran, que fins i tot tu dubtes de que haja passat.

Els secrets innocents no tenen importancia, van amb tu desde fa tant temps, que un dia deixen de ser secrets, bé perquè acabes contant-ho a aquell amic teu, o bé perquè la teua memòria ha fet un procés de selecció i aquells records ja no mereixien un espai al teu cervell.

Els secrets no tan innocents són els que dormen amb tu, els que et segueixen enlloc, els que et lleven la son, els que fan que la culpa, el plaer o la decepció alcancen cotes insospitables.

El problema dels secrets no tan innocents, són els que comparteixes amb alguna persona. Perquè mentre allò a amagar siga teu soles no hi ha problema: tu no et traicionaràs a tu mateixa. Però si hi ha una segona part implicada, el secret acaba sent una arma de doble fil, de manera que cal establir una amistat en la que a ambdós els convé que no es trenque. Perquè en el moment en que l'amistat es desintegra, tot queda al descobert.


Buidant el correu..

29 de novembre de 2007

Hui, una amiga m'ha inspirat per escriu-re aquest post, i és que ha fet neteja del correu electrònic, i me n'he recordat que jo no fa molt que en vaig fer una també.

És curiós tot el que alberga el correu i que no borrem. Anem acumulant ahí megabites (no se si és aquest el terme, jo de informàtica entenc poc), i arriba un dia en que tenim 15 pàgines de correu, plens de Fordwars i mails reenviats que contenen presentacions en power point sobre l'exaltació de l'amistat.

Borrant i borrant, també he trobat mails de fa 5 anys realment conmovedors. Són eixos mails de la gent que no veus sovint (o que no veies en aquell temps), mails de amigues que se'n van anar a estudiar fora i com que anavem mal de saldo al movil, i escriure cartes portava més feina, ens comunicavem per mail, que era més còmode, més ràpid, i més barat.

També mails de dudes existencials...Aquells que enviaven amics a les 5 del matí preguntante el sentit de la vida..D'on venim i on anem...I t'ho preguntaven a tu!Que estaves tant o més perdut que ells!
Altres, responien a les teues dudes, perquè tu de vegades també tenies crisis existencials de matinada...

A la meua bustia de correu també he trobat aquells mails secs, pero correctes de gent que demanava que li tornares alguns apunts, llibres, o fins i tot...Gent en la que vas compartir molts moments, i l'única forma que tenien de comunicar-te que havies deixat de formar part de les seues vides era un correu electrònic.

En fins...Podriem dir que el correu electrònic ens facilita les coses, perquè a través d'ell no només ens podem comunicar, sino també enviar fotos, música...en qüestions de segons. I no tens la necessitat de mirar a la cara a la persona amb la que parles.

Però sincerament, jo trobe a faltar aquelles amigues de Huelva, de Mahó i de Barcelona, en les que m'escrivia fulls i fulls de cartes, per a les que podies dedicar tota una vesprada escrivint-les (i després passant-les a net).

Crec que no es pot comparar l'alegria de veure un correu a la bústia d'entrada, amb la il.lusió d'una carta que porta el carter, i en la que al sobre posava allò tan típic de : "Corre corre cartero! Que es para la amiga que yo mas quiero!"


Comptador de visites!!

29 de novembre de 2007

Des de hui, aquest blog té un comptador de visites. Haguera sigut més emocionant posar-lo des del principi, pero mira, una que no està massa posada a les noves tecnologies...

De moment ja portem 5 visites! I les que queden! Gràcies!

Salutacions!

Males temporades..Aigües tèrboles..

27 de Novembre de 2007

Hi ha coses que es venen vindre, com les males temporades. És com quan estires una goma, i saps que acabarà trencant-se, només hi ha que insistir.

El problema està en que no saps el temps que dura la goma en eixe procés. Supose que influeixen variants com el temps, la força y la quantitat de gent implicada en les dues parts que estiren.

Al final, dona igual per on es trenque la goma, més amunt, mes avall...Les dues parts perden, perquè en el moment en que es trenca ja no hi ha res a fer: no es podrà unir més.

No sé si és millor que es trenque i respirar per fí tranquilament, o seguir estirant, perquè almenys mentre s'estira segueixen existint dues parts. Després només seran una i una.

Supose que la millor sol.lució és no començar a estirar, però una vegada s'ha començat, ja no es pot parar.

Felicidad enmascarada..

27 de noviembre de 2007

Un día descubrió que toda sonrisa aparentemente feliz tiene su parte tenebrosa. No hay buenas intenciones, y tampoco sonrisas felices. Todo tiene su parte oscura.

No existen las vidas plenas y felices, solo amargadas, y cuyo abatimiento es tan grande que la única satisfacción es ver como el resto de vidas se pudren bajo uno mismo.

Existe un bucle de felicidad enmascarada, de modo que cuando caes en él no puedes salir, y si no puedes salir estás perido.

Santa Cecília 07!

25 de novembre de 2007

Este dissabte hem celebrat Santa Cecília, la patrona dels músics. Quasi totes les bandes fan festa quan arriben aquestes dates: recullen als nous educandos, van a misa, donen un concert, fan sopar/dinar...En definitiva aprofitem al màxim el cap de setmana, i el carreguem de música i festa.

Tot l'any portem esperant Santa Cecília, i que apressa passa després! El divendres, els nervis comencen a aflorar. No només en els xiquets nous que entren, sino en tots el membres de la banda. Qui no té un solo, sap que sa mare ha anat a veure'l tocar, i el que no, es posa nerviós perquè sap que té un passatge en Praise Jerusalem complicat i li preocupa que ixca bé.
Les llums, la gent, els aplaudiments...Fan que el concert de Santa Cecília siga un dels més saborejats, sobretot pels músics.

Al dia següent, els educandos estan en casa, vestint-se, arreglant-se la corbata, pentinant-se per a la foto...Quan de sobte, comencen a escoltar ja la música per la punta del carrer. Aleshores venen les presses, dins de casa tots corrents. La mare que agafa el bolso, el pare que agafa la càmera de fotos, el fill que agafa l'instrument. Mira que si oblida l'instument!

Des del final de la banda, els flautins ens ixim de la formació i muntem a la vorera. Volem veure i viure també la emoció de la familia!Volem vore la foto, les besades i encaixades de mans. Volem vore a l'avia del xiquet plorant, i la germaneta desconcertada de vore tanta gent allí a la porta de sa casa.

La misa ve després. Jo personalment no sóc d'anar a misa, perquè a mi la religió no es que em convença massa. Però la d'este dia em resulta especial. No perquè estiga pendent del sermó, tampoc pequè prenga la comunió, o perquè sàpia quan dir "te damos gracias señor" en el lloc (es que de xicoteta sempre ho deia quan no tocava). Em resulta especial perquè estem tots allí, la corda de flautes sempre seiem davant, i al girar-te veus mitja esglesia vestida de blau, i els instruments brillants...És especial també perquè els 45 minuts que dura estàs desitjant que passen, per anar a casa a canviar-te i preparar-te per al sopar, que es el millor de tot.

Els Marrocs d'Onil s'han convertit ja en tota una tradició del sopar de Santa Cecília. Sopar eixe dia fora d'allí resultaria extrany. I del transcurs del sopar, que puc dir...Res que no se sapia: lambrusco, i...lambrusco. Després venen les bromes: els tradicionals diplomes otorgats a aquells que aquest any fan fet alguna cosa per a mereixe-ho. A mi enguany me n'ha tocat un, per insistir en que la banda ha de venir a arreplegar-me a Castalla. Encara no ho he aconseguit, però seguiré fent campanya...I després dels diplomes la festa continua, fins ben tard.

En fins, açò és un xicotet resum d'aquest cap de setmana, però com he dit, la festa de Santa Cecília és una festa que s'espera tot l'any. I a partir de huí, esperem que arribe ja la del 2008.


Bon rotllo..

21 de Novembre de 2007

Hi ha dies que t'alces en bon rotllo en el cos. Penses: "hui serà un bon dia". I a pesar de no haver aprofitat massa les 10 hores solars (perquè volies fer més coses de les el temps i la gossera t'han deixat fer), van passant les hores i estàs contenta.

Plou, fa fred, has dinat arròs i cingrons (mmm...), has fet migdiada, has estudiat, quan has anat a la panaderia a per una barra de pà la panadera t'ha regalat dues magdalenes per a berenar...

Arriba el final el dia, i tens al cos una sensació de satisfacció que et plena.

Aleshores, ta mare t'envia al Mercadona, per comprar quatre coses que podries comprar en qualsevol altra tenda, i el fil musical JA SÓN NADALENQUES.

I el bon rotllo s'acaba ahí.

La cosa va de bellesa..

16 de Novembre de 2007

Hi ha bellesa que em fascina. I no parle de modèls desfilant per passarel.la cibeles i gaudí, en les costelles marcades, i amb la necessitat de passar dues vegades per fer sombra.

Faig referència a la bellesa natural. Em referixc a gent amb entrades i amb la panxeta que es marca al seure al sofà. Xiques amb una 40-42 de pantaló, i xics sense necessitat de formar xocolatina a la panxa. I per què no? També amb ulleres. O és que ser miope ara és pecat?

L'altre dia un amic em deia: "Mare Sole, estic tirant una panxeta..."I què? No vull dir que ens posem tots a menjar com a porcs, sense controlar el que menjem, però quina necessitat tenim de complir un modèl de bellesa que ens han establert? Per què hem de portar una talla 36, si tota la vida hem utilitzat la 40? I per què si traeu un poquet de panxeta per damunt dels calçotets us heu de sentir culpables? La culpabilitat no ens deixa pensar amb claredat, i ens porta a començar un règim per perdre 4 kilos i acabar fican-te els dits per intentar tirar el dinar.

El problema està en les modes, i en la clase d'influències que rebem desde tot tipus de mitjans de comunicació. Però, tots sabem (encara que no ens vulguem adonar), que molta d'aquesta informació ha passat abans un procés de transformació anomenada photoshop.

Ací teniu un enllaç que pot servir d'exemple.

http://www.youtube.com/watch?v=DZPdVQ0DLRo

En fins, el que vull dir és que la bellesa la podem trobar per tot arreu, en gent que ens trobem al supermercat, al tren, al treball, pel carrer...I també de totes les edats eh? Perquè la bellesa de cadascú és això...bellesa natural, que pot destacar més un dia que altre, perquè ens arreglem per a un soparet, d'acord. Però no ens fem una sessió de photoshop abans d'ixir de casa, no?

Jo, definitivament, seguiré dormint igual si resulta que demà en les tendes de roba de més afluència deixen de fer la meua talla. Perquè pesem el que pesem i independentment de la talla que usem, les cartuxeres que pugam tindre, i la panxeta que ixa per damunt del pantaló...Cadascú seguix sent cadascú, i si no estimem el nostre cos, no ens estimarem com a persones.

Ale, a sopar!

Planificar-se

14 de Novembre de 2007

Planificar-se és una cosa que crec que ens ensenyen desde ben xicotets. Ja en l'escola tot ens ho planificaven: teniem un horari, teniem els babis penjats cadascú al seu penjador, teniem els nostres casillers amb els arxivadors per arxivar els treballs del primer, segon i tercer trimestre. Estaven els deures del cap de setmana, i els quadernets d'estiu de Santillana, que tant odiavem. Teniem una hora determinada per esmortzar i una altra per anar al bany (excepte per al qui tenia una bufeta capritxosa i s'ho feia damunt quan li venia en gana).

Un poquet més majorets, la planificació arribava també per les vesprades. No només era l'horari dels matins de l'institut, sinó també els dies que anaves a màquina (els de a uno ja!), els que anaves al conservatori, també estaven els dies que tenies assaig en la banda, el repàs de física (perquè no hi havia manera), i havies de treure temps per planificar la vida social, que és també imprescindible.

Supose que a mesura que anem creixent, la planificació va adoptant noves formes. És com estimar a una persona, que no és el mateix el primer dia, que el dia del 50 aniversari de casats...

De manera que arriba un dia en que et trobes fent plans en ta mare: que si el treball, que si el pagar el cotxe, que si pagar la hipotèca, l'impost de béns inmobles, els diners que li deus a la de la carnisseria (que no li has pagat, perquè pensaves que portàves més diners a la cartera, però te'ls has deixat en la fruita i la verdura), el sopar d'esquadra, el regal d'aniversari del teu cosí...

I arribes a la terrible conclusió de que la teua planificació ja només gira al voltant dels diners. Acabes maleïnt aquell que va inventar aquest sistema de pagament, en lo bé que estavem en el sistema dels "trueques"! Ja sabeu, canviar una gallina per 4 kilos de farina i 2 de dentilles...(potser el canvi no és massa encertat, però jo he nascut al capitalisme, no sé moure'm dins d'estos termes).

En definitiva, nos vos calfeu més el cap. Cada mes que passe ens costarà més arribar al final. "El euro? Les hipotèques que hauran pujat? La verdura o la fruita, que s'han encarit?" (ens preguntarem tots). Però no. Potser es que seguim vivint en un sistema d'estaments enmascarat. De manera que els "pobres" són els que paquen la bona vida dels rics.

I això només porta una dura conclusió: a la fí, els més rics són més rics, i els més pobres, cada vegada ho serem més.

Dices..

12 de Noviembre de 2007

Dices que estás solo, y que en realidad todos lo estamos. Que un día no se sabe quien, decide que hemos de nacer, y lo hacemos solos, porque aunque en el vientre de nuestra madre haya capacidad para más de uno, a la hora de salir, se ha de hacer de uno en uno.

Utilizas el mismo ejemplo para hablar de la muerte. Dices que morimos solos, porque en un ataúd sólo hay capacidad para una persona, aunque una vez el cuerpo se ha convertido en cenizas, puedes compartir caja de madera con algún familiar cercano. Pero el proceso de envejecer después de muerto hay que pasarlo solo.

En el tiempo que dura nuestra vida, sea más o menos larga, también afirmas que estamos solos. Dices que tienes amigos, familia, pareja, pero que cada uno vive en soledad. Que cada persona tiene que pasar sus miedos, enfrentarse a sus metas y a sus fracasos totalmente sola.

Expresas esa extraña forma de unión humana a la que el resto llamamos amistad o pareja, como una necesidad inicial de creernos que no estamos solos. Pero que tarde o temprano, la madurez nos lleva a comprender que esa unión no era más que la respuesta a esa necesidad, y el miedo a estar solo termina desapareciendo.
Repites constantemente que es entonces cuando dejas de buscar ansioso alguien con quien estar o con quien compartir momentos especiales. Porque aceptas que eres tú y tus momentos, quienes importan en tu vida.

Dices que tienes razón en todo lo que dices, y es cierto.

Pero (siempre hay un pero), quizás la soledad se disfrute más cuando después de aceptar que todos estamos solos, das más importancia a los momentos que pasas con alguien. Porque sabes y entiendes que la soledad va contigo el tiempo que dura tu vida, en cambio los momentos compartidos duran un instante.

Dices que estamos solos, sí. Y yo te digo que estamos solos, y podemos no estarlo, a la vez que lo estamos.


L'optimisme...

8 de Novembre de 2007

L' optimisme és un concepte del que no sóc massa amiga. No sé, tal volta és que no hem tingut temps suficient per conéixer-nos realment bé. Sabeu eixos sentiments dels que parla la gent i que no enteneu perquè no els heu viscut? Crec que és el meu cas en l'optimisme.

Potser, algú que em conega es sorprendrà del que està llegint, però mira, no és el mateix ser optimista quan s'anima a algú per a que es prenga les coses d'una manera positiva, que aconseguir aplicar eixe positivisme en tu mateix. No és el mateix.

Hi ha molts d'eixos consells que es donen als amics i coneguts, però que després, quan u es veu en eixes situacions no és capaç de seguir eixes mateixes instruccions, com per exemple:

Dos amigues que parlen de novios, i una li diu a l'altra "Si tantes dudes tens, deixa'l". I què passa quan les dudes les tens tu? Què fas? Res.

Dos amigues/amics i un li diu a l'altre que se sent gros, i l'altre li contesta: "Et vindria bé fer esport i dieta". I què passa quan tu et sents grossa? Fas esport? Fas dieta? No. Potser t'ho plantejes, però els dies que arribes a fer-ho són contats.

I altre exemple es dona en l'optimisme, i és quan algun amic/amiga està deprimit i tot ho veu negre: la carrera/el treball, els amics, el novio/la novia, etc. I llavors és quan utilitzem aquella frase de: "Ai, has de ser més optimista! No t'has de prendre les coses tan a pit, i creure un poc més en tu"

Estimats amics i amigues, fem un repàs a la nostra vida social, i contestem-nos esta pregunta: Qui no ha donat aquest consell alguna vegada? I sobre tot: Quantes vegades ens l'hem aplicat a nosaltres mateixa?

Espere que les vostres respostes estiguen dins d'una relació matemàtica, de manera que el nombre de consells donats, siga directament proporcional al nombre de vegades aplicats en u mateix.

Ell..

7 de Novembre de 2007

A Ell, de vegades, li agradava tornar enrrere. Per això, quasi cada dia, anava a l'entrada d'aquell edifici que li pareixia tan lleig. Seia en la porta, (en el xicotet escaló del costat de la porta), i durant 10 eterns minuts, observava la gent dins d'aquella rutina que un dia també fou la seua.

Hi havia gent que entrava, gent que sortia, uns parlaven, altres discutien, i també estaven els que planificaven alguna cosa. Però ningú no s'adonava d'aquella personeta, allí sentada, que formava part de la seua rutina. Perquè durant 10 minuts, tots els dies, Ell estava allí.

De vegades, Ell trobava a faltar el formar part d'algun d'eixos grups de gent, que planificaven, entrant i ixint d'aquell edifici gris, ple d'escales, de vidres i de pilars a la vista. D'altres, se sentia aliviat d'estar fora (per fí!), i poder simplement observar des de la perspectiva que li donava aquell escalonet.

En un extrem o en l'altre, aquells 10 minuts havien passat a ser imprescindibles en el seus matins de fer i no fer res. I és per això que, potser hui, durant els seus 10 minuts de pas per una vida que no és la seua, Ell ha viatjat en el temps, i quan s'ha vist a si mateix, entrant i sortint, fent coses que no són les seues coses...S'ha alçat de l'escaló, i sense girar-se per mirar l'entrada a aquell edifici sense porta, se n'ha anat, a fer coses millors que estar allí sentat.

Enfonsar-se

5 de novembre de 2007


Moltes vegades, ens enfonsem de imprevist. No veem el que ha de vindre, i de sobte ens trobem lliutant per nadar i no ofegar-nos.

D'altres, ho vem vindre, i no fem res per evitar-ho. Potser perquè sabem que pasarà de tota manera, o tal volta perquè estem acostumats a que de vegades cal enfonsar-se per tornar a sobreviure.

Halloween vs Tot Sants

1 de Novembre de 2007

Ja fa una anyets, que està notant-se la influència americana de celebrar haloween per aquestes terres. Potser al poble no es note tant, però conforme vas baixant, descobreixes que és molta gent la que farà una festa de disfresses (de zombies, vampirs, bruixes, carabasses i tot això) la nit del 31 d'octubre, i són molts els xiquets que van casa per casa amb això del "truco o trato", que s'assembla a això d' anar a demanar l'aguinaldo en nit bona, però més artificial, i sense panderetes.

A mi, personalment, esta celebració em resulta un poc fastigosa, no sé a la resta que us semblarà. Però ací, la festa és Tot Sants, i encara que em semble que recordar als familiars i amics que ja no estan ha de ser una cosa de tot l'any, i no només d'un dia, és eixa la celebració amb la que em sent identificada. I no amb una muntonada de borinots, disfressats amb vestits comprats al centre comercial.

Anem a vore, aclarim conceptes:

1- Som castelluts, valencians, espanyols o el que vulgueu ser (no vaig a entar ara en discussions nacionals)
2- No som americans
3- Tot Sants és la nostra celebració
4- Les disfresses es celebren en carnaval, que són en febrer

Que es vulga aprofitar la nit del 31 d'octubre per anar de festa em pareix fantàstic (ja que no treballem al dia següent...), però ja que tenim una festa pròpia, celebrem-la, i no fem nostres celebracions que no ho són. Sobretot si són americanes...Una cosa que estiga bé!

Els dimecres..

Dimecres 31 d'Octubre de 2007

Jo tenia una amiga que durant una temporada de la seua vida, i per circumstàncies que no venen al cas, li va agarrar fobia als dimecres.

Hui, eixa amiga ha pujat al bus, per anar, com cada dia a la universitat. En realitat no sabia ni quin dia era, i encara que ho hagués sabut, poc importava, perquè ja feia temps que els dimecres no causaven en ella la sensació de terror que abans causaven.

Però, al pujar al bus, com ja he dit, una olor extranya l'ha envaït, i de sobte ha despertat (perquè, segurament, encara anava mig dormint). Ha passat el viatge pensant en eixa olor que li resultava tant desagradable, i que no sabia ben bé què li evocava, però estava segura d'haver sentit eixa olor abans.

Quan ha baixat del bus, una palidesa i una tremolor de cos l'ha superat, i aleshores s'ha adonat: HUI ÉS DIMECRES. I una terrible angúnia l'ha fet quasi vomitar allí a les rodes del bus. Per sort, ha pogut aguantar.

Més endavant, i camí de classe, unes xiques més joves que ella anaven parlant. Tenien una converssació trivial, poc importava el que anaven dient. Però per a la meua amiga si era important el contingut d'eixa conversació, perquè ella ja l'havia tingut abans. I aleshores ha arribat a la conclusió que deuria haver arribat abans d'eixir de casa: HUI SERÀ UN MAL DIA.

Però ja era massa tard, el bus ja se n'havia anat, i no podia tornar a casa a ficar-se al llit i a esperar que el dimecres passara. Així és que no li ha quedat més remei que deixar passar el dia, i per no ser massa pessimista ha pensat: només té 24 hores, com la resta dels dies.

Malgrat el seu fictici optimisme, hui és dimecres, i l'ombra d'aquest dia l'ha perseguit. I llavors s'ha tirat el café damunt mentre esmortzava, ha perdut uns apunts que necessitava, en la cua per demanar el dinar l'han estibat, ha arribat tard a les classes de la vesprada i ha perdut el bus per tornar a casa, la qual cosa ha suposat esperar una hora més al següent.

Definitivament, els dimecres no són el seu dia. Però en fi, demà serà dijous...Esperem que demà li vaja millor.


"Todo tiempo pasado fue mejor"..

29 d'Octubre de 2007

No se si heu escoltat alguna vegada allò de: "todo tiempo pasado fue mejor". Jo crec, que fins i tot que alguna vegada l'he usada, però pense que perquè no sabia realment el que volia dir.

Per què tot el que ja ha passat ha tingut que ser millor que el que ens passa avuí o el que ens passarà demà? Es que, si ho pensem, "todo tiempo pasado fue mejor", vol dir en realitat "cada día que passe serà peor que el anterior", no? Si faig eixa reflexió, ja no m'agrada tant eixa expressió.

Supose que, aquesta frase, tan usada per les nostres àvies, ha fet sempre referència altres èpoques viscudes per elles, en que el poble era un poble, els cotxes tenien forma de carro estibat per una mula, i la llet i els iogurts les portava un home una vegada per setmana. Ei eixe sentit, l'expressió és correcta, si mirem el deteriorament del poble, que deixa confuses a moltes iaies majors, entre tanta inmobiliària i tanta construcció.

Però, si pensem en la expressió "todo tiempo pasado fue mejor" des d'un punt individualista i propi, vol dir que el nostre passat sempre serà millor que el nostre futur. Cert és, que hi ha èpoques de la nostra vida passada que seran millor que algunes de les que viurem. Però no vull pensar que ja està tot fet, i que cada dia que passe és un pas més per al fracàs.

Així que, propose, des d'un punt més optimista, afegir al meu vocabulari popular i de frases fetes una frase que contrarreste el pessimisme que li entra a un amb allò del "todo tiempo pasado fue mejor". Podria ser, per exemple..."Todo tiempo viniente, cogido con ganas y empeño, podrá ser mejor que el anterior. Y si no mejor, al menos distinto, que ya es algo"


La piscina..

Dijous 25 d'Octubre de 2007

La piscina és un espai que podriem calificar "de reunió". Allí, últimament estic trobant-me en tota la gent del poble. I ja sabeu que jo no sóc massa sociable per ací per estes terres...

Bé, doncs, com he dit, anar a nadar i trobar-te algú conegut és inevitable:

Està el socorrista, que resulta ser el "pardillo" de la teua clase de l'escola, amb qui tot el món es ficava. I descobreixes que en realitat no és tonto: que ha pogut estudiar, treballa, i que fins i tot, tonteja en les jovenetes que van als cursets de natació. O siga, podriem afirmar que tè èxit, o almenys no es pot queixar.

Després estan les que van a aqua gym. Jo em pensava que les que anaven a este tipus de "ball aquàtic" eren aueles (o almenys així ens ho mostra la televisió, no?). Doncs no. A aquests cursets asisteixen les mares dels teus companys de l'institut, que al veure't et fan un qüestionari de preguntes sobre la teua vida actal. I les filles d'eixes mares, o siga: les companyes d'institut. Estes aguanten un poc la compostura mentre les seues mares fan el qüestionari, però no solten cap paraula. Solen mirar-te de dalt a baix, pensant que el banyador et queda mal, perquè et trau les cartuxeres, la celulitis o que el gorro de bany et fa unes orelles horribles.

Després està la gent que va al bany lliure, i també són qüestió d'estudi:

Estan, per un costat, els xiquets d'uns 15-16 anys, amb la cara plena d'acné, que van tots junts en manada, i s'empenyen en nadar tots pel mateix carril, encara que no càpiguen. I he descobert que si al carril del costat hi ha alguna xiqueta primeta, en ortodoncia en la boca i la mateixa quantitat d'acné a la cara, naden més depressa! Això podria ser motiu d'estudi per a sociòlegs.

Per altre costat estan les típiques xiques jovenetes (uns 27-28 anys), que es passen l'hora a un cantó de la piscina, menejant les cames amunt i avall (per no perdre el moviment, sas?), alhora que parlen de problemes sexuals o menstruals.

També estan, com no, els tios un poc ixits. Que fan moviments extranys per davall l'aigua (sort que van inventar les ulleres de bucejar per advertir-ho!), o que es claven la mà al pantaló, buscant que se jo...

I finalment estic jo. Que em passe l'hora alternant el nadar i observar totes estes coses, per compartir la meua sabiduria, per si algun dia decidiu anar a nadar, així no vos trobareu sorpreses!

Algun dia analitzarés les conductes en el vestuari femení, al qual també he descobert comportaments realment extrays...

Gent de biblioteca..

24 d'Octubre de 2007

Estudiant a la biblioteca frequentement descobreixes que et creues en la mateixa gent tots els dies. I resulta agradable, perquè, jo, que sóc prou observadora de tot el que passa el meu voltant, acabe sentint-me com en familia, encara que sentada a soles en una taula.

Tots els dies passa aquella xica musulmana, amb el portàtil, i seu sempre en les taules del mig. No sol estar més d'hora i mitja fent coses. No sé si perquè tindrà classe, o perquè l'ordinador no li aguantarà molt més sense un endoll.

També està aquell xic tan guapo (però gay segurament), que seu al costat de la finestra. Sol arribar a les 8,45. I el primer que fa, es obrir un pot de seven'up (que per cert s'escolta en tota la biblioteca), li pega un glop, i ja escampa tots els apunts. M'he adonat també que té una espècie de ritual amb els post-its, perquè sempre n'apega: un groc, un rosa, un groc, un rosa...

Hi ha també una dona més major, que sol sentar-se al mig també, i que es passa el matí passejant-se per totes les prestatgeries, en busca del llibre perdut.

Després està, un d'eixos que no fa res. I es passa el matí entrant i sortint: li sona el mòvil, ix a esmortzar, saluda a algú, fa com que va a per un llibre...

I finalment, gent que va i torna, que no conec de tots els dies, perquè segurament no solen xafar massa la bibliotèca i hauran arribat allí buscant la facultat d'òptica.

En fins, aquesta gent és ara la meua familia, almenys els dilluns, dimecres i dijous pel matí. Amb tots ells estudie (encara que no parega), i potser per a algú jo també siga part de la seua familia.


Coses nostres...

22 d'Octubre de 2007

Vivim rodejats de gent, i no sabem res de ningú. I ningú sap res de nosatres, clar. Tot té dues direccions.

Hi ha coses que no diem. Hi ha coses, també, que només li les contem a certes persones. Hi ha d'altres, però, que li les contem a qui no li les tenim que contar.

D'entre les coses que no diem estan, per exemple: que ens sentim a soles, que de vegades sentim vergonya de nosaltres mateixa o fins i tot d'algun amic o amiga (el que s'anomena vergonya aliena). Tampoc no diem que tenim dubes de tot allò que ens envolta, que no tenim clar que estudiar haja servit per a alguna cosa. Que estimem, o també que no estimem, d'altres que mentim al dir que estimem, o fins i tot que estimem a altres persones.

Les coses que només contem a certes persones, podrien ser: infidelitats, problemes sexuals, enfermetats i problemes familiars, entre d'altres.

I finalment, estan les coses que contem a qui no tendriem que contar: un secret que no volem que veja la llum, una indecisió laboral al teu cap, confesar a algú que no el/la trobem a faltar, o que estimem a qui no tenim que estimar.

Potser eixes coses ocultes són presisament el a la gent li agradaria saber. A uns, perquè realment es preocupem pel que passa en les nostres vides, i a altres per pura curiositat i per tenir un tema que contar en el bar.

En qualsevol cas, eixos "secrets" de vegades a mitjes que tenim, són nostres. Són sentiments, implusos, formes de vore i viure la vida que no podem negar, ni tampoc tenim per què avergonyir-nos d'ells.
Es tracta tan sols, d'assumir el que fem, diem o sentim, perquè si no, estarem rebutjant-nos a nosaltres mateixa, i cal tenir clar, que no hi ha ningú que ens conega més que nosaltres mateixa, ni tampoc ningú que ens estime tant.

Si poqués ser un animal...quin series?

22 d'Octubre de 2007

Un dia em van fer una pregunta d'eixes estupides, però que tot el món fa almenys una vegada en la vida: Si pogués ser un animal, quin series? I sense cap dubte, vaig contestar: una marieta.

No sé encara ben bé per què, aquella contestació va suscitar una espècie de riseta incòmoda. Com qui vol riure's, però sense voler ofendre...

I quin problema hi ha en ser una marieta? Per què tot el món vol ser un cavall, un dofí, un ós, o un au migratoria? Doncs jo voldria ser una marieta. I en cas de no poder ser-ho, seria una abella o una vaca (a l'Índia, on no les maten eh?). I què passa?

El que passa és que la gent sempre busca un animal que signifique fortalesa, noblesa o agilitat. Pos mira, a mi tot això me la porta fluixa, perquè sent una marieta també podria volar (no massa llarg, d'acord, però també tindria eixa facultat), i en cas de perill puc amagar-me...I a més, sempre m'han agradat els llunars que porta a l'esquena...

Si fora una abella també podria volar, i defendre'm! Val, si pique, acabe morint...Però mira, així he de pensar bé a qui fer mal, i a qui no. I no fer mal perque si, ahí a diestro i siniestro...

I les vaques són animals bons. Fan pudor, si, però també donen llet! I mira, així sempre hi ha algú disposat a tocar-te les mamelles!! I a més, son animals que rumien, de manera que no passen fam, perquè guarden el menjar a la boca, per a altres ocasions!

Ara, qui vol seguir sent un cavall o un dofí eh?

Pues ahí queda eso!

La resaca..

21 d'Octubre de 2007

Ahir va ser el mig any d'Onil. I com que la banda no vam tocar, no anavem a quedar-mos en casa...així és que vam aprofitar per fer bona festa.
A pesar de la música dels moros (per cortesia de La fresa fm), i de que tota Castalla estava reunida en un local de 300 metres quadrats, la festa, el ball i el pasar-ho bé no va faltar.

Hui, la resaca és la millor aliada de la borratxera. És com el càstig que el cos et fa per maltractar-lo. Anit ho vam passar bé, i hui ens passa factura.
Fa 12 hores arribàvem a casa, que per moments ens pareixia més gran, i semblava que els mobles es movien. I tot per culpa de l'últim cubata, sempre sobra l'últim cubata.
Una vegada en el llit tot pareix millorar, l'estómac i el cap pareixen tornar a la normalitat. Però això és simplement un xicotet engany del propi cos, que esperara a que estigues pillant el son per a produïr tot tipus d'angunia i sorolls extranys a la panxa. I aleshores passes la nit (o el dia millor dit), de ruta turística pel corredor, camí del bany.

Però tot passa, i finalment arriba la tranquilitat, i conseguim dormir, encara que poquet, perquè ta mare no tarda gens en cridar-te per a que baixes a dinar. Dinar diu! Un poquet d'amanida i un got d'aigua és l'únic que el cos suporta, i això no és dinar!

Poc a poc va passant el dia, i el pitjor de tot és anar reconstruïnt els recòrds de la nit anterior...Alguna cosa t'arriba a la ment a soles, altres te les han de contar. I llavors arriba l'hora de demanar discuples per comentaris, missatges o ridículs varis per culpa de l'alcohol.

Finalment, el dia acaba amb la típica frase de tots els diumenges a estes hores: no torne a beure més!!

Em sap mal..

19 d'Octubre de 2007

Em sap mal, però hi ha vegades que sent que hi ha gent de la que no vull saber res. I no precisament gent que m'haja pogut fer mal (òbviament, d'eixa tampoc vull saber res), sinó que és gent amb la qui he tingut bones experiències, o he viscut situacions agradables.

Primer, és que no les trobe a faltar. I segon és que, quan diuen de retrobar-se (com un any després), no tinc ninguna il.lusió per veure'ls.

Potser és que sóc així de desaborida, però la veritat, és que crec que un any és massa temps. M'alegra veure eixa gent, però no tenir que resumir un any de la teua vida, en una nit de borratxera. Es massa poc temps per fer-ho.
I és que en un any has anat recollint moltes coses, i el dia a dia t'ha anat donant sorpreses. Com contes tot això en unes hores? A la fi acabes parlant del de sempre: del treball, dels estudis...Que si no se qui està en el paro, que aquell i l'altra ja no estan junts...I a la fí, tornes a parlar de les situacions que vam viure junts (que hem recordat al principi de la nit, al mig, i al final...)

Aleshores s'acaben els temes per parlar, i un silenci incòmode aprofita per filtrar-se al mig de la taula. Un juga en el got del vi, altre menja una ametla que ha quedat de la cervesseta. Altra busca no se qué en el bolso...Tot per evitar mirades que revelen que ningú no està còmode allí. Que quedem perquè hem de fer-ho, però que tard o prompte s'acabarà.

Després venen els brindis. Per a que es torne a repetir! Per nosaltres! I en ralitat ja no hi ha nosaltres. Ho va haver, però en un espai i temps concret.
I una vegada hem arribat a casa ens alegrem d'haverlos vist a tots i cada un d'ells, però desitgem que haja sigut l'última trobada.

Als pocs dies, nosequí et parla pel messenger, i penses que deuries haver-li posat el "no admitir". Perquè comença a contar-te que tal està en França, que qual ha deixat el treball, i que ella mateixa està pensant tenir un fill. I no t'interessa, però fas com que si.

Em sap mal, no se si és egoísme, o és que sóc així de freda. O potser he acceptat massa prompte que eixes amistats només són amistats d'estiu, (Como los amores de verano...). I una vegada a acabat l'estiu...entrem en la tardor, potser massa ràpid.


Coses que em cabregen

17 d'Octubre de 2007

Ja sabeu que en aquest blog no he parlat mai de política. I no m'agrada fer-ho, perquè crec que hi ha coses més interessants sobre les que m'agrada més parlar. La política em farta.

Però no puc evitar fer un comentari sobre el programa d'ahir, el de "Tengo una pregunta para usted". Sincerament, no el vaig seguir del tot, perquè m'agrada més una sèrie que fan a la competència. Però resulta que hui, no es parla d'altra cosa en els mitjans de comunicació de la falta de respecte o el cabreig de Carod Rovira al programa. Resulta que dos de les persones que preguntaven li van dir Jose Luís, en lloc de Josep Lluís. I ell, va defendre que es respectara el seu nom en català, que es com li diuen.

El em cabreja de veritat és que exploten aquest troç, i no traguen, per exemple (i acò si que ho vaig vore) el trosset en que el senyor Duran i Lleida li diu a una xica musulmana que la seua cultura està retrasada (en eixes paraules) front a la nostra, és a dir, indirèctament, li deixa claret, que som superiors a ells.

Clar, resulta més morbós lo del nom del Carod Rovira, que no pas açò. I crec que la "España grande i libre", té moltíssimes coses per les que debatir, i moltíssima ignorància que erradicar. Podrien començar per ahí, i no per incrementar el morbo, buscant sempre la major audiència.

Des d'ací, un suspens a totes les canals de televisió. Molt mal.

Cicles

16 d'Octubre de 2007

Hi ha qui diu que en la vida tot són cicles, i que vivim contínuament dins d'un d'ells. També diuen que quan un es tanca, altre s'obri. I hi ha qui diu, fins i tot, que de vegades n'obrim un, sense que l'anterior s'haja tancat encara.

Si és cert que hi ha èpoques que marquen un abans i un després en la vida. Jo mateixa, de vegades sent que he tingut dos vides. Crec que, fins i tot, he arribat a trobar a faltar l'anterior...Però eixe sentiment d'enyorança se'n passa (i gràcies).

El cas es que jo no havia sigut mai partidaria de la "teoria dels cicles" (ben bé es podria dir així, no?), però supose que és perquè no havia sentit mai com un d'ells es tancava.

L'altre dia vaig sentir la porta, i vaig preguntar: "Es pot saber on vas?" Però no vaig obtenir resposta. Aleshores vaig començar a notar un buit a l'estomac, alguna cosa fallava. Algo o algú havia ixit de moment de la meua vida, i havia estat tan ocupada, que no vaig notar l'absència (ai, famosa absència!) fins que no vaig notar el buit.

Potser per primera vegada un cicle m'ha tancat la porta en els nassos. O potser és una d'eixes circumstàncies que marquen un abans i un després. En qualsevol cas, farem cas a la "teoria dels cicles" i, si un s'acaba de tancar...Esperem que un altre s'obriga.

Estic farta

15 d'Octubre de 2007

Un dia et despertes i t'adones que estàs farta. Que passes d'estudiar, de planificar-te la vida. Simplement estàs farta. D'esperar a que arribe demà, perquè penses que "demà anirà millor", de pensar en estudiar, per acabant treballant. De pensar que has d'estalviar perquè necessites els diners per a açò o per a allò...

I si arriba el dia i suspens? I si després resulta que la feina que has de fer tota la vida no t'agrada? Per què no en lloc d'estalviar gastem tot el que tenim en una bona festa en la gent que estimes?

Jo estic farta. Potser demà el dia ixca més clar. Però també estic farta de pensar que demà tot anirà millor. Al final, tots els dies són demà, i el demà no arriba mai.

La gent no evoluciona..

15 d'Octubre de 2007

El bus de la uni, és un bon lloc per descobrir que tot segueix com sempre. Hui, després de tres anys sense agafar-lo, havia sorgit en mi un sentiment de melàngia. Un voler tornar a començar, una xicoteta il.lusió per vore cares noves, per saber quina gent nova va a la uni...

Però, ilusa de mi, he descobert, en primer lloc, que la mitat dels que baixen a la universitat són els mateixos que baixaven fa cinc anys, quan jo baixava. Després, que les cares noves que han començat la seua vida estudiantil, no són més que copies en miniatura de l'altra mitat, la vellea de la universitat.

Home, tampoc és que esperara girnaldes penjades en la parada, ni que ferem una conga allí tots esperant el bus..."La conga, de jalisco, ahí viene, ahí viene..." Però no sé, si vore la gent evolucionada.

Tampoc és que jo siga massa sociable, tot hi ha que dir-ho, sobretot en la gent de Castalla. Però crec que tres anys fora també m'han obert un poc les idees. Tenir la necessitat d'obrir-te a la gent quan estàs fora de casa fa que, quan arribes al poble mires a la gent d'altra manera. Penses que perquè tu has tingut una experiència nova, que has conegut gent diferent...la resta també ho ha fet. I resulta que ha sigut tot el contari. Que no només no han conegut gent nova, sino que el cercle en el que estaven s'ha fet més xicotet, i els resulta impossibe ixir d'allí.

Aleshores, vas en el bus, i tres anys després, t'adones que la gent conta les mateixes històries que abans. Parlen en la mateixa gent, i en ningú més. Aquella persona en la que no et vas dur massa bé, per qüestions realment absurdes, seguix fent-te la mateixa mala cara.

Sería massa orgull per la meua part dir que per a aquella gent jo era massa. També sería ofensiu per a mi, dir que era massa poc...Simplement, les expectatives buscades no coincidien, i cadascú va tenir que seguir el seu camí.

Esperava que almenys compengueren eixa qüestió que pareix tan simple: quan dues persones no busquen el mateix...no hi ha res fer. No s'encontraran. Però pareix que hi ha gent que no evoluciona.

No és a mi a qui em toca dir que és realment trist, sino a ells. Jo els propose: aillar-se de la gent en la que van. Vore's en la necessitat de tenir que parlar en persones a les que no coneixen.

Només per a que puguen descobrir les persones i les experiències que estan perdent-se, i que estan al seu voltant, ni més llarg ni més prop.

Coses a fer en una estació de tren

13 d'Octubre de 2007


Passar dues hores en l'estació del tren esperant que surta el teu tren pot ser ben divertit, al contrari del que molts podreu pensar...

Així és que, si algun dia vos veieu en eixa situació, algunes de les coses que podeu fer per passar el rato poden ser:

1- Escoltar música
2- Escoltar música i veure com alguna gent camina al ritme de la música que escoltes
3- Llegir una revista
3- Llegir una revista i vore com el del teu costat la llig amb tu i gira el cap quan el mires...
4- Veure com aquella parella del fons discuteix
5- Veure com es reconcilien
6- Fer-li gracietes als xiquets que passen amb els carros, estibats per les mares, que li pregunten que és el que han vist per riure's
7- Riure's d'aquella xica que arriba tard, i no ha tingut altra millor idea que posar-se tacons. I corre com un pato marejat perquè perd el tren direcció Moixent
8- Fer porra contra tu mateixa per endivinar en quina línea es posarà cada tren
9- Pensar en totes les coses que has de fer quan arribes
10- Deixar de pensar-ho, perquè has d'estar sentada dues hores, i no té sentit pensar en el que has de fer...
11- Mirar la vestimenta de la gent i pensar de què treballaran
12- Escoltar conversacions alienes
13- Escoltar conversacions alienes i descobrir quant d'estupida pot ser la gent
14- Parlar amb el veí de butaca del temps...Pos hui ha ixit el sol...Menos mal, perquè la que va caure ahir...Si si...
15- Reorganitzar-te el bolso: treure tot el que tens dins i tornar-ho a repartir pels distints compartiments.
16- Descobrir que portes molta merda en el bolso que no et fa falta
17- Tirar allò que no et fa falta

I si li poseu imaginació, segur que teniu més idees!!!

Ale, ja sabeu. Si vos avorriu és perquè voleu!

El fred..

11 d'Octubre de 2007


















Que bé, ja està ací el fred...Hui ja he notat jo la frescoreta en el cos, no només a la matinada, que has d'estirar la manta per tapar-te les orelles (amb la possible conseqüència que assomen els peus per davall), sino al sortir al carrer.

Els carrers mullats, les iaies en els típics paraigües de quadres, i els iaios...negres. Els planters a les voreres, i algun macarreta en l'edat del pavo que es posa la caputxa de la sudadera pensant que això li estalviarà un constipat. I també l' aire fresquet que et pega en la cara i et gela el nas...

Però, el millor del fred i la putja no és que ploga o faça fred en sí, sino la sensació de plaer quan entres a casa i sents la calentoreta de la llar. Perquè encara que siga prompte per encendre el foc, la casa ja desprén caloreta, i quan entres, amb els peus mullats i el nas gelat, no hi ha millor satisfacció que sentir com el cos va calfant-se, només d'estar a casa.

L'evolució...

8 d'Octubre de 2007

L'esglesia diu que els éssers humans som fills d'Adan i Eva, que van ser expulsats del paraís.

Hi ha, però, altra versió més científica i creïble que diu que els éssers humans venim dels micos. Falta trobar, a dia de avuí encara, el conegut "eslabón perdido", que marca definitivament l'últim pas de mico a humà.

Una de les característiques importants que ens diferència dels micos és el dit polze. Diuen que sense aquest, no haguéssim pogut evolucionar com ho hem fet, perquè aquest dit és el més important de la mà, ja que ens permet manipular, escriure, etc.

Altra característica és la diferència cerebral. I és que, el cervell humà, pesa 4 vegades més que el del mico, com a conseqüència de la diferència de tamany d'algunes regions cerebrals, sobretot en la zona frontal del cervell.

Però, jo, que sempre he tingut les meus pròpies teoríes sobre els éssers humans (els que em coneixeu, ja ho sabreu), crec que aquesta teoria es queda curta. Jo crec que va ser la "teoria de l'evolució" hasta fa uns quants anys. Ara més bé podria ser la "teoria de la involució".

I per què? En primer lloc, crec que hi ha persones que ni tan sols han arribat a la teoria de l'evolució...Es van quedar en el cos d'un ésser humà, però amb el cervell d'un mico. (I potser el dit polze haurà sigut obra de Corporación Dermoestética, per tapar sospites...).
En segon lloc, els que van arribar a evolucionar, crec que van tocar la cúspide, i aleshores van començar el descens. I això es pot demostrar si comparem el nivell de raonament de fa uns anys en el d'aquestos dies: decepcionant.

Altra característica important per veure aquesta involució humana és la forma en que aquests éssers decadents s'agrupen, i com es relacionen entre ells. Generalment ho fan al voltant d'un líder, que sol vestir de Pull and Bear i portar sabates de ballarina de color platejat. Els cabells els porta tenyits i planxats en plaxa de perruqueria, amb una diadema que li'ls arreplega cap enrrere lo suficient per veure però sense mostrar les orelles...
La resta de la manada sol vestir del mateix estil, però, sense repetir cap peça de roba del lider, perquè ell s'ha de diferenciar, ha de quedar clar que està per damunt.

Quant a la forma d'actuar, el lider és qui sol decidir, encara que sempre demanarà l'opinió dels súbdits, per fer veure que és una persona democràtica, que, encara que es faça el que ell diga, escolta el que ha de dir la resta.
A classe, o al lloc de treball, és fàcil distingir una manada d'humans involucionats, perquè solen seure junts, i rumiar sobre la vestimenta de la professora o el cap, i sobre l'ortodòncia d'algua companya.

I en qüestions de defensa, sempre estan disposats a morir pel seu líder. Discutiran sobre la cosa més absurda, si això significa seguir romanent a la manada.

Per a qui no forme part d'alguna manada d'humans en involució, no us heu de preocupar. Segurament el vostre estil de vestir no estarà dins la moda, potser porteu els cabells despentinats, i en tota la certesa del món, no tindreu a ningú que lluite o vos defense d'altres manades d'humans.

Però...sabeu què? Millor perdre la força un mateix que agrair a qualsevol que la perda per nosaltres, no?

La gossera..

5 d'Octubre de 2007

La gossera és un estat d'ànim que tot el món hem patit alguna vegada. El problema és que no té sol.lució mèdica, per tant, hi cobra una especial importància la força de voluntat, per véncer-la.

Els primers símptomes de la gossera són, per exemple sentir que una força sobre-humana impedix que t'alces del sofà per agafar el comandament a distància, que has deixat damunt la taula. I atenció, perquè aquest estat d'anim és molt intel.ligent, i no permetrà que alces el cul del còmode sofà, sino que esperarà que passe ton pare, ta mare, el teu germà o fins i tot el gos, per demanar-li que t'acoste el comandament.

Altre símptoma és, per exemple, quan esteu dinant a taula, i veus que no queda aigua en el pitxer, però aguantes ahí com un campió, tirant flames per la gola si fa falta, per no alcar-te a plenar-lo. En aquesta situació, també esperes que algú faça la intenció d'alcar-se de la taula...I aleshores, quasi sense poder parlar, de la secor de gola que tens, demanes aigua com si estigueres a un desert. Però atenció! Aquest moment és important, perquè descobreixes que tu no eres l'únic gos que hi ha en taula! I és que, al mateix temps que tu supliques un poc d'aigua, ta mare demana una mandarina, i ton pare un ganivet per tallar el pà!
I si, el teu germà, en eixos moments es caga en la familia, mentre ve en el carret de la compra...en tot el que li hem demanat.

El tercer símtoma és el ja nomenat en un post anterior...Alcar-te a per una manta en plena nit, cosa que no fas fins que t'han ixit estalactites al nas.

Després està també, estant al llit, el conegut símptoma de "em pixe damunt". Aquest és curiós, perquè ahí és on es veu les meravelles del cos humà. Com aguanta ahí la pixera eh? Jo imagine, a dintre meua la bufeta tota unflada, i l'esfínter ahí apretant, fent força...I després està la ment, enemiga mortal de la bufeta i l'esfínter, perquè en aquests moments sempre li pega per somiar que t'alces a pixar, o en waters voladors, o en una aixeta oberta...I la bufeta i l'esfinter ahí, aguantant, fent presió per véncer la ment...

En l'últim extrem de la gossera està, el dutxar-se. Quina mala llet, quan t'has de ficar a la dutxa en el fred que fa!!Jo em ficaria en roba, ho jure. Açò fa que planifiques a la perfecció un horari, sobretot els caps de setmana, perquè entre setmana sempre ixes a algún lloc: a classe, a comprar alguna cosa, etc. Però hi ha caps de setmana que no ixes...I ahí és on la gossera fa el seu efecte, fent preguntes al teu subconscient: "Si no has d'eixir, ¿per a què vols dutxar-te?" I tu: "Nooooooo!!Maleídaaa!!"
Aleshores planifiques un horari, de manera que: si has d'eixir el dissabte pel matí, per exemple, et dutxes el divendres a la nit...I si després ja no ixes fins el diumenge, perquè eixe cap de setmana et pega per estar en casa...Doncs fins el diumenge a la nit ja no et tornes a duxar. De manera que la gossera ha aconseguit que evites la dutxa el dissabte. Inteligent, eh?

En fins, com he dit, la força de voluntat és l'unica que pot fer front a aquesta gossera, sobretot en l'últim cas! Marranos!


Tot té un preu..II

4 d'Octubre de 2007

Com molt bé ilustra Maitena a l'anterior vinyeta, tot té un preu en esta vida. Però, no només un preu material, és a dir, no un preu en diners.

De vegades, hem de pensar molt bé com actuar, perquè sinó, podem pagar un preu molt alt.
I si no, quantes vegades hem pensat que deuriem haver tingut paciència? Quantes vegades ens hem arrepentit de moltes coses de les que hem fet? Perquè segur que els nostres actes ens han costat més d'una vegada alguna amistat, alguna relació de parella, o fins i tot...el nostre volgut i preciat orgull.
Ara bé, també ens haurà passat, segur, el contari, i perdre alguna d'eixes relacions haurà sigut més bé una alegria, que no pas un disgust.

Però clar, eixes conclusions es trauen una vegada s'han pres les decisions oportunes, i una vegada ha passat el temporal tot és veu clar! El problema està quan hem de treure paraigües, per si plou...No sé si m'explique.

La meua iaia sempre deia que les coses venen quan venen, i hi ha que deixar-les vindre. Però, i mentre arriben? I quan les vem vindre? I quan sabem el que passarà? I sobretot, i quan sabem el que passarà i no podem fer res per a que no passe? I pitjor encara! I quan desitgem que passe, a pesar del preu que sabem que anem a pagar?

Jo crec que la meua iaia tenia tota la raó del món, però és fàcil dir-ho quan s'han viscut 84 anys, i veus el resum de la teua vida des de lluny. Ara, als 23, és difícil fer un resum objectiu del camí, i menys encara, projectar una visió de futur.

Tot té un preu...

4 d'Octubre de 2007

Plorar...

3 d'Octubre de 2007

Plorar és algo que hem fet des de xicotets. El que passa és que els motius per què es plora van canviant a mesura que anem creixent.

Supose que el primer motiu pel que vam plorar va ser per la traumàtica experiència de passar del nostre petit món aquàtic de dins del ventre de la mare, al gran món aèri en el que ens trobem.
Jo no recorde esta experiència, però supose que vaig plorar molt, perquè jo sempre he plorat com una magdalena.

Després estan, i això si ho recorde, les rabietes que agafavem de menuts: perquè no t'agradava el dinar, perquè volies llepolies, perquè se t'havia escapat el globus d'heli que el pare t'havia comprat 5 minuts abans, per qualsevol mini-agressió física o verbal (Recorde que un dia vaig plorar perquè una companya de classe em va dir "sagala". Ahí em va ixir la finolis que portava dins), etc.

A mesura que anavem creixent, els motius pels que ploravem eren més difícils d'explicar, perquè si ho pensem, el plorar es un acte que va de fora a dins, és a dir, comencem plorant per coses que es poden tocar, externes a nosaltres, i acabem plorant per sensacions o sentiments que de vegades no sabem ni com s'anomenen.

També podriem parlar dels llocs típics per plorar, que solen ser explotats a les pel.lícules, i en els quals tots hem plorat alguna vegada: està el llit, el bany (sentat a wàter o en la dutxa. Este lloc m'agrada, perquè dins la dutxa, plores i no sents que les llàgrimes et mullen la cara!), el cotxe, el carrer (en algun moment d'exaltació de l'amistat en plena borraxera), etc.

I després, estan els motius pels que plora una persona adulta: per la pèrdua d'algun familiar, per la fí d'una relació, per l'aprovat de l'últim exàmen de la carrera, perquè el test d'embaràs diu que "no", perquè el test d'embaràs diu que "si", perquè passes a ser "fijo" en el treball, perquè has acabat de pagar el cotxe (no podrem dir el mateix de la hipotèca), perquè no t'has pogur tragar l'orgull, etc.

En fins, podem dir que plorar és cosa de tots, i que els motius són ben variats.

I el que no haja plorat per algun d'aquestos motius, que tire la primera pedra...

Somnis..

2 d'Octubre de 2007



Els somnis són com un "desliz" del subconscient, que aprofita que la ment està despistada, per treure tots els traps bruts, les més absurdes o insòlites fantasies, els desitjos més oscurs i interns que pugam tenir...

La interpretació d'un somni pot tindre varies versions. Diuen que si somies que caus per un precipici és que tens por d'enfrentarte a alguna cosa o situació. Clar, no és difícil arribar a eixa conclusió, perquè no crec que tirar-se per un precipici puga arribar a significar que tens ganes de sopar un got de llet. Seria absurd.

Després també diuen que, si somies que voles és perquè eres una persona ambiciosa, interpretació que podria raonar qualsevol persona que tingués el cap al lloc.

Però no tot són somnis d'eixa ximplesa. Existeixen somnis de més difícil interpretació. Per exemple: somiar que estàs al mig de la mar, damunt d'un matalàs de 2x2 (important el detall eh?), al qual li has col.locat un motor d'una barqueta d'aquestes de motor (òbviament). I anar navegant pel mar Mediterrani amb la teua "barca" de confecció pròpia.

Quina interpretació pot tenir aquest somni? Pot ser que el meu matalàs és xicotet, i en necessite un més gran. O tal volta que vaig curta de diners per comprar-me una barca com Déu mana.

En fi, s'accepten tot tipus d'interpretacions...

Tot i res...

1 d'Octubre de 2007

Arriba un dia en que, per sort o per desgràcia, t'adones que no signifiques res en la vida de ningú, o potser ho eres tot, i fins i tot pots ser-ho tot, i res, a la vegada.

En no significar res em referixc a que la teua vida, i tu, en general, pots arribar a ser, com a molt, una milèssima part en la vida d'una persona, al igual que la resta de la gent, només serà una xicoteta part en la teua vida.

Des de xicotets, estem envoltats de gent: els pares i la família en general, els/les mestres, els companys de l'escola, els de futbet, tenis o qualsevol esport que practiques, els companys del conservatori, de la banda, els amics dels amics...I ara, deu anys després, caben en una mà la gent en la que segueixes tenint alguna relació.

Potser, durant un espai de temps relativament curt, vas ser la millor amiga, companya, confident, amant, enemiga, etc., d'algú. Però eixe temps va passar, i hui, et creues en algú del passat en el bus, i sents que la vida en comú amb eixa persona ha desaparegut per complet. Arribes a pensar, fins i tot, que no ha sigut real. Els recòrds estan al teu cap, però s'esfumen quan veus que la persona que compartia protagonisme amb tu gira el cap, evitant creuar les mirades, i llavors, forçar un salut incòmode i inoportú.

Segurament, alguna d'eixes persones va ser la cuplable de que hui en dia m'agrade la música que m'agrada, o de que haja estudiat el que he estudiat, i no altra cosa. Segurament també hauré disfrutat de molts concerts i moltes festes loques gràcies a la influència d'eixes persones. Perquè, encara que no ho sàpien (perquè jo tampoc vull un salut forçat i incòmode), una cançó, un comentari, una mirada, un gest...Poden canviar el rumb d'una persona.

I aleshores descobreixes que eres qui eres per eixes persones, perquè un dia algú et va fer mal, i des d'aleshores vas canviar la teua forma de confiar en la gent. Altre dia, algú et va fer feliç, i llavors vas pensar que tu també volies fer feliç a algú. Un altre dia, algú va fer que escoltares una cançó, i a partir d'eixe dia no t'has perdut cap concert d'eixe grup. Un altre, algú et va donar a provar un plat especial, i des d'eixe dia t'agrada la cuina...

Resulta almenys curiós, com eixos instants són el resum de nosaltres mateixos, perquè són els instants que ens han anat definint. És tot el que tenim, i que és nostre realment.
Però al mateix temps, no tenim res, perquè és el primer que oblidem. El principi de tot desapareix, i arriba un dia en que ens preguntem com hem arribat fins ací.

Només hi ha que anar enrrere, i pensar en cada detall que ens ha fet canviar, potser no serà res, quasi un minúscul segon en el passat. Però, un segon que ho és tot.

Coses i gent de poble...

26 de Setembre de 2007

Quan has estas un temps fora del poble, i després tornes, veus que la gent del poble fa coses rares...

Primer, s'extranyen de que hages tornat, sobretot les iaies. Com si es que anar-se'n implicara no tornar. No sé...Ma casa està ací, per què no hauria de tornar?

Després, la gent més jove, et mira. Potser si portares més temps al poble, o al menys estigueres ací a menut, passarien de tu. Però com fa temps que no estàs ací, et miren, com dient: què fa esta ací?

Altra gent que fa coses rares és la gent de la quinta o més o menys de la teua edat, en la qui potser has tingut alguna mala experiència, no massa traumàtica tampoc, però en fins...Ja m'enteneu. Potser compartir pupitre en classe, taula en l'institut i treure bones notes són factors que no tot el món suporta!
I aleshores, després de 5 anys de no veure eixa gent, et creues un dia, per sorpresa, en la papereria...I tu, que sents fins i tot alegria per creuar-te en eixa gent, que oblides tot el passat i saludes en un amigable i formidable "hola!", no rebs contestació. Només una mirada de dalt a baix, i aleshores sents que estan pensant de tu: "eixa camiseta ja la portaves en l'institut".

A continuació, estan els tios que diuen que no t'han vist mai per Castalla. Ixes un dissabte, i sempre està el tio que s'acosta: "Hola guapa, de donde eres? " i tu, que sas que és fill de Maria la cantaora, que el seu germà és el cunyat de l'amic del meu germà, i que va tenir una novia durant 5 anys y 3 mesos, te'l mires de dalt a baix, i li contestes: "D'ací, de tota la vida". I aleshores et contesta: "Ah, pos no t'havia vist mai". I, amb un somriure d'orella a orella i alçant els muscles, vas donant uns pasos enrrere, mentre penses..."Òbviament..."

Les dependentes del super són també tema de discussió. Et pregunten pels estudis, que si has acabat, o si et queda molt, que què faràs ara...Però la pregunta que a mi més m'agrada és: "I València que, es molt gran, no?" En eixos moments tendries ganes de que ixquera de la xicoteta parcela de mig metro en la que està ficada, per donar-li una abraçada i dir-li: "Pobreta..."

Bé, en realitat són les coses que té el poble. Així i tot, és el meu poble, i encara que no em ficaria mai en una lluita amb ningú que intentara ofendre'l, no s'està mal.
I tota esta gent, en realitat no donen ganes d'anar-se'n, sino tot el contrari, perquè quan et creues en algú que compleix alguna de les característiques anteriors, t'alegres d'haver tornat, però sobretot d'haver-te'n anat abans, perquè sino, ara series com ells.

(No) trobar a faltar...

25 de Setembre de 2007



Com ja vaig comentar en un post anterior...Els éssers humans ens definim per l'absència, i no per la presència. I això em porta a pensar, inevitablement, a allò de "trobar a faltar": una persona, un poble, una ciutat, una vida anterior, una vida que no s'ha tingut mai, etc.

Hui, en la uni, he trobat gent que feia temps que no veia. Gent que va formar part de la meua vida durant uns dies, uns mesos...Però que van deixar d'estar ahí a partir del segon dia que no ens veiem.

Amb això, he pogut descobrir (igual no és ninguna novetat, però jo ho he descobert hui), que l'absència es defineix sempre pel grau d'intensitat en que trobes a faltar aquesta absència. De manera que si no es troba a faltar, l'absència no es fa present.

Inevitablement, no trobe a faltar molta gent o moltes circumstàncies en la meua vida i això no vol dir que si ens tornem a trobar no m'alegraré i que no ho passarem bé. Però simplement serà això: l'instant.
Després, direm que quedarem, que farem un sopar (como en los viejos tiempos), que ens vorem a menut...I novament al tercer dia a tots se'ns oblidarà.

De manera que, el no trobar a faltar moltes coses no significa que no pensem en com de bé estàvem, i com ens reiem quan reiem junts. Ho pensem, pero simplement...és que no ho trobem a faltar.