Coses i gent de poble...

26 de Setembre de 2007

Quan has estas un temps fora del poble, i després tornes, veus que la gent del poble fa coses rares...

Primer, s'extranyen de que hages tornat, sobretot les iaies. Com si es que anar-se'n implicara no tornar. No sé...Ma casa està ací, per què no hauria de tornar?

Després, la gent més jove, et mira. Potser si portares més temps al poble, o al menys estigueres ací a menut, passarien de tu. Però com fa temps que no estàs ací, et miren, com dient: què fa esta ací?

Altra gent que fa coses rares és la gent de la quinta o més o menys de la teua edat, en la qui potser has tingut alguna mala experiència, no massa traumàtica tampoc, però en fins...Ja m'enteneu. Potser compartir pupitre en classe, taula en l'institut i treure bones notes són factors que no tot el món suporta!
I aleshores, després de 5 anys de no veure eixa gent, et creues un dia, per sorpresa, en la papereria...I tu, que sents fins i tot alegria per creuar-te en eixa gent, que oblides tot el passat i saludes en un amigable i formidable "hola!", no rebs contestació. Només una mirada de dalt a baix, i aleshores sents que estan pensant de tu: "eixa camiseta ja la portaves en l'institut".

A continuació, estan els tios que diuen que no t'han vist mai per Castalla. Ixes un dissabte, i sempre està el tio que s'acosta: "Hola guapa, de donde eres? " i tu, que sas que és fill de Maria la cantaora, que el seu germà és el cunyat de l'amic del meu germà, i que va tenir una novia durant 5 anys y 3 mesos, te'l mires de dalt a baix, i li contestes: "D'ací, de tota la vida". I aleshores et contesta: "Ah, pos no t'havia vist mai". I, amb un somriure d'orella a orella i alçant els muscles, vas donant uns pasos enrrere, mentre penses..."Òbviament..."

Les dependentes del super són també tema de discussió. Et pregunten pels estudis, que si has acabat, o si et queda molt, que què faràs ara...Però la pregunta que a mi més m'agrada és: "I València que, es molt gran, no?" En eixos moments tendries ganes de que ixquera de la xicoteta parcela de mig metro en la que està ficada, per donar-li una abraçada i dir-li: "Pobreta..."

Bé, en realitat són les coses que té el poble. Així i tot, és el meu poble, i encara que no em ficaria mai en una lluita amb ningú que intentara ofendre'l, no s'està mal.
I tota esta gent, en realitat no donen ganes d'anar-se'n, sino tot el contrari, perquè quan et creues en algú que compleix alguna de les característiques anteriors, t'alegres d'haver tornat, però sobretot d'haver-te'n anat abans, perquè sino, ara series com ells.

(No) trobar a faltar...

25 de Setembre de 2007



Com ja vaig comentar en un post anterior...Els éssers humans ens definim per l'absència, i no per la presència. I això em porta a pensar, inevitablement, a allò de "trobar a faltar": una persona, un poble, una ciutat, una vida anterior, una vida que no s'ha tingut mai, etc.

Hui, en la uni, he trobat gent que feia temps que no veia. Gent que va formar part de la meua vida durant uns dies, uns mesos...Però que van deixar d'estar ahí a partir del segon dia que no ens veiem.

Amb això, he pogut descobrir (igual no és ninguna novetat, però jo ho he descobert hui), que l'absència es defineix sempre pel grau d'intensitat en que trobes a faltar aquesta absència. De manera que si no es troba a faltar, l'absència no es fa present.

Inevitablement, no trobe a faltar molta gent o moltes circumstàncies en la meua vida i això no vol dir que si ens tornem a trobar no m'alegraré i que no ho passarem bé. Però simplement serà això: l'instant.
Després, direm que quedarem, que farem un sopar (como en los viejos tiempos), que ens vorem a menut...I novament al tercer dia a tots se'ns oblidarà.

De manera que, el no trobar a faltar moltes coses no significa que no pensem en com de bé estàvem, i com ens reiem quan reiem junts. Ho pensem, pero simplement...és que no ho trobem a faltar.

Rebentar...

23 de Setembre de 2007


Les persones també rebentem, i jo, que sóc molt de buscar al diccionari, he buscat, i he trobat:
- Rebentar: Obrir-se, un objecte, cedint a una pressió interior.

Diuen que els globus rebenten perquè les partícules, al seu interior van molt de pressa, i xoquen contra les parets, fins que el dèbil material del que estan fets aquests entreniments infantils, cedeixen a la força de les partícules, i rebenten...

En realitat té sentit, perquè si els globus no cediren a eixa força, acabaríem vivint en un món ple de globus de colors gegants...Així és que, cal pensar que, estos globus, tenen un límit.

Supose que un dia, es van alçar i van convocar una reunió. Podríem dir que el Sindicat de Globus Associats (SGA), estava cansat de ser flexible davant qualsevol vent de canvi. De manera que, farts d'aquestes condicions, van decidir que la seua flexibilitat tenia un límit, i que no consentirien que ningú sobrepassara la línia, arriscant la seua vida, si això passava.

I a partir d'eixe dia, els globus, rebenten de poqueta cosa...Però és que no estan dispostos a suportar ninguna humiliació per part de ningun xiquet o xiqueta malcriada.

En realitat, no som tant distints, els humans dels globus, no?


Morella..

23 de Setembre de 2007






Supose que podria posar fotos més boniques dels tres dies passats en Morella: de la ciutat, de la muralla, de l'aqüeducte, de caragols (he fet 15.000 fotos d'aquests graciosos animalets que van ixir amb la plutja), del castell, dels carrers...

Però aquesta és la foto que més m'agrada de totes. És una foto tirada des del castell, el sol estava baixant i el bulto que hi ha en el cantó de baix esquerre sóc jo, recolzada sobre la muralla.


Les dues cares de la Lluna

20 de Setembre de 2007


Diuen que la Lluna té dos cares, i ací sempre vem la mateixa. En realitat tot té una explicació científica, i és que, la Terra tarda el mateix temps en rotar sobre sí mateixa, que la lluna sobre sí mateixa i sobre la Terra. De manera, que totes dues acaben de pegar la volta al mateix temps...


Si imagine que sóc la Lluna, he d'imaginar també que tinc dos cares. Una que es veu, i altra que no.
La que es veu deixa a l'aire aspectes que no defineixen massa bé qui sóc, però que donen una imatge de mi més bé alegre, o viva, a la vegada que un poc tancada o discreta.
La que no es veu, potser té més aspectes que em definirien, però que no es veuen a simple vista, perquè sempre queden tapats, ja que no em dona temps a pegar la volta tan ràpid sobre mi mateixa!
De manera que, en tot açò, cobra una especial importància el temps. I és que, depenent del temps que tinguem per conèixer-nos, es veurà una cara o altra. O potser ens quedem a mitges, i aleshores es crea una imatge de mi un poc confusa.

És per això que, si pregunteu per ahí sobre mí, trobareu diverses opinions, que no sempre seran bones. Però que, com he dit, dependran del temps compartit en eixa persona.

Ser o no ser...

19 de Setembre de 2007

Les decicions són un invent poc grat. No se qui les va inventar, però es va quedar ben a gust.
En sí, la paraula "decisió" a mi ja em sona mal, potser perquè sé que després de prendre-la, sempre et quedes en la sensació de que has pres la incorrecta, i aleshores arriba la pregunta que tots ens hem fet alguna vegada: "I si hagués decidit el contrari?"

Quan hi ha varies opcions no és tan roïna, eixa sensació, perquè en número, són més les opcions que has rebutjat. Però quan les opcions són soles dues...Ufff...

A mi m'agradaria tenir tres vides:

La primera per viure-la tal qual, amb les decisions que he pres fins ara, i les que hauré de prendre.
La segona per decidir justament el contrari del que vaig decidir en la vida anterior.
I la tercera per quedarme en l'opció més acertada.

Lamentablement, això no és possible (exepte per als budistes, que creuen en la reencarnació, però clar, no te gràcia si no et reencarnes en tu mateix...Altre dia parlaré de les coses en les que m'agradaria reencarnar-me...).

Així que, ens hem de conformar en la vida que tenim i prendre les decisions que hem de prendre, la qual cosa suposa acceptar les consequències, i viure constantment en la duda del que hagués passat.

Bé, això, o no pensar en res, i acceptar el que fem com a un pas més que hem de donar...Pero ja em coneixeu, i jo sempre pensaré "I si hagués decidit el contari?"


L'egoísme..

16 de Setembre de 2007

L'altre dia, tenint una conversació molt interessant en un amic, vaig decidir que tenia que escriure alguna cosa sobre l'egoísme
En primer lloc, busquem al diccionari "egoísme", i trobem:

- Egoísme: excessiu amor de sí mateix que fa atendre únicament a l'interés propi, fins i tot fent dany alié.

Jo crec que tothom, alguna vegada ha sigut o será egoísta, i a causa d'això, tothom ha fet, o farà mal a altra persona en algun moment de la seua vida.
La qüestió és: On es troba l'equilibri? És a dir, com s'aconsegueix atendre únicament a l'intrés propi sense fer dany alié? O és que son dues coses que no poden anar mai unides?

Hi ha persones que intenten amagar l'egoísme, o potser no ho intenten, i és un impuls inconscient...És quan, per exemple, es demana atenció a la parella. Quan la parella té molta feina, o poc temps lliure, i se li demana més temps. Temps que ha de restar-se a ella mateixa, per dedicar-nos a nosaltres no? Això es una forma d'egoísme.

D'altres, i no se si és que està ara de moda, van presumint de ser egoístes, perquè creuen que ser egoísta es sinònim de ser hedonista, i per això, jo he buscat hedonisme, i he trobat:

- Hedonisme: Doctrina filosòfica que identifica el bé amb el plaer.

Potser hauríem de fusionar ambdúes definicions, per fer referència a eixa nova espècie de gent que fa elogi del seu egoísme, quan en realitat es podría dir que perteneixen al terme "egonísme".

- "Egonisme": Doctrina filosòfica portada a terme per prou persones impresentables, que identifiquen el bé amb l'excessiu amor de si mateix, i això fa atendre únicament a l'interés propi, fins i tot fent dany alié. (Consultar també el terme narcisisme).

Les mestres de 1923...

16 de Setembre de 2007

Un amic em va enviar un mail l'altre dia, on venia un modèl de contracte de les mestres de 1923, ací vos deixe el més significatiu, perquè no te desperdici.

"La señorita... acuerda:

- No casarse. Este contrato queda automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa.
- No andar en compañía de hombres.
-Estar en su casa entre las 8.00 y las 6.00 de la mañana, a menos que sea atender en función escolar.
- No pasearse por heladerías del centro de la ciudad.
- No abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del Presidente del Consejo de Delegados.
- No fumar cigarrillos. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra fumando.
- No beber cerveza, vino ni whisky. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra bebiendo cerveza, vino o whisky.
- No viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre.
- No vestir ropas de colores brillantes.
- No teñirse el pelo Usar al menos dos enaguas.
- No usar vestidos que queden a mas de cinco centímetros por encima de los tobillos.
- Mantener limpia el aula, barrer el suelo al menos una vez al día, fregar el suelo del aula al menos una vez a la semana con agua caliente, limpiar la pizarra al menos una vez al día.
- Encender el fuego a las 7.00, de modo que la habitación esté caliente a las 8.00, cuando lleguen los niños.
- No usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios. "

Ja pot ser vocacional, la funció de ser mestra, que jo...per molta vocació, hagués preferit morir de fam, en aquell temps.

Les primeres frescoretes...

10 de Setembre de 2007



L'altre dia, vaig vindre de tocar tard...Serien les 4 del matí. Vaig arribar a casa, vaig desmontar el flautí, vaig reballar la roba, em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit.


El cas es que ja vaig notar el llit fresquet, però no vaig voler tirar-me ninguna manta, perquè vaig persar que encara era massa pronte, i perquè les mantes estaven baix...i la gossera em podia (tot hi ha que dir-ho...).



Aleshores, a tota persona li arriba el moment en que, estant al llit, comença a notar una frescoreta als peus...i t'agradaria tenir algú a qui arrimar-los, però per molt que busques, estàs soles al llit. Es presenta doncs, l'opció de fregar-los entre ells. I fregues i fregues, però com que els dos estan a la mateixa temperatura...segueixen igual de gelats.

Després ve l'hora d'arraulir-se com una boleta de llana, i agafar-los amb les mans. I amb això pot ocórrer que es calfen els peus...o que es gelen també les mans. L'ordre dels factors no altera el producte.


Seguidament arriba l'hora d'estirar la camiseta del pijama, desitjant que es convertisca en camisó, i arribe als peus. Però això no ocorre, òbviament.

A la fí...encens el llum, i veus que el rellotge marca les 6 menos vint, i penses que ja has perdut prou temps de son. Aleshores, i sentint que el fred ha vençut l'orgull, baixes les escales, en busca de la punyetera manta.


Però el millor de tot, és la cara de satisfacció una vegada estàs al llit altra vegada, tapada fins les orelles, disposta a agafar el son d'un moment a altre, pensant que has superat les primeres frescoretes de la ja vinent tardor...

Les Festes

4 de Setembre de 2007


Jo no m'he sentit mai castelluda. En fins, sóc de Castalla, però mai he sentit eixe sentiment...El sentiment de pertànyer a un lloc, de sentir-te orgullosa de ser d'allí, etc. De manera que no faré ara ací massa lloances del meu poble.


Potser, en la competitivitat evident entre Castalla i Onil, sempre pareix que que si que porte dins eixe sentiment, però crec que no és més que una interpretació del que se suposa que la gent espera.
Quan la gent, en València, em preguntava d'on era, no responia"de Castalla", sense més. Solia respondre "D'un poble d'Alacant", i només deia el nom si l'interlocutor insistia en saber la meua procedència geogràfica.

Jo no conec cada carrer del meu poble. De vegades, com quan era menuda, em perc entre els carrers de la farmàcia de baix, perquè em pareixen tots iguals. I no sé bé on es troba la perruqueria (de la qual no faré propaganda sense rebre una donació econòmica...), i per anar al centre de salut sempre pegue més volta de la que toca, perquè no sé encara quin carrer em porta directament al lloc.


De manera que, si algún dia voleu que vos indique on es troba la CAM de baix, la farmàcia d'Enrique Reus, o l'Herboristeria...més val que no em demaneu a mi indicacions, perquè acabareu pegant voltes com a tontos.


Tampoc he ixit mai de festera, de menuda volia ixir de pirata, perquè les amigues ixien de pirates.
Després, quan vaig començar a tocar en la banda, volia ixir de mora groga, perquè les marxes mores em pareixen més boniques, més plenes alhora de desfilar.
També vaig voler ixir de marinera, perquè són els únics que porten el "trage de marrano" tots iguals, i quan veus desfilar a tota la comparsa, en realitat veus una reata de formigues totes blaves.

Al final, crec que no podria ixir en cap comparsa, perquè desfilant estaria pendent de la banda, de la marxa que van tocant, i de les notes que faria el flautí en cada pentagrama. (I potser, de si l'esquadra de davant porta el pas bé).


Tot açò no vol dir que no disfrute les festes, perquè les disfrute, però no com una castelluda de pura cepa.


Estes festes han sigut especials, perquè cada moment ha estat acompanyat per persones distintes, i que curiós, ninguna d'elles castelluda. (O les que eren castelludes, tampoc es que estiguen massa apegades al poble...).

El que si puc dir que em causa formiguetes a l'estomag, i provoca una necessitat d'eixir al carrer en festes, és la música. És sentir les notes de "Tomàs Ferrús", en cada diana, encara que passe per davall de la meua finestra i em trenque el son.


I adonar-te'n que els peus van soles, i acabes marcant el pas, al compàs del pasdoble que toca la banda.


I estar pendent de quants flautins van en la banda, cap! no pot ser! mira que els flautins de vegades estem marginats...


I mirar a vore si els músics que venen enguany en els pirates, o en els maseros...són els mateixos de l'any passat. I sempre hi ha cares conegudes, i cares noves.


I buscar entre els músics aquell amic o amiga del conservatori, que sas que només el veus en festes de castalla, i si no, després, en Villena.


I també el sentiment de comprensió al veure els músics l'últim dia de festes, tirats a la vorera queixant-se de mal de peus, de son, o fins i tot cagant-se en la mare que va fer este poble.


I és que, ser músic, de vegades és més fort que ser Castellut.