Els dimecres..

Dimecres 31 d'Octubre de 2007

Jo tenia una amiga que durant una temporada de la seua vida, i per circumstàncies que no venen al cas, li va agarrar fobia als dimecres.

Hui, eixa amiga ha pujat al bus, per anar, com cada dia a la universitat. En realitat no sabia ni quin dia era, i encara que ho hagués sabut, poc importava, perquè ja feia temps que els dimecres no causaven en ella la sensació de terror que abans causaven.

Però, al pujar al bus, com ja he dit, una olor extranya l'ha envaït, i de sobte ha despertat (perquè, segurament, encara anava mig dormint). Ha passat el viatge pensant en eixa olor que li resultava tant desagradable, i que no sabia ben bé què li evocava, però estava segura d'haver sentit eixa olor abans.

Quan ha baixat del bus, una palidesa i una tremolor de cos l'ha superat, i aleshores s'ha adonat: HUI ÉS DIMECRES. I una terrible angúnia l'ha fet quasi vomitar allí a les rodes del bus. Per sort, ha pogut aguantar.

Més endavant, i camí de classe, unes xiques més joves que ella anaven parlant. Tenien una converssació trivial, poc importava el que anaven dient. Però per a la meua amiga si era important el contingut d'eixa conversació, perquè ella ja l'havia tingut abans. I aleshores ha arribat a la conclusió que deuria haver arribat abans d'eixir de casa: HUI SERÀ UN MAL DIA.

Però ja era massa tard, el bus ja se n'havia anat, i no podia tornar a casa a ficar-se al llit i a esperar que el dimecres passara. Així és que no li ha quedat més remei que deixar passar el dia, i per no ser massa pessimista ha pensat: només té 24 hores, com la resta dels dies.

Malgrat el seu fictici optimisme, hui és dimecres, i l'ombra d'aquest dia l'ha perseguit. I llavors s'ha tirat el café damunt mentre esmortzava, ha perdut uns apunts que necessitava, en la cua per demanar el dinar l'han estibat, ha arribat tard a les classes de la vesprada i ha perdut el bus per tornar a casa, la qual cosa ha suposat esperar una hora més al següent.

Definitivament, els dimecres no són el seu dia. Però en fi, demà serà dijous...Esperem que demà li vaja millor.


"Todo tiempo pasado fue mejor"..

29 d'Octubre de 2007

No se si heu escoltat alguna vegada allò de: "todo tiempo pasado fue mejor". Jo crec, que fins i tot que alguna vegada l'he usada, però pense que perquè no sabia realment el que volia dir.

Per què tot el que ja ha passat ha tingut que ser millor que el que ens passa avuí o el que ens passarà demà? Es que, si ho pensem, "todo tiempo pasado fue mejor", vol dir en realitat "cada día que passe serà peor que el anterior", no? Si faig eixa reflexió, ja no m'agrada tant eixa expressió.

Supose que, aquesta frase, tan usada per les nostres àvies, ha fet sempre referència altres èpoques viscudes per elles, en que el poble era un poble, els cotxes tenien forma de carro estibat per una mula, i la llet i els iogurts les portava un home una vegada per setmana. Ei eixe sentit, l'expressió és correcta, si mirem el deteriorament del poble, que deixa confuses a moltes iaies majors, entre tanta inmobiliària i tanta construcció.

Però, si pensem en la expressió "todo tiempo pasado fue mejor" des d'un punt individualista i propi, vol dir que el nostre passat sempre serà millor que el nostre futur. Cert és, que hi ha èpoques de la nostra vida passada que seran millor que algunes de les que viurem. Però no vull pensar que ja està tot fet, i que cada dia que passe és un pas més per al fracàs.

Així que, propose, des d'un punt més optimista, afegir al meu vocabulari popular i de frases fetes una frase que contrarreste el pessimisme que li entra a un amb allò del "todo tiempo pasado fue mejor". Podria ser, per exemple..."Todo tiempo viniente, cogido con ganas y empeño, podrá ser mejor que el anterior. Y si no mejor, al menos distinto, que ya es algo"


La piscina..

Dijous 25 d'Octubre de 2007

La piscina és un espai que podriem calificar "de reunió". Allí, últimament estic trobant-me en tota la gent del poble. I ja sabeu que jo no sóc massa sociable per ací per estes terres...

Bé, doncs, com he dit, anar a nadar i trobar-te algú conegut és inevitable:

Està el socorrista, que resulta ser el "pardillo" de la teua clase de l'escola, amb qui tot el món es ficava. I descobreixes que en realitat no és tonto: que ha pogut estudiar, treballa, i que fins i tot, tonteja en les jovenetes que van als cursets de natació. O siga, podriem afirmar que tè èxit, o almenys no es pot queixar.

Després estan les que van a aqua gym. Jo em pensava que les que anaven a este tipus de "ball aquàtic" eren aueles (o almenys així ens ho mostra la televisió, no?). Doncs no. A aquests cursets asisteixen les mares dels teus companys de l'institut, que al veure't et fan un qüestionari de preguntes sobre la teua vida actal. I les filles d'eixes mares, o siga: les companyes d'institut. Estes aguanten un poc la compostura mentre les seues mares fan el qüestionari, però no solten cap paraula. Solen mirar-te de dalt a baix, pensant que el banyador et queda mal, perquè et trau les cartuxeres, la celulitis o que el gorro de bany et fa unes orelles horribles.

Després està la gent que va al bany lliure, i també són qüestió d'estudi:

Estan, per un costat, els xiquets d'uns 15-16 anys, amb la cara plena d'acné, que van tots junts en manada, i s'empenyen en nadar tots pel mateix carril, encara que no càpiguen. I he descobert que si al carril del costat hi ha alguna xiqueta primeta, en ortodoncia en la boca i la mateixa quantitat d'acné a la cara, naden més depressa! Això podria ser motiu d'estudi per a sociòlegs.

Per altre costat estan les típiques xiques jovenetes (uns 27-28 anys), que es passen l'hora a un cantó de la piscina, menejant les cames amunt i avall (per no perdre el moviment, sas?), alhora que parlen de problemes sexuals o menstruals.

També estan, com no, els tios un poc ixits. Que fan moviments extranys per davall l'aigua (sort que van inventar les ulleres de bucejar per advertir-ho!), o que es claven la mà al pantaló, buscant que se jo...

I finalment estic jo. Que em passe l'hora alternant el nadar i observar totes estes coses, per compartir la meua sabiduria, per si algun dia decidiu anar a nadar, així no vos trobareu sorpreses!

Algun dia analitzarés les conductes en el vestuari femení, al qual també he descobert comportaments realment extrays...

Gent de biblioteca..

24 d'Octubre de 2007

Estudiant a la biblioteca frequentement descobreixes que et creues en la mateixa gent tots els dies. I resulta agradable, perquè, jo, que sóc prou observadora de tot el que passa el meu voltant, acabe sentint-me com en familia, encara que sentada a soles en una taula.

Tots els dies passa aquella xica musulmana, amb el portàtil, i seu sempre en les taules del mig. No sol estar més d'hora i mitja fent coses. No sé si perquè tindrà classe, o perquè l'ordinador no li aguantarà molt més sense un endoll.

També està aquell xic tan guapo (però gay segurament), que seu al costat de la finestra. Sol arribar a les 8,45. I el primer que fa, es obrir un pot de seven'up (que per cert s'escolta en tota la biblioteca), li pega un glop, i ja escampa tots els apunts. M'he adonat també que té una espècie de ritual amb els post-its, perquè sempre n'apega: un groc, un rosa, un groc, un rosa...

Hi ha també una dona més major, que sol sentar-se al mig també, i que es passa el matí passejant-se per totes les prestatgeries, en busca del llibre perdut.

Després està, un d'eixos que no fa res. I es passa el matí entrant i sortint: li sona el mòvil, ix a esmortzar, saluda a algú, fa com que va a per un llibre...

I finalment, gent que va i torna, que no conec de tots els dies, perquè segurament no solen xafar massa la bibliotèca i hauran arribat allí buscant la facultat d'òptica.

En fins, aquesta gent és ara la meua familia, almenys els dilluns, dimecres i dijous pel matí. Amb tots ells estudie (encara que no parega), i potser per a algú jo també siga part de la seua familia.


Coses nostres...

22 d'Octubre de 2007

Vivim rodejats de gent, i no sabem res de ningú. I ningú sap res de nosatres, clar. Tot té dues direccions.

Hi ha coses que no diem. Hi ha coses, també, que només li les contem a certes persones. Hi ha d'altres, però, que li les contem a qui no li les tenim que contar.

D'entre les coses que no diem estan, per exemple: que ens sentim a soles, que de vegades sentim vergonya de nosaltres mateixa o fins i tot d'algun amic o amiga (el que s'anomena vergonya aliena). Tampoc no diem que tenim dubes de tot allò que ens envolta, que no tenim clar que estudiar haja servit per a alguna cosa. Que estimem, o també que no estimem, d'altres que mentim al dir que estimem, o fins i tot que estimem a altres persones.

Les coses que només contem a certes persones, podrien ser: infidelitats, problemes sexuals, enfermetats i problemes familiars, entre d'altres.

I finalment, estan les coses que contem a qui no tendriem que contar: un secret que no volem que veja la llum, una indecisió laboral al teu cap, confesar a algú que no el/la trobem a faltar, o que estimem a qui no tenim que estimar.

Potser eixes coses ocultes són presisament el a la gent li agradaria saber. A uns, perquè realment es preocupem pel que passa en les nostres vides, i a altres per pura curiositat i per tenir un tema que contar en el bar.

En qualsevol cas, eixos "secrets" de vegades a mitjes que tenim, són nostres. Són sentiments, implusos, formes de vore i viure la vida que no podem negar, ni tampoc tenim per què avergonyir-nos d'ells.
Es tracta tan sols, d'assumir el que fem, diem o sentim, perquè si no, estarem rebutjant-nos a nosaltres mateixa, i cal tenir clar, que no hi ha ningú que ens conega més que nosaltres mateixa, ni tampoc ningú que ens estime tant.

Si poqués ser un animal...quin series?

22 d'Octubre de 2007

Un dia em van fer una pregunta d'eixes estupides, però que tot el món fa almenys una vegada en la vida: Si pogués ser un animal, quin series? I sense cap dubte, vaig contestar: una marieta.

No sé encara ben bé per què, aquella contestació va suscitar una espècie de riseta incòmoda. Com qui vol riure's, però sense voler ofendre...

I quin problema hi ha en ser una marieta? Per què tot el món vol ser un cavall, un dofí, un ós, o un au migratoria? Doncs jo voldria ser una marieta. I en cas de no poder ser-ho, seria una abella o una vaca (a l'Índia, on no les maten eh?). I què passa?

El que passa és que la gent sempre busca un animal que signifique fortalesa, noblesa o agilitat. Pos mira, a mi tot això me la porta fluixa, perquè sent una marieta també podria volar (no massa llarg, d'acord, però també tindria eixa facultat), i en cas de perill puc amagar-me...I a més, sempre m'han agradat els llunars que porta a l'esquena...

Si fora una abella també podria volar, i defendre'm! Val, si pique, acabe morint...Però mira, així he de pensar bé a qui fer mal, i a qui no. I no fer mal perque si, ahí a diestro i siniestro...

I les vaques són animals bons. Fan pudor, si, però també donen llet! I mira, així sempre hi ha algú disposat a tocar-te les mamelles!! I a més, son animals que rumien, de manera que no passen fam, perquè guarden el menjar a la boca, per a altres ocasions!

Ara, qui vol seguir sent un cavall o un dofí eh?

Pues ahí queda eso!

La resaca..

21 d'Octubre de 2007

Ahir va ser el mig any d'Onil. I com que la banda no vam tocar, no anavem a quedar-mos en casa...així és que vam aprofitar per fer bona festa.
A pesar de la música dels moros (per cortesia de La fresa fm), i de que tota Castalla estava reunida en un local de 300 metres quadrats, la festa, el ball i el pasar-ho bé no va faltar.

Hui, la resaca és la millor aliada de la borratxera. És com el càstig que el cos et fa per maltractar-lo. Anit ho vam passar bé, i hui ens passa factura.
Fa 12 hores arribàvem a casa, que per moments ens pareixia més gran, i semblava que els mobles es movien. I tot per culpa de l'últim cubata, sempre sobra l'últim cubata.
Una vegada en el llit tot pareix millorar, l'estómac i el cap pareixen tornar a la normalitat. Però això és simplement un xicotet engany del propi cos, que esperara a que estigues pillant el son per a produïr tot tipus d'angunia i sorolls extranys a la panxa. I aleshores passes la nit (o el dia millor dit), de ruta turística pel corredor, camí del bany.

Però tot passa, i finalment arriba la tranquilitat, i conseguim dormir, encara que poquet, perquè ta mare no tarda gens en cridar-te per a que baixes a dinar. Dinar diu! Un poquet d'amanida i un got d'aigua és l'únic que el cos suporta, i això no és dinar!

Poc a poc va passant el dia, i el pitjor de tot és anar reconstruïnt els recòrds de la nit anterior...Alguna cosa t'arriba a la ment a soles, altres te les han de contar. I llavors arriba l'hora de demanar discuples per comentaris, missatges o ridículs varis per culpa de l'alcohol.

Finalment, el dia acaba amb la típica frase de tots els diumenges a estes hores: no torne a beure més!!

Em sap mal..

19 d'Octubre de 2007

Em sap mal, però hi ha vegades que sent que hi ha gent de la que no vull saber res. I no precisament gent que m'haja pogut fer mal (òbviament, d'eixa tampoc vull saber res), sinó que és gent amb la qui he tingut bones experiències, o he viscut situacions agradables.

Primer, és que no les trobe a faltar. I segon és que, quan diuen de retrobar-se (com un any després), no tinc ninguna il.lusió per veure'ls.

Potser és que sóc així de desaborida, però la veritat, és que crec que un any és massa temps. M'alegra veure eixa gent, però no tenir que resumir un any de la teua vida, en una nit de borratxera. Es massa poc temps per fer-ho.
I és que en un any has anat recollint moltes coses, i el dia a dia t'ha anat donant sorpreses. Com contes tot això en unes hores? A la fi acabes parlant del de sempre: del treball, dels estudis...Que si no se qui està en el paro, que aquell i l'altra ja no estan junts...I a la fí, tornes a parlar de les situacions que vam viure junts (que hem recordat al principi de la nit, al mig, i al final...)

Aleshores s'acaben els temes per parlar, i un silenci incòmode aprofita per filtrar-se al mig de la taula. Un juga en el got del vi, altre menja una ametla que ha quedat de la cervesseta. Altra busca no se qué en el bolso...Tot per evitar mirades que revelen que ningú no està còmode allí. Que quedem perquè hem de fer-ho, però que tard o prompte s'acabarà.

Després venen els brindis. Per a que es torne a repetir! Per nosaltres! I en ralitat ja no hi ha nosaltres. Ho va haver, però en un espai i temps concret.
I una vegada hem arribat a casa ens alegrem d'haverlos vist a tots i cada un d'ells, però desitgem que haja sigut l'última trobada.

Als pocs dies, nosequí et parla pel messenger, i penses que deuries haver-li posat el "no admitir". Perquè comença a contar-te que tal està en França, que qual ha deixat el treball, i que ella mateixa està pensant tenir un fill. I no t'interessa, però fas com que si.

Em sap mal, no se si és egoísme, o és que sóc així de freda. O potser he acceptat massa prompte que eixes amistats només són amistats d'estiu, (Como los amores de verano...). I una vegada a acabat l'estiu...entrem en la tardor, potser massa ràpid.


Coses que em cabregen

17 d'Octubre de 2007

Ja sabeu que en aquest blog no he parlat mai de política. I no m'agrada fer-ho, perquè crec que hi ha coses més interessants sobre les que m'agrada més parlar. La política em farta.

Però no puc evitar fer un comentari sobre el programa d'ahir, el de "Tengo una pregunta para usted". Sincerament, no el vaig seguir del tot, perquè m'agrada més una sèrie que fan a la competència. Però resulta que hui, no es parla d'altra cosa en els mitjans de comunicació de la falta de respecte o el cabreig de Carod Rovira al programa. Resulta que dos de les persones que preguntaven li van dir Jose Luís, en lloc de Josep Lluís. I ell, va defendre que es respectara el seu nom en català, que es com li diuen.

El em cabreja de veritat és que exploten aquest troç, i no traguen, per exemple (i acò si que ho vaig vore) el trosset en que el senyor Duran i Lleida li diu a una xica musulmana que la seua cultura està retrasada (en eixes paraules) front a la nostra, és a dir, indirèctament, li deixa claret, que som superiors a ells.

Clar, resulta més morbós lo del nom del Carod Rovira, que no pas açò. I crec que la "España grande i libre", té moltíssimes coses per les que debatir, i moltíssima ignorància que erradicar. Podrien començar per ahí, i no per incrementar el morbo, buscant sempre la major audiència.

Des d'ací, un suspens a totes les canals de televisió. Molt mal.

Cicles

16 d'Octubre de 2007

Hi ha qui diu que en la vida tot són cicles, i que vivim contínuament dins d'un d'ells. També diuen que quan un es tanca, altre s'obri. I hi ha qui diu, fins i tot, que de vegades n'obrim un, sense que l'anterior s'haja tancat encara.

Si és cert que hi ha èpoques que marquen un abans i un després en la vida. Jo mateixa, de vegades sent que he tingut dos vides. Crec que, fins i tot, he arribat a trobar a faltar l'anterior...Però eixe sentiment d'enyorança se'n passa (i gràcies).

El cas es que jo no havia sigut mai partidaria de la "teoria dels cicles" (ben bé es podria dir així, no?), però supose que és perquè no havia sentit mai com un d'ells es tancava.

L'altre dia vaig sentir la porta, i vaig preguntar: "Es pot saber on vas?" Però no vaig obtenir resposta. Aleshores vaig començar a notar un buit a l'estomac, alguna cosa fallava. Algo o algú havia ixit de moment de la meua vida, i havia estat tan ocupada, que no vaig notar l'absència (ai, famosa absència!) fins que no vaig notar el buit.

Potser per primera vegada un cicle m'ha tancat la porta en els nassos. O potser és una d'eixes circumstàncies que marquen un abans i un després. En qualsevol cas, farem cas a la "teoria dels cicles" i, si un s'acaba de tancar...Esperem que un altre s'obriga.

Estic farta

15 d'Octubre de 2007

Un dia et despertes i t'adones que estàs farta. Que passes d'estudiar, de planificar-te la vida. Simplement estàs farta. D'esperar a que arribe demà, perquè penses que "demà anirà millor", de pensar en estudiar, per acabant treballant. De pensar que has d'estalviar perquè necessites els diners per a açò o per a allò...

I si arriba el dia i suspens? I si després resulta que la feina que has de fer tota la vida no t'agrada? Per què no en lloc d'estalviar gastem tot el que tenim en una bona festa en la gent que estimes?

Jo estic farta. Potser demà el dia ixca més clar. Però també estic farta de pensar que demà tot anirà millor. Al final, tots els dies són demà, i el demà no arriba mai.

La gent no evoluciona..

15 d'Octubre de 2007

El bus de la uni, és un bon lloc per descobrir que tot segueix com sempre. Hui, després de tres anys sense agafar-lo, havia sorgit en mi un sentiment de melàngia. Un voler tornar a començar, una xicoteta il.lusió per vore cares noves, per saber quina gent nova va a la uni...

Però, ilusa de mi, he descobert, en primer lloc, que la mitat dels que baixen a la universitat són els mateixos que baixaven fa cinc anys, quan jo baixava. Després, que les cares noves que han començat la seua vida estudiantil, no són més que copies en miniatura de l'altra mitat, la vellea de la universitat.

Home, tampoc és que esperara girnaldes penjades en la parada, ni que ferem una conga allí tots esperant el bus..."La conga, de jalisco, ahí viene, ahí viene..." Però no sé, si vore la gent evolucionada.

Tampoc és que jo siga massa sociable, tot hi ha que dir-ho, sobretot en la gent de Castalla. Però crec que tres anys fora també m'han obert un poc les idees. Tenir la necessitat d'obrir-te a la gent quan estàs fora de casa fa que, quan arribes al poble mires a la gent d'altra manera. Penses que perquè tu has tingut una experiència nova, que has conegut gent diferent...la resta també ho ha fet. I resulta que ha sigut tot el contari. Que no només no han conegut gent nova, sino que el cercle en el que estaven s'ha fet més xicotet, i els resulta impossibe ixir d'allí.

Aleshores, vas en el bus, i tres anys després, t'adones que la gent conta les mateixes històries que abans. Parlen en la mateixa gent, i en ningú més. Aquella persona en la que no et vas dur massa bé, per qüestions realment absurdes, seguix fent-te la mateixa mala cara.

Sería massa orgull per la meua part dir que per a aquella gent jo era massa. També sería ofensiu per a mi, dir que era massa poc...Simplement, les expectatives buscades no coincidien, i cadascú va tenir que seguir el seu camí.

Esperava que almenys compengueren eixa qüestió que pareix tan simple: quan dues persones no busquen el mateix...no hi ha res fer. No s'encontraran. Però pareix que hi ha gent que no evoluciona.

No és a mi a qui em toca dir que és realment trist, sino a ells. Jo els propose: aillar-se de la gent en la que van. Vore's en la necessitat de tenir que parlar en persones a les que no coneixen.

Només per a que puguen descobrir les persones i les experiències que estan perdent-se, i que estan al seu voltant, ni més llarg ni més prop.

Coses a fer en una estació de tren

13 d'Octubre de 2007


Passar dues hores en l'estació del tren esperant que surta el teu tren pot ser ben divertit, al contrari del que molts podreu pensar...

Així és que, si algun dia vos veieu en eixa situació, algunes de les coses que podeu fer per passar el rato poden ser:

1- Escoltar música
2- Escoltar música i veure com alguna gent camina al ritme de la música que escoltes
3- Llegir una revista
3- Llegir una revista i vore com el del teu costat la llig amb tu i gira el cap quan el mires...
4- Veure com aquella parella del fons discuteix
5- Veure com es reconcilien
6- Fer-li gracietes als xiquets que passen amb els carros, estibats per les mares, que li pregunten que és el que han vist per riure's
7- Riure's d'aquella xica que arriba tard, i no ha tingut altra millor idea que posar-se tacons. I corre com un pato marejat perquè perd el tren direcció Moixent
8- Fer porra contra tu mateixa per endivinar en quina línea es posarà cada tren
9- Pensar en totes les coses que has de fer quan arribes
10- Deixar de pensar-ho, perquè has d'estar sentada dues hores, i no té sentit pensar en el que has de fer...
11- Mirar la vestimenta de la gent i pensar de què treballaran
12- Escoltar conversacions alienes
13- Escoltar conversacions alienes i descobrir quant d'estupida pot ser la gent
14- Parlar amb el veí de butaca del temps...Pos hui ha ixit el sol...Menos mal, perquè la que va caure ahir...Si si...
15- Reorganitzar-te el bolso: treure tot el que tens dins i tornar-ho a repartir pels distints compartiments.
16- Descobrir que portes molta merda en el bolso que no et fa falta
17- Tirar allò que no et fa falta

I si li poseu imaginació, segur que teniu més idees!!!

Ale, ja sabeu. Si vos avorriu és perquè voleu!

El fred..

11 d'Octubre de 2007


















Que bé, ja està ací el fred...Hui ja he notat jo la frescoreta en el cos, no només a la matinada, que has d'estirar la manta per tapar-te les orelles (amb la possible conseqüència que assomen els peus per davall), sino al sortir al carrer.

Els carrers mullats, les iaies en els típics paraigües de quadres, i els iaios...negres. Els planters a les voreres, i algun macarreta en l'edat del pavo que es posa la caputxa de la sudadera pensant que això li estalviarà un constipat. I també l' aire fresquet que et pega en la cara i et gela el nas...

Però, el millor del fred i la putja no és que ploga o faça fred en sí, sino la sensació de plaer quan entres a casa i sents la calentoreta de la llar. Perquè encara que siga prompte per encendre el foc, la casa ja desprén caloreta, i quan entres, amb els peus mullats i el nas gelat, no hi ha millor satisfacció que sentir com el cos va calfant-se, només d'estar a casa.

L'evolució...

8 d'Octubre de 2007

L'esglesia diu que els éssers humans som fills d'Adan i Eva, que van ser expulsats del paraís.

Hi ha, però, altra versió més científica i creïble que diu que els éssers humans venim dels micos. Falta trobar, a dia de avuí encara, el conegut "eslabón perdido", que marca definitivament l'últim pas de mico a humà.

Una de les característiques importants que ens diferència dels micos és el dit polze. Diuen que sense aquest, no haguéssim pogut evolucionar com ho hem fet, perquè aquest dit és el més important de la mà, ja que ens permet manipular, escriure, etc.

Altra característica és la diferència cerebral. I és que, el cervell humà, pesa 4 vegades més que el del mico, com a conseqüència de la diferència de tamany d'algunes regions cerebrals, sobretot en la zona frontal del cervell.

Però, jo, que sempre he tingut les meus pròpies teoríes sobre els éssers humans (els que em coneixeu, ja ho sabreu), crec que aquesta teoria es queda curta. Jo crec que va ser la "teoria de l'evolució" hasta fa uns quants anys. Ara més bé podria ser la "teoria de la involució".

I per què? En primer lloc, crec que hi ha persones que ni tan sols han arribat a la teoria de l'evolució...Es van quedar en el cos d'un ésser humà, però amb el cervell d'un mico. (I potser el dit polze haurà sigut obra de Corporación Dermoestética, per tapar sospites...).
En segon lloc, els que van arribar a evolucionar, crec que van tocar la cúspide, i aleshores van començar el descens. I això es pot demostrar si comparem el nivell de raonament de fa uns anys en el d'aquestos dies: decepcionant.

Altra característica important per veure aquesta involució humana és la forma en que aquests éssers decadents s'agrupen, i com es relacionen entre ells. Generalment ho fan al voltant d'un líder, que sol vestir de Pull and Bear i portar sabates de ballarina de color platejat. Els cabells els porta tenyits i planxats en plaxa de perruqueria, amb una diadema que li'ls arreplega cap enrrere lo suficient per veure però sense mostrar les orelles...
La resta de la manada sol vestir del mateix estil, però, sense repetir cap peça de roba del lider, perquè ell s'ha de diferenciar, ha de quedar clar que està per damunt.

Quant a la forma d'actuar, el lider és qui sol decidir, encara que sempre demanarà l'opinió dels súbdits, per fer veure que és una persona democràtica, que, encara que es faça el que ell diga, escolta el que ha de dir la resta.
A classe, o al lloc de treball, és fàcil distingir una manada d'humans involucionats, perquè solen seure junts, i rumiar sobre la vestimenta de la professora o el cap, i sobre l'ortodòncia d'algua companya.

I en qüestions de defensa, sempre estan disposats a morir pel seu líder. Discutiran sobre la cosa més absurda, si això significa seguir romanent a la manada.

Per a qui no forme part d'alguna manada d'humans en involució, no us heu de preocupar. Segurament el vostre estil de vestir no estarà dins la moda, potser porteu els cabells despentinats, i en tota la certesa del món, no tindreu a ningú que lluite o vos defense d'altres manades d'humans.

Però...sabeu què? Millor perdre la força un mateix que agrair a qualsevol que la perda per nosaltres, no?

La gossera..

5 d'Octubre de 2007

La gossera és un estat d'ànim que tot el món hem patit alguna vegada. El problema és que no té sol.lució mèdica, per tant, hi cobra una especial importància la força de voluntat, per véncer-la.

Els primers símptomes de la gossera són, per exemple sentir que una força sobre-humana impedix que t'alces del sofà per agafar el comandament a distància, que has deixat damunt la taula. I atenció, perquè aquest estat d'anim és molt intel.ligent, i no permetrà que alces el cul del còmode sofà, sino que esperarà que passe ton pare, ta mare, el teu germà o fins i tot el gos, per demanar-li que t'acoste el comandament.

Altre símptoma és, per exemple, quan esteu dinant a taula, i veus que no queda aigua en el pitxer, però aguantes ahí com un campió, tirant flames per la gola si fa falta, per no alcar-te a plenar-lo. En aquesta situació, també esperes que algú faça la intenció d'alcar-se de la taula...I aleshores, quasi sense poder parlar, de la secor de gola que tens, demanes aigua com si estigueres a un desert. Però atenció! Aquest moment és important, perquè descobreixes que tu no eres l'únic gos que hi ha en taula! I és que, al mateix temps que tu supliques un poc d'aigua, ta mare demana una mandarina, i ton pare un ganivet per tallar el pà!
I si, el teu germà, en eixos moments es caga en la familia, mentre ve en el carret de la compra...en tot el que li hem demanat.

El tercer símtoma és el ja nomenat en un post anterior...Alcar-te a per una manta en plena nit, cosa que no fas fins que t'han ixit estalactites al nas.

Després està també, estant al llit, el conegut símptoma de "em pixe damunt". Aquest és curiós, perquè ahí és on es veu les meravelles del cos humà. Com aguanta ahí la pixera eh? Jo imagine, a dintre meua la bufeta tota unflada, i l'esfínter ahí apretant, fent força...I després està la ment, enemiga mortal de la bufeta i l'esfínter, perquè en aquests moments sempre li pega per somiar que t'alces a pixar, o en waters voladors, o en una aixeta oberta...I la bufeta i l'esfinter ahí, aguantant, fent presió per véncer la ment...

En l'últim extrem de la gossera està, el dutxar-se. Quina mala llet, quan t'has de ficar a la dutxa en el fred que fa!!Jo em ficaria en roba, ho jure. Açò fa que planifiques a la perfecció un horari, sobretot els caps de setmana, perquè entre setmana sempre ixes a algún lloc: a classe, a comprar alguna cosa, etc. Però hi ha caps de setmana que no ixes...I ahí és on la gossera fa el seu efecte, fent preguntes al teu subconscient: "Si no has d'eixir, ¿per a què vols dutxar-te?" I tu: "Nooooooo!!Maleídaaa!!"
Aleshores planifiques un horari, de manera que: si has d'eixir el dissabte pel matí, per exemple, et dutxes el divendres a la nit...I si després ja no ixes fins el diumenge, perquè eixe cap de setmana et pega per estar en casa...Doncs fins el diumenge a la nit ja no et tornes a duxar. De manera que la gossera ha aconseguit que evites la dutxa el dissabte. Inteligent, eh?

En fins, com he dit, la força de voluntat és l'unica que pot fer front a aquesta gossera, sobretot en l'últim cas! Marranos!


Tot té un preu..II

4 d'Octubre de 2007

Com molt bé ilustra Maitena a l'anterior vinyeta, tot té un preu en esta vida. Però, no només un preu material, és a dir, no un preu en diners.

De vegades, hem de pensar molt bé com actuar, perquè sinó, podem pagar un preu molt alt.
I si no, quantes vegades hem pensat que deuriem haver tingut paciència? Quantes vegades ens hem arrepentit de moltes coses de les que hem fet? Perquè segur que els nostres actes ens han costat més d'una vegada alguna amistat, alguna relació de parella, o fins i tot...el nostre volgut i preciat orgull.
Ara bé, també ens haurà passat, segur, el contari, i perdre alguna d'eixes relacions haurà sigut més bé una alegria, que no pas un disgust.

Però clar, eixes conclusions es trauen una vegada s'han pres les decisions oportunes, i una vegada ha passat el temporal tot és veu clar! El problema està quan hem de treure paraigües, per si plou...No sé si m'explique.

La meua iaia sempre deia que les coses venen quan venen, i hi ha que deixar-les vindre. Però, i mentre arriben? I quan les vem vindre? I quan sabem el que passarà? I sobretot, i quan sabem el que passarà i no podem fer res per a que no passe? I pitjor encara! I quan desitgem que passe, a pesar del preu que sabem que anem a pagar?

Jo crec que la meua iaia tenia tota la raó del món, però és fàcil dir-ho quan s'han viscut 84 anys, i veus el resum de la teua vida des de lluny. Ara, als 23, és difícil fer un resum objectiu del camí, i menys encara, projectar una visió de futur.

Tot té un preu...

4 d'Octubre de 2007

Plorar...

3 d'Octubre de 2007

Plorar és algo que hem fet des de xicotets. El que passa és que els motius per què es plora van canviant a mesura que anem creixent.

Supose que el primer motiu pel que vam plorar va ser per la traumàtica experiència de passar del nostre petit món aquàtic de dins del ventre de la mare, al gran món aèri en el que ens trobem.
Jo no recorde esta experiència, però supose que vaig plorar molt, perquè jo sempre he plorat com una magdalena.

Després estan, i això si ho recorde, les rabietes que agafavem de menuts: perquè no t'agradava el dinar, perquè volies llepolies, perquè se t'havia escapat el globus d'heli que el pare t'havia comprat 5 minuts abans, per qualsevol mini-agressió física o verbal (Recorde que un dia vaig plorar perquè una companya de classe em va dir "sagala". Ahí em va ixir la finolis que portava dins), etc.

A mesura que anavem creixent, els motius pels que ploravem eren més difícils d'explicar, perquè si ho pensem, el plorar es un acte que va de fora a dins, és a dir, comencem plorant per coses que es poden tocar, externes a nosaltres, i acabem plorant per sensacions o sentiments que de vegades no sabem ni com s'anomenen.

També podriem parlar dels llocs típics per plorar, que solen ser explotats a les pel.lícules, i en els quals tots hem plorat alguna vegada: està el llit, el bany (sentat a wàter o en la dutxa. Este lloc m'agrada, perquè dins la dutxa, plores i no sents que les llàgrimes et mullen la cara!), el cotxe, el carrer (en algun moment d'exaltació de l'amistat en plena borraxera), etc.

I després, estan els motius pels que plora una persona adulta: per la pèrdua d'algun familiar, per la fí d'una relació, per l'aprovat de l'últim exàmen de la carrera, perquè el test d'embaràs diu que "no", perquè el test d'embaràs diu que "si", perquè passes a ser "fijo" en el treball, perquè has acabat de pagar el cotxe (no podrem dir el mateix de la hipotèca), perquè no t'has pogur tragar l'orgull, etc.

En fins, podem dir que plorar és cosa de tots, i que els motius són ben variats.

I el que no haja plorat per algun d'aquestos motius, que tire la primera pedra...

Somnis..

2 d'Octubre de 2007



Els somnis són com un "desliz" del subconscient, que aprofita que la ment està despistada, per treure tots els traps bruts, les més absurdes o insòlites fantasies, els desitjos més oscurs i interns que pugam tenir...

La interpretació d'un somni pot tindre varies versions. Diuen que si somies que caus per un precipici és que tens por d'enfrentarte a alguna cosa o situació. Clar, no és difícil arribar a eixa conclusió, perquè no crec que tirar-se per un precipici puga arribar a significar que tens ganes de sopar un got de llet. Seria absurd.

Després també diuen que, si somies que voles és perquè eres una persona ambiciosa, interpretació que podria raonar qualsevol persona que tingués el cap al lloc.

Però no tot són somnis d'eixa ximplesa. Existeixen somnis de més difícil interpretació. Per exemple: somiar que estàs al mig de la mar, damunt d'un matalàs de 2x2 (important el detall eh?), al qual li has col.locat un motor d'una barqueta d'aquestes de motor (òbviament). I anar navegant pel mar Mediterrani amb la teua "barca" de confecció pròpia.

Quina interpretació pot tenir aquest somni? Pot ser que el meu matalàs és xicotet, i en necessite un més gran. O tal volta que vaig curta de diners per comprar-me una barca com Déu mana.

En fi, s'accepten tot tipus d'interpretacions...

Tot i res...

1 d'Octubre de 2007

Arriba un dia en que, per sort o per desgràcia, t'adones que no signifiques res en la vida de ningú, o potser ho eres tot, i fins i tot pots ser-ho tot, i res, a la vegada.

En no significar res em referixc a que la teua vida, i tu, en general, pots arribar a ser, com a molt, una milèssima part en la vida d'una persona, al igual que la resta de la gent, només serà una xicoteta part en la teua vida.

Des de xicotets, estem envoltats de gent: els pares i la família en general, els/les mestres, els companys de l'escola, els de futbet, tenis o qualsevol esport que practiques, els companys del conservatori, de la banda, els amics dels amics...I ara, deu anys després, caben en una mà la gent en la que segueixes tenint alguna relació.

Potser, durant un espai de temps relativament curt, vas ser la millor amiga, companya, confident, amant, enemiga, etc., d'algú. Però eixe temps va passar, i hui, et creues en algú del passat en el bus, i sents que la vida en comú amb eixa persona ha desaparegut per complet. Arribes a pensar, fins i tot, que no ha sigut real. Els recòrds estan al teu cap, però s'esfumen quan veus que la persona que compartia protagonisme amb tu gira el cap, evitant creuar les mirades, i llavors, forçar un salut incòmode i inoportú.

Segurament, alguna d'eixes persones va ser la cuplable de que hui en dia m'agrade la música que m'agrada, o de que haja estudiat el que he estudiat, i no altra cosa. Segurament també hauré disfrutat de molts concerts i moltes festes loques gràcies a la influència d'eixes persones. Perquè, encara que no ho sàpien (perquè jo tampoc vull un salut forçat i incòmode), una cançó, un comentari, una mirada, un gest...Poden canviar el rumb d'una persona.

I aleshores descobreixes que eres qui eres per eixes persones, perquè un dia algú et va fer mal, i des d'aleshores vas canviar la teua forma de confiar en la gent. Altre dia, algú et va fer feliç, i llavors vas pensar que tu també volies fer feliç a algú. Un altre dia, algú va fer que escoltares una cançó, i a partir d'eixe dia no t'has perdut cap concert d'eixe grup. Un altre, algú et va donar a provar un plat especial, i des d'eixe dia t'agrada la cuina...

Resulta almenys curiós, com eixos instants són el resum de nosaltres mateixos, perquè són els instants que ens han anat definint. És tot el que tenim, i que és nostre realment.
Però al mateix temps, no tenim res, perquè és el primer que oblidem. El principi de tot desapareix, i arriba un dia en que ens preguntem com hem arribat fins ací.

Només hi ha que anar enrrere, i pensar en cada detall que ens ha fet canviar, potser no serà res, quasi un minúscul segon en el passat. Però, un segon que ho és tot.