Preparaciones nocheviejiles...

26 de diciembre de 2007

Bueno, después de mi pesismismo contagioso que caracteriza mi Navidad, comienzan los preparativos nocheviejiles, que creo que son de lo mejor, porque ahí surgen nuestros instintos más asesinos, y discutimos por cosas como: la hora de quedar para hacer la compra, quien comprará los cotillones, si comprar leche desnatada o semidesnatada, si hace falta tanta comida (teniendo tanto alcohol), quién se llevará el trivial y quién el tabú, si hay que llevarse un partidor de nueces o si se pordrán abrir con los dientes, etc.

Los preparativos de nuestro viaje a una casa en la que entraremos, pero no sabemos si saldremos vivos, son el preludio de una "muerte" anunciada, porque 5 días dan para mucho, y estarán los que morirán por el alcohol, por un empacho de polvorones, o por un susto de cualquier broma típica nocheviejil.

En cualquier caso, resucitaremos al sexto día (Jesucristo necesitó sólo tres, pero él no llevaba 6 litros de alcohol en sangre...), y a partir del séptimo ya estaremos deseando que llegue diciembre de 2008 para volver a discutir por los preparativos nocheviejiles.

Si es que...Algo bueno tenía que tener la Navidad, no?

Reflexions nadalenques..

24 de desembre de 2007

Molts són els sentiments que fa sentir el Nadal en la gent, i jo, igual que la resta, no sabria bé com definir-los.

Són les 18,50. Falten només 10 minuts per a que l'estel de damunt del castell s'encenga, la qual cosa ens fa arribar a la conclusió de que el Nadal ja és ací, irremediablement. I si mentre escric aquest post es fan les 7, no m'alcaré per veure com s'encén.

La taula ja està parada, la carn ja està al forn, el foc ja està encés. Només falta l'estel, que per a mi marca l'inici de les 48 hores més llargues de l'any.

Hui, com l'any passat, el meu mòvil ha sonat. Algú del passat insistia en que ens vegerem. No sé que és el que m'impulsa sempre a acceptar la invitació, perquè una vegada estic ací a casa, novament, sent que aquest encontre em fa tornar al passat, a un passat en que tal dia com hui la soledat, la frustració, la ira i l'angúnia eren sentiments molt forts.

He trobat a faltar aquest cola-cao, que de vegades somie que ens fem en un dia com hui: "tu i jo". Amb "tu" si que m'agrada viatjar al passat, a aquell que tenim en comú o que fem que siga comú durant una hora escassa. Però les circumstàncies fan que de vegades s'hagen d'afrontar els sentiments a soles.

Són les 7, comença el compte enrrere...

Bon Nadal...

24 de desembre de 2007

Bon Nadal a tots i a totes

Coses odiables..

16 de desembre de 2007

- Que s'acabe l'aigua calenta quan encara tens el cap ple de sabó
- Quatre graus a les 8 del matí i vint-i-quatre al mig dia
- El brick de la llet buit dins de la nevera
- Descobrir que no queda pà quan ja tens el sopar a la taula
- Baixar les escales i descobrir que allò que busques ho tens dalt.
- No utilitzar el mòvil en tot el dia i que s'acabe la bateria just quan vas a utilitzar-lo
- El soroll dels tacons a la bibliotèca
- Que sone el telèfon quan t'acabes d'adormir
- Que et diguen "no" quan volen dir "si", o "si" quan en realitat volen dir "no"
- Que arriben tard i tenir que esperar
- Tenir cita a les 12 en el dentista i entrar a les 12,50
- Anuncis just quan queden només 5 minuts per a que acabe la pel.lícula
- Que es talle el telèfon i et quedes parlant sol una mitja hora
- Ixir de casa amb el sol fora, que a mitjan matí es pose a ploure i descobrir que no portes el paraigües a la motxilla.
- Anar a presentar a dues persones i no recordar-te'n del nom d'una d'elles.
- Entrar al bany descalçada i trobar el piso mullat (aaaghs)
- Que s'enganxe la cinta al vídeo
- Que s'acabe el paper higiènic.
- Que el que va sentat al teu costat en el metro vaja alçant el moc (que tens ganes de dir-li: vols un mocador?)
- Que facen comentaris en tercera persona estant tu present, quan en realitat el que estan dient va indirèctament dirigit a tu, i t'ho podrien dir en primera persona
- Estant fent cua a la papereria, sempre arriba aquell que per no fer la cua diu que només ha de fer una "pregunteta", i tarda tres hores en ser atés.
- Que no et vaja el bolígraf quan vas a començar l'examen
- O pitjor! que es trenque el bolígraf i s'escampe tota la tinta damunt el paper

Gràcies pel regalet..

20 de desembre de 2007



Hui una amiga tabarquera m'ha obsequiat amb aquest "slide" d'algunes fotos de Tabarca que no tenia. Així que les pose ací per a compartir-les amb tots, perquè ha quedat guai, sobre tot la concordància de la foto en el títol de baix! Jaja!

Gràcies Yoli! Tabarquera forever! jajaja!

Lligar-se les sabates..

19 de diciembre de 2007

El dia que vaig aprendre a lligar-me les sabates tenia 5 anys, i anava al que abans era segon de parvulari. Recorde que vaig fer el primer nuc en una sabata plana de madera, que tenia 3 forats, per on passaves les cordoneres, i el dia que vaig aconseguir fer-ho va ser tot un orgull personal, clar.

Hui, m'he ajupit per nugar-me-les altra vegada, desde fa 18 anys que fa que vaig fent-ho, i he pensat en el significat de la paraula lligar, i al buscar al diccionari, he trobat nombrosos singificats:

Lligar:

1- Envoltar i, generalment, estrènyer amb una corda, una corretja, una cadena, etc., per unir, immobilitzar , fer un paquet, etc.
2- Establir una unió entre elements diversos de manera que formin un tot
3- Concordar, tenir connexió, avenir-se, adir-se, etc., dues persones o més, dues coses o més.
4- Restar llibertat, capacitat d'acció.

Totes les definicions coincideixen en que per lligar alguna cosa, hi ha d'haver com a mínim dues parts. Fins i tot en l'última definició que diu "restar llibertat", perquè per a restar llibertat ha d'haver una primera persona que reste llibertat a una segona, evidentment.

El dia que et lligues les sabates per primera vegada entres en un túnel sense sortida, perquè en eixe moment es quan comença la teua independència, forçada si més no, perquè els teus pares, utilitzant l'argument de que ja ets major, fan que nugar-te les sabates siga ja un nou element al que estar lligat de per vida.

Però en fins, les sabates són un xicotet detall que marquen el principi d'una vida en comú (tu i les cordoneres). Després hi ha molts més fets als que, de manera més o menys conscient, anem lligant-nos.

Un d'ells és la forma en que busquem unir-nos amb una persona en concret, diguem que amb la parella, per exemple. Una parella són dues persones que tenen una certa connexió, però que són diferents, cadascuna amb les seues manies i formes de veure la vida. Què ens fa pensar que el nuc serà perfecte? És que quan ens lliguem les sabates ens queden els dos llaços iguals? Vol dir això que els nucs són de per vida?

En fins...Al menys està la intenció, que al cap i a la fí és el que compta no? Perquè quan tens 5 anys, la il.lusió de lligar-te les sabates per primera vegada és immensa, i creus que la resta de vegades que ho faces tindràs la mateixa il.lusió, i que el nuc serà perfecte.

Però tots sabem que els nucs de les sabates es desfan, i que els tornarem a fer. I encara que els llaços no siguen perfectes, en la imperfecció radica la bellesa. O això diuen.

Son rumores, son rumores...

17 de diciembre de 2007

Los rumores son como las plagas de langostas, rápidos y efectivos. Y al igual que las langostas, hay de muchos tipos.

Hoy era un día tranquilo. La universidad, aunque bajo un cielo ligeramente nublado, yacía con la misma tranquilidad de siempre, y con los mismos estudiantes yendo y viniendo.
La rutina universitaria puede ser rota por una notícia: Paquirrín y su novia han roto (los protagonistas de esta historia prefirieron no decir sus nombres verdaderos). No puede ser! ¿Cuánto tiempo llevaban? ¿Cuatro años? Si eran el uno para el otro!

Al mismo tiempo que esta notícia entraba por mis oídos sin dar crédito de ello, una joven chica conducía el coche de su madre por el centro de Alicante, camino de la universidad. Otra vez llegaba tarde...De momento, y mientras consultaba nuevamente su reloj, el móvil, que estaba en reposo en el asiento del copiloto empezó a sonar. Lydia L. (nombre ficticio) era una chica responsable, sabía que no debía cojerlo, porque estaba conduciendo. Pero el mismo tono del móvil le decía que algo pasaba, así que se acordó de la maravillosa tecnología y de la fabulosa persona que inventó el manos libres.

- ¿Quién?- preguntó

Una voz agitada le hablaba des del otro lado del auricular. El atasco y el ruido de los coches no dejaban escuchar bien el contenido de aquel mensaje, y con las interferencias posteriores sólo consiguió escuchar parte del mensaje, pero da igual, escuchó lo importante.

No podía ser...De camino a la universidad fue pensando cómo preguntarle a la novia de Paquirrín que había sucedido. No se sentía capaz, así que decidió primero buscar a su buena amiga María P. (nobre ficticio). Ésta si tenía más valentía, asi que, en clase, sentada al lado de la pobre chica abandonada, se lanzó y le hizo la inevitable pregunta:

- ¿Qué tal con Francisco?-(así es como le llamaban los amigos)

- ¿Con Francisco?- preguntó extrañada- Mira, ahora me acaba de mandar un mensaje!

La novia abandonada de Paquirrín, no tuvo problema alguno en mostrar el contenido de su mensaje: "Cari, cuando salgas de la universidad pasa por el Lydl y compra una lamparilla de las de la oferta, que me hace falta para una maqueta. Besitos"

Tal hecho, desconcertó a la buena amiga María P., que ya había ensayado su mejor discurso para animar a la pobre chica. Mientras por otro lado, a Paquirrín le sonaba el teléfono, alguien también se preocupaban por su estado de ánimo.

Hay rumores que son lanzados para hacer daño, sin embargo el de hoy no podemos negar que al menos ha sido gracioso. Y aunque me ha quitado una mañana de estudio, no puedo negar que la diversión estaba asegurada y hemos podido ver hasta qué punto las notícias vuelan, incluso las que no son verdad! En conclusión: hoy la politécnica se ha convertido en una improvisada sesión del tomate.

Paquirrín y Críspula forever!


Recordar..

13 de diciembre de 2007

Recordar viejos tiempos puede ser gratificante, si los recuerdas con quien los viviste. Hoy algunos de ellos (de recuerdos) han venido a visitarnos mientras comíamos (pizza, por cierto) y no he podido evitar sentirme como Carrie en la gran manzana, rodeada de amigas con quien recordar y hablar de sexo sin tapujos, sólo que sin un cosmopolitan para beber.

Chismes, aventuras, cambios profesionales, logros académicos...Una buena "sobremesa" da para mucho, sobre todo si se tiene mucho de que hablar.

A veces es inevitable imaginar como estaremos dentro de 10 años. A mi me gusta pensar que con las mismas reuniones, y quizás ya en esos tiempos con un coctail en la mano, y con más risas que ahora.

Ratolins..

11 de desembre de 2007


Els ratolins són uns animalets ben curiosos. Sempre van amagant-se i ixen del seu amagatall quan creuen que no hi ha ningú. De vegades no apunten bé, o potser els seus instints els fallen i ixen quan algún humà encén el llum en aquell mateix instant. Aleshores corren com soles els ratolins saben córrer al seu cau, mentre aquella persona crida damunt d'una cadira, o potser mentre ha anat a buscar una granera per posar fi a la humil vida del ratolinet.

En una cafeteria qualsevol, i en una ciutat com una altra, la gent fa cua per demanar café. Algú ocupa un lloc quasi al final. Al final del bar, i també prenent café, una persona coneguda. Llavors s'activa l'instint animal, ens fem xicotets, i aprofitem l'esquena ampla del client de davant, per amagar-nos com a ratolins. Bé, un poc al contrari, perquè mentre els ratolins fugen de la multitud, nosaltres evitem quedar-nos a soles en un radi de més de mig metre, perquè aleshores podem ser vistos! I un ratolí no pot ser mai vist, perquè si no la integritat de la seua vida corre perill...

Hi ha ratolins amb sort, d'eixos que arriben a vells i donen consells als ratolinets xicotets sobre les millors formes de passar inadvertits entre els humans. D'altres no en tenen tanta, i per això quan la multitud s'aparta, aquella persona, en aquell racó, en aquell bar, prenent aquell café que la cambrera ha calfat massa...vislumbra algú conegut en la cua, darrere d'un home amb l'esquena molt ampla, pero insuficient per amagar un ratolí d'un metre i 65 centímetres.

Cridar o anar a buscar una granera són les dues opcions viables. Tot depén de la benevolència d'aquell humà, que en aquest cas serà cruel, i llavors tocarà ixir de pressa, mentre la cambrera pregunta: "Què prendrà?", i deixant-la en un pam de nassos, mentre l'instint animal aflora, li contestarem: "Un cau on amagar-se, per favor".

El Nadal..

5 de desembre de 2007

És inevitable: el Nadal tots els anys arriba, i no voldria en aquest post trencar massa il.lusions, sobretot a aquelles persones que fan d'aquesta, una època feliç i bonica.

Fa temps solia somiar que, per fer menys desagradable aquest dia, "tenia" un amic amb qui sentir pietat de mi mateixa el dia 24 de desembre. Ens reuniem abans de rodar el fatxos en Onil, i ens feiem un cola-cao ben calentet, mentre ofegamen les penes de tot l'any, ens donavem cd's de música d'una època en que l'estima era més gran que una simple amistat, o simplement intentavem allargar l'hora en que tocava tornar a casa i sopar en familia.

Hi ha coses que no són reals, i no podem fer que existeixen només pel fet d'estar en Nadal. Jo no em sent més solidaria, ni tampoc millor persona. No tinc propòsits d'any nou, entre altres raons, perquè no crec que els complira. No crec que la il.lusió de celebrar aquestes festes ens faça oblidar el que som, i el que tenim. Perquè arribat el dia 8 de gener, la rutina s'establirà novament a les nostres vides, i seguirem tenint les mateixes relacions familiars (encara que pensavem que el Nadal les arreglaria), i les mateixes relacions d'amistat gelades (encara que intentarem un nou acostament amb un trist missatge de mòvil desitjant un bon any nou). Seguirem tenint "mal de amores", enfermetats, problemes econòmics, el canvi climàtic seguirà el seu curs, el desgel dels pols, i un munt d'etcèteres.

Però bé, al final sempre ens posem un antifaç per fingir ser feliços, per mostrar il.lusió, perquè és una època en la s'ha de ser feliç. S'ha de ser-ho a pesar de tot i de tots.

Per això molts, fem com que ho passem bé, i bevem entre la gent una ginebra amb sabor a traició, perquè pensem que eixa és la millor manera de passar inadvertits. Però arriba un punt en que la barra és massa solitaria fins i tot estant rodejats d'amics, en els que rius i brindes pel nou any. Però massa bé sabem tots que serà igual que l'anterior.

I a la fí, ben bé saps que els dies importants, tindràs absències considerables, ja que mentre tots brinden en el dia de la Nit Bona, jo estaré segurament en altre món. Potser contant el temps que falta per al pròxim encontre en el que sentir pietat de mi mateixa...però en bona companyia.


La ciutat..

2 de desembre de 2007



Hi ha coses que no es planejen. Segurament, hi ha coses que no pensaves que hui en dia tindries, o situacions que mai hagueres pogut imaginar que passaries.

Un dissabte normal, un rodalia para en l'estació del nord de València. El que caracteritza hui en dia les ciutats és que tot el món porta la música a l'orella, de manera que si les ciutats eren individualistes, ara encara més.

Una estació sempre està plena de gent. Dóna igual l'hora que siga. Algú baixa del tren de rodalies, l'ultima parada que ha fet ha sigut Xàtiva, i ara València. Al baixar del vagó un home passa corrents (es veu que perd el tren!): "perdó!"crida sense mirar enrrere, sense saber si ha ensopegat amb una xica o un xic, amb una persona jove o vella. No sap que, a qui ha pegat a la cama amb les bosses que portava a la mà, ha tingut un mal començament del dia, i aquell xicotet entrebanc encara l'ha cabrejat més.

No passa res, posa els dos peus a terra, mentre sona la música a les seues orelles...Una cançó d'altres temps: "Gira..la rueda gira..y ayer no más, la vida giraba igual..".
El camí desde l'estació a la plaça de l'ajuntament ja se'l coneix, per això quasi no mira a l'hora de creuar els passos de cebra. "ai..els passos de cebra.."pensa, "els passos de cebra marquen la gran diferència entre un poble i una ciutat".
Aleshores el semàfor dels peatons s'obri, i ahí troba la diferència: són les 9 del matí, i un centenar de persones creuen a la mateixa hora el mateix pas de cebra per anar al mateix lloc. Al poble això no passa.


Uns metres abans d'entrar en la plaça de l'ajuntament ja es nota l'olor de les flors, de les 15 paraetes de flors que hi ha en aquell lloc. I la música continua al seu cap: "I ese extraño poder..que distrae un ratito al dolor.." Llavors, es para en sec, i disfruta de l'olor floral que fa en aquella plaça, olor que serà substituit per la pudor dels cotxes, una vegada faça 15 passes més. Si li hagueren tapat els ulls, segurament hagués endivinat en quina part de València es trobava. És insubstituible aquella olor.

"I la dulce esperanza de alcohol.." el Nadal impregna ja tot aquell entramat de carrers. Gràcies que és de dia, i no estan enceses les llums, sinó un pessimiste arrebatador de tot pensament alegre l'hagués envait.."las noticias de ayer..los fracasos de hoy..."
Un home vell la mira. Està allí parat, mirant l'arbre de Nadal gegant que hi ha plantat al mig de la plaça. Es creuen les mirades, i no intenten evitar un xicotet somriure. Potser aquell home està pensant que el Nadal cada vegada arriba més prompte, o que enguany no estarà la seua dona per passar-lo amb ell, o tal volta també pensa que qui li hauria dit a ell que hui, 1 de desembre, estaria ací a la plaça d'aquest ajuntament, mirant aquell arbre..."tan solo..un último trago, antes de irte a la cama...". De tota manera, mai sabrà el que està pensant. A la ciutat la gent que no es coneix, no parla.

Podriem dir que les casualitats són les que mouen a les persones, les que ens fan creuar-nos a l'anada o a la tornada, en un tren, en un carrer, en una plaça, en una ciutat...Les casualitats són el resultat de no planificar-se, de no plantejar-se les coses.

I qui li hauria dit a ella que acabaria estant allí, a València. I sobre tot, qui li hauria dit a ella, que la trobaria a faltar tant quan marxés d'aquella ciutat.

Es que hi ha coses que no pensaves mai que et passarien a tu..."si total mañana nos volvemos a encontrar.."