La ciutat..

2 de desembre de 2007



Hi ha coses que no es planejen. Segurament, hi ha coses que no pensaves que hui en dia tindries, o situacions que mai hagueres pogut imaginar que passaries.

Un dissabte normal, un rodalia para en l'estació del nord de València. El que caracteritza hui en dia les ciutats és que tot el món porta la música a l'orella, de manera que si les ciutats eren individualistes, ara encara més.

Una estació sempre està plena de gent. Dóna igual l'hora que siga. Algú baixa del tren de rodalies, l'ultima parada que ha fet ha sigut Xàtiva, i ara València. Al baixar del vagó un home passa corrents (es veu que perd el tren!): "perdó!"crida sense mirar enrrere, sense saber si ha ensopegat amb una xica o un xic, amb una persona jove o vella. No sap que, a qui ha pegat a la cama amb les bosses que portava a la mà, ha tingut un mal començament del dia, i aquell xicotet entrebanc encara l'ha cabrejat més.

No passa res, posa els dos peus a terra, mentre sona la música a les seues orelles...Una cançó d'altres temps: "Gira..la rueda gira..y ayer no más, la vida giraba igual..".
El camí desde l'estació a la plaça de l'ajuntament ja se'l coneix, per això quasi no mira a l'hora de creuar els passos de cebra. "ai..els passos de cebra.."pensa, "els passos de cebra marquen la gran diferència entre un poble i una ciutat".
Aleshores el semàfor dels peatons s'obri, i ahí troba la diferència: són les 9 del matí, i un centenar de persones creuen a la mateixa hora el mateix pas de cebra per anar al mateix lloc. Al poble això no passa.


Uns metres abans d'entrar en la plaça de l'ajuntament ja es nota l'olor de les flors, de les 15 paraetes de flors que hi ha en aquell lloc. I la música continua al seu cap: "I ese extraño poder..que distrae un ratito al dolor.." Llavors, es para en sec, i disfruta de l'olor floral que fa en aquella plaça, olor que serà substituit per la pudor dels cotxes, una vegada faça 15 passes més. Si li hagueren tapat els ulls, segurament hagués endivinat en quina part de València es trobava. És insubstituible aquella olor.

"I la dulce esperanza de alcohol.." el Nadal impregna ja tot aquell entramat de carrers. Gràcies que és de dia, i no estan enceses les llums, sinó un pessimiste arrebatador de tot pensament alegre l'hagués envait.."las noticias de ayer..los fracasos de hoy..."
Un home vell la mira. Està allí parat, mirant l'arbre de Nadal gegant que hi ha plantat al mig de la plaça. Es creuen les mirades, i no intenten evitar un xicotet somriure. Potser aquell home està pensant que el Nadal cada vegada arriba més prompte, o que enguany no estarà la seua dona per passar-lo amb ell, o tal volta també pensa que qui li hauria dit a ell que hui, 1 de desembre, estaria ací a la plaça d'aquest ajuntament, mirant aquell arbre..."tan solo..un último trago, antes de irte a la cama...". De tota manera, mai sabrà el que està pensant. A la ciutat la gent que no es coneix, no parla.

Podriem dir que les casualitats són les que mouen a les persones, les que ens fan creuar-nos a l'anada o a la tornada, en un tren, en un carrer, en una plaça, en una ciutat...Les casualitats són el resultat de no planificar-se, de no plantejar-se les coses.

I qui li hauria dit a ella que acabaria estant allí, a València. I sobre tot, qui li hauria dit a ella, que la trobaria a faltar tant quan marxés d'aquella ciutat.

Es que hi ha coses que no pensaves mai que et passarien a tu..."si total mañana nos volvemos a encontrar.."

No hay comentarios: