L'euríbor...

29 de desembre de 2008

Anem avançant i anem canviat. Cada dia ens veiem en noves situacions, noves experiències...Bé, en conclusió, ens anem fent majors. Però, definitivament, arriba un dia en que t'adones que les coses estan canviant, si no en la teua vida, almenys al teu voltant, i és el dia en que et veus immersa en una conversa sobre l'euríbor. Sí, l'euríbor.

Un dia normal, dels que t'alces i dius: xe, hui serà un bon dia. Doncs no podrà ser un dia normal si la primera frase que et diuen en el dia és: et pots creure que tinc la hipotèca amb l'euríbor a l'1,1%? Esta pregunta et canvia la vida, és una pregunta que fa que hages de treure tot el teu enginy per dissimular que no saps quina cara posar: si de fàstig o d'orgasme, perquè evidentment, no saps si eixa pregunta comporta decepció o alegria.

Aleshores et veus en un carreró sense eixida, en una conversa sobre números, tants per cents i una indignació compartida per un 1,1 % que no saps que significa, però gràcies a la forma de parlar del que t'ha fet la pregunta ja has pogut descobrir que aquesta és una mala xifra...

Bé, i que es trau de tot açò? Jo he arribat a la conclusió de que les hipotèques no són per mi. I no és que tingués en ment ficar-me en cap hipotèca (dios me salve!), però aquestes converses són les que afiancen en sentiment de: visca el lloguer! o millor: visca la casa dels pares!

Any rere any...

25 de desembre de 2008

Recorde un poble xicotet de Ciudad Real al que vaig anar fa uns anys (uf..lo menos 8!). Aquest poble, Almadenejos, no té més de 500 habitants, i quasi la majoria d'ells treballen i viuen a Madrid o Ciudad Real, i per tant sols es veuen en les festes del poble, que són en Abril, i en Nadal. En aquest poble no fa falta cridar-se pe quedar (també perquè no hi ha cobertura en cap lloc), simplement la gent sap que s'han de trobar al bar, a l'únic bar que hi ha.

Recorde la meua visita a aquell poblet, la tranquilitat de saber que sempre trobes algú amb qui fer-te una cervessa, la sensació d'estar al bar i estar com a casa, perquè en un mateix espai trobes familiars i amics...

Com en l'anunci de torró, tot el món torna a casa per Nadal. I anit, a Castalla vaig tenir la mateixa sensació que a Almadenejos. No per la grandària del poble, ni tampoc perquè no vaig cridar a les amigues, però si perquè la nit del 24, a Castalla, tothom es troba al bar. A qualsevol bar, perquè tots fem la mateixa ruta: ara la plaça de bous, ara el raconet i ara l'escarabat.

I entre un bar i l'altre trobes aquell que viu a Madrid, la amiga que ha vingut de Barcelona, l'altre que viu al poble però que no veus perquè tu també estàs fora... I en definitiva multitut de gent del poble escampada per una àmplia geografia.

Dues besades, Bon Nadal!, diuen tots, i contes que es de la teua vida quinze vegades, i et conten que es de la vida de la resta, vint vegades més. Però hui es dia d'això... Aleshores uns xupitos, i ens posem al dia, any rere any... I brindem per a que l'any vinent ens tornem a trobar, i tornem a brindar.

Al final tornes a casa un poc "tocà", conseqüència de l'eufòria de tanta gent coneguda en tan poc espai, i encara que a molta gent a la que has vist no la voràs ni parlaràs amb ella fins el dia 24 de desembre de 2009, t'ha alegrat coincidir aquesta nit. Perquè durant l'any pareix que no habite al poble ningú que tu conegues. Amics i familiars estan fora, i un cap de setmana qualsevol no hi ha més que fer que prendre un cafè, tal volta una cervesseta, però sempre falta algú a la reunió, per qüestions de feina o estudis.

La nit del 24 de desembre, Castalla es fa xicoteta, tothom es troba i retroba, i la gent es posa al dia, perquè qui sap el temps que tardarà fins que tornem a coincidir.

Nadal...

24 de desembre de 2008

A mi personalment, com ja sabeu molts, el nadal ni fu ni fa (que no: fum fum fum eh?). Però bé, que a mi ni fu ni fa no vol dir que a vosaltres no us agrade. Així que no vos desitge Bon Nadal, però tampoc dolent... Simplement: Nadal.

I doneu-vos per satisfets! Ale!





Extraña en mi propia casa...

22 de diciembre de 2008

Estar con un pie aquí y uno allá significa no estar al cien por cien en ningún lado. Cuando llego a la ciudad, entro en un piso que no es el mio (pero pago mi alquiler). Como no es el mio, muchas veces no encuentro los productos de la limpieza, no sé muy bien todavía como se enciende el calentador, ni tampoco qué tengo que hacer cuando saltan los plomos.

Cuando llego a casa, al pueblo, me encuentro con que ahora el televisor de la salita ha sido cambiado por el que habia en la habitació de dentro. Huele diferente, porque el ambientador ha sido cambiado, en mi habitación las sábanas estan frías, como si no hubiera dormido allí nadie en una semana. Mis fotos se sienten solas, y en el baño, la bombilla del espejo se ha fundido algún dia de estos en los que yo he estado ausente.

Habito en ambas casas, camino por los passillos de un piso en la ciudad y de una casa en el pueblo, y en ninguna de ellas me siento como en aquella frase de: "hogar dulce hogar". Porque cuando una está ausente pierde el derecho al mando a distancia, a opinar sobre dónde queda mejor este cuadro y a tomar decisiones sobre la compra de este producto o aquel otro.

Terceres oportunitats...?

19 de desembre de 2008

Tots hem donat alguna vegada una segona oportunitat, i a tots ens l'han donat. La veritat és que quan les situacions tornen a la vida i es té el dubte... Jo dic: per què no? A mi em va reconfortar aquella vegada que em vas deixar que t'estimara per segona vegada (i malgrat tot el passat).

Hui camine per segona vegada per aquests carrers. Creue la gasolinera de l'Avinguda del port, esgote l'últim bonobus, m'acomiade dels nens, respire aire contaminat, em faig pols l'oída amb la música a tot el que dona l'aparell... Els últims instants es difruten més si sabem que són els últims.

No crec en el destí, i sé que no estic a València per segona vegada perquè aquí m'ha d'ocorrer res que canvie la meua vida. Però si crec en les casualitats, que han fet que, tant gran com és el País Valencià, haja anat a caure a aquesta ciutat... A aquests carrers que tant he trepitjat, a aquest bar on he begut més d'una i més de dues copes, a aquesta plaça on un dia tu i jo jugàvem a volar el diavolo, a aquest bus en el que fa 5 anys (cinc ja!) feia viatges a una universitat que es queia i es cau a trossets...

Totes aquestes casualitats em fan pensar en les segones oportunitats, que fan que un mes sigui més aprofitat que tres anys, tal volta perquè, com he dit, sabem que les segones oportunitats no duren massa. Per això...estimemnos hui, ara mateix...

Però, i les terceres? Existeixen les terceres oportunitats? És tan xicotet el món per fer que caiguem en un mateix punt tres vegades? I si és possible...Ens quedaran racons nous que trobar en aquests carrers? Quedaran detalls que ens haurem perdut les dues vegades anteriors...?

Jo espere que si...

Anar...Tornar...

12 de desembre de 2008

Les hores passen, i mil idees en el cap intenten fer lloc a una nova que arriba... Ara ací, ara allà. Un bus, un altre, escales amunt, escales avall. Anar, tornar, tornar a anar, tornar a tornar. Els genolls suporten el pes de les cames, el pes del tronc, el pes de l'esquena, el pes de les idees i els pensaments. La vorera desgastada suporta el pas, la pressa i les fulles que han caigut dels arbres només per ser arrastrades pel vent.

Tres dies coincidint amb la mateixa gent en el transport públic provoca ja somriures còmplices. Avingudes immenses es posen d'acord per que la ciutat flueixa. Ara un claxon, ara una ambulància, ara un taxi i uns peatons que creuen en vermell. Un banc al ple del dia provoca cues que arriben al cantó, un xiquet que ix de l'escola arrastra la motxilla de carret. Els grans supermercats ordenen ja els torrons en lloc estratègics, i les nadalenques del fil musical comencen a fer fàstig.

Entre gent esconeguda, gent encara més desconeguda passa desapercebuda. Llavors escapem de la multitud anònima, obrim la porta i al quart escaló hem de fer un descans per posar el cap entre les cames. La gent munta, baixa, munta, baixa, i la soledat entre els genolls és absoluta. La vista només arriba a veure les xicotetes taques de les rajoles del piso. Eixes dues pareix que formen un gos, i aquelles antres un ós. Alcem la vista, tornem a la realitat, les cares desconegudes prenen forma...

"Tan sólo unos segundos para desaparecer...Pero sigo tan visible como ayer..."

Incomoditats...

10 de desembre de 2008

En estos dies en que no coneixes la persona que seu al teu costat en el bus, incomoden fins i tot les mirades que no esperes. Incomoda la persona que sense adonar-se'n et toca suaument la mà, quan t'agafes de la barra dins el bus, per no caure. T'incomoda la gent que munta de pressa per poder seure en els seients que van de cara. Incomoda també la persona que et pregunta si la pròxima parada és l'avinguda Cardenal Benlloch. Destorba el que sense voler-ho, tropessa amb tu, i passa de llarg.

Baix del bus ja una merda de plutja, que ni plou ni deixa de ploure. Una plutja d'eixes que fa que per les voreres hi haja gent amb paraigües i gent que la deixa caure. I tu carregada, amb la motxilla a l'esquena, el paraigües a una mà, la carpeta a l'altra, i un cel que ha decidit que si hui tenies un dia roïn, deixarà caure una aigua que no és aigua, és merda, per fotre't encara més el dia.

A sobre, els carrers que et porten a casa estan enfangats, perquè a València no hi ha carrer on no hi haja obres. El de la fruiteria et diu alguna cosa que no escoltes perquè portes la música enganxada, com sempre, però tampoc et fa falta saber que t'ha dit, perquè et diu el mateix des del primer dia que vas arribar a aquell carrer. I amb una vegada que ho escoltes ja hi ha prou.

Ja a la porta de casa fas l'esforç de pensar en muntar quatre pisos sense ascenssor, però només perquè saps que allà dalt hi ha una estufa, i un llit on deixar caure el cos i l'ànima. Quatre parets entre les quals oblides el dia, oblides els del fruiter del cantó, el que t'ha empès al bus i la plutja de merda.

Nazaret

4 de diciembre de 2008

Nazaret és un barri al que València dona l'esquena, perquè la València de la america's cup i la fórmula 1 que ix en la televisió no vol saber res de la gent que viu allí. La València del "encuentro de las familias" i de la ciutat de les arts no sap que entre el port i el camp hi ha un barri de no més de 20 carrers.

En Nazaret els xiquets passen per la infància el mateix temps que dura un esternut. Els xiquets que allí viuen aprenen de la vida al carrer, i a les escoles, més important que aprendre a sumar tres més dos, és aprendre a sobreviure (ells i nosaltres).

La llàstima és un sentiment que no m'agrada gens, però quan camines pels corredors d'una escola on la infància està minusvalorada és inevitable viatjar en el temps, i arribar al teu pati de l'escola, on el problema més gran que podies tenir un dia era que les amigues no et deixaven jugar a "vaques" amb elles. Ja veus...No jugaves a vaques, però tenies les dents senceres, et permeties duxar-te tots els dies, la teua mare et preparava un entrepà per esmorzar i la teua àvia un altre per a berenar.

Els xiquets que menjaven en aquell temps en el comedor remolaven el dia que hi havia dentilles o olla en penques. Els xiquets de nazaret intenten repetir si poden, sobretot els divendres, perquè alguns no tornen a menjar fins dilluns.

Nazaret és un barri de València, però aquest no ix en la televisió, perquè fa lleig, fa vergonya a les autoritats. I tal volta per la consciència (que és molt sàvia), envien a aquestes escoles més recursos materials. Però els que menegen el cotarro en l'educació han trepitjat poques voltes aquestes escoles.

I és que Nazaret és mort per a ells, però encara que parega mentida, a Nazaret hi ha vida, i hi ha infàncies que mereixen ser reconegudes.

València està viva...

1 de desembre de 2008

Dilluns "zumeria" i creppes
Dimarts café teatre
Dimecres tapa tour
Dijous lasanya en pis d'estudiants

València està viva.

La vida del substitut...

26 de novembre de 2008

Els substituts dels funcionaris no tenen identitat. Jo hui no em dic Sole, sinó "sustituta de Mayte". Per altra banda, dependre d'un SPE provoca, a banda de la teua poca identitat personal, que assitisques a tres escoles sense pertenéixer a cap. Això significa que ningú no coneix a Mayte, i encara menys a la seua substituta. Per suposat tampoc saben el teu horari, i sempre hi ha algú que et pregunta si vas de pràctiques.

9,00h del matí: primera escola.

Riiiing.

- Si?
- Sóc la logopeda. Vinc a substituir a Mayte
- Ah si, passa

(Ja dins)

- Com et diuen?
- Sole
- No sabia que Mayte estava de baixa, com ve tan poquet, doncs quan no ve tampoc ens adonem
- Si...

- Molt bé, Loli, doncs vaig a presentar-te a tot l'equip.
- ...

11,00h del matí: segona escola

- Riiiing...
- Si?
- Sóc la logopeda, vinc a substituir a Mayte?
- A qui?
- A Mayte, la logopeda que estava abans
- Ah si...la logopeda, passa

- Com et diuen?
- Sole
- Molt bé, Dori, doncs mira, jo és que ara no et puc atendre perquè tinc una classe. Vine el pròxim dia i t'explique tot
- Però, aleshores hui no atindré els xiquets?
- No, dóna igual...Per un dia...
- ....

14,45h: tercera escola

Riiiiing
- Si?
- Hola, sóc la logopeda, vinc a substituir a Mayte
- A Mayte....ah si! Mayte. Passa

-Mira, doncs hui atendràs a S. i a M.
- Però, puc veure els seus expedients i informes logopèdics abans
- És que no sé on estan. Però tu no et preocupes, Noe, que són fàcils de tractar!
- ....


Conclusió: substitució + tres escoles = tres noms diferents en un dia, i cap el meu.


Reconciliació...

21 de novembre de 2008

Hui li he demanat que em deixara tornar a ser la seua companya. Companya de vida, companya de viatges...Ella ha acceptat, tampoc tenia més remei. Aleshores hem passat el matí compartint, com feiem abans, un parell de pantalons, dos jerseis, l'abric, les espardenyes, la bossa d'asseo...

Li he dit que no estic segura de quant temps durarà tot açò, que les coses no estan clares, que tinc altres coses en la meua vida, i potser estiguem dos setmanes juntes, tal volta un mes. Res no és estàtic, res no es per a tota la vida.

Crec que les dos hem d'acceptar que no estem a soles, que tenim més gent al voltanlt. Ella m'haurà de compartir amb més persones, i jo l'hauré de compartir a ella amb l'asfalt i les vies del tren. Però, en qualsevol cas, ens estimem, ens necessitem, i aquesta nova etapa que hem començat ens servirà per recollir noves experiències...

Hui, la meua maleta i jo, tornem a estar juntes.

Pròxim destí: València (tornem al punt de partida).


Al mar...

16 de noviembre de 2008



"Pongo la mano sobre la roca, está caliente, porque el sol de julio le ha estado dando todo el dia. Estoy así quieta unos minutos, es mi tiempo de reflexión, y pienso cuánto de profunda es esa roca que se mete en el mar, y cómo de agarrada estará al fondo. Quizás no lo esté, y la isla sea una pequeña barca con cuarenta habitantes encima.

Oigo mi nombre, levanto la vista, y en un mar tranquilo de un puerto viejo cansado de tanto turista de veraneo, alguien me saluda desde el agua. Me lo pienso, el mar de ma miedo. Meto los pies en el agua, y ésta se mete entre mis dedos. Es extraño el tacto de los pies con la roca mojada. Veo peces de colores, y un coral borroso que se mueve a derecha e izquierda, según las olas.

El sol cae, Santa Pola al fondo, y nosotros en el agua, lejos de una civilización estresada. Ahora somos indígenas, en apenas un kilómetro y medio de isla. Los habitantes de la ciudad no saben que son observados por cuatro personas en medio del mar. Cuatro náufragos de la vida y del mundo que, casualidades de la vida, han ido a naufragar a la misma isla.

Dicen que vivir en una isla acaba por volverte loco, y sabiéndolo, la única opción que te queda es buscar un vínculo, una locura común, que te permita dar rienda suelta a las excentricidades, pero en compañía.

Cuatro mundos, cuatro personas, cuatro vidas. Tan sólo el mar...y la soledad de estar sola..."

"...guarda los suspiros, de corazones rotos... Y todas las miradas de los hombres que se sienten solos..."


La loteria de Playmobil...

13 de novembre de 2008

És un poc prompte encara, però a la televisió ja comencem a veure anuncis de joguines, de torró, de families que es reencontren per Nadal... Són moltes les persones que tenen ja tota una caixa de llanda plena de bitllets de loteria. I és que encara que el calvo de la loteria ja no repartisa sort, tots confiem en que aquest any (més que mai, amb la crisis), la sort ens arribe i ens done un pessiguet (per a tapar foradets).

L'anunci de la televisió que ens indicava que el Nadal estava ja més a prop del que ens pensavem era sempre aquest del calvo, i si no recorde mal era per aquestes dates quan començavem a escoltar la musiqueta tan característica d'aquest anunci, i la mare sempre dia: "calleu calleu, que ix el calvo!".

Bé, doncs enguany no hi ha calvo a la tele, però he trobat aquest vídeo, que tal volta repartisca sort igualment.

"Que la suerte te acompañe..."





Magdalenes...

11 de novembre de 2008


Crec que la major satisfacció que pot tenir una persona quan porta tres hores estudiant i sense haver esmorzat ni tan sols un trist got de llet al matí, és alçar-se de l'escriptori i trobar a l'armari de la cuina una bossa de magdalenes. D'eixes que la mare no comprava des que tenies les dents de llet.

I millor que això és, trobar al darrere, amagada entre el pot de cola-cao i la sucrera, una pastilla de xocolate (amb ametletes), oberta, amb dos trossets separats de la resta, com esperant a ser menjats.

De vegades és inevitable pensar que hi ha un petit follet que va per la casa, diposant les coses per a que a una li alegren el dia...

Arriba el fred...

7 de novembre de 2008

El fred no arriba quan ho anuncien a la televisió.
Tampoc no arriba quan a la cotxera comença a minvar la llenya.
No arriba el fred quan traem la roba d'hivern i guardem la de l'estiu.

El fred no arriba quan ens hem de posar el batí damunt del pijama per anar per casa.
Tampoc no arriba el fred quan canviem calçat destapat per calçat tancat.
No arriba el fred quan comencem a portar mocadors damunt...

El fred, definitivament, arriba quan has de ficar-te els camals del pijama per dins dels calcetins abans d'anar a dormir.

Benvingut!

València nociva, però addictiva...

5 de novembre de 2008



València és nociva. 800.000 habitants que viuen entre contaminació, sorolls de cotxes, entre ambulàncies que travessen Blasco Ibánez com si estiguessen al circuit de Xest. Semàfors que ningú respecta, una Ciutat de les Arts conseqüència d'una política que caldria discutir, un barri del Carme bonic, però brut.

Una ciutat en la que quan plou no plou, diluvia. Barris de rics, barris de pobres (com en totes les ciutats), escolars que reben les seues classes en miserables barracons, la llar del riu llar també d'immigrants que destorben en altres llocs. Unes falles convertides en exposició de les xiques amb més poder d'adquisició de la ciutat. Bicicletes que creuen la ciutat per on poden, a falta de carril bici...Barris d'estudiants. Gent que es creua dia a dia i no parla, ni tan sols es mira.

València és nociva, com les drogues. Que saps que són nocives, però hui les proves, demà t'enganxes i después demà eres addicte. Una ciutat que crea un mono desesperant, que provoca una necessitat irremediable d'anonimat, de respirar aire contaminat, de tenir que agafar metro per anar enlloc, d'exprimir cada record i cada carrer al màxim, d'intentar viatjar a cada moment en el que vas passar per aquell barri, i a aquell dia en que, com els de la cançó, viatjaves en una bicicleta al darrere d'algú a qui apretaves la cintura (qui no ha viatjat de paquet en una bicicleta a València?!).

Carrer de Cavallers, de la Pau, l'avinguda Just i Pastor, vivers, Colón, Bolsería, el Gulliver, Na Jordana, Antig Regne, la "zumería" del carrer del Mar, el Micalet, la plaça la reina i de la verge, la xocolateria valor, l'estació del Nord, la porta el Mar, el pont de les flors, la Malvarosa..

Una dosi de València en vena que el meu organisme demana a crits, el problema està en saber com ha de ser de gran la dosi i quant de temps ha de durar el seu efecte fins que em torne a vindre el mono.

La balada del despertador...

2 de novembre de 2008



"L'angoixa que fa que no es puga alçar de llit, sovint no es pot dissimular. Per això ha decidit no arreglar-se. Anirà a la festa, però tal i com ha anat a treballar. Llums, gent guapa, música, alcohol, festa, i la Paula, que ha decidit que hui no pretendrà ser qui no és. Hui no somriurà si no li ve en gana, tampoc saludarà a la gent que no conega pel fet de "ser simpàtica", tampoc beurà (perquè no vol deshinibir-se dels sentiments que té). Vol estar trista, angoixada, i no farà res per evitar-ho.


Llavors, entre aquella xica francesa, la amfitriona del pis i aquell xic al que ningú a convidat a la festa, apareix Miquel, després de deu anys. Eren uns xiquets, però quan la Paula es posa davant del Miquel, la reconeix de seguida, i un abraç de cinc minuts resumeix la vida d'aquests últims deu anys. Seuen, parlen, canten la cançó que sona de fons, però la Paula, que ha decidit no somriure hui, no trenca la seua promesa. I el Miquel no pregunta per què, simplement ho sap. Posen en comú coincidències viscudes, com quan eren xiquets: la música, els estudis, les vivències familiars, els desamors fatídics...

La Paula mira al seu voltant, i descobreix gent guapa però sola, que balla, beu i somriu sense saber perquè. Ella en canvi, que ha decidit no arreglar-se ni dissimular la tristesa, s'ha trobat immersa en una festa amarga i dolça, amb un acompanyant de la infància convertit en adult.

Passen les hores, passa la nit, passa la música, passa l'alchol, passa la gent...I quan la festa està buida, la Paula i el Miquel es barallen en un llit (de noranta) per qui estarà damunt i qui estarà davall, com quan de xiquets discutien per qui era el bò i qui el dolent en les baralles de vaquers.

Amaneix, els cotxes toquen el claxon al carrer, i el Miquel mira pel balcó com la Paula abandona el pis. La Paula sap que l'està mirant des d'allà dalt, però no es gira, perquè no sap quan es tornaran a reunir (en qualsevol altra festa per causalitat, segurament) i fins aleshores prefereix recordar-lo entre llençols i roba per terra.

Hui la Paula està trista. No ha deixat d'estar-ho després de l'encontre amb Miquel, perquè ja ho havia decidit així. Però ara sap que pot decidir no estar alegre, perquè les persones tristes també tenen dret a ser estimades en el seu estat de tristesa permanent, entre un munt de gent guapa, i alegre".

Dibuixos animats...

30 d'octubre de 2008

Hui parlava amb un amic dels dibuixos de la infància...Quins ratos més bons. Ara ja no hi ha els dibuixos d'abans, ni tan sols l'horari d'abans. Quan jo ixia de l'escola el primer que feia en arribar a casa la iaia era sentar-me en terra a veure els dibuixos mentre berenava pa en oli i cola-cao (mmm...berenar de la infància). Ara els pares han de contractar canal plus per poder veure canals de dibuixos, perquè quan els seus fills ixen de l'escola només hi ha programes de cotilleos a la televisió.

Total, que parlant parlant, i fisgonejant per internet, he trobat açò! Quins records!

(No he trobat cap recopilatòri en català, perquè jo veia bola de drac, els barrufets, arale, l'inspector gadget, musculman, força G, el capità planeta...tot en català. Si ho escolte ara en castellà em sona molt extrany...Però bé, és un bon recopilatori dels dibuixos i series dels 80 i 90!)

A banda del recopilatori he trobat açò en català! Què records!

Arale
Els barrufets
Musculman
L'inspector gadget
L'abella Maia
Les tortugues ninja


Lluvia en soledad...

27 d'octubre de 2008


No estic massa inspirada. Vull escriure i no puc, però bé, en cap moment em vaig dir que escriure seria una obligació. Així que de moment no escric, però Celtas Cortos ameniza la velada...


Xarraetes de poble...

24 d'octubre de 2008

Crec que havia oblidat les xarraetes de poble a la carnisseria. Feia temps que no comprava allí i hui he anat (a per una quarta de llonganissa, tot siga dit), i tot seguia igual. La dependenta (la veina de la cosina de la nora de la filla de menguano...), l'aparador, el pòster de totes les parts del cerdo a la paret! Això si, descolorit. La dona que entra i pregunta "Qui és l'últim?", sense aparatos que donen un paper amb un número, el paraigüer al cantó, aquella que parla de l'alcalde, l'altre que diu que la seua dona està millor de les cataractes, la dona que es deixa el carro fora de la tenda (per problemes d'espai) sense preocupacions de que ningú li'l furte.

La xarraeta de què estudies, que fas ara, quant temps sense vore't, doncs l'altre dia vaig veure el teu germà, mare que gran que s'ha fet! Des que feia que no el veia...I com està ta mare, i com està ton pare, encara toques en la banda? Doncs el meu nebot ara ha començat a tocar el clarinet, però no li agrada massa, potser se'n passe al saxo. Ja ho tens tot? A qui li toca? Ale, arreglaet, són 10,80. I...això en fa vint. Bé, dons m'alegre de vore't, no et deixes el paraigües!

Quan he ixit, atordida de tanta conversació en tan poc temps i espai, he recordat quan tenia 8 anys, i ma mare ja m'enviava a per una quarta de llonganissa a aquella carnisseria de 20 metres quadrats (perquè les llonganisses com aquestes no es troben enlloc). Com odiava aquelles conversacions de tot i de tots! Hui, en canvi, després d'una setmana estudiantil d'autisme total crec que per primera vegada aquell xafardeig de poble m'ha recomfortat.

Potser les ciutats tenen l'anonimat, però de vegades estes xarraetes de poble et fan sentir que no estàs soles, perquè sempre tindràs algú que et pregunte per coses de la teua vida que pensaves que només sabies tu.

Mil coses...

23 d'octubre de 2008

Les portelles del meu balcó eren invisibles, perquè tant al davant com al darrere, hi havia fotos penjades. Fotos de moments, de persones importants, postals de viatges (dels que han fet els amics i m'han enviat, perquè jo he viatjat poc...).

Des de fa dies, aquestes portelles segueixen sent invisibles, però perquè un inmens calendari, ha substituit les fotos i ocupa tot l'espai. Octubre, Novembre, Desembre... Mes a mes, dia a dia, tasca a tasca, les portelles del meu balcó s'agobien de tenir totes aquelles responsabilitats damunt, i potser es pregunten quant de temps dura un mes, i dos, i tres, i un curs sencer... Perquè clar, les portelles dels balcons no tenen consciència del temps.

A mi tant me fa, perquè jo em dedique a ratllar cada dia que passa, amb verd fosforito i em fa goig quan un mes s'acaba i veig més color verd que blanc al calendari.

Diuen que organitzar-se va bé per poder portar per davant tots els quefers del dia a dia. I el fet de tenir mil coses per fer quasi que ho fa necessari. A mi el meu balcó m'ajuda a fer-ho.

I entre el balcó, el calencari, el verd fosforito i les mil coses pendents, pareix que no queda quasi temps per meditar...

Tu...

21 d'octubre de 2008



El dia que no estàs, t'adones que caldria estar-ho. El dia que estàs penses que destrobes. Hui vens, demà tornes. I entre anar i tornar no veus que estàs ací, que no t'has mogut del teu lloc. Eres tu, elm ateix d'ahir, el mateix que demà.


Fas, actues, i quan et pares a pensar no et coneixes, et preguntes qui ets, però no tens resposta. Busques entre la gent, busques algú que no saps si trobaràs, però que necessites, i l'angoixa d'aquesta incertesa et provoca un buit als budells. Potser el dia que trobes el que busques ho deixaràs correr.

Hui demanes perdó, demà pensaràs que no tens perquè justificar-te. Camines sense camí, sentint que hui estàs viu, però mort. De vegades creus en temps passats, d'altres et fa mal mirar enrrere.

El dia que sents orgull és perquè el dia anterior vas sentir vergonya, i no hi ha terme mig. Saps que eres responsable de tot el que et passa, però et passes les hores pensant a qui tirar la culpa.

Busques paraules, cançons, fets que descriguen el que els teus pensaments et diuen, però no trobes res que ho puga explicar.

Aleshores, un matí t'alces, poses els peus a terra i t'adones que no pots volar, però que tampoc pots estar a la terra. I aquest purgatori enmascarat en el que vius t'està fent pols.

Trepitja la terra, o vola ja. Però no busques un patiment que no necessites.

"..no me mientas, no me digas la verdad, no te quedes callada, no le vantes la voz, ni me pidas pedón..."

Vientos de agua...

20 d'octubre de 2008

Podreu pensar que tenir calentura és un patiment. Els mocadors damunt la tauleta de nit, el vix vaporub, els pijama suat, les mantes, la calor...Però aquesta calentura (de 38.5) he decidit aprofitar per tornar a veure una de les millors sèries que s'han fet. I com que crec que mai en aquest blog he parlat de pel.lícules o de cine, doncs hui parlaré.

Es tracta d'una sèrie del director d'origen argentí Juan José Campanella, que tot allò que fa es realment impressionant: "el hijo de la novia", "el mismo amor la misma lluvia", luna de avellaneda"... La sensibilitat d'aquest director amb la enfermetat de l'alzheimer, l'amor i el fracàs és ben present en aquestes pel.lícules, que si no les heu vistes, vos les recomane ja mateix, on un Ricardo Darín expressa totes aquestes sensacions amb una maestria que soles ell té. Perquè la interpretació d'aquest actor li neix de dins.

Però bé, parlem ara de la sèrie que us recomanaré, "Vientos de agua". Aquesta, tracta el tema de la inmigració, torne a dir, amb una visió i una sensibilitat que li posen a una els pels de punta.
En 1934, un miner d'Astúries ha de partir a l'Argentina a buscar-se la vida. Quasi 70 anys després, en els temps que corren, el seu fill ha d'emigar a Espanya pel mateix motiu. Els inmigrants de Madrid hui en dia, la ciutat de Buenos Aires en temps d'Evita Perón, la soledat, les injustícies socials, les distàncies, la incomunicació... Històries que es presenten paral.lelament, poc a poc van arribant a un punt comú, que fan que en més d'una ocasió hages de tragar saliva. Tot de la mà d' Hector i Ernesto Alterio i Eduardo Blanco amb interpretacions perfectes, i una Giulia Michelini més bella que mai.

Una sèrie que no va tindre audiència a Tele 5, perquè no és una serie de les que es fan hui en dia, i potser els espectadors no sabem apreciar la calitat dels programes, o tal volta és que la realitat que conta no vol ser escoltada, i per això va ser suprimida al tercer capítol.

En definitiva, com ja he dit, una història de només tretze capítols, contada d'una forma molt especial, que obri els ulls i fa que ens preguntem si en els temps que corren han canviat les coses, o si més bé ens hem quedat estancats en la marginació dels inmigrants, i les classes socials.

Compreu-la, baixeu-la d'internet, demaneu-me-la si voleu, però no deixeu de veure-la.

La por...

19 d' octubre de 2008

Por: Torbament de l'ànim davant un perill real o imaginari

Quan era xicoteta tenia por a la foscor, em feien por els corredors llargs i estrets. També patia veient la pel.lícula de "Los Cazafantasmas". Pensava que davall del meu llit vivia un monstre, que trauria els seus braços llargs i viscosos a la nit, un per cada extrem del llit, i m'agafaria per la cintura...Per això em gitava al mig del matalàs, feta una bola.
Em feien por els carrers amb les faroles amb llums taronja, muntar al terrat jo soles, les aranyes, els petardos, muntar al mono-loco en festes, perdre'm entre molta gent...

A mesura que anem creixent, supose que la por es transforma, i per això, no és extrany ara tenir por al càncer, a no tenir on viure, a quedar-te sense familia, a la soledat, al patiment (físic i/o sentimental), a llevar-te la màscara i mostrar-te tal qual, a la vulnerabilitat, a no saber enfrentar-te a les situacions, a fugir, i a quedar-te. A no sentir, a sentir massa. A voler estar viu, a voler estar mort. A ser pares, a que els fills patisquen...

Recorde que, de xicoteta volia ser gran, perquè de gran seria capaç de matar el monstre que vivia davall el meu llit. De gran podria caminar soles per carrers amb llums taronja, trepitjar les aranyes dolentes i muntar al terrat sense la companyia de ningú.

Ara, però, voldria ser xicoteta, per tal que la innocència de la infantesa no em permetés ni tal sols pensar en la por que em fa tenir por.

Celtas Cortos...

17 d'octubre de 2008



Anit, concertet de benvinguda de la universitat (en la que no estic, però bé). Mugroman, Aspencat, i Celtas Cortos!! Com sempre, el Cifuentes contantmos històries entre cançó i cançó, que té més palique...Però bé, vam botar, vam cantar, i li vam tirar uns quants piropos al de l'acordió (perquè el tocava molt bé el xic).

En definitiva, concert, i bon rollet.

Ací, una mítica!





La paga...

11 d'octubre de 2008

Davant aquests moments de crisis, una bona opció per controlar el gasto dedicat al oci i als capritxos, per a aquells que encara depenem dels pares, és: la paga. Hui m'he alçat, i ma mare m'ha comunicat la notícia. Tornem a la infància.

Recorde la meua primera paga: vint duros dissabte i deu el diumenge (perquè el diumenge ixiem menys, com que el dilluns haviem de posar els pels de punta...). Bé, i pa lo que donaven vint duros! En aquests diners em donava per a una partida al PANG en els recreatius (més conegut com a "billares"), per a unes poquetes llepolíes allí mateix, per fer un viatge a ca farina a comprar més llepolíes, i per estalviar encara 5 duros en la meua guardiola. Tot això desde les quatre de la vesprada que ixia de casa, fins les 10 (el toque de queda). Els diners que et sobraven del cap de setmana, com he dit, anaven a la guardiola, és a dir, no existia ni la més remota possibilitat de gastar-los durant la setmana (així la mama es tenia controlada). De manera que hi havia dues possibilitats: gastar o estalviar.

En tota quadrilla d'amics i amigues estava el/la que anava de sobrat/da. Això és, aquella amiga a la que els seus pares donaven tres-centes pessetes de paga. I clar, es convertia en la reina del mambo, perquè a part de que t'ho refregava per la cara (mentre tu contaves mil voltes els diners per a poder comprar la major quantitat possible de llepolies i poder jugar al PANG), ella jugava tres voltes, carregava de llepolies dues més, i encara li'n sobrava per comprar-se un cigarret (Que venien solts. A 5 duros.), i fumar-se'l sentada damunt del futbolí. Sempre han existit les classes...

El cap de setmana que la iaia, molt gratament, ens donava vint duros més, tampoc existia la possibilitat de gastar-los, dirèctament anaven a la guardiola. "Hi ha que estalviar, ens deien". Així que ni tan sols per un dia podia ser jo la reina del mambo.

Altra història era quan arribaven les festes de Castalla o les d'Onil. La iaia de Castalla sempre ens donava al meu germà i a mi 500 pessetes per a que puguerem muntar a alguna atracció (a 200 pessetes el viatge). En festes era l'únic moment en el que podies obrir la guardiola i comprar-te alguna cosa de la fira (mot més conegut com a "firar-se algo"). Sempre dubtaves entre dues coses horroroses com ara: un walky talky per parlar amb el teu germà amb el comparties habitació, o una maquineta de tanques que no sabies posar a funcionar. Tots dos aparells quedaven trencats/oblidats a les dues setmanes, i la guardiola buida novament, esperant a ser plenada.

Bé, hui com he dit, tornem al sistema. Torne a tenir paga, ja que la vaig perdre quan me'n vaig anar a València, perquè el gasto era tan gran que era un poc estúpid posar un límit, ja que sempre el sobrepassava.

En definitiva, en temps de crisis està bé portar els comptes, ser previngut, i potser és millor posar-se una paga (més bé baixeta) abans que gastar desmesuradament sense saber per on portes el conte.

I per suposat, estalviar. Jo hui mateix, el primer que vaig a fer amb la meua nova paga és: comprar una guardiola (de les que no es poden obrir més que amb una martellada).

Princesa...

8 d' octubre de 2008



Sabina és l'únic que fa que m'anime quan estic trista, i que em relaxe quan estic exaltada. Té eixe poder.

En té de millors, però aquesta...m'encanta.

"Con que ley condenarte...si somos juez y parte todos de tus andanzas...Sigue con tus movidas reina. Pero no pidas...que me pase la vida...pagándote fianzas..."


Plou...

6 d'octubre de 2008

Plou, i dins el cotxe, la gelor es fica pels camals. El fred arriba als genolls. Els peus gelats apreten l'embrague, primera, acceledador, embrague, segona, accelerador...

Les llums il.luminen poc, també és que les faroles estan absents, potser hi ha algun problema tècnic. Però no importa. Les nits de plutja són gratificants per a ella, perquè l'olor a humitat li obri les foses nasals que durant tota la setmana havia tingut tancades, i només podia rebre l'olor a clavegueram de les obres d'enfront de casa. Però ara...l'olor a humitat la recomforta.
Per altra banda, els pobles romanen deserts quan la plutja cau amb una intensitat forta, però els horaris fan que hages d'agafar paraigües i fer-te a la idea de que arribaràs a la feina amb els camals mullats.

De camí no es creua amb ningú, millor, perquè així disfruta del silenci, només destorbat pel tap-tap de les gotes en el cristal del cotxe. Ara a l'esquerra, ara a la dreta, i arriba a l'avinguda principal, on es vislumbren algunes personetes a la llunyania, que fugen com a formigues, buscant un lloc que serveixa de recer de l'aigua de la tardor. El moviment dels arbres indica que comença a fer vent. Sempre bufa el vent en aquella avinguda.

Embrague, primera, embrague, marxa enrrere...I un cop el cotxe s'ha quedat col.locat entre aquell ford focus i el renault megan, ella apaga les llums, apaga el motor, a poc a poc, sentint com el sò del cotxe va sent sustituit per les gotetes: tap-tap, tap-tap, tap-tap...I van caent pel cristal, fent carreres per veure quina arribarà abans baix del tot.

Plou. I dins del cotxe troba el recer que no ha trobat enlloc durant aquesta setmana.

Només el tap-tap, i la sensació d'estar sola al món, dins un cotxe, en una avinguda on sempre bufa el vent.

Una raó...

1 d'octubre de 2008

Fa dies que s'alça preguntant-se què la reté ací per tant temps. Intenta trobar una raó, només una. Ix al carrer amb la música a l'orella i camina amb el cap mirant el piso, no vol trobar-se amb ningú, perquè als pobles xicotets sempre trobes algú del passat. Potser una persona, potser un carrer, una imatge, què més té? Ella sap que la seua imaginació és traicionera, i de vegades vola sense voler-ho a temps passats en els que era feliç, o potser infeliç, però en definitiva viatges dels que torna decebuda.

Per això, i des de no recorda quan, somia en altra ciutat, on camina mirant a l'horitzó, perquè allà ningú la coneix. I pot triar ser ella, o una acròbata de circ, o un mag que trau conills de dins dels barrets i mocadors de la mànega, un mariner d'un vaixell de pesca, una bruixa que adivina el futur, o un domador de lleons...

Els carrers es fan estrets quan trobes algú que no desitges trobar. Un caminar inoblidable, un vent que indica que algú s'aproxima, uns ulls coneguts a la llunyania. I llavors ella es veu buscant, com un gat que fuig d'un gos, un amagatall entre dos cotxes. Viatja al passat, i recorda quan s'amagava així, però jugant amb els veïns, amb els que també fabricava tira-xines per caçar "dragonets".

El que ella no sap és que aquells ulls ja l'han vist, fugint com un ratolí. I el que ella desconeix també, és que aquella persona voldria ser ara tan xicoteta com una agulla, i evitar aquella situació inesperada provocada per un carrer d'un xicotet poble qualsevol, i per haver ixit de casa tres minuts abans del que hauria d'haver ixit.
De manera que ella fa com que alguna cosa li ha caigut a terra. Ell mira cap a l'altre costat. Ella pensa: "Vaig ser una idiota, ho sent". Ell pensa: "Vaig ser molt cruel. Ho sent".

Però hui no es diran res. Hui passaran de llarg. Perquè aquesta situació no és els la que els dos havien somiat. Potser demà.

Ella torna a casa amb el mateix pensament amb el que ha ixit. I seguirà sense trobar una raó que la retinga en un munt de carrers que, sense cap dret ni raó, l'obliguen a enfrentar-se amb el passat.

Faig, i per tant sóc...

29 de setembre de 2008

Una de les ventatges de l'assignatura "Psicologia de la personalitat" és descobrir que allò que reflexiones té sentit. I és que el que argumentava en el post "Naturalesa humana" fa uns dies només, és el primer que m'he trobat al començar aquesta assignatura. Un munt de filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, metges...intentant esbrinar la ment de la persona, les relacions causa-efecte entre el medi que l'envolta i ell mateix, i també allò que tenim els éssers humans que fa que no ens conformem amb res...

Ara bé, també he descobert gràcies a aquesta assignatura (i el que em queda, perquè acabem de començar!), una relació que desde feia temps, i de forma inconscient, em plantejava a l'inrevés.

Be, per on començar...Les persones anem formant la nostra personalitat gràcies a tres conceptes bàsics (n'hi ha més, però a mi em pareixen els més interessants per destacar ací):

1- Autoconcepte: l'autoconcepte forma part de l'autoestima. És tracta de la imatge que tenim de nosaltres mateixos (jo real) i la imatge de la persona que voldriem ser (jo ideal). Pareix una tonteria, però és fundamental que les dues parts, jo real i jo ideal, estiguen equilibrades. És a dir , hi ha que ser realista, i tenir un "jo ideal" al que pugam arribar. Perquè si tenim les expectatives massa altes, potser no arribem mai a ser tal i com ens agradaria, i això provoca per tant, un "jo real" frustrat, i com a conseqüència, amb l'autoestima per terra.

2- Autopercepció: l'autopercepció és la imatge que tenim de nosaltres mateixos, però aconseguida aquesta com al reflex del que veiem en la resta de persones. Som sers socials, tenim un nucli familiar, un altre d'amistats, de parella, etc. Totes aquestes persones que ens envolten tenen una visió de nosaltres, i aquesta visió es reflecta, i podem percebre-la.
Per tant, l'autopercepció, com he dit, fa que ens percebem a nosaltres mateixa segons com ens veiem a través de les persones que ens envolten.

3- Finalment (i ací és on volia jo arribar), està l'autodeterminació: l'autodeterminació és el procés i l'activitat de decisió relativa a un mateix. Això suposa que quan prenem decisions no només està en joc el nostre futur laboral, de parella o la festa que farem el dissabte, sinò que esta en joc un mateix. L'autodeterminació fa que no ens coneixem més que per mitjà de com ens construïm. No sabem qui som, sinó gràcies a les decisions que adoptem.

L'autodeterminació, jo sempre l'havia entés al revés. Potser no coneixia el propi concepte "autodeterminació" aplicat a les persones, però sempre havia pensat que les persones primer "som", i depenent de com son, aleshores "fem".

Però no! Resulta que les persones primer actuem, i segons eixes actuacions, ens definim com a persones en segon lloc.

Per tant: "Faig, i per tant sóc". I no "sóc i per tant faig"

Naftalina...

29 de septiembre de 2008

La primera manta en la cama marca la transición entre el verano y el otoño (que dura exactamente lo que tarda en llegar el invierno, como le gusta decir a Sabina). Esta primera manta que echas encima del edredón de verano, ni siquiera la metes dentro de la cama, solo encima, y por eso, hay una dura competición entre las orejas y los pies. Porque si se te hielan los pies estiras la manta hacia abajo y entonces el frio pasa a las orejas. Entonces estiras hacia arriba, y el frio baja a los pies...Y así puedes estar toda la noche, e incluso unos días, hasta que decides que ya es hora de incorporar esa primera manta entre las sábanas, y ahí estará todo el invierno.

Tener una habitación como ropero hace que en los cambios de estaciones no encuentres nada, porque se juntan las cajas de la ropa de verano que vas guardando, con la ropa de invierno que vas sacando, y tienes que entrar a saltos, intenando no pisar aquel pijama de verano que ha quedado en el suelo, la caja de los jerseys, o las toallas de la playa.

En esta habitación se suele entrar solamente dos veces al año: en marzo-abril, y en septiembre-octubre, lo que hace que la naftalina que ya usaba la abuela sea un olor fácilmente percibible. Entras, buscas entre las cajas, la cama, el cofre antiguo, la cómoda de los abuelos...Y por fin, la manta. Sales de la habitación, creyendo dejar atrás el olor a naftalina. Pero con la puerta cerrada y la manta en la mano te das cuenta de que el olor te sigue. Y crees que se te ha metido en la nariz...

Por fin, ya en nuestro destino final, yo y mi manta, mi manta y yo...La extiendo sobre la cama, ya la meteré en unos dias, pienso, seguramente creyendo que todavía hará calor un día de esta semana.

Y el olor a naftalina sale de la manta, hacia arriba, hacia todas partes.

Hoy serán mis pies los que pasen frío. Prefiero tener la manta cerca de mis orejas...Y de mi nariz.

Política i educació. Mala combinació...

24 de setembre de 2008

Hui m'agradaria parlar de l'educació, i més concretament de la situació de l'educació al País Valencià.

En primer lloc, i com a conseqüència de que la professió del mestre està minusvalorada (potser perquè hi ha gent que no es creu que realment és una vocació, i es pensen que tot el món pot educar...), sobre educació tothom pot opinar: pares, mares, polítics, religiosos, etc.

L'òs més dur és evidentment, la política. L'educació és la forma més despreciable de fer política. A mi em fa fàstic. Últimament, la polèmica ha sigut: Educació per a la Ciutadania. Aquesta assignatura va estar aprovada a nivell europeu (tant que se'ls plena la boca de parlar de Bolonya...), i està basada en aprenentatges per a la convivència i el desenvolupament personal i moral (no en aprendre de memòria els rius d'Espanya). I tenint en compte la diversitat cultural, els índex de fracàs escolar, les estadístiques de violència domèstica, de violència al carrer, de racisme, xenofobia, homofobia, etc., a mi em pareix que és realment important habilitar una assignatura que tracte aquesta diversitat.

Aleshores...de què tenen por? Per què amb aquesta assignatura no volen ser europeus? En fins...L'euro, la constitució europea, el tractat de Bolonya...Tot indica que els polítics estan empenyats en ser europeus. Per què no amb açò? Potser és perquè l'escola està fabricada com un model de reproducció social, i aquest tipus d'assignatures, tal volta busquen la formació crítica de l'alumnat, i no només aprendre on està i per a què serveix la pituitària. En la meua opinió, formar alumnes crítics no els interessa.

Després de la polèmica assignatura a la que s'ha intentat fer boicot amb la possible "objecció de consciència dels pares" a que els seus fills no la cursen, s'ha sumat la VERGONYOSA actuació del conseller d'educació del País Valencià. Si, Font de Mora. Que no content amb aquesta assignatura, va proposar (obligar) a que ací la cursen en anglés. Açò, però, té vàries qüestions bastant qüestionables:

1- La lley orgànica d'educació (LOE), ha estat aprovada al parlament per majoria absoluta. Donar aquesta assignatura en anglés és una espècie de boicot a aquesta llei, en la qual, en cap moment es fa referència a EpC en llengua anglesa, sino en les llengües oficials de cada comunitat. En aquest cas: valencià i castellà. Què passa, que ara els polítics no és creuen les lleis que fan? No eren democràtics? Açò em desorienta...

2- Evidentment, donar aquesta assignatura en anglés suposa la necessitat de personal qualificat en aquesta llengua que puga donar les classes. Però en cap moment s'ha ampliat la plantilla del professorat.

3- Imposar la impartició d'aquesta assignatura en anglés nega la llibertat de càtedra als professors, i l'autonomia als centres.

4- Per altra banda, Font de Mora ha obligat a inspecció a fer un seguiment a tots els centres per veure en quins s'està impartint aquesta assignatura en anglés. I ha amenaçat en obrir expedients a tots aquells professors que es neguen a donar-la en aquesta llengua. Perquè clar, inspecció educativa no té altra cosa a fer: inspecció educativa no té dictamens d'escolarització per resoldre, tampoc té que analitzar el personal que fa falta per poder impartir anglés al primer i segon cicle d'infantil, tampoc té que analitzar i resoldre peticions de material per als alumnes amb necessitats educatives especials...

En definitiva, a mi no em queda clar què és el que volen els polítics que no es creuen la democràcia. Que no es creuen que les lleis orgàniques educatives estan per portar-les a terme, i que aboquen a milers de centres educatius al caos d'impartir una assignatura amb les condicions que una persona ha disposat al seu parer.

Com ja he dit: política i educació...són una mala combinació.

pd. Un exemple de que alguns polítics es fan dir democràtics, però no volen que els alumnes experimenten que és la democràcia, el teniu en aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=kiuTqsHQOtQ