Les amistats

4 de febrer de 2008



Segur que tots vam pensar al veure la pel.lícula de "mi chica", que els dos protagonistes haurien sigut amics per sempre, de no haver sigut per la desgraciada mort d'un dells (espere no haver fastidiat el final a ningú, tothom ha vist eixa peli, no?).

Però, què hagués passat si ningun dels dos arriba a morir? Haurien sigut amics per sempre? I amb això vull dir: quedarien per prendre café? Organitzarien la festa sorpresa d'aniversari l'un de l'altre? Algun dels dos seria el padri/madrina dels fills de l'altre?

En fí, ja podreu imaginar que aquest post va de l'amistat. I què és l'amistat? Existeixen els amics eixos de tota la vida? Hui tenia una conversa interessat en algú un poc escaldat (permitix-me la expressió) de les amistats, i no he pogut evitar una xicoteta reflexió sobre aquest tipus de relacions.

Els primers contactes quant a les amistats sempre es fan a l'escola. En aquell temps penses que els teus amics de l'escola són els que estaran amb tu a l'institut, a la universitat i en tots els moments importants de la vida. Però l'únic que es comparteix a l'escola són els gomets de colors, i res més.

L'institut és un espai on un adolescent troba les experiències que més li marcaran la vida, per a bò i per a roïn. Pels seus corredors es poden trobar tota una barreja d'hormones que fan que hui sigues el centre d'atenció i demà l'objectiu a destruir. I les amistats allí potser són les que diuen si has d'eixir triomfant o més bé escaldat.

Una vegada es passen aquestes dues etapes, no es pot evitar tenir la sensació d'haver sobreviscut, no se sap molt bé a que...Però sas que has sobreviscut.

Poc a poc anem caminant, sols o amb companyia, i és inevitable guanyar i perdre amistats durant el camí: aquell que se'n va anar i al qual li vas prometre escriu-li una carta cada dia, aquella que teu va prometre a tu, el grupet de l'estiu, la gent que et va fer mal, i també a la que tu vas ferir.

Jo no crec en les amistats de tota la vida, més bé crec en les situacions que fan que dues o més persones es troben, potser per compartir uns anys de llàgrimes, risses, festes i un munt d'etcèteres. Tal volta siguen molts anys de relació, tal volta només uns dies. Potser la seua amistat em marque d'una manera especial, potser no. Però en definitiva, la soledat i l'individualisme són dos conceptes que no es poden evitar, i encara que siga trist acceptar-ho: ningú, per molta amistat que hi haja, donaria la vida per ningú.

De manera que, disfrutem ara uns dels altres, perquè tal volta demà no estiguem junts, o tal volta si...

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Jo no he vist la pel·li, però ja no passa res... XD

bunburry dijo...

El d'abans era jo :P