Tornar a la infància...

18 de febrer de 2008


La vida de hui en dia porta un ritme que fa que siga difícil trobar moments d'eixos que fan que s'erice la pell.

Quan erem xicotets eixos moments omplien tots els nostres dies, i no sabiem com eren d'importants. I ara els trobem a faltar.

Perdre tota una vesprada al parc, fins que ta mare et cridava per la finestra quan ja s'havia fet de nit i el sopar era a taula, tenir una "cabanya" a un descampat, on anar amb els amics i amigues a passar el dissabte, i agafar-se de les mans i fer voltes fins acabar marejada...Eren coses que feiem quasi de forma natural, sense pensar-ho.

Ara no fa falta parar-se massa a pensar, per descobrir que els nostres intants estan plens d'horaris, rutines i cada dia més obligacions, que no ens fan infeliços, però tampoc feliços. Podriem dir que es tracta d'un estat passiu, de resignació...I pensem en eixos instants de la infància com si foren llunyans, com si no tinguessen res a veure amb nosaltres.

Però tothom ha tingut infància (al menys en aquesta part de la Terra, perquè lamentablement en altres llocs hi ha xiquets que no saben que és això de jugar i anar a l'escola), i molts recordareu aquelles partides de caniques on el que arribava al "canute" era un màquina, també els capítols de son goku en català (ara els fan en castellà, i no els entenc), arare, el joc ben barat de la goma (canadá, ca-nadá)...Jugar a vaques era també una opció (ací a Castalla es que això de la vaca es viu molt!), joc en el qual, el millor que et podia tocar era ser vaca, perquè si no acabaves amb el cul vermell!

També recorde estius de berenar pà amb tomaca ben refregadeta, que em preparava l'àvia, i bresquilles en aquell banc estratègic de La Glorieta en el que sempre pegava el sol. I les migdiades en aquell catre que tenia el matalàs de borra, amb els llençols de cotó, ben fresquets per combatre el calor. El bono de la piscina era imprescindible, i quan arribava setembre, la primera setmana de l'escola les mestres s'assombraven del teu "moreno".

Moure els sofàs estratègicament ens podia tenir entretinguts tot un diumenge mentre exerciem de comandants d'una nau espacial o de dependents d'una botiga d'alimentació. I gitats al llit amb les cames en alt, recolzades en la paret, podiem estar hores i hores...

Fer el pino, posar-se calcamonies als braços, menjar sense llavar-nos les mans, les llepolies dels diumenges, la paga de vint duros, les vesprades al poli veient com els xics jugaven a futbet, jugar a "balón prisionero", al sambori, els estius en blanc, pà en oli i cola-cao, els peta zetas...

Moments que no tornaran, però que cal recordar per no perdre el nord. No importa si no sabem perquè estem ací, no importa si la nostra vida no té sentit, no importen les rutines els quefers del dia a dia...

No importa, perquè alguna vegada vam ser xiquets, i podem seguir sent-ho.

Només cal gitar-se al llit amb els peus en amunt, per recordar totes aquestes coses, i durant un xicotet instant, sentir que tornes a tenir set anys.


2 comentarios:

yorch dijo...

Yo recuerdo los bocadillos que me preparaba mi abuela, que hasta que el chorizo no abultaba más que el pan no paraba de poner. Por otro lado, yo ya no lo recuerdo pero según mi madre de pequeño me despertaba a las 5 de la mañana porque queria jugar. Me sentaba en la cuna me daba un juguete y ahi me quedaba yo tranquilito esperando que el resto del mundo se levantara.

MaJose dijo...

Jo també puc dir que he tingut infancia feliç i inocent, tal i com ho has contat, m'has fet recordar moments de la meua vida que moltes voltes crec que els xiquets de hui en dia no podran entendre mai el que es jugar sense joguets, o amb quatre coses que troves per casa, deixar volar la imaginació era el millor entreteniment.
M'agradaría pensar que algún dia els nostres fills tornen a ser tan xiquets i inocents com ho hem sigut nosaltres.