2ª generació...

27 de maig de 2008

Fa impresió quan t'adones que has passat de ser la tercera generació d'una familia, a ser la segona. Són coses que passen. La mort no és més que la part final de la vida. Pero hui, quan m'he adonat d'aquest fet, no he pogut evitar pensar què passarà quan forme part de la primera, quan tots aquells que estan vius siguen més xicotets que jo. Quan tot allò de la meua vida no forme part del present, sino del passat. Quan els xicotets detalls que hui escric s'hagen perdut, i ni jo mateix els recorde. Quan no quede res més en la vida que esperar la mort, tranquilament, impassible...

És curiós com volem construir el nostre arbre genealògic quan els pilars fonamentals ja no estan. Supose que és una necessitat de l'ésser humà de saber que ve d'algun lloc en concret, i que espera que els que vinguen continúen eixe camí. I la sensació de no haver aprofitat les experiències d'aquelles persones que tant sabien és com un nuc que apreta a l'estómac, i busques fotos, cartes, postals, alguna cosa que tranquilitze el nervi de pensar que una vida se n'ha anat, i no li hem preguntat per la guerra, ni per aquelles històries, quan no hi havia televisió, i ni tan sols sabem on van nàixer, on van crèixer, i com eren els seus pares, que ara només són un nom i una data en un lloc determinat d'una branca del nostre arbre genealògic.

"Por más que considero a los hombres, a todos y cada uno de ellos en particular, no les veo nunca más que ocupados en una tarea: en hacer lo que beneficia a la conservación de la especie. Y ello no por un sentimiento de amor a esta especie, sino sencillamente porque no hay nada tan inverterado, poderoso, inexorable, irreducible que este instinto, porque este instinto es precisamente la esencia de la especie gregaria que somos". Nietzsche.


No hay comentarios: