Clavegueres...

18 de maig de 2008

Quan era xicoteta li agradava anar trepitjant només aquelles rajoles del piso que eren blanques, i pareixia un pato marejat, perquè estaven diposades en diagonal, i esquivar les de color rosa implicava pegar bots a dreta i a esquerra.

Un dia va trepitjar massa fort, va traspassar el piso i va anar a parar a les clavegueres.

Foscor, fum i humitat és el que va trobar allà baix...a la dreta un peu, d'algú que el va pedre intentant fugir d'algún malson, a l'esquerra un esquelet, d'algú que va morir esperant ser trobat. Camina sense por, pensa que només està davall del piso que trepitjava fa uns minuts. Per les parets cau una aigua verda, que alimenta els fongs, que mengen les rates.

Els passadissos van fent-se estrets, i fa fàstic tocar les parets, però és inevitable posar la mà per no caure, intentant esquivar les rates que ja li roseguen els camals dels pantalons.

Un crit aparta la seua atenció sobre el gran tamany de les rates de claveguera. Pensava que estava a soles, però es sorprén quan arriba a un punt sense sortida i troba allí més gent de la que esperava.

Cares conegudes, encara que deformades. A un li falta un ull, l'altre té una ferida infectada al llavi i que li menja la carn, com si fos cangrena. La foscor, però, és l'aliada dels que allí viuen des de fa temps, que fa que ella no repare en que l'expresió de tots ells no és de benvinguda. Tenen fam, tenen ràbia, tenen ganes de venjança.

Ella no entén que és el que passa, però el seu olfacte no li falla i comença a correr en direcció contrària. L'aigua bruta i infectada li banya els peus, mentre corre nota com va tepitjant carn, però no té temps per parar-se a vore si és de rata o és humana. Intenta no pensar en quanta gent ha mort allí, en les mans d'aquelles criatures que coneix, però no reconeix.

A la punta un poc de llum, que es fra gran a mesura que va a acostant-se. El cansanci, la suor, el fàstic i la pudor d'aquell lloc ja no importen, el que importa ara es sortir d'allí, perquè les criatures que van darrere d'ella no reparen en llençar-li pedres per fer-la caure. La volen morta, no, la volen viva, per fer-la morir poc a poc.

Una xicoteta escala es la que porta a la llum, que ve de l'exterior. D'un bot s'enfila al quart escaló i quan arriba dalt es dona pressa per tancar la tapadora de la claveguera. Les criatures també munten les escales, i ara que les pega la llum, pot veure com la mitat tenen alguna extremitat amputada. Tanca la tapadora i xafa la mà esquerra d'alguna d'elles, i escolta un crit allà baix.

Bufa amb tranquilitat, ha tornat al món real. No tornarà a caminar a bots, trepitjant solament les rajoles blanques, pensa.

Mentre encara està allí agenollada al piso, sent com una mà desconeguda li toca el muscle, i encara amb el cor exaltat es gira i troba novament algú conegut. Li fa un somriure, i ella li'l torna, però el somriure d'aquell extrany es converteix en una extranya expresió quan obri la boca i de dins li surt una panerola.

Desvia la vista a dreta i esquerra, i s'adona que no té sortida, està rodejada per tots els costats. Aquelles criatures han guanyat. Mira la tapadora de la claveguera, per comprovar realment que l'ha tancada, i que està al món de dalt i no allà baix.

Si, està al món de dalt, però és com si no hagués sortit d'aquelles clavegueres.

I aquelles criatures la volen morta, no, viva, per fer-la morir poc a poc.

3 comentarios:

bunburry dijo...

Molt bo, sí senyor! (senyoreta, disculpi)

Castellut dijo...

a mi també m'ha encantat aquesta entrada sole.

Antoine dijo...

I què ho digues! Si em fa pensar a un llibre d'horror que em vaig llegir a l'institut!

molt bonic... i al final la xica es casa amb el de la panderola? I són feliços i menjen ratolinos?