Tancat per exàmens...

19 de juny de 2008

A falta d'uns dies per començar, este blog es veu obligat a tancar per exàmens...Disculpen les molèsites...Comença la funció...

Feliç aniversari...

16 de juny de 2008


Definitivament no es pot estar en tot. I jo, que intente no deixar d'esciure ací al blog, a pesar de l'agobio progressiu d'estes últimes setmanes, vaig oblidar el primer aniversari d'aquest espai.

El dia 6 de juny de 2007 començava a escriure aquest blog sense saber si continuaria fent-ho, o em cansaria dues setmanes després, com tantes altres coses que vaig deixant pel camí. Però no ha sigut així.

Aquell 6 de juny començava parlant dels canvis. Canvis que necessitaven sortir per algun lloc del meu cos, i mira per on, les noves tecnologies van donar ixida a eixos sentiments de canvi.

Aquell estiu va ser un estiu especial...Tabarca...Però no vaig poder plasmar tot el que allí vaig viure, perquè a l'illa no hi havia internet (ni televisió, ni cobertura al mòvil...). Tot i així, els que em coneixeu i em llegiu ja sabeu que faig referència a aquella xicoteta illa del Mediterrani com una de les millors experiències de la meua vida.

Després va vindre el curs, deixant enrrere un estiu que va passar més depressa del que em pensava que passaria. I en fins...quin curs! Després de 3 anys en València, aquest curs l'he passat anant i tornant els dissabtes, en un peu ací i un altre allà. I ara que s'acaba, i encara en l'agobio de les oposicions al coll, no m'imagine el dia que no tinga que anar més. No vull imaginar-me'l. La sensació que porte al cos és un intermig entre el post anterior i el que ara estic escrivint. València em fa fàstic cada dissabte que em sona el despertador a les 6 del matí, i quan arribe a Castalla l'enyore amb més força del que mai m'hagués imaginat.

Ha sigut un any a un ritme vertiginós, d'estudi, de trens amunt i avall, de recobrar algunes amistats alicantines perdudes en la distància entre València i Alacant durant tres anys. Podriem dir que ha sigut un any en blanc, perquè el dia que tinga que explicar com va ser aquell primer curs que vaig fer les oposicions (dic primer, perquè no serà l'últim...), diré que no va ser un any. Va ser un espai, un buit, un forat negre que es menjava tota relació, festa o event social.

Però bé, aquest post és un post per felicitar el meu blog. I com que vaig començar parlant de canvis aquell dia 6 de juny de 2007, hui no puc evitar parlar del mateix tema.

Potser hui es tanca una etapa. Tal volta els canvis dels que parlava hui arriben a un punt final amb tot açò que estic expresant. Les coses canvien tant en en un any...

Qui sap si l'any que ve felicitaré el segon aniversari del meu blog parlant de l'estabilitat...O si continuaré amunt i avall, sentint que cada dia és el començament d'una nova situació, d'una nova ciutat, d'una nova vida...

Moltes felicitats.

Només un dissabte més...

15 de juny de 2008




"Como quien viaja a lomos...de una yegua sombría...".


Cinc hores de descans, el tren, la calor, els cotxes, la gent, quatre hores de classe, el carrer, més calor, més gent, més cotxes, el rellotge, l'estació, el bitllet de tornada, un entrepà de tortilla i pa del dia anterior, una revista que atempta contra el periodisme, les maletes, dos hores de banc, mal de cul, el rellotge.

"Por la ciudad camino...No preguntéis a donde...El barrio donde habito, no es ninguna pradera, desolado paisaje, de antenas y de cables..."

Un passeig entre gent que va i torna, el panell dels trens, sense vía, el rellotge, una hora encara, les rajoles del piso: una, dues, dos, tres, quatre..." Regional Exprés destinació Alacant-Murcia via 6, sector B". El rellotge.

"Vivo...en el número siete...Calle Melancolía..."

El tren, la finestreta, Alfafar, Manuel, Alzira, Xàtiva, Moixent, Caudet, Villena, mitja hora de cotxe, Castalla.

"Ya...el campo estará verde...Debe ser primavera...Cruza por mi mirada...Un tren interminable..."


Una habitació igual de desordenada que anit a la dos de la matinada. La roba: bruta, neta, plegada...la flauta, la maleta, apunts, un got d'aigua, l'espill que ens recorda que hui només hem dormit 5 hores, el portàtil, el llit desfet, deixem caure la motxilla que portem a l'esquena des de fa dotze hores, les parets es fan xicotetes, més i més xicotetes, comença a faltar l'aire, i tenim el temps justetet per ixir d'allí.

"Quiero mudarme hace años...al barrio de la alegría...Pero siempre que lo intento...ha salido ya el tranvía".

En el bany, un atemptat contra la sequía, egoísme, i la banyera plena. Escuma de sabó, i el "repeat" del disc-man no para de repetir una cançó...

"Como quien viaja a bordo...de un barco enloquecido...que viene de la nada...y va a ninguna parte..."

L'aigua deixa de brollar per l'aixeta, i descobrim que mai haviem mirat el sostre del bany, blanc, com totes les habitacions. El rellotge, ah no, que ara no el portem. El cos deixa de funcionar, les cames no es mouen, els braços tampoc.

"Así mis pies descienden...la cuesta del olvido...fatigados de tanto...andar sin encontrarte..."


Al cap els pensaments es mesclen, és inevitable: "nou mesos, després a sopar, hauré de canviar la taula que no encaixa amb la resta del treball, tinc fam, només un dissabte més, he de mirar el correu, i clara? que farà?, em fa mal la panxa, m'agrada esta cançó, açò no acaba mai, hauré d'imprimir el dilluns, i el certamen ja està ahí, hauré de portar a reparar el flautí..."

"En la escalera me siento...al silbar mi melodía..."


Mal de cap, l'aigua gelada, fred, el rellotge, que no el portes!, fàstic, la tovallola neta fa bona olor, fàstic, vòmit, l'espill ens torna a recordar la falta de son.

El rellotge al canell, ara si, les 22,00, merda, faig tard, no m'agrada fer tard. La roba al bany, per no entrar a la habitació altra vegada, s'ha fet xicoteta.

Hola. Hola. Anem a sopar?. Si. Caragols, calamars, croquetes...El meu cos està a un bar qualsevol, l'han portat a que s'alimente, perquè de l'aire no es pot viure.

Uns llavis que es mouen. Què diran? No ho se. Jo només senc la veu del meu cap: "hauràs d'imprimir, t'hauràs de repassar els últims temes, hauràs de baixar a Alacant per saber on està l'institut que t'ha tocat. Merda, seré de les últimes. Merda, acabaré el 15 de juliol. Es farà etern...
Només un dissabte més, diu el meu cap, només un dissabte més...Perquè no en suportaria un altre".

"Si quieres encontrarme...Ya sabes donde estoy...Vivo...en el número siete...Calle Melancolía..."

A força de nits...

12 de juny de 2008



A força de nits
m'estimo la vida
i d'ella en vaig fent
la millor amiga,
a cop de veritats,
a cop de mentides,
un poc em fa mal,
un poc em fascina.

A força de nits
invento les albes
que cada matí
desvetllen la plana,
i espero el seu crit
que em digui "és ara",
per ser al seu costat
si serveixo encara.

I mentre, aprenc
el preu d'un anhel,
l'espasme del plor,
l'alfabet del crit,
i així faig del temps
el meu aliat
que cada segon m'acosta al demà.

A força de nits
envejo el nou dia,
malgrat els botxins
de raons i de vides.
No oblideu cap nom:
caldrà fer memòria
per no repetir
el pas d'una història.


Lluís Llach, tot un poeta.

Calvin, accidente de coche...

10 de junio de 2008

Calvin es único...


Trobem-nos en un punt...

9 de juny de 2008



Jo sempre dic que les casualitats són les que mouen el món. Els que llegiu les bogeries que escric ho sabeu, perquè no és la primera vegada que ho escric ací.

És difícil trobar-se amb una persona al mateix punt que tu. No dic físicament (que també...trobar-se un castellut o castelluda a la plaça de l'ajuntament de València és una casualitat com una catedral), sino anímica, espiritual o psíquicament, com vullgueu dir-ho. De vegades les casualitats es busquen, altres vegades venen a nosaltres sense saber-ho, i d'altres les veem vindre sense fer res per evitar-ho.

Quan "una casualitat" ve a buscar-te a la porta de ta casa és difícil esquivar-la. Però com ja he dit, estar al mateix punt físicament és possible, però espiritualment no sempre. Aleshores és quan les paraules "massa tard" cobren una especial importància.

Una ciutat, un carrer, un pis d'estudiants, una plaça (la del Cedro), el café teatre, un diavolo, experències compartides, borratxeres, exàmens...En definitiva, tres anys plens de casualitats, d'encontres inesperats, de gent nova i coneguda. De trobar-se i no trobar-se...

I hui "una casualitat" toca a la teua porta. I saps que no és el moment, que a penes un metre de distància són cent mil kilòmetres. "Massa tard", dius. "Però estic ací", respon.

Res es perd, tot es transforma...penses. I potser eixa casualitat per a la que estaves preparada fa temps arriba ara, massa tard, pero arriba. I la transformació ha sigut inevitable. Potser no és el que esperaves, tal volta tu tampoc eres qui "la casualitat" esperava. Però res no és perfecte.

I al cap i a la fí...ens hem trobat en un punt.

Resposta contra la censura...

8 de juny de 2008



Ahir els membres dels dos grups Pellikana i Entelèkia es van reunir en la Plaça de la Font Vella per protestar contra la censura de la millor manera: tocant. Els van acompanyar membres d'altres grups castelluts i gent del poble que s'ha solidaritzat amb aquest fet.

Per altra banda, hui s'ha publicat esta notícia al Diario Información y al Levante:

Diario Información

El levante


Altres blogs han publicat sobre la censura:

Castalla al dia
Pellikana
El fill del sorro
Quina castalla volem
Sergi Carrasca

Ver, oír y callar...

6 de juny de 2008



No m'agrada escriure ací al blog res de política. No perquè siga una persona apolítica (ningú no és apolític), tinc els meus ideals, els meus principis, i tinc clar a qui votar i a qui no votar.

Però hui m'és impossible trencar una de les meues condicions, que era no fer del blog res polític. Perquè hui més que mai hem descobert els castelluts que tot allò que ens envolta és política. La televisió, la ràdio, la premsa, l'educació i LA CULTURA, és trist.
La censura ha envaït Castalla, o millor dit, ha posseït els mandataris d'aquest poble, que no volen vore, escoltar i veure veritats, perquè les veritats fan mal, no?

Demà és la Trobada d'Escoles Valencianes, que enguany se celebra a Castalla. La primera vegada que es va celebrar jo tenia 4 anys, i només recorde la dolçaina i el tabalet, el trenet, els tallers de fer cuquets amb fil d'aram. Durant els anys següents vaig estar en altres trobades de la contornà, i no hi havia cosa que m'agradara més. Tallers, correfocs, música en valencià, el trenet, gegants i cabuts...La Trobada és una festa, que reivindica la cultura valenciana. L'ensenyament en valencià.

I qui no vullga aceptar-ho que no ho accepte, però el o la que ha nascut a Castalla, (i el que els seus avantpassats són castelluts), és valencià o valenciana. I parla valencià, encara que no li agrade escoltar-lo a la televisió i encara que vote al pp.

No entenc les persones que reneguen de la seua cultura, de la seua llengua, que és la llengua que li parlaven els besavis als avis, els avis als pares, i els pares a nosaltres. No entenc com es pot pretendre arrancar a un xiquet o una xiqueta el dret a rebre la cultura dels seus avanpassats, d'allò que porta a la sang.

Deixant a banda aquestes qüestions que al cap i a la fí només son les meues opinions, perquè com he dit també les tinc, deia que Castalla ha tornat 50 anys enrrere, aplicant la censura pura i dura contra aquelles persones que fan música segons els seus ideals. Jo tenia entés que la llibertat d'expresió estava contemplada a la Constitució Espanyola, però es veu que no. Es veu que ací a Castalla, la Constitució es va perdre pel camí, i a l'ajuntament no en tenen un exemplar.

De manera que senyors i senyores, demà dia 7 de juny de 2008, dos grups castelluts, que canten en valencià, i defenen a través de la música el que pensen, seguint els seus ideals (igual que Jiménez Losantos a La Cope), no tocaran. Havien de tocar al parc de la Casa Cultura, però l'alcalde con el "aquí mando yo", va dir que aquests grupos no podien tocar. Perquè? Per què un membre d'un dels dos grups va penjar un vídeo satíric al youtube durant el període de les eleccions (igual que el wyoming, o buenafuente quan parlava català i no es moderava tant a la televisió). De manera que l'alcalde va organitzar un concert de música clàsica. Què passa que els que toquen el piano o la guitarra no fan política?

El Centre Cultural Castellut, la comparsa dels Pirates, i Batasoni, es van unir per a que aquests grups pugueren tocar al seu poble, igual que estan tocant a altres pobles per ací prop, encara que no fora dins d'un acte de la pròpia Trobada. Però hui, novament, el senyor alcalde i su séquito ha dit que "nanai de la xina", que si toquen els enviarà a la policía autonòmica. Ja ho deia una cançó de Sabina: "mucha policía, poca diversión".

El millor de tot és que alguns dels membres d'aquestos grups toquen en la banda municipal del poble. I toquen de baes quan hi ha que acompanyar a l'ajuntament, en la processó de pasqua, en les processons de festes. El que passa es que clar, tocar Amparito Roca té mes classe que no pas una cançó titulada "resistirem", que el ja el nom indica que es una cançó de rojos antifeixistes.

En conclusió, i després de totes aquestes blasfemies que acabe de soltar, hem arribat a la situació de que en Castalla a partir de hui, el que s'ha de fer es OÍR, VER Y CALLAR. Perquè parlar és perillós (i si és en valencià encara més), i encara més parlar i dir veritats.

Constitución Española

Capítulo II: Derechos y libertades

Sección I: De los derechos fundamentales y las libertades públicas.

Artículo 20:

1. Se reconocen y protegen los derechos:

  1. A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.

  2. A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica.

  3. A la libertad de cátedra.

  4. A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La Ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades.

2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa.


JO TAMBÉ SÓC PELLIKANA

El meu elefant...

5 de juny de 2008

Hui m'he alçat i he descobert als peus del llit un regal molt especial: una cria d'elefant. Tenia un llaç vermell al voltant del seu cos i una targeta: "Ja tens mitjà de transport".

El primer que hi ha que fer quan et regalen un ésser viu és, evidentment, posar-li nom. Jo al meu elefant li he posat Lluís.

Doncs bé, Lluís i jo hem baixat al pati, i hem esmorzat. Jo un got de llet i ell s'ha menjat els geranis de la mare (ell és així d'espontani). Sort que he arribat a temps i he pogut apartar a Oscar (el meu bonsai) de les seues dents de marfil!

Després d'esmorzar he decidit fer una ruta turística pel poble, perquè Lluís no s'el coneix. Així que, al llom del meu elefant, hem anat al parc de la Glorieta, hem muntat al castell, passant per la Placeta del Carreter, i baixant, com que els dos estavem asseregats (ell més que jo, perquè jo anava ben comoda al seu llom), no hem pogut resistir la temptació de fer-nos una aigua llimó ben fresqueta en "ca farina".

Però jo sóc una xica ocupada, i no puc deixar els meus quefers quan em fan un regal. De manera que, hui he baixat a la universitat amb Lluís, que els geranis de la mare l'han alimentat bé i ja s'ha fet gran! Quan he ixit de casa al llom de la meua mascota singular, he trobat una amiga:

- Ei! On vas?
- Doncs vaig a la universitat, que tinc classe!
- Ah, jo també! Quin autobús agafes?!
- No, jo hui baixe en elefant!

En l'autovia, els cotxes ens pitaven, no perquè anavem poc a poc, sino perquè l'enveja és molt roïna. I és que ben contents que anavem Lluís i jo, ell alçant la trompa i jo cantant i disfrutant de la brisa fresqueta damunnt del seu llom.

Quan la rutina diaria a la universitat ha acabat, he tornat al parking, i allí estava Lluís: puntual. Tal com li havia dit. Perquè mentre jo suportava una classe de dues hores, ell ha anat a la zona dels patos de la universitat, que no és precisament la sabana, però diu que allí se sent com a casa...

És possible que demà, Lluís i jo ixquem del poble. Li ensenyaré tota la contornà, i potser després viatgem a França, a Itàlia...Perquè ell té tantes ganes de vore el món com jo!

El meu elefant serà el meu company de viatge, em taparà amb les seues orelles quan tinga fred, i em refrescarà tirant-me aigua amb la seua trompa quan tinga calor. Em collirà dàtils i cocos de les palmeres, i ens els menjarem a la sombra de la soca l'arbre, rient, xarrant, i cantant: "Será maravilloso...viajar en elefante..."

El arte de la seducción...

4 de junio de 2008

"La oscuridad me ayuda, es mi aliada. Y en la barra de aquel bar, el color negro de mi ropa, hace que las curvas se agudicen. Deslizo un dedo por la barra de madera, y con un movimiento rápido y ágil cruzo las piernas en aquella banqueta roja a juego con las paredes. Pido un whisky al camarero, sabiendo que me miras, me hago la desinteresada.

A penas mojo mis labios en el borde del vaso, mientras tu haces lo mismo. El primer sorbo siempre es el más malo, el más amargo, pero ambos disimulamos la cara de la amargura de aquel trago primerizo. Sabiendo que estamos ahí, actuando sigilosamente, atentos a nuestros próximos movimientos.

Me recojo el pelo por detrás de la oreja. No me molesta, pero deja al descubierto mi cuello. Me miras, y tu imaginación empieza a hacer virguerías.

Decido darte tiempo, y dando la vuelta sobre la banqueta, me levanto al baño. Sigues mis pasos desde tu asiento: derecha, izquierda, derecha, izquierda...Pierdo el tiempo: brillo de labios, rimel...Y cuando abro la puerta, tu cuerpo reposa sobre la máquina de tabaco. Eres listo, intentas desconcertarme cambiando tu posición estratégica.

Pero yo también sé avanzar posiciones, y en vez de sentarme nuevamente en la banqueta, vuelvo a por mi whisky y converso con el camarero con los codos apoyados sobre la barra. Los celos actúan, y con una mano en el bolsillo y la otra en tu vaso caminas lentamente hacia mi. Noto tu presencia al pasar y te miro de reojo con mis ojos negros, acabados de retocar en el baño.

Tu dedo índice roza mi espalda, mientras acabo una conversación sin sentido con la persona que detrás de la barra ya conoce el juego y trata de ser cómplice.

Entonces, por fin, un cruce de miradas. Sientes mi respiración en tu oreja y escuchas mi voz mientras recojes tu chaqueta, porque sabes que tu tiempo en el bar ha expirado por hoy"

Arriba el calor...

3 de juny de 2008