El mundo de ayer

30 d'agost de 2008



"En la boca del lobo estamos solos...y entre sus dientes, ya sabes lo que se siente..."


Les 16,45, faig tard! L'ascensor tarda, la bicicleta no cap, un moviment a la dreta, ara a l'esquerra (important haver jugat al tetris per aconseguir-ho...). Ja estem dins: cinqué pis, quart, tercer, segon, i planta baixa.

"Y detestas el olor...a verbena bulliciosa...Y elegiste una existencia solitaria i peligrosa..."

La música a l'orella, com sempre, individualitza l'existència, i per això saludem al veí del quart pis amb el tò de veu més fort del que caldria, però bé, al menys hui ens hem saludat. Esquivem per la vorera la velleta que ve de la verdureria, frenem abans d'arribar al semàfor que marca la fi d'Explorador Andrés i el principi de Manuel Candela. A l'esquerra un edifici conegut, i alcem el cap, esperant trobar algú...

"Ahora veo tu ventana, con las luces apagadas...Ya del mundo de ayer no queda nada..."

En realiat hui no voldriem haver ixit de casa. Quin sentit té? Farem el mateix recorregut de sempre, per trobar la gent de sempre, les classes de sempre. I després tornar al pis on soparem el de sempre...

"Si no encuentras un papel para ti en esta comedia...si el nombre de tu dolor no viene en la enciclopedia..."


Però no pensem...Simplement els peus pedalegen per inèrcia aquella bicicleta de segona mà que no sabem que estimem tant fins que dos anys després algú ens la furtarà per vendre-la en el rastro. I anem deixant enrrere el carrer Campoamor, l'avinguda de Just i Pastor (on sempre agafem el semàfor en roig), aquell hospital que pareix dels anys 40, l'avinguda de Port, les Illes Balears, la Ciutat de les Arts, i el pont de les gàrgoles.

"Pero estàs acostumbrado al sabor de la derrota, y quieres beber la vida...pero la copa està rota..."

Un edifici vell, una rutina establerta a la que no trobem sentit, i gent que no sabem que fa al nostre costat. Però penses: "demà serà millor", perquè demà faré allò que voldré. Demà deixaré aquesta merda.

"Por las cosas que no hiciste, pero que quisiste hacer..."

És un dia d'aquells en que et parlen, però no escoltes. I dius que si amb el cap, perquè a ta casa et van ensenyar que havies de ser agraïda, encara que el que parle no signifique res per a tu, i el que diga siga l'estupidesa més gran del món.

"Los días de los poetas están muertos y enterrados..."

Saps que quan ixques d'allí, a les 21,00 de la nit, i després de suportar 4 hores escoltant algú que no té res que dir-te, et sentiràs pitjor, perquè ja sabies que hui no hauries d'haver ixit de casa. Tornes a enganxar-te la música a l'orella en el camí de tornada a casa. Potser la música et done energia, o potser te la lleve. Però en qualsevol cas, potser que t'inspire, i al menys et faça saber que és el que sents. I això és més del que hui podies esperar.

"No...ya no sabes a dónde vas...pero que difícil es volver atrás..."

No hay comentarios: