Mantindre l'equilibri...

26 d'agost de 2008

Els llambordins del casc antic fan que les teues passes siguen irregulars, que de vegades pergues l'equilibri, però ale-hop! El tornes a recuperar. És un moment d'inflexió aquest de l'equilibri i els llambordins: en un segon pots fer un mal pas, trepitjar aquell punyeter llambordí mal col.locat i caure de cul. O també pots, com un equilibrista a seixanta metres d'altura, fer una recuperació espontànea i evitar un morat en aquella zona al final de l'esquena. No és qüestió de sort, és equilibri.

És curiós, de xicotets sempre juguem a mantindre l'equilibri en el rastell de la vorera. Ara un peu...ara altre...I supose que després, encara que d'alguna manera més metafòrica, ens passem la vida en equilibri. Les nostres accions van marcant els punts d'inflexió: potser la universitat, potser independitzar-se, potser la decisió de trencar/començar una relació, potser el fet de fer un viatge, poden ser...mil coses. Tal volta el fet de mantindre's en peu en determinades ocasions és el que ens diu qui som hui en dia. O qui sap si seran precisament les vegades que hem caigut les que ens defineixen i ens diferèncien de la resta.

En qualsevol cas, caure o mantindre's de peu no és el més important. I és que el que de veritat importa és identificar eixos moments en els que estem pendents d'un fil, i una vegada ens hem adonat, podem simplement lluitar per acabar de peu, o deixar-nos caure.

Tot depén de nosaltres.

1 comentario:

kuxa dijo...

Pues sí...muchas veces podemos mantenernos de pie aunque sea sobre ese pequeño hilo guardando el equilibrio, pero preferimos dejarnos caer. Porque también tenemos derecho a caernos y volvernos a levantar, de hecho, en eso consiste la vida... en caerse y levantarse, una y otra vez. Nadie puede decir que nunca se haya caído, lo importante es levantarse con la lección aprendida...aunque tropieces otra vez con la misma piedra...que para eso somos humanos y para eso es nuestro pompis el que choca contra el suelo!