Faig, i per tant sóc...

29 de setembre de 2008

Una de les ventatges de l'assignatura "Psicologia de la personalitat" és descobrir que allò que reflexiones té sentit. I és que el que argumentava en el post "Naturalesa humana" fa uns dies només, és el primer que m'he trobat al començar aquesta assignatura. Un munt de filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, metges...intentant esbrinar la ment de la persona, les relacions causa-efecte entre el medi que l'envolta i ell mateix, i també allò que tenim els éssers humans que fa que no ens conformem amb res...

Ara bé, també he descobert gràcies a aquesta assignatura (i el que em queda, perquè acabem de començar!), una relació que desde feia temps, i de forma inconscient, em plantejava a l'inrevés.

Be, per on començar...Les persones anem formant la nostra personalitat gràcies a tres conceptes bàsics (n'hi ha més, però a mi em pareixen els més interessants per destacar ací):

1- Autoconcepte: l'autoconcepte forma part de l'autoestima. És tracta de la imatge que tenim de nosaltres mateixos (jo real) i la imatge de la persona que voldriem ser (jo ideal). Pareix una tonteria, però és fundamental que les dues parts, jo real i jo ideal, estiguen equilibrades. És a dir , hi ha que ser realista, i tenir un "jo ideal" al que pugam arribar. Perquè si tenim les expectatives massa altes, potser no arribem mai a ser tal i com ens agradaria, i això provoca per tant, un "jo real" frustrat, i com a conseqüència, amb l'autoestima per terra.

2- Autopercepció: l'autopercepció és la imatge que tenim de nosaltres mateixos, però aconseguida aquesta com al reflex del que veiem en la resta de persones. Som sers socials, tenim un nucli familiar, un altre d'amistats, de parella, etc. Totes aquestes persones que ens envolten tenen una visió de nosaltres, i aquesta visió es reflecta, i podem percebre-la.
Per tant, l'autopercepció, com he dit, fa que ens percebem a nosaltres mateixa segons com ens veiem a través de les persones que ens envolten.

3- Finalment (i ací és on volia jo arribar), està l'autodeterminació: l'autodeterminació és el procés i l'activitat de decisió relativa a un mateix. Això suposa que quan prenem decisions no només està en joc el nostre futur laboral, de parella o la festa que farem el dissabte, sinò que esta en joc un mateix. L'autodeterminació fa que no ens coneixem més que per mitjà de com ens construïm. No sabem qui som, sinó gràcies a les decisions que adoptem.

L'autodeterminació, jo sempre l'havia entés al revés. Potser no coneixia el propi concepte "autodeterminació" aplicat a les persones, però sempre havia pensat que les persones primer "som", i depenent de com son, aleshores "fem".

Però no! Resulta que les persones primer actuem, i segons eixes actuacions, ens definim com a persones en segon lloc.

Per tant: "Faig, i per tant sóc". I no "sóc i per tant faig"

Naftalina...

29 de septiembre de 2008

La primera manta en la cama marca la transición entre el verano y el otoño (que dura exactamente lo que tarda en llegar el invierno, como le gusta decir a Sabina). Esta primera manta que echas encima del edredón de verano, ni siquiera la metes dentro de la cama, solo encima, y por eso, hay una dura competición entre las orejas y los pies. Porque si se te hielan los pies estiras la manta hacia abajo y entonces el frio pasa a las orejas. Entonces estiras hacia arriba, y el frio baja a los pies...Y así puedes estar toda la noche, e incluso unos días, hasta que decides que ya es hora de incorporar esa primera manta entre las sábanas, y ahí estará todo el invierno.

Tener una habitación como ropero hace que en los cambios de estaciones no encuentres nada, porque se juntan las cajas de la ropa de verano que vas guardando, con la ropa de invierno que vas sacando, y tienes que entrar a saltos, intenando no pisar aquel pijama de verano que ha quedado en el suelo, la caja de los jerseys, o las toallas de la playa.

En esta habitación se suele entrar solamente dos veces al año: en marzo-abril, y en septiembre-octubre, lo que hace que la naftalina que ya usaba la abuela sea un olor fácilmente percibible. Entras, buscas entre las cajas, la cama, el cofre antiguo, la cómoda de los abuelos...Y por fin, la manta. Sales de la habitación, creyendo dejar atrás el olor a naftalina. Pero con la puerta cerrada y la manta en la mano te das cuenta de que el olor te sigue. Y crees que se te ha metido en la nariz...

Por fin, ya en nuestro destino final, yo y mi manta, mi manta y yo...La extiendo sobre la cama, ya la meteré en unos dias, pienso, seguramente creyendo que todavía hará calor un día de esta semana.

Y el olor a naftalina sale de la manta, hacia arriba, hacia todas partes.

Hoy serán mis pies los que pasen frío. Prefiero tener la manta cerca de mis orejas...Y de mi nariz.

Política i educació. Mala combinació...

24 de setembre de 2008

Hui m'agradaria parlar de l'educació, i més concretament de la situació de l'educació al País Valencià.

En primer lloc, i com a conseqüència de que la professió del mestre està minusvalorada (potser perquè hi ha gent que no es creu que realment és una vocació, i es pensen que tot el món pot educar...), sobre educació tothom pot opinar: pares, mares, polítics, religiosos, etc.

L'òs més dur és evidentment, la política. L'educació és la forma més despreciable de fer política. A mi em fa fàstic. Últimament, la polèmica ha sigut: Educació per a la Ciutadania. Aquesta assignatura va estar aprovada a nivell europeu (tant que se'ls plena la boca de parlar de Bolonya...), i està basada en aprenentatges per a la convivència i el desenvolupament personal i moral (no en aprendre de memòria els rius d'Espanya). I tenint en compte la diversitat cultural, els índex de fracàs escolar, les estadístiques de violència domèstica, de violència al carrer, de racisme, xenofobia, homofobia, etc., a mi em pareix que és realment important habilitar una assignatura que tracte aquesta diversitat.

Aleshores...de què tenen por? Per què amb aquesta assignatura no volen ser europeus? En fins...L'euro, la constitució europea, el tractat de Bolonya...Tot indica que els polítics estan empenyats en ser europeus. Per què no amb açò? Potser és perquè l'escola està fabricada com un model de reproducció social, i aquest tipus d'assignatures, tal volta busquen la formació crítica de l'alumnat, i no només aprendre on està i per a què serveix la pituitària. En la meua opinió, formar alumnes crítics no els interessa.

Després de la polèmica assignatura a la que s'ha intentat fer boicot amb la possible "objecció de consciència dels pares" a que els seus fills no la cursen, s'ha sumat la VERGONYOSA actuació del conseller d'educació del País Valencià. Si, Font de Mora. Que no content amb aquesta assignatura, va proposar (obligar) a que ací la cursen en anglés. Açò, però, té vàries qüestions bastant qüestionables:

1- La lley orgànica d'educació (LOE), ha estat aprovada al parlament per majoria absoluta. Donar aquesta assignatura en anglés és una espècie de boicot a aquesta llei, en la qual, en cap moment es fa referència a EpC en llengua anglesa, sino en les llengües oficials de cada comunitat. En aquest cas: valencià i castellà. Què passa, que ara els polítics no és creuen les lleis que fan? No eren democràtics? Açò em desorienta...

2- Evidentment, donar aquesta assignatura en anglés suposa la necessitat de personal qualificat en aquesta llengua que puga donar les classes. Però en cap moment s'ha ampliat la plantilla del professorat.

3- Imposar la impartició d'aquesta assignatura en anglés nega la llibertat de càtedra als professors, i l'autonomia als centres.

4- Per altra banda, Font de Mora ha obligat a inspecció a fer un seguiment a tots els centres per veure en quins s'està impartint aquesta assignatura en anglés. I ha amenaçat en obrir expedients a tots aquells professors que es neguen a donar-la en aquesta llengua. Perquè clar, inspecció educativa no té altra cosa a fer: inspecció educativa no té dictamens d'escolarització per resoldre, tampoc té que analitzar el personal que fa falta per poder impartir anglés al primer i segon cicle d'infantil, tampoc té que analitzar i resoldre peticions de material per als alumnes amb necessitats educatives especials...

En definitiva, a mi no em queda clar què és el que volen els polítics que no es creuen la democràcia. Que no es creuen que les lleis orgàniques educatives estan per portar-les a terme, i que aboquen a milers de centres educatius al caos d'impartir una assignatura amb les condicions que una persona ha disposat al seu parer.

Com ja he dit: política i educació...són una mala combinació.

pd. Un exemple de que alguns polítics es fan dir democràtics, però no volen que els alumnes experimenten que és la democràcia, el teniu en aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=kiuTqsHQOtQ



Naturalesa humana...

19 de setembre de 2008

Crec que és inevitable. No ens conformem, amb res. No estic fent referència al fet de ser éssers liberals i revolucionaris... I tot aquest discurs que, tot i que ara està molt de moda, el fem des del sofà de casa. Sino que estic referint-me al fet que cada situació en la que ens trobem fa que estranyem altres situacions. I si estiguessem en eixes altres situacions, trobariem a faltar en les que estem ara mateix. És així. I no ho intenteu evitar, perquè crec que pel fet de ser homo sapiens sapiens, va en la vostra naturalesa. Açò, però, no és cap descobriment clar, perquè segur que són molts els psicòlegs, sociòlegs i filòsofs els que s'han dedicat fer tot tipus d'estudis empirics que demostren la naturalesa disconformista de l'ésser humà.

Però bé, si aquests especialistes m'ho permeten, hui parlaré d'aquest comportament, sense aportar dades científiques, només personals, com sempre.

En només 4 posts, podreu veure aquesta disconformitat. I és que en el post "Tornar a començar" parlava de la necessitat d'establir una rutina, de seguir el ritme que tothom ja havia començat, de tornar a la normalitat, de no estar sentada vienent passar a tot el món. En aquest post, i amb els estudis de psicopedagogia ja començats, el material de les oposicions damunt la taula (esperant...), i la borsa de treball ja avançant a un ritme mes ràpid...Rectifique: vull que arribe el mes de juliol.

En definitiva, quan pensem que tenim el que volem, restulta que no és el que volem. I així van passant els dies, els mesos, els anys...I em pregunte: algun dia tindrem la plena satisfacció de sentir que estem just al lloc on volem estar?

I si no...Pense'm-ho. Quan tenim 14 anys, volem tenir-ne 25. Quan en tenim 25, volem tornar als 17. Quan estem estudiant volem acabar i començar a fer feina i guanyar diners. Quan comencem a treballar trobem a faltar la vida d'estudiants (per no parlar de la bufetada d'entrar en el món real: la punyetera economia). Quan als 13 anys son l'última xica de la classe a la que no li ha vingut el periode, desitgem que ja vinga. I quan ve, desitgem la menopausia. I amb la menopausia...tornar a sentir el mal d'ovaris. Si som massa alts, volem ser més baixetes. I si som baixetes, ens posem tacons o plataforma per pareixer més altes. Els tintes de la perruqueria fan que si eres morena pugues ser rossa, i viceversa...

Tot i que intentem no seguir aquest patró, ho fem, i de manera inconscient. I quan ens adonem decidim que no ho tornarem a fer, que intentarem ser feliços tal i com estem en cada moment, i malgrat les circumstàncies.

Però les situacions aconsegueixen enganyar la nostra condició humana de no estar mai conforme amb allò que tenim.

I altra característica que ens defineix és aquella que diu que: l'ésser humà és l'únic que trepitja la mateixa pedra dos vegades.

Fugir...

16 de setembre de 2008

La maleta blava aguanta la porta de l'habitació de pas, perquè si no, del corrent d'aire sempre es tanca amb força. Passe per aquesta habitació unes cinc vegades al dia, mire la maleta, i la maleta em mira.

La finestra tancada de la meua habitació m'indica que les coses estan canviant. Concretament la tardor, que ja quasi està ahí. És una estació curiosa, és una estació de pas...A la gent li sol agradar o l'hivern o l'estiu. Perquè la primavera i la tardor suposen no saber si demà farà calor o fred, o si demà necessitaràs paraigües, o potser pantalons curts. Aquesta incertesa no ens agrada als éssers humans, que ens passem hores anhelant llibertat per tots els costats, i la pròpia llibertat ens provoca un nuc a l'estómac que no sabriem molt bé com definir.

Aquestos sentiments, que potser es repetixen any rere any, provoquen una extranya inspiració en mi, cosa que demostra que tal volta són la nostàlgia i la tristesa les que trauen el millor de les persones, o al menys, són els sentiments que ens fan humans, els que mostren i demostren les nostres debilitats.

Fugir és una opció que sempre està ahí. La qüestió és saber en quin moment fer-ho. Es tracta d'aprofitar la distracció dels pensaments, dels sentiments, del que fa que ens quedem ací sense saber perquè...Hi ha qui diu que fugir no és bò, que allò que deixes enrrere en realitat et perseguirà allò on vages per no deixar-te dormir. Jo dic que, tal volta, la primera nit de la teua fugida no pegues ull, la segona tampoc, i a la tercera caus del cansament. I això demostra que és el cos el que s'acostuma als fets, i no els fets al cos.

La meua memòria selectiva intenta recordar les anteriors fugides, que creia oblidades, però supose que quan la història es repeteix, el cervell busca un mapa per poder seguir un camí. Tal volta un camí que ja existeix, o qui sap si és una drecera que haurem de trobar.

A la sisena vegada que passe per l'habitació de pas, la maleta fa cara de trobar-me a faltar. I jo a ella també. Va ser una ruptura radical, i en realitat no va passar res important entre ella i jo com per trencar eixe afecte entre les dues, que no sabiem que teniem fins que el vam perdre.

Seria fugida ràpida, sense comiats, sense deixar una nota a la nevera, sense deixar el llit fet, com quan sas que te'n vas per una temporada llarga. Només menjar de sobra per als meus peixets...

I un tren...

Queridos carteristas...

15 de septiembre de 2008

Queridos carteristas:

Soy una ciudadana a la que recientemente han sustraído su cartera. Entiendo su necesidad, y si me pongo en su situación, no niego que quizás yo me viera obligada a realizar semejantes actos.

Ahora bien, pónganse ustedes en mi lugar, y supongo que como ciudadanos que son, me entenderán. Toda persona suele llevar en su cartera dinero (más o menos cantidad, eso es lo de menos) en metálico, quien tiene suerte también lleva alguna tarjeta de crédito, el carnet de la biblioteca/universidad/videoclub/etc, y quizás, como es mi caso, el carnet de conducir o D.N.I para poder identificarme.

Si piensan un poco en todos y cada uno de esos documentos, seguro que llegan, al igual que yo, a la conclusión de que el tiempo dedicado a renovar, duplicar, suprimir, etc., esas tarjetas y documentos de identidad és mucho más valioso que los 20 euros que me sustrajeron.

Por eso, y teniendo en cuenta que en la Dirección General de Tráfico la organización es pésima, las colas interminables, los 18 euros que vale el duplicado del carnet de conducir, y el hecho de que el tiempo no existe para las personas que viven detrás de las ventanillas, les sugiero por favor:

- Que la próxima vez que se vean obligados a sustraer alguna cartera en busca de dinero para poder satisfacer sus necesidades más básicas, piensen en el ciudadano al que están sustrayendo y en el tiempo que tiene que perder en la DGT, y por eso sería conveniente que, tras extraer el dinero necesitado de dicha cartera, dejen en el bolso el carnet de conducir y el D.N.I, que al fin y al cabo no necesitan para nada, y da más disgusto el hecho de tener que renovarlos, que que te hayan sustraído 20 euros.

Gracias.

Los erizos...

11 de septiembre de 2008


"Los erizos destacan físicamente por sus espinas, que no son venenosas ni están afiladas. (...) En los períodos largos de estrés o bajo alguna enfermedad, los erizos pueden perder púas. Cuando se ven amenazados, los erizos son capaces de enrollarse sobre si mismos, formando una bola de púas. La efectividad de esta habilidad depende del número de púas que posean. (...)

Es por eso que los erizos del desierto, que han evolucionado para ser menos pesados, y con menor número de púas, prefieren huir o incluso atacar al intruso con sus púas, antes que confiar en su defensa de enrollamiento. (...)"

Tornar a començar...

9 de setembre de 2008

A partir del 5 de se setembre tot el món comença a posar els pels de punta, expresió que vol dir que tot el món comença a tornar a la normalitat: alçar-se prompte per anar a la feina o a l'escola, menjar a l'hora, aprofitar la vesprada, les mares ja fan viatges a les papereries per comprar el material escolar, els pares es preparen per acompanyar els xiquets a les activitats extraescolars, en la televisió comencen els anuncis dels col.leccionables (a 3,95 la primera entrega), els universitaris fan els últims examens (i es preparen per celebrar-ho), a les panaderies ja hi han coques en tomata, en farina i d'hojaldre per a que els xiquets compren l'esmorzar abans d'anar a l'escola, el despertador del veí ja sona a les 6 del matí, comences a posar-te calcetins i sabatilles (es un fet trascendental: el canvi de les sandalies a les sabates tancades), el corte inglés fa els anuncis de "la vuelta al cole", comencen a sobrar els aires acondicionats, a les papereries s'esgoten les agendes, i has de fer una cua de dues hores per comprar un bolígraf...I podriem estar així tota la vida.

Podriem dir, per tant, que el mes de setembre és un mes "d'adaptació". I quan entra octubre tot el món ja està altra vegada en marxa, en els cables correctament connectats i amb les piles carregades.

El problema ve quan no tens a què adaptar-te. Quan no eres ni estudiant, ni treballador. Perquè encara no et deixen ser-ho, no perquè no ho desitges. Aleshores què? T'alces a les 8 del matí, com si tinguesses coses a fer. Ordenes l'habitació, ordenes el que seran els teus apunts quan comence el curs (encara dues setmanes més), repasses l'agenda que et vas comprar ahir, com si fores un xiquet de primer de la ESO, i veus que la cita més important que tens hui és "ingresar dines al banc per pagar el telèfon mòvil". Bé, al menys hui tens alguna cosa a fer.
A les 9, la teua gran missió del dia ja està feta. Mires internet, encara la 148 en la borsa, i calcules...Mmmm...això significa que per novembre ja estaré treballant? O potser després de Nadal? I si me'n vaig fora? I consultes internet altra vegada, i veus que no pots anar-te'n fora (de moment).

En definitiva, quan era estudiant el dia 5 de setembre tornavem a començar, possiblement amb desgana. Les classes, la maleta amunt i avall, la ciutat, la llavadora, fer la compra, cuinar-te el menjar, els treballs, els exàmens de desembre ja quasi a la porta...I aleshores pensaves: bé, sempre és millor que fer feina.

Supose que als que feu feina us passarà el mateix: uf...matinar, anar al lloc de treball (siga quin siga), 8 hores d'aguantar el cap, els companys, els xiquets, la feina, el que siga...I tornar a casa amb la sensació de que quan eres estudiant vivies millor.

Doncs a tots dos, creieu-me: entre la feina i la vida estudiantil hi ha un espai buit. Com una espècie de purgatori pel que supose que totes les persones han de passar alguna vegada en la vida. I ahí és on estic segura que ningú no tornaria.

Jo em canviaria ara per qualsevol estudiant que comença les classes, o per qualsevol mestre que comença les classes.

Jo tornaria a començar...ja mateix.

A fosques...

7 de setembre de 2008

Ahir, tocant en Villena, i com a conseqüència de la plutja supose, se'n va anar la llum a mitjan desfile. Amb tota la ciutat a fosques vam haver de seguir tocant fins arribar al final de l'avinguda per on passen els festers. En realitat no podiem saber a qui tenies davant, ni a qui teniem darrere. Moviem els dits, perquè Ramiro Miralles és un pas-doble que fa temps que vam aprendre de memòria, però anavem tocant i caminant sense saber molt bé on posavem els peus, un poc per intuició. Escoltavem la gent bramar, els festers cantar, la carrosa que anava uns metres més enrrere de nosaltres (i resavem per a que sabera calcular les distàncies i no es convertira allò en un atropellament de músics)...

Aquest fet un poc graciós i poc trascendental en la meua vida, més enllà de ser un fet anecdòtic, em va fer pensar en les voltes que m'he sentit caminant a fosques, sense saber molt bé la trajectòria del camí, ni si el final estava prop o lluny. Potser encara camine a fosques, sense saber qui tinc al costat, o tal volta no camine a fosques, però no sé vislumbrar encara (per la meua curta edat) realment la gent que camina en mi sense importar-li la foscor, i qui es dona pressa per fugir quan l'avinguda principal de Villena es queda sense llum.

Ahir, la foscor i l'aigua de la plutja van convertir el confeti en una espècie de massa fastigosa que anavem trepitjant, sense pensar massa en què podia ser (tenint en compte que en el desfile també van ixir cavalls...). Al principi intentavem mirar al piso, per intentar veure què era allò que anavem aplastant amb els peus. Però evidentment, vam haver de resignar-nos a la foscor i al fet de que no podriem saber mai si allò que trepitjavem era confeti mesclat amb aigua o les necessitats d'algún cavall que havia menjat molt.

Supose que la resignació és una conseqüència lligada al fet de caminar a fosques. No sas qui tens al costat, ni qui va amb tu, i tampoc pots arribar a saber què o a qui trepitjes. Tal volta tots caminem a fosques, i aleshores podriem entendre que es tal la desorientació que portem els éssers humans a causa d'aquest fet, que qui sap si les voltes que t'han trepitjat a tu hauran sigut sense voler. Només com a conseqüència de que la resta de la gent camina sense llum igual que tu, i sense voler t'ha trepitjat, pensant-se que eres només un poc de confeti mesclat amb aigua.

Festes 2008...

5 de setembre de 2008

Nit, llums, ni un cotxe pel carrer, gent que riu, iaies a la fresca, cadires amuntonades a l'avinguda la Constitució, una quadrilla de xiquetes amb la mateixa camiseta "olleta 2008". El poble comença a fer olor a festa, i en una hora s'escolta ja Tomàs Ferrús, Jose Luis Valero i Amparito Roca, tot alhora, perquè les comparses van totes al mateix temps a per els seus capitans.

Durant les dues hores que dura el sopar, el poble espera com si res, pareix que siga una nit qualsevol. Però en acabar de sopar a les comparses la caixa de la banda de música comença a marcar el pas, el pas del pas-doble. I la plaça de l'ajuntament es converteix en una reunió a la que assistix tot el poble, menys les iaies a la fresca, que esperen que el passa carrer passe per davant de les seues cases. És el primer dia de la festa, i per això, en la verbena, i darrere d'una barra, es nota l'afluència de gent, que demana mentireta com si no hi haguessen 3 dies més de festa.

El curs comença a Castalla 4 dies després. La gent d'ací ho sap, que el típic "baixó" de principi de tot i final de l'estiu ací no comença el dia 1, perquè el dia 1 ací és el dia l'entrà. A les 12 l'arranc de les bandes, que encara no he aconseguit veure'l mai sencer, i mira que a mi em tira més la música que la festa. La gent a la plaça s'amontona, sobre tot al principi del carrer major, i xé, no sabeu que per ahí és per on ixen les bandes cap a l'esglesia? Clar que ho saben, i per això és posen ahí mateix.
A les 4 de la vesprada, els pobres músics comencen el seu calvari d'arreplegar als capitans i les dames de les seues comparses (dic calvari, perquè com a músic que sóc, no m'agrada gens això d'anar amunt i avall a arreplegar ningú). I a les 5 tot el món ja seu a les seues cadires, esperant la comparsa cristiana, i després la mora.

Per la nit, la processó de la baixada de la mare de deu. Que no m'havia donat compte jo de que ací és un dels pocs llocs on la baixen tirant amb els alcabussos (Perquè m'ho va dir una amiga. Colivenca tenia que ser!), i ja es queda a l'esglesia fins el dia 4 que s'acaben les festes i és hora de pujar-la.

El dia 2 es el primer dia de trons, i jo, que visc ací al convent, vos puc dir que si: és el primer dia de trons. I els cristals del meu balcó comencen a tremolar a les 12 del mig dia, i si has estat el dia anterior fins les 6 del matí darrere la barra, i ja t'ha despertat la diana dels mariners, la dels pirates, la dels moros grocs i la dels maseros...Els trons cauen com un poal d'aigual gelada. En fins...en festes no es dorm massa no? Ja dormirem el dia 5!

El dia 3, pel matí el desfile dels xiquets, i per la vesprada l'ofrena. L'absència d'actes per a la gent adulta des de les 8 del matí (que és la diana), fins les 7 que comença l'ofrena fa que l'alcohol siga un bon company del dia. I a conseqüència d'això, des de fa uns anys, han sorgit dos actes nous: la falla al voltant d'una farola i amb la banda tocant: valència...menja merda amb paciència i voràs que bona està la la la ...(algú sap la lletra de veritat?) , i la ambaixada de broma, on a base de versos i amb molta ironia i sarcasme es fa un repàs a tota la vida política i social de la gent més famosa de Castalla (i Onil).

I finalment, el dia 4 és el segon dia de trons, i després de tres dies, este segon dia de trons encara fot més que el segon. Per la nit, és la processó en la que es torna a la mare de deu de la Soledat a l'ermita, acompanyada pels festers que van arrastrant els peus costera amunt. I pels músics que encara els arrastren més.
Supose que els festers que esteu alla amunt a l'ermita no sabeu que durant una hora des de que s'acaba la processó fins que baixen les comparses, el poble queda mort, desert. Pareix un poble fantasma, que tot haja acabat. Però no. Una hora més tard, baixen les comparses, i els músics acompanyen per última vegada (fins l'any que ve), les dames i els capitans a les seues cases, on possiblement es gitaran i no s'alçaran fins dos dies després.

I els músics? Els músics, pobrets meus, només tenen eixa nit per descansar, perquè el dia 5 comencen les festes en Villena, el 6 en Beneixama, el 10 en Mutxamel, l'11 en Ibi, i el 12 en Sant Joan....

Definitivament, el mes de Setembre és el més de les festes per ací per la contornà. I el més en que els músics fan l'agost. Però xé, sense música no hi ha festa!