A fosques...

7 de setembre de 2008

Ahir, tocant en Villena, i com a conseqüència de la plutja supose, se'n va anar la llum a mitjan desfile. Amb tota la ciutat a fosques vam haver de seguir tocant fins arribar al final de l'avinguda per on passen els festers. En realitat no podiem saber a qui tenies davant, ni a qui teniem darrere. Moviem els dits, perquè Ramiro Miralles és un pas-doble que fa temps que vam aprendre de memòria, però anavem tocant i caminant sense saber molt bé on posavem els peus, un poc per intuició. Escoltavem la gent bramar, els festers cantar, la carrosa que anava uns metres més enrrere de nosaltres (i resavem per a que sabera calcular les distàncies i no es convertira allò en un atropellament de músics)...

Aquest fet un poc graciós i poc trascendental en la meua vida, més enllà de ser un fet anecdòtic, em va fer pensar en les voltes que m'he sentit caminant a fosques, sense saber molt bé la trajectòria del camí, ni si el final estava prop o lluny. Potser encara camine a fosques, sense saber qui tinc al costat, o tal volta no camine a fosques, però no sé vislumbrar encara (per la meua curta edat) realment la gent que camina en mi sense importar-li la foscor, i qui es dona pressa per fugir quan l'avinguda principal de Villena es queda sense llum.

Ahir, la foscor i l'aigua de la plutja van convertir el confeti en una espècie de massa fastigosa que anavem trepitjant, sense pensar massa en què podia ser (tenint en compte que en el desfile també van ixir cavalls...). Al principi intentavem mirar al piso, per intentar veure què era allò que anavem aplastant amb els peus. Però evidentment, vam haver de resignar-nos a la foscor i al fet de que no podriem saber mai si allò que trepitjavem era confeti mesclat amb aigua o les necessitats d'algún cavall que havia menjat molt.

Supose que la resignació és una conseqüència lligada al fet de caminar a fosques. No sas qui tens al costat, ni qui va amb tu, i tampoc pots arribar a saber què o a qui trepitjes. Tal volta tots caminem a fosques, i aleshores podriem entendre que es tal la desorientació que portem els éssers humans a causa d'aquest fet, que qui sap si les voltes que t'han trepitjat a tu hauran sigut sense voler. Només com a conseqüència de que la resta de la gent camina sense llum igual que tu, i sense voler t'ha trepitjat, pensant-se que eres només un poc de confeti mesclat amb aigua.

No hay comentarios: