Fugir...

16 de setembre de 2008

La maleta blava aguanta la porta de l'habitació de pas, perquè si no, del corrent d'aire sempre es tanca amb força. Passe per aquesta habitació unes cinc vegades al dia, mire la maleta, i la maleta em mira.

La finestra tancada de la meua habitació m'indica que les coses estan canviant. Concretament la tardor, que ja quasi està ahí. És una estació curiosa, és una estació de pas...A la gent li sol agradar o l'hivern o l'estiu. Perquè la primavera i la tardor suposen no saber si demà farà calor o fred, o si demà necessitaràs paraigües, o potser pantalons curts. Aquesta incertesa no ens agrada als éssers humans, que ens passem hores anhelant llibertat per tots els costats, i la pròpia llibertat ens provoca un nuc a l'estómac que no sabriem molt bé com definir.

Aquestos sentiments, que potser es repetixen any rere any, provoquen una extranya inspiració en mi, cosa que demostra que tal volta són la nostàlgia i la tristesa les que trauen el millor de les persones, o al menys, són els sentiments que ens fan humans, els que mostren i demostren les nostres debilitats.

Fugir és una opció que sempre està ahí. La qüestió és saber en quin moment fer-ho. Es tracta d'aprofitar la distracció dels pensaments, dels sentiments, del que fa que ens quedem ací sense saber perquè...Hi ha qui diu que fugir no és bò, que allò que deixes enrrere en realitat et perseguirà allò on vages per no deixar-te dormir. Jo dic que, tal volta, la primera nit de la teua fugida no pegues ull, la segona tampoc, i a la tercera caus del cansament. I això demostra que és el cos el que s'acostuma als fets, i no els fets al cos.

La meua memòria selectiva intenta recordar les anteriors fugides, que creia oblidades, però supose que quan la història es repeteix, el cervell busca un mapa per poder seguir un camí. Tal volta un camí que ja existeix, o qui sap si és una drecera que haurem de trobar.

A la sisena vegada que passe per l'habitació de pas, la maleta fa cara de trobar-me a faltar. I jo a ella també. Va ser una ruptura radical, i en realitat no va passar res important entre ella i jo com per trencar eixe afecte entre les dues, que no sabiem que teniem fins que el vam perdre.

Seria fugida ràpida, sense comiats, sense deixar una nota a la nevera, sense deixar el llit fet, com quan sas que te'n vas per una temporada llarga. Només menjar de sobra per als meus peixets...

I un tren...

1 comentario:

kuxa dijo...

Qué bonito lo que has escrito... es precioso.
A mí también me genera melancolía el otoño, mientras que la primavera es alegre. Supongo que los atardeceres cada vez más pronto, el fresquito que vuelve a taparte por las noches, los cielos nublados que auguran tardes de lluvia viendo pelis con palomitas en el sofá... son cosas que todos terminamos echando de menos. Yo creo que el otoño es una estación mágica.
Y además es la estación en la que más cambios da mi vida... comprobado empíricamente!