La paga...

11 d'octubre de 2008

Davant aquests moments de crisis, una bona opció per controlar el gasto dedicat al oci i als capritxos, per a aquells que encara depenem dels pares, és: la paga. Hui m'he alçat, i ma mare m'ha comunicat la notícia. Tornem a la infància.

Recorde la meua primera paga: vint duros dissabte i deu el diumenge (perquè el diumenge ixiem menys, com que el dilluns haviem de posar els pels de punta...). Bé, i pa lo que donaven vint duros! En aquests diners em donava per a una partida al PANG en els recreatius (més conegut com a "billares"), per a unes poquetes llepolíes allí mateix, per fer un viatge a ca farina a comprar més llepolíes, i per estalviar encara 5 duros en la meua guardiola. Tot això desde les quatre de la vesprada que ixia de casa, fins les 10 (el toque de queda). Els diners que et sobraven del cap de setmana, com he dit, anaven a la guardiola, és a dir, no existia ni la més remota possibilitat de gastar-los durant la setmana (així la mama es tenia controlada). De manera que hi havia dues possibilitats: gastar o estalviar.

En tota quadrilla d'amics i amigues estava el/la que anava de sobrat/da. Això és, aquella amiga a la que els seus pares donaven tres-centes pessetes de paga. I clar, es convertia en la reina del mambo, perquè a part de que t'ho refregava per la cara (mentre tu contaves mil voltes els diners per a poder comprar la major quantitat possible de llepolies i poder jugar al PANG), ella jugava tres voltes, carregava de llepolies dues més, i encara li'n sobrava per comprar-se un cigarret (Que venien solts. A 5 duros.), i fumar-se'l sentada damunt del futbolí. Sempre han existit les classes...

El cap de setmana que la iaia, molt gratament, ens donava vint duros més, tampoc existia la possibilitat de gastar-los, dirèctament anaven a la guardiola. "Hi ha que estalviar, ens deien". Així que ni tan sols per un dia podia ser jo la reina del mambo.

Altra història era quan arribaven les festes de Castalla o les d'Onil. La iaia de Castalla sempre ens donava al meu germà i a mi 500 pessetes per a que puguerem muntar a alguna atracció (a 200 pessetes el viatge). En festes era l'únic moment en el que podies obrir la guardiola i comprar-te alguna cosa de la fira (mot més conegut com a "firar-se algo"). Sempre dubtaves entre dues coses horroroses com ara: un walky talky per parlar amb el teu germà amb el comparties habitació, o una maquineta de tanques que no sabies posar a funcionar. Tots dos aparells quedaven trencats/oblidats a les dues setmanes, i la guardiola buida novament, esperant a ser plenada.

Bé, hui com he dit, tornem al sistema. Torne a tenir paga, ja que la vaig perdre quan me'n vaig anar a València, perquè el gasto era tan gran que era un poc estúpid posar un límit, ja que sempre el sobrepassava.

En definitiva, en temps de crisis està bé portar els comptes, ser previngut, i potser és millor posar-se una paga (més bé baixeta) abans que gastar desmesuradament sense saber per on portes el conte.

I per suposat, estalviar. Jo hui mateix, el primer que vaig a fer amb la meua nova paga és: comprar una guardiola (de les que no es poden obrir més que amb una martellada).

11 comentarios:

Rubén dijo...

espere que siga una guardiola-porquet d´Agost i no dels xinos! ja que n´hi ha crisis, inverteix propet de casa!! jejeje

ja em diràs que et pareix el llibre.

qué tal el meu valencià artificial implantat amb capítols de son goku al meu cervell?

yorch dijo...

mi abuelo a mi primo y a mi nos daba 500 pesetas de paga. Bajabamos corriendo y nos lo gastamos todo en chucherias. Una bolsa del PRYCA llena de chucherias!!! Era el mejor momento de la semana. Ahora de vez en cuando mi abuelo me da 20€ y me dice: "toma, para tomarte una cerveza". No se si mi abuelo no sabe muy bien lo que cuesta una cerveza o es que sabe que siempre me tomo más de una...

Rubén dijo...

jajj! yo siempre iba en relación a mi hermano. A él le daban 25 pesetas, y a mí 5. Cuando subió de nivel, ocupé su lugar. Él 100, yo 25... así hasta que cuando empecé a salir con los amigos al cine, me daban 1000 pesetas. Eso me daba para bajarme al centro, ir al cine (sesión de las 17.00, con la cola dando la vuelta a la manzana). Todos con el pelo engominado, la camiseta metida dentro de los vaqueros y esperando que nos tocara sentarnos al lado de las chicas que se hubieran atrevido a venir. Al salir, la paga se estiraba para pagar el mcdonalds de la explanada, y subirme a las 21h a casa en el autobús.
Hoy con 6€ no tendría ni para el mcdonalds.

Rubén dijo...

george, yo creo que tu abuelo lo que quiere es que te emborraches al máximo por él...

otro buen recuerdo era ir cargado con monedas de cinco duros de las gordas (no de las de agujerito) a los recreativos. Daba un gustazo echarlas por la ranura y pegarte la viciada!!!
y lo que molaba encontrártelas en la calle... cuánto son 25 pts en euros?

las de 500 yo no las veía mucho, pero las de 200 eran mis preferidas.

qué viejos somos...

SOLE dijo...

si, somos viejunos...jeje. Echo de menos las pesetas. Tengo una bolsa guardada de cuando cambiaron a los euros. Tengo monedas de una peseta, de duro, de dos duros, de 5 (de las grandes y de las de agujero), 100 pesetas y de 500...que recuerdos...

besooos

pd. ya te contaré que tal el libro. me habían hablado de él, y supongo que me gustará mucho. muua!

Rubén dijo...

yo me guardé de todas. Pesetas de las rubias, de las plateadas... pesetas "lentejas"... (qué inútiles eran). Yo lo último que recuerdo haber comprado a peseta eran piruletas en una tiendecita al lado de mi segundo colegio.

pero hay un gran olvidado: las monedas de 2 pesetas!!! de aluminio!!!
las de 50 también eran majas, (las grandes antiguas).

y tengo también una de 100 pesetas del mundial del 82, de color plata.

billetes no fui capaz de guardar, porque mi economía no daba de sí, pero hice todo lo posible por tener todas las versiones de monedas que fuera posible (las de 25 tuvieron muchos dibujos distintos, las de 100 también, las de 200...)

un día os las enseño cuando vengáis a mi casa

Rubén dijo...

por cierto, ahora colecciono euros de distintos paises. atentos cuando os caiga una muy rara, guardádmela y os la cambio

NaNDo dijo...

Be, els colivencs no anavem a ca Farina, nosaltres anavem al carrito (be, i encara anem... que tot s'ha de dir), i amb el que ens donavem calia racionalitzar-ho be. Unes poquetes llepolies i una o, com a molt, dues partidetes en la sala... el que donaven de sí 60 centims dels d'ara...

bunburry dijo...

Jo recordo que mon pare em donava 100 pessetes de paga a la setmana. De vegades ma mare em donava una moneda de cinc duros per anar a comprar llepolies, i mira que donaven de sí els cinc duros, mare. Ara sóc jo qui dono al meu nét els Werthers Origninals... ah no, XD.

Rubén dijo...

y la estrategia de ir a hacer la compra y quedarse con las vueltas también era mítica. eso sí, si era mucha, había que pasar revisión. yo siempre entregaba las monedas gordas de vuelta, y el botín de la calderilla me lo quedaba por el pago del servicio a domicilio de traer el pan. jejeje

Agostí Tiralí dijo...

Encara me´n recorde del meu cosí quan anava a demanar-li diners al meu iaio...

-Iaio, em dones 20 duros?...
-No...
-Pos rascam (i posava l´esquena)...mira que ens conformàvem en poca cosa

Recorde que el meu primer sou als 5 anys per ajudar a fer unes coses a mon pare van ser 50 pessetes. Després ja més majoret, anant amb ell al mercat, per tot el matí em pagava 1000 pessetes (que bonic el billetet verdet)...em sentia important i responsable...

Salut