La por...

19 d' octubre de 2008

Por: Torbament de l'ànim davant un perill real o imaginari

Quan era xicoteta tenia por a la foscor, em feien por els corredors llargs i estrets. També patia veient la pel.lícula de "Los Cazafantasmas". Pensava que davall del meu llit vivia un monstre, que trauria els seus braços llargs i viscosos a la nit, un per cada extrem del llit, i m'agafaria per la cintura...Per això em gitava al mig del matalàs, feta una bola.
Em feien por els carrers amb les faroles amb llums taronja, muntar al terrat jo soles, les aranyes, els petardos, muntar al mono-loco en festes, perdre'm entre molta gent...

A mesura que anem creixent, supose que la por es transforma, i per això, no és extrany ara tenir por al càncer, a no tenir on viure, a quedar-te sense familia, a la soledat, al patiment (físic i/o sentimental), a llevar-te la màscara i mostrar-te tal qual, a la vulnerabilitat, a no saber enfrentar-te a les situacions, a fugir, i a quedar-te. A no sentir, a sentir massa. A voler estar viu, a voler estar mort. A ser pares, a que els fills patisquen...

Recorde que, de xicoteta volia ser gran, perquè de gran seria capaç de matar el monstre que vivia davall el meu llit. De gran podria caminar soles per carrers amb llums taronja, trepitjar les aranyes dolentes i muntar al terrat sense la companyia de ningú.

Ara, però, voldria ser xicoteta, per tal que la innocència de la infantesa no em permetés ni tal sols pensar en la por que em fa tenir por.

1 comentario:

bunburry dijo...

Com més vas creixent, més et vas adonant de les misèries que fan de la vida una cosa lletja. Jo de vegades voldria tornar-me estúpid, com algun cosí meu que té encefalograma pla, i que és més feliç del que jo no ho seré en ma vida. Ell no té pors.