Una raó...

1 d'octubre de 2008

Fa dies que s'alça preguntant-se què la reté ací per tant temps. Intenta trobar una raó, només una. Ix al carrer amb la música a l'orella i camina amb el cap mirant el piso, no vol trobar-se amb ningú, perquè als pobles xicotets sempre trobes algú del passat. Potser una persona, potser un carrer, una imatge, què més té? Ella sap que la seua imaginació és traicionera, i de vegades vola sense voler-ho a temps passats en els que era feliç, o potser infeliç, però en definitiva viatges dels que torna decebuda.

Per això, i des de no recorda quan, somia en altra ciutat, on camina mirant a l'horitzó, perquè allà ningú la coneix. I pot triar ser ella, o una acròbata de circ, o un mag que trau conills de dins dels barrets i mocadors de la mànega, un mariner d'un vaixell de pesca, una bruixa que adivina el futur, o un domador de lleons...

Els carrers es fan estrets quan trobes algú que no desitges trobar. Un caminar inoblidable, un vent que indica que algú s'aproxima, uns ulls coneguts a la llunyania. I llavors ella es veu buscant, com un gat que fuig d'un gos, un amagatall entre dos cotxes. Viatja al passat, i recorda quan s'amagava així, però jugant amb els veïns, amb els que també fabricava tira-xines per caçar "dragonets".

El que ella no sap és que aquells ulls ja l'han vist, fugint com un ratolí. I el que ella desconeix també, és que aquella persona voldria ser ara tan xicoteta com una agulla, i evitar aquella situació inesperada provocada per un carrer d'un xicotet poble qualsevol, i per haver ixit de casa tres minuts abans del que hauria d'haver ixit.
De manera que ella fa com que alguna cosa li ha caigut a terra. Ell mira cap a l'altre costat. Ella pensa: "Vaig ser una idiota, ho sent". Ell pensa: "Vaig ser molt cruel. Ho sent".

Però hui no es diran res. Hui passaran de llarg. Perquè aquesta situació no és els la que els dos havien somiat. Potser demà.

Ella torna a casa amb el mateix pensament amb el que ha ixit. I seguirà sense trobar una raó que la retinga en un munt de carrers que, sense cap dret ni raó, l'obliguen a enfrentar-se amb el passat.

1 comentario:

kuxa dijo...

Cuántas cosas no decimos por idiotas, o porque no nos llevarían a ninguna parte...y nos escondemos de nosotros mismos esperando algo mejor.Dicen que las palabras más importantes son las que no se dicen, y ese es uno de mis dichos favoritos.