La vida del substitut...

26 de novembre de 2008

Els substituts dels funcionaris no tenen identitat. Jo hui no em dic Sole, sinó "sustituta de Mayte". Per altra banda, dependre d'un SPE provoca, a banda de la teua poca identitat personal, que assitisques a tres escoles sense pertenéixer a cap. Això significa que ningú no coneix a Mayte, i encara menys a la seua substituta. Per suposat tampoc saben el teu horari, i sempre hi ha algú que et pregunta si vas de pràctiques.

9,00h del matí: primera escola.

Riiiing.

- Si?
- Sóc la logopeda. Vinc a substituir a Mayte
- Ah si, passa

(Ja dins)

- Com et diuen?
- Sole
- No sabia que Mayte estava de baixa, com ve tan poquet, doncs quan no ve tampoc ens adonem
- Si...

- Molt bé, Loli, doncs vaig a presentar-te a tot l'equip.
- ...

11,00h del matí: segona escola

- Riiiing...
- Si?
- Sóc la logopeda, vinc a substituir a Mayte?
- A qui?
- A Mayte, la logopeda que estava abans
- Ah si...la logopeda, passa

- Com et diuen?
- Sole
- Molt bé, Dori, doncs mira, jo és que ara no et puc atendre perquè tinc una classe. Vine el pròxim dia i t'explique tot
- Però, aleshores hui no atindré els xiquets?
- No, dóna igual...Per un dia...
- ....

14,45h: tercera escola

Riiiiing
- Si?
- Hola, sóc la logopeda, vinc a substituir a Mayte
- A Mayte....ah si! Mayte. Passa

-Mira, doncs hui atendràs a S. i a M.
- Però, puc veure els seus expedients i informes logopèdics abans
- És que no sé on estan. Però tu no et preocupes, Noe, que són fàcils de tractar!
- ....


Conclusió: substitució + tres escoles = tres noms diferents en un dia, i cap el meu.


Reconciliació...

21 de novembre de 2008

Hui li he demanat que em deixara tornar a ser la seua companya. Companya de vida, companya de viatges...Ella ha acceptat, tampoc tenia més remei. Aleshores hem passat el matí compartint, com feiem abans, un parell de pantalons, dos jerseis, l'abric, les espardenyes, la bossa d'asseo...

Li he dit que no estic segura de quant temps durarà tot açò, que les coses no estan clares, que tinc altres coses en la meua vida, i potser estiguem dos setmanes juntes, tal volta un mes. Res no és estàtic, res no es per a tota la vida.

Crec que les dos hem d'acceptar que no estem a soles, que tenim més gent al voltanlt. Ella m'haurà de compartir amb més persones, i jo l'hauré de compartir a ella amb l'asfalt i les vies del tren. Però, en qualsevol cas, ens estimem, ens necessitem, i aquesta nova etapa que hem començat ens servirà per recollir noves experiències...

Hui, la meua maleta i jo, tornem a estar juntes.

Pròxim destí: València (tornem al punt de partida).


Al mar...

16 de noviembre de 2008



"Pongo la mano sobre la roca, está caliente, porque el sol de julio le ha estado dando todo el dia. Estoy así quieta unos minutos, es mi tiempo de reflexión, y pienso cuánto de profunda es esa roca que se mete en el mar, y cómo de agarrada estará al fondo. Quizás no lo esté, y la isla sea una pequeña barca con cuarenta habitantes encima.

Oigo mi nombre, levanto la vista, y en un mar tranquilo de un puerto viejo cansado de tanto turista de veraneo, alguien me saluda desde el agua. Me lo pienso, el mar de ma miedo. Meto los pies en el agua, y ésta se mete entre mis dedos. Es extraño el tacto de los pies con la roca mojada. Veo peces de colores, y un coral borroso que se mueve a derecha e izquierda, según las olas.

El sol cae, Santa Pola al fondo, y nosotros en el agua, lejos de una civilización estresada. Ahora somos indígenas, en apenas un kilómetro y medio de isla. Los habitantes de la ciudad no saben que son observados por cuatro personas en medio del mar. Cuatro náufragos de la vida y del mundo que, casualidades de la vida, han ido a naufragar a la misma isla.

Dicen que vivir en una isla acaba por volverte loco, y sabiéndolo, la única opción que te queda es buscar un vínculo, una locura común, que te permita dar rienda suelta a las excentricidades, pero en compañía.

Cuatro mundos, cuatro personas, cuatro vidas. Tan sólo el mar...y la soledad de estar sola..."

"...guarda los suspiros, de corazones rotos... Y todas las miradas de los hombres que se sienten solos..."


La loteria de Playmobil...

13 de novembre de 2008

És un poc prompte encara, però a la televisió ja comencem a veure anuncis de joguines, de torró, de families que es reencontren per Nadal... Són moltes les persones que tenen ja tota una caixa de llanda plena de bitllets de loteria. I és que encara que el calvo de la loteria ja no repartisa sort, tots confiem en que aquest any (més que mai, amb la crisis), la sort ens arribe i ens done un pessiguet (per a tapar foradets).

L'anunci de la televisió que ens indicava que el Nadal estava ja més a prop del que ens pensavem era sempre aquest del calvo, i si no recorde mal era per aquestes dates quan començavem a escoltar la musiqueta tan característica d'aquest anunci, i la mare sempre dia: "calleu calleu, que ix el calvo!".

Bé, doncs enguany no hi ha calvo a la tele, però he trobat aquest vídeo, que tal volta repartisca sort igualment.

"Que la suerte te acompañe..."





Magdalenes...

11 de novembre de 2008


Crec que la major satisfacció que pot tenir una persona quan porta tres hores estudiant i sense haver esmorzat ni tan sols un trist got de llet al matí, és alçar-se de l'escriptori i trobar a l'armari de la cuina una bossa de magdalenes. D'eixes que la mare no comprava des que tenies les dents de llet.

I millor que això és, trobar al darrere, amagada entre el pot de cola-cao i la sucrera, una pastilla de xocolate (amb ametletes), oberta, amb dos trossets separats de la resta, com esperant a ser menjats.

De vegades és inevitable pensar que hi ha un petit follet que va per la casa, diposant les coses per a que a una li alegren el dia...

Arriba el fred...

7 de novembre de 2008

El fred no arriba quan ho anuncien a la televisió.
Tampoc no arriba quan a la cotxera comença a minvar la llenya.
No arriba el fred quan traem la roba d'hivern i guardem la de l'estiu.

El fred no arriba quan ens hem de posar el batí damunt del pijama per anar per casa.
Tampoc no arriba el fred quan canviem calçat destapat per calçat tancat.
No arriba el fred quan comencem a portar mocadors damunt...

El fred, definitivament, arriba quan has de ficar-te els camals del pijama per dins dels calcetins abans d'anar a dormir.

Benvingut!

València nociva, però addictiva...

5 de novembre de 2008



València és nociva. 800.000 habitants que viuen entre contaminació, sorolls de cotxes, entre ambulàncies que travessen Blasco Ibánez com si estiguessen al circuit de Xest. Semàfors que ningú respecta, una Ciutat de les Arts conseqüència d'una política que caldria discutir, un barri del Carme bonic, però brut.

Una ciutat en la que quan plou no plou, diluvia. Barris de rics, barris de pobres (com en totes les ciutats), escolars que reben les seues classes en miserables barracons, la llar del riu llar també d'immigrants que destorben en altres llocs. Unes falles convertides en exposició de les xiques amb més poder d'adquisició de la ciutat. Bicicletes que creuen la ciutat per on poden, a falta de carril bici...Barris d'estudiants. Gent que es creua dia a dia i no parla, ni tan sols es mira.

València és nociva, com les drogues. Que saps que són nocives, però hui les proves, demà t'enganxes i después demà eres addicte. Una ciutat que crea un mono desesperant, que provoca una necessitat irremediable d'anonimat, de respirar aire contaminat, de tenir que agafar metro per anar enlloc, d'exprimir cada record i cada carrer al màxim, d'intentar viatjar a cada moment en el que vas passar per aquell barri, i a aquell dia en que, com els de la cançó, viatjaves en una bicicleta al darrere d'algú a qui apretaves la cintura (qui no ha viatjat de paquet en una bicicleta a València?!).

Carrer de Cavallers, de la Pau, l'avinguda Just i Pastor, vivers, Colón, Bolsería, el Gulliver, Na Jordana, Antig Regne, la "zumería" del carrer del Mar, el Micalet, la plaça la reina i de la verge, la xocolateria valor, l'estació del Nord, la porta el Mar, el pont de les flors, la Malvarosa..

Una dosi de València en vena que el meu organisme demana a crits, el problema està en saber com ha de ser de gran la dosi i quant de temps ha de durar el seu efecte fins que em torne a vindre el mono.

La balada del despertador...

2 de novembre de 2008



"L'angoixa que fa que no es puga alçar de llit, sovint no es pot dissimular. Per això ha decidit no arreglar-se. Anirà a la festa, però tal i com ha anat a treballar. Llums, gent guapa, música, alcohol, festa, i la Paula, que ha decidit que hui no pretendrà ser qui no és. Hui no somriurà si no li ve en gana, tampoc saludarà a la gent que no conega pel fet de "ser simpàtica", tampoc beurà (perquè no vol deshinibir-se dels sentiments que té). Vol estar trista, angoixada, i no farà res per evitar-ho.


Llavors, entre aquella xica francesa, la amfitriona del pis i aquell xic al que ningú a convidat a la festa, apareix Miquel, després de deu anys. Eren uns xiquets, però quan la Paula es posa davant del Miquel, la reconeix de seguida, i un abraç de cinc minuts resumeix la vida d'aquests últims deu anys. Seuen, parlen, canten la cançó que sona de fons, però la Paula, que ha decidit no somriure hui, no trenca la seua promesa. I el Miquel no pregunta per què, simplement ho sap. Posen en comú coincidències viscudes, com quan eren xiquets: la música, els estudis, les vivències familiars, els desamors fatídics...

La Paula mira al seu voltant, i descobreix gent guapa però sola, que balla, beu i somriu sense saber perquè. Ella en canvi, que ha decidit no arreglar-se ni dissimular la tristesa, s'ha trobat immersa en una festa amarga i dolça, amb un acompanyant de la infància convertit en adult.

Passen les hores, passa la nit, passa la música, passa l'alchol, passa la gent...I quan la festa està buida, la Paula i el Miquel es barallen en un llit (de noranta) per qui estarà damunt i qui estarà davall, com quan de xiquets discutien per qui era el bò i qui el dolent en les baralles de vaquers.

Amaneix, els cotxes toquen el claxon al carrer, i el Miquel mira pel balcó com la Paula abandona el pis. La Paula sap que l'està mirant des d'allà dalt, però no es gira, perquè no sap quan es tornaran a reunir (en qualsevol altra festa per causalitat, segurament) i fins aleshores prefereix recordar-lo entre llençols i roba per terra.

Hui la Paula està trista. No ha deixat d'estar-ho després de l'encontre amb Miquel, perquè ja ho havia decidit així. Però ara sap que pot decidir no estar alegre, perquè les persones tristes també tenen dret a ser estimades en el seu estat de tristesa permanent, entre un munt de gent guapa, i alegre".