La balada del despertador...

2 de novembre de 2008



"L'angoixa que fa que no es puga alçar de llit, sovint no es pot dissimular. Per això ha decidit no arreglar-se. Anirà a la festa, però tal i com ha anat a treballar. Llums, gent guapa, música, alcohol, festa, i la Paula, que ha decidit que hui no pretendrà ser qui no és. Hui no somriurà si no li ve en gana, tampoc saludarà a la gent que no conega pel fet de "ser simpàtica", tampoc beurà (perquè no vol deshinibir-se dels sentiments que té). Vol estar trista, angoixada, i no farà res per evitar-ho.


Llavors, entre aquella xica francesa, la amfitriona del pis i aquell xic al que ningú a convidat a la festa, apareix Miquel, després de deu anys. Eren uns xiquets, però quan la Paula es posa davant del Miquel, la reconeix de seguida, i un abraç de cinc minuts resumeix la vida d'aquests últims deu anys. Seuen, parlen, canten la cançó que sona de fons, però la Paula, que ha decidit no somriure hui, no trenca la seua promesa. I el Miquel no pregunta per què, simplement ho sap. Posen en comú coincidències viscudes, com quan eren xiquets: la música, els estudis, les vivències familiars, els desamors fatídics...

La Paula mira al seu voltant, i descobreix gent guapa però sola, que balla, beu i somriu sense saber perquè. Ella en canvi, que ha decidit no arreglar-se ni dissimular la tristesa, s'ha trobat immersa en una festa amarga i dolça, amb un acompanyant de la infància convertit en adult.

Passen les hores, passa la nit, passa la música, passa l'alchol, passa la gent...I quan la festa està buida, la Paula i el Miquel es barallen en un llit (de noranta) per qui estarà damunt i qui estarà davall, com quan de xiquets discutien per qui era el bò i qui el dolent en les baralles de vaquers.

Amaneix, els cotxes toquen el claxon al carrer, i el Miquel mira pel balcó com la Paula abandona el pis. La Paula sap que l'està mirant des d'allà dalt, però no es gira, perquè no sap quan es tornaran a reunir (en qualsevol altra festa per causalitat, segurament) i fins aleshores prefereix recordar-lo entre llençols i roba per terra.

Hui la Paula està trista. No ha deixat d'estar-ho després de l'encontre amb Miquel, perquè ja ho havia decidit així. Però ara sap que pot decidir no estar alegre, perquè les persones tristes també tenen dret a ser estimades en el seu estat de tristesa permanent, entre un munt de gent guapa, i alegre".

No hay comentarios: