Dibuixos animats...

30 d'octubre de 2008

Hui parlava amb un amic dels dibuixos de la infància...Quins ratos més bons. Ara ja no hi ha els dibuixos d'abans, ni tan sols l'horari d'abans. Quan jo ixia de l'escola el primer que feia en arribar a casa la iaia era sentar-me en terra a veure els dibuixos mentre berenava pa en oli i cola-cao (mmm...berenar de la infància). Ara els pares han de contractar canal plus per poder veure canals de dibuixos, perquè quan els seus fills ixen de l'escola només hi ha programes de cotilleos a la televisió.

Total, que parlant parlant, i fisgonejant per internet, he trobat açò! Quins records!

(No he trobat cap recopilatòri en català, perquè jo veia bola de drac, els barrufets, arale, l'inspector gadget, musculman, força G, el capità planeta...tot en català. Si ho escolte ara en castellà em sona molt extrany...Però bé, és un bon recopilatori dels dibuixos i series dels 80 i 90!)

A banda del recopilatori he trobat açò en català! Què records!

Arale
Els barrufets
Musculman
L'inspector gadget
L'abella Maia
Les tortugues ninja

Lluvia en soledad...

27 d'octubre de 2008

No estic massa inspirada. Vull escriure i no puc, però bé, en cap moment em vaig dir que escriure seria una obligació. Així que de moment no escric, però Celtas Cortos ameniza la velada...

Xarraetes de poble...

24 d'octubre de 2008

Crec que havia oblidat les xarraetes de poble a la carnisseria. Feia temps que no comprava allí i hui he anat (a per una quarta de llonganissa, tot siga dit), i tot seguia igual. La dependenta (la veina de la cosina de la nora de la filla de menguano...), l'aparador, el pòster de totes les parts del cerdo a la paret! Això si, descolorit. La dona que entra i pregunta "Qui és l'últim?", sense aparatos que donen un paper amb un número, el paraigüer al cantó, aquella que parla de l'alcalde, l'altre que diu que la seua dona està millor de les cataractes, la dona que es deixa el carro fora de la tenda (per problemes d'espai) sense preocupacions de que ningú li'l furte.

La xarraeta de què estudies, que fas ara, quant temps sense vore't, doncs l'altre dia vaig veure el teu germà, mare que gran que s'ha fet! Des que feia que no el veia...I com està ta mare, i com està ton pare, encara toques en la banda? Doncs el meu nebot ara ha començat a tocar el clarinet, però no li agrada massa, potser se'n passe al saxo. Ja ho tens tot? A qui li toca? Ale, arreglaet, són 10,80. I...això en fa vint. Bé, dons m'alegre de vore't, no et deixes el paraigües!

Quan he ixit, atordida de tanta conversació en tan poc temps i espai, he recordat quan tenia 8 anys, i ma mare ja m'enviava a per una quarta de llonganissa a aquella carnisseria de 20 metres quadrats (perquè les llonganisses com aquestes no es troben enlloc). Com odiava aquelles conversacions de tot i de tots! Hui, en canvi, després d'una setmana estudiantil d'autisme total crec que per primera vegada aquell xafardeig de poble m'ha recomfortat.

Potser les ciutats tenen l'anonimat, però de vegades estes xarraetes de poble et fan sentir que no estàs soles, perquè sempre tindràs algú que et pregunte per coses de la teua vida que pensaves que només sabies tu.

Mil coses...

23 d'octubre de 2008

Les portelles del meu balcó eren invisibles, perquè tant al davant com al darrere, hi havia fotos penjades. Fotos de moments, de persones importants, postals de viatges (dels que han fet els amics i m'han enviat, perquè jo he viatjat poc...).

Des de fa dies, aquestes portelles segueixen sent invisibles, però perquè un inmens calendari, ha substituit les fotos i ocupa tot l'espai. Octubre, Novembre, Desembre... Mes a mes, dia a dia, tasca a tasca, les portelles del meu balcó s'agobien de tenir totes aquelles responsabilitats damunt, i potser es pregunten quant de temps dura un mes, i dos, i tres, i un curs sencer... Perquè clar, les portelles dels balcons no tenen consciència del temps.

A mi tant me fa, perquè jo em dedique a ratllar cada dia que passa, amb verd fosforito i em fa goig quan un mes s'acaba i veig més color verd que blanc al calendari.

Diuen que organitzar-se va bé per poder portar per davant tots els quefers del dia a dia. I el fet de tenir mil coses per fer quasi que ho fa necessari. A mi el meu balcó m'ajuda a fer-ho.

I entre el balcó, el calencari, el verd fosforito i les mil coses pendents, pareix que no queda quasi temps per meditar...

Tu...

21 d'octubre de 2008



El dia que no estàs, t'adones que caldria estar-ho. El dia que estàs penses que destrobes. Hui vens, demà tornes. I entre anar i tornar no veus que estàs ací, que no t'has mogut del teu lloc. Eres tu, elm ateix d'ahir, el mateix que demà.

Fas, actues, i quan et pares a pensar no et coneixes, et preguntes qui ets, però no tens resposta. Busques entre la gent, busques algú que no saps si trobaràs, però que necessites, i l'angoixa d'aquesta incertesa et provoca un buit als budells. Potser el dia que trobes el que busques ho deixaràs correr.

Hui demanes perdó, demà pensaràs que no tens perquè justificar-te. Camines sense camí, sentint que hui estàs viu, però mort. De vegades creus en temps passats, d'altres et fa mal mirar enrrere.

El dia que sents orgull és perquè el dia anterior vas sentir vergonya, i no hi ha terme mig. Saps que eres responsable de tot el que et passa, però et passes les hores pensant a qui tirar la culpa.

Busques paraules, cançons, fets que descriguen el que els teus pensaments et diuen, però no trobes res que ho puga explicar.

Aleshores, un matí t'alces, poses els peus a terra i t'adones que no pots volar, però que tampoc pots estar a la terra. I aquest purgatori enmascarat en el que vius t'està fent pols.

Trepitja la terra, o vola ja. Però no busques un patiment que no necessites.

"..no me mientas, no me digas la verdad, no te quedes callada, no le vantes la voz, ni me pidas pedón..."

Vientos de agua...

20 d'octubre de 2008

Podreu pensar que tenir calentura és un patiment. Els mocadors damunt la tauleta de nit, el vix vaporub, els pijama suat, les mantes, la calor...Però aquesta calentura (de 38.5) he decidit aprofitar per tornar a veure una de les millors sèries que s'han fet. I com que crec que mai en aquest blog he parlat de pel.lícules o de cine, doncs hui parlaré.

Es tracta d'una sèrie del director d'origen argentí Juan José Campanella, que tot allò que fa es realment impressionant: "el hijo de la novia", "el mismo amor la misma lluvia", luna de avellaneda"... La sensibilitat d'aquest director amb la enfermetat de l'alzheimer, l'amor i el fracàs és ben present en aquestes pel.lícules, que si no les heu vistes, vos les recomane ja mateix, on un Ricardo Darín expressa totes aquestes sensacions amb una maestria que soles ell té. Perquè la interpretació d'aquest actor li neix de dins.

Però bé, parlem ara de la sèrie que us recomanaré, "Vientos de agua". Aquesta, tracta el tema de la inmigració, torne a dir, amb una visió i una sensibilitat que li posen a una els pels de punta.
En 1934, un miner d'Astúries ha de partir a l'Argentina a buscar-se la vida. Quasi 70 anys després, en els temps que corren, el seu fill ha d'emigar a Espanya pel mateix motiu. Els inmigrants de Madrid hui en dia, la ciutat de Buenos Aires en temps d'Evita Perón, la soledat, les injustícies socials, les distàncies, la incomunicació... Històries que es presenten paral.lelament, poc a poc van arribant a un punt comú, que fan que en més d'una ocasió hages de tragar saliva. Tot de la mà d' Hector i Ernesto Alterio i Eduardo Blanco amb interpretacions perfectes, i una Giulia Michelini més bella que mai.

Una sèrie que no va tindre audiència a Tele 5, perquè no és una serie de les que es fan hui en dia, i potser els espectadors no sabem apreciar la calitat dels programes, o tal volta és que la realitat que conta no vol ser escoltada, i per això va ser suprimida al tercer capítol.

En definitiva, com ja he dit, una història de només tretze capítols, contada d'una forma molt especial, que obri els ulls i fa que ens preguntem si en els temps que corren han canviat les coses, o si més bé ens hem quedat estancats en la marginació dels inmigrants, i les classes socials.

Compreu-la, baixeu-la d'internet, demaneu-me-la si voleu, però no deixeu de veure-la.

La por...

19 d' octubre de 2008

Por: Torbament de l'ànim davant un perill real o imaginari

Quan era xicoteta tenia por a la foscor, em feien por els corredors llargs i estrets. També patia veient la pel.lícula de "Los Cazafantasmas". Pensava que davall del meu llit vivia un monstre, que trauria els seus braços llargs i viscosos a la nit, un per cada extrem del llit, i m'agafaria per la cintura...Per això em gitava al mig del matalàs, feta una bola.
Em feien por els carrers amb les faroles amb llums taronja, muntar al terrat jo soles, les aranyes, els petardos, muntar al mono-loco en festes, perdre'm entre molta gent...

A mesura que anem creixent, supose que la por es transforma, i per això, no és extrany ara tenir por al càncer, a no tenir on viure, a quedar-te sense familia, a la soledat, al patiment (físic i/o sentimental), a llevar-te la màscara i mostrar-te tal qual, a la vulnerabilitat, a no saber enfrentar-te a les situacions, a fugir, i a quedar-te. A no sentir, a sentir massa. A voler estar viu, a voler estar mort. A ser pares, a que els fills patisquen...

Recorde que, de xicoteta volia ser gran, perquè de gran seria capaç de matar el monstre que vivia davall el meu llit. De gran podria caminar soles per carrers amb llums taronja, trepitjar les aranyes dolentes i muntar al terrat sense la companyia de ningú.

Ara, però, voldria ser xicoteta, per tal que la innocència de la infantesa no em permetés ni tal sols pensar en la por que em fa tenir por.

Celtas Cortos...

17 d'octubre de 2008

Anit, concertet de benvinguda de la universitat (en la que no estic, però bé). Mugroman, Aspencat, i Celtas Cortos!! Com sempre, el Cifuentes contantmos històries entre cançó i cançó, que té més palique...Però bé, vam botar, vam cantar, i li vam tirar uns quants piropos al de l'acordió (perquè el tocava molt bé el xic).

En definitiva, concert, i bon rollet.

Ací, una mítica!

Maitena y la felicidad masculina...

13 de octubre de 2008

La paga...

11 d'octubre de 2008

Davant aquests moments de crisis, una bona opció per controlar el gasto dedicat al oci i als capritxos, per a aquells que encara depenem dels pares, és: la paga. Hui m'he alçat, i ma mare m'ha comunicat la notícia. Tornem a la infància.

Recorde la meua primera paga: vint duros dissabte i deu el diumenge (perquè el diumenge ixiem menys, com que el dilluns haviem de posar els pels de punta...). Bé, i pa lo que donaven vint duros! En aquests diners em donava per a una partida al PANG en els recreatius (més conegut com a "billares"), per a unes poquetes llepolíes allí mateix, per fer un viatge a ca farina a comprar més llepolíes, i per estalviar encara 5 duros en la meua guardiola. Tot això desde les quatre de la vesprada que ixia de casa, fins les 10 (el toque de queda). Els diners que et sobraven del cap de setmana, com he dit, anaven a la guardiola, és a dir, no existia ni la més remota possibilitat de gastar-los durant la setmana (així la mama es tenia controlada). De manera que hi havia dues possibilitats: gastar o estalviar.

En tota quadrilla d'amics i amigues estava el/la que anava de sobrat/da. Això és, aquella amiga a la que els seus pares donaven tres-centes pessetes de paga. I clar, es convertia en la reina del mambo, perquè a part de que t'ho refregava per la cara (mentre tu contaves mil voltes els diners per a poder comprar la major quantitat possible de llepolies i poder jugar al PANG), ella jugava tres voltes, carregava de llepolies dues més, i encara li'n sobrava per comprar-se un cigarret (Que venien solts. A 5 duros.), i fumar-se'l sentada damunt del futbolí. Sempre han existit les classes...

El cap de setmana que la iaia, molt gratament, ens donava vint duros més, tampoc existia la possibilitat de gastar-los, dirèctament anaven a la guardiola. "Hi ha que estalviar, ens deien". Així que ni tan sols per un dia podia ser jo la reina del mambo.

Altra història era quan arribaven les festes de Castalla o les d'Onil. La iaia de Castalla sempre ens donava al meu germà i a mi 500 pessetes per a que puguerem muntar a alguna atracció (a 200 pessetes el viatge). En festes era l'únic moment en el que podies obrir la guardiola i comprar-te alguna cosa de la fira (mot més conegut com a "firar-se algo"). Sempre dubtaves entre dues coses horroroses com ara: un walky talky per parlar amb el teu germà amb el comparties habitació, o una maquineta de tanques que no sabies posar a funcionar. Tots dos aparells quedaven trencats/oblidats a les dues setmanes, i la guardiola buida novament, esperant a ser plenada.

Bé, hui com he dit, tornem al sistema. Torne a tenir paga, ja que la vaig perdre quan me'n vaig anar a València, perquè el gasto era tan gran que era un poc estúpid posar un límit, ja que sempre el sobrepassava.

En definitiva, en temps de crisis està bé portar els comptes, ser previngut, i potser és millor posar-se una paga (més bé baixeta) abans que gastar desmesuradament sense saber per on portes el conte.

I per suposat, estalviar. Jo hui mateix, el primer que vaig a fer amb la meua nova paga és: comprar una guardiola (de les que no es poden obrir més que amb una martellada).

Princesa...

8 d' octubre de 2008

Sabina és l'únic que fa que m'anime quan estic trista, i que em relaxe quan estic exaltada. Té eixe poder.

En té de millors, però aquesta...m'encanta.

"Con que ley condenarte...si somos juez y parte todos de tus andanzas...Sigue con tus movidas reina. Pero no pidas...que me pase la vida...pagándote fianzas..."

Plou...

6 d'octubre de 2008

Plou, i dins el cotxe, la gelor es fica pels camals. El fred arriba als genolls. Els peus gelats apreten l'embrague, primera, acceledador, embrague, segona, accelerador...

Les llums il.luminen poc, també és que les faroles estan absents, potser hi ha algun problema tècnic. Però no importa. Les nits de plutja són gratificants per a ella, perquè l'olor a humitat li obri les foses nasals que durant tota la setmana havia tingut tancades, i només podia rebre l'olor a clavegueram de les obres d'enfront de casa. Però ara...l'olor a humitat la recomforta.
Per altra banda, els pobles romanen deserts quan la plutja cau amb una intensitat forta, però els horaris fan que hages d'agafar paraigües i fer-te a la idea de que arribaràs a la feina amb els camals mullats.

De camí no es creua amb ningú, millor, perquè així disfruta del silenci, només destorbat pel tap-tap de les gotes en el cristal del cotxe. Ara a l'esquerra, ara a la dreta, i arriba a l'avinguda principal, on es vislumbren algunes personetes a la llunyania, que fugen com a formigues, buscant un lloc que serveixa de recer de l'aigua de la tardor. El moviment dels arbres indica que comença a fer vent. Sempre bufa el vent en aquella avinguda.

Embrague, primera, embrague, marxa enrrere...I un cop el cotxe s'ha quedat col.locat entre aquell ford focus i el renault megan, ella apaga les llums, apaga el motor, a poc a poc, sentint com el sò del cotxe va sent sustituit per les gotetes: tap-tap, tap-tap, tap-tap...I van caent pel cristal, fent carreres per veure quina arribarà abans baix del tot.

Plou. I dins del cotxe troba el recer que no ha trobat enlloc durant aquesta setmana.

Només el tap-tap, i la sensació d'estar sola al món, dins un cotxe, en una avinguda on sempre bufa el vent.

Una raó...

1 d'octubre de 2008

Fa dies que s'alça preguntant-se què la reté ací per tant temps. Intenta trobar una raó, només una. Ix al carrer amb la música a l'orella i camina amb el cap mirant el piso, no vol trobar-se amb ningú, perquè als pobles xicotets sempre trobes algú del passat. Potser una persona, potser un carrer, una imatge, què més té? Ella sap que la seua imaginació és traicionera, i de vegades vola sense voler-ho a temps passats en els que era feliç, o potser infeliç, però en definitiva viatges dels que torna decebuda.

Per això, i des de no recorda quan, somia en altra ciutat, on camina mirant a l'horitzó, perquè allà ningú la coneix. I pot triar ser ella, o una acròbata de circ, o un mag que trau conills de dins dels barrets i mocadors de la mànega, un mariner d'un vaixell de pesca, una bruixa que adivina el futur, o un domador de lleons...

Els carrers es fan estrets quan trobes algú que no desitges trobar. Un caminar inoblidable, un vent que indica que algú s'aproxima, uns ulls coneguts a la llunyania. I llavors ella es veu buscant, com un gat que fuig d'un gos, un amagatall entre dos cotxes. Viatja al passat, i recorda quan s'amagava així, però jugant amb els veïns, amb els que també fabricava tira-xines per caçar "dragonets".

El que ella no sap és que aquells ulls ja l'han vist, fugint com un ratolí. I el que ella desconeix també, és que aquella persona voldria ser ara tan xicoteta com una agulla, i evitar aquella situació inesperada provocada per un carrer d'un xicotet poble qualsevol, i per haver ixit de casa tres minuts abans del que hauria d'haver ixit.
De manera que ella fa com que alguna cosa li ha caigut a terra. Ell mira cap a l'altre costat. Ella pensa: "Vaig ser una idiota, ho sent". Ell pensa: "Vaig ser molt cruel. Ho sent".

Però hui no es diran res. Hui passaran de llarg. Perquè aquesta situació no és els la que els dos havien somiat. Potser demà.

Ella torna a casa amb el mateix pensament amb el que ha ixit. I seguirà sense trobar una raó que la retinga en un munt de carrers que, sense cap dret ni raó, l'obliguen a enfrentar-se amb el passat.