Propòsit...

29 de desembre de 2009

Arriba un nou any, i tots, de forma més o menys inconscient tenim algun propòsit al cap. Deixar de fumar, perdre els quilos que hem agafat aquestes festes, etc. Jo intente no fer massa propòsits, perquè de sobra sé que després no tinc força de volutat per complir-los.

Anit em vaig despertar a les 5 del matí, sobresaltada, com després d'un malson. No recorde bé el que vaig somiar, però si recorde tenir una sensació de malestar al cos. Són d'eixos somnis que no recordes, però que quan et tornes a dormir segueixes somiant igualment, i et despertes tres o quatre vegades més.

Així, he decidit no intentar dormir més, sinó esbrinar què és el que no em permetia dormir. Podia ser qualsevol cosa, per Nadal res no em resulta estrany. Entre pensament i pensament han començat a vindre'm al cap algunes imatges borroses del meu somni, i paraules en lletres fluorescents (si, com en una pel.lícula de por). I què he vist? He vist les rodes de la meua maleta, plenes de fang, la meua palestina i la paraula "incertesa".

No sóc intèrpret de somnis, però crec que he decidit convertir tot açò en un únic propòsit d'any nou, que és: recobrar la meua incertesa. Perquè açò de sentir que tot està fet em mata per dins. El que està fet està fet, i el que tinc no ho llançaré a perdre, però necessite tornar a sentir la por de no saber que passarà demà. Perquè al cap i a la fi, això és el que m'ha inspirat aquests tres anys del blog.

No tinc ni idea de com ho faré, però vull tornar a ser jo, perquè sense incertesa, no ho sóc.

Eixe és el meu propòsit.


Bon any, des de Sella.

El ritmo de garaje...

28 de desembre de 2009



M'agraden les cançons que marquen època. No en la història (que de vegades també), sinó èpoques en la vida d'algú. I una de les cançons que han marcat moltes de les èpoques i festes últimes ha sigut la de "el ritmo del garaje" de loquillo. Jo no vaig viure els 80 plenament, perquè vaig nàixer al 84, però tinc una inèrcia fortament estranya cap a la música d'aquells anys.

Aquesta cançó és una de les cançons en les que comences a cantar la primera frase a una punta del bar, i des de l'altra algú contesta la següent.

Proveu-ho...

"...Tu padre no lo dice...pero me mira mal..."

Dues parts...

21 de desembre de 2009

Sempre existeixen dues parts: qui eres, i qui voldries ser. I entre una i l'altra un silenci d'ascensor, un parèntesi, una inconnexió inconnectable. Quedar-se o fugir. Pensar o actuar. Voler o odiar. No hi ha terme mig.

La forma més senzilla de solucionar aquesta qüestio incontrolable és comprometre's. I la forma de compromís més senzilla que existeix és pegar a fugir. I creu-me que pots estar satisfet: si pegue a fugir és perquè m'importes més del que el teu cap pot abarcar.

Les coses no sempre tenen sentit. De vegades les accions més absurdes diuen més de nosaltres del que voldriem.

La cadena...

10 de desembre de 2009

Crec que visc en una casa de fantasmes. No es que viuen fantasmes a ma casa, sino que visc jo a la seua. I és que costa concentrar-se de vegades, mentre camines per una casa en la que si les parets parlaren segurament contarien històries de frares, o de presoners, o de carnissers. Cada racó, segurament, amaga una persona. I davall les parets reposen les perdres de fa dos-cents anys i les manisetes blaves dels frares que fa poc, mentre pintàvem van tornar a ixir a la llum.

Però a banda dels fantasmes que tinc al cap, vaig ensopegant amb ànimes perdudes, que com no tenen altre lloc on anar, i la casa és gran, doncs es queden ací. I benvinguts. De vegades parle amb ells, d'altres els ignore. De vegades m'ajuden a tenir conversacions, perquè em recorden el que he de dir en cada moment, i després els ho pague amb alguna partida al julepe en el terrat, però sense diners, perquè els fantasmes no tenen béns materials.

Anit dormia tranquil.lament, i vaig sentir la cadena de la porta que encara es conserva, perquè la porta principal ara té clau, però fins fa poc només es tancava amb una cadena que anava d'un costat a l'altra de la porta. M'he despertat i he escoltat passes a l'entrada. Unes passes d'algú major, arrastrant els peus, i un xicotet toc toc, com un gaiato o alguna cosa pareguda. No ho he dubtat, he deixat el llit i he enfilat el nas per la porta.

Allà baix una llumeneta, i uns peus unflats per la mala circulació amb unes pantufles de xancla, caminen de punta a punta de l'entrada. Una mà agafa una granera que serveix per dissimular que una cama és un poc coixa. És curiós com entre tots els fantasmes, mai trobes ningú conegut. Però allí estava.

- Pensava que no vindries mai...

- He vingut a passar la cadena- m'ha dit ella...

Valors, actituds i normes...

7 de desembre de 2009

Valors: actuen com a objectius i referents en la vida. Constitueixen un marc que proporciona sentit, orienta els judicis i les accions i permet prendre decisions.

Actituds
: són predisposicions relatives per a actuar respecte a un objecte, situació, fet, persona o col.lectiu de persones o idees.

Normes: són prescripcions per a actuar d'una manera determinada en situacions específiques.

Un valor molt utilitzat i un clar objectiu dels continguts escolars és el valor de la "llibertat" (d'expressió, d'elecció de religió/orientació sexual, etc). I com que és un valor en el que crec molt (potser massa i tot), crec que tinc un deute amb mi mateixa per dir tot el que pense, sense tenir por a ser jutjada/rebutjada/ridiculitzada/etc.

Últimament reflexione sobre les actituds. Les meues, clar. Perquè trobe que tinc algunes actituds negatives vers algunes situacions o fins i tot algunes persones. No per res personal, simplement note que hi ha alguna cosa dins meu que m'obliga a anar a la contra. Supose que són les conseqüències dels "ultimàtums", que ve a ser la situació en que algú et compromet a tenir que decidir entre "jo o res". Aquesta situació em provoca una actitud realment negativa. Molt negativa.

I la norma que tinc davant aquesta situació és la d'escollir "res". Perquè si em poses en aquest entrebanc em demostres que no eres la persona que realment dius ser. I em resulta bastant fàcil escollir, no tarde ni dos segons en respondre que prefereixo estar a soles que al costat d'algú que m'obliga a deixar de costat la meua feina, les meues amistats (les de veritat), o fins i tot els meus valors, com el de la lliberat.



"...tu vudú ya pincha en hueso..."

Voldria...

3 de desembre de 2009

Voldria escriure per última vegada, d'una manera bella i perfecta. Que no quedés res per dir, ni res per llegir. Però passen els dies i trobe que tinc tantes coses per escriure com el primer dia, però he perdut les paraules per expresar-ho.

Arriba el Nadal, i aquesta sensació de tristesa i fàstic que em produeix, s'exagera a mesura que passen els dies i arriba el dia 24. Un dia d'encontres, un dia que acaba sent una nit, en la que brindar és l'única solució que et queda: per trobar-nos altre any, per nosaltres, per aquells d'allà... Tant fa... La qüestió és plenar un got, que ens desperta el somriure i ens ofega les penes, al menys durant unes hores.

Voldria dormir i despertar el 7 de gener, amb el cos descansat, i el Nadal esfumat. Sense cap buit a l'estómac, ni cap escletxa al cervell que recorde que aquestes festes estan pensades per la resta i viscudes per la resta. Que no tothom disfruta quan encenen les llums dels centres comercials entre tota la bullícia de gent i olor a castanyes rostides. Que no rodes fatxos perquè fa temps que vas decidir oblidar aquella infància. Que evites certs carrers per no escoltar nadalenques.

Voldria escriure per última vegada, d'una manera bella i perfecta. Que no quedés res per dir, ni res per llegir.




"...tal vez mañana..."

Era més fàcil...

27 de novembre de 2009

Ja tinc cara, nom i blog. Era més fàcil quan tenia nom però no tenia cara. O quan tenia cara però no tenia nom. O quan tenia blog, però no tenia ni cara ni nom.

Era més fàcil quan totes tres anàven separades, i més divertit.

Vull una ciutat...I una bicicleta...

25 de novembre de 2009


Vull una ciutat i una bicicleta, per poder anar del cabanyal a viveros damunt la bici amb els teus braços a la meua cintura, mentre rius i pateixes cada vegada que baixem el rastell. A la dreta la facultat de psicologia, a l'esquerra la de geografia. Ningú ens espera a casa (ni a la teua ni a la meua) i per això, encara que a les tres de la matinada només caminen per Blasco Ibànez uns quants joves fent botelló, no tinc pressa en pedalejar...

Vull una ciutat i una bicicleta, per endinsar-me al Carme, i disfrutar d'una ciutat dins d'una CIUTAT. I esquivar peatons pel carrer de Cavallers. Sopar a la Xirgu i beure cervessa a la Plaça de la Reina, amb la bicicleta tirada a terra i un hippy fent malabars davant el Micalet.

Vull una ciutat i una bicicleta per equivocar-me d'estació.... I anar de l'estació del Nord a l'estació del Cabanyal. Quin lapsus! Després una pedregada que ens agafe per sorpresa, amb tu de paquet al darrere de la meua bici. I la roba secant-se davant del calefactor típic estudiantil...

Vull una ciutat i una bicicleta per anar del meu pis al teu, per parlar de no res...

Tiramisú de limón...

24 de novembre de 2009

Com una xiqueta amb sabatilles noves... Escolte les noves cançons de Sabina com si no hagués escoltat mai eixa veu ronca conseqüència d'una vida en excés. Si abans ja era Sabina a totes hores, ara encara més. I és que és l'únic capaç de posar paraules a tot. Si creus que això que sents no es pot explicar, escolta Sabina.

Jo de moment, i per no variar, no escolte altra cosa. L'últim objectiu: la discografia en vinilo... Clar que per poder escoltar-lo en vinilo em fa falta un toca-discos. O potser els enmarque i dedique una habitació a rendirle culto.

L'obsessió arriba lluny...



"...que sepas que el final no empieza hoy..."

Absències...

24 de novembre de 2009

Diuen d'ella que mai està on ha d'estar. Potser ací, tal volta allà. Però mai al lloc. La mirada perduda en un punt fixe al que no hi ha res, però en el que ho troba tot. Són absències. Hi ha qui té la virtut de sentir-se bé, de sentir que ho té tot, de sentir que el que fa té sentit. Ella no té eixa sort. I quan creu que el que fa és el que sent, arriben contradiccions. Quan pensa que és feliç, algú li recorda que no. Quan troba sentit a la seua existència, el perd.

I mira la llunyania. Tant fa on es trobe. Desapareix. I viatja a altres mons, a altres èpoques, a altres vides. Va i torna per tot arreu. I al seu voltant gent pròxima però allunyada que beu, balla, disfruta d'una simple nit, de la que ella no pot disfrutar.

Perquè és absent. Hi és, però no s'hi troba.



"...tiramisú de limón..."

El Carpe...

20 de novembre de 2009



No ho puc negar: trobe a faltar el Carpe. Moltíssim. (Per als qui no sou d'ací, el Carpe Diem era un bareto d'ací de Castalla. Era el bareto per exel.lència).

I la música, i la nit, i la festa, i els amics que encara eren amics, i els amics que eren més que amics. Les cadires, la cola en el bany i acabar sortint al carreró... Només nosaltres dos, vivint els divendres i els dissabtes. Planejar la nit i acabar fent tot el contrari. O no planejar i fer el de sempre. I intercanviar la roba, i de vegades els xics (perquè sempre hem sigut amigues fins i tot per a això).

Per la vesprada un café, i una partida de dardos. Per la nit la foscor, i alguna copa gratis (les clientes de sempre ho mereixen). Ara botem, i mare que calor, ara un xupito, i de camí parle en aquella i en aquell d'allà. Mirades que es creuen, intencions que es veuen vindre...

Ramsetein, O'funkillo, Macaco, Jamiroquai... Sentir-se a casa.

El Carpe va marcar una època, un abans i un després.



"...emitiendo para toda la galaxia..."

Quasi jo...

18 de novembre de 2009


Pensava que t'havia perdut de vista. Però veig que no. Quan em pense que has desaparegut i respire tranquila tornes a aparèixer pel cantó següent, i torne a deixar de respirar, i em repasso la roba per comprovar que no vaig despullada, i em mire la cara a l'espill de la tenda per veure que m'he corregit les bosses dels ulls abans d'ixir de casa.

El món és massa xicotet. M'agradaria que fora més gran i que visqueres a l'altra punta. Ben llarg. Perquè cada vegada que respire i estàs davant m'ofegue. Estàs als meus sopars, amb els meus amics, compartim persones que no tindriem per què compartir. Els amics deurien de ser incompartibles, perquè a sobre surts en les fotos en les que jo també surt. I somrius. Jo també.

Però quan mire la foto no em veig. No sóc jo. Sóc quasi jo, baix els teus efectes.

Felicitats Nancy...

12 de novembre de 2009


La Nancy compleix 40 anys. Una infància, una vida, tot un seguit de generacions que l'hem disfrutat a la Nancy, però la de veritat, no la que fan ara en la Xina, amb el cap desproporcionat i els ulls trets de dibuixos manga.

Els que som d'ací prop coneixem bé que aquesta indústria, la de la joguina, ha marcat la nostra vida: la Nancy, el Nenuco, els clics... Jo tinc tot un terrat ple d'aquests joguets que mon pare comprava a la fàbrica mentre a mi em deien que havia anat a fer un "mandao". Quina innocència més bona.

Tots tenim, els d'Onil, Ibi i Castalla, algun pare, amic, cosí, oncle, conegut...que ha treballat a Famosa. També estan els qui van començar als 13 anys fent "ullets" a casa, per les vesprades, en sortir de l'escola. Una escola que s'acabava prompte, perquè en aquells temps feia falta la feina, i com que n'hi havia (Famosa tenia les portes obertes per tots), doncs no era necessari estudiar. Mon pare va començar reparant Nenucos, i els que no tenien reparació possible (és a dir, els que no podien fer bombolles per la boca) acabaven a ma casa. I era el pare perfecte. Existeix un pare millor que el que et porta joguines quan eres xiquet?

I ara què? Que Famosa se'n va a pique no és cap novetat. Els qui són d'Onil o de propet, i els qui tenim familiars treballant allí ho sabem ben bé. Venta rere venta, empresaris que es plenen les butjaques, accionistes que trauen profit de tot aquest negoci que als qui han sigut treballadors de tota la vida se'ls escapa de les mans...

Les oficines a Madrid, la produccio a la Xina... I els treballadors, tard o prompte, a casa, amb una mà davant i l'altra darrere, després d'haver alçat tota una industria, tota una imatge d'una empresa de joguets coneguda i estimada.

Com que la Nancy ja desapareix (la que feien ací, no la que fan en Xina), ara han fabricat una última remesa i les venen als treballadors com a nines de coleccionista, amb un descompte, per suposat.

Ens n'hem quedat una (encara que en tinc dos més al terrat), i hui, quan he anat a arreplegar-la he pensat que quan tot acabe, potser no compre més joguines de Famosa. Perquè Famosa, el que era, ja no existeix.

El fred ens fa humans....

10 de novembre de 2009

Baixar el diumenge les escales congelada, amb el pijama que no calfa ni amb camisola interior...entrar a la saleta i trobar el foc encés. Les xulles al foc, la calefacció del cotxe i el vent que et pega quan baixes. Mil capes damunt: camisola, camiseta, jersey, caçadora, bufanda i guants. Acostar les mans al foc. La plutja i les botes d'aigua. L'olor a humitat. Les orelles gelades que aguditzen l'oïda. El nas vermell.

Les mans dins el teu pijama, el nas a la teua panxa, els meus peus que busquen els teus peus baix les mantes. La gelor compartida. I et gires d'esquena perquè estic gelada, però somrius perquè et busque. Això a l'estiu no passa.

És el fred... que ens fa més humans.

Doble plaer...

5 de novembre de 2009

Anar a pel pà a les 7,30 del matí no fa gens de gràcia. Sobretot si no era la teua intenció, només és que ha donat la casualitat que hui t'has alçat un poc prompte i t'han enganxat... Agafes la caçadora (la grossa ja), el mocador al coll, el cap enfonsat als muscles (perquè pareix que així ens pega menys el vent), el nas gelat, i el caminet a la panaderia, que en estiu pareix molt curt i en hivern es fa etern, no sé jo perquè.

Compres les dues barres de pà, i fas el mateix trajecte de tornada, notant ja que els dits dels peus van fent-se vermells allí dins dels calcentins. Deixes la bossa del pà a la cuina, et lleves la roba d'abric i decideixes pegar-te un dels millors plaers del món: trencar la puntetat del pà amb la mà.

Doble plaer si, amb la gelor que portes al cos, encara ix un filet de fum de la molleta del pà...

Póker...

2 de noviembre de 2009

Todo lo apuesta, y todo lo gana. Su rutina es el juego, el póker, la ruleta, las chicas y los vicios caros. Su traje, su corbata de marca y sus zapatos que la chacha recién le limpió a cambio de un poco de sexo de compasión.

El casino abre sus puertas sólo para él, y a su disposición dos mujeres mal vestidas (o bien), a quien él llama mis zorras, porque los tipos duros emplean tacos y tratan a las mujeres como zorras, porque son lo que son. Su whisky de dos mil dólares, su puro entre los dedos y su brazo rodeando una cintura de 60 centímetros, encima de unos tacones de aguja que en unas horas estaran sobre su pecho, porque los tipos duros también tienen fetiches. Los que más.

Limpio por fuera, sucio por dentro, y su visa oro en la cartera que atrae a cualquier fulana de alto standing. Se abre paso entre la gente, que lo conoce y cuchichea mientras pasea su traje y sus zorras entre las máquinas tragaperras y la barra.

En unas horas una habitación de hotel y dos de sus chicas juegan a su póker particular. Unas esposas, unos lazos rojos... El traje en el suelo, la corbata en el ventilador. Una juega a atarlo al cabezal de la cama, la otra deja carmín en su oreja.

Entre juego, alcohol y placer, una de sus zorras saca un arma de su bolso de Dolce&Gabana que él le regaló. Con una 9 mm en la cabeza del mejor jugador de póker que el casino tuvo y tendrá, la zorra del carmín le susurra:

- Apuesto a que hoy gananamos nosotras

Y la sangre en la pared hace juego con los lazos rojos de sus brazos. Siempre con estilo.

Només dos...

1 de novembre de 2009

És trist, però la distància condiciona moltíssim les relacions (de qualsevol tipus). Jo estic un poc farta de que el nivell de la meua amistat, que sol ser incondicional, continue medint-se pels kilòmetres que em separen de molta gent. Supose que potser molts no són conscients de quant m'afecta aquesta qüestió, perquè Sole sempre va a la seua: València, Castalla, Alacant... No necessita lligaments, no necessita ningú al seu costat, perquè ella a soles té prou. Açò és cert en molts aspectes, però també és incert en molts altres.

Em cansa prou tenir que callar-me moltes coses, perquè ser sincera també suposa perdre amistats. I resulta curiós, perquè la sinceritat en una amistat és, al menys per mi, fonamental. Poder dir ara el que penses i anar a prendre una canya després. Anar d'un límit a l'altre amb por a ser jutjat o a no tornar a parlar amb eixa persona, és un indicador de que alguna cosa està fallant.

Em pose a pensar... I és cert allò de que les amistats (les de veritat) caben en els dits d'una mà. Jo concretament, em pose a contar... I de les de veritat, d'aquelles que no les importa on vius ni els errors que puga cometre. D'aquelles que et parlen a la cara i et són sinceres. D'aquelles a les que pots dir el que penses. D'aquelles que et truquen, d'aquelles a qui truques. D'aquelles que s'algren del que tu creus important en la vida, encara que per a ells sigui un error....

En tinc només dos.

Són les dos persones que han estat estables al pas del temps. Són les dos persones que queden després de molts anys de caure i alçar-se. Són les dos persones de les que puc parlar en passat, present i futur, perquè han esat, estan i estarán.

Amics n'hi ha molts... AMICS, només dos.

Tot sants...

1 de novembre de 2009

Hui és tot sants, i aquest any m'he vist amb la misió d'explicar els meus alumnes la nostra festa. Aquesta setmana han sigut molts els que m'han preguntat si jo em disfressaria i aniria a arreplegar llepolies. I jo, intentant sempre que aquests alumnes siguen un poc més crítics (de vegades resulta impossible, simplement per la curta edat), m'he fartat d'explicar que hallowen és una festa americana, que no és nostra, que la van inventar a EEUU i que ací la festa que tenim es diu "tot sants".

- I en què consisteix aquesta festa?- M'han preguntat molts (sobre tot els més menuts).

- En anar al cementeri i visitar els familiars que ja no estan- intentant no entrar tampoc en un debat sobre la vida i la mort, de moment, innecessari.

Aquesta contestació ha deixat a més d'un i de dos pensatius. I les seues respostes a aquesta explicació han estat ben diverses... Ara, la millor ha estat la d'un xiquet que, després de quedar-se un minut o dos pensant (i jo esperant a veure la seua resposta), ha alçat el cap, amb cara de frustració, i m'ha dit:

- I al cementeri donen llepolies?

- ....

Aquesta pregunta ha tirat per terra tots els meus arguments en contra de hallowen.

Com cala la música... i la festa...

27 d'octubre de 2009



No deixa de sorprendre'm com cala la música fins i tot en els xiquets. Potser no és un exemple massa bò, però encara m'agafa la risa quan ho pense...

Una xicoteta introducció (per als qui no sou de Castalla): la comparsa dels pirates d'ací de les festes de Castalla, fins fa poc se sentia identificada amb la cançó de "viva el pasodoble", perquè li van posar lletra relacionada amb la comparsa. Quan escoltaves aquesta cançó ja sabies que venien els pirates desfilant per algun carrer, mentre que la resta de comparses desfilaven amb els pas-dobles de sempre.

Des de fa poc, aquesta comparsa ha canviat la música que l'identifica per "la batalla de inglaterra", cançó amb un tò més burlonet i amb més alegria. Amb aquesta cançó ja se sap que la comparsa que va darrere són els pirates. A més, els festers solen acompanyar la música ballant a dreta i a esquerra, alçant les cames.

Doncs bé, tot açò ve perquè... Aquest matí caminava jo pel pati d'infantil, quan he començat a escoltar que un nombre considerable de veus anaven tararejant "la batalla de inglaterra". Pensava que vindria del carrer, però he girat el cap i m'he vist una clase d'infantil cinc anys (cinc!), caminant formant esquadra i amb les cames a dreta i esquerra mentre cantaven la cançó, i ixien al pati.

Supose que explicat no fa tanta gràcia... Però haurieu d'haver vist la cara (i les risses) dels i les mestres que estavem allí...

Pareix que la música (i la festa) cala més del que ens pensem...Potser és un topic, però es nota que són de Castalla.

Em preguntaves...

23 d'octubre de 2009


Em preguntaves pel futur, allà, en un carrer que feia costera, dins d'un cotxe amb els vidres mullats i el parabrises en marxa. Quin futur? No entenia la pregunta. Potser l'alcohol també dificultava el correcte funcionament de la raó. Però entre imatges borrorses veig la teua cara ben clara, i la recorde davant meu, preguntant-me per un futur que no m'havia plantejat, potser perquè a tan curta edat el futur és ben incert. No coneixia moltes de les coses que vindrien, tampoc ara conec moltes de les coses que vindran.

Ara entenc que la soledat t'apretava més a tu que a mi. Però de vegades ens sentim identificats en altres situacions i utilitzem la resta per justificar les nostres accions. Les bones persones també cometem actes dolents, sense deixar de ser bones persones, em deies, intentant aminorar la culpa que sentiries després.

El primer foguet...

20 d'octubre de 2009


Tornava a casa sobre les 8 de la vesprada i des del carrer convent he vist un xicotet filet de fum des d'alguna teulada pròxima... Pareix una tonteria, però quan arriba el fred i veus el primer fil de fum penses en la foraca, en la calentoreta, i per què no, en una rostideta al foc, mil vegades millor que en la cuina.

Sempre entre per la porta del pati, però hui no se per què (tal volta per la gossera de caminar unes passes més, perquè estava cansada), he entrat per la porta principal. He rollat la clau, i la gelor de l'entrada m'ha pegat la bufetada. Crec que no hi ha en el món una entrada més freda que aquesta. Quasi tremolant i amb els pels de punta he passat a la sala d'estar, i allí estava: el primer foguet de l'hivern. La llum i la televisió apagades, només la claror i el sò del foc.

L'àvia sempre trucava per telèfon per avisar que ja havia encés la foraca. Eixe mateix dia passaves a veure-la i estava sentada al seu sofà, a fosques, disfrutant de la claror i la calor del foc, i amb la planeta en la mà, per si s'apagava poder avivar-lo.

No he pogut evitar imaginar-me-la, i m'he sentat al sofà, que és un sofà diferent, però està al mateix lloc on estava el seu.

I després de disfrutar del silenci i de la foscor de l'habitació m'he alçat i he despenjat el telèfon...


- ...hui hem encés el primer foguet de l'hivern...

Impuls...

18 d'octubre de 2009

Quan vivia a València tenia la sensació de que si un dia desapareixia ningú no notaria la meua absència. És una de les coses roïnes d'estar fora (que també n'hi ha, però sempre parle de les bones). Desconectar del teu poble pel simple fet d'anar a estudiar fora comporta molts moments de soledat. I sols pensar en que un dia podries apagar el mòvil i no anar a classe, altre dia podries no aparèixer pel piso, a l'altre simplement no tornar a casa. Quants dies passarien fins que algú preguntés per mi? Supose que massa.

A tots ens agradaria que les persones que tenim al voltant ens trobaren a faltar en el mateix instant en que no ens fem de notar. Però no és així. No sé si conseqüència d'aquest món individualitzat que ens fa egoïstes, o que voler fer moltes coses noves implica deixar moltes velles enrrere, incluides les persones pròximes.

Siga com siga (tampoc anem a buscar ara una explicació), pareix que eixa pregunta no acaba d'abandonar-me. I aleshores la meua gran virtut i defecte que no és la força de voluntat, ni tampoc que sempre estic per fer plans, em provoca un impuls difícil d'ignorar.

Orelles...

18 d'octubre de 2009


Les orelles. Beneïdes orelles, que permeten sentir els sorolls (mé bé l'oïda). Que permeten relacionar-te, que permeten percebre el llenguatge, i com a conseqüència desenvolupar-lo. Què important tenir orelles! Grans, xicotetes, punxegudes...

I quina és la seua funció principal? Escoltar. És tan important ,que em fascina. És tan important ,que em fascina com pots tenir orelles i no escoltar. És tan important ,que em fascina com he de cridar-te per que m'escoltes. És tan important escoltar, que em fascina la teua capacitat per ser sord quan et convé. Quina ventaja ser sord quan no t'interessa escoltar! I quina desventaja que els sords vulguen escoltar i no puguen. El món està mal repartit.

No deurien tenir oïda les persones que no volen escoltar. És desaprofitar un sentit.

"Remolonejar..."

16 d'octubre de 2009

El que és mestre té la opció de tornar a ser xiquet. És un dels advantatges. Tornes a l'horari infantil (sopar a les 9 i dormir a les 10), ixes al pati amb la mateixa il.lusió, els divendres a les 5 de la vesprada sents una llibertat immensa, parles amb la mateixa lentitut (fins i tot quan parles amb persones adultes, en les que de moment et trobes raonant-li les coses a la velocitat de la tortuga), et prepares la motxilla (ara el bolso) la nit d'abans, mires l'horari per veure qui et toca demà, revises que has fet el que tenies pendent (podriem anomenar-ho deures)...

Però sobretot, i el millor de ser mestre al teu poble és: quedar-te en el llit remolonejant el temps just com per alçar-te i no arribar tard.


Por mi culpa, por mi gran culpa...

13 d'octubre de 2009



Fins ara, la millor recompensa que m'ha donat el temps és la culpa. Què agraïda la culpa, quan no la sents tu. I l'observe en els teus ulls, que no es creuen amb els meus (em vas fer cas) i que em miren passar. Veig com aguantes la respiració quan compartim el mateix espai (em vas fer cas). Note com evites situacions incòmodes, de les que suposen caminar per la mateixa vorera o fins i tot caminar al mateix pas (em vas fer cas).

Em resulta realment curiós com fas cas a tot allò que et vaig dir fa ja set anys. Sovint em preguntava quant de temps portaries la culpa a l'esquena. I pel que veig encara la pateixes.

És el que passa quan deixes passar l'oportunitat de ser millor persona, en eixe xicotet instant que dura no més d'un segon. És el que passa quan es creua la línia, només un pas endavant per enderrocar tot un castell de significats compartits.

Un dia en que baixaves la guàrdia i trencaves el nostre pacte de silenci em preguntaves com es reparaven les coses que es trenquen sense pensar. La meua resposta, fidel al pacte, no va ser més que un xicotet alçament de muscles.

Ara pense que és només cosa d'oportunitats, que es presenten, conscients o inconscients, però que et donen l'oportunitat d'agafar de nou un tren de vapor i viatjar a un passat que ja no existeix per a tu, però que trobes a faltar.



"...la culpa es un invento muy poco generso...y el tiempo tremendo invento sabandija..."

Pensament i llenguatge..

9 d'octubre de 2009

Així no. No es truca a la porta de ningú per demanar-li sal si el que en realitat vols és sucre. Vols sal? Demána-la. T'obriré la porta a les 5 del matí per donar-te sal. Però no em demanes sucre i esperes que endivine que vols sal.

No es pot viure a disposició dels pensaments dels altres. Som humans, i tenim contradiccions, és normal. Hui podem pensar blanc i demà pensar negre. Però el que no es pot fer és pensar blanc i fer negre al mateix temps, perquè així no som contradictoris, som incoherents.

Els éssers humans, de moment, no tenim encara la capacitat d'esbrinar el pensament humà sense parlar les coses.

És coneguda la relació entre pensament i llenguatge.


Utilítza-la.


Canvi d'escenari...

8 d'octubre de 2009

Qui deia que no pot trobar-se una fent la mateixa vida però en un escenari diferent? Treballar, estudiar, l'escola, la taula, els apunts... I per què no? La maleta. Ja l'havia pujat al terrat i l'havia tapat amb una bossa de brossa negra, perquè no agafara la pols típica dels terrats.

Però ja és amb mi, per cinquena o sisena vegada. És inevitable, ens necessitem. I no és que li faça massa gràcia el seu nou ús, que és el mateix de sempre: transportar coses, però tampoc li disgusta. Ara tansportem coses diferents. Abans ficava la roba interior, camisetes, sabates, apunts de la universitat, fins i tot alguna fiambrera amb menjar de la mare (típic estudiantil).

Ara transporta el "memory", el "ensényame a hablar", els globus, els depressors de llengua, contes, els colorets de madera, les seqüències temporals...

Abans feiem trajectes més atractius. Sempre hi havia una estació de tren pel mig, un altra de metro, autobusos, escalons, ascensors... Viviem i disfrutàvem la ciutat.

Ara creuem d'infantil a primària. El trajecte és menys atractiu, però més divertit, perquè entre edifici i edifici sempre hi ha algú que pregunta si te'n vas de viatge (la resposta sempre és "si", evidentment). I els més xicotets rebenten si no els dius que portes dins.

És la mateixa vida, només ha canviat l'escenari.

I que el temps passe...

4 d'octubre de 2009

El meu avi deia sempre que la vida és una mentida. Últimament tinc la sensció d'estar vivint coses que ja he viscut, així que crec que el meu avi no anava tan mal encertat.

Un dels advantatges de viure dues vegades el mateix és que la segona vegada pots optar per una opció diferent a la primera (en funció sempre de l'èxit o el fracàs anterior). M'assombra de veritat com el món pega voltes, tantes i tan ràpid que no t'adones que estàs al mateix lloc en el que estaves fa temps, a les mateixes situacions, amb els mateixos sentiments.

Fa temps vaig optar per plorar potser, o tal volta per estar decebuda, decaiguda, agobiada, enfadada... Vaig intentar, per tots els mitjos actuar. I crec que no va servir per a res, perquè l'únic que em va ajudar va ser deixar passar el temps.

I què faré ara, doncs? Em posaré el meu "chubasquero"...

I que el temps passe....

Despedides...

30 de setembre de 2009




Les despedides són totes igual. Estan les conscients, parlades, deliberades. I també les que no es parlen però s'intuixen. Diuen que el millor és no mirar enrrere, caminar a pas ferma, perquè girar-se és temptar la temptació de tornar.

Com quan deixes el pis d'estudiants: fas caixes, les apiles a la porta, deixes les claus damunt l'aparador, respires... i tanques de portada, sense fer una última ullada al pis, sense repassar si has oblidat alguna cosa. Entrar per comprovar que tot està bé és remoure les entranyes, és veure l'habitació buida i les parets blanques.

De vegades és millor així, d'un colp, sense pensar, com quan et lleves una tireta. Caminar per la vorera sabent que estàs darrere, observant com m'en vaig, en el moment crucial en que si em gire vindràs a buscar-me o aniré a buscar-te jo a tu. Però això no passa si es té la suficient força com per girar en el primer cantó sense mirar enrrere, sabent qué és el final.

Qui sap si algun dia ens trobarem, en algun viatge dels meus, en els que el tren de vapor em ve a buscar al balcó de casa. Els qui viatgem al passat solem trobar-nos amb gent del passat (com és normal). Però tu i jo no vam mirar enrrere, no ens vam girar per trobar-nos en l'últim moment. I diuen que si això és així és que és el final de la fi.

I aleshores només ens queda el record, i de vegades algun xicotet fil d'obsessió.




"...vagando por su almohada...la vino a revolver en sueños él.."

Qüestions socials...

26 de setembre de 2009 (frase inclosa al final, que no havia inclòs al principi de publicar el post)

La valoració sobre la feina dels docents és realment una qüestió social. Contínuament em veig involucrada en conversacions que desprestigien la meua feina. I potser aquest és un dels principals problemes que té l'educació.

Aquestes conversacions i comentaris fan que, a banda de la feina que he de fer a l'escola (i fora d'ella), he de fer tots els dies l'exercici mental de justificar a tots i a mi mateixa la importància del que es fa a les escoles.

L'última cosa que he escoltat (i que m'han dit a mi mateixa), és que magisteri ho pot estudiar qualsevol, en canvi una carrera de ciències no. I el primer que em pregunte perquè la comparació sempre és magisteri. No es compara les carreres de ciències amb les de lletres, no. La comparació sempre és magisteri. I aleshores comença la ardua tarea de nombrar totes les assignatures que han sigut un suplici estudiar (per temps i dificultat): lingüística, organització de centres escolar, teories i instituciones escolars, psicologia de l'educacio, trastorns del llenguatge oral i escrit, psicopatologia... Però tant fa, perquè "això només són apunts", en canvi les matemàtiques hi ha que pensar-les.

Bé doncs, acceptaré per moments (però no de bon grat) que només són apunts. La pregunta ara és si tant fàcil és i tantes vacances tenim, perquè no tot el món estudia magisteri? Jo sempre dic que les portes de l'escola de magisteri estan obertes per tothom. Si no vols estudiar magisteri no ho estudies, però jo no desprestigie la carrera d'un metge ni d'un arquitecte (perquè tenen més estatus social). En canvi tota la societat desprestigia la meua feina: polítics, administració, persones d'altres professions, pares i mares, alumnes, etc.

I després es publiquen els resultats de l'informe PISA i resulta que l'educació a Espanya és de les últimes d'Europa. I ens comparem amb Finlàndia, que va sempre la primera de totes.

I què té Finlàndia que no tingam nosaltres? Per començar una professió de mestre que té tan prestigi social com la d'un metge. És difícil d'imaginar, eh? A banda d'altres recursos econòmics, materials i sistemes d'organització que no caldrà enumerar ara mateix.

Volem millorar en educació? Volem que els nostres fills/nebots/alumnes reben una eduació de calitat? Doncs comencem per donar-li a la figura del mestre el prestigi social que es mereix. No parle de cap remuneració econòmica extra. Parle de creure en que les persones que es fiquen a estudiar magisteri ho fan per vocació, com el que es fica a estudiar medicina. I no oblidem que tot metge ha tingut que passar abans per l'escola.

Un metge es pot equivocar i provocar la mort d'una persona, i ja ha marcat la vida de tota una familia. Un mestre, si no sap posar a terme determinades estratègies pot ser còmplice del fracàs escolar i totes les seues conseqüències: atur, marginació, pobresa, fills que no poden tenir una educació, i dos o tres generacions marcades per una mala educacio escolar.

A mi em sembla que és igualment important.


"L'enginyer que dissenya un pont ha de tenir cuns coneixements de física, evidentment, però també d'estètica, economia i política. El mestre/professor necessita un coneixement profund de la psicologia de l'educació amb el raonament filosòfic sobre què és bo per als alumnes i per la societat, amb una consciència sociològica sobre la dinàmica de la comunitat, anàlisis econòmiques dels costos i coneixements polítics sobre les connexions entre el govern i l'educació" N.L. Gage i D.C Berliner (1979).

Rarament...

23 de setembre de 2009

Ara que fa vida a un poble que no sentia massa seu, se sent un poc més normal, només un poc. El poble era l'estació de pas entre l'oci i els estudis, entre els estudis i la feina, entre la feina i les amistats... El poble era un llit per dormir i una taula per dinar.

I és xicotet, no té cinema ni teatres, ni museus, ni cafés-teatres, i per descomptat no és València, però pensa que ja no li importa tant. Té altres coses, com dormir sense escoltar trànsit, despertar-se escoltant la pluja o el gat de la veïna, que el carniser et fie, que alguns xiquets et saluden al carrer, la cervesseta de les 8,30 de la vesprada... Ara coneix la gent pel carrer, i la gent la coneix. Abans li preguntaven si era forastera.

Es pregunta si alguna cosa està canviant, o si el subconscient l'està enganyant per deixar de pensar en tot allò que estimava i que ha deixat enrrere. O si tal volta és un estat passager només perquè hui ha tingut un bon dia. O que com té tantes coses que fer tampoc sent que el temps se la menja.

La costum d'estar (físicament) i no estar (mentalment) deixa estranyat el seu cos. Se sent rarament satisfeta, rarament còmoda.

Fer vida, al cap pi a la fi és el que ens permet fer vida.

Només espera tornar a tenir, almenys algun dia, aquesta sensació d'insatisfació, d'incomoditat, de pesombre, d'estar i no estar...

Perquè si no... sobre què escriurà?

Plaer...

22 de setembre de 2009



Crec que no hi ha millor plaer que estudiar mentre fora plou. La llum del flexo, el soroll de les gotetes, la manteta a les cames (si, a casa ja fa fred)...

I Yann Tiersen...

Doble vida...

18 de septiembre de 2009



Estoy aquí, cerca de casa, cerca de ti, cerca de muchas cosas que eran mías y daba por perdidas. Mi habitación ya huele a mi, mi ropa sucia ya se lava en casa, mi maleta ya coje polvo en el desván, ya puedo alimentar a mis peces, ya puedo actualizar mis fotos del corcho, ya puedo pedir derechos por el mando a distancia, ya puedo acostarme en mi sofá, y utilizar mi flexo. Ya no tengo dos armarios y la ropa dividida. Ya no tengo una balda en la nevera con la comida de una semana, ya no tengo que hacer mi lista de la compra y sacar cuentas por cosas comunes como el agua y los productos de limpieza...

Pero tampoco tengo la opción de no ir a clase si anoche salí. Tampoco tengo exámenes (al menos presenciales), aunque sí mucho que leer y muchos trabajos que entregar. Ya no tengo tutorías, ni revisiones de exámenes. Se acabó pasear en bicicleta de Manuel Candela a magisterio, pasando por la ciudad de las artes y las ciencias. Llegó el fin de la incertidumbre. Se acabó hoy aquí y mañana allá.

Se acabó estudiar oposiciones toda la tarde, pero también emborracharnos alguna tarde de forma espontánea, siempre que la legislación se atragante más que el bizcocho de tres días. Se acabó levantarse antes para estudiar, pero también despertar a los demás con bromas varias, pero soportables e inocentes. Se acabó mayo y junio agobiante y estresante, pero también los helados en el balcón, entre el tema 8 y el tema 10. Se acabaron las exposiciones en el salón, y perrear en el sofá entre Carlos Baute y Pasapalabra.

Y sobre toto, se acabó escuchar "doble vida" en el coche, en los cinco minutos de trayecto entre casa y el trabajo, con el volumen al máximo, intentando no pensar en las horas que quedaban de trabajo y de estudio.

Mànegues llargues...

13 de setembre de 2009

Les primeres tempestes que anuncien que la tardor està per vindre són les que més es disfruten, perquè com que encara tenim el cos acostumat a la caloreta, en veure que cauen dos gotes ja estem a casa, evitant banyar-se. I per això es disfruten, perquè des de la finestra veus com va apretant. Ara unes gotes, ara un llamp, ara un trò, ara apreta més, ja van fent-se tolls, ara granisa, que entra aigua! I tu amb les xancles d'estiu que baixes amb la fregona a escórrer l'aigua que entra pel badall de la porta, i quan l'obris encara n'entra més. En un no res els peus banyats, agafant la geloreta que després causarà el primer constipat. Va parant... i per fí els claveguerams engolixen l'aigua i van desapareixent els tolls. Però es queden la resta de les branques dels abres que més han patit aquesta tempesta fugaç.

El corredor ple de petjades, la fregona, el poal ple d'aigua, uns quants draps i tovalloles...

Per la finestra el carrer buit, només dos o tres persones amb els pantalons i la mànega curta amb que solen sorprendre estes tempestes primerenques.

Només es veu algun valent que, com molts, ja desesperem per l'hivern, i veiem en aquestes tempsestes l'oportunitat d'anar traent ja les primeres mànegues llargues a passejar.

Y nos dieron las diez y las once...

10 de setembre de 2009

Y descubrir que hemos vivido la misma vida pero en mundos diferentes.

Y cantar por dentro la misma canción sin saberlo.

Y reír por el mismo chiste malo.

Y caminar al mismo paso.

Y temer las mismas chorradas.

Y ser valientes ante los mismos peligros.

Y disfrutar juntos de la soledad.

Y hablar por señas sin que el resto del mundo se de cuenta.

Y huir de la misma gente.

Y buscar la misma compañía.

Y descubrir que este es un momento perfecto.

Y la perfección de firmar un contrato temporal.

Y el alivio del fin.



"..Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una y las dos y las tres..."

L'escola...

8 de setembre de 2009

Quan era xicoteta l'última setmana d'agost ja estava nervioseta. Arribava ja el principi del curs, el material nou, les gomes que feien olor a gomes, els llibres que feien olor a llibres (i que odiava que de tant en tant en tingués que heretar algun..), el xandall nou, les esportives noves, la nova aula, el fred que arribava poquet a poquet, la font del pati, la pista en la que jugàvem a "balón prisionero", les excursions que fariem durant el curs...

És agradable tenir segones oportunitats i poder viure aquesta experiència novament, encara que a l'altra banda. I trepitjes el piso amb cura, mires al voltant, i veus les línies de colors on feiem les files abans de pujar a classe. Observes els quadres del corredor de tantes trobades d'escoles valencianes com s'han fet, i descobreixes el quadre de la que va ser la III trobada, a Castalla en 1990, en la que vas participar quan només tenies 5 anys.

A una de les parets del pati "Els Micalets", per als que vam haver de fer un concurs, ja que cada classe en pintaria només dos. Contes des de dalt, u, dos i el tercer és el teu. És de les poques coses que has guanyat.

I mentre camines per l'escola que va ser "la teua" descobreixes coses noves: els joguets dels nens d'infantil, la fossa d'arena, les noves porteries a medida i no aquelles gegants per les que t'entrava el baló sense que t'adonares...

Les segones oportunitats existeixen, i novament ací en tinc una altra. Això no vol dir que no semble aterrador el fet de trepitjar com a mestra l'escola que durant 8 anys vas trepitjar com a alumna.

Sobre opinions varies...

30 d'agost de 2009

Sempre m'ha fet gràcia aquella gent que opina sense saber (bé, sempre, abans em feia ràbia, ara em provoca un somriure).

No li pegaré voltes a l'assumpte i posaré l'exemple que tinc al cap: imaginem que decideixes preparar oposicions a mestre. Imaginem també que tens doble sort i no només treus plaça, sino que també et donen el teu poble. Després imaginem que es corre la veu, i la gent que et coneix et dona l'enhorabona quan et veu, cosa que, sincerament t'alegra, més que res perquè això demostra que hi ha més gent al poble que et coneix del que tu et pensaves.

Però per altra banda, i aquests comentaris no et venen a tu dirèctament, sinó per altres persones, van arribant a les teues orelles que aquell pensa que no t'agradarà, perquè al poble la gent parla molt. Altre resulta que mentre et felicitava li comentava a l'altra d'allà que segurament t'acomodaries, i bla bla bla...

Com que fa tant de temps que estic fora del poble, estes xafarderies sobre el meu futur sincerament, i com he dit, només em provoquen un somriure tal volta acompanyat d'un sentiment de llàstima vers eixes persones que no se si és que les seues vides seran poc interessants, que s'han de passar a comentar les de la resta.

Evidentment, no explicaré ací els meus plans de futur, per intentar justificar per què no m'acomodaré i per què estar al poble no em desagradarà, sobre tot perquè aquestes explicacions només li les dec a una persona, i sóc jo mateixa.

De moment, i sabent que estant en un poble és inevitable que es parle (això ho tinc molt clar), nomes donaré les gràcies a tots els qui s'alegren de veritat de la meua sort. A la resta, ja els he dedicat aquest post, que és més del que segurament esperaven.

Un dia...

24 d'agost de 2009



Un dia fugirem. Vindràs de nit, vestit de negre, i tiraràs pedretes al meu balcó. Jo saltaré, amb una bossa al coll, amb la roba suficient per a una fugitiva. Farem auto-stop, tant fa en quina direcció, lluny. Tal volta arribarem al mar, en una camioneta que conduirà un ex-retirat de la marina. No preguntarà el nostre destí, només voldrà parlar, de qualsevol cosa. Fa temps que no parla de qualsevol cosa...

Ens enfilarem en un xicotet vaixell de pesca amb un sol camarot, i el pescador, pare de quatre fills als que ha de mantindre, s'emportarà un bon ensurt quan ens veja allà baix, tapats en una manta. Però li farem creure que som bona gent. Ens preguntarà per què fugim. Li preguntarem si tan important és. Ens preguntarà què hem fet. Li preguntarem què no hem fet. Ens preguntarà d'on venim. Li preguntarem on anem... Tirarem tot allò que ens identifique a la mar. Ja decidirem demà què i qui volem ser.

En terra ferma agafarem un tren, sense bitllet, i quan passe el revisor ens farà baixar en la pròxima parada. Tant fa, si no se sap on es va... Allà on baixem, serà perfecte. Tornarem a fer auto-stop, esta vegada anirem en un descapotable que conduirà un xic jove amb tupé, fan de elvis, i de les xiques rosses. I arribarem a una granja, on un bon home que es dedicarà a cultivar blat ens convidarà a esmorzar.

Però no ens quedarem massa temps, seguirem fugint, en auto-stop, en tren, en vaixell, en aladelta, en bicicleta... Dedicarem la vida a fugir.

Un dia fugirem.

Un dia.



"...Que pequeña es la luz de los faros...de quien sueña con la libertad..."

Illes desertes...

20 d'agost de 2009


Com li passa a molts, la meua inspiració sol anar lligada al mal oratge i als quefers diaris durant el curs escolar. L'estiu està fet per descansar, i el cap s'ho pren en serio i descansa. Només s'activen els pensaments en estacions de tren, en ciutats concretes i en illes desertes, al menys en el moment de sortir el sol.

I una es pregunta com pot ser que certes experiències només es donen en un lloc i moment determinat, en el qual van a caure certes persones que, com tu, no cauran més allí. I sobre tot, com es possible que en el moment en que passen no sigues conscient de que no tornaran a passar, perquè de ser-ho, m'hagués passat tres mesos sense dormir, exprimint el suc d'una illa, d'un tros de terra "flotant" en mig d'un mar que em fa molta por, però que em transmet tot allò que a terra ferma no trobe enlloc.

Tren de pas...

10 d'agost de 2009


El moment que més li agrada quan ha d'agafar un tren, és la mitja hora d'abans (si no fa massa calor, ni tampoc massa fred), en la que encara no hi ha massa gent a l'andana, i es permet seure al piso i mirar com les vies arriben on no arriba la vista. És com la calma abans de la tempesta. Una estona de tranquilitat, per reflexionar sobre qualsevol cosa, en aquest cas, sobre si realment ha fet bé, disminuint d'una forma tan radical el nombre de trens en la seua vida. I després el sò de la gent que va arribant, algú pregunta l'hora, l'altre es fa notar perquè porta la música massa alta, aquell que parla el temps... I el sò del tren que arriba, la fricció de les "rodes", la porta que s'obri, la gent que baixa, la gent que munta, gent que parla dins del vago...

Quan arriba al seu primer destí pensa que no n'ha tingut prou, i fa un transbord. Entre estació i estació arrastra la maleta amb cura, escoltant el "toco-toco-toco.." que fan les rodes amb les rajoles del piso.

És important el destí que es porta, la gent que has de trobar quan arribes, els plans que has fet, les coses que has de visitar en aquella ciutat o poble. Però no es pot oblidar el trajecte, i per això ella hui no pot dormir durant les dues hores de tren. Mira el paissatge, descobreix coses noves, i torna a veure coses que ja havia vist.

Passat el cap de setmana torna a casa, fent el mateix trajecte que de tornada. Una maleta, les cames que arrastren el cansanci i la falta de son, un tren, un transbord i altre tren.

Tornant comença a ploure, i pensa que és només el que li faltava per acabar de disfrutar del trajecte. Perquè és agradable veure com plou, sobre tot si estàs dins de casa, o dins d'un tren.

És una despedida perfecta...


"Al lugar donde has sido feliz..."

3 d'agost de 2009



Camines en grup, tal volta unes passes més endavant, perquè estàs acostumada a caminar depressa, si, però també perquè intentes gaudir dels últims moments d'una etapa que no tornarà. Ells parlen, bromegen, comenten... I tu mires els edificis, la plaça l'ajuntament, com si fores estrangera en aquella ciutat, vas recordant experiències viscudes: ací vaig sopar un dia, en aquell banc em vaig riure tant que em va fer mal la panxa, en aquella plaça algú va ficar el cotxe i vam haver de cridar la grua per treure'l... Fets que en qualsevol cas serien oblidats, i que de fet, no recorde fins que no passe per davant de cada raconet.

Quatre dies per recordar que tot allò no ho viuràs més. És una forma cruel de despedir-se d'una ciutat i d'una part d'una vida, perquè ja ho deia Sabina: "Al lugar donde has sido feliz nunca debieras tratar de volver". I jo afegiria: "Sobretot si no has de tornar, al menys per viure de la forma que vivies..."

I quan arribes a casa intentes no compartir aquests sentiments, que són teus, i vols que siguen només teus, i de ningú més. Però és inevitable donar sortida al sentiment d'impotència que acompanya al fet humà de crèixer i evolucionar. Com quan passes de l'escola a l'institut... Intentes no despreciar el que tens, perquè tal i com la gent no para de repetir-te, "et soluciona la vida", però si ho pense bé, encara no ho he celebrat. Pensava en algun viatge, pensava en una gran festa, pensava en molta gent amb la que compartir l'alegria de l'esforç recompensat.... I aleshores la gent pregunta: ¿És que no estàs contenta?

Clar que estic contenta... Ho he d'estar. Però quan una etapa comença altra s'acaba, i ara mateix no sé si aquesta nova etapa serà millor que l'anterior.

Eclipses personals...

26 de juliol de 2009




Eclipse:

1- Ocultació transitòria o parcial d'un astre per interposició d'altre cos celest.

2- Absència, evasió, desaparició d'algú o alguna cosa.

Són curiosos els eclipses. Ben coneguts són els eclipses llunars o més vistosos encara els eclipses solars. Però un tipus als que no fem massa cas i que resulten encara més importants i no tant vistosos, són els eclipses personals.

Dir que una persona t'eclipsa, sovit pot resultar una lloança, ja que podriem entendre (tenint en compte la primera definició) que la genialitat/bellesa/intel.ligència deixa persona ens d'eixa parcialment fora de lloc, amagats en una obscuritat que ha sigut substituida per la llum d'altra persona.

Ara bé, la segona definició em porta a descobrir un tipus d'eclipse personal no tan positiu com l'anterior. Es dóna quan, en qualsevol situació espontània, entra en escena una persona, que fa que les frases que t'ixien de la boca sense dificultat passen a ser frases mudes. Es dona quan no pots moure el cos amb facilitat, i fins i tot arribes a ser més torpe de que ets habitualment. També passa quan en aquesta situació que normalment pots dominar et domina a tu, i quedes totalment eclipsada, fora del joc i finalment fora de l'escena. Passes a ser un actor o actriu en segon plà. I aleshores la teua absència no es nota quan abandones el teatre, qui sap si caminant, qui sap si en taxi direcció Avinguda del Port, on uns xicotets ulls et miren per un retrovisor brut i et fa la sensació que només el taxista nota la teua absència.

I ara què...?

24 de juliol de 2009

És la típica pregunta que no vols fer-te, però que tot el món et fa quan acabes la carrera: "I ara què?" La resposta a eixa pregunta comença per una cara un poc descomposta, que manifesta quant d'inoportuna és la pregunta, acompanyada d'un "no sé" o d'un "ja vorem", alhora que alces els muscles.

Passada esta pregunta, que sol durar un temps, i que et fa cada persona amb la que et trobes i que fa temps que no et veu, ve allò de planificar el futur, perquè encara que ens queixem (jo la primera) de que res no avança, quan avança volem quedar-nos on estem.

Aleshores prepares una oposició durant dos anys, perquè a la primera costa de quallar, i quan tens la plaça a la butjaca resulta que la pregunta és la mateixa: I ara què? Esta pregunta també resulta prou inoportuna (sense ofendre ningú que ja me l'haja fet...), més que res perquè aquesta pregunta ja no sol fer referència als estudis o la feina, sino que fa referència a qüestions més serioses que acompanyen a tot ésser humà, com ara: nèixer, reproduïr-se i morir. Com que la primera ja l'hem portat a terme, només ens queden les dues restants.

Que la gent de la teua quinta comence a casar-se i tindre fills és una senyal que ens avisa de que prompte cauran preguntes sobre el tema, i el moment en que s'inicien és precisament el que seguix a la frase: "He tret la plaça".

No és que no em plantege el meu futur (els que em coneixeu sabeu que ho faig), ni que no m'alegre de la meua plaça (en lo que ha costat!)... Simplement és que crec que encara m'estic fent a la idea de que en tres anys tindré una "destinació definitiva", amb l'agobio que suposa el terme "definitiva". Per tant em trobe en un estat de "shock", al passar des de l'extrem de no saber on cauràs demà, a tenir toda la vida feta.

I aleshores el dilema de triar prop de casa o de triar una destinació que m'obligue a agafar al menys dos trens a la setmana....

Virtuts i defectes...

20 de juliol de 2009



Un dia jugarem a que cadascú dirá quina és la seua major virtut i quin és el seu major defecte. Farem torns.I després cadascú dirá la virtut i el defecte d'aquella persona sentada a la seua dreta.

Sé quina és la virtut que voràs en mi, i puc imaginar també quin és el defecte que destacaries. Però potser no saps que aquestes virtuts i defectes que pots veure només són els que deixe veure, perquè davall de tot l'aspecte que tens de mi hi ha un xicotet abisme que parteix el meu cos en dos. I a una d'aquestes dues parts li pega la sombra. És aquella part que només poden veure els qui també viuen en la penombra a temps parcial.

Et preguntaràs què és allò que no deixe veure, i que tant amague. I et contestaré que amague aquella virtut que és alhora defecte (com en ying i el yang), i que m'ha permés viure algunes de les millors experiències de la meua vida, i alhora el que més m'ha fet patir. Amague allò que si conegueres et faria correr, o potser estimar-me més. I com que es tracta d'una "arma de doble filo", no desvetlaré la meua virtut i el meu defecte més preciat.

A no ser que te'n vingues amb mi a la penombra. Només així estarem en igualtat de condicions.

Sé que la penombra pot resultar aterradora, però des d'ací veus coses que no es poden veure a plena llum del dia.

Passadís secret...

16 de juliol de 2009



La meua és una habitació antiga, i com tota habitació antiga, té una porta secreta, una paret que a simple vista pareix una paret, però que és una comporta. Entre l'armari i la prestatgeria està la via per la qual escape quan vull fugir, bé per por, bé per angoixa, o simplement per fugir. Perquè no es necessita una raó per anar-se'n.

El primer dia que la vaig descobrir vaig trobar un cullerot, brut i ple d'arena, supose que d'algun avantpassat amb una personalitat intranquila, ansiosa i dubtosa, que va decidir un dia obrir un camí des d'aquesta habitació i no va trobar cap ferramenta més oportuna que aquest cullerot.

No hi ha, per tant, millor manera de dir que la meua habitació és sempre el lloc des d'on puc esfumar-me quan decideix esfumar-me. Arribat aquest moment espente la paret cap a la l'esquerra, faig un pas endavant i trepitje el primer dels 50 escalons d'aquella escala que em porta on jo vull anar, que és, simplement, a un raconet, on no puga ser vista, ni ningú puga saber que estic allí.

I per fi... Estiu...

14 de juliol de 2009

Tot passa... (I abans del que una es pensa). Ara cervesseta, platja, sol, temps perdut, xancles, arena als peus, aigua llimó, gelats... I calor.



Pròxim destí... Tabarca ..? València..? Castelló..? Barcelona..?



"...I wanna be with you tonight..."

Tiretes...

6 de juliol de 2009



El meu intèrpretno descansa ni en exàmens, no li ho permet, perquè massa bé em conec, i amb cinc sentits sé que no en tinc prou. Ell representa cinc sentits més, i està atent, esperant una mirada, un gest, una notícia, un xicotet detall que pose en marxa les llums d'emergència. La seua funció més principal és conectar allò més visceral amb allò més racional, i ho fa bé. Per això li pague.

Les seues ferramentes són bàsicament: el fax, els post-its i les tiretes, que va enganxant a dintre meu, tapant ferides que no són mortals, però que evidèncien batalles perdudes.

I el que a mi em queda és el consol d'haver anat a la guerra i haver sobreviscut, com sempre.

És més del que podria esperar...



"...cuando sea un trozo de lo que has vivido... cuando sea tanto como tu me quieras recordar... cuando el tiempo ya no sea el enemigo... cuando ya no exista nada decisivo, ni una sola estupidez que discutir entre tu y yo..."

Tancat per exàmens...

28 de juny de 2009

A falta de pocs dies per començar el primer examen (per fí..gràcies senyor..), i a falta d'idees per escriure qualsevol cosa que no estiga relacionada amb la desesperació per acabar que tinc damunt... Us deixe. Tornaré dins d'unes setmanetes, passat l'estrés, les exposicions, i els viatges amunt i avall a Alacant. Espere aleshores tenir la suficient inspiració per escriure posts més elaborats (d'aquells que escrivia fa temps, quan no portava tanta cosa al cap).





Sort als que encara esteu d'exàmens.

Tornar a tornar...

26 de juny de 2009

És una sensació realment estranya. Unes maletes i un fum de trastos a l'entrada d'un pis que sabies que era de pas, tant de pas que no pensaves que li agafaries estima. Un cotxe a la porta, el maleter obert, i dos viatges d'ascensor per posar fi a una etapa (altra). Definitivament hi ha coses que saps que no es repetiran, i sense saber si això és bo o roïn vas fent, vas vivint. Aquesta etapa no es repetirà, però qui sap si no en vindrà altra diferent i també digna d'estima.

Hui una habitació que pareix que ja no és teua. Tu la vas decorar, tu vas triar el color de la paret (taronja), però en la que dorms una (o cap) nit a la setmana, i per tant ja no fa olor a tu. Els trastos als peus del llit, esperant ser disposats a l'armari i a la prestatgeria. Descobreixes que no hi ha lloc dins d'aquests mobles, i aleshores: d'on han eixit aquests trastos, si no és d'aquesta habitació de la que vas partir? Pot ser són precisament les coses que he anat acumulant mentre he estat fora. Coses que ja no han eixit d'ací, sinó que han sorgit pel camí.

Hui torne a casa, com quan vaig tornar de València, com quan vaig tornar de Tabarca, com quan vaig tornar de València la segona vegada... Així, torne per quarta vegada amb la mateixa sensació amb la que vaig tornar la primera: no podria dir que aquesta és ma casa, però tampoc podria dir que no ho és.

Tornar a tornar provoca en mi mateixa una desubicació general, de saber que ací estan les teues arrels, però de no sentir-te realment alimentada per elles.

La persiana..

25 de juny de 2009

El dia que la meua àvia li deia a mon pare que baixara la persiana del terrat significava que ja estava ací l'estiu. Eixa persiana servia per deixar la porta oberta tot el dia, i ella, sentada en la seua cadira disfrutava del corrent d'aire, i ja de paso, ens tenia informats de tot el que anava amunt i avall per tot el carrer (i de com anaven vestits...)
A l'hivern sempre entràvem per la porta del pati, perquè la porta principal de la casa ja sabiem que estaria tancada amb clau, i amb la cadena passada. Però a l'estiu, quan giraves el cantó i entraves en el carrer Convent ja anaves arreglan-te la roba, perquè sabies que l'àvia estava a l'altra punta, observan-te des de darrere de la persiana de la porta principal.
Ahir vam portar a terme el ritual de "baixar la persiana del terrat", i després de llevar-li la pols hem obert la porta i l' hem penjat. M'he posat una cadira darrere i menjant bresquilles (indicadores d'estiu també), he fet d'àvia i he "romanssejat" sobre el carrer i la gent.

Així queda inaugurat l'estiu a casa.

Tot es res...

19 de juny de 2009


Tan farta estic, que no tinc ni forces per pensar en escriure res més que açò que estic escrivint. Descuide les relacions, descuide el físic, descuide l'alimentació, descuide el blog, i en definitiva descuide tot allò que m'envolta pels estudis i els exàmens que es retrasen i que no arriben mai. I desprès què? Sempre dic allò de: desprès viuré, després ho passaré bé, aprofitaré l'estiu. A mi mateixa em dic en aquest moment: I UNA MERDA. Passaràs mig estiu examinan-te, i l'altre mig estaràs tan sumament farta de trens i viatges amunt i avall que te'l passaràs al sofà, pensant que fer i mirant passar les hores.

Per si després ho dubte, la JO de hui escriu a la JO del futur: no t'enganyes, tot allò que planeges fer després de tot, quedarà en res.

Olla a presión...

12 de juny de 2009

"...La olla a presión es un recipiente hermético para cocinar que no permite la salida del aire o líquido por debajo de una presión establecida. Debido a que el punto de ebullición del agua aumenta cuando se incrementa la presión, la presión dentro de la olla permite subir la temperatura de ebullición por encima de los 100 ºC, en concreto hasta unos 130 ºC.


La temperatura más alta hace que los alimentos se cocinen más rápidamente llegando a dividirse los tiempos de cocción tradicionales entre tres o cuatro. Por ejemplo, un repollo se cocina en un minto, las judías verdes en cinco, las patatas pequeñas y medianas pueden tardar unos cinco minutos y un pollo completo no más de veinticinco.


Una válvula libera el vapor cuando la presión llega al límite establecido; normalmente, la presión levanta un tope permitiendo que el vapor escape. Existe una válvula de seguridad tarada a una presión superior a la de funcionamiento. Si la temperatura interna (y, por tanto, la presión) es demasiado alta, funcionaría esta válvula, dejando escapar la presión..."


Todos somos una olla a presión. Lo que no sé es si todos tenemos válvula de seguridad... Y creo que prefiero no saberlo.

Hui li agradaria que...

6 de juny de 2009



No hi ha millor aliada que la ciutat. Sobre tot quan tot allò que tens al voltant no té cap sentit. El metro, el tramvia, la vorera de xiclets i les sabatilles brutes. Tarda en adonar-se'n que sempre camina mirant-se els peus, per alguna estranya força d'inèrcia. La costum... a la ciutat ningú mira ningú als ulls. I al cap i a la fi, a qui espera encontrar hui de front?

Li pesen els peus, li pesen els braços, li pesen els ulls, li pesa el cos i li pesa l'ànima. Hui no és dia de poble, perquè al poble algú no tardaria en preguntar... A la ciutat ningú no s'interessa per ningú, ningú pregunta, ningú mira... I això és el que necessita hui, ara mateix.

De sobte es troba a soles, despullada, compartint amb la ciutat un sentiment d'angoixa que l'acompanya des de fa més temps del que es pensa. Però les forces s'acaben, i no es pot aparentar valentia les vint-i-quatre hores del dia. I com qui no vol, plora, d'una forma silenciosa i perfecta, perquè la ciutat l'acompanya, i la gent passa indiferent.

Para i respira, intenta buscar un punt de partida, una raó escrita al piso, per la que seguir caminant en eixa direcció i no pegar mitja volta i tornar. Però no la troba, i entre seguir parada i caminar... Camina.

I atravessant aquesta profunda i insustancial crisis existencial d'aquella que no sap ben bé que fa amb la seua vida, es troba pensant que hui precisament li agradaria que tocares al seu timbre, que la mirares als ulls (tal volta per segona vegada), i pronunciares allò que més espera escoltar. Tot anirà bé.

Permanent...

2 de juny de 2009

"Permanent" significa "per a sempre". Aquest estat permanent de ser i no ser, de fugir i tornar, de voler i no voler, de pensar i no pensar, d'esperar i no esperar, de cel i infern, d'ara si i ara no, de parlar i callar, de tranquilitat i histèria, d'estacions de trens plenes però buides, de pensar què penses (o pitjor, de pensar que no penses), de no dir el que vols, però si el que no vols... M'està tornant boja... O més sàvia...

Convide a tots aquells membres de la Real Academia de la Llengua Espanyola, i als de l'Academia Valenciana de la Llengua a que canvien immediatament el significat de "permanent". I per a que vegen que no només em queixe, sinó que done idees per millorar el llenguatge... podria significar, per exemple: "...Punt i final. Estic farta..."

Gota a gota...

31 de maig de 2009



L'aixeta de la cuina fa dies que goteja. La mare ha avisat el fontaner, perquè gota gota... es perd aigua. Però ja se sap, els fontaners tenen molta feina, i de moment no ha vingut.

A mi, que em sap realment mal que poquet a poquet es perda aigua (amb la sequia que hi ha! ), he col.locat un got davall l'aixeta, per a no desaprofitar ni una gota. Tap... tap... tap...

Em pregunte quan caurà l'última gota, aquella que desborda el got...



"...que me ofrecen veneno cuando tengo sed..."

Tornar...

28 de maig de 2009



Hui donaria moltes coses per tornar a Tabarca. Només un dia, només una nit, només 24 hores... I gitar-me en l'illa de les gavines, i al fons Santa Pola, tan a prop i tan lluny de la civilització. El sò de la mar, les xancles fora, ni mòbil, ni cartera, ni preocupacions... Només jo, i l'illa. Una illa en una illa.

I després aquelles reflexions de qui passa per la teua vida sabent que és temporal. Farem plans, quedarem per veure'ns al menys tres vegades a l'any, i de sobra sabem que si ens veiem una ja donarem gràcies. Quasi oblidarem com ens diuen, però recordarem les coses importants: que estavem ahí.



"...me falta una verdad...me sobran cien excusas..."

Que esperar quan no esperes...

26 de maig de 2009

Supose que sempre he estat acostumada a esperar: una feina, una amistat, una relació, la felicitat, a ser "major", a no sentir-me comparada, a sentir que jo sóc jo i res més...
I d'un temps enrere fins ara em sembla que he deixat d'esperar. Em pregunte quin és el mecanisme que he utilitzat per deixar de fer-ho, perquè el que està clar és que no deixe d'esperar perquè ho tinga tot. Però ja no em lleve pensant en el que no tinc i que voldria tindre, tampoc pense en el que tinc. No vaig ara a proclamar ací una imatge optimista de mi que sabeu que no tinc (més bé sempre pessimista).
Simplement, crec que no pense.

No sé si és pel ritme d'aquests dos últims mesos (i els dos que queden per davant), que no em deixen temps per pensar i sobretot per esperar... Però el cas és que em trobe estranya. I si no, ja veieu, ací estic, escrivint un post reflexiu sobre el fet de "no esperar", en lloc de disfrutar de tenir la ment lliure de cavil.laments i maldecaps (només de temes de discapacitats).
Per què... Què puc esperar quan no espere res?

A l'estació del tren...

24 de maig de 2009



Arriba un punt en que t'acostumes. Simplement no esperes. Quan estàs a l'estació del tren per primera vegada mires el panell, el remires, comproves que el teu tren està escrit, mires que no es cap dels altres. I quan per fi arriba, repasses tres vegades el número de la via, per si de cas... Quan muntes preguntes a tres persones diferents: és aquest el que va a Alacant?
Però com he dit, el temps porta la costum... I ara entres a l'estació per la porta que saps que et farà caminar menys fins la via del tren, que ja saps que és la 6. Puges sense mirar, sense preguntar. Saps que és aquest tren, que no t'equivoques.

Els pitjors entrebancs a una estació de tren es donen quan hi ha un retràs, provocat per una avaria, per una acumulació de retrasos d'altres trens, per algú que ha decidit tirar-se a la via del tren a l'altura d'Alzira... Aleshores esperes, a l'estació, avorrida, mirant passar la gent, que per alguna raó va a altres llocs per als que no hi ha cap retràs.

I penses, i reflexiones, i escoltes aquesta cançó que per alguna raó et porta a pensar en els trens. I et trobes novament buscant paraules, doblegant el llenguatge, fent una circumval.lació de lletres que t'havies promès que no tornaries a fer...

Però en fins... Som humans...


"..ella quiso barcos... y él no supo que pescar..."

Limitacions...

22 de maig de 2009

Reconèixer les limitacions d'un mateixa ha de ser una virtut que jo no tinc. Reconèixer que no es pot estar en dos llocs diferents al mateix temps ha de ser un fet que el meu cap no entèn massa bé.
Per això, amague el cap entre les cames, sentada a l'escala, conte les rajoles de piso, descobreix la merda que tinc a les sabates, em pregunte el temps que fa que les porte així de brutes, ja ni mire la roba que em pose... Amb alçar-me en tinc prou, encara que les bosses dels ulls m'arriben fins als peus.

I tots els anys iguals... I tots els anys pense que l'any que ve tindré en compte aquestes reflexions (que fins i tot deixe escrites ací). Però l'any que ve em propose més coses, i més coses, com si volgués descobrir fins on pot arribar el cos humà.

Mil trens, i una...dues...tres...quatre...cinc...sis... set ciutats (o pobles) que els meus peus trepitjen en 48 hores. No sé si es pot demanar més, però arriba un punt en que el cos et fa una senyal, xicoteta, pero contundent de que necessita respirar. I es pot parar a estes altures? Li pregunte... I no tinc resposta, perquè el silenci és la major afirmació que es pot donar.



"...tiene la vida un lánguido argumento... que no se acaba nunca de aprender..."

Ariel Rot...

17 de maig de 2009



Anit, Ariel Rot va tocar en acústic en Ibi. Feia dies que anava pensant en el concert, i mirava i remirava les entrades damunt del meu escritori. I és que pareixia que no podia creure'm que un músic de la seua talla tocara tan aprop. Ariel Rot!

I per fí arriba el dia, i allà, en la cinquena fila, a només 5 metres de l'escenari l'ex-component de Los Rodríguez. I em sembla al.lucinant estar tan a prop d'algú que ha marcat molts d'aquests posts que escric, d'algú que ha compartit protagonisme amb Andrés Calamaro.

Un concert íntim (en acústic!), on va aconseguir establir una connexió total amb el públic... "El mundo de ayer", "Baile de ilusiones", la famosa "Mucho mejor" de Los Rodríguez, però a ritme de tango, "La milonga del marinero y el capitán"... Només li va faltar tocar "Una casa con tres balcones " y "Bar soledad"...

No puc pararme a pensar en crear un post elaborat, perquè com veieu encara estic un poc fascinada amb el concert i amb l'accent argentí aquest... Ai... Ete...ché!.. me volvés loco!

Errors...

15 de maig de 2009



Acostumem sovint a pensar en les persones que ens hem anat trobant i hem considerat "errors". Potser ens arrepentim, o tal volta ho prenem com una lliçó apresa. Arriba un punt en que podries fer una llista: este, aquell, l'altra d'allà...

L'altre dia, en una conversació el tema del qual era poc important, vam plantejar les coses al revés, i en lloc de penedir-nos dels "errors" de la nostra vida, vam pensar en quines vides nosaltres mateixa haviem sigut els "dolents". Perquè no us enganyeu, tots hem tingut alguna pedra en la sabata, i al mateix temps hem sigut també la pedra en la sabata d'altra persona.

És curiosa la imatge que una persona dona de si mateixa, normalment no deixa veure els actes dolents, perquè vol que la resta en tinga una percepció positiva, de bona persona... Però comences a treure draps bruts (tal volta el vi ajuda), i descobreixes que les persones bones també cometen actes dolents.

I és una tranquilitat. Pensava que era la única.


"...You know...I'm no good..."

Obsessions...

11 de maig de 2009

Les obsessions no són bones, o això diuen. Però jo supose que dependrà sempre de la persona obsessionada i de la magnitud de l'obsessió. Així, digueu-me boja (com no), però jo em desperte pensant si tu ja t'hauràs despertat. Hem llave la cara pensant que em mires, decideixo quina roba em posaré pensant que a tu t'agradarà. Parle amb el veí i busque les paraules adequades, imaginant que m'estàs escoltant. Menge, cante, balle, visc, dorm, somie... Com si estiguéssis a la meua habitació a totes les hores del dia i de la nit.

Hui m'he despertat i estaves allí, en la cadira, amb els colzes resposant sobre els genolls, i alçant la mirada sense alçar el cap, m'has preguntat: Què et passa? I jo, encara amb les lleganyes als ulls, i sense saber que dir-te, he alçat els muscles. M'has fet un somriure, i en el temps que he tardat en posar el primer peu aterra has desaparegut.

Estratègies...

6 de maig de 2009

Crec que mai m'han agradat massa els jocs d'estratègia. Però cada vegada estic més convençuda que les relacions personals (totes), són bàsicament jocs estratègics. Unes més malèvoles, altres més innocents. Però en definitiva posicions que anem prenent en relació als altres, la qual cosa ens permet definir com som i com són els altres (de diferents a nosaltres, perquè un mateix sempre és el punt de referència).
No sé si és bò tenir aquesta visió de les relacions, perquè tal volta ara analitzaré cada persona amb la que tinc relació per esbrinar quines són les seues intencions, quines són les seues estratègies, i en definitiva quines són les posicions que ocupen en el tauler del joc. Per decidir, al cap i a la fí, si potser són amenaces, companys de guerra, o si estan tan lluny de la partida que no cal prestar més atenció a la seua presència.