Huele a...

27 de enero de 2009

Llegan las nueve menos cuarto de la mañana. Un pasillo largo y oscuro, y al final el "rincón especial". Tres puertas que abren tres mundos de posibilidades. Y en el centro de una de ellas un cartel: logopedia. El momento antes de abrir una puerta por primera vez causa una sensación mezcla de miedo y curiosidad. Un giro de llave para descubrir una pizarra (que hasta ahora no había tenido), un ordenador, una mesa hexagonal, y un montón de juegos y material.
Pero eso no es todo, busco un enchufe cercano, no encuentro uno, sino tres... Pero en ninguno hay ambientador. ¿A qué huele? Husmeo por la clase, tiene que haber algo que desprenda ese olor. El aula lleva más de 3 semanas cerrada y con la persiana bajada. Ese aroma tiene que proceder de algún sitio cercano.
Suena el timbre, las 9 de la mañana, lo que indica el comienzo de peregrinación por los pasillos. Mi primer alumno asiste contento al "rincón especial". Su diminuta altura me permite percibir su olor.
A si... Huele a niño.

Aiora...

23 de gener de 2008

La vida de vegades t'obliga a ser un "cul de mal asiento". Està bé ser inquieta, està bé tenir ambicions, està bé voler ixir de casa...Però a tots ens agrada estar a casa, la mantenta, l'estufa, una pel.lícula o un llibre...I tranquilitat absoluta.

Però eixa tranquilitat no pot durar tota la vida, i més si tens la sort o la desgràcia de ser interina. Una s'indigna quan arriba a conselleria i per a primària i infantil hi ha unes 10 subtitucions ofertades per a 7 persones. Ara bé, Audició i Llenguatge no és tan important, i per aquesta raó només hi ha una substitució per a una persona. I evidentment, allí estava jo.

Mirava la substitució "Aiora. La Vall d'Aiora", mirava el mapa. I el mapa em mirava a mi. Una trucada de telèfon per descobrir que no hi ha combinació possible de tren ni d'autobús des d'Alacant. Altra trucada per confirmar que desde València la combinació és un autobús que pasa una vegada cada mil anys i va per una carretera per a la que la que el Govern no té diners per reparar. Aleshores, i sense haver vist la pel.lícula, ja em veia jo com el protagonista de doctor en Alaska. Aillada del món, de les meues persones...

Però les casualitats són massa grans per obviar-les. I ací ve la millor part de la història: una trucada al centre era necessària, per saber si em podien dir com arribar al poble, per a quant temps era la baixa, si saben si hi ha pisos de lloguer per allí prop...
I entre el agobio i l'ofuscació de no saber com arribar i on quedar-me, solte espontàniament que sóc de Castalla (i mira que jo sempre dic que soc "d'un poble d'Alacant"), i amb tota efusivitat, la directora del centre em contesta:

- Si hay un chico aquí que es de Onil!!- perquè a Aiora no es parla valencià

I en qüestió de dos minuts, el problema del transport i el pis de lloguer: SOLUCIONAT.

Si és que... Aquell que va dir allò de "el mundo es un pañuelo" era tot un savi...

Esta sala de espera, sin esperanza...

19 de enero de 2009

Este nunca jamás, este quizás.

Esta forma de vivir muriendo, esta forma de morir viviendo.

Este esperar, este desesperar.

Este marchar y no querer irse, este volver sin ganas.

Este levantarse de noche, este dormir de día.

Este andar deprisa, este correr despacio.

Este pensar mucho, este actuar poco.

Este no querer buscar por miedo a descubrir.

Esta manera de pensar sin decidir.

Esto que dejamos pasar, esto a lo que nos aferramos sin sentido.

Este ser igual queriendo ser distinto, este ser distinto cuando no se quiere destacar.

Este querer y no creer, este creer sin querer.

Este sexo sin sentido, este sentido sin sexo.

Este escribir para nadie, este leer en compañía.

Este oír sin escuchar, este ver sin mirar.

Este presente pasado, este futuro incierto.

Este querer y no poder, este poder sin querer.

Este hablar a gritos, este silencio que otorga.

Este contigo, este sin ti.

Este miedo al amor, este amor sin miedo.

Este buscar sin encontrar, este encontrar sin buscar.

Esta pérdida de tiempo, este tiempo ganado.

Esta razón sin sentido, este sentir sin razón.

Este todavía, este ya es tarde.

Esta sala de espera, sin esperanza”.


Soñar...

18 de enero de 2008


"...pasan los días, los meses y después los años... A su alrededor, el mundo parece tan muerto, que Amelie prefiere soñar, hasta alcanzar la edad para marcharse de casa..."



Fem-ho difícil...

16 de gener de 2009



És com jugar als escacs: col.loques les peces: la torre, el cavall, l'alfil, la reina, el rei, els peons... Mous la primera peça, i esperes resposta. Una resposta de vegades et trastoca, perquè sovint mous el cavall i de sobte has mogut un peó. I això què significa?

Vas marcant l'estratègia, però no saps que jo també tinc la meua. "Jaque", i desplaces l'alfil amb una agilitat que no sabies que tenies. Aconsegueixes escapar quasi per casualitat. Ara et toca a tu. Esperes, respires, mires el temps, em mires a mi esperant un gest de debiliat, que no trobes enlloc.

I entre el tauler i les peces ens hem perdut, juguem a jugar, sense saber les regles del joc, perquè ningú no les ha escrit. Llavors, i sense voler-ho, ens veiem envoltats per una blanura espessa, que no deixa veure el pròxim moviment, ni la peça que mourem. Com si els requadres blancs i negres ara foren grisos.

Els escacs poden esdevindre un joc molt fàcil, per al qui és expert, però nosaltres no ho som...

Estar per estar...

14 de gener de 2008

Estar per estar... Fins ara era una expressió que em causava un cert malestar. Anys enrrere, m'alçava del llit, i si no tenia res per fer, si no tenia res damunt l'escritori per avançar, o si resulta que es feia pont a la universitat, em faltava temps per agafar el tren. Aquest no era el meu lloc, al menys per estar quan no hi havia res a fer. Era una obligació: classes, estudis, menjar, llavar la roba, determiats encontres socials (amb tota la satisfacció eh?), no una obligació com quan ta mare t'obligava a fer-te el llit de xicoteta i tu apretaves les celles...Una obligació agradable, però una obligació. Fora d'això, el temps sobrava. I els trens anaven i tornaven.

Hui una finestra em mostra una ciutat, amb tot allò que té de bò i tot allò que té de dolent, però una ciutat que veig d'altra manera. Que no sobra ni falta, que no agobia ni se'n passa de satisfacció. Uns autobusos que em transporten de punta a punta, i que em mostren uns carrers que cobren un nou sentit, encara que la gent que els transita és la mateixa. Tal volta és per allò de les terceres oportunitats que nomenava uns posts anteriors, que provoca un estat de tenir que exprimir cada encontre, cada carrer i cada avinguda.

La meua exagerada necessitat d'organització, enguany, ha estat trastocada. La situació en la que estic m'obliga a no poder planificar res més enllà d'una setmana. I aquest estat aventurer que els primers dies em causava un estat un tant nerviós ara em provoca un "passotisme possitiu". Passotisme perquè si no puc saber on estaré dilluns que ve, no hi puc fer res. I positiu perquè en el moment que ho acceptes simplement disfrutes dels dies que et queden en la ciutat.

Llavors, hui, sense feina (per poc temps), no surt fugint a agafar el primer tren. Hui mire per la finestra i reflexione...

I és que... Estar per estar... No està tan mal...

Infiltrados...

13 de enero de 2008

No le gustaba la muchedumbre, pero ese día de infiltró de ciudadano normal en un mar de ciudadanos normales, en busca de otro ciudadano perdido, náufrago de la sociedad. Entró en aquellos grandes almacenes, husmeando por encima de sus gafas, que le ayudaban en sus misiones de camuflaje. Miraba los pantalones, a pesar de no ser su talla, removía las camisas, más pendiente del perfume de la señora de su lado, que del horroroso estampado de la ropa que tenía en la mano.
Se probó dos cinturones, en la sección de caballeros, mientras miraba el culo del dependiente, y se preguntaba para quién sería el traje que aquella mujer de unos 50 años compraba en el mostrador de enfrente.

Hoy le daba igual hombre que mujer. Hoy era un infiltrado, y su misión era encontrar más infiltrados. Gente que se pierde en las grandes ciudades, que busca y no encuentra, que vaga sin rumbo ni dueño, que imagina realidades en un mundo irreal.

Después de dos horas vagando, y con la esperanza perdida, alguien en la sección de ropa interior provocó un guiño. Y como este infiltrado conoce las reglas, no pregunta, no mira, simplemente acude, como un gato en celo, al probador más próximo. En unos instantes llega él...

- Estás perdido
- Tú si estàs perdido

Y él y él, infiltrados y perdidos, se desprenden de la ropa, en apenas 2 metros cuadrados.

Conversación...

9 de enero de 2009

Valencia, 9.30 de la noche, de camino a casa dos chicos andan delante de mi. Al fondo una farmacia donde el termómetro marca 5 grados.

- Ostia nano, 5 grados.
- Ya ves nano
- Que fuerte...Pero que esta mañana cuando me he levantado tio, marcaba 2 grados, nano!
- Que dices nen, ostia nano, que temporal!
- Y yo que me quería ir este fin de semana con la novia, tio.
- A dónde?
- Pues me iba a Albacete, nano. Pero con el temporal nen, pues no se si podrá ser tio.
- Ya ves tio, yo no me arriesgaba nano.
- Puf...Ya veremos nen...

nano = 6 veces
tio = 4 veces
nen = 3 veces

Ser valenciano y seguir la moda...No tiene precio

Des de la finestra...

8 de gener de 2009












Des d'un metre i vint centímetres d'alçada i un metre d'ample s'arriba a vislumbrar una xicoteta porció d'una ciutat. Darrere un escritori, una estufa, la roba estesa perquè a la terrassa no eixuga
... Davant un vidre, i darrere el vidre una plaga d'antenes de televisió, teules, balconets amb bicicletes, fum que ix dels estractors de les cuines que preparen bollit i puxero als fogons bruts del sopar d'ahir.

La música fa eco a l'habitació, la gelor provoca la sensació de tenir dits als peus, mira tu, fins ara havia oblidat que dels peus m'ixien dits. La vista a l'ordinador, la soledat a l'esquena. La inspiració falla, la vista amunt, i algú ha sortit al balcó d'enfront per estendre la roba (que no eixugarà). Al fons el port, del que s'arriben a veure els màstils dels vaixells més grans, i a les gavines no les importa el fred, van amunt i avall com si res.

Pel telèfon algú ens diu que a 200 quilòmetres està nevant, ací comença a ploure, i el vidre es plena de gotes, que emborronen la ciutat. Els edificis perden forma, les grúes de les obres ja no es mouen, els vaixells s'han perdut, a la vorera hi ha paraigües que caminen sols, la roba estesa es mulla...

La bambolla en la que es troba l'habitació deixa passar la llum, però no vislumbrem la imatge. Les retines s'acostumen a la visió borrosa. La finestra amaga una ciutat esgotada, mullada, superpoblada, contaminada...

Des de la finestra... tot pareix més xicotet, l'altura distorsiona les distàncies. Des de la finestra... la plutja embruta la visió. Des de la finestra... la sensació d'estar soles en un mar de gent i edificis es fa patent.

6 de gener...

6 de gener de 2009

Bom bom! I ja sóc desperta. Unes passes al corredor: zip, zap, zip, zap...

- Shh..! Compte, que els despertarem!- massa tard.

Per la porta entreoberta fique el nas. Un camell penja pinso, i Gaspar menja galetes mullades en llet, mentre els altres dos es queixen de la seua gosseria.

- Sempre hem de fer la teua feina!- crida Melchor

- Este per a la mare, este per al pare...- Baltasar és el més organitzat.

Torne al llit, perquè diuen que si els veus, s'emporten els regals, i no voldria que això passara! Em tape cap i tot, i escolte les passes que ixen direcció al pati: zip, zap, zip, zap...

En algun moment de la nit em torne a dormir, i a les 6,50 ja sóc desperta altra vegada.

I els meus regals? O és que ho he somiat..?? Busque, olore, investigue per tota la casa...I davall del hueco de l'escala trobe el meu circ playmobil, el nenuco que fa bambolles i el centre comercial de pinypon...

Què bò tornar a tenir sis anys...Quina llàstima que demà ja comença l'escola, i haurem de compaginar els joguets amb els deures de matemàtiques i coneixement del medi...

Granada...

3 de gener de 2009


Els carrerets de Granada són especials. Pedretes en la sola de les sabates, entre parets estretes, i carrers sense ninguna organització. De fons sempre s'escolten uns bongos i una guitarra espanyola, algú toca sentat en terra i arreplega unes monedes.

Baixem voltejant la muralla de l'Alhambra, i entre tanta vegetació i l'aigua que brolla per aquelles sendetes que els àrabs van cavar acuradament, una imagina com seria la vida allà fa 900 anys. Respires profundament, i sents l'aire pur als pulmons. Arribant ja baix, a la ciutat, una xicoteta serralada deixa veure el casc antic de Granada. Un munt de teules, de balconets amb plantes que pengen, unes camisetes esteses. Un poble dins d'una ciutat.

Acaba la costera avall, i comencem a caminar costera a munt. Un albahicín de turistes que càmera en mà immortalitzen una arquitectura d'altres temps, i finalment, el Mirador de San Nicolás. Des d'allà, l'alhambra al fons, i una Sierra Nevada més nevada que mai transmiteixen una tranquilitat immensa.

El carrer Elvira arreplega tots els joves turistes que han anat a disfrutar la nit de cap d'any a aquesta ciutat. Els bars tenen una vida especial, ara una cervessa, ara una tapa, ara un refresc, ara una tapa. Ara altre bar, i més cervessetes i més tapes. Els cambrers fan xistes amb una accent característic (mushashooo), i els veins de la taula del costat també són d'Alacant.

Tornem al carrer, perquè una cosa bona que té Granada, és que abellix estar sempre al carrer, i les tendetes àrabs exposen música i cultura d'altres llocs. Imagine que els immigrants àrabs sentiran un amor especial per aquesta ciutat, encara que la vida de l'immigrant és igual aquí i allí...

A Granada es respira un aire diferent.

Granda té vida...