Granada...

3 de gener de 2009


Els carrerets de Granada són especials. Pedretes en la sola de les sabates, entre parets estretes, i carrers sense ninguna organització. De fons sempre s'escolten uns bongos i una guitarra espanyola, algú toca sentat en terra i arreplega unes monedes.

Baixem voltejant la muralla de l'Alhambra, i entre tanta vegetació i l'aigua que brolla per aquelles sendetes que els àrabs van cavar acuradament, una imagina com seria la vida allà fa 900 anys. Respires profundament, i sents l'aire pur als pulmons. Arribant ja baix, a la ciutat, una xicoteta serralada deixa veure el casc antic de Granada. Un munt de teules, de balconets amb plantes que pengen, unes camisetes esteses. Un poble dins d'una ciutat.

Acaba la costera avall, i comencem a caminar costera a munt. Un albahicín de turistes que càmera en mà immortalitzen una arquitectura d'altres temps, i finalment, el Mirador de San Nicolás. Des d'allà, l'alhambra al fons, i una Sierra Nevada més nevada que mai transmiteixen una tranquilitat immensa.

El carrer Elvira arreplega tots els joves turistes que han anat a disfrutar la nit de cap d'any a aquesta ciutat. Els bars tenen una vida especial, ara una cervessa, ara una tapa, ara un refresc, ara una tapa. Ara altre bar, i més cervessetes i més tapes. Els cambrers fan xistes amb una accent característic (mushashooo), i els veins de la taula del costat també són d'Alacant.

Tornem al carrer, perquè una cosa bona que té Granada, és que abellix estar sempre al carrer, i les tendetes àrabs exposen música i cultura d'altres llocs. Imagine que els immigrants àrabs sentiran un amor especial per aquesta ciutat, encara que la vida de l'immigrant és igual aquí i allí...

A Granada es respira un aire diferent.

Granda té vida...

No hay comentarios: