Cerrado por derribo...

24 de març de 2009



És esgotador posar paraules a tot el que em passa pel cap. Hi ha coses que simplement no es poden explicar, i hi ha coses que es poden explicar però no a un blog que per unes raons o altres, he decidit que siga públic. De vegades escric per que vull, altres per escriure, altres perquè ho necessite, altres per enviar missatges subliminals a persones concretes (que de vegades no entenen)... El cap, el cos i els dits estan cansats de moldejar frases, paraules i lletres per explicar pensaments que no sempre són bons, i que quasi mai porten enlloc.

Així, a les persones que habitualment llegiu el que escric, a les que heu entrat alguna vegada, i a les que heu entrat hui de casualitat buscant una imatge al google... Vos demane un temps, un espai, una distància virtual (últimament demane masses distàncies)... Una "temporadeta" relativament curta (o llarga), fins que els pensaments estiguen ja tan rebolicats que necessiten novament d'aquest espai per organitzar-los...

Aquesta decisió temporal de no escriure tal volta m'obligue a tenir "relacions reals" i no imaginàries. Tal volta m'obligue a agafar el telèfon d'una vegada preguntar a més de u i més de dos: "Es pot saber què et passa?". Tal volta em servisca per decidir no escriure més. O qui sap si no em portarà a res del que he dit, i després d'aquest temps tot estiga igual...

Bé, doncs, als que habitualment vos veig, seguirem veient-nos. I als que habitualment no vos veig, ja ens vorem per ací tard o prompte.

Inevitable...

22 de març de 2009

El camí fa història, i la història provoca fets inevitables.

Així, és probablement impossible estimar al 100%, tal volta al 60, al 70% com a molt... Estimar una vegada al 120% i seguir viu provoca un "efecte reacció" d'estima a un mateix, per damunt de qualsevol altra persona, amb la conseqüència aquella de "no posar la mà al foc per ningú".

Els fets són fets, inamovibles i imborrables. Allà on estan es quedaran. Per tant, seria convenient acceptar la vergonya, la infidelitat, el ridícul, la soledat, la ràbia i l'odi com a sentiments purament humans. No té sentit negar allò que ens acompanya. Del primer paragraf es desprén l'estima a un mateix, amb tot allò que ens fa bones persones i amb tot allò que ens fa "menos bones" persones. Perquè les bones persones també cometen actes de persones dolentes, i no per això deixen de ser bones persones, ni deixen d'estimar ni de ser estimades.

Així, "si es cuestión de confesar"... no puc prometre estimar al 100% , ni compromís, ni facilitat. No puc prometre canviar, ni espai al meu llit (per dormir). No puc prometre una llibreta del banc compartida, ni café per a dos.

El que si que puc prometre, inevitablemement, sóc jo.






"Pero al menos aún respiro..."


Noche de viernes...

21 de marzo de 2009

Un coche, cinco vidas, una ciudad, un bar, un reencuentro esperado. Mil tapas, unos cuantos montaditos y una manzanilla digestiva. Una noche por delante, un portal, un ron, dos, tres, cuatro...
Un pub, mil madrileños (el puente del día del padre?), vodka rojo, vodka negro, cerveza, luces de discoteca, oscuridad, una tarima, pisotones, un camarero de revista, un segurata majete, un madrileño que invita (paga fantas?), un viaje al baño, y dos, y tres... El baile del pollo, desvergüenza, la chaqueta en el suelo, el humo en el pelo, el rímel corrido, y un retoque de brillo de labios. Música disco, los oídos cansados.
Una mañana recién estrenada, un banco para cinco, y dos de burgos del 84 con una chaqueta olvidada. El autobús, el abuelo en la parada que viene del mercado, 8 paradas un sandwich y por fin la cama. Un techo que da vueltas, un estómago caprichoso, y varios viajes al baño. Un sueño de 6 horas, y una recién curada gastroeinteritis que vuelve a renacer.
El arroz con costra en el plato, y 8 vasos de agua en el estómago. Un autobús que da vueltas como el de la feria, un viaje de una hora interminable y por fin...En casa.

Noche de viernes, sábado santo... domingo de resurrección.

La nòria...

19 de març de 2009

Saps quan estàs a una nòria i creus que el moment en que estàs dalt del tot cauràs? És un sentiment de por que tinc sempre que puge. Però curiosament, no deixe de pujar. L'any vinent torne, i a l'altre també. Supose que fins que no caus no ho condiciones realment.

Saps quan el xiulit de les portes del tren avisen de que van a tancar-se i tu puges igual? Amb la possiblitat de que t'agafen en mig i et facen mal? Però curiosament, puge igual. Supose que fins que no t'agafe al mig no ho condiciones realment.

Condicionar o no una situació i deixar de fer-la és més difícil del que ens pensem.

Així, desde les altures de la nòria et veig, allà baix. I tinc por de caure, però trec el cap igual, esperant que alces la mà. Esperant no caure, per no condicionar la nòria i la situació, i provocar no voler tornar a pujar a la nòria o no voler tornar al poble on està la noria, o pitjor, no voler tornar a saber res de tu, que estàs al poble on està la nòria.

Massa difícil...

18 de març de 2009

Divendres 14 de març, 17,45, estació d'Almansa. Un home major seu al meu costat.

Home- Ya hace buen tiempo, ¿eh?
Jo- Si...
Home- Ya apetece estar al sol...
Jo-Si...
Home- ¿A dónde vas?
Jo- A Valencia
Home- Ah, muy bien. Vuelves a casa, ¿no?
Jo- No, voy a clase. Tengo clase mañana por la mañana.
Home- Ah, que estudias allí.
Jo- No exactamente... Trabajo en Ayora. A Valencia voy una vez al mes más o menos a clase, para las oposiciones.
Home- Anda! Que eres de Ayora!
Jo- No, soy de Castalla. Trabajo en Ayora y voy a Valencia una vez al mes
Home- Castalla...eso está cerca de Alcoi, ¿no?
Jo- Si...
Home- Entonces, eres de Ayora, pero trabajas en Castalla y vas a Valencia a clase, ¿no?
Jo- No...Soy de Castalla, trabajo en Ayora y voy a Valencia.
Home- Ah, si si...lo había entendido. Y que, te quedas en Valencia todo el fin de semana, no? Siendo las fallas...
Jo- No, después de clase me bajaré a Alicante. Y el domingo ya me subo a Castalla y para Ayora. A las fallas iré la semana que viene.
Home- Aaah...Ya ya...Que vives en Alicante, y claro, el domingo te subes a Castalla para trabajar. ¿Y cuándo vienes a Ayora a ver a tus padres?
Jo- No... Soy de Castalla, mis padres viven en Castalla. Yo, durante la semana vivo en Ayora, pero algún fin de semana subo a Valencia, i algún que otro también bajo a Alicante.
Home- Ah, si si...lo había entendido...

Éxtasis...

17 de març de 2009

Éxtasis: droga psicoactiva de origen sintético, con propiedades estimulantes y empatógenas de sabor amargo.

No aguanta més. Necessita la seua dosis. Li dona igual que hi haja gent, li dona igual que la vegen i pensen el que pensen. Ix al carrer estibant la gent, té pressa! Deixéu-la passar! Es para en sec, treu l'éxtasis de la seua bossa, la gent la mira. Amb cura el prepara damunt la carpeta i amb el DNI. SSSnif! Mmm...

Es queda parada, amb els ulls tancats, nota com va escampant-se pel cos. Arriba al cervell, l'exita, el domina...Disfruta del moment...

Passats els primers minuts obri els ulls, respira profundament. Necessitava aquella merda d'aire contaminat als seus pulmons. Nota com penetra, nota com arriba al cervell, l'exita, el domina...Disfruta del moment.

Escolta l'embós del tràfic. Necessitava aquella merda de contaminació acústica a les seues orelles. Nota com entra el sò, nota com arriba al cervell. L'exita, el domina...Disfruta del moment.

Fa un pas, i estira la maleta.

Aquell éxtasis de ciutat és simplement amarg, és simplement... perfecte.

Bendito chubasquero...

14 de marzo de 2009

Hay quien se pone el chubasquero para salir a la calle. Yo me lo pongo para entrar a determinados sitios. Hoy me he levantado y he recordado mi cita de las 7. Y yo, que siempre soy previsora, me he advertido a mi misma: Sole, tendrás que llevar chubasquero.

De modo que, puntual, como siempre, he salido de casa a las 18,55. Lucía un sol tremendo, pero yo, por si las moscas, con mi chubasquero en el bolso.
Ya en la puerta de la cafetería me he parado en seco. He sacado con detenimiento mi prenda anti-agua, y despacio me la he colocado. Una manga...La otra...La cremallera hasta el cuello...Y la capucha, que no se me olvide!
Ya dispuesta he entrado decidida. La gente me miraba extrañada, porque ni cuando me he sentado delante de mi café me he quitado la capucha. ¿Es que no saben que puede llover en cualquier sitio?

De pronto una gota en mi cabeza. Tap. Mis previsiones se cumplen. Otra en mi hombro. Tap. Otra en mi espalda. Tap. Tap, tap, tap, tap.... Pero el resto de la gente no se moja. Quizás llueva solo encima de mi cabeza...

Pasado el temporal, y con la misma tranquilidad con la que entré, salgo de aquella cafetería. Me quito el chubasquero. Primero la capucha, después la cremallera, una manga, la otra...Y al bolso.

Estoy seca... Intacta...

Menos mal que he sido previsora... Todo lo que me has dicho hoy... Me ha resbalado.

Bendito chubasquero.

Bono-bús

10 de març de 2009

Hui caminava, com cada matí cap a la feina, i de sobte ha recordat que havia de treure diners. Ha pegat mitja volta, ha caminat en direcció contrària, i s'ha ficat al banc. Quan ha tret la cartera, ha buscat i rebuscat per tots llocs, i no trobava la targeta de crèdit, així que ha decidit a poc a poc, treure tot el que tenia dins: tres tiquets de compra d'una tenda de roba, el rebut del banc de l'últim mes de l'academia, la targeta de la biblioteca, el carnet de la universitat, i entre el DNI i un resguard de correus ha caigut al piso un bono-bús de València.
Pensant que estaria caducat, o que no tindria viatges, l'ha arreplegat i al dret ha vist: 1 viatge. A l'inrevés: caduca a finals de 2009. Quan finalment ha trobat la targeta i ha tret els diners, ha sortit del banc, i una olor familiar i característica l'ha distret. Mmm... a què fa olor? Ve de la dreta, doncs camina cap a la dreta, gira el cantó i el fum i la pólvora quasi no la deixen respirar. On es troba? Desorientada, camina entre petardos i gent amb una camisa negra i un mocador a quadres al coll, i pega de nassos davant un ninot gegant que es riu de la vida, de la crisis, de la realitat i dels polítics.
Tot allò ja ho ha viscut, i com que no li desgrada, doncs seguix amb pas ferma, caminant entre llums, polvora, paradetes de xurros i gent que va i que torna. Al final del que ella creia el carrer de "La marquesa" en Aiora, es troba la plaça de l'Ajuntament de València, i una fallera amb molts diners diu des del balcó "Pot començar la mascletà" (amb "o" tancada, perquè les falleres no parlen valencià, clar). I el piso tremola.
Prompte arriba a la feina, i abans d'entrar mira enrere i tot està en ordre: els carrers buits, el carrer de "la marquesa" on té que estar, i per suposat no hi ha cap plaça de l'ajuntament de València allí en Aiora, ni gent que tire petardos a les 8 del matí.
Però una cosa si que és certa: té un bono-bús d'un viatge a la cartera, tres dies de festa per a la setmana que ve, i un "mono" faller que prompte haurà de calmar...
Massa coincidèncias, com per a no fer cas...

Ulleres màgiques...

6 de febrer de 2009


Hui he trobat a una caixa de cartró de fa anys les meues ulleres màgiques que portava quan era xicoteta. Estaven brutes, però conservaven la seua muntura oxidada i els seus vidres gruixuts. Després de rentar-les amb compte com si fora l'arqueòleg que va trobar la tomba de Tutankamon, les he deixat damunt la taula, obertes, i les he estat observant, esperant que parlaren o alguna cosa similar. No és convenient utilitzar les ulleres si no se sap quin serà l'objectiu, per tant, he estat pensant detingudament quina podria ser la utilitat del meu retrobament amb aquell objecte màgic.


Les meues ulleres, tenen tres funcions diferents. Poden per exemple mostrar-te la realitat que viuries en aquest moment en cas d’haver pres les decisions totalment contràries a les que has pres. També poden, si les fas servir de forma adequada, convertir-te en una persona invisible a la resta de la gent una vegada te les col·loques als ulls. I finalment, l’última funció d’aquestes ulleres és que et permeten ficar-te a la pell d’altra persona, i per tant, poder sentir el que eixa persona està sentint.


Bé, i què m’abellix hui? Veure la realitat d’una vida que al cap i a la fi no és la meua? Veure la gent en situacions en les que ningú la sol veure? O ficar-me en la pell d’algú i ser altra persona durant uns instants? Crec que decidiré la tercera.


Tenint clar l’objectiu, i amb molta cura, he agafat les ulleres i me les he posat. No recordava que no tinc tant nas com per aguantar aqueles ulleres tan grans, i me les he de subjectar amb els dits. Ara només calia pensar en la persona dins la qual voldria ficar-me…iiii... ale hop! De sobte em trobe en un cos que no és el meu. M’he ficat realment en el cos que volia? Em fique la mà als pantalons. Si, estic on volia estar.


Ara hauràs d'anar amb compte amb el que penses o sents. Perquè ara que estic dins de tu, no calen mentides. Ho sentiré tot, tal qual ho sents tu.


Què màgiques les meues ulleres...


Estoy cansada...

3 de marzo de 2009

Estoy cansada de querer madrugar y no poder más que levantarme 20 minutos antes de entrar al trabajo.
Estoy cansada de planificar lo que voy a decir solamente 3 segundos antes de decirlo.
Estoy cansada de aprovechar mi media hora de descanso para leer apuntes.
Estoy cansada de utilizar la hora de comer para: comer, hacer informes, seguir leyendo apuntes, planificar una exposición y hacer unas cuantas fotocopias.
Estoy cansada de llegar a casa a las 5,30 y ponerme a estudiar a las 5,40.
Estoy cansada de la luz del flexo y la puñetera manta en las piernas.
Estoy cansada de hacer tu trabajo sabiendo que ni me conoces ni te interesas por lo que estoy haciendo.
Estoy cansada de tener tres calendarios: uno para las oposiciones, otro para la carrera y otro para el colegio.
Estoy cansada de reuniones, sabiendo que en unas semanas desapareceré, y las reuniones no habrán servido de nada...
Estoy cansada de poner lavadoras y tender a horas en que el tiempo no existe.
Estoy cansada de querer ver la televisión después de cenar y caer muerta en el sofá antes de las once.
Estoy cansada de tener que organizar mi vida social con un mes de antelación y aún así, no asegurar a nadie que lo pueda cumplir.
Estoy cansada del frío (aunque lo sigo prefiriendo al verano), del quilo de mantas en la cama, de la calefacción y sus putas facturas.
Estoy cansada de pensar cada día en los meses que quedan hasta julio.
Estoy cansada de tener que ir todos los días al banco, cuando no son facturas es la matrícula, cuando no es la comida son los caprichos (aunque pocos).
Y sobre todo estoy cansada de estar cansada.
Necesito unas vacaciones...

Diumenges...

1 de març de 2009

Diumenge, i com cada diumenge, la maleta als peus del llit, oberta... Pantalons, camisetes, la bosa d'asseo, la roba interior, el carregador del mòbil... Ja ni la desfaig, no té sentit. El pitjor d'anar i tornar és deixar-se l'habitació en condicions, perquè saps que tornaràs, i que la mare no te l'arreglarà mentre tu estàs fora (que ja eres majoreta...). Així que cada diumenge la rutina és la mateixa: maleta, fer el llit, baixar la persiana, que romandrà baixada fins divendres, revisar que no oblide res... I divendres quan vens és igual però al pis de lloguer, perquè si no, diumenge quan arribes a les 8 de la vesprada, el primer que hauràs de fer és fer-te el llit, i saps que ganes no hi haurà.

Hui, mentre faig la maleta pense en el temps porte sense tenir diumenges, sense tenir, no perquè algú els haja arrencat del calendari, sinó perquè els passe anant, o tornant, depén d'on em situe... I crec que són cinc anys. Què faria jo un diumenge en el que no tingués que fer la maleta i arreglar l'habitació? Sincerament, no ho sé. Ja no recorde què feia fa cinc anys, quan els diumenges per la vesprada es limitaven a esperar que arribés dilluns.

Tanque la maleta, apague l'estufa i repasse l'habitació. No oblide res. Baixe l'escala arrastrant a maleta, com si fora un pes que porte des d'aquests cinc anys. Un cotxe m'espera fora, i ja sense mirar enrere (abans ho feia), hi puge. Els pares ja tampoc s'esperen a que el cotxe arranque, simplement tanquen la porta, estan acostumats.

Durant aquests anys, com és normal, a més, vas recollint amistats allà on estàs, la qual cosa suposa que no només aniràs de casa al poble on treballes, sinó també allà on tens eixes amistats. Açò provoca un amunt i avall, una inèrcia, que fa que de vegades t'equivoques al demanar el bitllet del tren, i dius: "A València, amb carnet jove", quan en eixos moments estàs a València, i el revisor et fa cara de... "No saps ni on et trobes..."

Acostumada a dormir al meu llit, i només al meu llit, crec que he dormit en 6 llits diferents (i en el piso) en aquests cinc anys. La primera nit no dorms en aquell llit que trobes extrany, la segona un poc, la tercera el cos aprèn que la cosa va per a llarg, i dorms com una xiqueta tant si el somier es de molls, com si es un catre del segle XVI. De vegades somie que estic dormint a Castalla i desperte en València, altres somie que dorm en Aiora, i desperte en Castalla... El cap fa aquestes coses...

I què faria jo els diumenges sense aquests mal de caps? Em torne a preguntar...

Jo crec, simplement, que el dia que tinga un diumenge en el que no haja de fer maleta i anar o tornar, possiblement, com les aueletes, vaja a l'estació del tren... Només per recordar...