Post estancat...

26 d'abril de 2009

Vull escriure dirèctes indirectes, o indirèctes dirèctes, segons com es mire... I si no fos perquè aquest és un espai que he decidit que siga públic (amb molts dubtes de tancament), diria moltes coses ben dites i ben clares.

Ara estàs ahí llegint-me. Ho sé, puc olorar-te. Perquè internet és virtual, però detectes quan una persona està a l'altra banda, saps que està llegint el que tu escrius a cosa feta per a que eixa persona ho llija. Així doncs, no dissimules, no mires enrere. Si, eres tu a qui estic referint-me.

Saps que ni puc ni vull parlar clar, i t'encanta. Disfrutes sabent que em trenque el cap pensant com i de quina manera fer-te arribar les meues paraules. I invente històries "ininventables", i vaig liant la madeixa de llana, i moldege lletres i frases per deixar entreveure el que vull dir, sense que quede clar. Saboreges el misteri que sols tu i poques persones més saben desxifrar. Et sents especial quan algú fa un comentari i no encerta el que vull dir amb el que escric, però tu si. I no fas comentaris, passes com un fantasma per aquest espai. Lliges i te'n vas. Ho sé, i tu saps que ho sé.

I demà em fas un somriure, com si res. T'ho passes pipa, sense dir-me res, sabent que espere un comentari, una mirada, un gest que indique que has llegit entre línies, que ho has entés. Però res... No hi ha resposta. Ni cap endavant ni cap enrere.

Este es un post estancat, com nosaltres. Un post que no vol dir res, i vol dir-ho tot. Que tot ho espera i al mateix temps es dona per vençut.

El síndrome del opositor II: ...

24 d'abril de 2009

De la primera entrega de "El síndrome del opositor", ací arriba, la increíble i esperada segona part: "El síndrome del opositor II: treballar, estudiar i morir. Conseqüències de la decisió d'aquell deu que va decidir que les setmanes només tinguessin 7 dies i els dies 24 hores".

Símptomes:

- Portar a l'abast tres calendaris: un per a les oposicions, altre per a la feina i altre per a la carrera
- Conseqüència de l'anterior: no tenir llum a l'habitació, perquè els calendaris ocupen tot el vidre de la finestra
- Oblidar esmorzar
- Odiar els mesos d'abril, maig i juny (i durant molts anys vinents)
- Somiar en esquemes de color verd fosforit
- Despertar-te de sobte a mitja nit perquè has tingut una meravellosa idea sobre una activitat per a la unitat didàctica 3
- Conseqüència de l'anterior: alçar-te  per escriure-la i no poder tornar a dormir
- Oblidar fer les teues necessitats (amb el perill de rebentar)
- Pensar en veu alta massa freqüentment. Possibilitat de semblar boja
- Escoltar música o veure la televisió sense ser capaç d'escoltar la informació que estàs rebent
- Dutxar-te al mateix temps que recites el tema 10 en veu alta
- Dinar mentre a l'ordinador es grava un cd de material i la llavadora centrifuga
- Estendre mentre repasses la programació en veu alta
- Posar en pràctica les activitats amb els alumnes (per veure si funcionen)
- Imprimir cinquanta vegades les unitats didàctiques i no quedar mai perfectes
- Fer uns tres viatges a la setmana a la papereria
- Conseqüència de l'anterior: fas amistat amb la depenenta
- Tenir els ulls vermells de passar hores davant l'ordinador
- Oblidar aniversaris de amics/gues
- Oblidar números de telèfon d'amics/gues que abans utilitzaves pràcticament tots els dies
- Desitjar vacances cada minut i cada segon de cada dia de la setmana
- Odiar la teua pròpia programació que mai pots acabar de complir
- Sortir a caminar (per "desamboiregar-te") i acabar cavilant sobre activitats, unitats didàctiques, entregues de pràctiques...
- Conseqüència de l'anterior: no tornes a sortir a caminar
- Conseqüència de l'anterior: vas de la feina a casa i de casa a la feina
- Conseqüència de l'anterior: no eres persona

En blanc i negre...

18 d'abril de 2009


Quan baixes del tren però la teua parada no és l'última es dona aquesta situació d'ensopegar amb un mar de gent que camina per l'andana en direcció contraria a la teua. A mi m'agrada imaginar-me la situació des d'un plànol aeri. I veure així una persona vestida de roig en un escenari en blanc i negre avançant a poc a poc en contra d'homes amb bigot i dones amb faldes per davall del genoll que es donen pressa per agafar aquell tren el bitllet del qual els ha costat els estalvis de mitja vida.

Un revisor de tren dels anys cinquanta, dels que porten gorra, fa sonar un xiulit. Llavors el tren de vapor solta un raig de fum, i els soldats de permís es donen pressa en donar un últim bes a aquelles xiques amb els cabells arrissats, perquè aquell tren els portarà de nou al servei militar, sis mesos més.

Aquella jove de roig es gira, perquè li agrada veure els trens sortir, i descobreix que l'euromed del segle XXI del que ha baixat s'ha convertit en un tren de fusta de fa cinquanta anys. Ningú no la veu, vestida amb texans i jersei vermell, però ella veu a tothom, en blanc i negre...
I es para el temps, i l'estació de tren es converteix en una postal de nadal antiga. Una xica roman amb un peu alçat, besant la galta d'aquell xic tan ben plantat. Aquella mare plora per haver de despedir-se novament del seu fill. El xiquet de pantalons curts i calcetins alts agafa el jersey de sa mare per no perdre's.

I entre tots els personatges en blanc i negre, ella, de roig. Novament, fora de lloc.

Novament, perduda.

Señor...

17 de abril de 2009

Señor...

Sé que en los últimos años he estado un poco (completamente) atea. Sé que no te he rezado, porque madrugar en domingos no es mi fuerte. Sé que tomé la comunión y que desde ese momento solamente he ido a misa en bodas, bautizos, comuniones y entierros. Sé que algunas veces me he cagado en ti (desde el cariño). Sé que he dudado de tus milagros, tus plagas y tu maravillosa resurrección.

Juro creer, señor, si tu, que abriste el mar en dos y convertiste el agua del nilo en sangre, en la maravillosa película de los 10 mandamientos... Juro creer Señor...

Si tu... consigues dominar el tiempo, y hacer que hoy, 17 de abril, sea ya 20 de julio.

Amén.

Peces de ciudad...

14 d'abril de 2009


Hi ha qui diu que les ciutats són solitàries, que el fet de no conèixer a ningú exagera la individualització de les persones. Però per altra banda, a una ciutat es pot trobar una gran diversitat que poques vegades es troba als pobles.

A un poble la tranquilitat es fa més present, però també la soledat. Està la plutja que fa olor a plutja (i no a contaminació), estan les nits a la fresca en estiu, l'aigua llimó de ca pana... Però a una ciutat creues els passos de zebra acompanyada de cinquanta persones. Gires el cantó a la dreta i giren amb tu quatre persones més. Agafes el metro en direcció Avinguda del Cid i no muntes ni baixes sola.

A un poble camines soles i creues el pas de zebra soles (i quasi sense mirar a dreta i esquerra). Quan les constel.lacions de júpiter i saturn s'alineen és quan coincidim tots al poble, aquell que ve, aquell que passa, aquella que torna però que demà se'n torna a anar...

Llavors un tren, un avió, un autobús o un cotxe ens tornen a tots al lloc. I respirem contaminació, escoltem música al metro, no diem bon dia quan entrem a qualsevol lloc i no saludem a les persones amb les que ens creuem, perquè no les coneixem.

Però caminem junts, per la mateixa vorera, en la mateixa direcció...

"...A los peces de ciudad...que mordieron el anzuelo...que bucean a ras del suelo..."

Irrealitat...

8 d'abril de 2009



Dos setmanes després estic ací. No per escriure tant regularment com ho feia, però si per anar agafant el ritme. Passada l'ofuscació i havent posat un vado permanent al meu cervell per no deixar que certes coses o persones aparquen allí, torne potser amb poques ganes, però amb moltes coses sobre les que escriure i moltes sobre les que ja no escriure.

I en este mini-període de transició que ha començat i que no ha acabat, i com sempre em passa, viatge al passat, en un tren de vapor que aparca al costat de la meua finestra. Al fil musical sona "Blowin in the wind", de Bob Dylan. Al fons cares conegudes i mirades perdudes que sempre coincideixen al mateix vagó, als mateixos pensaments. Un viatge per èpoques viscudes, conegudes, i desitjades que no sembre m'han fet feliç, però tampoc infeliç. Un trajecte curt, o llarg, que em transmet una certa dosis de irrealitat, sense la que no puc viure.



"Pagué mis deudas con canciones...Y mis errores con despedidas..."