En blanc i negre...

18 d'abril de 2009


Quan baixes del tren però la teua parada no és l'última es dona aquesta situació d'ensopegar amb un mar de gent que camina per l'andana en direcció contraria a la teua. A mi m'agrada imaginar-me la situació des d'un plànol aeri. I veure així una persona vestida de roig en un escenari en blanc i negre avançant a poc a poc en contra d'homes amb bigot i dones amb faldes per davall del genoll que es donen pressa per agafar aquell tren el bitllet del qual els ha costat els estalvis de mitja vida.

Un revisor de tren dels anys cinquanta, dels que porten gorra, fa sonar un xiulit. Llavors el tren de vapor solta un raig de fum, i els soldats de permís es donen pressa en donar un últim bes a aquelles xiques amb els cabells arrissats, perquè aquell tren els portarà de nou al servei militar, sis mesos més.

Aquella jove de roig es gira, perquè li agrada veure els trens sortir, i descobreix que l'euromed del segle XXI del que ha baixat s'ha convertit en un tren de fusta de fa cinquanta anys. Ningú no la veu, vestida amb texans i jersei vermell, però ella veu a tothom, en blanc i negre...
I es para el temps, i l'estació de tren es converteix en una postal de nadal antiga. Una xica roman amb un peu alçat, besant la galta d'aquell xic tan ben plantat. Aquella mare plora per haver de despedir-se novament del seu fill. El xiquet de pantalons curts i calcetins alts agafa el jersey de sa mare per no perdre's.

I entre tots els personatges en blanc i negre, ella, de roig. Novament, fora de lloc.

Novament, perduda.

No hay comentarios: