Post estancat...

26 d'abril de 2009

Vull escriure dirèctes indirectes, o indirèctes dirèctes, segons com es mire... I si no fos perquè aquest és un espai que he decidit que siga públic (amb molts dubtes de tancament), diria moltes coses ben dites i ben clares.

Ara estàs ahí llegint-me. Ho sé, puc olorar-te. Perquè internet és virtual, però detectes quan una persona està a l'altra banda, saps que està llegint el que tu escrius a cosa feta per a que eixa persona ho llija. Així doncs, no dissimules, no mires enrere. Si, eres tu a qui estic referint-me.

Saps que ni puc ni vull parlar clar, i t'encanta. Disfrutes sabent que em trenque el cap pensant com i de quina manera fer-te arribar les meues paraules. I invente històries "ininventables", i vaig liant la madeixa de llana, i moldege lletres i frases per deixar entreveure el que vull dir, sense que quede clar. Saboreges el misteri que sols tu i poques persones més saben desxifrar. Et sents especial quan algú fa un comentari i no encerta el que vull dir amb el que escric, però tu si. I no fas comentaris, passes com un fantasma per aquest espai. Lliges i te'n vas. Ho sé, i tu saps que ho sé.

I demà em fas un somriure, com si res. T'ho passes pipa, sense dir-me res, sabent que espere un comentari, una mirada, un gest que indique que has llegit entre línies, que ho has entés. Però res... No hi ha resposta. Ni cap endavant ni cap enrere.

Este es un post estancat, com nosaltres. Un post que no vol dir res, i vol dir-ho tot. Que tot ho espera i al mateix temps es dona per vençut.

No hay comentarios: