Gota a gota...

31 de maig de 2009



L'aixeta de la cuina fa dies que goteja. La mare ha avisat el fontaner, perquè gota gota... es perd aigua. Però ja se sap, els fontaners tenen molta feina, i de moment no ha vingut.

A mi, que em sap realment mal que poquet a poquet es perda aigua (amb la sequia que hi ha! ), he col.locat un got davall l'aixeta, per a no desaprofitar ni una gota. Tap... tap... tap...

Em pregunte quan caurà l'última gota, aquella que desborda el got...



"...que me ofrecen veneno cuando tengo sed..."

Tornar...

28 de maig de 2009



Hui donaria moltes coses per tornar a Tabarca. Només un dia, només una nit, només 24 hores... I gitar-me en l'illa de les gavines, i al fons Santa Pola, tan a prop i tan lluny de la civilització. El sò de la mar, les xancles fora, ni mòbil, ni cartera, ni preocupacions... Només jo, i l'illa. Una illa en una illa.

I després aquelles reflexions de qui passa per la teua vida sabent que és temporal. Farem plans, quedarem per veure'ns al menys tres vegades a l'any, i de sobra sabem que si ens veiem una ja donarem gràcies. Quasi oblidarem com ens diuen, però recordarem les coses importants: que estavem ahí.



"...me falta una verdad...me sobran cien excusas..."

Que esperar quan no esperes...

26 de maig de 2009

Supose que sempre he estat acostumada a esperar: una feina, una amistat, una relació, la felicitat, a ser "major", a no sentir-me comparada, a sentir que jo sóc jo i res més...
I d'un temps enrere fins ara em sembla que he deixat d'esperar. Em pregunte quin és el mecanisme que he utilitzat per deixar de fer-ho, perquè el que està clar és que no deixe d'esperar perquè ho tinga tot. Però ja no em lleve pensant en el que no tinc i que voldria tindre, tampoc pense en el que tinc. No vaig ara a proclamar ací una imatge optimista de mi que sabeu que no tinc (més bé sempre pessimista).
Simplement, crec que no pense.

No sé si és pel ritme d'aquests dos últims mesos (i els dos que queden per davant), que no em deixen temps per pensar i sobretot per esperar... Però el cas és que em trobe estranya. I si no, ja veieu, ací estic, escrivint un post reflexiu sobre el fet de "no esperar", en lloc de disfrutar de tenir la ment lliure de cavil.laments i maldecaps (només de temes de discapacitats).
Per què... Què puc esperar quan no espere res?

A l'estació del tren...

24 de maig de 2009



Arriba un punt en que t'acostumes. Simplement no esperes. Quan estàs a l'estació del tren per primera vegada mires el panell, el remires, comproves que el teu tren està escrit, mires que no es cap dels altres. I quan per fi arriba, repasses tres vegades el número de la via, per si de cas... Quan muntes preguntes a tres persones diferents: és aquest el que va a Alacant?
Però com he dit, el temps porta la costum... I ara entres a l'estació per la porta que saps que et farà caminar menys fins la via del tren, que ja saps que és la 6. Puges sense mirar, sense preguntar. Saps que és aquest tren, que no t'equivoques.

Els pitjors entrebancs a una estació de tren es donen quan hi ha un retràs, provocat per una avaria, per una acumulació de retrasos d'altres trens, per algú que ha decidit tirar-se a la via del tren a l'altura d'Alzira... Aleshores esperes, a l'estació, avorrida, mirant passar la gent, que per alguna raó va a altres llocs per als que no hi ha cap retràs.

I penses, i reflexiones, i escoltes aquesta cançó que per alguna raó et porta a pensar en els trens. I et trobes novament buscant paraules, doblegant el llenguatge, fent una circumval.lació de lletres que t'havies promès que no tornaries a fer...

Però en fins... Som humans...


"..ella quiso barcos... y él no supo que pescar..."

Limitacions...

22 de maig de 2009

Reconèixer les limitacions d'un mateixa ha de ser una virtut que jo no tinc. Reconèixer que no es pot estar en dos llocs diferents al mateix temps ha de ser un fet que el meu cap no entèn massa bé.
Per això, amague el cap entre les cames, sentada a l'escala, conte les rajoles de piso, descobreix la merda que tinc a les sabates, em pregunte el temps que fa que les porte així de brutes, ja ni mire la roba que em pose... Amb alçar-me en tinc prou, encara que les bosses dels ulls m'arriben fins als peus.

I tots els anys iguals... I tots els anys pense que l'any que ve tindré en compte aquestes reflexions (que fins i tot deixe escrites ací). Però l'any que ve em propose més coses, i més coses, com si volgués descobrir fins on pot arribar el cos humà.

Mil trens, i una...dues...tres...quatre...cinc...sis... set ciutats (o pobles) que els meus peus trepitjen en 48 hores. No sé si es pot demanar més, però arriba un punt en que el cos et fa una senyal, xicoteta, pero contundent de que necessita respirar. I es pot parar a estes altures? Li pregunte... I no tinc resposta, perquè el silenci és la major afirmació que es pot donar.



"...tiene la vida un lánguido argumento... que no se acaba nunca de aprender..."

Ariel Rot...

17 de maig de 2009



Anit, Ariel Rot va tocar en acústic en Ibi. Feia dies que anava pensant en el concert, i mirava i remirava les entrades damunt del meu escritori. I és que pareixia que no podia creure'm que un músic de la seua talla tocara tan aprop. Ariel Rot!

I per fí arriba el dia, i allà, en la cinquena fila, a només 5 metres de l'escenari l'ex-component de Los Rodríguez. I em sembla al.lucinant estar tan a prop d'algú que ha marcat molts d'aquests posts que escric, d'algú que ha compartit protagonisme amb Andrés Calamaro.

Un concert íntim (en acústic!), on va aconseguir establir una connexió total amb el públic... "El mundo de ayer", "Baile de ilusiones", la famosa "Mucho mejor" de Los Rodríguez, però a ritme de tango, "La milonga del marinero y el capitán"... Només li va faltar tocar "Una casa con tres balcones " y "Bar soledad"...

No puc pararme a pensar en crear un post elaborat, perquè com veieu encara estic un poc fascinada amb el concert i amb l'accent argentí aquest... Ai... Ete...ché!.. me volvés loco!

Errors...

15 de maig de 2009



Acostumem sovint a pensar en les persones que ens hem anat trobant i hem considerat "errors". Potser ens arrepentim, o tal volta ho prenem com una lliçó apresa. Arriba un punt en que podries fer una llista: este, aquell, l'altra d'allà...

L'altre dia, en una conversació el tema del qual era poc important, vam plantejar les coses al revés, i en lloc de penedir-nos dels "errors" de la nostra vida, vam pensar en quines vides nosaltres mateixa haviem sigut els "dolents". Perquè no us enganyeu, tots hem tingut alguna pedra en la sabata, i al mateix temps hem sigut també la pedra en la sabata d'altra persona.

És curiosa la imatge que una persona dona de si mateixa, normalment no deixa veure els actes dolents, perquè vol que la resta en tinga una percepció positiva, de bona persona... Però comences a treure draps bruts (tal volta el vi ajuda), i descobreixes que les persones bones també cometen actes dolents.

I és una tranquilitat. Pensava que era la única.


"...You know...I'm no good..."

Obsessions...

11 de maig de 2009

Les obsessions no són bones, o això diuen. Però jo supose que dependrà sempre de la persona obsessionada i de la magnitud de l'obsessió. Així, digueu-me boja (com no), però jo em desperte pensant si tu ja t'hauràs despertat. Hem llave la cara pensant que em mires, decideixo quina roba em posaré pensant que a tu t'agradarà. Parle amb el veí i busque les paraules adequades, imaginant que m'estàs escoltant. Menge, cante, balle, visc, dorm, somie... Com si estiguéssis a la meua habitació a totes les hores del dia i de la nit.

Hui m'he despertat i estaves allí, en la cadira, amb els colzes resposant sobre els genolls, i alçant la mirada sense alçar el cap, m'has preguntat: Què et passa? I jo, encara amb les lleganyes als ulls, i sense saber que dir-te, he alçat els muscles. M'has fet un somriure, i en el temps que he tardat en posar el primer peu aterra has desaparegut.

Estratègies...

6 de maig de 2009

Crec que mai m'han agradat massa els jocs d'estratègia. Però cada vegada estic més convençuda que les relacions personals (totes), són bàsicament jocs estratègics. Unes més malèvoles, altres més innocents. Però en definitiva posicions que anem prenent en relació als altres, la qual cosa ens permet definir com som i com són els altres (de diferents a nosaltres, perquè un mateix sempre és el punt de referència).
No sé si és bò tenir aquesta visió de les relacions, perquè tal volta ara analitzaré cada persona amb la que tinc relació per esbrinar quines són les seues intencions, quines són les seues estratègies, i en definitiva quines són les posicions que ocupen en el tauler del joc. Per decidir, al cap i a la fí, si potser són amenaces, companys de guerra, o si estan tan lluny de la partida que no cal prestar més atenció a la seua presència.

Ella i ella...

2 de maig de 2009



A les 6,30 del matí ja està a l'estació. Hui ha arribat prompte. Mira el bitllet: València. Al voltant només tres o quatre persones, vestides d'oficina, i per això suposa que totes aniran en la mateixa direcció: la feina o les obligacions pertinents.

Torna a mirar el bitllet, badalla. I el megàfon adverteix: "Últim avís per als passatgers de l'euromed destí Barcelona, Sants. Sortida immediata. Último aviso para los pasajeros del euromed destino Barcelona, Sants. Salida inmediata".

Mira a la dreta, no hi ha cua per a les taquilles, al mp3 que porta a l'orella comença a sonar una cançó coneguda "al diablo con hacer todo bien...y esperar todo el día en el andén...". I el megàfon torna a advertir: "Últim avís per als passatgers de l'euromed destí Barcelona, Sants. Sortida immediata. Último aviso para los pasajeros del euromed destino Barcelona, Sants. Salida inmediata".

No creu en les senyals, no vol creure, però té tantes ganes de fugir que hui és un bon dia per començar. I com qui no vol es veu comprant un bitllet d'anada a una ciutat que hui no entrava als seus plans. Com qui no vol es troba pujant a un tren les vies del qual la portaran a una nova experiència. I com qui no vol, però volent, improvisa. Viu.

Sap que els problemes fugen amb ella, sap que no es pot deixar enrere una vida, sap que ella serà ella mateixa a València, a Barcelona, o allà on la porte cada tren que agafe. Però sempre podrà dir que el seu nom és Eva, que és argentina, actriu, homosexual, i amb un amor en cada estació de tren (perquè allò de "en cada puerto" està massa escoltat).

Hui comença de nou, hui deixa de ser ella, per passar a ser ella.



"...con un zapato negro y un zapato rojo...me quedo dormido donde se cierran mis ojos..."

Forjant...

1 de maig de 2009

Diuen que no hi ha ningú que et puga conèixer més que tu mateixa. I tal volta per aquesta raó hi ha canvis que només es poden detectar internament. És una sensació estranya aquesta de sentir que alguna cosa es forja dins teu, i pots endivinar cap a quina direcció va encaminada, però relament no saps com desembocarà.

Supose que no estem preparats per allò desconegut, i per això he escoltat alguna vegada que no es deixa de tenir por fins que no s'aprén a entendre. Jo he decidit que vaig a comprar-me un intèrpret, (per evitar malentesos) i vaig a instal.lar-me'l com un xip informàtic. Encara no he decidit qui serà, però si sé que li compraré una tauleta i un fax antic. Portarà una visera i fumarà puros. Enganxarà post-its allà per on vaja, evidenciant qualsevol inici de canvi. La inhibició o deshinibició serà el seu objetiu principal, tal volta haurà de fer amistat amb ella. Ja se sap que si no pots contra l'enemic, uneix-te a ell... Serà la millor forma d'extraure informació sospitosa. Analitzarà qualsevol error en la connexió cerebral-verbal, evitant-me així discussions innecessàries o malentesos involuntaris.

El meu intèrpret intern jugarà a la diana, intentant fer blanc sobre les fotos d'aquells desamors dels que encara queden espinetes, xicotetes, però punxegudes. I cada blanc serà una agulla de vudú, que no provocarà mal físic... Només un pensament amagadet, però contundent, de que les coses no sempre són blanques o negres. Poden ser fucsia.



"...olvidé la lección a la vuelta de un coma profundo..."