Obsessions...

11 de maig de 2009

Les obsessions no són bones, o això diuen. Però jo supose que dependrà sempre de la persona obsessionada i de la magnitud de l'obsessió. Així, digueu-me boja (com no), però jo em desperte pensant si tu ja t'hauràs despertat. Hem llave la cara pensant que em mires, decideixo quina roba em posaré pensant que a tu t'agradarà. Parle amb el veí i busque les paraules adequades, imaginant que m'estàs escoltant. Menge, cante, balle, visc, dorm, somie... Com si estiguéssis a la meua habitació a totes les hores del dia i de la nit.

Hui m'he despertat i estaves allí, en la cadira, amb els colzes resposant sobre els genolls, i alçant la mirada sense alçar el cap, m'has preguntat: Què et passa? I jo, encara amb les lleganyes als ulls, i sense saber que dir-te, he alçat els muscles. M'has fet un somriure, i en el temps que he tardat en posar el primer peu aterra has desaparegut.

2 comentarios:

kuxa dijo...

quizás sea la fiebre... jejeje Me uno al grupo de las obsesionadas pues.

german dijo...

les patologies de la ment estar agrupades en una mitja dotzena de famílies. Totes les persones, dins un aparent equilibri, tendim cap a una d'eixes patologies [quan la tendència arriba a ser tan forta que trenca l'equilibri és quan es manifesta la malaltia]. A mi en van dir una vegada que la meua tendència era cap a l'obessió-compulsió [que és una de les famílies]... com t'entenc!! un gran post!!