Tancat per exàmens...

28 de juny de 2009

A falta de pocs dies per començar el primer examen (per fí..gràcies senyor..), i a falta d'idees per escriure qualsevol cosa que no estiga relacionada amb la desesperació per acabar que tinc damunt... Us deixe. Tornaré dins d'unes setmanetes, passat l'estrés, les exposicions, i els viatges amunt i avall a Alacant. Espere aleshores tenir la suficient inspiració per escriure posts més elaborats (d'aquells que escrivia fa temps, quan no portava tanta cosa al cap).





Sort als que encara esteu d'exàmens.

Tornar a tornar...

26 de juny de 2009

És una sensació realment estranya. Unes maletes i un fum de trastos a l'entrada d'un pis que sabies que era de pas, tant de pas que no pensaves que li agafaries estima. Un cotxe a la porta, el maleter obert, i dos viatges d'ascensor per posar fi a una etapa (altra). Definitivament hi ha coses que saps que no es repetiran, i sense saber si això és bo o roïn vas fent, vas vivint. Aquesta etapa no es repetirà, però qui sap si no en vindrà altra diferent i també digna d'estima.

Hui una habitació que pareix que ja no és teua. Tu la vas decorar, tu vas triar el color de la paret (taronja), però en la que dorms una (o cap) nit a la setmana, i per tant ja no fa olor a tu. Els trastos als peus del llit, esperant ser disposats a l'armari i a la prestatgeria. Descobreixes que no hi ha lloc dins d'aquests mobles, i aleshores: d'on han eixit aquests trastos, si no és d'aquesta habitació de la que vas partir? Pot ser són precisament les coses que he anat acumulant mentre he estat fora. Coses que ja no han eixit d'ací, sinó que han sorgit pel camí.

Hui torne a casa, com quan vaig tornar de València, com quan vaig tornar de Tabarca, com quan vaig tornar de València la segona vegada... Així, torne per quarta vegada amb la mateixa sensació amb la que vaig tornar la primera: no podria dir que aquesta és ma casa, però tampoc podria dir que no ho és.

Tornar a tornar provoca en mi mateixa una desubicació general, de saber que ací estan les teues arrels, però de no sentir-te realment alimentada per elles.

La persiana..

25 de juny de 2009

El dia que la meua àvia li deia a mon pare que baixara la persiana del terrat significava que ja estava ací l'estiu. Eixa persiana servia per deixar la porta oberta tot el dia, i ella, sentada en la seua cadira disfrutava del corrent d'aire, i ja de paso, ens tenia informats de tot el que anava amunt i avall per tot el carrer (i de com anaven vestits...)
A l'hivern sempre entràvem per la porta del pati, perquè la porta principal de la casa ja sabiem que estaria tancada amb clau, i amb la cadena passada. Però a l'estiu, quan giraves el cantó i entraves en el carrer Convent ja anaves arreglan-te la roba, perquè sabies que l'àvia estava a l'altra punta, observan-te des de darrere de la persiana de la porta principal.
Ahir vam portar a terme el ritual de "baixar la persiana del terrat", i després de llevar-li la pols hem obert la porta i l' hem penjat. M'he posat una cadira darrere i menjant bresquilles (indicadores d'estiu també), he fet d'àvia i he "romanssejat" sobre el carrer i la gent.

Així queda inaugurat l'estiu a casa.

Tot es res...

19 de juny de 2009


Tan farta estic, que no tinc ni forces per pensar en escriure res més que açò que estic escrivint. Descuide les relacions, descuide el físic, descuide l'alimentació, descuide el blog, i en definitiva descuide tot allò que m'envolta pels estudis i els exàmens que es retrasen i que no arriben mai. I desprès què? Sempre dic allò de: desprès viuré, després ho passaré bé, aprofitaré l'estiu. A mi mateixa em dic en aquest moment: I UNA MERDA. Passaràs mig estiu examinan-te, i l'altre mig estaràs tan sumament farta de trens i viatges amunt i avall que te'l passaràs al sofà, pensant que fer i mirant passar les hores.

Per si després ho dubte, la JO de hui escriu a la JO del futur: no t'enganyes, tot allò que planeges fer després de tot, quedarà en res.

Olla a presión...

12 de juny de 2009

"...La olla a presión es un recipiente hermético para cocinar que no permite la salida del aire o líquido por debajo de una presión establecida. Debido a que el punto de ebullición del agua aumenta cuando se incrementa la presión, la presión dentro de la olla permite subir la temperatura de ebullición por encima de los 100 ºC, en concreto hasta unos 130 ºC.


La temperatura más alta hace que los alimentos se cocinen más rápidamente llegando a dividirse los tiempos de cocción tradicionales entre tres o cuatro. Por ejemplo, un repollo se cocina en un minto, las judías verdes en cinco, las patatas pequeñas y medianas pueden tardar unos cinco minutos y un pollo completo no más de veinticinco.


Una válvula libera el vapor cuando la presión llega al límite establecido; normalmente, la presión levanta un tope permitiendo que el vapor escape. Existe una válvula de seguridad tarada a una presión superior a la de funcionamiento. Si la temperatura interna (y, por tanto, la presión) es demasiado alta, funcionaría esta válvula, dejando escapar la presión..."


Todos somos una olla a presión. Lo que no sé es si todos tenemos válvula de seguridad... Y creo que prefiero no saberlo.

Hui li agradaria que...

6 de juny de 2009



No hi ha millor aliada que la ciutat. Sobre tot quan tot allò que tens al voltant no té cap sentit. El metro, el tramvia, la vorera de xiclets i les sabatilles brutes. Tarda en adonar-se'n que sempre camina mirant-se els peus, per alguna estranya força d'inèrcia. La costum... a la ciutat ningú mira ningú als ulls. I al cap i a la fi, a qui espera encontrar hui de front?

Li pesen els peus, li pesen els braços, li pesen els ulls, li pesa el cos i li pesa l'ànima. Hui no és dia de poble, perquè al poble algú no tardaria en preguntar... A la ciutat ningú no s'interessa per ningú, ningú pregunta, ningú mira... I això és el que necessita hui, ara mateix.

De sobte es troba a soles, despullada, compartint amb la ciutat un sentiment d'angoixa que l'acompanya des de fa més temps del que es pensa. Però les forces s'acaben, i no es pot aparentar valentia les vint-i-quatre hores del dia. I com qui no vol, plora, d'una forma silenciosa i perfecta, perquè la ciutat l'acompanya, i la gent passa indiferent.

Para i respira, intenta buscar un punt de partida, una raó escrita al piso, per la que seguir caminant en eixa direcció i no pegar mitja volta i tornar. Però no la troba, i entre seguir parada i caminar... Camina.

I atravessant aquesta profunda i insustancial crisis existencial d'aquella que no sap ben bé que fa amb la seua vida, es troba pensant que hui precisament li agradaria que tocares al seu timbre, que la mirares als ulls (tal volta per segona vegada), i pronunciares allò que més espera escoltar. Tot anirà bé.

Permanent...

2 de juny de 2009

"Permanent" significa "per a sempre". Aquest estat permanent de ser i no ser, de fugir i tornar, de voler i no voler, de pensar i no pensar, d'esperar i no esperar, de cel i infern, d'ara si i ara no, de parlar i callar, de tranquilitat i histèria, d'estacions de trens plenes però buides, de pensar què penses (o pitjor, de pensar que no penses), de no dir el que vols, però si el que no vols... M'està tornant boja... O més sàvia...

Convide a tots aquells membres de la Real Academia de la Llengua Espanyola, i als de l'Academia Valenciana de la Llengua a que canvien immediatament el significat de "permanent". I per a que vegen que no només em queixe, sinó que done idees per millorar el llenguatge... podria significar, per exemple: "...Punt i final. Estic farta..."