I ara què...?

24 de juliol de 2009

És la típica pregunta que no vols fer-te, però que tot el món et fa quan acabes la carrera: "I ara què?" La resposta a eixa pregunta comença per una cara un poc descomposta, que manifesta quant d'inoportuna és la pregunta, acompanyada d'un "no sé" o d'un "ja vorem", alhora que alces els muscles.

Passada esta pregunta, que sol durar un temps, i que et fa cada persona amb la que et trobes i que fa temps que no et veu, ve allò de planificar el futur, perquè encara que ens queixem (jo la primera) de que res no avança, quan avança volem quedar-nos on estem.

Aleshores prepares una oposició durant dos anys, perquè a la primera costa de quallar, i quan tens la plaça a la butjaca resulta que la pregunta és la mateixa: I ara què? Esta pregunta també resulta prou inoportuna (sense ofendre ningú que ja me l'haja fet...), més que res perquè aquesta pregunta ja no sol fer referència als estudis o la feina, sino que fa referència a qüestions més serioses que acompanyen a tot ésser humà, com ara: nèixer, reproduïr-se i morir. Com que la primera ja l'hem portat a terme, només ens queden les dues restants.

Que la gent de la teua quinta comence a casar-se i tindre fills és una senyal que ens avisa de que prompte cauran preguntes sobre el tema, i el moment en que s'inicien és precisament el que seguix a la frase: "He tret la plaça".

No és que no em plantege el meu futur (els que em coneixeu sabeu que ho faig), ni que no m'alegre de la meua plaça (en lo que ha costat!)... Simplement és que crec que encara m'estic fent a la idea de que en tres anys tindré una "destinació definitiva", amb l'agobio que suposa el terme "definitiva". Per tant em trobe en un estat de "shock", al passar des de l'extrem de no saber on cauràs demà, a tenir toda la vida feta.

I aleshores el dilema de triar prop de casa o de triar una destinació que m'obligue a agafar al menys dos trens a la setmana....

No hay comentarios: