Sobre opinions varies...

30 d'agost de 2009

Sempre m'ha fet gràcia aquella gent que opina sense saber (bé, sempre, abans em feia ràbia, ara em provoca un somriure).

No li pegaré voltes a l'assumpte i posaré l'exemple que tinc al cap: imaginem que decideixes preparar oposicions a mestre. Imaginem també que tens doble sort i no només treus plaça, sino que també et donen el teu poble. Després imaginem que es corre la veu, i la gent que et coneix et dona l'enhorabona quan et veu, cosa que, sincerament t'alegra, més que res perquè això demostra que hi ha més gent al poble que et coneix del que tu et pensaves.

Però per altra banda, i aquests comentaris no et venen a tu dirèctament, sinó per altres persones, van arribant a les teues orelles que aquell pensa que no t'agradarà, perquè al poble la gent parla molt. Altre resulta que mentre et felicitava li comentava a l'altra d'allà que segurament t'acomodaries, i bla bla bla...

Com que fa tant de temps que estic fora del poble, estes xafarderies sobre el meu futur sincerament, i com he dit, només em provoquen un somriure tal volta acompanyat d'un sentiment de llàstima vers eixes persones que no se si és que les seues vides seran poc interessants, que s'han de passar a comentar les de la resta.

Evidentment, no explicaré ací els meus plans de futur, per intentar justificar per què no m'acomodaré i per què estar al poble no em desagradarà, sobre tot perquè aquestes explicacions només li les dec a una persona, i sóc jo mateixa.

De moment, i sabent que estant en un poble és inevitable que es parle (això ho tinc molt clar), nomes donaré les gràcies a tots els qui s'alegren de veritat de la meua sort. A la resta, ja els he dedicat aquest post, que és més del que segurament esperaven.

Un dia...

24 d'agost de 2009



Un dia fugirem. Vindràs de nit, vestit de negre, i tiraràs pedretes al meu balcó. Jo saltaré, amb una bossa al coll, amb la roba suficient per a una fugitiva. Farem auto-stop, tant fa en quina direcció, lluny. Tal volta arribarem al mar, en una camioneta que conduirà un ex-retirat de la marina. No preguntarà el nostre destí, només voldrà parlar, de qualsevol cosa. Fa temps que no parla de qualsevol cosa...

Ens enfilarem en un xicotet vaixell de pesca amb un sol camarot, i el pescador, pare de quatre fills als que ha de mantindre, s'emportarà un bon ensurt quan ens veja allà baix, tapats en una manta. Però li farem creure que som bona gent. Ens preguntarà per què fugim. Li preguntarem si tan important és. Ens preguntarà què hem fet. Li preguntarem què no hem fet. Ens preguntarà d'on venim. Li preguntarem on anem... Tirarem tot allò que ens identifique a la mar. Ja decidirem demà què i qui volem ser.

En terra ferma agafarem un tren, sense bitllet, i quan passe el revisor ens farà baixar en la pròxima parada. Tant fa, si no se sap on es va... Allà on baixem, serà perfecte. Tornarem a fer auto-stop, esta vegada anirem en un descapotable que conduirà un xic jove amb tupé, fan de elvis, i de les xiques rosses. I arribarem a una granja, on un bon home que es dedicarà a cultivar blat ens convidarà a esmorzar.

Però no ens quedarem massa temps, seguirem fugint, en auto-stop, en tren, en vaixell, en aladelta, en bicicleta... Dedicarem la vida a fugir.

Un dia fugirem.

Un dia.



"...Que pequeña es la luz de los faros...de quien sueña con la libertad..."

Illes desertes...

20 d'agost de 2009


Com li passa a molts, la meua inspiració sol anar lligada al mal oratge i als quefers diaris durant el curs escolar. L'estiu està fet per descansar, i el cap s'ho pren en serio i descansa. Només s'activen els pensaments en estacions de tren, en ciutats concretes i en illes desertes, al menys en el moment de sortir el sol.

I una es pregunta com pot ser que certes experiències només es donen en un lloc i moment determinat, en el qual van a caure certes persones que, com tu, no cauran més allí. I sobre tot, com es possible que en el moment en que passen no sigues conscient de que no tornaran a passar, perquè de ser-ho, m'hagués passat tres mesos sense dormir, exprimint el suc d'una illa, d'un tros de terra "flotant" en mig d'un mar que em fa molta por, però que em transmet tot allò que a terra ferma no trobe enlloc.

Tren de pas...

10 d'agost de 2009


El moment que més li agrada quan ha d'agafar un tren, és la mitja hora d'abans (si no fa massa calor, ni tampoc massa fred), en la que encara no hi ha massa gent a l'andana, i es permet seure al piso i mirar com les vies arriben on no arriba la vista. És com la calma abans de la tempesta. Una estona de tranquilitat, per reflexionar sobre qualsevol cosa, en aquest cas, sobre si realment ha fet bé, disminuint d'una forma tan radical el nombre de trens en la seua vida. I després el sò de la gent que va arribant, algú pregunta l'hora, l'altre es fa notar perquè porta la música massa alta, aquell que parla el temps... I el sò del tren que arriba, la fricció de les "rodes", la porta que s'obri, la gent que baixa, la gent que munta, gent que parla dins del vago...

Quan arriba al seu primer destí pensa que no n'ha tingut prou, i fa un transbord. Entre estació i estació arrastra la maleta amb cura, escoltant el "toco-toco-toco.." que fan les rodes amb les rajoles del piso.

És important el destí que es porta, la gent que has de trobar quan arribes, els plans que has fet, les coses que has de visitar en aquella ciutat o poble. Però no es pot oblidar el trajecte, i per això ella hui no pot dormir durant les dues hores de tren. Mira el paissatge, descobreix coses noves, i torna a veure coses que ja havia vist.

Passat el cap de setmana torna a casa, fent el mateix trajecte que de tornada. Una maleta, les cames que arrastren el cansanci i la falta de son, un tren, un transbord i altre tren.

Tornant comença a ploure, i pensa que és només el que li faltava per acabar de disfrutar del trajecte. Perquè és agradable veure com plou, sobre tot si estàs dins de casa, o dins d'un tren.

És una despedida perfecta...


"Al lugar donde has sido feliz..."

3 d'agost de 2009



Camines en grup, tal volta unes passes més endavant, perquè estàs acostumada a caminar depressa, si, però també perquè intentes gaudir dels últims moments d'una etapa que no tornarà. Ells parlen, bromegen, comenten... I tu mires els edificis, la plaça l'ajuntament, com si fores estrangera en aquella ciutat, vas recordant experiències viscudes: ací vaig sopar un dia, en aquell banc em vaig riure tant que em va fer mal la panxa, en aquella plaça algú va ficar el cotxe i vam haver de cridar la grua per treure'l... Fets que en qualsevol cas serien oblidats, i que de fet, no recorde fins que no passe per davant de cada raconet.

Quatre dies per recordar que tot allò no ho viuràs més. És una forma cruel de despedir-se d'una ciutat i d'una part d'una vida, perquè ja ho deia Sabina: "Al lugar donde has sido feliz nunca debieras tratar de volver". I jo afegiria: "Sobretot si no has de tornar, al menys per viure de la forma que vivies..."

I quan arribes a casa intentes no compartir aquests sentiments, que són teus, i vols que siguen només teus, i de ningú més. Però és inevitable donar sortida al sentiment d'impotència que acompanya al fet humà de crèixer i evolucionar. Com quan passes de l'escola a l'institut... Intentes no despreciar el que tens, perquè tal i com la gent no para de repetir-te, "et soluciona la vida", però si ho pense bé, encara no ho he celebrat. Pensava en algun viatge, pensava en una gran festa, pensava en molta gent amb la que compartir l'alegria de l'esforç recompensat.... I aleshores la gent pregunta: ¿És que no estàs contenta?

Clar que estic contenta... Ho he d'estar. Però quan una etapa comença altra s'acaba, i ara mateix no sé si aquesta nova etapa serà millor que l'anterior.