"Al lugar donde has sido feliz..."

3 d'agost de 2009



Camines en grup, tal volta unes passes més endavant, perquè estàs acostumada a caminar depressa, si, però també perquè intentes gaudir dels últims moments d'una etapa que no tornarà. Ells parlen, bromegen, comenten... I tu mires els edificis, la plaça l'ajuntament, com si fores estrangera en aquella ciutat, vas recordant experiències viscudes: ací vaig sopar un dia, en aquell banc em vaig riure tant que em va fer mal la panxa, en aquella plaça algú va ficar el cotxe i vam haver de cridar la grua per treure'l... Fets que en qualsevol cas serien oblidats, i que de fet, no recorde fins que no passe per davant de cada raconet.

Quatre dies per recordar que tot allò no ho viuràs més. És una forma cruel de despedir-se d'una ciutat i d'una part d'una vida, perquè ja ho deia Sabina: "Al lugar donde has sido feliz nunca debieras tratar de volver". I jo afegiria: "Sobretot si no has de tornar, al menys per viure de la forma que vivies..."

I quan arribes a casa intentes no compartir aquests sentiments, que són teus, i vols que siguen només teus, i de ningú més. Però és inevitable donar sortida al sentiment d'impotència que acompanya al fet humà de crèixer i evolucionar. Com quan passes de l'escola a l'institut... Intentes no despreciar el que tens, perquè tal i com la gent no para de repetir-te, "et soluciona la vida", però si ho pense bé, encara no ho he celebrat. Pensava en algun viatge, pensava en una gran festa, pensava en molta gent amb la que compartir l'alegria de l'esforç recompensat.... I aleshores la gent pregunta: ¿És que no estàs contenta?

Clar que estic contenta... Ho he d'estar. Però quan una etapa comença altra s'acaba, i ara mateix no sé si aquesta nova etapa serà millor que l'anterior.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

El futur sempre ens genera una certa incertesa. El passat ens dona seguretat perquè ja sabem com és, forma part de la seua definició. Les persones tendim a oblidar-nos de les males coses i recordar aquelles positives que ens han ajudat a creixer, supose que serà una mena de mecanisme d'autodefensa. Ara tens eixa incertesa, perquè deixes enrere una època intenssíssima i plena de bons records, però la vida que comences també te les seues bones coses, diferents, però bones al fi i a la cap. Com deia algú: Què no t'ho conten!!
Pere

Agostí dijo...

Xe Sole. Crec que se´t presenta una etapeta molt atractiva. Incerta, però en bona mesura, estic segur que la gaudiràs. Llegir aquest post m´ha fet regomell. Regomell i enveja per no haver viscut totes eixes experiències a una ciutat a la qual em penedisc moltes voltes d´haver establit el meu lloc d´estudis. Tinc l´esperança però, de que encara és factible.

A vore si em convides a passar un dia a València i em fas conéixer llocs, XÈ! Xd.

Besaes Sole. A vore si munte prompte a Onil i et pegue un toc! Va en serio!