Despedides...

30 de setembre de 2009




Les despedides són totes igual. Estan les conscients, parlades, deliberades. I també les que no es parlen però s'intuixen. Diuen que el millor és no mirar enrrere, caminar a pas ferma, perquè girar-se és temptar la temptació de tornar.

Com quan deixes el pis d'estudiants: fas caixes, les apiles a la porta, deixes les claus damunt l'aparador, respires... i tanques de portada, sense fer una última ullada al pis, sense repassar si has oblidat alguna cosa. Entrar per comprovar que tot està bé és remoure les entranyes, és veure l'habitació buida i les parets blanques.

De vegades és millor així, d'un colp, sense pensar, com quan et lleves una tireta. Caminar per la vorera sabent que estàs darrere, observant com m'en vaig, en el moment crucial en que si em gire vindràs a buscar-me o aniré a buscar-te jo a tu. Però això no passa si es té la suficient força com per girar en el primer cantó sense mirar enrrere, sabent qué és el final.

Qui sap si algun dia ens trobarem, en algun viatge dels meus, en els que el tren de vapor em ve a buscar al balcó de casa. Els qui viatgem al passat solem trobar-nos amb gent del passat (com és normal). Però tu i jo no vam mirar enrrere, no ens vam girar per trobar-nos en l'últim moment. I diuen que si això és així és que és el final de la fi.

I aleshores només ens queda el record, i de vegades algun xicotet fil d'obsessió.




"...vagando por su almohada...la vino a revolver en sueños él.."

No hay comentarios: