Com cala la música... i la festa...

27 d'octubre de 2009



No deixa de sorprendre'm com cala la música fins i tot en els xiquets. Potser no és un exemple massa bò, però encara m'agafa la risa quan ho pense...

Una xicoteta introducció (per als qui no sou de Castalla): la comparsa dels pirates d'ací de les festes de Castalla, fins fa poc se sentia identificada amb la cançó de "viva el pasodoble", perquè li van posar lletra relacionada amb la comparsa. Quan escoltaves aquesta cançó ja sabies que venien els pirates desfilant per algun carrer, mentre que la resta de comparses desfilaven amb els pas-dobles de sempre.

Des de fa poc, aquesta comparsa ha canviat la música que l'identifica per "la batalla de inglaterra", cançó amb un tò més burlonet i amb més alegria. Amb aquesta cançó ja se sap que la comparsa que va darrere són els pirates. A més, els festers solen acompanyar la música ballant a dreta i a esquerra, alçant les cames.

Doncs bé, tot açò ve perquè... Aquest matí caminava jo pel pati d'infantil, quan he començat a escoltar que un nombre considerable de veus anaven tararejant "la batalla de inglaterra". Pensava que vindria del carrer, però he girat el cap i m'he vist una clase d'infantil cinc anys (cinc!), caminant formant esquadra i amb les cames a dreta i esquerra mentre cantaven la cançó, i ixien al pati.

Supose que explicat no fa tanta gràcia... Però haurieu d'haver vist la cara (i les risses) dels i les mestres que estavem allí...

Pareix que la música (i la festa) cala més del que ens pensem...Potser és un topic, però es nota que són de Castalla.

Em preguntaves...

23 d'octubre de 2009


Em preguntaves pel futur, allà, en un carrer que feia costera, dins d'un cotxe amb els vidres mullats i el parabrises en marxa. Quin futur? No entenia la pregunta. Potser l'alcohol també dificultava el correcte funcionament de la raó. Però entre imatges borrorses veig la teua cara ben clara, i la recorde davant meu, preguntant-me per un futur que no m'havia plantejat, potser perquè a tan curta edat el futur és ben incert. No coneixia moltes de les coses que vindrien, tampoc ara conec moltes de les coses que vindran.

Ara entenc que la soledat t'apretava més a tu que a mi. Però de vegades ens sentim identificats en altres situacions i utilitzem la resta per justificar les nostres accions. Les bones persones també cometem actes dolents, sense deixar de ser bones persones, em deies, intentant aminorar la culpa que sentiries després.

El primer foguet...

20 d'octubre de 2009


Tornava a casa sobre les 8 de la vesprada i des del carrer convent he vist un xicotet filet de fum des d'alguna teulada pròxima... Pareix una tonteria, però quan arriba el fred i veus el primer fil de fum penses en la foraca, en la calentoreta, i per què no, en una rostideta al foc, mil vegades millor que en la cuina.

Sempre entre per la porta del pati, però hui no se per què (tal volta per la gossera de caminar unes passes més, perquè estava cansada), he entrat per la porta principal. He rollat la clau, i la gelor de l'entrada m'ha pegat la bufetada. Crec que no hi ha en el món una entrada més freda que aquesta. Quasi tremolant i amb els pels de punta he passat a la sala d'estar, i allí estava: el primer foguet de l'hivern. La llum i la televisió apagades, només la claror i el sò del foc.

L'àvia sempre trucava per telèfon per avisar que ja havia encés la foraca. Eixe mateix dia passaves a veure-la i estava sentada al seu sofà, a fosques, disfrutant de la claror i la calor del foc, i amb la planeta en la mà, per si s'apagava poder avivar-lo.

No he pogut evitar imaginar-me-la, i m'he sentat al sofà, que és un sofà diferent, però està al mateix lloc on estava el seu.

I després de disfrutar del silenci i de la foscor de l'habitació m'he alçat i he despenjat el telèfon...


- ...hui hem encés el primer foguet de l'hivern...

Impuls...

18 d'octubre de 2009

Quan vivia a València tenia la sensació de que si un dia desapareixia ningú no notaria la meua absència. És una de les coses roïnes d'estar fora (que també n'hi ha, però sempre parle de les bones). Desconectar del teu poble pel simple fet d'anar a estudiar fora comporta molts moments de soledat. I sols pensar en que un dia podries apagar el mòvil i no anar a classe, altre dia podries no aparèixer pel piso, a l'altre simplement no tornar a casa. Quants dies passarien fins que algú preguntés per mi? Supose que massa.

A tots ens agradaria que les persones que tenim al voltant ens trobaren a faltar en el mateix instant en que no ens fem de notar. Però no és així. No sé si conseqüència d'aquest món individualitzat que ens fa egoïstes, o que voler fer moltes coses noves implica deixar moltes velles enrrere, incluides les persones pròximes.

Siga com siga (tampoc anem a buscar ara una explicació), pareix que eixa pregunta no acaba d'abandonar-me. I aleshores la meua gran virtut i defecte que no és la força de voluntat, ni tampoc que sempre estic per fer plans, em provoca un impuls difícil d'ignorar.

Orelles...

18 d'octubre de 2009


Les orelles. Beneïdes orelles, que permeten sentir els sorolls (mé bé l'oïda). Que permeten relacionar-te, que permeten percebre el llenguatge, i com a conseqüència desenvolupar-lo. Què important tenir orelles! Grans, xicotetes, punxegudes...

I quina és la seua funció principal? Escoltar. És tan important ,que em fascina. És tan important ,que em fascina com pots tenir orelles i no escoltar. És tan important ,que em fascina com he de cridar-te per que m'escoltes. És tan important escoltar, que em fascina la teua capacitat per ser sord quan et convé. Quina ventaja ser sord quan no t'interessa escoltar! I quina desventaja que els sords vulguen escoltar i no puguen. El món està mal repartit.

No deurien tenir oïda les persones que no volen escoltar. És desaprofitar un sentit.

"Remolonejar..."

16 d'octubre de 2009

El que és mestre té la opció de tornar a ser xiquet. És un dels advantatges. Tornes a l'horari infantil (sopar a les 9 i dormir a les 10), ixes al pati amb la mateixa il.lusió, els divendres a les 5 de la vesprada sents una llibertat immensa, parles amb la mateixa lentitut (fins i tot quan parles amb persones adultes, en les que de moment et trobes raonant-li les coses a la velocitat de la tortuga), et prepares la motxilla (ara el bolso) la nit d'abans, mires l'horari per veure qui et toca demà, revises que has fet el que tenies pendent (podriem anomenar-ho deures)...

Però sobretot, i el millor de ser mestre al teu poble és: quedar-te en el llit remolonejant el temps just com per alçar-te i no arribar tard.


Por mi culpa, por mi gran culpa...

13 d'octubre de 2009



Fins ara, la millor recompensa que m'ha donat el temps és la culpa. Què agraïda la culpa, quan no la sents tu. I l'observe en els teus ulls, que no es creuen amb els meus (em vas fer cas) i que em miren passar. Veig com aguantes la respiració quan compartim el mateix espai (em vas fer cas). Note com evites situacions incòmodes, de les que suposen caminar per la mateixa vorera o fins i tot caminar al mateix pas (em vas fer cas).

Em resulta realment curiós com fas cas a tot allò que et vaig dir fa ja set anys. Sovint em preguntava quant de temps portaries la culpa a l'esquena. I pel que veig encara la pateixes.

És el que passa quan deixes passar l'oportunitat de ser millor persona, en eixe xicotet instant que dura no més d'un segon. És el que passa quan es creua la línia, només un pas endavant per enderrocar tot un castell de significats compartits.

Un dia en que baixaves la guàrdia i trencaves el nostre pacte de silenci em preguntaves com es reparaven les coses que es trenquen sense pensar. La meua resposta, fidel al pacte, no va ser més que un xicotet alçament de muscles.

Ara pense que és només cosa d'oportunitats, que es presenten, conscients o inconscients, però que et donen l'oportunitat d'agafar de nou un tren de vapor i viatjar a un passat que ja no existeix per a tu, però que trobes a faltar.



"...la culpa es un invento muy poco generso...y el tiempo tremendo invento sabandija..."

Pensament i llenguatge..

9 d'octubre de 2009

Així no. No es truca a la porta de ningú per demanar-li sal si el que en realitat vols és sucre. Vols sal? Demána-la. T'obriré la porta a les 5 del matí per donar-te sal. Però no em demanes sucre i esperes que endivine que vols sal.

No es pot viure a disposició dels pensaments dels altres. Som humans, i tenim contradiccions, és normal. Hui podem pensar blanc i demà pensar negre. Però el que no es pot fer és pensar blanc i fer negre al mateix temps, perquè així no som contradictoris, som incoherents.

Els éssers humans, de moment, no tenim encara la capacitat d'esbrinar el pensament humà sense parlar les coses.

És coneguda la relació entre pensament i llenguatge.


Utilítza-la.


Canvi d'escenari...

8 d'octubre de 2009

Qui deia que no pot trobar-se una fent la mateixa vida però en un escenari diferent? Treballar, estudiar, l'escola, la taula, els apunts... I per què no? La maleta. Ja l'havia pujat al terrat i l'havia tapat amb una bossa de brossa negra, perquè no agafara la pols típica dels terrats.

Però ja és amb mi, per cinquena o sisena vegada. És inevitable, ens necessitem. I no és que li faça massa gràcia el seu nou ús, que és el mateix de sempre: transportar coses, però tampoc li disgusta. Ara tansportem coses diferents. Abans ficava la roba interior, camisetes, sabates, apunts de la universitat, fins i tot alguna fiambrera amb menjar de la mare (típic estudiantil).

Ara transporta el "memory", el "ensényame a hablar", els globus, els depressors de llengua, contes, els colorets de madera, les seqüències temporals...

Abans feiem trajectes més atractius. Sempre hi havia una estació de tren pel mig, un altra de metro, autobusos, escalons, ascensors... Viviem i disfrutàvem la ciutat.

Ara creuem d'infantil a primària. El trajecte és menys atractiu, però més divertit, perquè entre edifici i edifici sempre hi ha algú que pregunta si te'n vas de viatge (la resposta sempre és "si", evidentment). I els més xicotets rebenten si no els dius que portes dins.

És la mateixa vida, només ha canviat l'escenari.

I que el temps passe...

4 d'octubre de 2009

El meu avi deia sempre que la vida és una mentida. Últimament tinc la sensció d'estar vivint coses que ja he viscut, així que crec que el meu avi no anava tan mal encertat.

Un dels advantatges de viure dues vegades el mateix és que la segona vegada pots optar per una opció diferent a la primera (en funció sempre de l'èxit o el fracàs anterior). M'assombra de veritat com el món pega voltes, tantes i tan ràpid que no t'adones que estàs al mateix lloc en el que estaves fa temps, a les mateixes situacions, amb els mateixos sentiments.

Fa temps vaig optar per plorar potser, o tal volta per estar decebuda, decaiguda, agobiada, enfadada... Vaig intentar, per tots els mitjos actuar. I crec que no va servir per a res, perquè l'únic que em va ajudar va ser deixar passar el temps.

I què faré ara, doncs? Em posaré el meu "chubasquero"...

I que el temps passe....