Impuls...

18 d'octubre de 2009

Quan vivia a València tenia la sensació de que si un dia desapareixia ningú no notaria la meua absència. És una de les coses roïnes d'estar fora (que també n'hi ha, però sempre parle de les bones). Desconectar del teu poble pel simple fet d'anar a estudiar fora comporta molts moments de soledat. I sols pensar en que un dia podries apagar el mòvil i no anar a classe, altre dia podries no aparèixer pel piso, a l'altre simplement no tornar a casa. Quants dies passarien fins que algú preguntés per mi? Supose que massa.

A tots ens agradaria que les persones que tenim al voltant ens trobaren a faltar en el mateix instant en que no ens fem de notar. Però no és així. No sé si conseqüència d'aquest món individualitzat que ens fa egoïstes, o que voler fer moltes coses noves implica deixar moltes velles enrrere, incluides les persones pròximes.

Siga com siga (tampoc anem a buscar ara una explicació), pareix que eixa pregunta no acaba d'abandonar-me. I aleshores la meua gran virtut i defecte que no és la força de voluntat, ni tampoc que sempre estic per fer plans, em provoca un impuls difícil d'ignorar.

No hay comentarios: