Por mi culpa, por mi gran culpa...

13 d'octubre de 2009



Fins ara, la millor recompensa que m'ha donat el temps és la culpa. Què agraïda la culpa, quan no la sents tu. I l'observe en els teus ulls, que no es creuen amb els meus (em vas fer cas) i que em miren passar. Veig com aguantes la respiració quan compartim el mateix espai (em vas fer cas). Note com evites situacions incòmodes, de les que suposen caminar per la mateixa vorera o fins i tot caminar al mateix pas (em vas fer cas).

Em resulta realment curiós com fas cas a tot allò que et vaig dir fa ja set anys. Sovint em preguntava quant de temps portaries la culpa a l'esquena. I pel que veig encara la pateixes.

És el que passa quan deixes passar l'oportunitat de ser millor persona, en eixe xicotet instant que dura no més d'un segon. És el que passa quan es creua la línia, només un pas endavant per enderrocar tot un castell de significats compartits.

Un dia en que baixaves la guàrdia i trencaves el nostre pacte de silenci em preguntaves com es reparaven les coses que es trenquen sense pensar. La meua resposta, fidel al pacte, no va ser més que un xicotet alçament de muscles.

Ara pense que és només cosa d'oportunitats, que es presenten, conscients o inconscients, però que et donen l'oportunitat d'agafar de nou un tren de vapor i viatjar a un passat que ja no existeix per a tu, però que trobes a faltar.



"...la culpa es un invento muy poco generso...y el tiempo tremendo invento sabandija..."

No hay comentarios: