Era més fàcil...

27 de novembre de 2009

Ja tinc cara, nom i blog. Era més fàcil quan tenia nom però no tenia cara. O quan tenia cara però no tenia nom. O quan tenia blog, però no tenia ni cara ni nom.

Era més fàcil quan totes tres anàven separades, i més divertit.

Vull una ciutat...I una bicicleta...

25 de novembre de 2009


Vull una ciutat i una bicicleta, per poder anar del cabanyal a viveros damunt la bici amb els teus braços a la meua cintura, mentre rius i pateixes cada vegada que baixem el rastell. A la dreta la facultat de psicologia, a l'esquerra la de geografia. Ningú ens espera a casa (ni a la teua ni a la meua) i per això, encara que a les tres de la matinada només caminen per Blasco Ibànez uns quants joves fent botelló, no tinc pressa en pedalejar...

Vull una ciutat i una bicicleta, per endinsar-me al Carme, i disfrutar d'una ciutat dins d'una CIUTAT. I esquivar peatons pel carrer de Cavallers. Sopar a la Xirgu i beure cervessa a la Plaça de la Reina, amb la bicicleta tirada a terra i un hippy fent malabars davant el Micalet.

Vull una ciutat i una bicicleta per equivocar-me d'estació.... I anar de l'estació del Nord a l'estació del Cabanyal. Quin lapsus! Després una pedregada que ens agafe per sorpresa, amb tu de paquet al darrere de la meua bici. I la roba secant-se davant del calefactor típic estudiantil...

Vull una ciutat i una bicicleta per anar del meu pis al teu, per parlar de no res...

Tiramisú de limón...

24 de novembre de 2009

Com una xiqueta amb sabatilles noves... Escolte les noves cançons de Sabina com si no hagués escoltat mai eixa veu ronca conseqüència d'una vida en excés. Si abans ja era Sabina a totes hores, ara encara més. I és que és l'únic capaç de posar paraules a tot. Si creus que això que sents no es pot explicar, escolta Sabina.

Jo de moment, i per no variar, no escolte altra cosa. L'últim objectiu: la discografia en vinilo... Clar que per poder escoltar-lo en vinilo em fa falta un toca-discos. O potser els enmarque i dedique una habitació a rendirle culto.

L'obsessió arriba lluny...



"...que sepas que el final no empieza hoy..."

Absències...

24 de novembre de 2009

Diuen d'ella que mai està on ha d'estar. Potser ací, tal volta allà. Però mai al lloc. La mirada perduda en un punt fixe al que no hi ha res, però en el que ho troba tot. Són absències. Hi ha qui té la virtut de sentir-se bé, de sentir que ho té tot, de sentir que el que fa té sentit. Ella no té eixa sort. I quan creu que el que fa és el que sent, arriben contradiccions. Quan pensa que és feliç, algú li recorda que no. Quan troba sentit a la seua existència, el perd.

I mira la llunyania. Tant fa on es trobe. Desapareix. I viatja a altres mons, a altres èpoques, a altres vides. Va i torna per tot arreu. I al seu voltant gent pròxima però allunyada que beu, balla, disfruta d'una simple nit, de la que ella no pot disfrutar.

Perquè és absent. Hi és, però no s'hi troba.



"...tiramisú de limón..."

El Carpe...

20 de novembre de 2009



No ho puc negar: trobe a faltar el Carpe. Moltíssim. (Per als qui no sou d'ací, el Carpe Diem era un bareto d'ací de Castalla. Era el bareto per exel.lència).

I la música, i la nit, i la festa, i els amics que encara eren amics, i els amics que eren més que amics. Les cadires, la cola en el bany i acabar sortint al carreró... Només nosaltres dos, vivint els divendres i els dissabtes. Planejar la nit i acabar fent tot el contrari. O no planejar i fer el de sempre. I intercanviar la roba, i de vegades els xics (perquè sempre hem sigut amigues fins i tot per a això).

Per la vesprada un café, i una partida de dardos. Per la nit la foscor, i alguna copa gratis (les clientes de sempre ho mereixen). Ara botem, i mare que calor, ara un xupito, i de camí parle en aquella i en aquell d'allà. Mirades que es creuen, intencions que es veuen vindre...

Ramsetein, O'funkillo, Macaco, Jamiroquai... Sentir-se a casa.

El Carpe va marcar una època, un abans i un després.



"...emitiendo para toda la galaxia..."

Quasi jo...

18 de novembre de 2009


Pensava que t'havia perdut de vista. Però veig que no. Quan em pense que has desaparegut i respire tranquila tornes a aparèixer pel cantó següent, i torne a deixar de respirar, i em repasso la roba per comprovar que no vaig despullada, i em mire la cara a l'espill de la tenda per veure que m'he corregit les bosses dels ulls abans d'ixir de casa.

El món és massa xicotet. M'agradaria que fora més gran i que visqueres a l'altra punta. Ben llarg. Perquè cada vegada que respire i estàs davant m'ofegue. Estàs als meus sopars, amb els meus amics, compartim persones que no tindriem per què compartir. Els amics deurien de ser incompartibles, perquè a sobre surts en les fotos en les que jo també surt. I somrius. Jo també.

Però quan mire la foto no em veig. No sóc jo. Sóc quasi jo, baix els teus efectes.

Felicitats Nancy...

12 de novembre de 2009


La Nancy compleix 40 anys. Una infància, una vida, tot un seguit de generacions que l'hem disfrutat a la Nancy, però la de veritat, no la que fan ara en la Xina, amb el cap desproporcionat i els ulls trets de dibuixos manga.

Els que som d'ací prop coneixem bé que aquesta indústria, la de la joguina, ha marcat la nostra vida: la Nancy, el Nenuco, els clics... Jo tinc tot un terrat ple d'aquests joguets que mon pare comprava a la fàbrica mentre a mi em deien que havia anat a fer un "mandao". Quina innocència més bona.

Tots tenim, els d'Onil, Ibi i Castalla, algun pare, amic, cosí, oncle, conegut...que ha treballat a Famosa. També estan els qui van començar als 13 anys fent "ullets" a casa, per les vesprades, en sortir de l'escola. Una escola que s'acabava prompte, perquè en aquells temps feia falta la feina, i com que n'hi havia (Famosa tenia les portes obertes per tots), doncs no era necessari estudiar. Mon pare va començar reparant Nenucos, i els que no tenien reparació possible (és a dir, els que no podien fer bombolles per la boca) acabaven a ma casa. I era el pare perfecte. Existeix un pare millor que el que et porta joguines quan eres xiquet?

I ara què? Que Famosa se'n va a pique no és cap novetat. Els qui són d'Onil o de propet, i els qui tenim familiars treballant allí ho sabem ben bé. Venta rere venta, empresaris que es plenen les butjaques, accionistes que trauen profit de tot aquest negoci que als qui han sigut treballadors de tota la vida se'ls escapa de les mans...

Les oficines a Madrid, la produccio a la Xina... I els treballadors, tard o prompte, a casa, amb una mà davant i l'altra darrere, després d'haver alçat tota una industria, tota una imatge d'una empresa de joguets coneguda i estimada.

Com que la Nancy ja desapareix (la que feien ací, no la que fan en Xina), ara han fabricat una última remesa i les venen als treballadors com a nines de coleccionista, amb un descompte, per suposat.

Ens n'hem quedat una (encara que en tinc dos més al terrat), i hui, quan he anat a arreplegar-la he pensat que quan tot acabe, potser no compre més joguines de Famosa. Perquè Famosa, el que era, ja no existeix.

El fred ens fa humans....

10 de novembre de 2009

Baixar el diumenge les escales congelada, amb el pijama que no calfa ni amb camisola interior...entrar a la saleta i trobar el foc encés. Les xulles al foc, la calefacció del cotxe i el vent que et pega quan baixes. Mil capes damunt: camisola, camiseta, jersey, caçadora, bufanda i guants. Acostar les mans al foc. La plutja i les botes d'aigua. L'olor a humitat. Les orelles gelades que aguditzen l'oïda. El nas vermell.

Les mans dins el teu pijama, el nas a la teua panxa, els meus peus que busquen els teus peus baix les mantes. La gelor compartida. I et gires d'esquena perquè estic gelada, però somrius perquè et busque. Això a l'estiu no passa.

És el fred... que ens fa més humans.

Doble plaer...

5 de novembre de 2009

Anar a pel pà a les 7,30 del matí no fa gens de gràcia. Sobretot si no era la teua intenció, només és que ha donat la casualitat que hui t'has alçat un poc prompte i t'han enganxat... Agafes la caçadora (la grossa ja), el mocador al coll, el cap enfonsat als muscles (perquè pareix que així ens pega menys el vent), el nas gelat, i el caminet a la panaderia, que en estiu pareix molt curt i en hivern es fa etern, no sé jo perquè.

Compres les dues barres de pà, i fas el mateix trajecte de tornada, notant ja que els dits dels peus van fent-se vermells allí dins dels calcentins. Deixes la bossa del pà a la cuina, et lleves la roba d'abric i decideixes pegar-te un dels millors plaers del món: trencar la puntetat del pà amb la mà.

Doble plaer si, amb la gelor que portes al cos, encara ix un filet de fum de la molleta del pà...

Póker...

2 de noviembre de 2009

Todo lo apuesta, y todo lo gana. Su rutina es el juego, el póker, la ruleta, las chicas y los vicios caros. Su traje, su corbata de marca y sus zapatos que la chacha recién le limpió a cambio de un poco de sexo de compasión.

El casino abre sus puertas sólo para él, y a su disposición dos mujeres mal vestidas (o bien), a quien él llama mis zorras, porque los tipos duros emplean tacos y tratan a las mujeres como zorras, porque son lo que son. Su whisky de dos mil dólares, su puro entre los dedos y su brazo rodeando una cintura de 60 centímetros, encima de unos tacones de aguja que en unas horas estaran sobre su pecho, porque los tipos duros también tienen fetiches. Los que más.

Limpio por fuera, sucio por dentro, y su visa oro en la cartera que atrae a cualquier fulana de alto standing. Se abre paso entre la gente, que lo conoce y cuchichea mientras pasea su traje y sus zorras entre las máquinas tragaperras y la barra.

En unas horas una habitación de hotel y dos de sus chicas juegan a su póker particular. Unas esposas, unos lazos rojos... El traje en el suelo, la corbata en el ventilador. Una juega a atarlo al cabezal de la cama, la otra deja carmín en su oreja.

Entre juego, alcohol y placer, una de sus zorras saca un arma de su bolso de Dolce&Gabana que él le regaló. Con una 9 mm en la cabeza del mejor jugador de póker que el casino tuvo y tendrá, la zorra del carmín le susurra:

- Apuesto a que hoy gananamos nosotras

Y la sangre en la pared hace juego con los lazos rojos de sus brazos. Siempre con estilo.

Només dos...

1 de novembre de 2009

És trist, però la distància condiciona moltíssim les relacions (de qualsevol tipus). Jo estic un poc farta de que el nivell de la meua amistat, que sol ser incondicional, continue medint-se pels kilòmetres que em separen de molta gent. Supose que potser molts no són conscients de quant m'afecta aquesta qüestió, perquè Sole sempre va a la seua: València, Castalla, Alacant... No necessita lligaments, no necessita ningú al seu costat, perquè ella a soles té prou. Açò és cert en molts aspectes, però també és incert en molts altres.

Em cansa prou tenir que callar-me moltes coses, perquè ser sincera també suposa perdre amistats. I resulta curiós, perquè la sinceritat en una amistat és, al menys per mi, fonamental. Poder dir ara el que penses i anar a prendre una canya després. Anar d'un límit a l'altre amb por a ser jutjat o a no tornar a parlar amb eixa persona, és un indicador de que alguna cosa està fallant.

Em pose a pensar... I és cert allò de que les amistats (les de veritat) caben en els dits d'una mà. Jo concretament, em pose a contar... I de les de veritat, d'aquelles que no les importa on vius ni els errors que puga cometre. D'aquelles que et parlen a la cara i et són sinceres. D'aquelles a les que pots dir el que penses. D'aquelles que et truquen, d'aquelles a qui truques. D'aquelles que s'algren del que tu creus important en la vida, encara que per a ells sigui un error....

En tinc només dos.

Són les dos persones que han estat estables al pas del temps. Són les dos persones que queden després de molts anys de caure i alçar-se. Són les dos persones de les que puc parlar en passat, present i futur, perquè han esat, estan i estarán.

Amics n'hi ha molts... AMICS, només dos.

Tot sants...

1 de novembre de 2009

Hui és tot sants, i aquest any m'he vist amb la misió d'explicar els meus alumnes la nostra festa. Aquesta setmana han sigut molts els que m'han preguntat si jo em disfressaria i aniria a arreplegar llepolies. I jo, intentant sempre que aquests alumnes siguen un poc més crítics (de vegades resulta impossible, simplement per la curta edat), m'he fartat d'explicar que hallowen és una festa americana, que no és nostra, que la van inventar a EEUU i que ací la festa que tenim es diu "tot sants".

- I en què consisteix aquesta festa?- M'han preguntat molts (sobre tot els més menuts).

- En anar al cementeri i visitar els familiars que ja no estan- intentant no entrar tampoc en un debat sobre la vida i la mort, de moment, innecessari.

Aquesta contestació ha deixat a més d'un i de dos pensatius. I les seues respostes a aquesta explicació han estat ben diverses... Ara, la millor ha estat la d'un xiquet que, després de quedar-se un minut o dos pensant (i jo esperant a veure la seua resposta), ha alçat el cap, amb cara de frustració, i m'ha dit:

- I al cementeri donen llepolies?

- ....

Aquesta pregunta ha tirat per terra tots els meus arguments en contra de hallowen.