Només dos...

1 de novembre de 2009

És trist, però la distància condiciona moltíssim les relacions (de qualsevol tipus). Jo estic un poc farta de que el nivell de la meua amistat, que sol ser incondicional, continue medint-se pels kilòmetres que em separen de molta gent. Supose que potser molts no són conscients de quant m'afecta aquesta qüestió, perquè Sole sempre va a la seua: València, Castalla, Alacant... No necessita lligaments, no necessita ningú al seu costat, perquè ella a soles té prou. Açò és cert en molts aspectes, però també és incert en molts altres.

Em cansa prou tenir que callar-me moltes coses, perquè ser sincera també suposa perdre amistats. I resulta curiós, perquè la sinceritat en una amistat és, al menys per mi, fonamental. Poder dir ara el que penses i anar a prendre una canya després. Anar d'un límit a l'altre amb por a ser jutjat o a no tornar a parlar amb eixa persona, és un indicador de que alguna cosa està fallant.

Em pose a pensar... I és cert allò de que les amistats (les de veritat) caben en els dits d'una mà. Jo concretament, em pose a contar... I de les de veritat, d'aquelles que no les importa on vius ni els errors que puga cometre. D'aquelles que et parlen a la cara i et són sinceres. D'aquelles a les que pots dir el que penses. D'aquelles que et truquen, d'aquelles a qui truques. D'aquelles que s'algren del que tu creus important en la vida, encara que per a ells sigui un error....

En tinc només dos.

Són les dos persones que han estat estables al pas del temps. Són les dos persones que queden després de molts anys de caure i alçar-se. Són les dos persones de les que puc parlar en passat, present i futur, perquè han esat, estan i estarán.

Amics n'hi ha molts... AMICS, només dos.

2 comentarios:

german dijo...

i fins i tot eixos dos, potser, acaben canviant algun dia de lloc. Una entrada molt xula!! ;)

kuxa dijo...

Yo considero que es muy difícil saber quiénes son tus verdaderos amigos, porque la vida da muchas vueltas, nos somete a muchas pruebas, que no todos podemos... o sabemos superar.
Lo bueno de los amigos..(los que todavía no sabemos si son AMICS).. es que siempre dejan una puerta abierta. Es decir, se acercan... se alejan.. pasan por altos y bajos.. y a veces la vida te vuelve a juntar con ellos. Y te vuelve a dar la oportunidad de ver (o volver a ver) en ellos cosas maravillosas. El problema, q para que esto ocurra hay q saber dejar q se alejen, y no guardarles rencor porque lo hagan, si no cuando vuelven, estás quemdada, y ya no hay puerta abierta que valga.
Yo creo que hasta que tenga 80 años y mire a mi alrededor, no sabré quiénes son mis amigos... ahora mismo no me atrevo a contarlos, no pongo la mano en el fuego por nadie, me da miedo volver a quemarme.
También es cierto que a veces... hacemos daño a las personas que queremos, no por ellos queriéndolas menos, supongo que hacemos lo que nuestro conocimientos nos permite, o así debería de ser.
En cuanto a la sinceridad que hace daño, sí, es obvio que hay sinceridades que hacen daño. También hay que saber valorar qué cosas es necesario decir, y cuáles... sólo van a hacer daño. Aún así la verdad nunca debería ser mala, sólo pone las cosas en su sitio,y a la larga.. algo ofensivo pero a la cara se agradece.

Vaya discursito te he puesto, pero es q yo tb llevo tiempo pensando en la amistad. =)