Anys després...

28 de desembre de 2010

Era un d'eixos llocs que els turistes no solien trobar. Amagat, però bonic. Era la cova del llop marí, a Tabarca. Acostumats a caminar per aquella illa descalçats durant tres mesos, trepitjàvem les perdres com si foren nostres, com si formaren part dels nostres peus. Vam substituir les llanternes per la lluna plena, i la televisió per la soledat d'un tros de terra oblidat enmig de la mar.

Ja allà baix, l'olor a sal era indescriptible, però potser no l'apreciàvem tot el que calia, perquè ja formava part del nostre nas també. Un raconet de perdres planes de platja, les roques, la mar que anava i tornava banyant-nos les puntes dels dits dels peus. I la lluna davant. Observant-la. Observant-nos.

Recorde la sensació de compartir aquella soledat de l'illa amb gent desconeguda però familiar. A l'esquerra, una persona que havia viscut per tot arreu ens contava històries dels seus viatges. I jo les escoltava, bocabadada, imaginant tots els paissatges que descrivia, fonamentalment de Sud Amèrica. Vivia mentalment tot el que ell havia viscut. A la dreta altre rodamón de Cracòvia explicava les seues vivències per tota Europa, les serralades, els amors i desamors... I jo entre l'un i l'altre pensava que potser el que jo havia viscut no era comparable amb cap experiència que havia tingut jo en els meus 23 anys que acabava de complir. València es quedava curta a Argentina i Cracòvia, i no gosava parlar. Era preferible escoltar.

Com tot, l'estiu es va acabar, entre escapades a la cova del llop marí i històries que no s'acabaven mai. Temps després vaig saber que al primer el van deportar a Buenos Aires. Segons la policia, era una persona il.legal. Ell, però, va aprofitar per viatjar per Veneçuela i l'Illa Margarita. L'altre va viure una temporada a Berlin, després a París.

Anys després escric açò, sense saber quines històries estaran vivint ara mateix, i on les estaran vivint. Anys després escric açò, sabent que no ho llegiran. Però no importa, perquè el dia que vaig posar el peu a Tabarca i vaig fer la meua diversa família allà ja sabia que tot era provisional, passatger. Pakistan, Irak, Marrocs, Cracòvia, França, Argentina, Uruguai, Grècia i Espanya. Cadascú d'un món i tots baix el mateix cel i damunt la mateixa terra que tots trepitjàvem descalçats. Legals, il.legals, blancs, negres i marrons.

Tots teníem alguna cosa que donar.

I més per rebre.





"...han pasado los días como hojas...de libros sin leer..."

Nits...

25 de desembre de 2010

I amb el concert de Nadal de fons, que un any més evidència la magnificència de Strauss (pare i fill), recorde la nit d'anit, quasi acabada d'acabar. Com si ja hagués passat un any, potser perquè és d'eixes nits que només es donen una vegada a l'any, o dos com a molt. Nits que fan protagonista un tutú, o una xicoteta taula on comencem sent quatre persones i n'acabem sent quinze, apretades, compartint beguda, experiències dels últims mesos que no ens hem vist i quasi els tamborets on deixem caure el cul.

Perquè hi ha nits en que no importa en quina taula seus, si en aquesta o en la del veí. Nits en les que no té major delicte brindar amb este, aquella i aquell de més enllà, de les que tornes a casa parlant del puxero que ens espera demà dia vint-i-cinc.

Nits de les que dorms poc, els compromisos familiars apreten!

Però tant fa. Ja dormirem demà, o a l'altre.



(I de fons el danubio azul...)

El Nadal dels xiquets...

23 de desembre de 2010

El Nadal està fet per als xiquets. I no per res religiós. Les llums, la música, les panderetes, les matraques, la il.lusió... El dia d'acomiadar el primer trimestre és el dia en que el que acabe de dir es descobreix i es gaudeix.

Jo no sóc pro-Nadal, però he de reconèixer que amb els xiquets mostre la major il.lusió del món, perquè si des de ben xicotets la perden, què els queda? Per això, arriba el dia vint-i-dos i cante, balle, i comparteix somriures amb els més menuts. Observe les seues mirades brillants quan els tres patges pugen a l'escenari, perquè han vingut a la nostra escola a deixar llibres!

És una sensació que només es pot tenir quan has compartir ja tres mesos de curs (hi ha qui ja porta anys) amb ells i els veus allí damunt l'escenari, cantant "los colores del portal", amb corbates de colors i plumeros a les mans. Els ullets, el somriure, aquell que no canta perquè li fa vergonya, aquella que balla pels dos, el que es riu, la que plora, el que saluda la mare des de l'escenari.

No són suficients aquestes paraules per expresar el sentiment nadalenc dels xiquets, supose que els que sigueu pares ben bé ho sabreu.

Jo em conforme amb la il.lusió dels meus alumnes.



"...los colores, vamos al portal, chá chá chá. Blanco, rojo, o negro qué más da..."

Nou projecte...

21 de desembre de 2010

Fa temps que em ronda pel cap un nou projecte, bonic, ambiciós. Projecte que de moment no puc desvetllar, perquè com tots els projectes poden sortir bé, o malament. Hui he decidit punxar la metxa que posa l'inici al que podria ser un dels majors somnis que he tingut mai.

Com que no puc dir res més, he escrit este post que, en el cas de que els plans vagin bé, faré menció a ell, i en el cas de que no, també.

De moment, a seguir escrivint. Sobre mi mateixa, m'ha dit una amiga, que sé que us agradava més que quan escric sobre les coses nefastes sobre les que he escrit des de no fa molt temps.

Però curiosament, aques projecte em torna la personalitat que havia perdut, em fa sentir més jo que mai. Egocentrisme, pot ser.

De vegades és necessari.

Moment inusual...

19 de desembre de 2010

Els moments més inusuals són els millors... Per això, en aquell Raconet, on posen la música que demanes, passàvem dels 70 als 80 i als 90 sense patir gens. I acabàvem damunt d'una cadira (no sé quina espècie d'afició tinc ara de pujar a les cadires), amb els braços alçats de costat a costat, i tota una afició a l'altra punta del bar, cantant tots a una veu Jose Luís Perales com si la vida se'ns acabara.

Quina llàstima que no hi hagués càmera de fotos.

O quina sort...


"...y cómo es éeeeeel?..."

El piano...

18 de desembre de 2010



Escoltant el piano i el violí de Yann Tiersen una sempre se sent a soles. Una soledat que es gaudeix d'una forma estranya. Tanque els ulls i imagine formes, colors, dibuixe a fosques un món que estime i odie. Estime i odie un món que dibuixe de mil formes i colors.

Pense en tot allò que no tinc, que he perdut, per a bé o per a mal. Veig allò que he aconsguit, tot allò que tinc, darrere el meu nom. I imagine allò que vull tenir, qui m'agradaria ser. Recorde una bicicleta amb cintes de colors i una cistella, i una àvia que en els moments difícils em preparava coquetes a les graelles. Veig un treball, els xiquets, un futur a mitjan construir. I si segueix imaginant puc veure Andorra, Buenos Aires tal volta, un sofà i una foto damunt la televisió d'aquell viatge que farem al País Basc.

El piano de Yann Tiersen m'ajuda a barrejar el que són records del passat i projectes del futur, fent una espiral de colors que puja i baixa per una vida que segurament teixim sense saber si les puntades que fem cauen al lloc correcte.

Però al cap i a la fí, les fem.



"...La suerte es como el tour de Francia, lo esperas todo el año y luego pasa rápido. Las oportunidades hay que atraparlas deprisa sin dudar..."

Anuptafobia...

16 de desembre de 2010

Hui he trobat açò:

"Anuptafobia: palabra técnica con la que se denomina el miedo a la soltería, cuando utilitzamos esta palabra estamos hablando de una auténtica fobia que nos puede llevar a tomar decisiones precipitadas y erróneas para nuestras vidas. Es normal que si llegada una edad no tenemos una pareja estable, tengamos el deseo de compartir nuestra vida con alguien. En el caso de las personas con anuptafobia este deseo se convierte en una obsesión que vive con ansiedad, de modo que en estas personas no prevalece la ilusión por no encontrar una pareja, sino el miedo por no encontrarla.

Perfil psicológico de estas personas:

- Personas muy dependientes y constantemente preocupadas por la opinión que los demás tienen de ellos.

- Baja autoestima.

- Suelen ser tímidas y con dificultades para establecer relaciones con el sexo opuesto.

- Muy autoexigentes

- Tienen una imagen idealizada de la relación de pareja

- Dificultades para relacionarse y formar pareja (con lo cual se crea un círculo vicioso).

- Es habitual que nieguen la situación y digan que no desean tener pareja.

- Es frecuente en las personas que padecen este temor el que busquen en su pareja una figura paterna o materna de la que se sientan dependientes.

- Muchas de estas personas se vuelcan en otras áreas, generalmente en el trabajo para huir de esta situación"


Molt interessant. Crec que t'he trobat la tecla, i resulta que es diu anuptafobia.

Almenys té nom.

Gest...

14 de desembre de 2010

Bé em coneixes. Trenquem la rutina, ballem, m'has dit. No fa falta que siga dissabte, ni tenir res per celebrar. Per això, has engegat Como un burro amarrado en la puerta del baile, de El último de la fila, m'has agafat la mà, i m'has fet botar del sofà, per moure el cos al ritme de la música com si ningú no ens observés, com si a ningú no li importés que hui fórem xiquets.

Perquè hi ha dies que paga la pena deixar-ho tot i disfrutar de qui ens treu una rialla amb un gest ben simple, com és agafar-te de la mà per ajudar-te a fer una volta sobre tu mateixa mentre balles com si no hi hagués res més per fer.




"...Y si sólo tengo amor, que es lo que valgo yo... Si tengo ganas de bailar, para qué voy a esperar...

Algunes vegades...

12 de desembre de 2010



Va aprofitar el bany per posar-se la vestimenta que amagava la seua vertadera identitat, sense saber que allà dins trobaria tres noves heroïnes. Ara ja tenia companyes justicieres, com en un còmic fictici. No havia pensat que potser no era l'úncia que buscava justícia.

El món està ple d'aquestes xiques que s'amaguen darrere les seues capes, barrets i antifaços.

Caminen entre la gent, com si res. Van a festes comuns, ballen, riuen, xarren, comparteixen vivències i demostren així que el món, algunes vegades, és just.

El que dura un semàfor...

11 de desembre de 2010

Caminava del cotxe a l'escola i he escoltat el que pareixia una cançó coneguda de fons. Una cançó de les que guardes al subconscient, de les que no oblides la lletra, però només la recordes quan l'escoltes. He parat en sec i he buscat amb el cap d'on venia aquella melodia, que no era més que una persona parada a un semàfor amb la finestra baixada. El temps que dura el semàfor en vermell és el que he tingut per buscar-te per dins meu.

T'he trobat. I ens he vist al carpe, amb la màquina de dardos al fons, i tu i jo barallant-nos per si allò comptava dos o tres punts, mentre bevíem del mateix got i esperàvem que es fera de nit per canviar el cafè per una copa. Aquell dia que em vas despertar cantant cançons de serenata (amb dos rons de sobra) juntament amb tres amics que es barallaven per si era millor portar-te a casa, o deixar-te allí cantant davall del meu balcó. Les pel.lícules dels diumenges de vesprada. Les mirades en la classe de biologia. La punyetera trigonometria, que compartida semblava més fàcil.

Però el semàfor no ha durat eternament, i darrere el color verd la cançó s'ha allunyat de mi, com jo em vaig allunyar de tu. Sense esperar-ho, sense pensar-ho. Perquè quan es té la certesa de que els camins són diferents, és millor llevar-se la tireta tot d'una. Sense esperar a que tot s'embrute.

I que els records siguen bons, dels que fan que en arribar a casa tornes a buscar la cançó per continuar recordant.




"...y que voy a hacer con mi despiste selectivo y con mi sueño frustrado de aprender a cocinar..."

Olor...

9 de desembre de 2010

Després d'un pont una sempre va amb alguna lleganya de sobra a la feina. I els xiquets també clar. Aquest matí, a les 9 en punt he anat a recollir el meu primer alumne del matí, de tres anys. Sempre m'han fet gràcia els babis dels més xicotets, amb els seus botons de colors que no saben encara enfilar al trau.

Aquest xiquet portava les seues lleganyes, als seus ulls grans, redons i amb unes pestanyes arrissades. Badallava com qui no matina des de fa cinc dies i li costava contar-me el que havia fet el cap de setmana. Cosa normal, perquè cinc dies donen per a molt en un xiquet de tres anys.

Hem arribat a l'aula i, com sempre, ens hem assegut davant l'espill per acabar de contar les vivències del cap de setmana i el que hem desdejunat. La seua curta alçada sempre fa que, asseguts a les cadires en miniatura, el seu cap vinga a ratlla del meu nas.

I no hi ha millor olor que el de la colònia que posen les mares ben de matí als més menuts, per ajudar a domesticar els remolins que els deixa el coixí per la nit.

Rutines socials...

7 de desembre de 2010


Res millor que les rutines socials per compartir. Una cervessa, dos, una bona xerrada, un acudit...Una vida en general. Hi ha qui és assidu totes les vesprades, hi ha qui només pot venir en ocasions especials com ara l'estiu i els nadals. Hi ha qui fa dels sopars dels diumenges una rutina ineludible, per acomiadar com cal els caps de setmana.

A dia de hui, la distància física és normal a les nostres vides. Tres, trenta, tres-cents quilòmetres... No són quilòmetres si després ens espera un tamboret, una cervessa ben fresqueta i una vesprada o un sopar per compartir.

El pont de desembre és l'avís del que seran els Nadals. I crec que aquests, tot i que és conegut el meu rebuig a aquestes festes, seran especials.

Perquè, encara que jo no tinga massa esperit nadalenc, l'encontre de la nit del 24 al mateix bar que tots els anys... No el canvie per res del món.

Llençols...

4 de desembre de 2010

Podria escriure sobre les persianes baixades, sobre la soledat, sobre els capritxos, sobre el fàstic a un mateix. Ah no, l'orgull. Ah no, el fàstic.

Són moltes coses i res que dir. Moltes coses i res que escriure.

Però escric, vaig fent puntades de fil gros, teixint una vida com qui teixeix un llençol de cotó. Fi, blanc, fresc, lliure d'impureses. No serà de seda, ni de ras.

Serà només tot allò que buscaves, estés al sol. Mentre envejaràs la brisa suau que el fa ballar, i et recodarà que no podràs tornar a tocar eixa suavitat del cotó que un dia vas tenir a les teues mans.

Qui sap...

26 de novembre de 2010

I al girar la cantonada es va amagar darrere d'aquell cotxe del 86, es va lligar la capa al coll, l'antifaç al cap, i va desenfundar la seua espasa afilada. Disposada a fer justícia. Ara sí.

Aconseguia passar desapercebuda, sense ser vista, sense ser escoltada. Perquè no hi ha més cec que el que no vol veure, ni més sord que el no vol escoltar. Podria portar talons o sabates de claqué, que passaria pel teu costat i no te n'adonaries.

L'àvia sempre em deia: quan tu vas, jo torne.

Potser ens un dia ens trobem de cara, tu anant i jo tornant.

Qui sap.



"...te falta un corazón, te sobran cinco estrellas, de hoteles de ocasión...donde dejar tus huellas..."

Cafè...

23 de novembre de 2010

Feia temps que no bevia cafè, però hui tenia ganes. Ha entrat a la primera cafeteria que ha trobat i ha demanat un capuccino. Beure cafè sempre és un ritual per a ella. Li agrada tirar el sucre i que es quede damunt l'escuma. Després observa com va submergint-se cada granet, a poc a poc. Fica la cullera i fa voltes en direcció de les agulles del rellotge, intentant que la cullerada faci un soroll mecànic, repetitiu.

La soledat del bar ha fet que hui, més que mai, es concentrés en aquesta feina repetitiva. S'havia prés eixe moment per pensar en ella, per escoltar-se, per parlar-se.

Un soroll fort, conseqüència del vent, l'ha fet perdre la concentració. Ha alçat la vista, i allà, al final de la barra, ha vist un home. Encorvat, mirant la seua tassa de cafè detingudament. Després ha ficat la cullera i ha començat a fer un soroll mecànic, repetitiu. No ha pogut evitar un somriure quan ell l'ha descobert a ella, observant les seues manies en altre cos diferent al seu. Els dos han agafat la tassa, han bufat el cafè i han fet un xicotet glop, sense apartar-se la mirada.

Ell ha baixat la tassa i ha continuat somrient, esperant un altre glop al uníson.

Ella, en canvi, s'ha begut el cafè depressa. S'ha posat l'abric, i ensopegant amb el tamboret del costat, ha sortit del bar un poc atabalada.

Havia oblidat el sabor amarg del cafè.

Ermità...

20 de novembre de 2010

Era solitari. Potser massa. Però una infàcia infeliç lligada a un caràcter no massa agradable han fet d'ell, obligatòriament, un ermità a la força. No un ermità amb les bones característiques dels ermitans, com ara la saviesa, l'amor per un mateix i per la natura. Sino tot el contrari.

La ignorància i un caràcter agre fan d'ell una persona amb un camp de força al voltant. Impossible d'accedir, impossible de sortir.

Ell creu que la vida li donarà una altra oportunitat. Creu que un dia s'adormirà i despertarà sent altra persona, o potser ell, però en el cos del veí. Perquè odia la seua vida, el seu passat i el seu present. Però té l'esperança de gaudir d'un futur millor.

La vida, en canvi, és més senzilla del que ell creu.

I, per sort o per desgràcia, com en el final de Cien años de soledad, no hi ha segones oportunitats per als qui s'encaboten en donar el cul al món.


"...porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra."

18 de novembre ja...

18 de novembre de 2010

Com que de normal no veig la televisió (només les notícies, i no totes), i sempre tinc mil coses a fer, no havia pensat que estem ja a 18 de novembre. Una bronquitis de cavall que enllaça amb una gastroeinteritis pels antibiòtics que estan fets per a gent que té l'estòmac forrat de ferro, obliguen a una a estar a casa uns dies.

Una ja no sap que veure o escoltar, i entre el sofà, el llit, els mocadors, les mantes, el termòmetre i el ventolín, he descobert a Albert Hammond i que el Nadal ja està ahí. Tots els anys sóc l'última en descobrir que estem quasi en Nadal, potser perquè no vull, molts sabeu la poca estima que li tinc jo a eixes festes. I ara que ho recorde, l'altre dia, caminava per Alacant i crec que les tendes ja estaven decorades, però tampoc ho puc assegurar... Quan el cervell no vol interpretar, no interpreta. I per això tots els anys camine pel pre-Nadal sense (voler) saber quina època s'acosta.

Els anuncis de la teletienda comencen a ser substituits pel fuerte de playmobil, els nenucos, els gormitis, ninots de spiderman i les barriguites, que tornen a estar de moda.

Sentada al sofà per fi he caigut, que un any més arriba el Nadal. He escrit açò, he apagat la televisió, i he tornat a escoltar it never rains in southern, California, d'Albert Hammond.

Potser s'acoste el Nadal, però jo sempre tinc els meus auriculars a mà per aïllar-me del món, i d'aquesta època.

Reencontre...

15 de novembre de 2010

Un mes, mil missatges en facebook per aconseguir posar-nos d'acord i, per fi, hem aconseguit seure a la mateixa taula. Unes tapes, sangria i moltes coses que contar per posar-nos al dia. La nova rutina, l'anterior, les coses vistes des de fora, o des d'altra perspectiva, amb l'opció de comparar...

La sensació de que tot lo bò es queda enrrere, de que les casualitats (o Conselleria) ens fan coincidir en un espai i un temps determinat, i de que difícilment eixes condicions es tornaran a donar. La voluntat mútua i impossible de fer una escola on juntar totes aquelles persones que han merescut la pena en aquest vagar amunt i avall en cada nou curs escolar. Recordar anècdotes, vivències compartides (bones i roïnes), cançons que marquen èpoques (i sopars). I què saps d'este? I d'aquella? Descobrir que el món és un mocador.

Però el millor de tot: saber no hem sigut com moltes altres persones, que passen i se'n van. D'aquelles que planegen, sabent que no faran. Que planegen, sabent que en arribar el 30 de juny s'oblidaran.

Parlar, ara que el temps ja ha disposat. I comprovar que, definitivament, ja ens ha col.locat. A tu no sé on. A mi, al voltant d'aquesta taula, compartint tapes i sangria amb aquestes tres personetes.

Allò que realment és...

13 de novembre de 2010

No ha donat temps a que arribe Nadal, perquè el meu desig, que manifestava ací uns posts enrrere, ja no es complirà. Definitivament, les persones no canvien. Jo diria que més bé que, a mesura que creixen, s'exageren les seues personalitats, allò bò i allò dolent.

Un bar, un café en llet descafeinat, i tres hores per escoltar les mateixes coses que jo he hagut de contar (i que encara conte). I encara que aquesta vegada l'aigua no ha arribat al coll, si ha arribat fins la cintura. Però és suficient.

Supose que ara el meu desig nadalenc canvia. Ja no demane que les pesones canvien, perquè òbviament això no passarà. Demanaré que algun dia arribe la persona que tinga la força i la voluntat com per portar les coses on s'han de portar.

Perquè escriure a un blog i tenir amics que treuen les dents per tu quan fa falta, és una bona forma de fer justícia, la millor que he trobat fins ara. Però no és suficient.


Al final, resulta que lo que Ana ve, és allò que realment és.



"...hoy por falta de pruebas, la corte absolvió...confirma el ABC..."

Había una vez...

12 de novembre de 2010

Dormies davall de tres mantes quan una música ha arribat a les teues orelles i t'ha despertat. Què és eixe rebombori? Había una vez...Un circo... Has alçat la persiana, encara amb les lleganyes als ulls, i quasi sense poder pestanyejar, has vist el meu cap davant la teua finestra, que és un primer pis! Amb unes xanques, uns pantalons a ratlles blanques i vermelles, un barret de copa i un nas roig. Hola don Pepito, hola don José!

Amb el pijama has baixat les escales corrent, has obert la porta, i baix un sol que pegava de valent, ballarins, trapecistes, malabaristes i jo damunt les xanques, fent peripècies per mantindre l'equilibri. Laaa gallina turuleeetaaa...

Els veïns miraven estranyats, però ningú gosava saludar, ni apuntar-se a la festa. No els pareixia normal que un dimarts, a les 8,30 del matí, tot un circ vingués a despertar-te. Ja veus! Però nosaltres, acostumats a les pallassades, hem caminat avinguda amunt i avall, jo de pallassa, tu amb el pijama.

Perquè no hi ha millor manera de començar el dia que veure't mig dormint i bocabadat, al comprovar que les coses que dic, les faig.


"...dóoonde está esa gallinita déjala a la pobrecita, déjala que ponga dieeez..."

Mil gràcies...

8 de novembre de 2010

I ajupida en un cantó del corredor, respiraves sense poder, aguantaves sense voler i parlaves sense veu, mentre aquells ulls desafiants t'obligaven a aguantar una mirada que estaves cansada d'aguantar i aquells llavis soltaven totes les barbaritats que vas escoltar massa vegades. Un últim fil de veu, una última espenta de la teua ànima va treure forces d'on no les tenies, per fer fora de TA casa a qui va aconseguir fer un desert d'un oceà.

No sabies d'on, però alguna força estranya t'espentava. I vas agafar el telèfon, quasi sense pensar-ho i vas marcar aquell número de telèfon, per fi. A l'altre costat sempre una veu amiga, quasi agermanada, quasi parental. No va fer falta dir més que no aguante més, perquè tardara vint mintus en plantar els seus peus a la teua cuina. Vas haver de fer la maleta uns dies després. Vas haver de deixar una vida que ja havies començat. Hi ha qui porta el concepte de propietat privada a extrems insospitats.

Però aquella nit vas dir prou. I al matí següent vas ser tu qui va cobrir les seues esquenes, vas ser tu qui va donar l'última puntada a aquell fi anunciat. Literalment li va tancar la porta als nassos, i tu vas estar allí per abraçar-la només donar la portada.

De vegades encara plora mentre escriu, mentre recorda.

Plora per tenir-te, plora perquè estàs.

Mil gràcies.



"...cuantas veces te ha hecho callar...cuanto tiempo crees que aguantarás..."

Yé yé...

7 de novembre de 2010

Cuéntame, como te ha ido...buscando el sol en la playa, explota explota mi corazón! Tengo el corazón contento el corazón contento lleno de alegría, yo quisiera que sepas (la la la la la), mil calles llevan hacia ti, y no se cuál he de seguir, coco uaua coco uaua coco coco uaa, la vida es una tombola tom tom tombola. Ayer se fue, cogio sus cosas y se puso a navegar, una camisa un pantalón vaquero, el pelo alborotado y las medias de color. Yé yé yé yé. Quince años tiene mi amor, le gusta tanto, bailar el rock, y vendras a pedirme y a rogarme, que sea tu chica yé yé. Mi novio es un zombi, es un merto viviente, quiero ser santa, quiero ser beata. Noelia noelia noelia noeeeeliaaa, libre, como el sol de la mañana yo soy libreeeee. Que tinguis sort, i que trobis el que t'ha faltat, en mi. Yo no quiero que me des tu amooor, ni una seria relación, y ahora estoy aquí sentado en un viejo cadillac segunda mano. Y cómo es él, en qué lugar se enamoró de ti. El amanecer me sorprenderá, dormido borracho en el cadillac. Háblame de ti, de tu ansiedad. Que se mueran los feos, que se mueran los feos, que no quede ninguno ninguno ninguno de feo, cuantas cosas barrería. Me duele la cara de ser tan guapo, yo no puedo soportar el olor del autobús. Entre la cirrosis y la sobredosis andas siempre muñeca, y vendrás a pedirme de rodillas, un poquito de amor, pero no te lo daré, porque no te quiero ver..!

Les nits al Raconet sempre són especials.

Sempre boges.

Sempre yé yé.

Promeses...

3 de novembre de 2010


Perquè de sobra sé el mal que fan les promeses que no es compleixen, l'única promesa que et vaig fer va ser no prometre't res. Mentre tu em prometies el món, la mar, els estels, la vida... Jo només vaig ser capaç de prometre que no et faria promeses.

T'enfadaves cada vegada que venies a rescatar-me i desobries que ja m'havia rescatat jo a soles. No suportaves parlar-me d'amor i que jo et contestara de realitat. Només volies promeses i més promeses dels meus llavis. Tenies un curiós concepte d'estimar, que potser caldria revisar.

Les promeses perden sentit quan es fan per qualsevol cosa. Prometre per prometre és parlar per parlar. I sobretot és tirar-te terra als ulls.

Jo no vaig trencar l'única promesa que et vaig fer.

Tu si.

Totes.


"...dónde están...la colección de promesas sin cumplir..."

Tren...

1 de novembre de 2010

De vegades creu que ha oblidat el que era viatjar en tren setmana sí setmana també. Fer la maleta, esperar a l'andana amb el nas gelat, les presses, la gent amuntonada, els avisos per megafonia, el metro per arribar a casa...Cinc anys de dos trens setmanals són molts viatges. I de vegades pensa que li hagués agradat guardar-se tots els bitllets. Té curiositat per saber quants en són.

Hui, per l'autovia Madrid-Murcia, viatjava de copilot mirant el paissatge. I sense voler-ho, s'ha trobat al seu costat la via del tren. Llarga, eterna, com sempre. Ha mirat l'interior del cotxe, i sens dubte ha agraït la intimitat i comoditat que aquell transport li dona. Vas a soles, o en companyia, escoltes Dire Straits al volum que t'abellix, no has d'anar carregada de l'estació al metro i del metro a casa...

Però el tren té un romanticisme que al cotxe es perd. La incertesa, esperar, sentir-se com Penélope, creuar-se amb la mateixa gent totes les setmanes i imaginar el seu destí, tenir conversacions sobre el temps amb vellets que passegen per les estacions, imaginar l'estació del tren en blanc i negre i el tren de vapor, buscar sentada a l'estació qui porta el pas de la cançó que escoltes al mp3...

Torna a mirar dins del cotxe. Sona Juliet. Pensa que compartir aquells moments amb tu és una cosa que no canviaria per res del món.

També pensa que el pròxim viatge segurament siga amb tu.

I possiblement siga en tren.


"...Juliet says...he promised me everything..."

Setanta-dos hores...

27 d'octubre de 2010

Setmana agobiant, i encara no ha acabat. Però entre feina, apunts, reunions (inicials encara), claustres, actes per passar i pràctiques que entregar, la maleta reposa ja damunt del llit. Demà la roba al costat, ben plegada i ordenada. Roba d'abric, diuen que farà fred. Unes altres botes, diuen que plourà. Els medicaments, la faringits encara dura. I les ganes de no fer res.

Camp, serra i una caseta apartada. Amb una xemeneia encesa per descansar i perdre el temps mirant-la, amagats davall d'una manta, això si.

Setanta-dos hores per oblidar-se dels quefers.

Per oblidar-se del món.



"...y en la recepción hay un nombre falso...nadie en el mundo sabe dónde estoy..."

Trenca-collons...

26 d'octubre de 2010

Deuria existir la professió de "trenca-collons", que seria, bàsicament una persona entrenada en pegar mega-patades als collons a les persones que s'ho mereixen. No serien patades mortals, només patades en els moments justos en que el teu cap ho pensa i el teu cos no reacciona. En eixos moments, un trenca-collons ixiria de la foscor per fer realitat els teus desitjos.

Perquè tots hem pensat alguna vegada en que aquesta seria la millor solució per a moltes tonteries que no ens cal aguantar.

Perquè, si de veritat estigués tant boja com dius que estic, fa molt temps que t'hagueres trobat una mega-patada amb efecte als collons. Una meua, i possiblement altra d'algun conegut meu.

Però des de fa molt temps, eh?

Allò que no em diries...

25 d'octubre de 2010

Tornant a la nostra adolescència, escoltàvem these days de Bon Jovi, com quan ens barallàvem amb les amistats per poder escoltar-lo en les vacances de pascua. Viatjàvem, com llavors, entre mantes i diumenges, entre parets que es van enfosquint a mesura que baixa el sol.

Menjàvem llepolies i apuràvem les últimes hores del cap de setmana per dir-nos quant ens estimàvem, com si dilluns aquesta estima es perdera. Caminàvem entre carrers antics, mentre arreglàvem el món i somiàvem que podiem fins i tot volar, aliens a totes les maldats del món.

Sense saber que més mal que tot el que ens envoltava, erem nosaltres mateixos.

Desconeixent per complet, que més mal que tot el que em deies, seria allò que no em diries.

Allò que no m'has dit.

Ni em diràs.


"...don't you know that all my heroes died?.."

Buitres...

24 d'octubre de 2010

Una característica particular de muchos buitres es su cabeza pelada, desprovista de plumaje. Esto se debe con seguridad a que una cabeza con plumas se mancharía con sangre y otros fluidos durante la alimentación y sería difícil de mantener limpia. El cuello es más largo y pelado cuanto mayor es el tamaño de las presas. Puesto que, salvo algunas excepciones, no matan ellos mismos a sus víctimas, carecen de garras poderosas; las que tienen son cortas y romas, más adaptadas para andar que para matar. Algunos poseen lenguas especializadas que les permiten alimentarse con rapidez de la carne blanda.

Confiança&Desconfiança...

23 d'octubre de 2010

En un curset d'expressió corporal hem fet la típica activitat de deixar-se caure d'esquenes, confiant en que un company ens aguante. I mentre el cos es tornava tens i incapaç d' abandonar-se a la gravetat, em preguntava per què la gent del meu voltant ho aconseguia i jo no. Vull abandonar-me, em deia. I quan deixava l'esquena caure, un pas enrrere com a reacció involuntària m'ho impedia.

Totalment impossible. I aleshores la impotència per la impossibilitat.

Tornant en el cotxe, i buscant sempre una cançó que expresse el que sent, he escoltat aquella tan famosa que diu"...siempre dispuesta a entregar...antes que sus armas, su vida...".

Quan he arribat a casa, i amb aquesta frase al cap, m'he gitat al llit panxa en amunt, esperant que les bigues em donaren la resposta, i he caigut en que la desconfiança ha sigut sempre la meua millor arma. Perquè sempre he sigut de posar-me la closca, abans que treure l'espasa (tot i que en ocasions pareix el contrari). Encara que de vegades desconfiem de qui no hem de desconfiar, i altres confiem en qui no hem de confiar. Això sempre passa.

Hui m'he sentit inútil davant aquella activitat aparentment innocent, que tots podien fer i jo no, tot i que era el que més desitjava. Després, satisfeta, perquè novament he pogut comprovar que tenim armes amagades que s'activen fins i tot quan una vol desctivar-les, i la meua segueix funcionant perfectament.

Ara, la satisfacció no és suficient. Demà ho tornaré a intentar.

Caminant....

21 d'octubre de 2010

A falta d'inspiració per escriure i ganes per estudiar, he decidit ixir a caminar un poc. M'he enfilat la palestina verda al coll (perquè la faringitis és de cavall), la caçadora vaquera, Sabina al mp3, i ale, a caminar.

Sempre camine cap a les afores del poble. Hui he decidit caminar per dins, que sempre hi ha més coses per veure i més gent amb la que et creues. Sovint imagine el destí de les persones amb les que em creue. Pense que totes porten un objectiu: la casa, la feina, ca la sogra, la carnisseria... Hui, quan m'he trobat girant cantons sense destí ni objectiu he pensat que potser eixos destins aliens que m'imagine no existeixen.

Bé, el cas és que quan es camina sense destí ni objectiu una es fixa més en el que passa al seu voltant, perquè no té pressa. No arriba tard. Xino xano m'he creuat amb este i aquell, hola, adeu, i totes eixes coses. I m'he creuat amb una velleta amb els cabells blancs enganxats en un "monyo" darrere, unes ulleres de vista super grans, un mocador al coll i un gaiato. A pasets lents, a poc a poc, amb el seu toc toc. M'ha fet un somriure com si tingués alguna complicitat amb mi. I com m'ha fet gràcia, li l'he tornat.

Deu minuts després, entre escaparates i tendes, m'he adonat que havia acabat pegant-li la volta a la mançana, i allà, a la mateixa vorera, amb el mateix pas i el mateix gaiato, m'he tornat a creuar a la mateixa velleta. I novament, un somriure de complicitat.

Durant dos segons he pensat "açò ja ho he viscut". M'he girat i he comprovat que la velleta girava el cantó i no es quedava parada. I quan he estat segura, he començat a caminar, ara si, amb un objectiu: tornar a pegar la volta a la mançana.

Amb el mateix pas i al mateix ritme, una tercera vegada, a l'altura d'una tenda de telefonia mòvil ens hem tornat a creuar. Ara el somriure quasi acompanyat d'una rialla.

No ens hem dit el nom, ni el motiu pel que les dos pegàvem voltes a la mançana. Jo he acabat pegant-les perquè ella les pegava. No sé si ella les pegava perquè jo també ho feia.

En qualsevol cas, he tornat a casa amb les mateixes ganes d'estudiar, amb una anècdota graciosa que escriure, i cavil.lant sobre com l'objectiu d'una persona pot afectar en l'objectiu d'un altra.

Jo hui havia sortit sense cap objectiu ni destí, i he acabat pegant-li voltes a un edifici, perquè altra persona ho feia.

Amelie...

17 d'octubre de 2010

Et va sobrar en mirar-me als ulls per saber que hi ha coses que no s'han de demanar. Es fan. Per això, vas engegar el dvd, vas treure la manta, i em vas posar Amelie, per cinquena o sisena vegada.

Tampoc em va fer falta donar-te les gràcies.

Les coses que necessite són, de vegades, tan simples, que resulta complicat endivinar-les.

Tu, com sempre, ho fas.

Qüestió de sort...

14 d'octubre de 2010

No hi ha que subestimar el poder de la sort. Ja ho deia Woody Allen a una de les seues pel.lícules. En el moment en que la pilota toca la red, es només qüestió de sort que aquesta caiga en terreny contrari, i guanyar. O al propi, i perdre.

Pot arribar a fer por el que acabe d'escriure, perquè quan només hi ha el cinquanta per cent de possibilitats de guanyar, sempre pensem que perdrem. I segurament. Però de vegades, quan pensem que la sort ens l'ha jugat, resulta que hem guanyat més del que hem perdut. El que passa és que encara no ho veiem.

Per això paga la pena brindar amb la sort, com qui brinda amb el dimoni. Que saps que un dia te la jugarà, però hi ha que tenir amics fins i tot a l'infern.


"...por eso sé que perderte... no era quedarse sin nada...

...la muerte es sólo la suerte...con una letra cambiada..."

Dilo Peter...

12 d'octubre de 2010

I allà, davall d'aquella manta i només amb la llum d'una llanterna, jugàvem a ser xiquets que no volen crèixer. Xiquets que viuen en cabanyes formades per dues cadires i un llençol, que mengen aliments imaginaris, que lluiten contra el vent amb espases de fusta i que lligen les imatges dels contes perquè encara no saben què volen dir aquell rastre de lletres a sota.

I allà, davall d'aquella manta i només amb la llum d'una llanterna, jugàvem a ser xiquets que no volen crèixer.


- Dilo Peter, dilo de corazón... - Creo en las hadas... - ¿Conoces el lugar que está el sueño y la vigilia? ¿Ese lugar donde aún recuerdas los sueños? Allí es donde siempre te querré, Peter Pan... Allí te esperaré...

Maldita ley del embudo...

9 d'octubre de 2010

"Treus el pitjor de mi", em deies una vesprada, perquè és més fàcil fer culpable a la resta dels nostres problemes, que mirar-nos a l'espill i veure el que hi ha. Quan el calentó te se'n va passar vas dir que no ho pensaves de veritat. Tenies eixa facilitat per anar d'extrem a extrem. És una de les conseqüències de la bipolaritat, que pots tirar la perdra, amagar la mà i estar perdonat, por la gracia de Dios. Evidentment, m'ho vas tornar a repetir en més ocasions.

Són les paraules més dolentes que m'han dit mai. Dolentes perquè de sobra saps que el pitjor de tú no sóc jo, sinó tú mateix. Dolentes, perquè darrere s'amagava una necessitat de superioritat. I és conegut que, perquè algú siga superior a un altre, ha d'haver qui estiga sotmés a la submissió. És la llei de l'oli i l'aigua. L'oli no va per damunt si no té l'aigua que vaja per davall. És una espècie de ying yang pervers.

Quan pensava que les havia oblidat, aquestes paraules, de sobte tornen a mi, en somnis. I desperte banyada en suor, novament.

No busques culpables externs, perquè no n'hi ha. Jo no sóc responsable dels teus entrebancs, només dels meus.

El meu cervell, de moment, encara guarda eixes paraules a l'hemisferi dret. Ja les borrarà algun dia, supose. A l'altre hemisferi, l'esquerre, guarde la meua part femenista que a dies i a estones s'aguditza i em recorda que haver-se rebel.lat abans que la sang arribara al riu ha sigut, possiblement, la batallla més victoriosa en la que ha lluitat mai.



"...maldita ley del embudo...no valgo menos que tú..."

9 d'octubre...

5 d'octubre de 2010

Davant la proximitat del 9 d'octubre, a totes les escoles s'estaran fent activitats per explicar als alumnes la història de Jaume I. I hui, que he hagut d'estar a l'aula de primer, he experimentat la dificultat d'explicar aquesta història tenint en compte que a l'aula hi havia dos alumnes àrabs.

Supose que fa uns anys era ben fàcil: Jaume I, el conqueridor, va arribar i es va posar a matar moros "a diestro y siniestro". Ara, amb els moviments migratoris que tanta gent està patint, les nostres escoles gaudeixen d'una diversitat que per una banda dona una riquesa cultural i per altra fa difícil explicar certes històries sense caure en un "vam expulsar Mohameeeed! jaja!", acompanyat per un dit que assenyala aquell xiquet que res té a veure amb aquesta història.

En definitiva, no estaria mal revisar quin vocabulari utilitzem per explicar aquestes coses, i de quina forma ho fem. Perquè que m'explique algú a mi quin dret té cap rei, polític, religiós, etc., a expulsar ningú de cap lloc, essent tots persones com som.

I si cap xiquet t'ho pregunta, no és fàcil explicar-li que el món és més injust i més dolent del que ell encara no pot imaginar...per molta festa que siga el 9 d'octubre.

Paciència...

1 d'octubre de 2010

De vegades la impaciència ens supera. Intente recordar l'àvia, que sempre deia: "...en paciència i una canya...". Però, com sempre, la paciència requereix temps. Quant temps? És la gran pregunta que tots hem fet alguna vegada. Perquè la teoria està sempre molt clara. Ara, la pràctica...

Sovint hem aplicat allò de "el temps posa a cadascú al seu lloc" per parlar de persones alienes a un mateix. Generalment per fer referència a algú que ens ha fet mal, esperant que eixe "lloc" fos pitjor que el teu.

Fins fa poc imaginava mil llocs en els que podries anar a parar (i cap bonic, no anem a mentir). Hui, però, ha succeït una cosa que m'ha fet canviar de perspectiva. Pensava que passarien anys en tenir aquesta sensació de tranquilitat. I encara que de vegades, els somnis encara apreten, el temps posa i disposa les coses al lloc al que han d'estar.

Mira al teu voltant, i veuràs que no és necessari que et mogues del teu lloc per saber que estàs on has d'estar.

I jo, sens dubte, també.


"...ese nadar en los charcos y en la tierra naufragar..."

Escrit...

27 de setembre de 2010

El dia que vaig parar davant aquell semàfor en vermell i vaig decidir no agafar la trucada entrant al mòbil, vaig saber que el principi de la fi estava a prop. Són reaccions que no voldries tenir, però que es converteixen en fonamentals per tal de sobreviure.

Trenta set trucades en 30 minuts són moltes trucades, i els pulmons no sempre aguanten tanta pressió. Però, maleïdes tecnologies, sempre queden els missatges de text. Hi ha qui diu que prefereix llegir els insults abans que escoltar-los, jo preferiria no tenir que haver escoltat ni llegit res.

Quan, ja al meu destí, vaig aparcar el cotxe, vaig tenir la temptació d'obrir la finestra i llençar el mòbil, desitjant que es fera a trossets. I hagués sigut el millor. Vaig obrir la safata d'entrada i allà estaven, els cinc missatges de tot el que volies que escoltara. Amb l'advantatge de que, llegir en lloc d'escoltar, no implica suportar el tò i la intensitat de la veu.

Vaig llegir tot el que tenia que llegir, amb la suficient tranquilitat com per no rebentar. I, com no hi ha millor resposta a la provocació que no contestar, vaig decidir apagar el mòvil i escriure ací. Escrit que tu interpretaries com un estar farta dels estudis, de la feina, de la vida en general...

El que no sabies era que, per aquell mes de maig, ja havia pres la decisió de que ningú passaria per damunt de mi ni de la meua salut.

I menys un home, pel simple fet de ser un home.

La quadra...

23 de setembre de 2010

Hui ha canviat d'escenari d'estudi. Ha aparcat la taula de l'habitació i ha baixat a estudiar a "la quadra", que ara és una habitació normal i corrent. Abans era on dormien, menjàven i feien les seues necessitats les mules de l'àvi.

Les màquines de cosir, el sofà, el planxador, la finestra, la taula rodona, els apunts, l'ordinador, i la música d'Yann Tiersen de fons. Són situacions que, per molt que ho intente evitar, la fan viatjar.

Quan ha alçat el cap, després de la saturació sobre mètodes d'investigació en educació, ha vist l'habitació plena de clics. A l'esquerra la casa, a la dreta la granja, l'illa del tresor, la goleta, l'ambulància, l'hospital, "el fuerte", l'helicòpter, el circ...Tota una escampà de joguets que ella i el seu germà anaven col.leccionant i quan arribava l'estiu muntaven tot un poblat. Tota una vida comunitària de clics grans, xicotets, homes, dones, xiquets, xiquetes, animals...

Apegada a la paret (per deixar espai als joguets) una cuna blanca, que ja es queda xicoteta per a ell. Al costat un catre de molls, amb llençols de cotó que l'àvia procura que sempre estiguen netets i fresquets, per a mi. La persiana baixada. I nosaltres fent migjorn.

S'obri la porta, i entra ella. Amb el seu plat amb una bresquilla pelada i a trossets. Ens desperta amb compte de no esglaiar-nos. Berenem. I a jugar. "Comencem de dia o de nit?" Era la frase amb la que sempre començàvem, perquè era molt important saber si els clics havien de començar de peu o gitats!

Torna al present. No pot evitar la tentació de visitar els seus joguets. Tants anys oblidats, però acuradament guardats. Perquè l'àvia deia que els guardàrem, per si venia una guerra i no teníem diners per comprar joguets als nostres fills. Puja el primer tram d'escales, i després el segon. S'enfila al terrat. I en aquella xicoteta habitació sense llum ni rajoles al piso, reposen els seus joguets, plens de pols, però sencers. Els clics, els pin y pons, les barriguites, els nenucos, els micromachines...

I ja de tornada a l'estudi, mira les màquines de cosir, l'ordinador, el sofà...I pensa quants canvis més patirà aquella habitació. Quantes històries més es viuran allà a través dels anys.

Les mules, els clics, l'estudi... i les que quedaran.

Formateig...

21 de setembre de 2010

Deuria existir la possibilitat de formatejar el cervell. O certes cavitats. Aplicar allò de la memòria selectiva però a la màxima potència.

L'altre dia, davant un nou formateig de l'ordinador, vaig fer selecció del que hi havia que guardar i certes coses que podien i devien ser borrades definitivament, entre les quals (i la gran majoria) eren fotos. Mira que sempre m'ha costat desfer-me de fotos d'altres èpoques... Però supose que sempre hi ha una primera vegada per a tot. I no té sentit guardar coses a l'ordinador que, si pogueres, borraries del cervell.

Són eixes coses que, ni tan sols han merescut la pena enviar a la paperera de reciclatge (i tenir l'opció d'arrepentir-te i restaurar), sinó que més bé les has deixat en l'ordinador, per a que el formateig fera la seua feina.

Podria ser així de fàcil. Gitar-te i alçar-te sense recordar certes coses. Perquè si no ho recordes no ha existit, i si no ha existit no has patit.

Al final, i davant la impossibilitat de que això passe (al menys en un futur immediat), penses que tal volta si això fora possible, tard o d'hora cauries en els mateixos errors que has caigut sempre. Allò que es diu: bollet, lliçó, no es podria concebre.

I si ho pense bé... prefereix recordar-te. Tenir encara alguna cavitat del cervell activada amb la teua cara.

Per saber quan arrancar a correr si et veig vindre de front.


"...no te olvides que soy testigo casual...de tu soledad..."

Molt diferent...

20 de setembre de 2010

Abans era només una cosa. Un estar pendent, un morir per qui no moria per tu, sino que et matava a poc a poc, desprenent-te de tot allò que et formava, que et definia, que estimaves i t'estimava.

Ara treballes, estudies, vas a tots els concerts, com a intèrpret o com a espectadora. I el telèfon va a mil. Ara un sopar, després una cervessa. Demà una xarraeta. Hui Castalla, demà Onil, passat Alacant, el cap de setmana que ve Sant Joan, i després Onil altra vegada. D'ací un mes València...

I no et sents culpable per ser qui ets. Vas a la feina i dediques les vesprades a estudiar per poder aconseguir els teus propòsits. Per suposat hi ha temps per tot. Els dies tenen 24 hores, no 12. I tu estàs ahí, entre totes les seues coses, entre tots els quefers que l'envolten. I estic segura de que si no fos per tots els maldecaps que porta per davant no l'estimaries tant com l'estimes.

De vegades ens confonem, i creiem que es normal que la persona que t'estima tinga dret a decidir que has de ser, i com has de ser. I és tot el contrari. Tu decideixes que ets i com ets

Ella està plena de defectes.

I tu no l'estimes malgrat aquests defectes.

Sinó precisament per eixos defectes.

Que és molt diferent.



"...improvisemos un guión definitivo...que no tengamos más remedio que olvidar..."

Rock&Roll star...

17 de setembre de 2010

I botar en el llit com quan era xicoteta, amb la bola de discoteca rodant, loquillo de fons i un micròfon imaginari a la mà. Perquè quan es té la certesa d'haver sobreviscut a una guerra sense saber com, el dia a dia acaba sent un videoclip.

Després, una cervessa a la salut dels defectes que acaben sen virtuts, dels mecanismes de defensa que tenim i no sabem, dels psiquiatres en miniatura i de la raó, que acaba sent dirèctament proporcional al temps transcorregut.


"...voy a ser una rock&roll star..."

I en aquella carretera...

14 de setembre de 2010

En aquella carretera comarcal, escoltàvem la ràdio amb el volum suficient com per no parlar i poder escoltar-nos. Tu miraves la carretera. Jo el paissatge. I com sempre, una cançó que fa un plec als budells. No et va fer falta mirar-me per endivinar que és el que aquella cançó requeria. I per això, vas frenar en sec a la cuneta, vas posar els intermitents, vas parar el motor, el parabrises...i vam deixar caure la plutja mentre cridàvem a tot el que els pulmons donaven aquell estribillo que va marcar un abans i un després.


"...quiero escuchar hoy tu voz...pendiente de tus palabras..."

Mentes perversas...

13 de septiembre de 2010

Hay días que me levanto y la parte perversa de mi mente se activa. Me convierto en un villano, de los villanos que salen en los cómics de superhéroes. Como el duende verde, los malos que dan criptonita a supermán o el jóker.

Los villanos tenemos media sonrisa solamente, una sonrisa que en realidad es una mueca, porque sonreír es de ser felices, y los villanos somos infelices por naturaleza. Solemos envidiar a los superhéroes, por su fuerza, poderes, sus chicas guapas o su bondad. Y por eso vivimos medio amargados pensando en lo que queremos ser y no podemos. Cuando reímos fuerte, nuestra risa suena a estar planificando algún malvado plan. JA JA JA JA!

Solemos jugar sucio, buscando amigos que tienen buenas influencias, como la mano derecha del presidente. No porque nos interese su amistad, sino porque algún dia se la jugaremos y ocuparemos su lugar. Por supuesto para cotarle la cabeza al que está al mando. Porque ser el primero y estar por encima de los demás es siempre nuestro objetivo. Necesitamos ascender, a costa de todo y de todos. Por eso no nos importa matar o torturar. Con mi rayo láser, con mi espada, mi pistola de rayos X o con mi gran capacidad de hablar sin decir nada. Todo vale.

Se suele decir que al final, por muy buenos villanos que seamos, siempre perdemos. Que nos quedamos solos, vivimos solos y morimos solos. Pero yo, todavía no he perdido, ni perderé, porque por ahora mis planes van viento en popa. Elimino a todo aquel que descubre mi parte villana, mi mente perversa.

Simplemente los quito de mi camino.

Només un vers...

10 de setembre de 2010

Les 9,20 del matí. Un corredor, unes escales, un pati, altre corredor i una classe on no et cap el cul en les cadires en miniatura. Una maneta de quatre anys agafa la meua de vint-i-sis. Ara faig passes més curtes i el temps entre un pas i l'altre és més dilatat. De damí a la meua classe, la timidesa va a poc a poc perdent-se. Sempre ajuda parlar de les "sabatilles corredores", la camiseta de spiderman tan xula que portes o de qui t'ha fet hui la cresta eixa tan moderna que portes al cap.

Ja a la porta de la classe, aquells ullets observen la decoració que ben acuradament he preparat aquests primers dies. I es veu que la memòria ja l'ha ajudat, i mirant-me de baix a dalt m'ha dit:

"...es que tu eres mi maestra de hablar..?"

Un primer dia amb els meus psiquiatres de quatre i cinc anys i ja note per dins meu com els ciments van fraguant. Perquè el vendaval ha sigut gran, i cimentar porta temps.

Després puge al cotxe, i al engegar-lo, comença a sonar a la ràdio una cançó coneguda. "...he muerto y he resucitado...". Són eixos xicotets detalls els que fan d'un bon dia un dia perfecte. Eixes casualitats que uneixen sentiments i cançons.

Només un vers... que expresa tot el que sents i no saps com dir.

Ara si...

8 de setembre de 2010

La rutina, el despertador a les set del matí, el cotxe, preparar la classe, material, fotocòpies, revisar informes, preparar els nous, avaluacions inicials, noves cares, noves instal.lacions, sortir a esmorzar, tornar a la feina, inventari de material, maleta plena amunt i avall, la música a l'orella entre l'escola i l'institut, els apunts de la universitat als seus arxivadors nous, l'agenda, els calendaris impresos i penjats al tauló, organització d'entreges i pràctiques, apuntar els ponts al calendari, i els exàmens, els assajos de la banda, el cobertor finet al llit, la bàscula...i per fi, dos quilos guanyats.

Ara si, es mira a l'espill i ja es reconeix.

L'escopeta...

7 de setembre de 2010

El meu avi tenia una escopeta. Caçava perdius i conills, que després estaven boníssims en els gaspatxos que feia l'àvia. El dia que va morir vam haver de decidir si tornar l'escopeta o si foradar-la (perquè no es poden tenir armes a casa sense llicència, a no ser que estiguen foradades). Com l'escopeta era de molta estima per a ell la vam foradar i la vam guardar al terrat, entre la bicicleta amb les cintes de quan era menuda i el garbell que utilitzàvem per fer conserva de tomata.

Hui he pujat al terrat per respirar aquella olor tan peculiar que fa, una olor a camp, humitat, ametles, pols i infància, tot mesclat. Observant tots els trastos que allà guardem, l'he vist, i m'ha vist, l'escopeta. M'he acostat, i allà al seu costaet he trobat una bosseta de cuir, on l'avi guardava els cartutxos. I com a curiositat no em guanya ningú, l'he obert.

N'hi havia només un, amb un nom. Nom que l'avi marcaria amb alguna clau o ferramenta. Primer he pensat que seria algú a qui l'avi no estimaria massa... (és evident). Després, però, m'he acostat més a prop a la llum de la finestra i he llegit bé aquelles set lletres que conformen aquell nom.

He deixat caure el cartutx, he tancat la porta, he baixat les escales depressa i he pensat que potser l'avi era més vident del que ens pensàvem.




"...me quedan balas en la cartuchera...pero te guardo siempre la primera..."

Teràpia...

5 de setembre de 2010

Ja és un fet. L'estiu ha acabat, perquè encara que el calendari pose fí a les vacances el 31 d'agost, el nostre cos no es fa a la idea fins el 4 de setembre, en l'últim acomiadament dels capitans de les festes.

Ara sí (i per fí, tot hi ha que dir-ho), comencem de nou. Els pares i companys solen dir de la mestra d'audició i llenguate, o logopeda, que som terapeutes del llenguatge. Que fem teràpia per què un alumne aprenga a dir la erra, organitze el llenguatge d'una forma correcta, o sàpiga utilitzar el llenguatge en situacions socials adequadament.

El que els pares i companys no saben és que, en el meu cas, són els xiquets els que fan teràpia amb mi, sobretot els més menuts. Perquè el món a la vista d'un xiquet de tres anys és un món reduït. Un món en el que, allò que no es veu, no està o no es pot tocar, no existeix. Una simplicitat davant la vida que fa que una estime el dia a dia, en companyia d'aquelles personetes que tenen preocupacions que ja voldríem molts de nosaltres tenir.

La teràpia que jo faig amb els nens és la meua feina. Quan aquesta teràpia es ve a donar en ambdós sentits, és quan es diu que allò que es té és vocació.

Perquè els mestres eduquem els nostres alumnes.

Però els nostres alumnes també ens eduquen a nosaltres.

El 9 de setembre comença le meua teràpia

Salut!

31 d'agost de 2010



Acaba l'estiu. Amb l'1 de setembre arriba el nou curs, aquest any en altre poble. I, tot i que he de confessar que no trobaré a faltar treballar ací (de moment), he de dir que acabe aquesta etapa estiuenca ben sorpresa d'un forma realment grata.

Sempre he pensat que la meua relació amb Castalla era una relació d'amor-odi, un ni contigo ni sin ti que no es podria resoldre mai. He tingunt desde fa molt temps, la sensació de que, ni jo he tractat bé al poble, ni el poble m'ha tractat bé a mi. I paral.lelament a aquesta sensació, sempre he dit que en tot moment de reflexió (o etapa difícil) es produeix un filtre que s'emporta per davant, inevitablement, a més d'una persona que no pot o no vol estar a l'altura de les circumstàncies.

Aquests dos mesos, com he dit, m'he sorprés. Perquè, encara que hi ha persones que s'han perdut pel camí, hi ha altres que han sorgit (de davall les perdres), per recolzar-me d'una forma que mai hagués esperat. Persones que passen per ací, lligen i se'n van, però brinden amb tu amb dos i tres cervesses, en el Raconet, es posen un tutú en les festes de la vaca, et criden a les quatre del matí per despertar-te i dir-te que t'estimen o et treuen de casa quan ni la teua sombra vol ixir. Persones que no sabies que estaven, fins que han estat, i t'han acabat fent plorar de tant riure.

A 31 d'agost, i ja amb un peu dins i un altre fora de Castalla (com sempre), me'n vaig tranquila, perquè he descobert que potser estime més el meu poble del que m'imaginava, i que el meu poble m'estima més del que pensava, sobretot en els moments realment difícils.

A totes aquelles personetes que tinc, a Castalla, i repartides per tot arreu (Onil, Alacant, Sant Joan, Alcoi, Benidorm, Xàbia, València, Ontinyent, Utiel, Castelló, Vilafranca, Cuenca i Barcelona), aquesta nit, la nit de l'olleta, un ron a la vostra salut.

Per pegar-li la volta a la tortilla i aconseguir que aquest estiu siga inoblidable, però per les coses bones, i no per les dolentes.

Salut!

"...Si diez años después te vuelvo a encontrar en algún lugar...no te olvides que soy distinto de aquel...pero casi igual..."

Memoria de jóvenes airados...

27 d'agost de 2010



"Nosotros, que somos los de entonces, los que no tenemos dónde, los que siempre hablamos solos.
Nosotros, que no formamos parte, decidimos seguir al margen, viviendo en el alambre.
Memoria de jóvenes airados, vive al norte del futuro y al sur de la esperanza.
Cautivos, en reinos conquistados, donde habitan los silencios, donde ya no queda nada.
Memoria de jóvenes airados...
Nosotros, que estamos siempre alerta, marcamos la diferencia, sin haceros reverencias.
Vivimos, caminamos sin aliados, amamos como soñamos, soñamos siempre armados.
Memoria de jóvenes airados, vive al norte del futuro y al sur de la esperanza.
Cautivos, en reinos conquistados, donde habitan los silencios, donde ya no queda nada.
Memoria de jóvenes airados...."


Gran Loquillo...Tremenda esta cançó.

Olives...

26 d'agost de 2010

De vegades m'agrada imaginar que sóc una oliva amb prinyol, però mesclada entre les olives sense prinyol i farcides d'anxova. En un pot de vidre ben gran. Què fàcil és menjar olives farcidetes, sense prinyol! Fiques la mà, n'agafes una i quasi sense mastegar...cap a dins! Després una altra, i una altra, i una altra... Peeeerò...sempre arriba el moment en que les teues mans agafen eixa oliveta aparentment farcideta, però amb un prinyol ben gran. Amb confiança la col.loques entre els queixals, apretes fort, i nyas! T'has partit una dent.

Qui t'anava a dir a tu, acostumat a tenir les olivetes ben mastegadetes, que un dia trobaries prinyol.

Qui t'anava a dir a tu que amb mi tocaries os.

Frase...

25 d'agost de 2010

"No se puede abordar la cuestión del alma femenina moldeando a la mujer de manera que se adapte a una forma más aceptable según la definición de la cultura que la ignora, y tampoco se puede doblegar a una mujer con el fin de que adopte una configuración intelectualmente aceptable para aquellos que afirman ser los portadores exclusivos del conocimiento."

Clarisa Pinkola Estés.


Llegint literatura feminista... Perquè quan a una li toquen els ovaris, aquests es rebel.len!

Viure esperant...

23 d'agost de 2010

I com la vergonya cria ronya (ja ho deia l'àvia), es pren el seu temps. Sense por, sense vergonya a que ningú la mire per un foradet. Perquè en realitat, si algú l'observara només voria el que sempre s'ha vist, ni més ni menys que la resta.

Ella sap que caminar a poc a poc no significa caminar més lentament que la resta, sinó amb més precaució. Un peu darrere l'altre, i mentre observa com l'adelanten, torna a somiar que viatja amb Lluís, el seu elefant particular. Alça els braços i nota el vent, mira el cel, posa forma als núvols, caça marietes que fica a un pot per després deixar-les anar, i compra fruits secs per a la seua curiosa mascota.

Parlar amb animals domèstics poc corrents i jugar al chin-chon amb fantasmes que habiten dins i fora d'ella no és més perillós que tenir una vida real amb les persones que l'envolten. Perquè l'àvia també deia allò de hi ha que tenir més por als vius que als morts.

I quan, de vegades, un xicotet abisme parteix la seua ànima en dos, diferenciant entre el que el temps ha de disposar i la drecera que ella agafaria per evitar esperar, posa els peus descalçats a terra, i camina amunt i avall per tota la casa. Des del pati al terrat.

Perquè la frescor del piso li recorda que està viva, i estar viva no significa altra cosa que viure esperant.

Lo que Ana ve...

22 d'agost de 2010

Anit vaig rebre una notícia bona i roïna. No dos notícies, sinó una que és les dues coses. Ja ho deia Einstein, que tot és relatiu, en funció de com es mire.

Fa temps utilitzava metàfores per intentar deixar fluir moltes coses sense que massa gent sabera de què parlava. Ara, des de fa uns posts enrrere (bastants), em costa emmascarar el que vull dir. Potser de forma inconscient tampoc ho vull amagar.

Però bé, tornant al tema, com he dit abans, anit vaig rebre una notícia que, per una part em va obrir els pulmons i em va donar l'oxígen que em faltava des de fa uns mesos. Però només deu segons després m'he adonat de que, el fet que jo puga respirar significa que altra persona comença a ofegar-se.

La meua dignitat com a dona m'impedix conciliar la son, de pensar que jo acabe, i altra persona comença el malson.

Somie en que les persones puguen canviar. Somie de veritat, en que les coses siguen diferents i que ningú tinga que ofegar-se. Desitge amb totes les meues forces no tenir que escoltar mai el timbre i veure darrere la porta eixa persona ofegada i afonada, com algú em va trobar a mi. Tanque els ulls ben fort i ho desitge, perquè pense que, com més fort els aprete més energia pose perquè això succeïsca.

Que les persones puguen canviar, que ningú s'ofegue.

Crec que és el que demanaré als reis mags els pròxims nadals.




"...abrir las alas y volar...dejarlo todo sin hacer...y largarse pronto con lo puesto...

...quién quiere ver lo que Ana ve...una noche otra también...

... la vida es bella pero quién...

...quiere ver lo que Ana ve..."

Barcelona...

20 d'agost de 2010

Entre la multitud, la rambla, el mercat de la boqueria i les parades de colorins, les vistes des de la Sagrada Família, les bogeries de Gaudí i el Parc Güell, la casa Batlló, la Pedrera... El barri de Gràcia i la decoració dels seus carrers, vestits de festa, les geladeries artesanes, els bars de tapes als que s'ha de fer cua, però paga la pena fer-la, edificis gegants, Colon, caramels artesans, tendetes de roba que res tenen a veure amb el Corte Inglés, el bus, el metro, la plaça Catalunya, caminar a base de bé, mal de peus, mal de genolls, aigua a preu d'or, bicicletes de lloguer per tot arreu i respirar diversitat per tots els racons...Justificació completa

Vergonya...

16 d'agost de 2010

Hi ha vegades que ens falta vergonya, sobretot per acceptar els nostres errors. Per això, camines fent cercles, amb el cap ben alt, creient que intimides a moltes persones. Però quan arribes al centre neuràlgic d'aquest cercle no goses mirar-me als ulls, i baixes el cap, mirant-te les sabatilles brutes de tant caminar sense cap direcció ni sentit. Jo no necessite l'aprovació de ningú, com tu penses. A mi em sobra en veure com baixes el cap davant la meua presència, perquè encara que no tingues ni una xicoteta presència de vergonya, diu molt de tu i de la magnitud dels teus actes, el fet que no pugues aguantar-me la mirada ni un segon.

Perquè de sobra saps que no ho mereixes.



"...González era un ángel...menos dos alas...González era un santo, por lo civil...

verde...por la vergüenza que no tenía..."

Gran concert...

15 d'agost de 2010

Mai sé que escriure després d'un concert. Vull escriure, i no sé com ni qué escriure. Supose que em resulta difícil plasmar ací les sensacions que s'experimenten en un concert, sobretot si és de Sabina. No sé si destacar la meua sorpresa i admiració, perquè moltes de les cançons que va cantar van ser cançons no massa conegudes per a qui només ha escoltat "y nos dieron las diez" o "y sin embargo te quiero", perquè les millors cançons de Sabina són les menys conegudes.

També, i amb certa tristesa, vaig notar un cansanci (és que ja són molts anys de mala vida), que es va notar en que també moltes cançons van ser de les "lentes", amb certes excepcions, que no poden faltar en cap concert de Sabina, com "la del pirata cojo" i "pacto entre caballeros". Cansanci que, potser vaig notar també en el gran Pancho Varona, que ha escrit conjuntament moltes de les lletres de les cançons de Sabina.

Però si he de destacar una cançó i una dedicatòria, destaque "Por el bulevar de los sueños rotos", que va escriure en el seu temps a la gran Chavela Vargas, i a qui va fer una preciosa dedicatòria. És l'única vegada que una cançó en dirècte de Sabina em fa saltar unes llagrimetes d'emoció.

I espere que no siga l'última.




"...se escapó de una cárcel de amor, de un delirio de alcohol, de mil noches en vela...se dejó el corazón en Madrid...

quién supiera reír...


como llora Chavela..."

Hui no hi ha vaca...

14 d'agost de 2010

Entre beure, menjar, ballar, gitar-se a les sis del matí, alçar-se a l'hora de dinar, les visites a casa, els soparets al pati, les cervesetes al raconet, la vaca des de la barra i els tutús dels anys vuitanta...

Amb el tocadiscos posat, la roba preparada damunt del llit, i la banda de música de fons del dinar de xiques que ja baixen demanant aigua als balcons, mira el corxo de la paret, lleva la xinxeta d'aquella funda que porta guardant des del mes d'abril, s'asoma al balcó i mira el temps, pareix que no plourà (de moment), i creua els dits per a que no s'ennuvole massa. Treu l'entrada amb delicadesa i torna a llegir: Joaquín Sabina. 14 de agosto de 2010. Plaza de toros de Alicante.

Mira el rellotge, les 18,00, i ja té el cuquet a l'estómac, com les altres dues vegades. Ordena l'habitació (per tercera vegada), canvia el vinilo de Nos sobran los motivos, per el de Yo mi me conmigo, i va preguntant-se quines cançons cantarà.

Entre beure, menjar ballar, gitar-se a les sis del matí, alçar-se a l'hora de dinar, les visites a casa, els soparets al pati, les cervessetes al raconet, la vaca des de la barra i els tutús dels anys vuitanta... Hui fem parèntesi. Hui no hi ha vaca.

Hui Sabina.


"...vivo...en el número siete...calle melancolía..."

Vesprades...

12 d'agost de 2010


Una terrassa en un raconet, una cervessa, un plat de quicos, acudits, cotilleos varios, gossos, la vesprada que va caent, altra cervessa, una tapeta, gent nova que s'apunta, veïns en la taula del costat, plans per a vaca, un tercer tercio d'alhambra, ara un plat de papes, rises, posar-nos al dia, ara ix el cambrer i ens conta una anècdota, ara se n'entra i ens treu un altre plat de quicos, arriba la nit, i altra cervessa, i més xarraeta, i la risa fluixa que va ixint sense voler...

Arribar a casa amb mil coses al cap. Tantes, que no hi ha espai per a més.

Ja era hora.



"...en el calor de la noche...a plena luz del día...siempre dispuesto para alegrarte el día..."

Feo fuerte y formal...

9 d'agost de 2010



Sempre hi ha una cançó que marca l'estiu. I no sol ser cap d'aquestes comercials que ja s'encarreguen les discogràfiques de treure a principis de juny, per taladrar-nos durant dos mesos.

Aquest estiu, pels encontres variats amb els amics, perquè ens fa ballar en el 90% de les festes, i sobretot pel seu missatge, que he trobat aquest estiu en moltes de les meues amistats d'una forma sincera i incondicional, la cançó de l'estiu és, sens dubte: feo fuerte y forma, de loquillo.



"...no vine aquí para hacer amigos, per sabes que siempre puedes contar conmigo..."

Problemes...

8 d'agost de 2010

Sóc una persona que té taaaaaaaaaaaaans problemes. Mare, no se si ho podré suportar, eh? Uf...Problemes, problemes, problemes...Menos mal que sempre hi ha qui es preocupa per tu i t'ajuda eh? Que si no, no podria!!

De fet, com he vist que estàs taaaaaaaaaan interesat en els meus super problemons, perquè escolta, que problemàtica sóc, xé!, doncs he pensat que anem a crear un consell de savis, per donar solució a toooooots els problemes que tinc. És que...Qué problemàtica sóc, xé xé! Per suposat, tu seràs el coordinador principal.

He tingut la brillant idea (perquè, a pesar de tindre taaaaaaaans problemes, tinc idees bones) de comprar un moble d'estos d'oficina per arxivar-los tots. Podriem comprar carpetes! Sí, comprarem carpetes. I organitzarem els meus problemes, (que en són molts eh?) en les següents categories: amorosos, sexuals, laborals, estudiantils, amiguils, alcohòlics, familiars, etc, etc, etc, perquè segur que encara n'hi ha més de categories! Perquè són taaaaaaans problemes que uf...no sóc capaç de recordar-los tots! Bé, per on anava, ah si, les categories! Dins de cada categoria he pensat que podriem ordenar-los cronològicament! Qué gran idea xé! I dins de cada cronologia utilitzarem post-its per donar preferència als problemes més problemàtics abans. Hi ha que establir prioritats, collons!!

Mare, però per fer un consell de savis que ajude a donar ixida als meus problemes infinits i super seriosos, necessitem més gent! A vore, pensem. Crec que el poble està super interessat en proposar solució a tots els meus problemons. Gran idea! Mira, el dia 1 de setembre, quan estiguen tots allí a la plaça esperant que comence la moguda, li direm a l'alcalde que faça un bando. Per suposat haurà de començar amb allò de: "Se hace saber...", on explicarem la nostra proposta i demanarem voluntaris.

Ja ho estic veient...ixiran milers de voluntaris, milers i milers de castelluts i castelludes que es barallaran per formar part d'aquest super consell de savis, i aleshores ja podrem montar allí a l'ajuntament una super oficina amb una placa metàlica a la porta on pose: "Aquí se solucionan problemas".

Quina emoció! Mare, si no tingués algú que es preocupara taaaaaaaaan desinteresadament, d'una forma taaaaaaaan incondicional, poc ofenisva, poc "inseta", i amb taaaaaaaaanta devoció per mi... No sé que seria de mi! El que jo dic... Perdudeta, estaria perdudeta!



(Disculpeu les faltes d'ortografia)

Vacances...

6 d'agost de 2010

Quan era xicoteta i viviem al pis, arribava l'estiu i me n'anava de vacances a casa de l'àvia (que ara és ma casa). Perquè les meues amigues anaven de vacances a algun lloc i jo no volia ser menys, i perquè l'àvia feia els millors polos de llet en canella i llimó que he tastat mai.

Quan va començar a necessitar l'oxígen, no podia dormir gitada. Es treia la maquineta de respirar i el seu silló a l'entrada i dormia allí sentada, perquè a l'entrada hi ha una frescoreta especial que li obria els pulmons. Jo treia el matalàs del meu llit, el tirava a terra, i allà dormíem les dos, l'una al costat de l'altra.

Esta nit m'he despertat amb la boca seca, he baixat a beure aigua, i abans de trepitjar els dos últims escalons que baixen a l'entrada, ens he vist allà, dormint. Ella al seu sofà, jo al meu matalàs. Amb la porta tancada i la cadena passada (com no).

Pujant les escales, i amb la secor de boca aliviada, he pensat que potser aquells estius de vacances compartides entre l'àvia i jo em van unir a ella més del que em pensava.

I que oblidarà...

2 d'agost de 2010

I com escriure resulta més fàcil que parlar, escriu. A mà, a ordinador, en post-its, en les finestres dels cotxes bruts o en l'espill del bany empanyat. A les nou del matí, les set de la vesprada o les quatre de la matinada. Quan ho necessita, li abellix o es desperta. Allò que pensa, fa, sent, espera, odia, estima o recorda. Per a ella o per a la resta. De forma objectiva o subjectiva.

I resulta curiós, el fet que sempre recordarà aquest estiu com l'estiu en el que més ha escrit, sobre totes les coses que vol oblidar.

I que oblidarà.



"...Por el bulevar de los sueños rotos...pasan de largo los terremotos..."

El rastre...

31 de juliol de 2010

Un dia vaig ixir de casa i, per por a perdre'm, vaig anar deixant molletes de pà pel camí. Una, altra, altra... I a poc a poc, i sense adonar-me'n, vaig crear un laberint en el que em vaig perdre jo mateixa.

Com que seguir un rastre no és massa difícil, em vas trobar. El que passa és que potser no volia ser trobada. Perquè estar perduda, de vegades, és la millor opció, quan una no vol ser rescatada. Per això, vaig decidir tornar sobre les meues passes i anar retirant totes les molletes.

Ara vas olorant, com una formigueta, buscant una molleta de pà que t'indique el rastre. De vegades tens sort i en trobes una, però fins ara, totes les que has trobat et porten a un carreró sense sortida. No es bò posar en dubte la capacitat per desaparèixer d'algú que aconseguia perdre's en Tabarca.

Algun dia em trobaràs, és només qüestió de temps. I quan ho faces potser descobreixes que fa temps que em vaig tallar les trenes.

Perquè els millors contes són aquells en els que una es rescata a una mateixa.





"...que sepas que el final no empieza hoy..."

Gotes...

29 de juliol de 2010

La persiana deixa passar només un xicotet fil de llum, i la frescoreta de les set del matí. Sap que d'ací uns anys, el que més trobarà a faltar de sa casa seran les persianes, i el terrat, al que últimament no puja massa. Però no trobarà a faltar el soroll que fan els cotxes quan trepitjen la tapa de la claveguera que hi ha just davall del seu balcó, ni tampoc la banda de música a les 8 del matí els dies 2, 3 i 4 de setembre.

Pensa en eixos xicotets detalls, i en els anys que han fet falta per definir-los, estimar-los o odiar-los. Com trepitjar el piso del bany mullat amb els peus descalçats, o com seguir el camí que fan les gotes d'aigua quan cauen per la teua esquena. Es pot anar de tot a res en un segon, perquè res no és per sempre.

De moment, i a falta d'una inspiració que l'ajude, com sempre, a definir el que té davant, perd el temps contant i seguint les gotes d'aigua que es deixen caure per la teua esquena, esquivant les pigues que ha intentat contar, però ha perdut el compte.

S'ha acabat callar...

28 de juliol de 2010

Jo no subestimaria la força de les frases fetes de l'àvia, perquè tot el que va, torna, i allò que sembres, recolliràs.

Algun dia deixaré d'escriure ací, i puc arribar a pensar que no serà massa tard. De moment, i encara que açò s'haja convertit en algo massa personal, he decidit no amagar el que no s'ha d'amagar. Perquè ara que sé el que sé, i evidentment no ho he sabut per tu, trobe que no és just que qui alça la mà a una dona puga passar inadvertit entre la vida de la gent.

Per començar, sóc jo qui dona l'esquena a tot aquell que es pense que humillar a una dona el farà més home.

Qui maltracta, física o psicològicament, acaba sent maltractat per la societat, tard o d'hora.

I s'ha acabat callar.

L'Aplec dels Ports...

26 de juliol de 2010

Aquest any s'ha celebrat l'Aplec dels Ports a Vilafranca, i aprofitant el parentesco polític, allà que hem anat, a que no ens conten el que allà es viu. I la veritat és que m'he sorprés. Una concentració de festa, concerts, tallers, correfocs, conferències, màgia, teatre per als més menuts, etc., on tot el poble col.labora sense demanar res a canvi (i sense cobrar, per suposat). Uns a la barra, altres als bocates, altres en la tenda de camisetes, altres posant cadires per als espectacles... Un bolcar-se en la festa d'una manera tan incondicional que es fa difícil imaginar quelcom semblant per ací per la contornà.