Punt fixe...

24 de gener de 2010

Quan era xicoteta m'agradava pegar voltes sobre mí mateixa i acabar marejada. Un dia, una amiga em va dir que el secret per no marejar-se era mirar un punt fixe. Hui, sense voler, em veig buscant i trobant aquest punt fixe, per no caure de cul. La sort és que el tinc, encara que de vegades he preferit mirar a altre lloc i perdre el rumb. Però sempre ha estat ahí, quiet, impassible, esperant que un dia el veiés. Però de vegades no estem acostumats a veure de prop, i passem anys buscant el nostre punt fixe més lluny del que hem de buscar.




"...eres como el queso en mis macarrones..."

1 comentario:

german dijo...

hi ha qui identifica això que fem de xiquets de pegar voltes com la primera expressió manifesta -i potser inconscient- d'evadir-nos de la realitat. Mirar un punt fixe mentre un pega voltes és com quan algú que ha begut massa intenta concentrar-se en una idea a fi de que tot deixe de moure's. Jo crec que necessitem els punts fixes i les referències, però no sobra que algunes vegades ens deixem anar regolant l'entenimen! Molt xula l'entrada!! :)

pd. he d'entrar més sovint al teu blog, que se m'acumulen les entrades!! ;)