La gota d'aigua...

28 de febrer de 2010



De xicoteta plenava la banyera. Em ficava amb els clics i em passava hores amb la pell arrugada, jugant a pirates que naufragaven en illes amb forma d'esponja i es tiraven a la mar des d'una aixeta que feia de trampolí.

Hui sóc massa major per això, (i també estic més concienciada amb el tema de la sequia i l'estalviament d'aigua), però de vegades, després de plenar la pila de llavar la roba, lleve el tapó i encara em quede fins el moment en que l'aigua pega l'última volta i s'enfila claveguera avall.

I pense que potser massa sovint em sent com eixa última gota d'aigua, que espera a l'últim moment, qui sap si amb la xicoteta esperança d'ensopegar amb una moteta de pols, una perdreta, o quelcom que evite caure en picat.

Pobra ilusa, la gota d'aigua, que precisament per esperar al final, potser allarga el patiment de veure's caure sense possibilitat alguna d'escalar cap amunt pel conducte de l'aigua.

Simplement... cau... s'esgola.


"...y en la estación de las dudas...muere un tren de cercanías..."

Buscant...

25 de febrer de 2010

Vaig dir que tenia un plà, i encara el tinc. De moment busque un raconet, un xicotet espai on pondre l'ou. Un lloc on posar un coixí ben gran i ben blanet i deixar caure el cos, sense pensar en preguntes, en horaris, en presions ni en res més que en que còmoda estaré allí sentada. Trobaré a faltar molts patis i molts terrats, molts fantasmes amb qui compartir existència...(o portser se'n vinguen amb mi?). Però el que segur vindrà amb mi seran les fotos, el puf, la lampareta que fa la llum vermella, i els meus vinilos de Sabina.

I sobre tot, poder dir allò de hogar dulce hogar...

Pensar i actuar...

22 de febrer de 2010




"...hice un solo desfinado...con las cenizas del amor...."

Hui m'alce i pense en deixar d'escriure. Perquè sé que estàs ahí, i no vull que sàpigues res de mi. Demà t'escric alguna cosa que sé que llegiràs i entendràs. Hui fantasio. Demà pose els peus a terra. I entre xute de fantasia i xute de realitat pense en tot allò que deixe passar, o en tot allò que agafe i m'equivoque.

"...las verbenas del pasado...cangrenan en el corazón..."

M'he equivocat moltes vegades. Massa. Diuen que dels errors comesos sempre s'aprèn. Massa. I de vegades l'únic que s'aprèn és simplement a no actuar. A raonar. A pensar amb el cap. Una ja no es permet pensar d'altra manera.

"...al borde del precipicio... jugábamos a Thelma y Louis..."

El precipici és gran... I profund. Quan estàs a la voreta penses en el mal que farà quan arribes a terra, però oblides qui o què t'han portat a estar allí, jugant-te la vida.

"..des de que no eres mi juez...tu vudú ya pincha en hueso..."

Quan tornes a burlar la mort, la llista s'ha fet gran. Resucites, novament, i descobreixes que una altra tireta tapa una nova ferida. Una més.

I et preguntes quantes més en cabran, si hi ha un tope, o si el nombre de ferides al cor creixen de manera proporcional a les ganes que tens de que tot acabe.


"...dónde crees que vas....quién te parece que soy...?"

Passes...

22 de febrer de 2010

Silenci... L'obscuritat del corredor... a falta de mitja hora per que hi haja un terratrèmol de crits... I unes passes que s'acosten. Allà dins, escoltes la proximitat imminent, l'oïda s'aguditza, la resta de sorolls deixen d'existir, perquè el teu cap acaba de posar el filtre, i allò que no es prioritari ara no ho escoltes.

I és que no hi ha res millor que la cara que esperes lligada a les passes que escoltes.

Com si ho fora...

20 de febrer de 2010

Li agrada la ciutat de nit. Les llums, els semàfors, la confusió... Dins del cotxe, perduda entre asfalt i edificis. Condueix potser a vint per hora, reposa el cap, per un moment tancaria els ulls i es deixaria portar, però recorda que no és només la seua vida la que arrisca. Aleshores una cançó, el volum al màxim i escolta la trompeta del "my way" d'Arturo Sandoval. No li importaria dormir hui al cotxe, en qualsevol lloc del món, tant fa, perquè el llit crema quan no tens amb qui compartir llençols.

Traga saliva i aguanta la respiració durant uns segons, potser esperant que els pulmons se li sequen. Quan les coses no segueixen el curs que haurien de seguir sent com va desfent-se per dins, com els òrgans principals deixen de funcionar un poquet cada dia. I més por de morir té por de patir mentre arriba el moment.

En els moments de soledat és quan troba a faltar València, perquè si s'està a soles, almenys allí pots mesclar-te amb els vianants, i seguir que vas acompanyada al menys fins el cantó següent. Amb l'advantatge de que ningú et dirà res. Seràs una més entre la resta.

Hui, com altres dies, condueix per una ciutat que no és la seua, però que li agradaria que per una nit, ho fora.

Tanto ruido y al final....

19 de febrero de 2010

Segur que us ha passat que, de vegades, tan concentrats esteu en una feina, que no escolteu el soroll de la nevera, o la grua del carrer, o l'ambulància... O que esteu tan adormits que no escolteu el despertador. O que aneu pensant i no mireu als dos costats quan creueu el carrer. I és que de vegades el cervell desconecta, posa el 0ff, arriscant la teua integritat física i mental. Els follets que tinc a dintre meu, de vegades deixen de girar la palanca que engega el mecanisme, que fa que tot funcione. Però quan tornen a tocar terra (o cervell), comencen a escoltar el sò de la nevera, i resulta que és insuportable. La grua... L'ambulància... El despertador... El claxon dels cotxes...

Es veia vindre... Tant de soroll no es pot ometre molt de temps. Els tapons a les orelles només són excuses passatgeres.



"...tanto ruido y al final..."

Rode rode a parar...

17 de febrer de 2010

L'àvia deia: "...rode rode a parar...a Albaida...", quan volia dir que sempre acabava igual. I últimament em sembla que viatge molt a aquest poble. Viatge rodant costera avall, em deixe caure sense saber molt bé si cauré de peu o de cul. I mira que els bacs al cul fan mal...
Al final una, per molt que apunte i recorde els errors comesos, acaba caent en els mateixos errors, potser perquè és massoca, o perquè sent que si no s'equivoca no és ella. I es veu caminant seguint una espiral, a poc a poc, fent cercles. Ara un peu, ara l'altre.
Però és que la vida, com la ginebra, és amarga, i per això millor mesclar-la amb tònica. Fas un glop, i no t'agrada, però n'has de fer altre, per llevar el gust del primer. Al final, abans que la teua consciència s'adone, t'has begut el primer gin-tonic, i et trobes demanant-ne altre.

I riure's...

16 de febrer de 2010


El carnaval és una bona manera de riure's de la resta, però sobretot d'un mateix. I Càdis és un bon escenari per observar com la gent fa broma sobre els erros comesos al llarg d'un any sencer. El que passa és que quan un observador alié a tota aquella festa troba que la seua vida és una punyetera broma, no sap com riure's, no sap com fer burla de la seua pròpia estupidesa.

Així i tot, hui li agradaria posar-se la disfressa

I riure's d'ella mateixa.


"...yo...que he sido tu peor error...me quedo con la sensación...de no tener las cosas claras..."

Dies de vent...

11 de febrer de 2010

No m'agrada el vent, però sempre he pensat que un dia de vent al mes és necessari, per deixar que s'emporte moltes coses. El que passa és que s'ha de saber i decidir que volem deixar anar. Així, t'arreplegues els cabells amb una goma, baixes el cap, i amb les mans a les butjaques vas pensant que abandonar. De vegades, però, el vent bufa en direcció contrària, i el que vam deixar anar fa temps torna amb més força. Un dels advantatges és, que el vent ens dona temps, distància, qui sap si per oblidar, qui sap si per esperar.

Un temps que poden ser anys, mesos o fins i tot, dies.

En qualsevol cas, hui fa vent, i puge a un cotxe per fer sis-cents quilòmetres. El que no sé és si el vent em vindrà de cara o d'esquena. I tampoc sé si l'aprofitaré, o esperaré al mes que ve, a que torne a bufar el vent...

Espills...

10 de febrer de 2010


Fa temps que dic que sempre porte el meu chubasquero al bolso, prenda anti-aigua a la que ja vaig dedicar un merescut post fa temps i que podeu llegir ací. Hui he decidit que vaig a forrar-me d'espills, per davant, per darrere i pels costats. Així ja estaré tota protegida. Si plouen comentaris no em banyaré, però el dia que em mires i només veges els meus defectes tindràs l'oportunitat de descobrir que molts dels meus defectes reflecteixen molts dels defectes que també són teus. El que passa és que és més fàcil veure els de la resta (i parlar-ne).


Si és que... ja ho deia l'àvia allò de que cap jeperut es veu la seua pròpia jepa.

Sort que a partir d'ara tindràs els meus espills per veure't.

Whisky barato...

9 de febrer de 2010



Quan la línia entre el bé i el mal, entre el principi i el final, entre el cel i l'infern és tan difusa i atrevida que es permet el luxe riure's de la teua capacitat de raonament, deuria estar permés ser alcohòlic. Tirar-se a la beguda, amb la certesa de que després podràs sortir, quan les ferides estiguen curades, perquè l'àvia sempre deia que l'alcohol pica, i lo que pica cura.

Però com que no es factible, només ens queda l'opció de sortir, i beure (amb moderació) whisky "del barato", com la cançó, perquè amb el whisky de baixa qualitat, i amb la ginebra, tenim l'opció de castigar-nos un poquet més... Perquè no hi ha plaer més profund que castigar-te a tu mateixa, per deixar sortir la ràbia que portes dins, sense fer mal a persones alienes. Baixar per fi a l'infern, i pujar al dia següent, sense cap sensació d'haver guanyat, però tampoc d'haver perdut.



"...quise hacer un cielo en el infierno... a ver si acertaba por error..."

Entonces..?

7 de febrer de 2010


No oblida la por que li feia la mar, i com li costava tirar-se... S'ho pensava, ficava un peu, mirava al fons, observava les algues... Però de vegades si que oblida com la inspira. El soroll, la soledat, la immensitat, la incertesa de no saber que hi ha després d'on arrriba la vista...

Hui ens hem sentat allà a la voreta, havia oblidat l'olor a sal, que va formar part del meu repertori d'olors que acaben per no percebre's, simplement perquè formava part de mi. I tu allà, al meu costat, compartint inspiració, compartit purgatori.

I com no, el silenci dels que saben estar en silenci. No em cansaré de repetir-ho. Un silenci dels que tenen molt que parlar i poc que dir.

- Entonces qué..?

- Entonces... nada...

Conversacions...

3 de febrer de 2010

Hi ha conversacions que permaneixen al cap, paraula per paraula, durant anys, i que almenys una vegada al dia recordem per inèrcia o per necessitat, i de forma inconscient. Algunes de les conversacions més interessants són les que es tenen amb coneguts que ho seran només durant durant un temps determinat i establert, i que en complir-se eixa espècie de "contrat", passaran a ser desconeguts. Conversacions que no creus importants, ni trascendentals, però a les que recurreixes quan et fas les mateixes preguntes que et feies llavors.

De vegades, les respostes a les preguntes que ens fem ja les hem trobat fa temps, amb ajuda d'algú que res tenia que veure amb el que et preguntaves, lo suficientment separat de la teua vida com per no buscar el propi interés i donar-te respostes gelades i coherents.

Respostes que tendeixes a buscar per tot arreu, i que al final trobes a la teua memòria, mentre buscaves intentar recodar com era aquella cançó que escoltaveu davant de la mar, naufragant en terra ferma.



"...volví al bar... a la noche siguiente...a brindar con su silla vacía..."

Desert...

2 de febrer de 2010


La soledat del desert apreta més quan cau la nit. De dia quaranta graus, de nit menys 20. I més molest que l'arena en la boca és no tenir amb qui compartir eixa sensació de fàstic. Al final, la vida al desert es fa incomprensible, intransitable, un anar i tornar mirant un hortizó que descobreix i amaga el sol, però al que no s'arriba mai.

Unes claus engeguen un cotxe i condueixen sense cap destí marcat. Només apretar l'accelerador i conduir tant depressa com marque el ritme de la cançó de Sabina que en eixe moment sone al cd. Una punxada al cor, una frenada en sec, i allà al fons el que pareix ser un oasis. Baixa del cotxe, nota la calentor de l'arena a les plantes dels peus. S'acosta a poc a poc, camina, i com més s'acosta, més lluny es troba.

I és que durant uns instants havia oblidat que al seu desert no existeixen els oasis.

Algun dia...?

1 de febrer de 2010

Hui prenia el típic café amb un amic de sempre. Ens posàvem al dia, ens confessàvem les intimitats típiques que només es confessen als amics. I després de l'últim glop de café en llet (descafeinat), un silenci dels que saben estar en silenci, quan simplement no hi ha res que dir, i la reflexió dels que queden al menys una vegada al mes per compartir...

- Algun dia canviarem?- ha dit ell

I aleshores només el soroll de la màquina de café i les conversacions de les taules dels costats. Sense saber que dir, i després d'una absència típica de qui no fa front a les preguntes que no li venen de gust, ell a soles s'ha contestat.

- Bé, igual si canviem, deixarem de ser nosaltres.