Com si ho fora...

20 de febrer de 2010

Li agrada la ciutat de nit. Les llums, els semàfors, la confusió... Dins del cotxe, perduda entre asfalt i edificis. Condueix potser a vint per hora, reposa el cap, per un moment tancaria els ulls i es deixaria portar, però recorda que no és només la seua vida la que arrisca. Aleshores una cançó, el volum al màxim i escolta la trompeta del "my way" d'Arturo Sandoval. No li importaria dormir hui al cotxe, en qualsevol lloc del món, tant fa, perquè el llit crema quan no tens amb qui compartir llençols.

Traga saliva i aguanta la respiració durant uns segons, potser esperant que els pulmons se li sequen. Quan les coses no segueixen el curs que haurien de seguir sent com va desfent-se per dins, com els òrgans principals deixen de funcionar un poquet cada dia. I més por de morir té por de patir mentre arriba el moment.

En els moments de soledat és quan troba a faltar València, perquè si s'està a soles, almenys allí pots mesclar-te amb els vianants, i seguir que vas acompanyada al menys fins el cantó següent. Amb l'advantatge de que ningú et dirà res. Seràs una més entre la resta.

Hui, com altres dies, condueix per una ciutat que no és la seua, però que li agradaria que per una nit, ho fora.

No hay comentarios: