Com un formiga...

28 de març de 2010

És difícil escriure sobre el que no es busca ni s'espera. Com una formigueta carregava a l'esquena, ara una pipa, ara una molleta de pà, per al dia que no puga sortir a carregar res. Tot siga per no passar fam!

I ara que comença la primavera, comença la tardor. I quan vinga l'estiu, arribarà l'hivern. I al meu cau un armari de menjar en miniatura, ordenat acuradament (perquè les coses ordenades es troben millor), i etiquetat (perquè les coses etiquetades ajuden a definir el que tens davant).

Trec la cadireta de madera i deixe caure el meu pes. I davant d'aquell armari conseqüència de la constància, observe el meu menjar, i pense que potser aquest és l'últim estiu que he sortit a per provisions.


Fins l'estiu (hivern) que ve...

Sugus...

22 de març de 2010

Potser no ha sigut un bon dia, però hui ha decidit aplicar-se allò de: darrere una cosa una altra. Perquè els reptes només són això, reptes. Pels que s’ha de lluitar, però pels que no s’ha de morir.

I per això, i tenint davant la llista de totes les coses que ha de fer, decideix seure al sofà, escoltar el vinilo i berenar. Perquè els instants de soledat són importants, i mentre naufragues entre apunts i pràctiques no es disfruta del sofà, ni de la música, ni dels sugus que menja mentre escolta música.

Respira i escolta, mira per la finestra, deu minuts, vint, trenta... Tant fa, perquè resulta que fa un any agonitzava davant unes oposicions de dos anys, i darrere de la paraula APTE es pensava que vindria el relax. I no, perquè carregar-se de feina és una molt bona oportunitat per no pensar. Una ximpleria ben gran, perquè tot el que no penses durant el curs, ho penses durant tot l’estiu, que no tens res que fer.

I com que parlar del que s’hauria de fer és molt fàcil, parla (o escriu) sobre el fet que a partir d’ara serà absolutament necessari i imprescindible dedicar un ratet a ella mateixa. Per fer res. O potser per fer el més important de tot: gaudir de totes eixes xicotetes coses que la fan feliç.

Al final pensa... que si aconsegueix aplicar tota la teoria que acaba d’escriure... no haurà sigut un dia tan dolent.

I ara... altre sugus de fresa...

Conèixer...

19 de març de 2010

Imagina que camines pel rastell de la vorera. Ara un peu, ara l'altre. Saps que si caus, només caus uns centímetres. Només coixejaràs un poc. Tornaràs a posar el peu damunt la vorera i a seguir jugant a ser trapecista.

Ara imagina que camines pel rastell de la vorera, sense saber si camines per la vorera o per un precipici, i amb una bena als ulls.

Potser no caminaries amb la mateixa confiança, perquè no saps on cauràs, ni si podràs tornar a alçar-te.


La confiança va en funció del que coneixes i el que no coneixes.

"...miedo...de volver a los infiernos..."

Burros...

12 de març de 2010

Com els burros, camine amb la bena als ulls. Faig un pas darrere altre, i després altre i altre. Els burros són molt intel.ligents (al contrari del que la cultura popular diu d'ells), el que passa és que els fan ser cecs. I per tant, és difícil utilitzar la intel.ligència si no saps molt bé on deixes caure els peus.

Bé, però almenys no són sords, els burros, i encara que no puguen veure el sòl que trepitjen poden escoltar el soroll de les perdretes del camí, i reconèixer la veu dels qui tornen del passat. Està bé tenir un bagatge de sons, veus i sorolls.

Perquè l'oída sempre ens mostra el que la vista no arriba a veure.

Nova etapa...

5 de març de 2010

Hui rolle la clau a l'esquerra i obric la porta a una nova etapa. A una soledat que ja tenia, però que ara manifeste obertament, perquè assumir les realitats és el primer pas, no se sap en quin sentit, però és el primer pas.

Un ni contigo ni sin ti marca la relació amb la meua maleta, ara plena, ara buida, ara al terrat, ara al carrer. Però el que importa en definitiva és que no ens oblidem, porque amores que matan nunca mueren, ja ho deia Sabina. I l'amor incondicional que representa la meua maleta no me l'ha donat ningú. Sobretot perquè desfer-la hui a la meua nova etapa significa que algun dia l'hauré de tornar a fer.

I no hi ha res millor que la sensació al cos de que la trajectòria no ha acabat.

Acció i reacció...

3 de març de 2010

Sempre dic que qui passa per una vida, encara que de forma temporal, deixa alguna marca. Una cançó, un banc en una plaça, un entrepà al que li posava aquell ingredient tan poc comú... Un record que es queda ahí, entre dos plecs del cervell i que surt només quan, de casualitat, sona una melodia en la ràdio del taxi en el que has pujat. Que hagués pogut ser el taxi d'abans, o el de després, però ha sigut precisament eixe.

Al final, penses en els canvis, i acabes qüestionant-te si són les persones les que escollim els canvis, o els canvis els que ens escullen a nosaltres, per acció i reacció de les persones que passen per la nostra vida...

Ave Fénix

1 de marzo de 2010

El Ave Fénix, era un ave mitológica del tamaño de una águila, de plumaje rojo, anaranjado y amarillo incandescente, de fuerte pico y garras. Se trataba de un ave fabulosa que se consumía por acción del fuego cada 500 años, y una nueva y joven ave surgía de sus propias cenizas.