Pongamos que hablo...de Madrid...

9 d'abril de 2010


"...donde regresa siempre el fugitivo..."

Trepitjar Atocha és ja una senyal del que és Madrid. Hi ha qui diu que no es pot suportar. Tanta contaminació acústica, tant semàfors, tanta gent a la que has de seguir per cada vorera, no ser ningú.

Jo, després de caminar per la Gran Vía al mateix pas dels que portes davant i dels que per darrere van espentant, m'agradaria no ser ningú, una temporada. M'agradaria caminar i no sentir que m'observen.

Voldria ser anònima, com abans. I Madrid, sens dubte, seria una molt bona opció.


"...pongamos que hablo...de Madrid..."


2 comentarios:

bunburry dijo...

Una de les coses bones que té una ciutat com Madrid (en té moltes de bones i en té moltes de dolentes) és l'anonimat; i a més a més, com que tothom ho té interioritzat, pots estar creuant-te cada dia amb la mateixa persona, que si tu mai no vols establir cap vincle amb ella, ni tan sols un trist hola, sempre sereu uns desconeguts i així us sentireu tots dos.

Sole dijo...

A mi m'ha agradat moltíssim. M'ha paregut una ciutat super frenètica, i això m'encanta, t'obliga a anar al ritme de la ciutat, a estar atent, a anar igual de frenètica que tothom va pel carrer...

I també el fet de ser una més entre tot el mar de gent. No tenir nom, ni edat, ni vida. Ser una més entre la resta.