Té sentit...

27 de maig de 2010

En temps de reflexió sempre em venen al cap totes les frases fetes que l'àvia utilitzava. Entre les que estan: "el temps posa a cadascú al seu lloc", "val més callar a temps que parlar a deshora" i "els novios són com els pets: van i venen" (esta última és la millor).

En realitat crec que l'àvia era, en el seu temps, una espècie de John Locke (per als que han seguit la serie de lost), sense ganivet afilat, amb una verborrea aparentment sense sentit, però de la que, si et dedicaves a unir les peces amb delicadesa, trobaves missatges molt ben amagats, i amb molta coherència. Una supervivent nata.

Així, em dedique aquests dies a juntar frases fetes que ella utilitzava, i si agafe el pegament i uneix aquestes tres, el resultat és el següent:
Els novios són com els pets: van i venen. Per això, val més callar a temps que parlar a deshora, i tin paciència, que el temps posa a cadascú al seu lloc.

Té molt més sentit del que pensava que tenia.

Creuant la línia...

26 de maig de 2010

Hi ha una linía molt fina entre la bogeria i el seny. Però molt fina. Vas i tornes, perdent l'equilibri entre l'una i l'altre. Analitzes els teus actes. Analitzes els de la resta. I després de molt cavil.lar decideixes que tu a soles no pots definir-ho. Així que decieixes compartir-ho, buscar un diccionari de dues pates que t'ajude a respondre a la pregunta que t'has fet cada dia des de fa unes setmanes: "açò és normal?".

No us diré quina és la resposta, perquè hi ha secrets que mereix la pena guardar, i poder treure'ls quan toca. L'he guardat en una caixeta de fusta, davall del llit, on guarde totes les respostes a les preguntes que m'he fet durant molts anys, i que vaig traent en els moments adequats.

Ara, amb la resposta a la caixeta, respire tranquila, i vaig creuant la línia.

No sé si de la bogeria al seny, o del seny a la bogeria.

Però siga quin siga el sentit, és el bò.

Por cojones...

26 de mayo de 2010

Tan harta estoy, que me duelen hasta los pelos de las pestañas. Pero cuando se tienen mas cojones que fuerza, acabas por depilártelas. Así que, aunque sólo sea por esos dos grandes que me cuelgan, resistiré aunque rebiente. Porque la salud es relativa, y lo relativo siempre es fugaz.

Sólo sé que al final está el final. Y después del final viene el principio.

Por cojones...

Frase feta...

24 de maig de 2010


L'àvia utilizava molt una frase feta que feia més o menys així: "Val més callar a temps que parlar a deshora".
No crec que hi haja vida després de la mort. Però si n'hi ha, allà on estiga, ara mateix m'estarà fent un somriure.
Gran frase.

Quan el riu es desborda...

19 de maig de 2010

A València van desviar el llit del riu, després d'una gran inundació que va deixar inundada mitja ciutat. Ara, el riu va per fora de la ciutat, i l'antic llit del riu és un bon espai per fer esport, anar al gulliver, i visitar la ciutat de les arts i les ciències.

Ara bé, hi ha que tindre en compte que quan el riu es desborda no hi ha res a fer. L'aigua seguirà el camí que la naturalesa té marcat, emportant-se per davant tot allò que trobe, per molt bonica que siga la ciutat de les arts.

Negar el curs natural al riu és temptar a la sort.

Hui el riu torna al seu llit postís.

Potser per desbordar-se d'ací uns anys.

O potser no.

En silenci...

18 de maig de 2010



S'alça en silenci. Éncén el gas, una dutxa amb aigua calenta. Fa el llit, ordena el comedor i les restes del sopar d'anit. Un got de llet amb cereals mentre veu les notícies, els únics 15 minuts que vorà la televisió en tot el dia. Prepara l'esmorzar i les coses de la feina. Agafa el cotxe i de camí escolta la mateixa cançó tres vegades. En silenci.


Arriba, treu les claus, obri. No nota l'olor, perquè s'ha acostumat, però allà dins encara fa olor a l'últim xiquet que va estar ahir. Posa al dia el correu, s'actualitza visitant les pàgines web que sol visitar, i ordena la feina que necessita hui per treballar. En silenci.


Baixa a la planta de baix, uns quants "bon dia", i a la marxa. Només el silenci. No recordava quant disfrutava del silenci del matí. Escoltar només els sorolls de la casa i del carrer. I els seus pensaments. I li resulta curiós, que quan més silenci hi ha, més calladets estan. La qual cosa demostra que és aquell silenci el que necessitava.


Torne a ser jo.

Identitat...

17 de maig de 2010

Estudiant el desenvolupament en l'adolescència, i més concretament com es va formant la identitat (i els tipus d'identitats) dels adolescents durant aquesta etapa, he trobat els paràgrafs següents:
" Identitat aconseguida: arribada la primera adolescència (12 anys) com un període de recerca d'una mínima estructuració: massa canvis (sexuals, cognitius, relacionals), els adolescents s'encavalquen i creen una confusió i neguit intens en aquesta edat. A través de l'exploració, els adolescents caminen cap a una idenitat prometedora, que es va consolidant cap als 16 anys"
"Identitat difusa: El xiquet o xiqueta renuncia a buscar la seua pròpia identitat, i aquesta, en els millors dels casos, es "conferida". En aquesta via, alguns dels adolescents perden definitivament el rumb i vana parar a un estat d'identitat empobrida. Eviden així les crisis i els compromisos. Acostumen a ser personatges inestables emocionalment, indecisos i un poc propensos a les psicopagologies. La seua identitat està en fase moratòria, pateixen conflictes que no acaben de resoldre mitjançant decisions que els competeixen".
"Identitat hipotecada o prestada: Els adolescents aquí, si prenen decisions, però són les que els han suggerit o dictat els pares. L'adolescent típic d'aquesta categoria viu satisfet i està superficialment adaptat al seu món. Tendeix a ser poc creatiu i poc profund".
I no diré res més.

De mal gust...

10 de maig de 2010

És difícil arribar al punt en que penses que tot està fet. Que no hi ha res nou per vindre. I si en algun instant sents que arribes a eixe punt aleshores desitges tornar enrrere i que la incertesa et lleve la fam i la son, com abans.

Intente comprendre perquè aquesta contradicció passeja pel meu cervell, deixant fora de joc el meu intèrpret, al que prou li pague, com per a que no sàpiga fer la seua feina com toca. Sóc de les que creu en les casualitats i no en el destí, però quan les casualitats (o el destí) han jugat en tu d'una forma que quasi es podria definir com a "de mal gust", arribes a pensar que alguna cosa has fet malament. O qui sap si era necessari passar per tot per anar a parar al punt en el que estàs.

I té collons la cosa, perquè tant pegar voltes, per anar a parar al mateix lloc del que vas sortir.

Quan no hi ha temps...

7 de maig de 2010

Quan no hi ha temps per pensar no hi ha temps per escriure. I quan no es pensa molt és perquè aparentment tot va massa bé. Intenta enganyar el cor, i de vegades li fa creure que alguna coseta roïna hi ha darrere de tot açò. Li ho fa creure el temps suficient com per agafar el bolígraf i començar a escriure "...Quan no hi ha temps...", però aleshores algú li parla a l'orella, deixa el bolígraf damunt la taula i pensa: demà continuaré.

Al dia següent, encara amb el pijama, observa aquella frase escrita en un trosset insignificant de paper. Compta quants dies porta intentant allargar aquella frase, convertir-la en dos, en tres, en un paràgraf, en un escrit que tinga sentit, i ha perdut el compte. Es pregunta si potser la seua inspiració va lligada a la incertesa, si les paraules mantenen una relació indirèctament proporcional amb la quantitat i intensitat dels sentiments.

Agafa el bolígraf. Tatxa el que ha escrit.

I es pregunta si ha arribat el final.