S...

30 de juny de 2010

Diuen que si mires enrrere és perquè algun dia tornaràs. Per això ella s'ha posat la música a l'orella, ha començat a caminar, i no ha gosat en girar el cap. Però en aquest cas, no perquè no vaja a tornar, sinó perquè quan torne sap que no serà la mateixa, ni estarà en les mateixes condicions i circumstàncies.

El vent, com sempre, l'ajuda a caminar, i a deixar anar tot allò que ha de deixar anar. Hui ha deixat anar moltes coses. Ha tancat la porta i ha rollat la clau, sense cap sentiment de culpa. Com Amelie, s'ha imaginat vestida de El Zorro, d'aci uns quants anys, davant la mateixa porta, amb una màscara negra, i una espasa per marcar una S de Sole, en aquella porta de vidre.

Algun dia ho farà. Ara només pensa en que eixe dia arribe. Demà segurament ho oblidarà. Però, com tot, ella sap que res no és per sempre, i té gravada a foc aquella frase de l'àvia: "el temps posa a cadascú al seu lloc".

Així, ella no ha mirat enrrere, però tornarà, encara que siga per gravar la seua S justiciera en aquella porta, i comprovar que, de veritat, el temps ha posat a cadascú al seu lloc.

Que no me'l toquen...

27 de juny de 2010



Hi ha vegades que oblides qui ets. I potser sempre has tingut clar les característiques que et defineixen, aquelles coses que ets capaç de suportar i aquelles que no deixaries passar per res del món. Però... després està allò de "mai digues mai".

Sempre pots caure en tot allò que detestes, per molt caràcter que tingues, per molta força, per moltes ganes de viure, per molta independència, per molta família, per molts amics, per molts estudis i per moltes cançons de Sabina que escoltes.

Ara bé, una cosa positiva de caure i alçar-se, és que t'alces amb més força. Tens més ganes de fer tot allò pel que t'han fet sentir culpable. I per això, ara més que mai, els meus objectius professionals estan més marcats, els amics i la família cobren, si potser, més pes en la meua vida, i escolte Sabina amb més volum del que es deu escolar (malgrat els veïns).

I és que, fer-me sentir culpable de tot el que és meu, de tot el que m'ha definit com a persona durant 26 anys que estic a punt de fer, és una cosa detestable.

He dubtat de Sabina, i això no té perdó.

Sabina és Sabina, i que no me'l toquen.


"...he sacudido el polvo a todos los rincones de mi alma..."

Quan el temps...

25 de juny de 2010

Tothom sent satisfacció quan li donen la raó (sobre tot si de veritat es té). I el temps, en determinades ocasions és el que millor ens pot dir si la teniem o no, a través de la boca d'algunes persones.

De vegades fan falta anys perquè les coses caigen pel seu propi pes i per entendre el desenvolupament de determinades situacions. Però hi ha qui té una intuició nata, i encara que amb dos gin-tonics al cos, i sense haver parlat abans de res, ve i et diu a l'orella "sé que tens raó, ja parlarem algun dia, quan el temps dispose".

Brinde per aquestes persones que intuixen a través del que els teus ulls estan cridant, però que la teua boca encara no pot dir. I es que és prompte per parlar.

Quan el temps dispose...

Justificació completa

Tornar enrrere...

24 de juny de 2010

Em van dir un dia que tornar enrrere no és bò. I jo, que sovint passege i viatge a èpoques passades en les que tampoc acabe de quallar, vaig trobar que tenia sentit. Acceptar els errors i tornar enrrere... Quina bogeria!

Hui carregue maleta, i entre caixes i muntonades de trastos, escric, sentada en terra, perquè la gelor del piso em trasmet tranquilitat. Així, i amb el cul gelat, pense en els errors comesos. Aquest deu ser l'any dels errors, perquè em pose a contar i crec que ja en porte quatre. I no errors d'estos que passes i ni es veuen, no, errors dels que el meu intèrpret (que pareix que últimament va perdut per dins meu) podria fer-me un gran monument.

Al final, tornar enrrere no és que siga bò o roïn, és que es converteix en quelcom imprescindible. I per això ara tinc a un costat la palestina, a l'altra el puf, el tocadiscos sonant, i les parets de l'habitació ataronjades. Perquè de vegades no ens queda altra que acceptar que en algun punt ens vam desviar el camí, potser buscant una drecera que ens portara abans al final. I oblidàvem que, com en les pel.lícules, el camí curt sempre és el roïn. El llarg és més llarg, però és millor, i passa per gitar-se panxa en amunt i contar les bigues de l'habitació.

En són deu. No ho havia oblidat.



"...tanto ruido y al final...por fin el fin..."

Llueve sobre mojado....

19 de juny de 2010



Hay una lagrima en el fondo del río
de los desesperados,
Adán y Eva no se adaptan al frío
llueve sobre mojado.


Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
ya no sabe a pecado,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
llueve sobre mojado.


Al asesino de la cola del cine
El Padrino Dos le ha decepcionado,
Los violadores huyen de los jardines,
Llueve sobre mojado.


Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
sueños equivocados,
Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
llueve sobre mojado.


Y, después de llover,
Un relámpago va
deshaciendo la oscuridad
con besos, que antes de nacer,
morirán.


Ayer Julieta denunciaba a Romeo,
Por malos tratos, en el juzgado,
cuando se acuestan la razón y el deseo
llueve sobre mojado.


Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
cosas de enamorados,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
llueve sobre mojado.


La última guerra fue con mando a distancia,
el dormitorio era un vagón de soldados
por más que llueva y valga la redundancia,
llueve sobre mojado.


Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
uno y uno son demasiados,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
llueve sobre mojado.


Y, al final, sale un sol
incapaz de curar
las heridas de la ciudad,
Y se acostumbra el corazón
a olvidar.


Dormir contigo es estar solo dos veces,
es la soledad al cuadrado,
todos los sábados son martes y trece,
todo el año llueve sobre mojado.


Bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
cada cual por su lado,
bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla,
llueve sobre mojado


Y… colorín colorado,
este cuento se ha terminado.

Justícia...

16 de juny de 2010

Com un fantasma, faig la maleta, novament. Navegant entre la sensació d'haver fet les coses bé, però sense sentir que s'haja fet justícia, estire la maleta, i les rodes van engantxant-se en cada rastell que puge o baixe.

Diuen que la justícia de vegades arriba tard. Jo he decidit no esperar-la, perquè també he escoltat que quan no esperes és quan arriben les coses.

De moment, seguiré estirant la maleta, fent llista, i estudiant, estudiant, estudiant... Passaran els dies, els mesos, les estacions, els anys...

Però tot arriba.

Nyas motius...

15 de juny de 2010

Fa temps em vaig comprar un chubasquero, i no fa massa vaig decidir forrar-me d'espills. És el que provoquen els comentaris. Els comentaris, en un principi sempre m'indignen, després, em naix a borbollons una inspiració tremenda.

Hui he decidit posar-me el chubasquero, forrarme d'espills, posar-me cascavells a les orelles, pintar-me la cara de pallaso i posar-me un barret amb una flor a lo Agatha Ruiz de la Prada.

Mira, dic jo, que si tan boja estic (o com una ceba, concretament), tant jo, com la meua família (que té collons la cosa, que els comentaris arriben a diverses generacions...), he pensat, doncs, donar-vos la raó. Ja saps, si no puedes con tu enemigo únete a él.

Així, quan em vegeu girar la cantonada, ja teniu motius per parlar.

El Síndrome de Münchhausen por porder...

14 de junio de 2010

"El Síndrome de Münchhausen por porder es mencionado, en el DSM-IV, como una forma de maltrato infantil por proximidad. Es un trastorno en el que una persona, deliberadamente, causa lesión, enfermedad, o desorden a otra persona, con el objeto de llamar la atención o lograr algún otro beneficio personal.
El cuidador puede ser un padre, tutor o cónyuge, y la víctima suele ser un niño o adulto vulnerable. En la mayoría de los casos involucran la inducción de la enfermedad física, aunque también es posible la inducción de condiciones que aparentan ser genéticas o de desorden psicológico".

Esto...

11 de juny de 2010

I allà, en aquell mateix cotxe en el que apretaves les dents a la culpa i deixaves anar, durant uns instants, la sensació de buidor als budells, m'acariciaves la cara per evitar que les llàgrimes m'emburtaren els pantalons.

I quasi sense alenar, vas pronunciar aquelles paraules tan odioses, però tan necessàries.

- Mi abuela siempre decía: esto, también pasará.

Tercer aniversari...

7 de juny de 2010

Ahir va fer tres anys que vaig començar a esciure aquest blog. En aquell primer post del 6 de juny de 2007 parlava dels canvis. Acabava la carrera, tornava a Castalla per tres dies i fugia a Tabarca, supose que per donar temps als pensaments a acceptar el canvi d'etapa. El dia 16 de juny (i amb retràs) felicitava el primer aniversari del meu bloc tornant a parlar de més canvis, en aquest cas, el primer any de monja de clausura per oposicions. El segon aniversari, en 2009, vaig oblidar la felicitació, no perquè no hi van haver canvis, sinó perquè van vindre uns mesos després.

I aquest tercer any, quina novetat, torne a fer referència als canvis. Que pareix que no s'acaben. Arribe a pensar que són els canvis els que porten inspirant-me aquests tres anys, o que sempre es donen per aquestes dates. Serà el canvi de la primavera a l'estiu, que m'altera.

Canvis que, enguany es donen en una intensitat més forta, a la que no estic massa acostumada. Processos interns, que acaben sent externs, i que passen per acceptar moltes coses, filtrar-ne d'altres, i deixar anar pensaments (i potser persones, estratègicament posicionades).

En qualsevol cas, canvis que, com sempre, no són benvinguts, però que caben sent acceptats, quin remei ens queda.

Hui el canvi comença amb un timbre, darrere del qual s'ha obert una porta. I allà, algú objectiu, alié, extrany, i per tant, perfecte.

Feliç tercer aniversari.



"...me falta una verdad...me sobran cien excusas..."

Només...

2 de juny de 2010

Recorde l'últim dia de l'any 2009. Un xicotet balcó amb unes copes a la mà. Un brindis, i la sensació de que un gran any s'acabava. Després un gran propòsit d'any nou. Només un: la incertesa. La velocitat a la que tot els fets passen és una velocitat que supera els 120km/h, i ja sabem que més enllà d'aquesta velocitat potser posem la vida en perill. I a mi es veu que m'agrada el risc, i camine més depressa del que les meues cames (encara de xiqueta) poden caminar. Com quan creue el pati amb un xiquet de 3 anys de la mà. Les seues cames no arriben al ritme al que jo camine, i mentre jo faig un pas, ell n'ha de fer quatre.

Ara m'agafe a la vida, i mentre ella fa un pas jo n'he de fer quatre. I no arribe. Vaig ensopegant amb unes oposicions que encara em venen grans. Aprovar-les està bé, digerir els canvis és altra cosa. Fer front a tot el que això suposa requereix un estat de maduresa que potser jo encara no tinc, ni vull tindre.

Supose que he deixat de tenir vergonya, perquè ja se sap que els éssers humans sempre volem allò que no tenim, i jo no sóc una excepció. Fa un any tenia la sensació d'estar morint davant unes oposicions que psicològicament et destrossen per dins, i ara, tinc la sensació de morir quan pense que tot està fet. I pareix que una no tinga dret a sentir que unes oposicions no donen la felicitat. És absurd sentir això (en els temps que corren). Unes oposicions ajuden a tenir estabilitat, a comprar-te un cotxe, a poder sortir els dissabtes a sopar, a fer regals de reis un poquet més cars. Però això comporta una pressió al pit. Una força que t'oprimeix els pulmons i et talla la respiració.

Aleshores t'agafes, novament, a la vida, i intentes anar per davant, perquè no soportes que camine davant teu. Fas tres passes, i quatre, i cent si fa falta. I arriba un punt en que tan t'has avançat que te l'has deixat darrere. L'has perdut. T'has perdut.

Ara només toca trobar-la. Trobar-se.

Només...